Moltes vegades s’infravalora o, fins i tot, es mostra cert rebuig cap a la Història Local perquè no se vol comprendre que és complementària de la Història Universal, mai alternativa, perquè tots els pobles d’Europa van nàixer, com Vila-real, precisament a l’Edat Mitjana, una època poc treballada i estudiada als plans d’estudi oficials de l’ensenyament obligatori, tant en ESO com en Batxillerat. Potser els vila-realencs siguem l’exempció que confirma la regla, llevat dels sempre disposats a la polèmica perquè volen o perquè desconeixen els nostres orígens, ja que ací sempre s’ha tingut cert respecte i, fins i tot, veneració cap al nostre rei fundador Jaume I que va baixar de Catalunya per conquerir les terres valencianes, i també les Illes Balears, per fundar un regne cristià amb capital a València, cap-i-casal. De fet, només cal mirar les banderes, espanyoles i quatribarrades (privilegi de les viles reials) que ornen els carrers de la ciutat en arribar les festes patronals.
Com es de domini públic, el nostre Ajuntament ha encetat la campanya SALVEM L’HOSTAL DEL REI i ha demanat el recolzament dels vila-realencs, la qual cosa suposa, en principi, una gran alegria per als amants de la nostra història i del patrimoni històric que, també a Vila-real, ha estat quasi sempre en perill d’extinció. A banda deixarem les discussions polítiques de si és el moment (mai sol ser-ho), de si comptem amb diners per finançar-lo (que s’ha fet a la ciutat pel patrimoni durant les dècades daurades del taulell?) o si el recolzament ciutadà pot fer guanyar o perdre vots a uns o a d’altres (coses que per desgràcia mai solen ajudar), per no esmentar el sistema bancari rescatat amb impostos de tots i el cas de les caixes valencianes (Bancaixa i la CAM) del que parlaran els llibres d’Història i no precisament bé...
Vila-real té el privilegi de ser una ciutat jove i amb un Arxiu Municipal prou documentat i, fins i tot, amb recents onades d’historiadors més preparats que mai, els quals poden contribuir a consolidar l’estima per allò que, abans, només coneixien els quatre gestors oficials de la cultureta local. Però aquesta joventut d’una Vila de poc més de set segles, té l’inconvenient de l’escassedat del patrimoni, si ens comparem amb ciutats d’origen romà com ara Adnoulas (La Vilavella) o anteriors a l’arribada de Jaume I com ara la mateixa Buris-Anna (de Borriana van fugir més de 7.000 sarraïns -amb la seua llengua àrab- el dia del Carme de 1233).
La Plaça de la Vila, juntament amb la Torre Motxa, és el tresor més antic i preuat que conservem, ja que la Plaça Major actual té quatre dies i no cal ara retraure el llistat de totes les malifetes urbanístiques fetes, sobre tot durant el franquisme, per uns ajuntaments on se substituïa la falta d’autonomia, o de matèria gris, per bona voluntat com a molt.
Sobre l’Hostal del Rei ens parlen els nostre clàssics, com ara Mossén Benet Traver a Historia de Villarreal (pàgs. 27-30: Capítulo I.- La casa-palacio del rey, primer edificio de Villarreal...), Josep Maria Doñate quan explica la mort de la Reina Maria de Luna al mateix palau/hostal (Exequias reales en Vila-real. Cadafal, 1988) que, sens dubte, va ser el fet històric més importat que va passar en aquest edifici i un dels més important de la Història de Vila-real, perquè no tots els dies mor una reina, com així ho recull l’Arxiu Municipal (nº 5. MC de 14061407): Digmenge a dos dies de jener anno predicto. Nos, en Berenguer Morato, en Guillamo Miro, en Benet Prats e en Guillamo Rovira, jurats de Vila real manam a vos en Ferrer Colomer, notari sindich e dispenser de la dita vila que paguets an Jacme Aynar, vehi de la dita vila dihuit sols reals, es a saber, XIIII sols per son loguer de dos jorns e dues nits que estch entre anar a Valencia, estar e tornar per comprar e portar drap de marregues per vestir justicia, jurats, mustaçaf e scrivans de la Cort del Justicia e de jurats e a mes dit sindich per la mort de la senyora Reina com hic fos trames de continent e de feyt que la dita Senyora Reyna fon finada com fini en la dita vila dimarts a vespre en ora del primer so ques comptave a XXVIII de dehembre anno a Nativitate M CCCC VII, et IIII sols que ha pagats en la dita ciutat entre sissa, leuda e altres drets per lo dita drap pertanyents pagar. En teastimoni de la qual cosa manam-vos fer lo present albara....
De tota manera, és el Pare Ramon de Maria (en El Repartiment de Burriana y Villarreal, SCC 1935) el que aporta més documentació sobre els primers edificis de la Vila medieval que data del 1269, molt abans de la fundació oficial (20 de febrer de 1274), i el que també deixa clara la discontinuïtat en la propietat d’aquests edificis que, segons èpoques, passaven de la titularitat reial a ser concedits o venuts a particulars, segons les necessitats dels monarques. Així, al document Las tiendas del rey (pàg.143), traduït al castellà (la llengua oficial de la diplomàcia medieval solia ser el llatí), podem llegir: Nos Pedro, etc., os damos licencia y pleno poder a vos, Salomón Vidal, judío, baile nuestro de villa real, para que podáis establecer y conceder a censo a cualesquiera persones idóneas que quisiereis, aquellos nuestros obradores que tenemos en la plaza de villa real; así que por cada obrador se pagarà un morabetino; y no podréis establecer dichos obradores a menor censo que al de un morabetino por cada obrador; reteniendo para nosotros la fadiga y el laudimio en los dichos obradores. Amb aquest document original venia a demostrar que Pere III conservava alguns locals destinats a comerços, hostals, etc. que, més endavant segons el propi autor, podien ser els cinc que el rei donarà a la Vila (l’11 de gener de 1330) per convertir-los en casa capitular, almodí o presó i entre els quals estava l’Hostal Reial. Un altre molt interessant sobre Venta de rentas reales (pàgs.171-172) diu: El predicho señor rey (Jaime II), con instrumento suyo, dado en Valencia el XVIº de las Kalendas de junio del año del Señor MºCCCº tercio, vendió a Bernardo de Libiano y a los suyos, perpetuamente, todos los reditos, <> y todo lo que proviniese de las rentas de Villa Real, situada en el Reino de Valencia, y que el Rey allí tenia y percibía in pena eciam de terminibus maloribus que in pena pecuniària comutantur, por el precio de cuarenta y siete mil novecientos cincuenta sueldos de Barcelona. En esta venta no se incluye la redención del ejército . I, per últim, el més definitiu que porta per títol La casa del rey en Villarreal (pàg.186-187): El cavaller en Bernat de Llívia, a qui Jaume I va vendre totes les rendes de Vila-real segons aquest autor, el 17 de maig de 1303, deuria tindre una casa a la Vila, sobre la qual pesava l’honorable obligació de servir d’alberg al rei quan aquest tingués necessitat de fer-ho: en realitat mai, o molt poques vegades, perquè la Vila reial mai ha albergat infants com se volia imposar al temps del franquisme!. Aquesta casa va revertir als amos originals, és a dir, al Patrimoni Reial i Jaume II, com a propietari, va decidir donar-lo a Pere Boïl, conseller reial i mestre racional de la Cúria, amb l’obligació d’allotjar els membres de la Casa Reial de la Corona d’Aragó de visita a Vila-real. El mismo predicho señor Rey, con carta suya dada en Barcelona el XII de las Kalendas de septiembre del año del Señor MºCCCºXVIIIº, dió a Pedro de Boil, maestro racional de la Curia del dicho señor Rey, y a sus sucesores, en propio, franco y libre alodio, aquella hospedería del predicho señor Rey, que tenia en el lugar de Villa Real, del campo de Burriana, y que fué de Bernardo Libiano. En Barcelona, el XII de las Kalendas de septiembre del año del Señor MºCCCºXVIIIº (21 d’agost de 1318).
Com diu l’arxiver i company de Poble, Vicent Gil Vicent, a Nos Jacobus: els orígens de Vila-real (Ajuntament de Vila-real, 2008) pàg.44, alguns historiadors han dubtat del que va escriure el 1935 el pare Ramón de Maria, però a partir de l’estudi de la documentació de la Cancelleria Reial, es retrauen els primers establiments fets in ville nostre Regalis abans del 18 de desembre de 1269.
Siga com siga, ningú pot negar que l’Hostal Reial no solament és un edifici històric, dels més antics de la Vila, sinó que forma part d’una mutilada Plaça de la Vila que és un BIC (Bé d’Interés Cultural) i monumento histórico-nacional des de 1974 i un punt de referència per a tots els vila-realencs de debò que ens estimem el nostre poble i on, de vegades, fins i tot es fa difícil trobar cadira per prendre un refresc envoltat de tanta història local, universal i tan nostra.
La Plaça de la Vila, juntament amb la Torre Motxa, és el tresor més antic i preuat que conservem, ja que la Plaça Major actual té quatre dies i no cal ara retraure el llistat de totes les malifetes urbanístiques fetes, sobre tot durant el franquisme, per uns ajuntaments on se substituïa la falta d’autonomia, o de matèria gris, per bona voluntat com a molt.
De tota manera, és el Pare Ramon de Maria (en El Repartiment de Burriana y Villarreal, SCC 1935) el que aporta més documentació sobre els primers edificis de la Vila medieval que data del 1269, molt abans de la fundació oficial (20 de febrer de 1274), i el que també deixa clara la discontinuïtat en la propietat d’aquests edificis que, segons èpoques, passaven de la titularitat reial a ser concedits o venuts a particulars, segons les necessitats dels monarques. Així, al document Las tiendas del rey (pàg.143), traduït al castellà (la llengua oficial de la diplomàcia medieval solia ser el llatí), podem llegir: Nos Pedro, etc., os damos licencia y pleno poder a vos, Salomón Vidal, judío, baile nuestro de villa real, para que podáis establecer y conceder a censo a cualesquiera persones idóneas que quisiereis, aquellos nuestros obradores que tenemos en la plaza de villa real; así que por cada obrador se pagarà un morabetino; y no podréis establecer dichos obradores a menor censo que al de un morabetino por cada obrador; reteniendo para nosotros la fadiga y el laudimio en los dichos obradores. Amb aquest document original venia a demostrar que Pere III conservava alguns locals destinats a comerços, hostals, etc. que, més endavant segons el propi autor, podien ser els cinc que el rei donarà a la Vila (l’11 de gener de 1330) per convertir-los en casa capitular, almodí o presó i entre els quals estava l’Hostal Reial. Un altre molt interessant sobre Venta de rentas reales (pàgs.171-172) diu: El predicho señor rey (Jaime II), con instrumento suyo, dado en Valencia el XVIº de las Kalendas de junio del año del Señor MºCCCº tercio, vendió a Bernardo de Libiano y a los suyos, perpetuamente, todos los reditos, <
Siga com siga, ningú pot negar que l’Hostal Reial no solament és un edifici històric, dels més antics de la Vila, sinó que forma part d’una mutilada Plaça de la Vila que és un BIC (Bé d’Interés Cultural) i monumento histórico-nacional des de 1974 i un punt de referència per a tots els vila-realencs de debò que ens estimem el nostre poble i on, de vegades, fins i tot es fa difícil trobar cadira per prendre un refresc envoltat de tanta història local, universal i tan nostra.
Antoni Pitarch Font, historiador
............................................
