Des de la pesta negra, al segle XIV (1348) que va sembrar de mort i dolor tota Europa, quan Vila-real encara no havia complit el primer centenari, les pandèmies han estat una constant en la nostra Història. Ara estem esperançats en acabar amb el Coronavirus perquè, malgrat les incerteses dels primers mesos, comptem amb mesures higièniques a l’abast de tothom i una medicina universal de primer nivell; però només si retrocedim uns segles enrere comprovarem, mitjançant la historiografia, que els vila-realencs van haver d’afrontar les malalties infeccioses, en general, amb voluntat de superació, molts patiments, pregàries a la Verge i poc més... ja que les condicions higièniques dels habitatges deixaven molt que desitjar si les comparem amb les actuals, tant les del nucli urbà, com els masets o alqueries on abans solia viure bona part de la població, molta més -en percentatge- que ara mateix.
La imatge primitiva de la Verge de Gràcia solia baixar, puntualment, al poble en els moments tràgics. Hi ha constància documental del trasllat des de l’Ermita en 1383 i en 1507 quan es feren unes rogatives penitencials, també per malalties al 1735, quan els terratrèmols de Montesa (1748) o de Lisboa (1755) i durant la famosa epidèmia de 1757, és a dir, quan el trasllat de la Gràcia fins la Vila esdevindrà l’origen de les actuals festes de setembre, ja que l’Ajuntament va fer un vot permanent de portar la imatge de la Verge de Gràcia fins la ciutat de Vila-real, cada divendres anterior al primer diumenge de setembre (retornant la Moreneta al seu ermitori del Termet el segon diumenge del mes).
Al mes de maig de 1757 un conjunt de malalties infeccioses van començar a escampar-se com una taca d’oli per tot Vila-real i no se van poder aturar, per cap mitjà, fins ben entrat el juliol. Segons José María Doñate (“Historias de Nuestra Señora de Gracia”. Ajuntament de Vila-real, 1986) es tractava d’una constel·lació de malalties tan malignes que quasi podien qualificar-se de febres pestilents. Benet Traver (“Historia de Villarreal”. 1909), per la seua banda, calcula que va haver-hi 800 veïns afectats i 90 morts en total.
Naturalment, amb la devoció no fou suficient perquè s’havia d’aplicar la consigna del savi Tomàs d’Aquino, és a dir, que els éssers humans tenim llibertat d’elecció en la mesura que som racionals i per això, per véncer les epidèmies, calia recuperar la vella dita aquella que diu A Déu pregant, però amb el mall donant, ja que les condicions sanitàries, higièniques i alimentàries feien preveure la repetició de les malalties, així com l’aparició de noves pandèmies relacionades amb una economia agrícola de subsistència, amb escassos excedents, que depenia quasi exclusivament de l’oratge i la qualitat i quantitat de les collites.
Així, després dels problemes ocasionats pels invasors napoleònics (1812), com ara una gran crisi de natalitat deguda a la Guerra del Francès, el 1823 una greu sequera va abatre la nostra comarca de La Plana, perdent-se la majoria de les collites fins al punt que, popularment, va ser anomenat com l’Any de la Fam. El 1829, en canvi, el problema fou el contrari ja que les pluges abundants, amb la gota freda típica mediterrània, inundaren Vila-real i tots els pobles dels voltants, perjudicant les terres de conreu i la mobilitat comarcal pels camins de terra i fang de l’època, produint-se una sobremortalitat deguda a la crisi alimentària.
El setembre de 1834 fou molt tràgic a la Vila, i a moltes poblacions valencianes, amb l’arribada del còlera morbo que causà al voltant dels 500 morts a la ciutat en un període molt breu de temps, sent els dies més crítics entre el 5 de setembre i el 10 d’octubre. La revolució industrial europea, amb el ferrocarril i el vaixell de vapor, anava incrementant la rapidesa dels intercanvis comercials, però també la circulació de les bactèries, els virus i les malalties infeccioses.
El 1848 s’emportà el protagonisme de la tragèdia el xarampió, conegut popularment com la pallola, que al nostre poble provocà la defunció de 125 veïns. Aquesta malaltia, segons Pasqual Mezquita i SantiagoVilanova (“Vida i mort a Vila-real en el segle XIX”. Ajuntament de Vila-real, 1989) tornaria d’una forma generalitzada a Vila-real durant els anys 1860, 1866 o 1882 però sense tanta mortalitat com la del 1848. L’experiència i l’avanç de la ciència començaven a mitigar la mortalitat i a optimitzar els esforços.
En canvi, el 1854 el còlera ataca de bellnou, del 7 d’octubre al 7 de novembre, produint-se una nova massacre, amb 386 morts. Com podem comprovar, tant als arxius parroquials com al municipal, les epidèmies han sigut una constant al llarg de la Història, sobre tot abans del descobriment de les vacunes i per això el còlera seguirà incidint en la mortalitat a Vila-real durant, pràcticament, tot el segle XIX, així del 13 d’agost al 24 d’octubre de 1865 causava 331 morts… i si això no n’era prou per a la castigada població vila-realenca, al 1883 hi hagué unes greus inundacions per la crescuda del cabal del riu Millars i de la Rambla de la Viuda…
Però l’any més dur serà el 1885, segons l’estudi d’Emili Obiol (“Cólera nostras”. Ajuntament de Vila-real, 1984): amb 657 morts, Vila-real és el poble més castigat de la província de Castelló pel còlera morbo amb xifres absolutes (amb 26 difunts només el dia 21 de juny, festa de Sant Lluís, en el cim de la pandèmia) per davant de Castelló (301), Vinaròs (291), L’Alcora (288), Nules (284) o Sogorb (269), però no en percentatges o xifres relatives amb un 5% de defuncions respecte al total d’habitants, és a dir, per davall d’Artana (6%), Nules (6,35%), Xèrica o Ribesalbes (6,5%), Moncofa (7%) o L’Alcora i Castellfort (8%). Des de l’abril d’aquest any, algunes poblacions valencianes pogueren beneficiar-se de l’aplicació dels nous métodes de la Microbiologia amb la inoculació, però no Vila-real malgrat els esforços de la Junta de Sanitat per crear llatzarets o improvisats hospitals on recloure als apestats, així com cobrir amb calç viva els cadàvers dels difunts, obrir el nou cementeri (actual) a un quilòmetre de l’anterior (al costat del Calvari) o tallar l’aigua de la Sequiola... ja que als dubtes inicials de l’Ajuntament i als problemes econòmics s’uniren les prohibicions estatals per part del ministre de Cánovas, Romero Robledo, que acabaren prohibint la que, finalment, seria la solució al problema del còlera, és a dir, la vacuna del doctor tortosí Jaume Ferran.
Actualment és el maleït càncer el que més incrementa la mortalitat a nivell general, però les vacunes i els avanços mèdics no solament han contribuït a erradicar les epidèmies i malalties comuns d’altres temps, sinó que ens obren les portes de l’esperança per acabar amb la primera pandèmia de la globalització, la Covid-19, que va arribar a Vila-real als inicis del 2020. Ara, més de 20 mesos després, seguirem festejant la Mare de Déu de Gràcia amb moderació, evitant aglomeracions, usant la mascareta, portant una vida saludable i higiènica en tots els sentits i pregant perquè la mundialització prioritze les bondats de compartir idees i remeis universals a les malalties per damunt dels contagis que provoca l’intercanvi constant de mercaderies i el contacte personal entre persones d’una a l’altra punta del món, sense renunciar a la voluntat exportadora dels vila-realencs i valencians en general…
SETEMBRE
“El poble ja s’ha aplegat
a la vora de l’Ermita
i a tota la comarca invita
en processó solemnial:
la Gràcia torna a la Vila,
la Mare arriba al casal.
Envoltada d’enyorança,
presidint en tron triomfal,
s’enfila cap a la plaça,
s’arrecera a l’Arxiprestal.
Complint un vot permanent
signat en temps immemorial,
la Gràcia s’ha fet present.
s’ofrena Vila-real.
Cants i pregària,
fervor de sempre,
precs i silenci,
festa de setembre,
terra i fruits,
idiosincràsia...
Benvinguda,
Mare de Déu de Gràcia!”
---ooo00O00ooo---
