La producció industrial és un procés complex i dinàmic que canvia quan evolucionen la tecnologia o les preferències del mercat. El desenvolupament de la indústria a Espanya presenta un seguit d’etapes que l’han convertit en un territori industrial important, malgrat comptar amb escasses empreses multinacionals i un desenvolupament tecnològic i científic encara insuficient.
Espanya s’ha integrat en el món industrialitzat o desenvolupat, però no va assolir un nivell industrial notable fins la segona meitat del segle XX i, encara avui en dia, perviuen trets del passat que influeixen en les problemàtiques actuals que s’han agreujat pel context europeu i global de crisi.
1.1. Inici de la industrialització a Espanya.-
La primera industrialització va començar a la Gran Bretanya a finals del segle XVIII. Espanya s'incorpora tard i parcialment a causa dels conflictes socials, polítics i econòmics.
• Context de la primera industrialització.- La classe dominant era la noblesa terratinent centrada en les rendes agràries, mentre l’artesania encara era influïda pels gremis. El nivell cultural baix de la població, juntament amb els escassos recursos econòmics, suposaven una demanda nul·la de productes industrials. A tot això s’afegia una situació política convulsa (guerra del Francés, independència de les colònies americanes, la llarga guerra civil carlina, etc.).
• El desenvolupament de la indústria fins al 1900.- Comença tímidament a partir del 1830, gràcies a uns pocs empresaris emprenedors i a les inversions estrangeres (en ferrocarril i mineria), així com als capitals repatriats de les colònies americanes (sobre tot de Cuba i Filipines). Es tractava d’una indústria incipient basada en l'energia hidràulica, després en el vapor, a l’empara d’un proteccionisme molt alt que gravava fortament les importacions. El procés es va localitzar al nord, amb dos grans motors: per una banda, l’explotació i el comerç del ferro a Biscaia i del carbó a Astúries que van desenvolupar la indústria siderúrgica i la mecànica i, de l’altra, l’èxit de la industria tèxtil catalana, és a dir, la del cotó a Barcelona i la de la llana a Sabadell i Terrassa. El capital estranger ocupava mà d'obra en explotacions mineres a Sierra Morena, Ciudad Real o Huelva però no creava indústries de transformació de mineral, mentre la industria agroalimentària (molineria, vi, oli i sucre de remolatxa) estava atomitzada en petites empreses (Andalusia, Castella i Lleó, Castella-La-Manxa).
1.2. La industria espanyola fins al 1939.-
El desenvolupament es va accelerar durant el primer terç del segle XX, gràcies a l’augment demogràfic que proporcionava mà d'obra barata per abundant. Durant la Primer Guerra Mundial els productes tèxtils i siderúrgics van trobar un bon mercat entre els països bel·ligerants, però, en acabar la gran guerra, la indústria va entrar en recessió tot coincidint amb la Gran Depressió que va enfonsar les exportacions espanyoles. La guerra civil, per si faltava alguna cosa, va suposar una forta reculada per la destrucció dels mitjans de producció, d’indústries i d’infraestructures.
1.3. L'estancament de la industria espanyola (1939-1959).-
Després de la Segona Guerra Mundial, Espanya va ser sotmesa pels vencedors a un aïllament polític i econòmic que va ser contestat, pel règim dictatorial, amb la imposició d’una política d'autarquia, és a dir, d’autoproveïment i reducció al mínim dels intercanvis amb l'exterior, la qual cosa va impedir la modernització tecnològica amb la creació de petites industries per a un mercat molt limitat. Durant aquesta època és va produir la intervenció política directa de l'Estat en el sector industrial, amb la creació de l’INI (Institut Nacional d’Indústria) que va adquirir llicències i patents estrangeres per a la instal·lació de grans industries de base: energia (ENDESA), siderúrgia (ENSIDESA), aeronàutica ( CASA), transports (IBERIA) i de vehicles com ara la pròpia SEAT (que depenia de la FIAT, ja que els italians no van renunciar a cobrar-se els deutes de Franco, malgrat la caiguda de Mussolini).
1.4. Espanya es converteix en un país industrial (1959-1974).-
El 1959 va ser un any clau, amb el Pla d'Estabilització es va posar fi a la política autàrquica i va començar la liberalització de l'economia espanyola que va rebre ajuts del govern dels Estats Units (enfrontat al bloc comunista).
• El canvi de la política industrial.- Es va viure un gran creixement econòmic i industrial per l’eliminació de barreres aranzelàries que, a més, va permetre comprar bens d'equip, tot augmentant la productivitat industrial i l’exportació d’indústries de béns de consum (calcat, cuir, suro, moble, paperera i editorial) i d’indústries bàsiques (cautxú per fer pneumàtics, maquinaria, mineria i naval). Aquesta liberalització va coincidir amb un període de gran expansió econòmica mundial, quan gran nombre de multinacionals s’instal·laren en territori espanyol aprofitant la mà d'obra barata, l’escassa especialització i la nul·la conflictivitat laboral degut al control de la dictadura sobre els treballadors (ni vagues, ni sindicats) i a la permissivitat davant la patronal (sindicats verticals dominats pel caciquisme). Es van fer inversions amb capital estranger nord-americà (40%), de països de la CEE (30%) i suís (20%) en les indústries principals del moment que foren les electromagnètiques, químiques, d’automòbils, refineries de petroli i de diversos productes químics i farmacèutics.
1.5. La localització industrial fins el 1975.-
Les indústries sempre solen situar-se en zones on troben factors favorables com ara els socials (classe empresarial organitzada, mà d'obra adient, barata i poc conflictiva, així com la proximitat als centres de decisió i de crèdit) i els espacials (proximitat de matèries primeres i dels mercats, disponibilitat d'energia, bones comunicacions terrestres, marítimes i aèries, infraestructures i industries complementàries) i als 70 Espanya ho tenia tot, llevat de les autopistes que van començar a construir-se (AP-7).
- Distribució territorial de la indústria espanyola.- El model tradicional es basà en nuclis poc connectats amb forts desequilibris:
• Catalunya: comptava amb una classe burgesa capitalista gràcies a l'agricultura, les manufactures i el comerç, que va invertir en la producció de filats i teixits de llana i cotó per proveir tot el mercat espanyol. Calia importar, però, les matèries primeres, així com el carbó, d’altres països, per això solien concentrar-se prop dels ports. Posteriorment també fabricaren maquinària, productes químics, material ferroviari i automòbils.
• País Basc: s’havia format una classe empresarial industrial gracies a l’extracció del ferro que anava a Anglaterra i que, de tornada, transportava carbó de coc de gran qualitat en vaixell, factors fonamentals en el desenvolupament de la industria siderúrgica a la ria del Nervión, prop de Bilbao, que donà origen a una important indústria mecànica.
• Astúries: Indústria de base d’extracció de mineral, sense transformació posterior, per això a Mieres i La Felguera es desenvolupà una siderúrgia de capital francès, però la mala qualitat de l’hulla asturiana, va limitar el creixement.
• Madrid: La capital s’ha vist sempre afavorida per la proximitat de llocs de decisió, com a factor de localització industrial, on es concentra mà d’obra barata i un mercat urbà important.
• Pols de desenvolupament (1959): Després de l’autarquia es fomentà la creació d’altres nuclis industrials com ara Saragossa, Burgos, Vigo, A Corunya, Sevilla, Granada, encara que no es va aconseguir atraure la indústria cap a lloc que no en tenien llevat d’algunes excepcions, com ara Valladolid (on es va instal·lar la RENAULT). Es va implantar un model fordista, amb grans cadenes de muntatge, però l’objectiu d’acabar amb els forts desequilibris territorials ha fracassat fins ara.
1.6. La industria espanyola del 1975 al 1985.-
El 1973 va tenir lloc la crisi del petroli, quan l’OPEP (Organització de Països Exportadors de Petroli) va acordar reduir la producció i augmentar notablement el preu del barril, precisament quan començava una crisi mundial per la disminució dels beneficis que va portar una alta inflació i un atur cada vegada més elevat. La necessitat de mà d’obra de la indústria va provocar l’augment de salaris, mentre començava la competència dels nous països industrialitzats o emergents i, com la producció es basava en un gran consum d’energia barata, tot això va comportar l’encariment dels productes industrials i, per tant, la disminució de vendes.
• La crisi industrial a Espanya.- Aquesta crisi va coincidir amb altres factors com ara la deficient situació industrial i la crisi política del final de la dictadura franquista i la transició democràtica en una situació de retard tecnològic (amb consums excessius d’energia), una estructura poc competitiva i la dependència econòmica de l'exterior. La crisi a Espanya va presentar una inflació galopant, una caiguda de la demanda interior i, per tant, el tancament d’indústries i l’atur més elevat de l’Europa occidental: de 1975 a 1980 se va perdre més de 800.000 llocs de treball.
• La reestructuració de la indústria espanyola.- Als primers anys de la dècada dels vuitanta és va crear l’Institut de la Petita i Mitjana Empresa (IMPI), es van facilitar crèdits a noves empreses i es publicà un decret de reconversió industrial (1981) i una llei de reconversió i reindustrialització (1984). La reconversió dels sectors menys productius va afectar la siderúrgia (Alts Forns de Sagunt) i les indústries derivades com ara les drassanes (Bilbao, Vigo Ferrol) o els automòbils (reconversió de la SEAT). També se van eliminar les empreses amb demanda insuficient com ara les d’electrodomèstics de marca blanca (General Eléctrica Espanyola) o moltes tèxtils (a Catalunya) i de calcat (Segarra a La Vall d’Uixó i moltes d’Elda, el gran centre productiu de calcer a Alacant) per la competència dels NPI (nous països industrialitzats). També s’assajaren noves fonts d’energia, per reduir la despesa en petroli, com ara el foment de l’explotació del carbó, augmentant la capacitat d’hidroelèctriques i tèrmiques. En l’aspecte social, des dels pactes de La Moncloa del govern Suárez (UCD) s’havia suavitzat la pressió sindical per portar a bon terme la transició cap a la democràcia, però la reconversió industrial va ser fortament contestada (fins i tot amb la primera vaga general de la democràcia, en temps del PSOE de Felipe González), malgrat alguns aspectes positius com ara les jubilacions anticipades que es pactaren o la creació de les ZUR (zones d'urgent reindustrialització) a Sagunt, per exemple, i sobre tot a Galicia, Astúries, País Basc, Catalunya, Andalusia, Madrid. També es van concedir avantatges fiscals a les empreses que es traslladaven, amb l’objectiu de potenciar sector industrials més competitius. No obstant, aquestes mesures van acabar de consolidar les àrees industrials ja existents i, per tant, els desequilibris territorials.
La crisi dels setanta també va coincidir amb la revolució tecnologicoinformàtica, entrant en una nova etapa anomenada postindustrial, informacional i, fins i tot, tercera revolució industrial, ja que ha generat nous models d’empreses amb una importància creixent de les NNTT (noves tecnologies) i de les TIC (tecnologies de la informació i la comunicació), així com de la recerca, el desenvolupament i la innovació (R+D+i).
2.1. La dimensió i la localització de les empreses.- Les empreses internacionals tenen uns objectius clars: augment de l’índex de producció, manteniment de la competitivitat en un mon d'intercanvis globalitzats i oferir productes d’última generació. Per aconseguir-ho, es formen xarxes d'empreses mitjanes atentes als canvis en tecnologia punta (R + D) on es requereix molt inversió. Amb la globalització, per tant, han sorgit nous factors de localització: proximitat als centres d'alta tecnologia, existència de comunicacions eficients i infraestructures de telecomunicacions, tot prioritzant el baix cost laboral que, moltes vegades, comporta la deslocalització o trasllat de les fàbriques a països menys desenvolupats on disposen de mà d’obra molt barata i poc conflictiva (com l’Espanya de 1960!).
2.2. El canvi tecnològic i científic.- Els primers canvis vingueren després de la Segona Guerra Mundial, com ara el transistor, els circuits integrats (xips) i els microprocessadors o computadores de primera generació miniaturitzades. Però fins la dècada dels setanta no van tenir molta difusió. Les NNTT i la telemàtica han suposat el naixement d'un nou sector industrial, amb la introducció de materials novedosos com ara la fibra òptica que han desenvolupat la microelectrònica i les TIC, tot provocant una autèntica revolució en els sistemes de producció industrial: automatització de processos (robots), control de l’empresa des de qualsevol lloc del mon, detecció instantània de la demanda per reajustar la producció, fragmentació dels processos productius i dispersió geogràfica, comunicació en temps real entre els establiments, les factories i la seu central de l'empresa, etc.
2.3. L'empresa industrial i la planificació.- Les NNTT permeten els fluxos materials (de mercaderies i persones) i els immaterials (de capital i informació) per les xarxes denses i complexes que abracen, pràcticament, tot el món. Es disposa d’infinitat de dades per poder planificar i prendre decisions (on cal invertir, com) i centres d’estudi que apleguen investigadors i empreses de tecnologia avançada en parcs tecnològics (en polígons industrials a la vora de les universitats) on creen processos innovadors i nous productes.
2.4. Els canvis en la contractació laboral.- La indústria que necessita mà d’obra poc especialitzada i abundant es deslocalitza cap als països emergents o en via de desenvolupament on aconsegueixen avantatges fiscals perquè quasi no hi ha drets laborals i els salaris són molt baixos: això posa en perill les conquestes socials de l’Estat del Benestar. Al disminuir els costos laborals s’inverteix en tecnologia avançada consolidant la tendència de les activitats industrials a terciaritzar-se.
2.5. L’organització de l'empresa i de la producció.-
El capital s’internacionalitza i es concentra per mitjà de la fusió que aporta densos entramats de grans empreses que tenen la primacia del benefici privat com a motor del funcionament empresarial. Fruit d’aquesta globalització és l’adaptació dels sistemes de producció i diversificació de productes.
• La fragmentació i la dispersió de la producció.- El procés de producció es fragmenta: reducció de les dimensions de l'establiment per evitar la concentració de la producció i dels obrers, empreses multiplantes, producció globalitzada, deslocalització, externalització de part de la producció, subcontractació, flexibilitat empresarial i, per tant, dels contractes de treball.
• La diversificació dels productes.- Hi ha grans empreses que venen productes estandaritzats, fabricats en serie per a consum massiu per mitjà de fortes campanyes publicitàries, mentre d’altres practique la Producció flexible, és a dir, tenint en compte els fluxos de la demanda, ja que disposen d’un centre de maquinatge que pot canviar el producte a fabricar, només reprogramant l’ordinador, per evitar els estocs invendibles i l'emmagatzematge.
L’entrada a la Comunitat Econòmica Europea, en 1986, representa la fi del proteccionisme i l’obertura del mercat a la competència exterior mitjançant una dolorosa reconversió industrial i el tancament d’indústries no competitives.
3.1. La integració d'Espanya a la CEE.- Al temps de l’entrada a la C.E.E., les regions industrialitzades d’Espanya presentaven una manca de modernització molt notable, un baix nivell d’innovació, deficiències serioses en les infraestructures i problemes mediambientals greus. Europa fou un element dinamitzador de l'economia espanyola, gràcies als recursos comunitaris que integraren Espanya en els projectes de recerca per millorar les quotes de mercat intern i extern. El liberalisme econòmic imposat per les institucions europees va significar la privatització progressiva de les empreses públiques creades per l’INI (va desaparéixer el 1995), mentre les empreses estatals invendibles van passar a formar part de la Societat Estatal de Participacions Industrials (SEPI).
• Les polítiques mediambientals i l'activitat industrial.- La Unió Europea exigeix als estats membres el control de la contaminació i de les emissions de CO2, promou l’avaluació d’impactes mediambientals, les tecnologies netes (indústria verda) i proposa auditories i operacions de rehabilitació del medi ambient. La indústria espanyola continua sent molt contaminant, amb altes emissions de CO2 degut a la combustió del carbó (siderúrgiques i termoelèctriques).
3.2. Les directrius industrials de la Unió Europea en l'actualitat.- La indústria europea té problemes preocupants, mentre es deslocalitzen tant empreses tradicionals com les d’alta tecnologia. Per revertir aquesta situació i tornar al dinamisme industrial europeu s’ha d’augmentar la productivitat de forma continuada i sostenible, s’han d’aconseguir professionals (tant treballadors com empresaris) molt més ben preparats, s’ha d’invertir més en R+D per aconseguir més patents europees, més indústries d'alta tecnologia en territori europeu, facilitar la deslocalització interna cap als nous països de la UE per la desindustrialització europea, etc. per això seria recomanable simplificar la reglamentació i la disparitat de tractaments fiscals, concedint més avantatges de finançament a noves empreses i fomentar la cooperació tecnològica.
4.1. D'un model nuclear a un teixit industrial més difús i interconnectat.- El model industrial espanyol es caracteritza per la importància del teixit industrial previ, basat en nuclis aïllats entre sí, que a poc a poc ha creat eixos industrials que s’uneixen i creixent tot formant àrees metropolitanes industrials (Madrid i Barcelona) que garanteixen l’existència d'infraestructures bàsiques. Les seus socials i de gestió de les empreses s’ubiquen a les àrees centrals de les ciutats, amb serveis estratègics. També és important que les àrees industrial tinguen a prop indústries auxiliars i complementàries que constitueixen un espai urbà difús (polígons industrials, naus d'emmagatzematge i de redistribució) que, a la llarga, provoca el procés contrari, és a dir, el de dispersió (per l’augment del preu del sòl i l’aglomeració) quan algunes indústries abandonen l’espai urbà i s’instal·len al llarg d’eixos de comunicació per estar més ben comunicades amb els mercats i mantenir l’accés a la ciutat central.
4.2. La localització industrial i els desequilibris territorials.- El creixement industrial densifica els eixos de desenvolupament al costat d’autopistes i autovies, destacant l’Eix Mediterrani i la Vall de l’Ebre que tracen sobre el territori la famosa Y (grega) que concentra més del 50% del volum total del negoci industrial, a més de l’àrea de Madrid:
• Eix del Mediterrani: Regió de Murcia, Comunitat Valenciana i Catalunya que es perllonga cap a Franca i es connecta amb l’Eix Mediterrani que arriba fins els Nord d’Itàlia i, per la vall del Roine, enllaça amb la gran dorsal europea, resultant l’eix amb major densitat en el trànsit de mercaderies i passatgers de tot l’Estat –malgrat les deficiències de tot tipus que encara presenta- tant per carretera, ferrocarril, com per mar, ja que és la porta natural que ens enllaça amb Europa.
• Eix de la vall de l'Ebre: Itinerari on se situen els indústries que connecten l’àrea catalana amb la basca, mitjançant els nuclis o nodes de Saragossa i Logronyo, encara que també tendeix a vincular-se, per Guadalajara, amb l’àrea industrial de Madrid.
• Àrea industrial de Madrid: Aporta un 10% del total i es troba molt desenvolupada, ja que per la seua centralitat atrau sectors d'alta tecnologia (aeronàutica) i capital estranger.
La resta d'Espanya presenta una industrialització notablement inferior: a Andalusia: les empreses es concentren a la zona occidental (Sevilla, Cadis, Huelva), la cornisa cantàbrica i Galícia aporta la siderúrgia i productes metàl·lics, sectors actualment en crisi, la zona central (Valladolid, Burgos) es troba poc industrialitzada, mentre les Illes Balears i Canàries s’han industrialitzat molt poc i només trobem industria extractiva i de l’energia (petroli), així com de l’aigua per raons de proveïment.
4.3. Els sectors industrials a Espanya.- La producció industrial presenta diferències notables segons els sectors:
• Els sectors industrials madurs.- Són els d’intensitat tecnològica baixa i escassa demanada com ara la metal·lúrgia, els productes minerals no metàl·lics i els metàl·lics tenen un pes decisiu al País Basc i Astúries. També la branca alimentaria (menjars precuinats, beguda i tabac) ha reduït el seu pes als darrers anys, amb empreses a Castella - Lleó, Extremadura , Castella - La Manxa i també a Catalunya i València. Així com les tèxtils, confecció, cuir i calcat que han pegat una reculada a quasi totes les autonomies, tant les marques blanques com les de prestigi (el calcer d’Elda a Alacant, per exemple) per la competència dels països emergents (Xina, sobre tot).
• Els sectors dinàmics.- Són aquells d’una intensitat tecnològica mitjana, però amb bones perspectives de mercat, com ara el sector químic (Catalunya), el refinatge de petroli (BP Oil al Grau de Castelló), plàstic, pasta de fusta, fibres sintètiques, productes farmacèutics. També destaca el sector de l’automòbil que, per la crisi, passa per una fase de recessió.
• Els sectors punta.- Es tracta d’un sector molt localitzat a Madrid, Catalunya, València, Andalusia i el País Basc que inclou tecnologies de la informació, l’automatització, i la biotecnologia, amb una forta dependència de l'exterior (inversions) per un nivell insuficient d’inversions de l’Estat en R+D que la crisi ha situat en els nivells més baixos des de l’entrada en la U.E. Malgrat tractar-se d’un sector d’alta tecnologia i demanda creixent, el pes en Espanya continua sent molt inferior al d’altres estats europeus.
4.4. Situació actual de la industria espanyola.- Amb l’entrada a la CEE, es va iniciar la modernització productiva fins 1990 – 1993, sent el sector més productiu (moderació salarial, flexibilitat contractació)ja que l’economia creixia per sobre de la mitjana europea. Més endavant, com passa a tots els països desenvolupats quan arriben a un nivell de renda suficient, la indústria va anar perdent protagonisme a causa de la terciarització. Actualment, degut a la desacceleració produïda a partir del 2007 per la crisi financera dels Estats Units que contamina l’economia europea, i degut a l’esclat intern de la bombolla immobiliària on hi havia un nombre excessiu de treballadors dedicats a la construcció, Espanya s’ha quedat sense suficient teixit productiu i les empreses que es mantenen han vist com baixaven les comandes i augmentaven els estocs emmagatzemats i, per tant, havien de disminuir el nombre de treballadors: en els últims 6 anys, Espanya ha trencant tots els rècords d’atur.
• Reptes de la indústria espanyola.- A banda de la crisi econòmica, la indústria espanyola presenta diversos problemes estructurals que són els següents: escàs nombre de grans empreses amb predomini de les mitjanes i petites que no permeten fer economies d’escala, ni grans despeses en NNTT, productivitat industrial baixa, nivell baix d’intensitat tecnològica amb un percentatge insuficient en R+D (que s’ha reduït darrerament), balança tecnològica deficitària i costos elevats en el transport de mercaderies per una xarxa ferroviària obsoleta (radial, d’ample ibèric i amb molts trams sense desdoblar). També se proposa la millora de la formació professional, tant dels treballadors com dels empresaris.
• Conseqüències de la incorporació dels nous Estats a la UE.- Afecta a la indústria espanyola per diversos motius, ja que es tracta de països molt pròxims al gran eix industrial europeu, amb una estructura productiva semblant, mà d'obra més barata i productivitat i tecnologia mes grans. També disposen de majors inversions de capital estranger perquè veuen més marge de beneficis, cosa que pot afectar a la industria del automòbil, dominada per empreses de capital estranger que van deslocalitzant factories i desplacen Espanya del seu segment dins del mercat de l’exportació.
4.5. Els espais industrials espanyols en un mon global.- Espanya es troba immersa en la xarxa de producció a nivell mundial, caracteritzada per la concentració del capital en empreses multinacionals que prenen les decisions fora d’Espanya, cosa que explica perquè, tot i ser una potència industrial, no té un paper rellevant en l’economia mundial.
• Globalització i deslocalització.- Les empreses espanyoles també busquen ser competitives i per això primen els costos laborals, les millores tècniques i les deslocalitzacions flexibles, deixant a Espanya els processos de major valor afegit, com ara el disseny, mentre augmenta la taxa d'atur i la pèrdua de llocs de treball, encara que els governs intenten frenar aquest procés ajudant a les empreses que es queden.
El sector de la construcció s’acostuma a classificar dins de les activitats industrials atés que transforma un seguit de materials en una edificació.
5.1. La importància del sector de la construcció en l'economia espanyola.- Ha tingut un creixement ràpid i, fins i tot, desenfrenat de 1998 a 2007 fins arribar a representar el 18% del PIB i, si tenim en compte els sectors associats indirectament, podríem arribar al 30%. Però amb l’augment de l’oferta i les facilitats creditícies els preus van pujar també molt ràpidament i entre 1999 i 2008 es van multiplicar per 2,8, amb una població activa de 2,9 milions de persones quan, en la resta de sectors, només hi havia 3,4 milions de persones treballant al sector secundari. Les causes del creixement immobiliari es van donar en les expectatives irreals d'una pujada continuada dels preus que proporcionaven guanys a curt termini amb la pràctica de l’especulació i els subsidis públics destinats a la compra d’habitatge. Tots aquestos excessos han estat el pa d’ahir i la fam d’ara mateix, donat que la majoria de treballadors del sector han anat a l’atur, a més dels danys mediambientals irreparables que s’han causat, sobre tot, a la costa i a les zones turístiques.
5.2. La crisi de la construcció.- Amb l’esclat de la bombolla immobiliària, és a dir, la desacceleració de la compra pels preus abusius i l’excés d’oferta, hi ha hagut un considerable augment de l'atur en aquest i d’altres sectors relacionats, amb un fort descens del consum i dels crèdits, cosa que situa Espanya davant d’una profunda recessió econòmica en un context de crisi mundial del que no serà fàcil eixir donat el greu endeutament públic i privat, de les institucions, de la banca i sobre tot de les famílies més modestes que, en molts casos, han estat desnonats per no poder pagar els préstecs hipotecaris.
Malgrat que l'activitat industrial té el seu origen en una tradició artesana ja molt antiga, la gran embranzida de la indústria valenciana va ser tardana: va tenir lloc entre 1960 i 1980. Actualment, la Comunitat Valenciana és, després de Catalunya, la comunitat espanyola que obté més ingressos per explotació industrial. El 2010, la indústria i la construcció donaven faena a un 25,6% del total de població ocupada valenciana. Les característiques principals de la indústria valenciana són: la producció de béns de consum directe, el predomini de petites i mitjanes empreses d'origen autòcton i l'orientació exportadora.
Les empreses valencianes estan ubicades en un ampli espai industrial al voltant d'un eix central que formen les poblacions de Castelló de la Plana, Vila-real, Vall d'Uixó, Sagunt, València, Alzira, Xàtiva, Ontinyent, Alcoi, Ibi, Elda, Elx i Crevillent. Dins d'aquesta extensa àrea industrial que comprén quasi tota la Comunitat, hi ha regions ben diferenciades per la seua especialització productiva:
• A la Plana de Castelló destaca per la seua importància la indústria de materials de la construcció i ceràmica, tot i que també s'hi produeix paper i cartó, tèxtil, calçat i cuir, i metal·lúrgia.
• En l'àrea metropolitana de València i els seus municipis trobem una gran concentració industrial. S'hi reuneix una gran diversitat d'activitats relacionades amb la producció de metal·lúrgia, mobles, ceràmiques, tèxtils, joguets, indústria alimentària, química, etc.
• A Almussafes es fabriquen automòbils en la planta industrial més gran de la Comunitat.
• La regió de Xàtiva-Ontinyent-Alcoi destaca per les indústries del paper i del tèxtil i els seus derivats (filat, teixit, confecció, gèneres de punt, tints i estampats).
• En la comarca de la Foia de Castalla es concentra gran part de tota la indústria de joguets d'Espanya.
• Finalment, és important la Vall del Vinalopó-Elda-Elx, com una gran regió de fabricació de calçat i cuir i, en menor grau, de catifes, marbre, aliments, joguets, mobles, etc.
Unitat 6 2013-14 - el sector secundari from jordimanero
Més informació en aquest blog a: ELS PAISATGES INDUSTRIALS
Més informació en aquest blog a: ELS PAISATGES INDUSTRIALS
