4 de nov. 2021

LES DONES DE VILA-REAL A LA PRESÓ DE SATURRARAN

 

La Guerra Civil va afectar tots els sectors socials, econòmics, laborals i totes les persones de qualsevol sexe, edat o condició que van viure a Espanya en aquells difícils anys trenta del segle xx. De tota manera, van ser els xiquets, la gent gran i, sobretot, les dones, les que la van patir directament i indirectament d’una manera particular, molt dura i, a la vegada, injusta.

Allò que la realitat sempre supera la ficció és una frase feta però, per desgràcia, és ben certa en la majoria de passatges de la nostra història recent i no tan recent. La societat patriarcal no coneixia ideologies, almenys en aquella època, ja que el masclisme estava instal·lat tant en un bàndol com en l’altre, però van ser les dones del bàndol republicà les que van patir més cruelment la repressió dels vencedors, més enllà del final de la guerra, ja que el simple fet de ser parella, mare o filla d’un dels perdedors de la guerra era el germen de tota classe de sospites, humiliacions i maltractaments que moltes dones van pagar amb la vida o, en el millor dels casos, les van arrossegar cap al silenci i la depressió de per vida.

Però si hi havia una presó que va destacar sobre la resta pel grau de crueltat sobre les dones republicanes o, simplement, dels republicans, aquesta va ser la famosa presó de Saturraran a Guipúscoa, on el personal encarregat de controlar les presoneres, tant masculí com femení, militar, civil o religiós, va exercir una repressió inhumana, salvatge, cruel o fins i tot criminal, és a dir, mereixedora de tots els qualificatius més aterradors que ens vinguen a la ment, amb l’excepció de comptades persones, molt poques, que mogudes per l’ètica o les conviccions religioses van comportar-se com un oasi de bondat en un desert mancat de dignitat, encara que serviren al franquisme.

En acabar la guerra, la societat estava atomitzada i dividida entre vencedors i vençuts i les dones foren considerades els elements clau de l’univers repressiu franquista, van ser castigades doblement amb l’exemplaritat feixista, és a dir, per ser roges i per ser dones amb un comportament femení que no s’ajustava als nous cànons implantats per la dictadura que, immediatament, va suspendre els matrimonis civils i va recloure les dones al servilisme del mascle principal de la llar, és a dir, el pare si eren solteres o el marit si eren casades, i van assumir totes les càrregues de la llar que es multiplicaven en cas de tenir fills en un règim autoritari, patriarcal i jeràrquic que fomentava l’ideal d’una dona submisa sense projecció social ni realització personal.

És ací on es va incidir amb més crueltat, principalment, a les presons, ja que moltes dones republicanes van acabar perdent els fills perquè es va muntar tot un engranatge d’enganys amb l’objectiu de donar-los en adopció a famílies del règim, sense el consentiment de les mares que quasi sempre acabaven pensant que se’ls havia mort el nadó.

Segons l’anuari estadístic del Ministeri de Treball de 1942, al gener de 1940 van arribar a haver-hi més de 23.000 dones recloses a les presons franquistes que, a poc a poc, van descendir en nombre, no solament per les que van perdre la vida, sinó també pels problemes d’intendència i subministrament que, juntament, al desenvolupament de la Segona Guerra Mundial que feia predir el fracàs dels règims totalitaris dels amics de Franco (Itàlia i Alemanya), obligà els franquistes a alliberar, gradualment, les que

considerava menys perilloses.

En aquest ambient tan terrible hem localitzat tres dones de Vila-real (Rosa Ana Rovira Aragonés, Carmen García Mata i Concha Seglar García), el testimoni de les quals reflecteix la cara més fosca de la repressió feixista contra les dones en aquells temps tan terribles que, malgrat la duresa del relat, mai hem d’oblidar perquè no es tornen a repetir mai més.



La presó de Saturraran

La Prisión Central para Mujeres de Saturraran es trobava al terme municipal de Mutriku, Guipúscoa, i al costat del poble biscaí d’Ondarroa. Tot i que el seu topònim es relacionava amb la tràgica llegenda amorosa del pescador Satur i la llauradora Aran, el seu origen es relaciona amb els vocables èuscars sator i haran, talp i vall, per la presència de l’insectívor en la zona.

A la platja de Saturraran, a finals del segle xix es construïren una sèrie d’edificis que la convertiren en lloc de descans i estiueig de persones benestants. Destacava el luxós Grand Hotel i, al seu voltant, anaren apareixent la Villa Capricho, la Buena Vista, la Casa Barrenengoa i la Fonda Astigarraga. El 1921, el conjunt fou cedit a la diòcesi de Vitòria-Gasteiz que el va convertir en seminari de descans. A l’inici de la Guerra Civil va ser quarter general de l’Eusko Gudarostea, l’exèrcit de gudaris del Partit Nacionalista

Basc. A l’octubre de 1936 les tropes franquistes ocupen la zona i, un any després, una disposició de les autoritats converteix el complex en una presó de dones, que s’inaugurà el 3 de gener de 1938 i va romandre oberta fins a la primavera de 1944.

Des del començament, es catalogava com a centre especialitzat en casos de «mujeres extremadamente rebeldes y peligrosas para el nuevo orden de España». A banda, al ser una presó central, era un lloc d’acompliment de la pena, per la qual cosa no hi va haver preses preventives ja que totes les recluses havien estat jutjades i condemnades.

No obstant això, es barrejaven les preses polítiques (les republicanes) i les comunes (avortistes, prostitutes, lladres, etc.), perquè el règim franquista negava a la dona la seua condició de subjecte polític actiu, que sí reconeixia als homes republicans i als quals separava dels presos comuns. Durant el temps que va estar en funcionament, poc més de sis anys, va albergar més de 4.000 dones, de 16 a 80 anys i, a pesar de tenir una capacitat per a 700 recluses, sempre en tenia al voltant de 1.500 presoneres.

Organització

S’encarregaven de la presó 25 monges de l’orde de la Mercé, conjuntament amb 50 soldats que vigilaven l’entrada, uns pocs oficials de presons i un capellà. Tot i que durant la Segona República la directora general de presons, Victoria Kent, va apartar les religioses de les institucions penitenciàries, a partir d’agost de 1938 l’administració franquista les va restituir.

Les monges aplicaren un estricte control de la disciplina a la presó i dispensaren a les preses un tracte dur i inhumà. A més, les mercedàries també s’encarregaren de l’adoctrinament patriòtic i religiós de les recluses, l’única teràpia que contemplaven les autoritats franquistes per als presos adults, per això obligaven les dones a participar en els oficis religiosos, resar, cantar el Cara al sol i cridar els visques a Espanya amb el braç alçat.



Els testimonis de moltes dones empresonades a Saturraran assenyalen les pràctiques poc escrupoloses i deshonestes de les religioses, ja que les acusaven de quedar-se el peix que donaven els pescadors d’Ondarroa per a pal·liar les penúries que passaven les preses, així com els queviures que persones dels pobles veïns portaven a la presó o, fins i tot, la llet quearribava per als xiquets de bolquers que estaven   les seues mares presoneres i alguns dels paquets i el menjar que les famílies enviaven a les preses també van ser confiscats.

Sembla que tots aquests aliments acabaven revenent-los a l’economat de la presó i a les botigues dels pobles dels voltants. D’altres testimonis també denunciaren els casos de monges que anaven buscant el contacte físic amb algunes de les preses més joves. En canvi, el segon capellà que va tenir la presó, José María Arrieta, era el millor valorat per la majoria de preses, ja que les tractava amb humanitat i es preocupava per elles, les defensava davant les monges i les portava a passejar a la platja.

La vida diària a Saturraran

A les preses les traslladaven amb trens de transport de ramat, les feien pujar als vagons que no es netejaven, amb racions mínimes de menjar i d’aigua i sense cap lloc on fer les necessitats. Durant els viatges, que duraven més de dos dies, els combois romanien moltes hores en vies mortes i les dones havien de suportar les inclemències meteorològiques, els insults i les vexacions.

El moviment de presoners durant la postguerra fou intens, ja que les autoritats franquistes exerciren una política penitenciària de dispersió i d’allunyament de les famílies. Arribaven a l’estació de Deba, la més propera a la presó, des d’on les portaven amb autobús fins a Saturraran.

Les preses estaven separades en tres edificis: les mares amb els xiquets s’ubicaven a la Fonda Astigarraga, les malaltes a la Villa Capricho i les dones velles a un pavelló del Grand Hotel. La distància entre els immobles dificultava la comunicació entre els diferents grups de dones.

Quan es va habilitar com a presó, les instal·lacions presentaven un estat lamentable, amb sostres enfonsats, parets amb clevills, vidres trencats, canonades embossades, absència de mobiliari, brutedat, etc. Bona part de les dependències no disposaven de vàter i les recluses feien les necessitats, aguantant l’olor fètid, en poals que havien de buidar i netejar. D’altra banda, també hi havia preses a les quals les seues famílies facilitaren matalassos, tot i que la majoria de dones dormien al terra, damunt d’uns matalassos menuts, de mig metre a tot estirar, que no eren més que sacs de la intendència militar reomplerts amb fulles de panís. L’oratge era molt humit, sempre feia fred i plovia sovint.



Les preses s’alçaven quan clarejava el dia, resaven l’àngelus, anaven al riu a rentar-se, es pentinaven i arreplegaven les seues coses, perquè a les vuit del matí formaven, els feien el recompte, desdejunaven i, o es posaven a treballar o havien de romandre al pavelló en silenci, ja que també estava prohibit cantar, riure o donar mostres d’alegria. Feien dos torns per a dinar al menjador, més tard resaven el rosari, però el sopar es feia als pavellons.

La pèssima alimentació era un fet quotidià. Els testimonis de les preses recordaven que menjaven guixes, naps i panolles de panís crues i un arròs pastós al qual semblava que li afegien arena. La fam portava algunes dones, sobretot les que treballaven a la intendència, a menjar-se crues les creïlles després de pelar-les, malgrat la vigilància de les monges.

D’altres, van arribar a recollir restes de menjar i deixalles que portava el riu Mijoa, com ara pells de creïlla, males herbes, arrels o llegums que havien defecat altres dones, moltes es van intoxicar i, fins i tot, van emmalaltir.

La desatenció sanitària era una altra constant de Saturraran, a pesar de disposar d’una xicoteta infermeria. El metge de la presó, Luis Arriola, va rebre moltes queixes i reprotxes de les preses pel seu desinterés cap a la salut de les dones, a les quals sermonejava, insultava i, fins i tot, menyspreava. Alguns testimonis assenyalen que el facultatiu realitzava una administració inadequada de la vacuna contra el tifus, inoculava tota la dosi d’un cop quan s’havia de subministrar en tres vegades i en dies diferents; a més, les recluses que no podien pagar la medicació no solia prescriure’ls res.



A tot això calia afegir l’arbitrària aplicació que feien les monges dels càstigs. Generalment, les sancions consistien en la privació de les visites, dels paquets i de les cartes d’amics o familiars, també en la reclusió a les cel·les d’aïllament que es trobaven al soterrani de l’edifici principal, a nivell del riu, per això sempre es trobaven amb un pam d’aigua al terra i, quan la marea pujava, arribava a quasi un metre d’altura, cosa que obligava les recluses a pujar-se’n dalt d’uns entresolats per a no mullar-se dins de l’aigua. A algunes presoneres de més edat les castigaven i les feien passejar per la platja carregades amb pots de pintura de 5 quilos, per a fatigar-les, fins que moltes queien exhaustes sobre l’arena.

Els càstigs més habituals s’aplicaven a la que acusaven de ser díscola o difícil de corregir, de desobeir les monges, discutir, insultar o agredir una altra interna, proferir paraules malsonants, negar-se a treballar, malparlar del ranxo de la presó, mostrar actituds immorals amb els soldats, menjar-se els aliments que es manipulaven a la cuina i no fer els visques reglamentaris al menjador.

Les malalties, l’alimentació deficient, la descurança mèdica, el fred, la humitat i els maltractaments es troben en l’origen de la mort de 116 dones i 56 xiquets, que són els casos documentats al Registre Civil de Mutriku durant el període de funcionament de Saturraran.

El robatori de xiquets

A Saturraran les mares que tenien xiquets disposaven d’un lloc específic, però les monges, sospitosament, mai van registrar la presència de cap menor, així facilitaven la seua sostracció, ja que només permetien a les mares estar amb els seus fills fins que compliren els tres anys d’edat. Es desconeix la quantitat de xiquets que van estar a la presó, encara que el nombre de morts, fa pensar en una quantitat important. Molts testimonis recorden el dur i penós moment en què se separava els xiquets dels braços de les mares, enganyant-les i fent-les creure que anaven a passar una revisió mèdica.



Segons l’Ordre del 30 de març de 1940, els xiquets passaven a dependre de les juntes provincials de protecció a la infància i els pares perdien la pàtria potestat dels fills. El responsable legal de totes les adopcions era l’Auxilio Social, organització creada durant la Guerra Civil i integrada, després, dins de la Sección Femenina de la Falange Española, fundada per Mercedes Sanz Bachiller seguint el model de la Winterhilfe nazi. Auxilio Social també es va fer càrrec dels xiquets i xiquetes dels territoris republicans, mentre les desaparicions, els segrestos i les adopcions il·legals van començar a ser cada vegada més nombrosos. Molts d’aquests xiquets i xiquetes mai tornarien a veure les seues mares.

Malauradament, 80 anys després, aquest tema encara resulta una assignatura pendent per a molta gent i queda encara lluny d’aclarir-se. El robatori de criatures no era casual i es basava en els postulats del psiquiatra i comandant de l’exèrcit Antonio Vallejo Nájera que argumentava que els fills havien de ser segregats de les mares per a reeducar-los, perquè «la mujer militante política tiende a la criminalidad y ésta, con el tiempo, se desataría en el niño». És per això que les dones que podien buscaven alternatives, com ara donar els xiquets bé a companyes que eixien en llibertat o a famílies properes i de confiança.



El final de Saturraran

Les autoritats franquistes tancaren el centre durant la primavera de 1944, però no ho van fer per rectificar les injustícies comeses ni per compassió davant el sofriment de les dones. Va ser per l’evolució de la Segona Guerra Mundial i el temor a què la victòria dels aliats repercutira sobre la dictadura espanyola, cosa que va propiciar la intervenció de la Creu Roja, interessada en aquestes presons on es transgredien els drets més fonamentals de les persones.

De tota manera, el nombre de persones recloses tampoc era assumible per al règim franquista, tant pel cost econòmic com pel perill de motins dels mateixos reclosos, per això s’aplicaren amnisties i beneficis penitenciaris que alliberaren un gran nombre d’homes i dones, però les recloses de Saturraran que no obtingueren la llibertat van ser traslladades a d’altres presons.

Dones de Castelló a Saturraran

A pesar que la documentació sobre les recloses a Saturraran està incompleta, tenim constància de la presència en aquesta presó de prop de seixanta dones de les comarques de Castelló, tot i que és una llista oberta i, segurament, podria incrementar-se el nombre tal com avancen els estudis sobre tots aquests temes relacionats amb les misèries produïdes per la Guerra Civil que, fins fa ben poc, eren tabú o directament s’amagaven.

Algunes d’aquestes dones castellonenques hi van fer cap en grups que van ser enviades allà expressament, com ara el de setembre de 1940, mentre d’altres arribaren després de passar per diversos centres penitenciaris femenins com ara el d’Amorebieta-Etxano (Biscaia) o el de Barbastre (Osca).



D’entre elles, tenim constància de la presència a Saturraran de les següents: María Renau Meneu de l’Alcora, que va morir allà el 7 d’agost de 1943 per tuberculosi pulmonar. Vicenta Devís García de Nules, que va perdre la vida a la presó el 18 de setembre de 1943 també per tuberculosi pulmonar. Teresa Fabregat Ferrandis d’Onda. Gràcia Ventura Fortea, Concha Pérez Ribas, Asunción Fortea Palomero i Carmen Campos Ventura de Borriana. Francisca Loaces Ordaz de Viver. Rosario Artero Vicent d’Almassora. María Josefa Carbo Chiveli i Isabel Folch Rebolleda d’Ortells. Josefina Segura Julián de Morella. Carmen Masiá Beltrán de Càlig. Josefina Monroy Puig de Traiguera. Carmen Segura Márquez, Rosa Tallada Ferraz, Josefa Vidal Casanada i Micaela Tarazona Echevarría de Castelló. I, per últim, Rosa Ana Rovira Aragonés, Carmen García Mata i Concha Seglar García de Vila-real.

Les vila-realenques a Saturraran

Les tres dones de Vila-real tenien vincle familiar entre elles, Rosa Ana Rovira Aragonés era la parella d’Antonio García Mata, germà de Carmen García Mata, i Concha Seglar García era neboda de totes dues. El fet és rellevant perquè Antonio García Mata va formar part dels milicians de la ciutat, va ser condemnat a mort i executat a l’estiu de 1938 i el seu nebot -i germà de Concha-, Vicente Seglar García, va ser un dels caps de les milícies locals, que no va poder ser detingut per les autoritats franquistes perquè, presumiblement, va poder fugir a França.

Cal esmentar que una premissa de la repressió franquista contra les dones s’estenia al parentiu (parelles, mares, germanes, filles, etc.), com a forma de càstig o xantatge cap als homes republicans. Només pel parentesc ja estaven considerades com a «rojas», a banda que el seu comportament no s’ajustara als patrons de gènere que va imposar el règim franquista, per això les constants desqualificacions morals que apareixen als seus expedients.

Les tres van haver de patir els judicis sense garanties processals, amb tribunals militars creats ad hoc que mancaven d’imparcialitat, a més de la rapidesa en els procediments que conculcaven, entre d’altres, el dret de defensa. De fet, Rosa Ana Rovira Aragonés va ser jutjada, en companyia d’11 homes més, el 21 de juliol de 1938 i condemnada a l’endemà.

Carmen García Mata i Concha Seglar García tingueren el consell de guerra a Castelló el 21 de juliol de 1939 i van rebre la condemna uns minuts més tard, després de llegir les diligències i escoltar els informes del fiscal i de la defensa. Encara resulta sorprenent i decebedor com a dia d’avui, i després de tants anys de democràcia que molts voldríem exemplar, tots aquests procediments no hagen estat, encara, declarats nuls.



Emparant-se en el famós article 238 del Codi de justícia militar, Rosa Ana Rovira Aragonés va ser condemnada per adhesió a la rebel·lió a la pena de reclusió perpètua o 30 anys de reclusió major. Carmen García Mata i Concha Seglar García, d’acord amb el mateix article, són declarades culpables d’auxili a la rebel·lió, i les van castigar a 30 anys de reclusió major. Es tractava de la pena més elevada, després de la condemna a mort, tot i que a cap de les tres els van poder atribuir delictes de sang, ni saquejos, ni robatoris o profanacions. La desproporció entre la conducta i la sanció imposada és espantosa, ja que

les actuacions de totes tres tenien més a veure amb manifestacions ideològiques i vincles amb persones relacionades amb el Front Popular que amb fets delictius (Rosa Ana Rovira va reconéixer haver treballat de miliciana un dia, es va encarregar de regirar les dones en un punt de control per si portaven armes). L’absència de fonamentació jurídica en les condemnes i la desproporció entre els fets i les penes són un exemple evident de com el dret penal de l’època va ser un instrument de l’Estat per a intimidar i amenaçar tots els possibles dissidents.

A partir d’ací, les tres passaren temps a la Presó Provincial de Castelló i iniciaren un llarg recorregut per alguns dels centres penitenciaris més inhumans del franquisme, com ara els esmentats d’Amorebieta, Barbastre o Saturraran. Curiosament, a les tres dones els van revisar la condemna, uns anys després, i es va commutar per la de vint anys i un dia de reclusió major.

La seua estada a Saturraran va ocórrer durant l’últim període de la presó i, encara que l’experiència no els resultaria gens agradable, tot i haver sobreviscut a la fam i al fred d’Amorebieta, aquests anys les marcarien, molt probablement, per a la resta de la seua vida.

D’aquesta manera, Rosa Ana Rovira Aragonés, que tenia 45 anys quan l’any 1938 s’inicia el procediment, va ser traslladada des de Barbastre a Saturraran el 10 d’agost de 1943, on va romandre fins al 27 de febrer de 1944, data en la qual li concedeixen la llibertat condicional.

Carmen García Mata, nascuda l’any 1880, probablement també és traslladada des de Barbastre a Saturraran el 10 d’agost de 1943, perquè la presó de Las Claras d’Osca va ser clausurada durant aquests dies, va romandre reclosa fins al 2 de març de 1944, quan ix en llibertat condicional.

Per la seua banda, Concha Seglar García, nascuda l’any 1916, arriba a Saturraran l’11 d’agost de 1943 procedent de Barbastre (des d’on inicia el trasllat el dia 9 d’agost), va estar reclosa fins al 29 de maig de 1944, dia que torna a ser enviada a la presó d’Amorebieta, on rep la llibertat condicional el 12 de juliol de 1944. Resulta curiós que tenint la mateixa condemna que sa tia, estiga quatre mesos més tancada.



Bibliografia

Badiola Ariztimuño, Ascensión. La represión franquista en el País Vasco. Cárceles, campos de concentración y batallones de trabajadores en el comienzo de la postguerra. Madrid: UNED, 2015.

Burdeus Díaz-Tendero, Lourdes. «Las mujeres de Burriana (Castellón) no solo como víctimas de la represión política sino también de la violencia simbólica y estructural de genero». Granada: IX Encuentro de Investigadores del Franquismo, 2015.

Cuevas Gutiérrez, Tomasa. Testimonios de mujeres en las cárceles franquistas. Osca: Instituto de Estudios Altoaragoneses, 2004.

Jiménez Martín, Eva. Situación penitenciaria de las mujeres presas en la cárcel de Saturraran durante la Guerra Civil Española y la primera postguerra. Hacia la recuperación de su memoria. Astigarraga (Guipúscoa): Emakunde Instituto Vasco de la Mujer, 2012.

Mezquita Broch, Pascual. «Dones i repressió franquista a Vila-real». Font, publicació d’investigació i estudis vila-realencs, núm. 18. Vila-real: Ajuntament de Vila-real, 2016.

Porcar Orihuela, Juan Luis. Un país en gris i negre: memòria històrica i repressió franquista a Castelló. Castelló de la Plana: Publicacions de la Universitat Jaume I, 2020.

Remolar Pérez, E.; Burdeus Díaz-tendero, L. «Després del silenci. Converses amb Gràcia Ventura Fortea». Buris-ana, Butlletí de l’Agrupació Borrianenca de Cultura, núm. 221. Borriana, 2015, p. 5-15.

Vinyes Ribas, Ricard. Irredentas. Las presas políticas y sus hijos en las cárceles fraquistas. Madrid: Temas de hoy, 2002.

Documentació

Procediment sumaríssim núm. 532-C-38. Processats: Antonio García Mata, Rosa Ana Rovira Aragonés. Arxiu Històric de Defensa.

Procediment sumaríssim d’urgència núm. 1787-C-39. Processats: Concha Seglar García i Carmen García Mata. Arxiu Històric de Defensa.

Webgrafia

www.asturiasrepublicana.com

www.euskalmemoria.eus

www.errepublika.org

www.todoslosrostros.blogspot.com



FONT, publicació d'investigació i estudis vila-realencs:

https://www.vila-real.es/portal/RecursosWeb/DOCUMENTOS/1/0_41149_1.pdf

DOMINGO J. FONT PITARCH

ANTONI PITARCH FONT

Laulauenlaseuatinta

Laulauenlaseuatinta
https://laulauenlaseuatinta.carrd.co/

La Guerra de Successió a Vila-real

Himne a Vila-real (1274-2024)

Posts més consultats

Visualitzacions de pàgina l'últim mes