• La principal raó que justifica el comerç internacional és l'obtenció de béns dels que no disposa el propi país. La manca de certs béns i serveis o la seua escassetat té el seu origen en els diferents costos de producció i en la demanda.
• Igual que les persones, els països s'especialitzen en produir els béns i serveis perquè a l’intercanviar-los amb altres països els reporte avantatges. Aquesta teoria, que justifica i explica els beneficis que es deriven del comerç internacional, es coneix amb el nom de teoria de l'avantatge comparatiu.
• A la pràctica, hi ha països que es beneficien més que altres de les relacions comercials, de manera que a molts s'estableixen mesures proteccionistes. Els principals arguments per justificar-les són: la protecció d'indústries considerades estratègiques per a l'interés públic; el foment de la industrialització i la creació d'ocupació; el desenvolupament d'indústries emergents i la recaptació de diners. Les principals mesures proteccionistes són: establir aranzels a les importacions, fixar contingents, subvencionar els productors nacionals i les barreres no aranzelàries.
• En canvi, altres països advoquen per l'abolició de les restriccions al comerç internacional, és a dir, pel lliure comerç, en el convenciment que la lliure competència fomenta el progrés. Els seus principals arguments són que implica una utilització més eficient dels factors de producció; s'incrementa i fomenta la competència; proporciona major varietat i quantitat de béns i serveis, i afavoreix l'assoliment d'economies d'escala.
• Per a consignar les exportacions i importacions, els països utilitzen la balança de pagaments, un document comptable que registra les transaccions econòmiques dutes a terme entre els residents d'un país i els de la resta del món durant un període de temps determinat, normalment un any. La balança de pagaments s'estructura en tres grans grups atenent el que s'intercanvia: la balança per compte corrent (béns, serveis i transferències corrents), la balança de capital (transferències de capital i l'alienació d'actius no financers) i la balança per compte financer (inversions i variacions de reserves). Tot i que el saldo final de la balança de pagaments sempre és zero a causa dels ajustos que es realitzen, una o diverses sub-balances poden presentar desequilibris en forma de dèficit o superàvit, que només preocupen si són molt importants o persistents en el temps.
• Quan uns països operen amb altres, moltes vegades han de fer els pagaments en altres monedes (divises). Aquesta necessitat justifica l'existència d'un mercat especialitzat que facilite l'obtenció de la divisa desitjada. Tot i això, moltes divises no són convertibles o ho són amb restriccions, raó per la qual els exportadors solen fixar el pagament en una moneda forta, com el dòlar o l'euro. El rellevant perquè una divisa s'aprecie o es deprecie és la seua posició d'escassetat o d’abundància respecte a d’altres. Els sistemes monetaris són formes de fixar els tipus de canvi, és a dir, maneres de fixar la cotització o el preu de les divises. Els sistemes de tipus de canvi són el de flotació lliure, el de flotació bruta, l’ajustable i el fix.
• Un territori duaner és una zona geogràfica en què hi ha lliure circulació de mercaderies i que no ha de coincidir necessàriament amb les fronteres públiques d'un país.
• Segons la teoria de l'avantatge competitiu, els països intenten especialitzar-se en la producció d'aquells béns i serveis que poden intercanviar de forma més eficient en el mercat internacional.
• La relació real d'intercanvi és la posició relativa d'un país davant d'aquells altres amb els quals comercia. Per determinar com varia aquesta relació, es compara la variació del preu dels productes que s'importen amb la variació del preu dels que s'exporten.
• La tècnica de la partida doble és un sistema de registre que anota totes les transaccions dues vegades: per una banda, el valor de la mercaderia que es reben o es lliuren, i de l'altra, els diners lliurats o rebuts.
• L'existència de superàvit o dèficit en la balança de pagaments és normal. Només és de preocupar quan el desequilibri és molt important o persistent en el temps. L'anàlisi de la balança de pagaments es centra en el saldo de la balança per compte corrent, en el saldo procedent de sumar la balança de compte corrent més la balança per compte de capital i, per últim, en el saldo o variació de les reserves.
