La Guerra Civil va afectar tots els sectors socials, econòmics, laborals i totes les persones de qualsevol sexe, edat o condició que van viure a Espanya en aquells difícils anys trenta del segle xx. De tota manera, van ser els xiquets, la gent gran i, sobretot, les dones, les que la van patir directament i indirectament d’una manera particular, molt dura i, a la vegada, injusta.
Allò que la realitat sempre supera la ficció és una frase feta
però, per desgràcia, és ben certa en la majoria de passatges de la nostra
història recent i no tan recent. La societat patriarcal no coneixia ideologies,
almenys en aquella època, ja que el masclisme estava instal·lat tant en un
bàndol com en l’altre, però van ser les dones del bàndol republicà les que van
patir més cruelment la repressió dels vencedors, més enllà del final de la
guerra, ja que el simple fet de ser parella, mare o filla d’un dels perdedors
de la guerra era el germen de tota classe de sospites, humiliacions i
maltractaments que moltes dones van pagar amb la vida o, en el millor dels
casos, les van arrossegar cap al silenci i la depressió de per vida.
Però si hi havia una presó que va destacar sobre la resta
pel grau de crueltat sobre les dones republicanes o, simplement, dels
republicans, aquesta va ser la famosa presó de Saturraran a Guipúscoa, on el
personal encarregat de controlar les presoneres, tant masculí com femení,
militar, civil o religiós, va exercir una repressió inhumana, salvatge, cruel o
fins i tot criminal, és a dir, mereixedora de tots els qualificatius més
aterradors que ens vinguen a la ment, amb l’excepció de comptades persones,
molt poques, que mogudes per l’ètica o les conviccions religioses van
comportar-se com un oasi de bondat en un desert mancat de dignitat, encara que
serviren al franquisme.
En acabar la guerra, la societat estava atomitzada i
dividida entre vencedors i vençuts i les dones foren considerades els elements
clau de l’univers repressiu franquista, van ser castigades doblement amb l’exemplaritat
feixista, és a dir, per ser roges i per ser dones amb un comportament femení
que no s’ajustava als nous cànons implantats per la dictadura que,
immediatament, va suspendre els matrimonis civils i va recloure les dones al
servilisme del mascle principal de la llar, és a dir, el pare si eren solteres
o el marit si eren casades, i van assumir totes les càrregues de la llar que es
multiplicaven en cas de tenir fills en un règim autoritari, patriarcal i
jeràrquic que fomentava l’ideal d’una dona submisa sense projecció social ni
realització personal.
És ací on es va incidir amb més
crueltat, principalment, a les presons, ja que moltes dones republicanes van
acabar perdent els fills perquè es va muntar tot un engranatge d’enganys amb l’objectiu
de donar-los en adopció a famílies del règim, sense el consentiment de les mares
que quasi sempre acabaven pensant que se’ls havia mort el nadó.
Segons l’anuari estadístic del
Ministeri de Treball de 1942, al gener de 1940 van arribar a haver-hi més de
23.000 dones recloses a les presons franquistes que, a poc a poc, van descendir
en nombre, no solament per les que van perdre la vida, sinó també pels problemes
d’intendència i subministrament que, juntament, al desenvolupament de la Segona
Guerra Mundial que feia predir el fracàs dels règims totalitaris dels amics de
Franco (Itàlia i Alemanya), obligà els franquistes a alliberar, gradualment,
les que
considerava menys perilloses.
En aquest ambient tan terrible hem
localitzat tres dones de Vila-real (Rosa Ana Rovira Aragonés, Carmen García
Mata i Concha Seglar García), el testimoni de les quals reflecteix la cara més
fosca de la repressió feixista contra les dones en aquells temps tan terribles
que, malgrat la duresa del relat, mai hem d’oblidar perquè no es tornen a
repetir mai més.
La presó de Saturraran
La Prisión Central para Mujeres de
Saturraran es trobava al terme municipal de Mutriku, Guipúscoa, i al costat del
poble biscaí d’Ondarroa. Tot i que el seu topònim es relacionava amb la tràgica
llegenda amorosa del pescador Satur i la llauradora Aran, el seu origen es relaciona
amb els vocables èuscars sator i haran, talp i vall, per la presència de l’insectívor en la
zona.
A la platja de Saturraran, a finals
del segle xix es construïren una sèrie d’edificis que la convertiren en lloc de
descans i estiueig de persones benestants. Destacava el luxós Grand Hotel i, al
seu voltant, anaren apareixent la Villa Capricho, la Buena Vista, la Casa
Barrenengoa i la Fonda Astigarraga. El 1921, el conjunt fou cedit a la diòcesi
de Vitòria-Gasteiz que el va convertir en seminari de descans. A l’inici de la
Guerra Civil va ser quarter general de l’Eusko Gudarostea, l’exèrcit de gudaris
del Partit Nacionalista
Basc. A l’octubre de 1936 les tropes
franquistes ocupen la zona i, un any després, una disposició de les autoritats
converteix el complex en una presó de dones, que s’inaugurà el 3 de gener de
1938 i va romandre oberta fins a la primavera de 1944.
Des del començament, es catalogava
com a centre especialitzat en casos de «mujeres extremadamente rebeldes y
peligrosas para el nuevo orden de España». A banda, al ser una presó central,
era un lloc d’acompliment de la pena, per la qual cosa no hi va haver preses
preventives ja que totes les recluses havien estat jutjades i condemnades.
No obstant això, es barrejaven les
preses polítiques (les republicanes) i les comunes (avortistes, prostitutes,
lladres, etc.), perquè el règim franquista negava a la dona la seua condició de
subjecte polític actiu, que sí reconeixia als homes republicans i als quals separava
dels presos comuns. Durant el temps que va estar en funcionament, poc més de sis
anys, va albergar més de 4.000 dones, de 16 a 80 anys i, a pesar de tenir una
capacitat per a 700 recluses, sempre en tenia al voltant de 1.500 presoneres.
Organització
S’encarregaven de la presó 25 monges
de l’orde de la Mercé, conjuntament amb 50 soldats que vigilaven l’entrada, uns
pocs oficials de presons i un capellà. Tot i que durant la Segona República la
directora general de presons, Victoria Kent, va apartar les religioses de les
institucions penitenciàries, a partir d’agost de 1938 l’administració
franquista les va restituir.
Les monges aplicaren un estricte
control de la disciplina a la presó i dispensaren a les preses un tracte dur i
inhumà. A més, les mercedàries també s’encarregaren de l’adoctrinament
patriòtic i religiós de les recluses, l’única teràpia que contemplaven les autoritats
franquistes per als presos adults, per això obligaven les dones a participar en
els oficis religiosos, resar, cantar el Cara al sol i cridar els visques a Espanya amb el braç alçat.
Els testimonis de moltes dones
empresonades a Saturraran assenyalen les pràctiques poc escrupoloses i deshonestes
de les religioses, ja que les acusaven de quedar-se el peix que donaven els
pescadors d’Ondarroa per a pal·liar les penúries que passaven les preses, així com
els queviures que persones dels pobles veïns portaven a la presó o, fins i tot,
la llet quearribava per als xiquets de bolquers que estaven les
seues mares presoneres i alguns dels paquets i el menjar que les famílies
enviaven a les preses també van ser confiscats.
Sembla que tots aquests aliments
acabaven revenent-los a l’economat de la presó i a les botigues dels pobles
dels voltants. D’altres testimonis també denunciaren els casos de monges que
anaven buscant el contacte físic amb algunes de les preses més joves. En canvi,
el segon capellà que va tenir la presó, José María Arrieta, era el millor
valorat per la majoria de preses, ja que les tractava amb humanitat i es
preocupava per elles, les defensava davant les monges i les portava a passejar
a la platja.
La vida diària a Saturraran
A les preses les traslladaven amb
trens de transport de ramat, les feien pujar als vagons que no es netejaven,
amb racions mínimes de menjar i d’aigua i sense cap lloc on fer les necessitats.
Durant els viatges, que duraven més de dos dies, els combois romanien moltes hores
en vies mortes i les dones havien de suportar les inclemències meteorològiques,
els insults i les vexacions.
El moviment de presoners durant la
postguerra fou intens, ja que les autoritats franquistes exerciren una política
penitenciària de dispersió i d’allunyament de les famílies. Arribaven a l’estació
de Deba, la més propera a la presó, des d’on les portaven amb autobús fins a
Saturraran.
Les preses estaven separades en tres
edificis: les mares amb els xiquets s’ubicaven a la Fonda Astigarraga, les
malaltes a la Villa Capricho i les dones velles a un pavelló del Grand Hotel.
La distància entre els immobles dificultava la comunicació entre els diferents
grups de dones.
Quan es va habilitar com a presó, les instal·lacions presentaven un estat lamentable, amb sostres enfonsats, parets amb clevills, vidres trencats, canonades embossades, absència de mobiliari, brutedat, etc. Bona part de les dependències no disposaven de vàter i les recluses feien les necessitats, aguantant l’olor fètid, en poals que havien de buidar i netejar. D’altra banda, també hi havia preses a les quals les seues famílies facilitaren matalassos, tot i que la majoria de dones dormien al terra, damunt d’uns matalassos menuts, de mig metre a tot estirar, que no eren més que sacs de la intendència militar reomplerts amb fulles de panís. L’oratge era molt humit, sempre feia fred i plovia sovint.
Les preses s’alçaven quan clarejava
el dia, resaven l’àngelus, anaven al riu a rentar-se, es pentinaven i
arreplegaven les seues coses, perquè a les vuit del matí formaven, els feien el
recompte, desdejunaven i, o es posaven a treballar o havien de romandre al
pavelló en silenci, ja que també estava prohibit cantar, riure o donar mostres
d’alegria. Feien dos torns per a dinar al menjador, més tard resaven el rosari,
però el sopar es feia als pavellons.
La pèssima alimentació era un fet
quotidià. Els testimonis de les preses recordaven que menjaven guixes, naps i
panolles de panís crues i un arròs pastós al qual semblava que li afegien
arena. La fam portava algunes dones, sobretot les que treballaven a la
intendència, a menjar-se crues les creïlles després de pelar-les, malgrat la
vigilància de les monges.
D’altres, van arribar a recollir
restes de menjar i deixalles que portava el riu Mijoa, com ara pells de
creïlla, males herbes, arrels o llegums que havien defecat altres dones, moltes
es van intoxicar i, fins i tot, van emmalaltir.
La desatenció sanitària era una
altra constant de Saturraran, a pesar de disposar d’una xicoteta infermeria. El
metge de la presó, Luis Arriola, va rebre moltes queixes i reprotxes de les
preses pel seu desinterés cap a la salut de les dones, a les quals sermonejava,
insultava i, fins i tot, menyspreava. Alguns testimonis assenyalen que el
facultatiu realitzava una administració inadequada de la vacuna contra el
tifus, inoculava tota la dosi d’un cop quan s’havia de subministrar en tres
vegades i en dies diferents; a més, les recluses que no podien pagar la
medicació no solia prescriure’ls res.
A tot això calia afegir l’arbitrària
aplicació que feien les monges dels càstigs. Generalment, les sancions
consistien en la privació de les visites, dels paquets i de les cartes d’amics
o familiars, també en la reclusió a les cel·les d’aïllament que es trobaven al
soterrani de l’edifici principal, a nivell del riu, per això sempre es trobaven
amb un pam d’aigua al terra i, quan la marea pujava, arribava a quasi un metre
d’altura, cosa que obligava les recluses a pujar-se’n dalt d’uns entresolats
per a no mullar-se dins de l’aigua. A algunes presoneres de més edat les
castigaven i les feien passejar per la platja carregades amb pots de pintura de
5 quilos, per a fatigar-les, fins que moltes queien exhaustes sobre l’arena.
Els càstigs més habituals s’aplicaven
a la que acusaven de ser díscola o difícil de corregir, de desobeir les monges,
discutir, insultar o agredir una altra interna, proferir paraules malsonants,
negar-se a treballar, malparlar del ranxo de la presó, mostrar actituds immorals
amb els soldats, menjar-se els aliments que es manipulaven a la cuina i no fer els
visques reglamentaris al menjador.
Les malalties, l’alimentació
deficient, la descurança mèdica, el fred, la humitat i els maltractaments es
troben en l’origen de la mort de 116 dones i 56 xiquets, que són els casos
documentats al Registre Civil de Mutriku durant el període de funcionament de Saturraran.
El robatori de xiquets
A Saturraran les mares que tenien
xiquets disposaven d’un lloc específic, però les monges, sospitosament, mai van
registrar la presència de cap menor, així facilitaven la seua sostracció, ja
que només permetien a les mares estar amb els seus fills fins que compliren els
tres anys d’edat. Es desconeix la quantitat de xiquets que van estar a la presó,
encara que el nombre de morts, fa pensar en una quantitat important. Molts testimonis
recorden el dur i penós moment en què se separava els xiquets dels braços de les
mares, enganyant-les i fent-les creure que anaven a passar una revisió mèdica.
Segons l’Ordre del 30 de març de
1940, els xiquets passaven a dependre de les juntes provincials de protecció a
la infància i els pares perdien la pàtria potestat dels fills. El responsable
legal de totes les adopcions era l’Auxilio Social, organització creada durant la
Guerra Civil i integrada, després, dins de la Sección Femenina de la Falange
Española, fundada per Mercedes Sanz Bachiller seguint el model de la
Winterhilfe nazi. Auxilio Social també es va fer càrrec dels xiquets i xiquetes
dels territoris republicans, mentre les desaparicions, els segrestos i les
adopcions il·legals van començar a ser cada vegada més nombrosos. Molts d’aquests
xiquets i xiquetes mai tornarien a veure les seues mares.
Malauradament, 80 anys després,
aquest tema encara resulta una assignatura pendent per a molta gent i queda
encara lluny d’aclarir-se. El robatori de criatures no era casual i es basava
en els postulats del psiquiatra i comandant de l’exèrcit Antonio Vallejo Nájera
que argumentava que els fills havien de ser segregats de les mares per a
reeducar-los, perquè «la mujer militante política tiende a la criminalidad y ésta,
con el tiempo, se desataría en el niño». És per això que les dones que podien
buscaven alternatives, com ara donar els xiquets bé a companyes que eixien en
llibertat o a famílies properes i de confiança.
El final de Saturraran
Les autoritats franquistes tancaren
el centre durant la primavera de 1944, però no ho van fer per rectificar les
injustícies comeses ni per compassió davant el sofriment de les dones. Va ser
per l’evolució de la Segona Guerra Mundial i el temor a què la victòria dels aliats
repercutira sobre la dictadura espanyola, cosa que va propiciar la intervenció
de la Creu Roja, interessada en aquestes presons on es transgredien els drets
més fonamentals de les persones.
De tota manera, el nombre de
persones recloses tampoc era assumible per al règim franquista, tant pel cost
econòmic com pel perill de motins dels mateixos reclosos, per això s’aplicaren
amnisties i beneficis penitenciaris que alliberaren un gran nombre d’homes i
dones, però les recloses de Saturraran que no obtingueren la llibertat van ser traslladades
a d’altres presons.
Dones de Castelló a Saturraran
A pesar que la documentació sobre
les recloses a Saturraran està incompleta, tenim constància de la presència en
aquesta presó de prop de seixanta dones de les comarques de Castelló, tot i que
és una llista oberta i, segurament, podria incrementar-se el nombre tal com
avancen els estudis sobre tots aquests temes relacionats amb les misèries produïdes
per la Guerra Civil que, fins fa ben poc, eren tabú o directament s’amagaven.
Algunes d’aquestes dones
castellonenques hi van fer cap en grups que van ser enviades allà expressament,
com ara el de setembre de 1940, mentre d’altres arribaren després de passar per
diversos centres penitenciaris femenins com ara el d’Amorebieta-Etxano (Biscaia)
o el de Barbastre (Osca).
D’entre elles, tenim constància de
la presència a Saturraran de les següents: María Renau Meneu de l’Alcora, que
va morir allà el 7 d’agost de 1943 per tuberculosi pulmonar. Vicenta Devís
García de Nules, que va perdre la vida a la presó el 18 de setembre de 1943
també per tuberculosi pulmonar. Teresa Fabregat Ferrandis d’Onda. Gràcia
Ventura Fortea, Concha Pérez Ribas, Asunción Fortea Palomero i Carmen Campos
Ventura de Borriana. Francisca Loaces Ordaz de Viver. Rosario Artero Vicent d’Almassora.
María Josefa Carbo Chiveli i Isabel Folch Rebolleda d’Ortells. Josefina Segura
Julián de Morella. Carmen Masiá Beltrán de Càlig. Josefina Monroy Puig de Traiguera.
Carmen Segura Márquez, Rosa Tallada Ferraz, Josefa Vidal Casanada i Micaela
Tarazona Echevarría de Castelló. I, per últim, Rosa Ana Rovira Aragonés, Carmen
García Mata i Concha Seglar García de Vila-real.
Les vila-realenques a Saturraran
Les tres dones de Vila-real tenien
vincle familiar entre elles, Rosa Ana Rovira Aragonés era la parella d’Antonio
García Mata, germà de Carmen García Mata, i Concha Seglar García era neboda de
totes dues. El fet és rellevant perquè Antonio García Mata va formar part dels
milicians de la ciutat, va ser condemnat a mort i executat a l’estiu de 1938 i
el seu nebot -i germà de Concha-, Vicente Seglar García, va ser un dels caps de
les milícies locals, que no va poder ser detingut per les autoritats
franquistes perquè, presumiblement, va poder fugir a França.
Cal esmentar que una premissa de la
repressió franquista contra les dones s’estenia al parentiu (parelles, mares,
germanes, filles, etc.), com a forma de càstig o xantatge cap als homes
republicans. Només pel parentesc ja estaven considerades com a «rojas», a banda
que el seu comportament no s’ajustara als patrons de gènere que va imposar el règim
franquista, per això les constants desqualificacions morals que apareixen als
seus expedients.
Les tres van haver de patir els
judicis sense garanties processals, amb tribunals militars creats ad hoc que mancaven d’imparcialitat, a més de la rapidesa en
els procediments que conculcaven, entre d’altres, el dret de defensa. De fet,
Rosa Ana Rovira Aragonés va ser jutjada, en companyia d’11 homes més, el 21 de
juliol de 1938 i condemnada a l’endemà.
Carmen García Mata i Concha Seglar
García tingueren el consell de guerra a Castelló el 21 de juliol de 1939 i van
rebre la condemna uns minuts més tard, després de llegir les diligències i
escoltar els informes del fiscal i de la defensa. Encara resulta sorprenent i decebedor
com a dia d’avui, i després de tants anys de democràcia que molts voldríem exemplar,
tots aquests procediments no hagen estat, encara, declarats nuls.
Emparant-se en el famós article 238
del Codi de justícia militar, Rosa Ana Rovira Aragonés va ser condemnada per
adhesió a la rebel·lió a la pena de reclusió perpètua o 30 anys de reclusió
major. Carmen García Mata i Concha Seglar García, d’acord amb el mateix
article, són declarades culpables d’auxili a la rebel·lió, i les van castigar a
30 anys de reclusió major. Es tractava de la pena més elevada, després de la
condemna a mort, tot i que a cap de les tres els van poder atribuir delictes de
sang, ni saquejos, ni robatoris o profanacions. La desproporció entre la
conducta i la sanció imposada és espantosa, ja que
les actuacions de totes tres tenien
més a veure amb manifestacions ideològiques i vincles amb persones relacionades
amb el Front Popular que amb fets delictius (Rosa Ana Rovira va reconéixer
haver treballat de miliciana un dia, es va encarregar de regirar les dones en
un punt de control per si portaven armes). L’absència de fonamentació jurídica
en les condemnes i la desproporció entre els fets i les penes són un exemple
evident de com el dret penal de l’època va ser un instrument de l’Estat per a
intimidar i amenaçar tots els possibles dissidents.
A partir d’ací, les tres passaren
temps a la Presó Provincial de Castelló i iniciaren un llarg recorregut per
alguns dels centres penitenciaris més inhumans del franquisme, com ara els
esmentats d’Amorebieta, Barbastre o Saturraran. Curiosament, a les tres dones
els van revisar la condemna, uns anys després, i es va commutar per la de vint
anys i un dia de reclusió major.
La seua estada a Saturraran va
ocórrer durant l’últim període de la presó i, encara que l’experiència no els resultaria
gens agradable, tot i haver sobreviscut a la fam i al fred d’Amorebieta,
aquests anys les marcarien, molt probablement, per a la resta de la seua vida.
D’aquesta manera, Rosa Ana Rovira
Aragonés, que tenia 45 anys quan l’any 1938 s’inicia el procediment, va ser
traslladada des de Barbastre a Saturraran el 10 d’agost de 1943, on va romandre
fins al 27 de febrer de 1944, data en la qual li concedeixen la llibertat condicional.
Carmen García Mata, nascuda l’any
1880, probablement també és traslladada des de Barbastre a Saturraran el 10 d’agost
de 1943, perquè la presó de Las Claras d’Osca va ser clausurada durant aquests
dies, va romandre reclosa fins al 2 de març de 1944, quan ix en llibertat
condicional.
Per la seua banda, Concha Seglar
García, nascuda l’any 1916, arriba a Saturraran l’11 d’agost de 1943 procedent
de Barbastre (des d’on inicia el trasllat el dia 9 d’agost), va estar reclosa
fins al 29 de maig de 1944, dia que torna a ser enviada a la presó d’Amorebieta,
on rep la llibertat condicional el 12 de juliol de 1944. Resulta curiós que
tenint la mateixa condemna que sa tia, estiga quatre mesos més tancada.
Bibliografia
Badiola Ariztimuño, Ascensión. La represión franquista en el País Vasco.
Cárceles, campos de concentración y batallones de trabajadores en el comienzo
de la postguerra. Madrid: UNED, 2015.
Burdeus Díaz-Tendero, Lourdes. «Las
mujeres de Burriana (Castellón) no solo como víctimas de la represión política
sino también de la violencia simbólica y estructural de genero». Granada: IX
Encuentro de Investigadores del Franquismo, 2015.
Cuevas Gutiérrez, Tomasa. Testimonios de mujeres en las cárceles
franquistas. Osca: Instituto
de Estudios Altoaragoneses, 2004.
Jiménez Martín, Eva. Situación penitenciaria de las mujeres
presas en la cárcel de Saturraran durante la Guerra Civil Española y la primera
postguerra. Hacia la recuperación de su memoria. Astigarraga (Guipúscoa): Emakunde
Instituto Vasco de la Mujer, 2012.
Mezquita Broch, Pascual. «Dones i
repressió franquista a Vila-real». Font, publicació d’investigació i estudis vila-realencs,
núm. 18. Vila-real: Ajuntament de Vila-real, 2016.
Porcar Orihuela, Juan Luis. Un país en gris i negre: memòria
històrica i repressió franquista a Castelló. Castelló de la Plana: Publicacions de la Universitat
Jaume I, 2020.
Remolar Pérez, E.; Burdeus
Díaz-tendero, L. «Després del silenci. Converses amb Gràcia Ventura Fortea». Buris-ana, Butlletí de l’Agrupació
Borrianenca de Cultura, núm. 221. Borriana, 2015, p. 5-15.
Vinyes Ribas, Ricard. Irredentas. Las presas políticas y sus
hijos en las cárceles fraquistas. Madrid: Temas de hoy, 2002.
Documentació
Procediment sumaríssim núm.
532-C-38. Processats: Antonio García Mata, Rosa Ana Rovira Aragonés. Arxiu
Històric de Defensa.
Procediment sumaríssim d’urgència
núm. 1787-C-39. Processats: Concha Seglar García i Carmen García Mata. Arxiu
Històric de Defensa.
Webgrafia
www.asturiasrepublicana.com
www.euskalmemoria.eus
www.errepublika.org
www.todoslosrostros.blogspot.com
FONT, publicació d'investigació i estudis vila-realencs:
https://www.vila-real.es/portal/RecursosWeb/DOCUMENTOS/1/0_41149_1.pdf
DOMINGO J. FONT PITARCH
ANTONI PITARCH FONT
