Manuel Segundo Eixea Vilar va nàixer a Vila-real el 13 d’agost de 1881 i va morir afusellat pels franquistes el 15 de juliol de 1939. Fill de Manuel Eixea Pitarch i Francisca Vilar Nebot, va ser un militar antifeixista que va perdre la vida per la seua fidelitat a la República
A l’Acadèmia d’Infanteria de Toledo va ingressar amb només 17 anys i al 1901, el primer any del segle XX, va assolir el grau de Segon Tinent. Va ser destinat al Marroc després d’un breu pas per Barcelona i l’experiència africanista marcaria considerablement no solament el seu caràcter personal, sinó també la seua trajectòria professional.
Una vegada obtinguda la Diplomatura en Estat Major a l'Escola de Guerra, va ser ascendit a Tinent Coronel i el 1933 destinat al Regiment de Castelló. Durant els anys de la Segona República (1931-1936) va ingressar a la Unió Militar Republicana Antifeixista, organitzada per companys seus de promoció, sent agregat al Regiment d’Infanteria “Otumba” de València en desembre de 1935 des d’on hauria de fer front al cop d’Estat militar contra la República que esdevindria, de seguida, una guerra civil entre bàndols irreconciliables.
Manuel Eixea va comandar al juliol de 1936, juntament amb el seu company Antonio Uribe, la primera de les columnes de vehicles blindats que, des de València, acudiren fins a Madrid per a la defensa de la capital de la República i del seu govern legítim, constituïda per una bateria d'artilleria defensada per soldats, així com un grup de milicians comunistes i socialistes.
L’1 d’agost de 1936, la columna Eixea va ser destinada al front de la Serra del Guadarrama per respondre als atacs iniciats pel general colpista Emilio Mola. El Tinent Coronel va rebreu greus ferides en el pit el dia 10, sent traslladat a l’Hospital de Carabanchel on va romandre durant dues llargues setmanes, sent visitat per la dirigent Dolores Ibárruri i altres membres destacats del Partit Comunista, al qual s’havia afiliat en esclatar la guerra civil.
Estabilitzat el front al nord de Madrid, el Govern es va proposar la reorganització de l’Exèrcit Popular, estructurat en companyies, batallons i brigades mixtes, tasca en la que Eixea, que ja estava formant part de l'equip rector del famós Cinqué Regiment d’Enrique Líster, va tenir una notable activitat tot aportant recomanacions i informacions tècniques. El 23 d'octubre de 1936 va ser ascendit pel president de la República, Largo Caballero, a la graduació de Coronel i destinat, amb una columna motoritzada, al front de Terol on va restar fins al gener de 1937.
Eixea va retornar a València, frenant enèrgicament les malifetes de la Columna de Ferro cenetista que havia provocat molts i greus incidents a la rereguarda, tot aconseguint la seua militarització.
L'agost de 1937 rep el comandament del XIX Cos de l’Exèrcit de Llevant, amb tres Divisions i un batalló de milicians, participant amb ells en les operacions d'hivern planificades pel general Rojo que culminaren amb la conquesta de la ciutat de Terol, on va resistir l'enèrgic contraatac de l'exèrcit franquista fins a la desfeta republicana de febrer de 1938. Va ser aleshores quan va començar a discrepar i apartar-se dels postulats comunistes, llançant dures crítiques als assessors soviètics pels errors comesos en aquesta campanya i també a d’altres dirigents comunistes amb els que no compartia els seus punts de vista estratègics, tan polítics com militars. Tot açò va suposar el distanciament definitiu d'Eixea dels plantejaments oficials dels comunistes els quals el van destituir del càrrec per suposades simpaties amb el POUM.
Tot i això, va ser comandant de la 81 Brigada Mixta de guarnicions de Sogorb-Viver i oficial d’Estat Major del XVII Cos de l’Exèrcit de la zona Sogorb-Sagunt. Entre el 21 d'abril i el 13 de juny de 1938, Eixea va ocupar la Comandància Militar de Castelló, mentre les tropes insurrectes havien iniciat el trencament del front de Llevant, ocupant Vinaròs i la zona de l’Ebre, mentre s’escampaven cap al sud fins arribar la vila de Nules on el front quedaria estabilitzar, tot esperant l’assalt definitiu dels franquistes sobre València.
Eixea, com a Oficial Major de l'Estat Major del Ministeri de Defensa va ser designat Cap de la Secció d'operacions de l'anomenada Línia XYZ per a la defensa de la capital.
El 2 de febrer de 1939, el president republicà Negrín el destina a Alacant per a presidir la Comissió Interprovincial per a la mobilització i evacuació, no sols d'alguns destacats polítics i membres del Govern (Negrín, Ibarrola, Hidalgo, la Passionària, etc.), sinó també de molts intel·lectuals fidels a la República com ara Eduardo de Guzman, Rafael Alberti, Maria Teresa León i, sobretot, les més de 15.000 persones civils desplaçades de les seues llars, on hi havia molts ancians, dones i xiquets refugiats al port alacantí, tot esperant el transport amb vaixells cap a Orà i altres destinacions de l'exili, una tasca a la que Manuel Eixea es va dedicar intensament i de forma molt generosa, rebutjant fins i tot la proposta del general Miaja de marxar amb ell d'Espanya, tan decidit com estava a salvar la major quantitat possible de vides humanes.
El 30 de març de 1939, quan va considerar acabada la seua missió, torna a València i el Partit Comunista, en el qual havia militat, tot considerant-lo afí a la Junta de Casado, el deixa exclòs de les llistes d’evacuació del Comité Internacional i dels governs britànic i francès, quedant inerme davant l'ocupació franquista que es produeix eixe mateix dia.
En la matinada del dia 1 d'abril, en el mateix moment de declarar-se, oficialment, que ha acabat la guerra civil, Eixea és detingut per un destacament especial del Servei d’Informació político-militar de Falange Española y de las JONS, sent empresonat durant tres mesos i sotmès a successius interrogatoris per part dels agents feixistes i els membres de la Gestapo. Acusat de fomentar la rebel·lió militar en un Consell de Guerra sumaríssim el dia 1 de juliol, va morir afusellat al Camp de Tir de les casernes de Paterna, d’un tret al bescoll, a les vuit de la vesprada del 15 de juliol de 1939, segons un estudi de l’amic i company de “Poble”, Vicent Gil (Manuel Eixea Vilar, un militar al servei de la Constitució i la República).
La biblioteca que li fou confiscada en la seua residència de Vila-real després de la seua mort subratlla una refinada personalitat i uns extensos interessos culturals.
