30 de gen. 2013

TEMA 7: RENAIXEMENT I REFORMA


L’Humanisme reivindicava l’herència cultural i artística de l’antiguitat grecoromana i situava l’ésser humà al centre de les seues reflexions. La paraula Renaixement es va crear per evidenciar l’inici d’un temps nou. Un esperit crític renovat va impregnar el món de les creences: es va difondre una religiositat més personal i es va criticar la corrupció i els abusos de l’Església. Això va donar origen a la Reforma, un moviment religiós que va dividir l’antiga Europa cristiana en protestant i catòlica.


1. L’Humanisme 
1.1. Una nova manera de pensar.- Les característiques principals de l’Humanisme són: el rebuig a la mentalitat medieval centrada en la idea de Déu i l’exaltació de l’ésser humà, considerat com l’únic ésser proveït de raó i lliure, la inspiració en la cultura grecollatina, l’interés i la curiositat per la ciència i el progrés tècnic i la utilització de les llengües vernacles com a vehicle de transmissió cultural en substitució del llatí i el grec. 
1.2. L’expansió de l’Humanisme.- Des de mitjan segle XV, la invenció de la impremta va facilitar la difusió de les idees humanistes. Les acadèmies van ser les grans impulsores del pensament humanista i centraren els seus estudis en la llengua, la literatura i la filosofia. Les universitats van tenir un paper important en la formació i la transmissió de coneixements nous.


2. La Reforma religiosa 
2.1. Les causes de la Reforma.- Al final de l’Edat Mitjana, hi havia un cert malestar en algunes capes de la societat pel rumb que havia pres l’Església. Els motius de descontentament eren: el luxe exagerat amb què s’envoltava l’alta jerarquia eclesiàstica, l’escassa cultura del clero, la compravenda de càrrecs eclesiàstics, etc. Alguns humanistes, com Erasme de Rotterdam, van criticar la generalització de totes aquestes pràctiques i defensaren una religiositat més íntima basada en la lectura de la Bíblia. 
2.2. La ruptura de Martí Luter.- Martí Luter va iniciar les crítiques a l’Església el 1517 amb la publicació de Les 95 tesis contra la doctrina catòlica i la jerarquia eclesiàstica. Luter va rebre el suport dels prínceps i nobles alemanys, que ambicionaven les propietats de l’Església i volien reforçar la seua autoritat davant l’emperador Carles V i el Papa. La Reforma luterana es fonamenta en tres principis: la salvació per la fe, el sacerdoci universal i l’autoritat de la Bíblia. La doctrina de Luter o luteranisme es va difondre ràpidament per Alemanya, Suècia, Dinamarca, Noruega, els Països Baixos, Anglaterra i Suïssa. 
2.3. El protestantisme a Europa.- Van sorgir noves doctrines reformistes: El calvinisme que es va propagar per Suïssa de la mà de Joan Calví (per al calvinisme, el treball forma part de la virtut moral i l’èxit als negocis s’associa a la gràcia divina) i l’anglicanisme que va sorgir a Anglaterra de la mà del monarca Enric VIII, quan el papa Climent VII es va negar a concedir-li l’anul·lació del seu matrimoni amb Caterina d’Aragó.


3. La Contrareforma catòlica 
3.1. La lluita contra els protestants.- El Papa va restablir la Inquisició el 1542 a Itàlia i Espanya, per perseguir els que es desviaven dels dogmes de l’Església. També es va crear la Congregació de l’Índex, que publicava la llista de llibres contraris a la doctrina catòlica i prohibits als creients. Els sospitosos d’heretgia eren sotmesos a un judici, anomenat acte de fe. 
3.2. El concili de Trento.- La jerarquia eclesiàstica va impulsar a l’interior de l’Església un moviment de renovació anomenat Contrareforma. La Contrareforma es va concretar al concili de Trento entre 1545 i 1563. La Contrareforma es proposava la correcció dels errors propis i la defensa dels dogmes de la fe catòlica. El concili va proclamar que la fe era important, però que la salvació havia d’aconseguir-se mitjançant les bones obres. Es van adoptar una sèrie de mesures: es va prohibir la venda d’indulgències; es van crear seminaris per formar el clero; es va obligar els bisbes a residir a la seua diòcesi, etc. 
3.3. La difusió de la Contrareforma.- Per a difondre el nou esperit religiós, a mitjan segle XVI es va iniciar la reforma de molts ordes religiosos. També es van crear nous ordes, com la Companyia de Jesús, fundada per sant Ignasi de Loiola el 1537. Aquest orde religiós tenia una disciplina rígida i depenia directament del Papa.


4. El nou esperit del Renaixement 
4.1. Cortesans i mecenes.- El nou esperit humanista es va difondre per les ciutats. L’individualisme i el culte a l’esforç personal que afavorien l’enriquiment, van augmentar. Es va produir també un procés de secularització i la religió va deixar de ser el centre de la vida cultural i espiritual. L’ideal de l’home va deixar de ser el cavaller medieval per identificar-se amb el cortesà, més culte i refinat. La noblesa que governava les ciutats italianes va ser la impulsora del Renaixement. La seua prosperitat econòmica i el seu interés per la cultura els va convertir en mecenes. 
4.2. Una nova concepció de l’art.- El Renaixement va promoure la recuperació de l’art de l’antiguitat grecoromana. Els pintors i escultors es van obrir a nous temes profans sorgits de la mitologia clàssica. Els artistes van voler plasmar a les seues obres la bellesa ideal. Van considerar l’ésser humà l’obra més perfecta de Déu i es preocuparen per l’estudi de la naturalesa i l’anatomia humana. Els arquitectes van assimilar la bellesa a la simplicitat de les línies i l’harmonia de les proporcions. Els pintors van adoptar la perspectiva, fonamentada en regles de proporcionalitat matemàtiques. Els escultors van recuperar la proporcionalitat dels cànons del classicisme.


5. El Quattrocento 
5.1. L’arquitectura.- Els arquitectes van buscar el domini de l’espai introduint elements simples, proporcionats i ordenats, que contribuïren a crear un espai racional. Aquests elements es van inspirar en els models grecoromans: arc de mig punt, columnes, frontons, cornises i cúpules. A Florència van destacar Filippo Brunelleschi i Leon Battista Alberti, que van introduir innovacions estilístiques basades en les lleis de la geometria. 
5.2. L’escultura.- Els escultors es van interessar per la representació del cos humà, seguint els models clàssics pel que fa a les proporcions i al tractament del nu. Donatello va expressar l’elegància a les seues obres, i va infondre a les seues figures una vitalitat fins aleshores desconeguda. 
5.3. La pintura.- Les grans innovacions dels pintors del Quattrocento van ser l’ús racional de la perspectiva. La perspectiva permetia representar la profunditat en una superfície plana, el gust per la representació de la naturalesa i l’aprofundiment en la psicologia dels personatges. Masaccio, Piero della Francesca i Sandro Botticelli són els pintors més representatius.


6. El Cinquecento 
6.1. L’arquitectura.- Al llarg del segle XVI, els papes van exercir un gran mecenatge sobre les arts. El papa Juli II va iniciar la construcció de la basílica de Sant Pere del Vaticà i va encarregar les obres a Bramante i, més tard, a Miquel Àngel. Al nord d’Itàlia va destacar Andrea Palladio. 
6.2. L’escultura.- A més d’arquitecte, Miquel Àngel era pintor i està considerat com l’escultor més important del seu temps. La seua obra ja no se centra en la recerca de les proporcions i l’equilibri, sinó en l’expressió de sentiments. Un altre gran escultor fou Benvenuto Cellini, que va representar temes mitològics com Perseu. 
6.3. La pintura.- Leonardo da Vinci és un model d’artista del Renaixement, excepcionalment dotat per a la creació artística i la ciència. Rafael Sanzio despunta pel domini de la tècnica, pels retrats i per l’elegància i harmonia de les composicions. A Roma, Miquel Àngel va decorar la Capella Sixtina. Aquests frescos reflecteixen una concepció volumètrica de la pintura, ja que les seues figures estan dotades d’un volum gairebé escultural. Al segle XVI va destacar l’escola de Venècia. 


7. La difusió del Renaixement 
7.1. Flandes.- A Flandes, el Renaixement italià va tenir poca influència. Els pintors van desenvolupar un estil propi, caracteritzat pel gust pel detall, el realisme i els retrats. La primera generació de pintors, encara influïts pel gòtic, la integren Rogier van der Weyden i Jan van Eyck. De la següent generació destaquen Hans Memling i El Bosco. A mitjan segle XVI, Pieter Brueghel el Vell pinta la vida quotidiana i ofereix una visió grotesca i satírica de la realitat. 
7.2. Alemanya.- El triomf de la Reforma luterana a Alemanya va fer que la pintura deixara el contingut religiós que tenia a Itàlia i en altres països catòlics. D’aquesta manera, els retrats i els paisatges es van convertir en els temes predilectes de la pintura alemanya. L’estètica renaixentista va ser introduïda a Alemanya per Albrecht Dürer. Fou un dibuixant i gravador excepcional. A més de diversos retrats i autoretrats, va dur a terme una obra religiosa significativa. 
7.3. França.- El Renaixement es va difondre a França molt aviat gràcies a l’actitud del monarca Francesc I, que es va envoltar d’artistes italians a la seua cort, entre els quals da Vinci i Cellini. Destaca sobretot l’arquitectura, amb la construcció de castells. En l’anomenada escola de Fontainebleau hi van confluir les influències flamenques i italianes en un art molt refinat i ornamental que comprén totes les arts decoratives.

***Més informació en aquest blog a: RENAIXEMENT I REFORMA (2n.ESO)

Demografia de La Plana Baixa

Baobab oci creatiu

Laulauenlaseuatinta

ECO-2BAH

Slideshare Economia

ECO-1BAH

La Guerra de Successió a Vila-real

A.C.Socarrats

Posts més consultats

Visualitzacions de pàgina l'últim mes