TEMA 7: RENAIXEMENT I REFORMA

L’Humanisme reivindicava l’herència cultural i artística de l’antiguitat grecoromana i situava l’ésser humà al centre de les seues reflexions. La paraula Renaixement es va crear per evidenciar l’inici d’un temps nou. Un esperit crític renovat va impregnar el món de les creences: es va difondre una religiositat més personal i es va criticar la corrupció i els abusos de l’Església. Això va donar origen a la Reforma, un moviment religiós que va dividir l’antiga Europa cristiana en protestant i catòlica.

1. L’Humanisme 

1.1. Una nova manera de pensar.- Les característiques principals de l’Humanisme són: el rebuig a la mentalitat medieval centrada en la idea de Déu i l’exaltació de l’ésser humà, considerat com l’únic ésser proveït de raó i lliure, la inspiració en la cultura grecollatina, l’interés i la curiositat per la ciència i el progrés tècnic i la utilització de les llengües vernacles com a vehicle de transmissió cultural en substitució del llatí i el grec. 

1.2. L’expansió de l’Humanisme.- Des de mitjan segle XV, la invenció de la impremta va facilitar la difusió de les idees humanistes. Les acadèmies van ser les grans impulsores del pensament humanista i centraren els seus estudis en la llengua, la literatura i la filosofia. Les universitats van tenir un paper important en la formació i la transmissió de coneixements nous.

2. La Reforma religiosa 

2.1. Les causes de la Reforma.- Al final de l’Edat Mitjana, hi havia un cert malestar en algunes capes de la societat pel rumb que havia pres l’Església. Els motius de descontentament eren: el luxe exagerat amb què s’envoltava l’alta jerarquia eclesiàstica, l’escassa cultura del clero, la compravenda de càrrecs eclesiàstics, etc. Alguns humanistes, com Erasme de Rotterdam, van criticar la generalització de totes aquestes pràctiques i defensaren una religiositat més íntima basada en la lectura de la Bíblia. 

2.2. La ruptura de Martí Luter.- Martí Luter va iniciar les crítiques a l’Església el 1517 amb la publicació de Les 95 tesis contra la doctrina catòlica i la jerarquia eclesiàstica. Luter va rebre el suport dels prínceps i nobles alemanys, que ambicionaven les propietats de l’Església i volien reforçar la seua autoritat davant l’emperador Carles V i el Papa. La Reforma luterana es fonamenta en tres principis: la salvació per la fe, el sacerdoci universal i l’autoritat de la Bíblia. La doctrina de Luter o luteranisme es va difondre ràpidament per Alemanya, Suècia, Dinamarca, Noruega, els Països Baixos, Anglaterra i Suïssa. 

2.3. El protestantisme a Europa.- Van sorgir noves doctrines reformistes: El calvinisme que es va propagar per Suïssa de la mà de Joan Calví (per al calvinisme, el treball forma part de la virtut moral i l’èxit als negocis s’associa a la gràcia divina) i l’anglicanisme que va sorgir a Anglaterra de la mà del monarca Enric VIII, quan el papa Climent VII es va negar a concedir-li l’anul·lació del seu matrimoni amb Caterina d’Aragó.

3. La Contrareforma catòlica 

3.1. La lluita contra els protestants.- El Papa va restablir la Inquisició el 1542 a Itàlia i Espanya, per perseguir els que es desviaven dels dogmes de l’Església. També es va crear la Congregació de l’Índex, que publicava la llista de llibres contraris a la doctrina catòlica i prohibits als creients. Els sospitosos d’heretgia eren sotmesos a un judici, anomenat acte de fe. 

3.2. El concili de Trento.- La jerarquia eclesiàstica va impulsar a l’interior de l’Església un moviment de renovació anomenat Contrareforma. La Contrareforma es va concretar al concili de Trento entre 1545 i 1563. La Contrareforma es proposava la correcció dels errors propis i la defensa dels dogmes de la fe catòlica. El concili va proclamar que la fe era important, però que la salvació havia d’aconseguir-se mitjançant les bones obres. Es van adoptar una sèrie de mesures: es va prohibir la venda d’indulgències; es van crear seminaris per formar el clero; es va obligar els bisbes a residir a la seua diòcesi, etc. 

3.3. La difusió de la Contrareforma.- Per a difondre el nou esperit religiós, a mitjan segle XVI es va iniciar la reforma de molts ordes religiosos. També es van crear nous ordes, com la Companyia de Jesús, fundada per sant Ignasi de Loiola el 1537. Aquest orde religiós tenia una disciplina rígida i depenia directament del Papa.

4. El nou esperit del Renaixement 

4.1. Cortesans i mecenes.- El nou esperit humanista es va difondre per les ciutats. L’individualisme i el culte a l’esforç personal que afavorien l’enriquiment, van augmentar. Es va produir també un procés de secularització i la religió va deixar de ser el centre de la vida cultural i espiritual. L’ideal de l’home va deixar de ser el cavaller medieval per identificar-se amb el cortesà, més culte i refinat. La noblesa que governava les ciutats italianes va ser la impulsora del Renaixement. La seua prosperitat econòmica i el seu interés per la cultura els va convertir en mecenes. 

4.2. Una nova concepció de l’art.- El Renaixement va promoure la recuperació de l’art de l’antiguitat grecoromana. Els pintors i escultors es van obrir a nous temes profans sorgits de la mitologia clàssica. Els artistes van voler plasmar a les seues obres la bellesa ideal. Van considerar l’ésser humà l’obra més perfecta de Déu i es preocuparen per l’estudi de la naturalesa i l’anatomia humana. Els arquitectes van assimilar la bellesa a la simplicitat de les línies i l’harmonia de les proporcions. Els pintors van adoptar la perspectiva, fonamentada en regles de proporcionalitat matemàtiques. Els escultors van recuperar la proporcionalitat dels cànons del classicisme.

5. El Quattrocento 

5.1. L’arquitectura.- Els arquitectes van buscar el domini de l’espai introduint elements simples, proporcionats i ordenats, que contribuïren a crear un espai racional. Aquests elements es van inspirar en els models grecoromans: arc de mig punt, columnes, frontons, cornises i cúpules. A Florència van destacar Filippo Brunelleschi i Leon Battista Alberti, que van introduir innovacions estilístiques basades en les lleis de la geometria. 

5.2. L’escultura.- Els escultors es van interessar per la representació del cos humà, seguint els models clàssics pel que fa a les proporcions i al tractament del nu. Donatello va expressar l’elegància a les seues obres, i va infondre a les seues figures una vitalitat fins aleshores desconeguda. 

5.3. La pintura.- Les grans innovacions dels pintors del Quattrocento van ser l’ús racional de la perspectiva. La perspectiva permetia representar la profunditat en una superfície plana, el gust per la representació de la naturalesa i l’aprofundiment en la psicologia dels personatges. Masaccio, Piero della Francesca i Sandro Botticelli són els pintors més representatius.

6. El Cinquecento 

6.1. L’arquitectura.- Al llarg del segle XVI, els papes van exercir un gran mecenatge sobre les arts. El papa Juli II va iniciar la construcció de la basílica de Sant Pere del Vaticà i va encarregar les obres a Bramante i, més tard, a Miquel Àngel. Al nord d’Itàlia va destacar Andrea Palladio. 

6.2. L’escultura.- A més d’arquitecte, Miquel Àngel era pintor i està considerat com l’escultor més important del seu temps. La seua obra ja no se centra en la recerca de les proporcions i l’equilibri, sinó en l’expressió de sentiments. Un altre gran escultor fou Benvenuto Cellini, que va representar temes mitològics com Perseu. 

6.3. La pintura.- Leonardo da Vinci és un model d’artista del Renaixement, excepcionalment dotat per a la creació artística i la ciència. Rafael Sanzio despunta pel domini de la tècnica, pels retrats i per l’elegància i harmonia de les composicions. A Roma, Miquel Àngel va decorar la Capella Sixtina. Aquests frescos reflecteixen una concepció volumètrica de la pintura, ja que les seues figures estan dotades d’un volum gairebé escultural. Al segle XVI va destacar l’escola de Venècia. 

7. La difusió del Renaixement 

7.1. Flandes.- A Flandes, el Renaixement italià va tenir poca influència. Els pintors van desenvolupar un estil propi, caracteritzat pel gust pel detall, el realisme i els retrats. La primera generació de pintors, encara influïts pel gòtic, la integren Rogier van der Weyden i Jan van Eyck. De la següent generació destaquen Hans Memling i El Bosco. A mitjan segle XVI, Pieter Brueghel el Vell pinta la vida quotidiana i ofereix una visió grotesca i satírica de la realitat. 

7.2. Alemanya.- El triomf de la Reforma luterana a Alemanya va fer que la pintura deixara el contingut religiós que tenia a Itàlia i en altres països catòlics. D’aquesta manera, els retrats i els paisatges es van convertir en els temes predilectes de la pintura alemanya. L’estètica renaixentista va ser introduïda a Alemanya per Albrecht Dürer. Fou un dibuixant i gravador excepcional. A més de diversos retrats i autoretrats, va dur a terme una obra religiosa significativa. 

7.3. França.- El Renaixement es va difondre a França molt aviat gràcies a l’actitud del monarca Francesc I, que es va envoltar d’artistes italians a la seua cort, entre els quals da Vinci i Cellini. Destaca sobretot l’arquitectura, amb la construcció de castells. En l’anomenada escola de Fontainebleau hi van confluir les influències flamenques i italianes en un art molt refinat i ornamental que comprén totes les arts decoratives.

***Més informació en aquest blog a: RENAIXEMENT I REFORMA (2n.ESO)

FREGANT ELS 6 MILIONS D'ATURATS: EPA 4T 2012

A un pas dels sis milions de desocupats -5.965.400, segons l'última Enquesta de Població Activa (EPA) publicada aquest dijous-, la severa recessió econòmica en què es troba Espanya -que encadena caigudes del producte interior brut des de principis de 2012 i ho seguirà fent durant tot aquest any- i els severs ajustaments ajustaments pressupostaris del Govern fan preveure que aquesta barrera se superarà amb escreix al llarg d'aquest primer semestre. Només en l'últim trimestre del passat exercici, el nombre de persones que no pot trobar una feina va augmentar en 187.300, el que eleva la taxa d'atur fins al 26,02%, un nou rècord negatiu en la història del país i en línia amb la dada que anticipava Eurostat fa dues setmanes.

Amb tot, les coses podien haver anat perfectament a pitjor, ja que la taxa de població activa-és a dir, del nombre de persones que s'han incorporat al mercat laboral (s'han trobat ja un lloc) o pretenen fer-ho (ho estan buscant, dues vegades i mitja més que a finals de 2007) - va baixar en tres dècimes (0,32%) entre octubre i desembre passats en taxa interanual, quan els experts havien previst una caiguda dues vegades major, per quedar en 22,9 milions d'persones. Segons la seva opinió, el fet que aquest col · lectiu 'només' descendís en 176.000 persones en aquests tres mesos-sobretot, en el grup dels joves menors de 25 anys i els immigrants-reflecteix que s'estén el desànim a marxes forçades entre la població en edat de treballar.

Una altra dada clarament preocupant, a més del propi atur, és que el nombre de persones amb feina va baixar en 363.300 durant el quart trimestre del 2012, el que deixa el nombre total d'ocupats en 16.957.100 milions, un 2,1% menys que el l'estiu i el seu nivell més baix des de 2003. A raó d'una mitjana de 3.000 persones que es van quedar sense feina cada dia en aquest període, en tot l'exercici es van perdre 850.400 llocs de treball, el que situa a 2012-la controvertida reforma laboral va entrar en vigor el 12 de febrer-com el segon pitjor any d'aquesta crisi per al mercat laboral, només empitjorat per 2009 (llavors es van destruir 1,2 milions de llocs de treball).

Atur total en el 10% de les llars

La força del tsunami de l'atur queda demostrada pel fet de 55.400 autònoms es quedessin sense feina entre octubre i desembre, tot i ser un dels col · lectius que millor està resistint la crisi (de fet, en el balanç final del passat exercici el nombre de treballadors per compte propi va créixer en 53.300). Davant aquest sabor agredolç, altres paràmetres només presenten aspectes negatius. Així, el nombre de llars amb totes les seves persones sense feina es va situar en 1.830.000, és a dir, un de cada 10 (10,5%) i un16, 4% més que fa un any. Al seu torn, la taxa d'atur juvenil es va disparar fins al 55% (el doble que la general), amb incidència especial en el col · lectiu de 16 a 19 anys, i això encara comptant que molts han decidit buscar fortuna fora del país ( la població menor de 30 anys es va reduir en 280.000 persones l'últim any).

Per autonomies, Andalusia va registrar la pitjor taxa d'atur a la conclusió del 2012 (35,86%), seguida d'Extremadura (34,06%), Canàries (32,96%), Castella-la Manxa (30,02% ) i Múrcia (29,59%). Tanmateix, 11 comunitats van comptabilitzar un nivell d'atur inferior a la mitjana nacional, sent les dades més baixos per al País Basc (15,93%),, Navarra (17,15%), Aragó (18,55%), La Rioja (18,73%) i Cantàbria (19,22%).

Comunitat Valenciana

L'Enquesta de Població Activa (EPA) del quart trimestre del 2012, publicada per l'Institut Nacional d'Estadística (INE), ha registrat 700.200 aturats a la Comunitat Valenciana, el que situa la taxa d'atur a la Comunitat Valenciana en un 28,10 per cent. D'aquesta manera, l'atur a la Comunitat Valenciana ha baixat respecte al tercer trimestre del 2012 en 1.700 persones, un 0,28 per cent menys, mentre que la taxa d'atur ha pujat 1,3 punts respecte a aquest període. L'any 2012 va tancar amb 58,800 desocupats més que al tancament de 2011. Per la seva banda, l'ocupació es va situar en 1.791.800 persones, de manera que la taxa de variació trimestral es va establir en un negatiu de 0,27 per cent, i l'anual en un negatiu 6,64 per cent.

MAPA COROPLÈTIC DE L'ATUR PER PROVÍNCIES (E.P.A. 4t 2012)

Castelló

Castelló va tancar l'any 2012 amb una taxa d'atur del 27,72% i 81.000 desocupats, segons l'Enquesta de Població Activa (EPA), corresponent al quart trimestre, que ha donat a conèixer avui l'Institut Nacional d'Estadística. La xifra es redueix en 300 aturats menys a la província respecte a l'anterior trimestre. Quant als castellonencs ocupats, suposen el 60,37%, i s'han incrementat, en passar de 210.400-211.500 ocupats. Encara que ambdós dades són positives, però són pitjors que un any enrere, ja que Castelló va acomiadar el 2011 amb 79.400 aturats, 1.700 menys, i 218.500 ocupats, 7.000 més que ara.

TEMA 5: CANVIS I PERMANÈNCIES EN EL SECTOR PRIMARI (2 BAH)

1.- DE L’AGRICULTURA TRADICIONAL A L’AGRICULTURA DE MERCAT
Fins l'arribada de la Revolució Industrial que va comportar nous mètodes de transport més eficaços, ràpids i barats, l'agricultura es va mantenir dins dels estrets marges de la subsistència local i comarcal. Però l'evolució agrícola també va influir en la industrial i a l'inrevés, ja que els invents de la indústria també s'aplicaren als nous mètodes de treball al camp, sobre tot a Anglaterra. A Espanya, fins ben entrat el segle XIX l'agricultura de mercat només afectava a certs productes molt concrets, com ara el blat, la vinya, l'olivera i els cítrics, per exemple, així com els productes de l'horticultura.

1.1. De l’economia de subsistència a l’economia de mercat.- La utilització de noves tècniques agrícoles (rotació de conreus) i la introducció de nous conreus, van fer possible l’augment de la producció agrària i obtenir excedents per alimentar a una població creixent.
- Economia de subsistència: Agricultura dedicada al consum propi. Complementada amb el treball artesanal.
- Economia de mercat: L’agricultor augmenta la productivitat per vendre el seu producte al mercat. Amb els ingressos compra els productes que li manquen.
• La capitalització del camp.- L’agricultura tradicional estava basada fonamentalment en dos factors de producció: la terra i el treball. Aquesta situació es va mantenir mentre a les zones rurals hi havia mà d’obra abundant i barata.

1.2. Població rural i població agrària.- Durant la segona meitat del segle XX assistim a la progressiva disminució de la població agrària. En les darreres dècades: èxode urbà (retorn a zones més barates, tot i no treballar les terres).

Per tant cal distingir entre:
a) població agrària: treballa al sector primari
b) població rural: viu a zones agrícoles però treballa en altres sectors.

1.3. El treball agrari a Espanya:
• Explotacions petites: explotació familiar, amb participació d’algun assalariat.
• Explotacions grans: Treballadors eventuals

1.4. Evolució de la superfície agrària:
Superfície agrària: 50,5 milions d’hectàrees (2007)
Superfície agrària útil (SAU): 24,5 milions ha.78% de secà21,1% de regadiu
Darrers anys: disminució de terres de conreu i augment del terreny forestal

1.5. La terra i l’estructura de les explotacions agràries:
• Gran explotació o latifundi: més de 100 ha. Extremadura, Castella-la Manxa i Andalusia. Actualment en situació favorable perquè permet mecanització amb augment de la productivitat. Nou tipus de treballador: tècnic especialitzat en fer anar la maquinària.
• Petita explotació o minifundi: menys de 10 ha. Meitat nord de la Península i als dos arxipèlags. Dificultats per augmentar la producció i la rendibilitat. Només són rendibles si s’aplica una agricultura intensiva i molt científica.
• Explotacions mitjanes: unes 30 ha. Fomentades per la Unió Europea per a augmentar la productivitat mitjançant l’agricultura intensiva

2.- PRODUCCIÓ I COMERÇ AGRARIS

2.1. La política agrària comunitària (P.A.C.):
Conceptes clau de la política comunitària actual:
- Seguretat alimentària
- Relació qualitat- preu
-Preservació del medi ambient rural

PLA ESTRATÈGIC NACIONAL DEDESENVOLUPAMENT RURAL 2007-2013. Objectius:
- Augmentar la productivitat de l’agricultura i la silvicultura
-Desenvolupar la indústria agroalimentària
-Millorar el medi ambient i l’entorn rural

2.2. La producció agrícola:
• Conreus de secà: cereals, vinyes i oliveres
- Cereal: el blat domina a la Península
- Vinya: zones atlàntiques i mediterrànies
- Oliveres: Ha augment el conreu de les olives per a l’oli i ha disminuït el de les olives per a taula
Fruits secs, oleaginoses i lleguminoses

• Conreus de regadiu: Fruita i horticultura. Necessiten molta mà d’obra i molta cura:
- Cítrics: Gran pes en les exportacions, especialment taronges (als darrers anys, la producció andalusa ha igualat i, fins i tot, superat, la producció valenciana).
- Fruiters de llavor: pereres, pomeres, nesproners
- Fruiters de pinyol: albercoquers, cirerers, pruneres, bresquilleres
- Hortalisses: zona mediterrània, gran augment del rendiment

2.3. La producció ramadera.- Espanya és el segon país de la UE en importància ramadera amb el 40% de la producció i 4 tipus de bestiar:boví, oví, porquí i avicultura
• Bestiar boví: Tercer país de la UE en caps de bestiar. Especialització creixent en carn i llet
• Bestiar oví: Ha desaparegut la transhumància. Professionalització del sector. Producció de la llana residual
• Bestiar porquí: Gran desenvolupament i gran especialització. Cria de porcs per a consum fresc i embotits
• Avicultura: Molt especialitzada i rendiment elevat

2.4. La comercialització dels productes agraris.- A escala mundial hi ha concentració en les multinacionals de la indústria agroalimentària, amb una productivitat elevada i productes molt elaborats. 75% de les exportacions espanyoles a la UE. Principals indústries agroalimentàries:vi, embotits, pernils i conserves.

3.- ELS PAISATGES AGRARIS D’ESPANYA

3.1. El paisatge agrari.- Factor decisiu: el clima. Cinc grans tipus:atlàntic, mediterrani, interior, de muntanya i de les Canàries.

3.2. Paisatge agrari atlàntic.- Cornisa cantàbrica i terres gallegues. Relleu accidentat. Presència de prats i boscos caducifolis. Agricultura: poca extensió. Monoconreu més extens: blat de moro per a farratge. Ramaderia: cria de bestiar boví per obtenir llet. Població agrària dispersa.

3.3. Paisatge agrari mediterrani.- Litoral i prelitoral mediterrani, depressions de l’Ebre i del Guadalquivir i les Illes Balears. Precipitacions escasses. Agricultura de secà. Conreus principals: trilogia mediterrània, és a dir, cereals, vinya i olivera. En zones de sòl fèrtil, agricultura de regadiu molt sofisticada. Ramaderia de bestiar oví i cabrum en zones de secà. Bestiar boví i porquí de tipus intensiu a Catalunya. A Andalusia predominen els latifundis.

3.4. Paisatge agrari d’interior.- Terres interiors de Castella i Lleó, Castella-La Manxa. Zones planes amb altitud mitjana elevada. Clima mediterrani de tendència continental. Conreu de cereals, rotacions de conreus. En el passat el blat, actualment l’ordi, destinat al bestiar. A les zones de secà: bestiar oví (Meseta i Aragó).

3.5. Paisatge agrari de muntanya.- Altituds baixes i mitjanes del nord peninsular. Altituds elevades i mitjanes del sud. Esglaonaments dels usos del sòl segons l’altitud i la insolació. Explotació forestal basada en l’aprofitament dels faigs i castanyers.

3.6. Paisatge agrari de les Canàries.- Producte principal: el plàtan, a Tenerife i a La Palma. Tomàquets d’exportació i patates. Conreus protegits amb plàstic. Superfície forestal protegida pels boscos de pi canari i laurisilva.

4.- L’ACTIVITAT PESQUERA

4.1. Caladors dels vaixells de pesca espanyols.- Les plataformes continentals espanyoles no són molt aptes per a la pesca. Degut a les dificultats en la pesca de zones costaneres peninsulars i de països veïns (esgotament de caladors, conflictes limítrofs), s’estan buscant destinacions en països llunyans, com el canal de Moçambic, les costes de Somàlia i les aigües de l’Atlàntic de l’Amèrica Llatina.

4.2. Política pesquera comunitària.- 2007-2013: Fons Europeu de la Pesca (FEP) dóna ajudes econòmiques als Estats membres i la PPC (Política Pesquera Comuna) va encaminada a una explotació sostenible del medi marí i al foment de l’aqüicultura.

Ud 5 sector primari from marcapmany 

Més informació en aquest blog a ELS PAISATGES RURALS (2BAH)

TEMA 5: ELS GRANS REGNES PENINSULARS

Durant els segles XII i XIII es van consolidar els quatre regnes cristians peninsulars, és a dir, Portugal, Castella i Lleó, Navarra i la Corona d’Aragó. L’expansió militar va enfortir el regne de Castella i la Corona d’Aragó. A la segona meitat del segle XIV, una crisi econòmica i social que va afectar tot Europa també va arribar als regnes hispànics.

1. La consolidació dels regnes hispànics

1.1. La concepció patrimonial dels regnes.- En l’Edat Mitjana, els monarques es creien elegits per Déu per a governar els seus regnes segons els designis divins. El regne era un patrimoni del rei, ja que podia dividir o unir territoris segons els seus interessos, és a dir, dividir-lo entre els seus hereus o que s’uniren estats diferents mitjançant matrimonis

1.2. La Corona de Castella.- Ferran I va unir el seu regne al de Lleó (1038) i així va aconseguir la unificació. Al final del segle XI l’estat més extens de la Península era el regne de Castella i Lleó. Aquest regne es va unir i dividir diverses vegades (segle XII) per motius hereditaris o matrimonials i la reunificació definitiva es va fer l’any 1230 quan Ferran III heretà de sa mare el regne de Castella i el de Lleó del seu pare. Amb aquesta unió es creà la Corona de Castella.

1.3. El regne de Portugal.- Portugal va formar part del regne de Castella i Lleó fins a principis del segle XII. L’any 1128, el comte Alfons Enríquez se’n va proclamar rei d’un nou regne que va quedar desvinculat del de Lleó per continuar avançant territorialment cap al sud.

1.4. El regne de Pamplona.- L’any 1134, a la mort del rei Alfons I d’Aragó, els navarresos es van separar d’Aragó i organitzaren el regne de Pamplona com a estat independent, fixant unes fronteres sense possibilitat d’expandir-se cap a territori musulmà. A la segona meitat del segle XII el rei Sanç VI el Savi va canviar el nom de regne de Pamplona pel de regne de Navarra.

1.5. La formació de la Corona d’Aragó.-  L’any 1137 les noces entre Peronella, filla del rei aragonés, i el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV va consumar la unió dinàstica de Catalunya i  Aragó, sent el seu fill, Alfons II, el primer rei de la nova Corona d’Aragó.

2. La gran expansió del segle XIII

2.1. Els almohades i Las Navas de Tolosa.- Durant la segona meitat del segle XII els regnes cristians van lluitar contra els almohades per les terres situades entre el riu Tajo i Sierra Morena. La victòria definitiva es produí a la batalla de Las Navas de Tolosa (1212), en què van lluitar conjuntament els reis de Castella, Navarra i Aragó.

2.2. L’avanç cap al sud.- Després de la victòria sobre els almohades els reis cristians van emprendre l’avanç cap al sud: El 1249 el regne de Portugal va acabar la conquista amb l’ocupació de Faro, el regne de Castella va ocupar les terres extremenyes i el rei de la Corona d’Aragó, Jaume I, va ocupar València (1238) Mallorca i Eivissa (1287), arribant fins a Múrcia.

2.3. La repoblació.- Durant els segles XII i XIII es van ocupar territoris molt poblats i amb una activitat econòmica important. A Castella la majoria de musulmans van fugir o van ser expulsats cap a Granada i el nord d’Àfrica, sent repartit el territori en forma de latifundis entre els nobles, els clergues i els ordes militars que participaren la conquesta. Els repobladors que van ocupar les Balears i la costa valenciana van ser preferentment catalans i els de l’interior aragonesos.

3. Les institucions de govern

3.1. La monarquia.- A la Corona de Castella la monarquia tenia amplis poders, per això els nobles castellans es van enfrontar al monarca (segle XIII). A la Corona d’Aragó, se seguia una tradició pactista, per la qual l’autoritat reial es fonamentava en el consentiment dels governats.

3.2. Les Corts.- A la Corona de Castella les Corts eren un òrgan consultiu que no va tenir mai capacitat per legislar. En canvi, tant a Navarra com la Corona d’Aragó, cada regne tenia les seues pròpies Corts per a governar (pactisme) i per vigilar el compliment dels acords es va crear la Diputació del General o Generalitat (valenciana, catalana, etc.) al segle XIV.

3.3. Els municipis.- Els municipis tenien una certa autonomia i una jurisdicció pròpia. A Castella, en canvi, els consells oberts van ser substituïts pels cabildos. A la Corona d’Aragó, el desenvolupament comercial i artesà va donar més poder a la burgesia de les ciutats.

4. El regne de Castella: economia i societat

4.1. El predomini de la ramaderia.-  La terres castellanes es dedicaven al cultiu de cereals, vinya i olivera, però la base de l’economia era la ramaderia ovina de noblesa castellana, la qual va fundar l’Honrado Concejo de la Mesta (1237) per defensar els seus interessos.

 4.2. Les rutes de la llana.- Només una petita part de la llana que es produïa a Castella es quedava per als teixidors de les ciutats, la major part s’exportava a les ciutats dels Països Baixos (Bruges) on era filada, teixida i confeccionada. Des de Burgos es transportava la llana castellana als ports del Cantàbric per enviar-la a Flandes, fundant-se al segle XIII l’Hermandad de la Marina de Castilla per defensar-se de la competència d’anglesos i francesos.

4.3. El poder de la noblesa.- L’avanç de la Reconquista va fer que els reis concediren enormes extensions de terra als nobles, amb les quals van crear grans senyories. A més, els beneficis de l’exportació de la llana es van concentrar en mans de la noblesa i de l’alt clergat, grups socials més rics i poderosos de Castella amb un paper molt destacat en el govern.

5. La Corona d’Aragó: economia i societat

5.1. Una economia diversificada.- En les terres aragoneses predominava la ramaderia ovina, sense arribar a desenvolupar-se tant com a Castella, mentre que a les hortes valencianes l’agricultura de regadiu era molt pròspera. Però a les ciutats valencianes i catalanes també hi havia activitat manufacturera i artesanal estimulada pel comerç marítim.

5.2. Les rutes comercials pel Mediterrani.- Des del segle XIII fins al XV la Corona d’Aragó va tenir un comerç florent pel mar Mediterrani. Les rutes marítimes més freqüentades s’adreçaven cap a Sardenya i Sicília; llavors anaven al mar Egeu, a l’Imperi Bizantí i al nord d’Àfrica. Els vaixells transportaven teixits, oli, instruments i armes de ferro. La Corona d’Aragó va crear els Consolats de Mar als principals ports mediterranis per potenciar el comerç.

5.3. Les conquistes militars.- El desenvolupament comercial de la Corona d’Aragó va impulsar els monarques a protegir-lo per mitjà d’una política de conquistes militar pel domini dels territoris de les costes mediterrànies a partir del control d’enclavaments estratègics. L’expansió començà amb Pere el Gran que ocupà Sicília (1282) i va continuar amb Jaume II que ocupà Sardenya (1323) i els almogàvers que arribaren a Atenes i Neopàtria. Al segle XV, el rei Alfons el Magnànim conquistà Nàpols completant un petit imperi marítim.

5.4. L’impuls de la burgesia.- La noblesa i el clergat eren grans propietaris de terres i vivien de les rendes que els proporcionava la terra. No obstant això, la prosperitat comercial a la Corona d’Aragó va afavorir el desenvolupament d’una burgesia forta que va contrarestar la influència de la noblesa. Aquesta burgesia donà suport a l’expansió mediterrània que els monarques dugueren a terme i els facilità recursos monetaris, vaixells i materials diversos.

6. Els conflictes socials i polítics en la Baixa Edat Mitjana

6.1. La crisi econòmica i social durant la Baixa Edat Mitjana.-  Si els segles XII i XIII havien estat d’expansió econòmica, l’arribada de la Pesta Negra al XIV inaugurà una etapa de crisi econòmica i social. La davallada de la població tingué unes conseqüències greus per a l’agricultura: molts camps van ser abandonats i la producció agrícola va disminuir. Els nobles van veure com baixaven les rendes senyorials i van reaccionar engrandint els dominis gràcies a noves concessions reials i amb la implantació de nous impostos als llauradors.

6.2. Els enfrontaments nobiliaris en la Corona de Castella.- Pere I de Castella, per frenar el poder de la noblesa, va obtenir el suport de la burgesia urbana que l’ajudava amb els impostos, a canvi de càrrecs i mesures per afavorir els artesans tèxtils. L’alta noblesa i l’Església es van oposar al monarca i donaren suport com a rei al seu germà bastard, Enric de Trastàmara, que, després d’uns anys de guerra civil amb el triomf del bàndol nobiliari, va aconseguí vèncer (1369) i ser el primer rei de la dinastia Trastàmara.

6.3. Els conflictes socials en la Corona d’Aragó.-  Després del compromís de Casp s’elegí com a rei a Ferran d’Antequera (1412), també de la dinastia Trastàmara, cosa que va causar un gran malestar en amplis sectors de la burgesia de les ciutats. Però fou durant el regnat de Joan II, a mitjan segle XV, quan Catalunya es va veure immersa en una greu crisi econòmica entre lluites socials i polítiques. Els llauradors es van alçar contra els nobles que havien endurit les condicions de servitud, mentre a Barcelona els petits artesans i comerciants s’enfrontaren a l’oligarquia municipal tot esclatant una guerra civil (1462-1472) entre l’oligarquia catalana i el monarca Joan II, amb el suport de llauradors remences, artesans i comerciants.

7. El gòtic en la Península Ibèrica

7.1. L’arquitectura.-  En la Península Ibèrica hi ha dos models arquitectònics gòtics: el francés i el cistercenc. El gòtic francés es caracteritza per la verticalitat i l’ornamentació (Navarra, Castella i Lleó). En canvi, al cistercenc predomina la línia horitzontal i l’austeritat decorativa i és el més típic de la Corona d’Aragó, amb obres tan destacades com Santa Maria del Mar, a Barcelona, i la catedral de Mallorca.

7.2. L’escultura.- A l’escultura gòtica castellana destaca la porta del Sarmental de la catedral de Burgos i la Virgen Blanca de la catedral de Lleó. Durant els segles XIV i XV es va accentuar el sentit decoratiu:sepulcre de Don Alfonso, (Gil de Siloé). En la Corona d’Aragó sobresortiren Aloi de Montbrai, Guillem Sagrera i Pere Joan.

7.3. La pintura.-  Al segle XIII destaca la miniatura a Castella i Lleó, mentre que la Corona d’Aragó, a partir del XIV, va ser el gran centre de pintura amb influències de la pintura italiana i cortesana, i de la flamenca al segle XV.

Més informació en aquest blog a ELS REGNES PENINSULARS (cliqueu damunt de l'enllaç)

EUROSTAT: 26,6% D'ATURATS A ESPANYA

Segons diverses agències i mitjans de comunicació, la desocupació a la zona euro va pujar el mes de novembre fins al nivell rècord del 11,8%, fet que suposa una dècima més que a l'octubre i 1,2 punts percentuals més que l'any anterior, segons les dades facilitades per Eurostat. I la pitjor part se l'emporta Espanya. D'acord amb l'organisme europeu, la taxa espanyola d'atur va pujar al 26,6%, quatre dècimes més que a l'octubre. D'aquesta manera, el nombre de desocupats ronda els 6.144.000, una xifra rècord.

Per la seva banda, en el conjunt de la Unió Europea (UE) la taxa d'atur es va situar al novembre en el 10,7%, en línia amb la dada del mes anterior, però set dècimes per sobre del nivell registrat en el mateix mes del 2011.

L'agència estadística europea calcula que 26.061.000 de persones no tenien ocupació al novembre a la UE, dels quals 18,820 milions es trobaven a la zona euro, fet que suposa un augment mensual de 154.000 aturats en el conjunt de la UE i de 113.000 en la zona euro.

Respecte a novembre de 2012, la xifra de desocupats entre els Vint va pujar en 2.012.000 persones i en 2.015.000 a la zona euro. Entre els països membres les dades estaven disponibles, les menors taxes d'atur es van registrar a Àustria (4,5%), Luxemburg (5,1%), Alemanya (5,4%) i Països Baixos (5,6%), mentre que les més altes van ser les d'Espanya (26,6%) i Grècia (26% al setembre de 2012).

Espanya lidera l'atur masculí a Europa

D'altra banda, la taxa d'atur masculí va pujar una dècima a l'eurozona (11,7%) ia la UE (10,8%) en comparació amb octubre. En el cas de l'atur femení, es va mantenir estable en ambdues regions en l'11,8% i el 10,7%, respectivament.

Al seu torn, la taxa d'atur entre els menors de 25 anys es va incrementar dues dècimes a l'eurozona, fins al 24,4%, mentre que en el conjunt de la UE va arribar al 23,7%, dues dècimes més que el mes anterior.

Espanya va registrar un atur del 56,5% entre els joves, enfront del 55,8% de octubre, només per darrere del 57,6% registrat a Grècia, encara que les dades del país hel · lè corresponen al mes de setembre.

En el cas de l'atur masculí, Espanya torna a registrar les pitjors dades d'Europa, amb un atur del 26,2%, tres dècimes més que a l'octubre, mentre que la taxa d'atur entre les espanyoles va pujar al 27%, quatre dècimes més que el mes anterior, només millor que la taxa d'atur del 30,1% que afecta les gregues.