TEMA 5: ELS GRANS REGNES PENINSULARS

Durant els segles XII i XIII es van consolidar els quatre regnes cristians peninsulars, és a dir, Portugal, Castella i Lleó, Navarra i la Corona d’Aragó. L’expansió militar va enfortir el regne de Castella i la Corona d’Aragó. A la segona meitat del segle XIV, una crisi econòmica i social que va afectar tot Europa també va arribar als regnes hispànics.

1. La consolidació dels regnes hispànics

1.1. La concepció patrimonial dels regnes.- En l’Edat Mitjana, els monarques es creien elegits per Déu per a governar els seus regnes segons els designis divins. El regne era un patrimoni del rei, ja que podia dividir o unir territoris segons els seus interessos, és a dir, dividir-lo entre els seus hereus o que s’uniren estats diferents mitjançant matrimonis

1.2. La Corona de Castella.- Ferran I va unir el seu regne al de Lleó (1038) i així va aconseguir la unificació. Al final del segle XI l’estat més extens de la Península era el regne de Castella i Lleó. Aquest regne es va unir i dividir diverses vegades (segle XII) per motius hereditaris o matrimonials i la reunificació definitiva es va fer l’any 1230 quan Ferran III heretà de sa mare el regne de Castella i el de Lleó del seu pare. Amb aquesta unió es creà la Corona de Castella.

1.3. El regne de Portugal.- Portugal va formar part del regne de Castella i Lleó fins a principis del segle XII. L’any 1128, el comte Alfons Enríquez se’n va proclamar rei d’un nou regne que va quedar desvinculat del de Lleó per continuar avançant territorialment cap al sud.

1.4. El regne de Pamplona.- L’any 1134, a la mort del rei Alfons I d’Aragó, els navarresos es van separar d’Aragó i organitzaren el regne de Pamplona com a estat independent, fixant unes fronteres sense possibilitat d’expandir-se cap a territori musulmà. A la segona meitat del segle XII el rei Sanç VI el Savi va canviar el nom de regne de Pamplona pel de regne de Navarra.

1.5. La formació de la Corona d’Aragó.-  L’any 1137 les noces entre Peronella, filla del rei aragonés, i el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV va consumar la unió dinàstica de Catalunya i  Aragó, sent el seu fill, Alfons II, el primer rei de la nova Corona d’Aragó.

2. La gran expansió del segle XIII

2.1. Els almohades i Las Navas de Tolosa.- Durant la segona meitat del segle XII els regnes cristians van lluitar contra els almohades per les terres situades entre el riu Tajo i Sierra Morena. La victòria definitiva es produí a la batalla de Las Navas de Tolosa (1212), en què van lluitar conjuntament els reis de Castella, Navarra i Aragó.

2.2. L’avanç cap al sud.- Després de la victòria sobre els almohades els reis cristians van emprendre l’avanç cap al sud: El 1249 el regne de Portugal va acabar la conquista amb l’ocupació de Faro, el regne de Castella va ocupar les terres extremenyes i el rei de la Corona d’Aragó, Jaume I, va ocupar València (1238) Mallorca i Eivissa (1287), arribant fins a Múrcia.

2.3. La repoblació.- Durant els segles XII i XIII es van ocupar territoris molt poblats i amb una activitat econòmica important. A Castella la majoria de musulmans van fugir o van ser expulsats cap a Granada i el nord d’Àfrica, sent repartit el territori en forma de latifundis entre els nobles, els clergues i els ordes militars que participaren la conquesta. Els repobladors que van ocupar les Balears i la costa valenciana van ser preferentment catalans i els de l’interior aragonesos.

3. Les institucions de govern

3.1. La monarquia.- A la Corona de Castella la monarquia tenia amplis poders, per això els nobles castellans es van enfrontar al monarca (segle XIII). A la Corona d’Aragó, se seguia una tradició pactista, per la qual l’autoritat reial es fonamentava en el consentiment dels governats.

3.2. Les Corts.- A la Corona de Castella les Corts eren un òrgan consultiu que no va tenir mai capacitat per legislar. En canvi, tant a Navarra com la Corona d’Aragó, cada regne tenia les seues pròpies Corts per a governar (pactisme) i per vigilar el compliment dels acords es va crear la Diputació del General o Generalitat (valenciana, catalana, etc.) al segle XIV.

3.3. Els municipis.- Els municipis tenien una certa autonomia i una jurisdicció pròpia. A Castella, en canvi, els consells oberts van ser substituïts pels cabildos. A la Corona d’Aragó, el desenvolupament comercial i artesà va donar més poder a la burgesia de les ciutats.

4. El regne de Castella: economia i societat

4.1. El predomini de la ramaderia.-  La terres castellanes es dedicaven al cultiu de cereals, vinya i olivera, però la base de l’economia era la ramaderia ovina de noblesa castellana, la qual va fundar l’Honrado Concejo de la Mesta (1237) per defensar els seus interessos.

 4.2. Les rutes de la llana.- Només una petita part de la llana que es produïa a Castella es quedava per als teixidors de les ciutats, la major part s’exportava a les ciutats dels Països Baixos (Bruges) on era filada, teixida i confeccionada. Des de Burgos es transportava la llana castellana als ports del Cantàbric per enviar-la a Flandes, fundant-se al segle XIII l’Hermandad de la Marina de Castilla per defensar-se de la competència d’anglesos i francesos.

4.3. El poder de la noblesa.- L’avanç de la Reconquista va fer que els reis concediren enormes extensions de terra als nobles, amb les quals van crear grans senyories. A més, els beneficis de l’exportació de la llana es van concentrar en mans de la noblesa i de l’alt clergat, grups socials més rics i poderosos de Castella amb un paper molt destacat en el govern.

5. La Corona d’Aragó: economia i societat

5.1. Una economia diversificada.- En les terres aragoneses predominava la ramaderia ovina, sense arribar a desenvolupar-se tant com a Castella, mentre que a les hortes valencianes l’agricultura de regadiu era molt pròspera. Però a les ciutats valencianes i catalanes també hi havia activitat manufacturera i artesanal estimulada pel comerç marítim.

5.2. Les rutes comercials pel Mediterrani.- Des del segle XIII fins al XV la Corona d’Aragó va tenir un comerç florent pel mar Mediterrani. Les rutes marítimes més freqüentades s’adreçaven cap a Sardenya i Sicília; llavors anaven al mar Egeu, a l’Imperi Bizantí i al nord d’Àfrica. Els vaixells transportaven teixits, oli, instruments i armes de ferro. La Corona d’Aragó va crear els Consolats de Mar als principals ports mediterranis per potenciar el comerç.

5.3. Les conquistes militars.- El desenvolupament comercial de la Corona d’Aragó va impulsar els monarques a protegir-lo per mitjà d’una política de conquistes militar pel domini dels territoris de les costes mediterrànies a partir del control d’enclavaments estratègics. L’expansió començà amb Pere el Gran que ocupà Sicília (1282) i va continuar amb Jaume II que ocupà Sardenya (1323) i els almogàvers que arribaren a Atenes i Neopàtria. Al segle XV, el rei Alfons el Magnànim conquistà Nàpols completant un petit imperi marítim.

5.4. L’impuls de la burgesia.- La noblesa i el clergat eren grans propietaris de terres i vivien de les rendes que els proporcionava la terra. No obstant això, la prosperitat comercial a la Corona d’Aragó va afavorir el desenvolupament d’una burgesia forta que va contrarestar la influència de la noblesa. Aquesta burgesia donà suport a l’expansió mediterrània que els monarques dugueren a terme i els facilità recursos monetaris, vaixells i materials diversos.

6. Els conflictes socials i polítics en la Baixa Edat Mitjana

6.1. La crisi econòmica i social durant la Baixa Edat Mitjana.-  Si els segles XII i XIII havien estat d’expansió econòmica, l’arribada de la Pesta Negra al XIV inaugurà una etapa de crisi econòmica i social. La davallada de la població tingué unes conseqüències greus per a l’agricultura: molts camps van ser abandonats i la producció agrícola va disminuir. Els nobles van veure com baixaven les rendes senyorials i van reaccionar engrandint els dominis gràcies a noves concessions reials i amb la implantació de nous impostos als llauradors.

6.2. Els enfrontaments nobiliaris en la Corona de Castella.- Pere I de Castella, per frenar el poder de la noblesa, va obtenir el suport de la burgesia urbana que l’ajudava amb els impostos, a canvi de càrrecs i mesures per afavorir els artesans tèxtils. L’alta noblesa i l’Església es van oposar al monarca i donaren suport com a rei al seu germà bastard, Enric de Trastàmara, que, després d’uns anys de guerra civil amb el triomf del bàndol nobiliari, va aconseguí vèncer (1369) i ser el primer rei de la dinastia Trastàmara.

6.3. Els conflictes socials en la Corona d’Aragó.-  Després del compromís de Casp s’elegí com a rei a Ferran d’Antequera (1412), també de la dinastia Trastàmara, cosa que va causar un gran malestar en amplis sectors de la burgesia de les ciutats. Però fou durant el regnat de Joan II, a mitjan segle XV, quan Catalunya es va veure immersa en una greu crisi econòmica entre lluites socials i polítiques. Els llauradors es van alçar contra els nobles que havien endurit les condicions de servitud, mentre a Barcelona els petits artesans i comerciants s’enfrontaren a l’oligarquia municipal tot esclatant una guerra civil (1462-1472) entre l’oligarquia catalana i el monarca Joan II, amb el suport de llauradors remences, artesans i comerciants.

7. El gòtic en la Península Ibèrica

7.1. L’arquitectura.-  En la Península Ibèrica hi ha dos models arquitectònics gòtics: el francés i el cistercenc. El gòtic francés es caracteritza per la verticalitat i l’ornamentació (Navarra, Castella i Lleó). En canvi, al cistercenc predomina la línia horitzontal i l’austeritat decorativa i és el més típic de la Corona d’Aragó, amb obres tan destacades com Santa Maria del Mar, a Barcelona, i la catedral de Mallorca.

7.2. L’escultura.- A l’escultura gòtica castellana destaca la porta del Sarmental de la catedral de Burgos i la Virgen Blanca de la catedral de Lleó. Durant els segles XIV i XV es va accentuar el sentit decoratiu:sepulcre de Don Alfonso, (Gil de Siloé). En la Corona d’Aragó sobresortiren Aloi de Montbrai, Guillem Sagrera i Pere Joan.

7.3. La pintura.-  Al segle XIII destaca la miniatura a Castella i Lleó, mentre que la Corona d’Aragó, a partir del XIV, va ser el gran centre de pintura amb influències de la pintura italiana i cortesana, i de la flamenca al segle XV.

Més informació en aquest blog a ELS REGNES PENINSULARS (cliqueu damunt de l'enllaç)