L'agricultura, la ramaderia, la pesca i l'explotació forestal són activitats econòmiques que formen part del sector primari. Les activitats primàries han evolucionat al llarg del temps. Hui dia presenten una gran diversitat i desigualtat entre llocs i països. En els països rics, l'agricultura té una productivitat elevada gràcies, entre altres motius, a la tecnologia i a l'automatització de molts processos, però en els països pobres les collites són escasses i irregulars. Des d'un punt de vista econòmic, distingim entre agricultura i ramaderia de subsistència, orientada preferentment al proveïment familiar, i agricultura de mercat, que adreça la producció a la venda. La pesca actual planteja diversos problemes, a causa de la sobreexplotació de les espècies i a la manca de caladors. Aquesta situació ha obligat a regular les captures i les zones pesqueres.
1. El sector primari. L'agricultura
• El sector primari comprén les activitats relacionades amb l'obtenció i la producció d'aliments: l'agricultura, la ramaderia, la pesca i l'explotació forestal.
• Actualment, el 33,5% de la població mundial treballa en el sector primari. Aquesta xifra oscil·la molt segons els continents.
• El desenvolupament de les activitats agràries està molt condicionat pels factors físics:
– El clima determina la temperatura i la humitat, que condicionen el desenvolupament dels cultius.
– El pendent del relleu dificulta el treball de la terra i la mecanització dels cultius.
– La textura del sòl condiciona la retenció d'aigua, i l'acidesa en limita la fertilitat.
• Els factors físics influeixen més en les societats amb pocs mitjans tècnics que no en les tecnificades.
2. Els paisatges agraris
• Els paisatges agraris són els paisatges naturals modificats per l'ésser humà per obtenir productes de la natura. Hi ha diferents tipus de paisatges agraris segons com siguen les parcel·les, els sistemes de cultiu o el poblament.
• Les parcel·les són trossos de sòl dedicats al cultiu. Es diferencien segons la grandària, la forma i els límits:
– Camps closos (bocage), que es caracteritzen per tenir parcel·les relativament grans, irregulars i tancades.
– Camps oberts (openfield): formats per parcel·les obertes, petites i regulars.
• Segons els sistemes de cultiu es distingeixen: el policultiu o el monocultiu; el regadiu o el secà; l'agricultura intensiva o l'extensiva.
• El poblament rural és la part de l'espai rural on habiten les persones. El poblament rural pot ser dispers quan els habitatges estan aïllats els uns dels altres, o concentrat si estan agrupats.
3. L'agricultura de subsistència
• L'agricultura de subsistència està orientada a produir el que és necessari per a l'autoconsum. Aquest tipus d'agricultura utilitza tècniques de cultiu rudimentàries i és poc eficient. Els pobles que la practiquen acostumen a ser pobres i vulnerables a tot tipus de calamitats.
• Destaquen tres tipus d'agricultura de subsistència:
– Agricultura itinerant per cremació: obté els camps de cultiu cremant una part del bosc o de la sabana.
Els camps només es mantenen fèrtils tres o quatre anys, i per això són abandonats, i es talen i cremen noves terres.
– Agricultura extensiva de secà: fa servir el guaret per a deixar reposar una part de la terra, i també l'adob que produeix el bestiar; així s'assegura la fertilitat del sòl.
– Agricultura irrigada de l'arròs: és pròpia de les regions monsòniques, amb pluges abundants. És molt intensiva, productiva i utilitza molta mà d'obra.
4. L'agricultura de mercat
• En els països desenvolupats, amb la Revolució Industrial, es va passar de l'agricultura de subsistència a l'agricultura de mercat, capaç d'obtenir sobrants o excedents que es poden reinvertir.
• L'agricultura de mercat pretén augmentar les vendes i reduir els costos, per mitjà de:
– La mecanització del camp, que estalvia mà d'obra, augmenta la producció i permet reduir els preus dels productes agrícoles.
– L'especialització de la producció, que permet augmentar la producció amb menys inversió.
– Una comercialització àgil i ràpida, dels productes agraris, transports adequats a cada tipus de producte.
• L'agricultura mediterrània és una agricultura tradicional que s'ha adaptat al mercat.
• L'agricultura d'especulació produeix grans beneficis. Inclou l'agricultura especialitzada dels Estats Units i l'agricultura de plantació tropical.
5. La ramaderia en el món
• La ramaderia tradicional acostuma a complementar l'agricultura. Els ramats acostumen a ser petits i proporcionen carn, llet o llana, a més de força de treball i adobs per al camp.
• La ramaderia de subsistència és practicada pels pastors nòmades en zones molt seques, sense agricultura.
• La ramaderia comercial o de mercat té els mateixos objectius que l'agricultura: vendre la producció i obtenir-ne el màxim benefici. Pot ser de dos tipus:
– Ramaderia intensiva es practica en explotacions especialitzades a les quals es destina un gran capital. El bestiar es cria en estables i s'alimenta amb pinsos. Aquest model és freqüent en l'avicultura i en la cria de bestiar boví; aquest últim també es pot alimentar en part amb pastures (semiestabulació).
– Ramaderia extensiva: el bestiar (boví o oví) pastura en llibertat. Aquesta ramaderia necessita poca mà d'obra i grans extensions de pastura.
6. La pesca en el món
• La pesca aprofita els recursos animals del mar. Se'n distingeixen dos tipus: la tradicional i la industrial.
• La pesca tradicional o artesanal es practica prop de la costa. Fa servir ormejos senzills i utilitza la força humana. Es dóna en regions poc desenvolupades, bàsicament per a l'autoconsum.
• La pesca industrial busca obtenir un gran volum de captures. Necessita molts recursos econòmics, infraestructures portuàries i tecnologia avançada.
• Segons el lloc on es practica, la pesca industrial es classifica en:
– Pesca costanera: es practica prop de la costa amb vaixells petits.
– Pesca d'altura: es practica en alta mar; utilitza flotes de vaixells grans ben equipats que s'estan en el mar setmanes o mesos.
– Gran pesca: es practica en aigües molt llunyanes amb flotes assistides per vaixells d'abastament.
• Les captures de peix són més abundants en uns llocs determinats anomenats caladors.
• Els caladors més importants se situen:
– En les zones de la plataforma continental extensa, on les aigües són poc profundes, agitades per corrents i amb temperatures favorables. Destaquen els caladors del mar del Nord i els del mar del Japó.
– En les zones de contacte entre corrents marins càlids i freds, en les quals s'ajunten espècies d'aigües càlides i d'aigües fredes. Destaquen els caladors del mar del Japó i de les costes de Terranova.
– En les zones costaneres properes als corrents marins freds, que porten molt plàncton vegetal, que serveix d'aliment als peixos. Destaquen les del nord de Xile, les del sud del Perú i les del sud-oest d'Àfrica.
7. Els problemes de la pesca
• Els problemes principals de la pesca són deguts a la sobreexplotació i a la manca de caladors lliures, i també a la contaminació de les aigües:
– La sobreexplotació és una conseqüència de l'ús de tècniques eficaces i de grans flotes, que han posat en perill la reproducció de moltes espècies.
– La manca de caladors lliures és conseqüència de l'ampliació de les aigües jurisdiccionals, que ha imposat el domini dels estats sobre els caladors.
• Si bé els oceans són una reserva alimentària important, els seus recursos són limitats:
– És imprescindible assegurar una explotació sostenible dels recursos marins, que regule les captures i permeta la recuperació dels caladors.
– L'aqüicultura també podria ser una solució: consisteix a substituir el sistema de depredació per la cria i engreix d'animals i plantes marines en piscines, estanys o zones ben delimitades i tancades.
