MAPA COROPLÈTIC DE L'ATUR: EPA-3T-2012

Els mapes temàtics coroplètics s'utilitzen per cartografiar dades que es poden relacionar amb àrees de la superfície terrestre i mostren l'extensió territorial d'unes dades geogràfiques per mitjà de colors (usant els cromatismes dels semàfors, és a dir, verd-groc-roig, reforçats amb tonalitats de transició) o de trames (de menys a més intensitat, és a dir, de més clares a més fosques) que  recobreixen les diverses zones o àrees del mapa. La taxa d'atur per províncies es pot representar, com a l'exemple, per mitjà d'un mapa coroplètic en color on es representen les dades de l'Enquesta de Població Activa (EPA) corresponents al tercer trimestre de 2012 i recollides per l'Institut Nacional d'Estadística (INE).

Als exàmens de la Prova d'Accés a la Universitat (PAU) de Geografia solen plantejar-se aquesta classe d'exercicis on els alumnes han de demostrar el domini d'aquesta tècnica de representació cartogrràfica i, per suposat, el coneixement del territori (en aquest cas de la localització de les provincies de l'Estat).

Les taxes d'atur per províncies usades per a la confecció d'aquest mapa coroplètic foren publicades el propassat divendres i signifiquen un nou rècord d'atur, amb una taxa mitjana estatal superior, per primera vegada en la història, al 25%, és a dir, que un de cada quatre membres de la població activa és a l'atur.

TEMA 2: LA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL (1 BAH)

1. TRANSFORMACIONS AGRÀRIES I CREIXEMENT DEMOGRÀFIC 

1.1 La revolució agrícola.- La difusió de la rotació de cultius (sistema Norfolk) que combinava els cereals amb les plantes farratgeres, va permetre suprimir el guaret, a més nous métodes de sembrada (Jethro Tull), noves eines (arada de Rotherdam, trilladores mecàniques), nous conreus (creïlles, dacsa, etc.) i nous fertilitzants (guano del Perú) augmentaren i diversificaren la producció d’aliments. Aquests canvis, juntament amb el tancament de les terres comunals (openfields) que comportaren la privatització de la propietat mitjançant les Enclosure Acts (lleis de tancament de terres), incentivaren la millora dels sistemes de cultiu i l’augment de la producció destinada als mercats, però perjudicaren els petits propietaris i els llauradors pobres que van perdre els drets a l’ús de les terres comunals i van haver de vendre les escasses propietats.

1.2 L’augment de la població.- L’augment de l’oferta d’aliments des de mitjans del segle XVIII va provocar un creixement demogràfic elevat per l’augment de la natalitat, amb la disminució de l’edat de contraure matrimoni i del nombre de celibataris i, per una altra banda, per la reducció de la taxa de mortalitat donada la millor alimentació i els avanços en medicina i higiene. L’esperança de vida també va créixer notablement i, a la darreria del segle XIX, ja se situava al voltant dels 50 anys.

2. EL DESENVOLUPAMENT DE LA INDÚSTRIA

2.1 La mecanització i el sistema fabril.- El naixement de la indústria, tal com la entenem avui, va anar estretament vinculat a tres elements: la fàbrica, la mecanització i l’ús generalitzat del vapor. La mecanització va provocar la concentració d’obrers en edificis destinats a la producció (fàbriques), substituint la producció individual artesana per la producció en sèrie del sistema fabril iniciada en la indústria tèxtil: la llançadora volant de Kay (1733), les noves filadores (Spinning Jenny, Mule, Water Frame) i els telers mecànics donaren el primer pas per a que les màquines abraçaren altres processos productius com ara el sector agrícola, el miner o el metal·lúrgic. Les màquines començaren a funcionar amb l’aprofitament de l’energia hidràulica, però va ser la màquina de vapor, patentada per James Watt (1769), el símbol de la Revolució Industrial. Tots aquests processos en conjunt feren augmentar la producció, la productivitat, així com abaratir els costos que rebaixaren els preus dels productes de consum.

2.2 La indústria cotonera.- Els inicis de la indústria tèxtil cal buscar-los en la prohibició, l’any 1750, de l’entrada a Anglaterra de teixits de cotó estampats (indianes), així com en l’aplicació d’invents senzills com els esmentats abans, és a dir, la llançadora volant i les filadores que augmentaren la productivitat en el filat.

2.3 El carbó i el ferro.- El sector decisiu en la industrialització van ser el carbó (combustible del segle XIX per alimentar la màquina de vapor) i la siderúrgia que, a la vegada, feu augmentar la producció del carbó mitjançant l’ús de bigues de ferro a les mines, així com la introducció de rails i vagonetes que facilitaven l’extracció i el transport del mineral. La substitució del carbó vegetal per carbó de coc, amb més poder calorífic, van permetre una fosa en alts forns que augmentar el consum del carbó al ritme d’una major producció de ferro. La pudelació de Cort i el laminatge (1783) desenvoluparen el procés fins l’aparició del convertidor de Bessemer (1856) per obtenir acer. A partir de 1830, la construcció de les xarxes ferroviàries van donar l’impuls definitiu al sector.

2.4 Altres sectors industrials.- La indústria química es va transformar davant la necessitat de la tèxtil de grans quantitats de tints i blanquejadors tot incrementant la producció d’àcid sulfúric (cambra de plom de Roebuck, 1746). Altres sectors que van experimentar creixements importants foren la metal·lúrgia (fabricació de maquinària) i la construcció (naus industrials).

2.5 Els nous transports.- La millora dels camins d’Anglaterra es va fer al ritme del creixement industrial, també es construïren canals per al transport fluvial, però va ser l’invent de la locomotora d’Stephenson (1829) el que va provocar una vertadera revolució dels transports gràcies a la rapidesa del ferrocarril i l’enorme capacitat de càrrega, així com la seguretat per a passatgers i mercaderies. La primera línia de ferrocarril (moguda amb la força del vapor) unia les ciutats cotoneres de Liverpool i Manchester (1830). Mentrestant els nordamericans assajaven la navegació pel riu Hudson amb el vaixell de vapor de Robert Fulton (1807) que, molt prompte, va aconseguir acurtar els viatges transoceànics.

2.6 L’impuls del mercat.- La millora de les infraestructures de transport va implantar una economia de mercat o capitalista, és a dir, ja no es produiria per a l’autoconsum com a l’Antic Règim, sinó per a la venda, passant-se d’un àmbit d’intercanvi local i comarcal a un mercat integrat d’àmbit nacional i internacional que, en certa manera, podem considerar l’inici de la globalització (si descomptem els gran descobriments geogràfics del segle XVI).

2.7 La industrialització del continent.- Durant tot el segle XIX la revolució industrial va avançar per tota Europa d’una forma desigual i, fora d’aquesta, només Estats Units i el Japó experimentaren un desenvolupament semblant. Entre 1850-1870 Alemanya va fomentar el desenvolupament industrial en l’abundància de carbó i ferro, en la concentració del capital financer i en la força del sector siderúrgic i del químic. A Itàlia i Espanya, en canvi, van coexistir àrees molt industrialitzades (el Piemont i Catalunya) amb regions d’economia bàsicament rural.

3. LIBERALISME ECONÒMIC I CAPITALISME
 

3.1 Liberalisme econòmic.- El procés industrialitzador va anar fortament unit a la consolidació del liberalisme econòmic (doctrina) i del capitalisme (sistema). A la darreria del s.XVIII, l’escola clàssica britànica estava formada pels principals valedors d’aquesta doctrina com ara Adam Smith (la mà invisible del mercat equilibra els interessos contraposats amb els preus ajustats segons l’oferta i la demanda, perquè l’Estat no ha d’intervenir en l’economia i ha d’eliminar arancels duaners proteccionistes i monopolis), David Ricardo (com el treball és una mercaderia, els salaris no poden pujar per damunt del mínim imprescindible), Thomas Robert Malthus (el creixement de la població en progressió geomètrica farà empitjorar el nivell de vida per l’augment dels recursos en progressió aritmètica, per tant cal controlar la natalitat) i John Stuart Mill (la felicitat s'obté amb major efectivitat quan la gent és lliure per elegir els seus objectius en la vida sempre que aquestos estiguen subjectes a unes regles per obtenir els béns comuns).

3.2 Capital, treball i mercat.- El capitalisme va consolidar-se com un sistema on els mitjans de producció (la terra, les fàbriques o la maquinària) i els productes manufacturats obtinguts són de propietat privada, concentrada en una part de la població (burgesos o empresaris capitalistes), mentre els assalariats o proletaris (la gran majoria de la població) només disposen de la capacitat o força del treball que lloguen a l’empresa a canvi d’un salari (segons l’oferta i la demanda). Com els propietaris han de buscar el màxim benefici, els desajustos entre oferta i demanda provoquen crisis periòdiques (els preus pugen quan baixa l’oferta o els treballadors sobren quan baixa la demanda) i per això durant el s.XIX assistim a la desaparició de les crisis de subsistència de l’Antic Règim als països desenvolupats (industrialitzats) i a l’aparició dels cicles econòmics d’expansió i recessió típics del capitalisme.

3.3 El proteccionisme i el lliure canvi.- Els anglesos, al ser els pioners de la industrialització, es mostraren partidaris del lliurecanvisme, és a dir, que el comerç internacional no fos regulat pels estats. Així, la irrupció al mercat internacional dels productes britànics (de més qualitat i més barats) va afectar profundament la resta d’Europa i els Estats Units d’Amèrica que, molt prompte, van haver de reaccionar aplicant mesures proteccionistes per evitar la competència britànica amb la imposició d’aranzels als productes estrangers (d’importació). També Gran Bretanya va promulgar lleis proteccionistes sobre la importació de blat (Corn Laws).

4. LES CONSEQÜENCIES SOCIALS
 

4.1 El procés d’urbanització.- Amb la industrialització es va produir l’èxode rural, és a dir, l’emigració massiva del camp (pobles menuts) a les ciutats industrials (Londres va començar a créixer en totes direccions, com una “taca d’oli”), xifrada al voltant dels dos milions d’anglesos: de dos ciutats, Londres i Edimburg, que arribaven als 50.000 habitants (1750), se va passar a vint-i-nou (1851) en un segle. Al començament del segle XX ja vivien en ciutats el 78% dels britànics, el 60% dels alemanys o el 44% dels francesos.

4.2 La segregació urbana.- El ràpid creixement de les ciutats va originar una forta segregació per barris: els burgesos en nous barris residencials on hi havia oficines i botigues (amples avingudes sense brutícia, ni contaminació, amb enllumenat, clavegueram i tots els serveis públics disponibles a l’època) i els obrers en zones perifèriques degradades al voltant de les fàbriques (amb carrers no planificats, sense clavegueram ni aigua corrent, amb vivendes d’autoconstrucció o de molt mala qualitat).

4.3 La nova societat industrial.- La concentració de la propietat i la mecanització va disminuir el nombre de llauradors (sector primari), mentre la consolidació de la producció fabril va arruïnar els artesans, els qual passaren a formar part de l’incipient proletariat industrial (sector secundari) com a mà d’obra barata de la nova classe social triomfadora: la burgesia industrial que juntament als empresaris en general, els banquers i els grans terratinents es convertiren en la nova elit social que va organitzar la societat segons les seues idees i els seus valors. Aquests es basaven en l’exaltació de la propietat privada, el treball, l’estalvi i l’individualisme en una societat on les elits polítiques, científiques i culturals formaven la classe social dominant, on l’estatus social de la prosperitat es manifestava en el luxe i l’habitatge familiar. Enmig hi havia una classe mitjana que no exercia feines manuals, formada per professionals liberals, tècnics, enginyers, militars, empleats de banca i alts funcionaris de l’Administració pública. I, per últim, els assalariats constituïen els gruix de la força de treball, els obrers sotmesos a un horari laboral rígid i implacable, vivint al límit de la subsistència malgrat l’augment espectacular de la producció i de la riquesa.

4.4 Les dones en la societat industrial.- La vida de les dones de classe alta i mitjana transcorria a la llar, amb o sense servei domèstic, augmentant l’activitat laboral a mesura que es baixava en l’escala social. La dona s’orientava cap al matrimoni, amb una situació legal i jurídica en total inferioritat: el codi civil disposava que la dona casada tenia l’obligació d’obeir el marit en tot, ja que era el representant legal dels seus béns i necessitava del seu permís per a tot, tampoc tenien drets polítics (quan hi havia sufragi “universal” era masculí: el feminisme havia d’esperar fins ben entrat el segle XX). Les dones llauradores, mentrestant, compaginaven les tasques domèstiques amb les agrícoles i, amb la industrialització, aparegueren les dones obreres perquè el salari del marit era insuficient per a mantenir la prole, amb jornades de 10 a 12 hores on també s’acceptava el treball infantil. La remuneració era molt inferior a la dels hòmens i la consideració social, al tèxtil o al servei domèstic de les llars burgeses, era escassa i mal vista.

 

Unitat Didàctica 2 DEFINITIU from amelisgalmes

Més informació en aquest blog a LA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL (cliqueu a l'enllaç anterior)

TEMA 2: L'EUROPA FEUDAL (2 ESO)

A l’Edat Mitjana es va implantar a l’Europa occidental un sistema polític, econòmic i social conegut com a feudalisme. El sistema feudal tenia l’origen en el desmembrament de l’imperi de Carlemany i en la situació d’inestabilitat provocada per les invasions de diversos pobles. Els monarques, incapaços de defensar el territori, lliuraven les terres a senyors feudals, nobles o eclesiàstics, perquè les governaren en nom seu. A l’Europa feudal es va desenvolupar un estil artístic anomenat romànic.

1. EL NAIXEMENT DE L'EUROPA FEUDAL 

1.1 L’imperi de Carlemany.- A finals del segle VIII, Carlemany, rei dels francs, va unificar una gran part de les terres de l’Europa occidental i es va proclamar emperador l’any 800 i va intentar ser el successor dels antics emperadors romans. Per això, va elaborar lleis i va organitzar el territori en comtats. Per defensar les terres frontereres, va crear les marques, que tenien un exèrcit dirigit per un marqués.

1.2 La fragmentació de l’Imperi Carolingi.- A la mort de Carlemany, l’imperi es va desmembrar. L’any 843 els seus successors van dividir l’imperi en diversos regnes. A més, una sèrie de pobles van dur a terme atacs i invasions durant els segles IX i X. Els normands pel nord, els musulmans pel sud i els hongaresos per l’est es van abatre damunt d’Occident.

 

L'europa feudal from iessocialsron

1.3. Els orígens del feudalisme.- En aquesta situació de crisi, el poder dels monarques era molt dèbil. Per poder governar i mantenir unit el seu regne, van haver de comptar amb els nobles. Els monarques establiren amb els nobles un sistema de relacions conegut com a vassallatge. Molts dels antics comtes, eclesiàstics i altres grans propietaris es van convertir en senyors feudals que repartien entre altres nobles menys importants, cavallers o guerrers, una part de les seues terres (feus) perquè visqueren, governaren i mantingueren un petit exèrcit.

2. LA NOBLESA FEUDAL

2.1 El rei i els seus vassalls.- A la cúspide de la societat feudal se situava el rei. Els monarques eren representants de Déu a la Terra, amb la missió de governar el seu poble i de mantenir unit el seu regne. El rei tenia les següents atribucions: dirigir campanyes militars, demanar impostos en cas de guerres, coronacions, casaments, etc. i exercir de jutge suprem en litigis o plets, però no podia interferir en els feus dels seus nobles o dels de l’Església.

2.2 La noblesa guerrera: un grup privilegiat.- A la societat feudal, la funció principal de la noblesa, i del mateix rei, era la de ser guerrers. Eren els cavallers. Els fills de les famílies nobles eren educats i ensinistrats com a guerrers. Als divuit anys se’ls armava cavallers en una cerimònia en què rebien les armes. Els nobles feien la guerra per defensar el seu territori o per enfrontar-se a altres nobles. La seua funció social permetia a la noblesa viure amb privilegis.

3. ELS CAMPEROLS AL MÓN FEUDAL 

3.1 Viure al feu.- El feu el constituïen les terres que el rei o un noble havia atorgat a un altre senyor feudal. El senyor feudal es reservava les millors terres per a ell, la reserva senyorial, i les treballaven els seus serfs. En aquestes terres hi solia haver el castell. El senyor repartia una altra part de les terres en lots (masos) que eren lliurats a serfs o a llauradors lliures, a canvi del pagament d’unes rendes. El senyor feudal tenia, a més, sobre totes les terres del feu, les pròpies o les d’altres propietaris, el dret de jurisdicció.

3.2 Els llauradors del feu.- Els camperols eren la majoria de la població (90 %). Podem distingir dues categories: els llauradors lliures (vilans o alodials), que podien ser propietaris de la seua terra, cosa poc freqüent, i disposar lliurement de si mateixos i els serfs, que no tenien llibertat personal i estaven lligats a la terra del senyor. El rendiment de la terra era escàs i es practicava la rotació biennal, treballant la meitat de les terres cada dos anys.

3.3 L’habitatge dels llauradors.- Els llauradors vivien en pobles petits o en cases disseminades. Als pobles hi vivien també alguns artesans o petits comerciants. Les cases eren senzilles, amb una o dues habitacions i, a vegades, un magatzem o un estable, encara que resultava habitual que els animals els tingueren en la mateixa casa. El sòl era de terra, i una llar de foc els servia per escalfar-se, il·luminar i cuinar, amb un mobiliari escàs.

4. L’ESGLÉSIA CRISTIANA: ELS CLERGUES

4.1. Una Europa cristiana.- Cap a l’any 1000, la majoria dels habitants de l’Europa occidental eren cristians. Tots se sentien membres d’una mateixa comunitat, la cristiandat. L’Església mantenia la unitat dels creients i en fixava les obligacions religioses. Seguir les normes de l’Església servia per redimir els pecats, assolir la vida eterna i evitar la condemna a l’infern.

4.2. L’Església regulava la vida social.- Tota la vida social o privada estava marcada per la intervenció de l’Església: el naixement, el matrimoni o el funeral tenien les seues cerimònies religioses. L’Església també s’encarregava de l’ensenyament i de l’assistència a pobres i malalts. Va establir la “pau de Déu” i la “treva de Déu”, que eren períodes de pau obligatòria en cas de guerres, mentre a les esglésies i els monestirs no es podia entrar sense autorització.

4.3. L’organització de l’Església.- L’Església medieval tenia immensos feus i cobrava als cristians el delme, un impost per mantenir el clero. Van estructurar una organització excel·lent. Així, els cristians s’agrupaven en parròquies, dirigides per un sacerdot (rector): un conjunt de parròquies formava una diòcesi, dirigida per un bisbe. Capellans, rectors i bisbes formaven el clero secular, mentre els monjos i monges, sota l’autoritat d’un abat o abadessa, el regular.

5. ELS MONESTIRS MEDIEVALS 

5.1. L’Església es ruralitza.- En un món on la majoria de la població era camperola, l’Església es va haver de ruralitzar, és a dir, establir-se al camp, per a evangelitzar i dirigir la vida dels llauradors. L’església era l’edifici central de qualsevol vila, poble o ciutat, on els fidels acudien a oir missa diumenges i festius. A partir de l’any 1000, a més de les esglésies parroquials, es van construir molts monestirs, que es convertiren en centres de cultura.
5.2. La vida als monestirs.- Un monestir era un conjunt d’edificis i dependències, a més de l’hort, el molí i les terres de la seua propietat. El centre del monestir era l’església, on els monjos i les monges anaven a resar diverses vegades al dia. L’oració era la seua activitat principal amb l’objectiu allunyar-se del món i tenir un contacte més directe amb Déu.
5.3. Les regles monàstiques.- Els qui aspiraven a la vida monàstica entraven al monestir i feien tres vots o promeses: obediència, pobresa i castedat, i vestien un hàbit que els identificava. Tots els ordes religiosos estaven sotmesos a una regla, és a dir, un conjunt de normes que regulaven totes les activitats monàstiques. Durant l’Edat Mitjana es van fundar molts ordes religiosos. El més important va ser el dels benedictins, que sant Benet de Núrsia va fundar a Itàlia al segle VI.

6. L’ART ROMÀNIC: L'ARQUITECTURA 

6.1. Un art religiós.- Entre els segles XI i XIII es va desenvolupar a gran part d’Europa un estil artístic anomenat romànic. La gran importància de la religió a la societat medieval i el pes excepcional de l’Església van fer que les manifestacions artístiques d’aquella època foren essencialment religioses. Dins de l’art romànic, l’arquitectura va ocupar un lloc fonamental.

6.2. Les esglésies romàniques.- L’element essencial d’una església romànica és la planta d’un únic braç amb una o tres naus. Aviat es va afegir un braç més curt, el transsepte, que donava a les esglésies una forma de creu llatina. Es van aixecar voltes de canó sòlides per donar consistència als edificis. Per reforçar els murs que sostenien les voltes de pedra s’hi adossaven contraforts sòlids a les parets exteriors. També era habitual col·locar una torre campanar a l’exterior. Als monestir es van construir claustres.

7. LA PINTURA I L'ESCULTURA ROMÀNIQUES

7.1. Ensenyar i decorar.- L’estil romànic decorava les esglésies amb escultures i pintures de caràcter religiós, que explicaven al poble els fets sagrats de la Bíblia. Al món medieval, la immensa majoria de la població era analfabeta, és a dir, no sabia llegir. Per això, les imatges es van convertir en llibres on els cristians podien llegir i aprendre sobre la religió. A més de la seua funció didàctica, les pintures i escultures tenien una funció decorativa.

7.2. Frescos i taules.- Les pintures romàniques tenen una gran força expressiva, però tècnicament són molt senzilles. S’hi utilitzava, essencialment, la tècnica de la pintura al fresc. Els motius més utilitzats en la pintura romànica eren les representacions del Pantocràtor, que se situaven a l’absis i ocupaven una posició central dins de l’Església. A més dels frescos, es feien pintures sobre taules.

7.3. Una escultura al servei de l’arquitectura.- L’escultura romànica tenia una dependència important de l’arquitectura i les figures solen adoptar les proporcions i la forma de la superfície damunt la qual van ser esculpides. També eren importants els capitells de les columnes o pilars, tant de l’interior de l’església com de la portalada o dels claustres. També són abundants les talles religioses de fusta, policromades de colors vius.

Més informació en aquest blog a EUROPA FEUDAL (cliqueu a l'enllaç anterior)

TEMA 1: L'ISLAM I AL-ÀNDALUS (2 ESO)

L’islam és una religió monoteista que creu en un Déu únic. Va ser transmesa als éssers humans mitjançant el profeta Mahoma. Després de la mort de Mahoma, els àrabs van escampar l’islamisme per Àfrica, Àsia i part d’Europa. En la seua expansió, els musulmans van començar l’any 711 la conquista de la Península Ibèrica. S’hi van quedar fins a l’any 1492. L’Estat que els musulmans van crear a la Península Ibèrica va rebre el nom d’Al-Andalus.

Unitat 10: Al-Àndalus from jorgelagim

1. L’APARICIÓ DE L'ISLAM 

1.1. Mahoma, profeta de l’islam.- L’islamisme va nàixer a Aràbia. Els seus habitants eren politeistes i tenien a la Meca un centre religiós important, on es conserva la pedra negra de la Kaaba. Mahoma va nàixer a la Meca cap a l’any 570 i va quedar orfe molt aviat. Va ser educat pel seu oncle. Segons la tradició, un dia l’arcàngel Gabriel li va anunciar que ell era el nou profeta d’Al·là (Déu en àrab) i havia de predicar una nova religió: l’islam.

1.2. L’hègira.- Mahoma va explicar als habitants de la Meca el que Al·là li havia transmés, però el seu missatge no va ser ben acceptat i va ser perseguit per les seues idees. Mahoma va abandonar la Meca per refugiar-se a la ciutat de Medina l’any 622: és l’anomenada hègira o fugida, data que marca l’inici de l’era musulmana. Mahoma va aconseguir convertir els habitants de Medina a la nova religió, i amb la seua ajuda va atacar la Meca el 630, i va destruir els ídols antics. Quan va morir, l’any 632, Mahoma havia dominat tot Aràbia.

2. L’ISLAM

2.1. La religió islàmica.- L’Alcorà és el llibre sagrat dels musulmans i conté les veritats que Al·là va revelar a Mahoma. Consta de 114 sures o capítols, dividits en versicles. Els musulmans són monoteistes. Creuen en un Déu únic, Al·là. Déu va enviar Mahoma, el seu profeta, per recordar als homes la llei que han de complir. L’islam presenta dues grans tendències: el sunnisme i el xiisme.

2.2. L’islam, un codi de conducta.- L’islam sosté alguns principis bàsics d’organització social, econòmica i política. El poder només pertany a Déu, i els qui l’exerceixen són els seus delegats. Els dirigents són alhora caps polítics i religiosos. S’anomenen califes. La propietat té un caràcter religiós. Tots els béns pertanyen a Déu i els homes únicament són els seus usuaris. La justícia ha de ser aplicada seguint les normes de l’Alcorà. L’organització familiar es regeix pels textos sagrats.

3. L’EXPANSIÓ DE L'ISLAM 

3.1. La primera expansió: el califat omeia de Damasc.- L’any 644 els exèrcits musulmans ja controlaven Egipte, Síria i l’Iraq, i es llançaven a dominar Líbia i l’Iran. Cap a occident ocuparen el nord d’Àfrica, van travessar la Península Ibèrica i s’endinsaren a França. Allà van ser derrotats a Poitiers, el 732. Cap al nord van penetrar fins a Constantinoble. Van penetrar per l’Àsia central i van travessar el riu Indus. Els territoris conquistats van restar fins a l’any 750 sota l’autoritat dels califes de la dinastia omeia.

3.2. La consolidació de l’islam.- A partir de l’any 750, la família dels abbàssides de Bagdad van derrotar els omeies i fundaren una nova dinastia califal. A partir del segle IX, la propagació de l’islam es va produir mitjançant l’influx que navegants i caravaners van exercir en molts llocs del món. Però els abbàssides van anar perdent el control sobre aquests territoris. Algunes províncies van aconseguir la independència religiosa. Al segle XIII, els mogols van imposar la seua autoritat sobre una bona part de les terres musulmanes. Més tard l’Imperi Turc va exercir el seu domini fins al segle XIX.

3.3. La integració dels pobles conquistats.- Tot i que la conquista es feia en nom de la religió, es permetia als pobles conquistats que practicaren la seua religió. Els cristians i els jueus gaudien de la condició de minoria protegida. Durant els segles següents, com que els musulmans gaudien d’avantatges socials i econòmics, la majoria dels habitants dels territoris conquistats es va convertir a l’islamisme.

4. L’ISLAM A LA PENÍNSULA IBÈRICA: AL-ÀNDALUS

4.1. La conquista.- Els exèrcits musulmans van iniciar la conquista de la Península Ibèrica l’any 711. Conquistaren el regne visigòtic. Els visigots, ja afeblits a causa de baralles internes, van ser incapaços d’encarar-s’hi. El rei visigot Roderic va morir a la batalla de Guadalete i les seues tropes es dispersaren. Els exèrcits musulmans van avançar ràpidament i ocuparen les principals ciutats d’Andalusia i Toledo, capital del regne visigòtic. En set anys van controlar tota la Península, llevat de les zones més muntanyoses o despoblades.

4.2. L’emirat dependent de Damasc.- Una vegada controlat el territori, que els musulmans van anomenar Al-Andalus, es va convertir en una província o emirat dependent del califat omeia de Damasc. La capital de l’emirat es va establir a la ciutat de Còrdova i van nomenar un valí (governador), que hi exercia el poder. Els exèrcits musulmans van continuar la conquista més enllà dels Pirineus, però van ser derrotats a Poitiers (732) i es replegaren definitivament a la Península.

4.3. L’emirat independent.- A mitjan segle VIII, l’últim membre de la família omeia, Abd al-Rahman I, es va establir a Al-Andalus. Aviat Abd al-Rahman I va trencar amb el califat de Bagdad i es va proclamar emir independent. La unitat política amb Damasc s’havia trencat, però s’acceptava l’autoritat religiosa del califa. Durant l’emirat independent, les disputes entre les famílies nobles establertes a les diverses regions d’Al-Andalus i el poder central van sovintejar. Tanmateix, al llarg del segle X, es va produir una creixença important econòmica i cultural.

5. DEL CALIFAT DE CÒRDOVA ALS REGNES DE TAIFES

5.1. El califat de Còrdova.- L’any 929, Abd al-Rahman III es va sentir fort per fer-se independent religiosament i es va proclamar califa dels creients d’Al-Andalus. Naixia així el califat de Còrdova. L’època del califat (929-1036) va ser la de màxima esplendor i estabilitat d’Al-Andalus. Es va produir una gran expansió econòmica i es van frenar els intents d’expansió dels regnes cristians hispànics, especialment en època d’Al-Mansur.

5.2. Els regnes de taifes.- A partir de l’any 1008, la unitat del califat es va començar a desintegrar. En menys de 30 anys (1008-1031), Al-Andalus es va fragmentar en més de 25 regnes, les taifes, una mena de ciutats Estat, envoltades de territori, amb la ciutat com a centre econòmic. Malgrat l’ajuda dels musulmans procedents del nord d’Àfrica (almoràvits i almohades), al segle XIII els cristians van conquistar la majoria de terres d’Al-Andalus.

5.3. El regne taifa de Granada.- La taifa de Granada va ser l’única que va sobreviure a l’avanç dels regnes cristians al segle XIII. La governaven soldans o reis de la dinastia nassarita. Aquesta taifa ocupava un ampli territori que comprenia les actuals províncies de Màlaga, Almeria, Granada i part de Cadis. El regne taifa de Granada tenia una àmplia façana marítima, ports per al comerç i una agricultura de regadiu pròspera. La seua enorme riquesa i la seua activitat econòmica van fer possible la seua pervivència.

6. L’ECONOMIA I LA SOCIETAT ANDALUSINES 

6.1. Les activitats econòmiques.- Al món islàmic, el centre de l’activitat econòmica era la ciutat. La majoria de la població es dedicava a l’agricultura. Els musulmans van introduir noves tècniques, com el regadiu. També van posar en pràctica nous cultius com l’arròs, els cítrics, el cànem, etc. Hi havia una artesania florent, organitzada i controlada per l’Estat. El comerç era molt actiu.

6.2. L’organització social.- Els musulmans. La població de religió musulmana estava formada per: àrabs, berbers i muladites. Els no musulmans. Hi havia minories no musulmanes, que pagaven més impostos i patien certes limitacions de drets: els mossàrabs i els jueus.

7. LA CULTURA I L'ART ISLÀMICS 

7.1. L’esplendor de la cultura islámica.- Entre els segles VIII i XII, la civilització islàmica va conéixer una etapa d’esplendor. Tots els musulmans coneixien una mateixa llengua, l’àrab. Això va permetre que els coneixements es transmeteren fàcilment d’un territori a un altre. Es va formar una cultura variada en la qual van destacar els estudis matemàtics i les ciències aplicades. També tenien amplis coneixements de medicina i cirurgia, i van desenvolupar l’astronomia.

7.2. Un art divers i homogeni .-L’islam presenta també una gran diversitat a l’art per les influències que va rebre i va absorbir dels nombrosos territoris pels quals es va estendre. En arquitectura predominen les construccions de maó i la influència oriental s’evidencia en la utilització d’arcs i cúpules. L’edifici més representatiu és la mesquita. En les arts decoratives, destaca la ceràmica i té una gran difusió la miniatura.

Més informació en aquest blog a ISLAM-I-AL-ÀNDALUS (cliqueu a l'enllaç anterior).

TEMA 2: ELS CLIMES D'ESPANYA (2BAH)

1. MECANISMES QUE INFLUEIXEN EN EL CLIMA

1.1 La circulació atmosfèrica en altitud.- En la part alta de l’atmosfera la circulació de vents és molt més intensa que en la superfície. Forts vents circulen d’oest a est en la mateixa direcció que el moviment de rotació de la Terra a una altitud d’uns 1200 metres i una velocitat de 500 km/h. Aquests potents fluxos d’aire són el corrent en jet o jet stream que es poden observar als dos hemisferis: dos corrents a cada hemisferi, el subtropical (entre les latituds 30º-45º) i el polar (60º de latitud). El corrent en jet es desplaça cap a l’est a més velocitat que el moviment de rotació de la Terra amb remolins d’aire descendent que s’acumulen a la dreta i provoquen altes pressions subtropicals i, contràriament, baixes pressions a l’esquerra. A l’estiu les altes pressions subtropicals remunten fins latituds de 40º-45º, mentre a l’hivern tendeixen a davallar cap al sud i se situen a 30º de latitud Nord tot deixant pas a baixes pressions i temperatures més fredes. A l’estiu, la Península Ibèrica resta sota la influència dels anticiclons com ara el de les Açores i també de les masses anticiclòniques càlides i seques del nord d’Àfrica.

1.2 Circulació de l’aire en superfície.- La capa atmosfèrica que es troba en contacte amb la Terra (Troposfera) s’organitza en zones d’altes pressions (anticiclons) i de baixes pressions (depressions o borrasques) que es representen mitjançant les isòbares (línies que uneixen punts d’igual pressió). El anticiclons (A) s’originen pel corrent en jet o per l’existència de masses d’aire fred i dens amb valors superiors als 1015 mb (mil·libars) o hectopascals (hPa). La pressió augment cap al nucli de l’anticicló i l’aire es mou en el sentit de les agulles del rellotge a l’hemisferi nord, mentre l’aire tendeix a baixar i calfar-se per absorbir la humitat i presentar un cel sense núvols afavorint una intensa insolació i un temps estable. En canvi, les baixes pressions, depressions (D) o borrasques (B) són masses d’aire calent on les isòbares marquen valors inferiors als 1015 hPa que minven tal com ens aproximem al nucli de la depressió, circulant en el sentit contrari a les agulles del rellotge (hemisferi nord), tendint l’aire a pujar i fent que es refrede progressivament per condensar la humitat i formar els núvols que originen les pluges en un temps inestable.

Tipus de climes a espanya from vicentaros

2. FACTORS QUE INFLUEIXEN EN ELS CLIMES D’ESPANYA

2.1 Els anticiclons tropicals: l’anticicló de les Açores.- Aquest anticicló és el principal centre d’acció meteorològica del territori que entra en contacte amb superfícies marines i esdevé una massa d’aire tropical marítima. A l’estiu, càlid i sec, domina la Península i Balears, mentre alimenta els vents alisis de Canàries. L’anticicló de les Açores també és responsable de la massa d’aire tropical, continental o sahariana que a l’hivern pot provocar temperatures de 20ºC i a l’estiu onades de calor superior als 40ºC. L’aire procedent del desert del Sàhara arrossega partícules de pols i pluja de fang quan hi ha precipitacions.

2.2 Les depressions atlàntiques.- El vent constant de l’oest espenta les depressions atlàntiques que origina un temps variable amb molta nuvolositat, pluges abundants i freqüents, així com temperatures suaus a causa de la influència de l’oceà. Afecten la zona nord i nord-oest peninsular, però es fa sentir amb menys intensitat en altres zones del territori, com ara la costa mediterrània situada a l’altra banda del Sistema Ibèric que serveix de fre per a les precipitacions al litoral quan bufen els vents de l’oest.

2.3 Els reajustaments termodinàmics entre latituds polars i latituds tropicals.- La Península es veu afectada pels intercanvis entre masses d’aire polar i les masses d’aire tropical, atés que les temperatures tendeixen a igualar-se i les pressions a compensar-se. Les masses d’aire fred que més influeixen són:

• Massa d’aire polar marítim: produeix un descens ràpid i notable de les temperatures, gran inestabilitat, nevades a l’hivern, així com pluja i granís en les altres estacions climàtiques.

• Massa d’aire polar continental o siberià: masses d’aire sec i molt fred que arriben fins els 20º negatius i mitjançant un tàlveg (entrada) fins la Península produeixen fred i nevades a l’hivern, mentre que a l’estiu poden originar fenòmens tempestuosos.

2.4 El comportament semiautònom de la Mediterrània Occidental.- Durant l’estiu, les aigües de la Mediterrània es recalfen i es produeix una evaporació abundant. A la tardor, entren masses d’aire atlàntiques que de caràcter més fred. Aquesta gran diferència tèrmica genera baixes pressions que provoquen la condensació de l’aire i poden derivar en pluges torrencials. Aquestes depressions mediterrànies atrauen l’aire càlid dels anticiclons subtropicals, mentre que a molta més altitud poden originar-se aiguats abundants i intensos amb l’entrada d’aire més fred.

2.5 La forma i el relleu de la Península Ibèrica.- A causa de la disposició perifèrica del relleu, les terres de l’interior queden aïllades i allunyades de la influència del mar, comportant-se com un petit continent que es refreda intensament a l’hivern i es calfa molt a l’estiu (continentalitat). Les masses d’aire descendent a l’escalfar-se accentuen la capacitat d’evaporació i eleven la sequedat de les terres, cosa que comporta augment de temperatures i escassesa de precipitacions estiuenques. A l’hivern, les masses d’aire s’estanquen i es refreden intensament en contacte amb les terres d’interior, dessecant-se al descendir, cosa que explica les també escasses pluges hivernals.

3. ELS CLIMES DE L’ESPANYA PENINSULAR I DE LES BALEARS

A la Península Ibèrica es distingeixen tres tipus de climes: atlàntic (oceànic), mediterrani (típic) i d’interior (o mediterrani continentalitzat).

3.1 Climes de predomini oceànic o atlàntic.- Es dona a la costa atlàntica que rep la influència de l’oceà, el qual li confereix una humitat mot alta durant tot l’any i és l’únic territori que no pateix l’aridesa dels estius típicament mediterranis. El un clima caracteritzat per la presència de les depressions atlàntiques que produeixen precipitacions abundants durant tot l’any (entre 1000 i 2500 mm). La nuvolositat i la humitat ambiental és alta, les temperatures suaus, amb mitjanes entre 11ºC i 15ºC, és a dir, amb escassa oscil·lació tèrmica. Aquest clima dona lloc a una gran quantitat de rius cabalosos i prou regulars, on prospera el bosc temperat caducifoli (substituït per pins de creixement ràpid i d’eucaliptus) que, al degradar-se, pot donar lloc a una vegetació densa anomenada landa, formada per matollar de bruc, gatosa i retrama. També hi ha prats naturals als vessants i fondalades de les valls. També presenta varietats:

• De muntanya oceànica: per bona part dels Massís Gallec, Muntanyes de Lleó, Serralada Cantàbrica, Muntanyes Basques i Pirineus navarresos, aragonesos i catalans (Vall d’Aran, En Valira i Núria) on l’altitud causa el descens de les temperatures i augmenta les precipitacions que són superiors als 1500 mm anuals.

• De transició: comprén les terres baixes d’Ourense i les situades al nord de Castella i Lleó, Àlaba, La Rioja, Navarra i zones d’Aragó i Catalunya pròximes als Pirineus, on presenta un clima a mig camí entre el clima oceànic i el d’interior de la Meseta i la depressió de l’Ebre, amb una clara influència atlàntica malgrat un volum menor de precipitacions i uns estius secs seguits d’hiverns freds.

3.2 Climes mediterranis.- Les terres mediterrànies presenten una gran diversitat climàtica a causa de la seua extensió en latitud, les diferents altituds i la seua relativa proximitat o llunyania al mar. Per tant, el clima mediterrani s’estén per la part meridional de la façana atlàntica peninsular (Huelva) i per tot el litoral mediterrani, les Illes Balears, Ceuta, Melilla, així com per moltes zones interiors de la Península, malgrat rebre una innegable influència continental.

• Les característiques del clima mediterrani típic són els estius calorosos i secs (sense pluges, malgrat la humitat de l’aire que augmenta la sensació de xafogor), els hiverns suaus amb pluges poc abundants però que, de vegades, poden ser torrencials, sobre tot a la tardor quan sovintegen els fenòmens de gota freda. El clima mediterrani típic s’estén des de la serra del Montnegre a Catalunya fins la comarca de la Marina (Alacant), a més d’una estreta zona costanera al sud d’Andalusia i les Illes Balears. Les precipitacions van dels 400 mm als 700 mm, amb valors més alts cap al nord i zones de muntanya. Els vents més destacats són l’humit de Llevant, el fred del Cerç que baixa per la vall de l’Ebre i el de Ponent que eleva les temperatures de sotavent i afavoreix els incendis forestals. Els rius mediterranis, a excepció de l’Ebre, presenten un estiatge intens i prolongat, en canvi les pluges de la tardor provoquen inundacions catastròfiques. El bosc d’alzines i carrasques es degrada i va sent substituït per pinedes i, a mesura que el bosc disminueix, apareixen la màquia, la garriga, l’estepa i, fins i tot, les plantes aromàtiques.

Les tipologies del clima mediterrani típic o litoral són conseqüència de les varietats en relleu, latitud i proximitat a la zona oest atlàntica:

• Mediterrani d’influència atlàntica: comprén la franja costanera entre Tarifa i el Guadiana, part de la depressió del Guadalquivir i Extremadura amb precipitacions relativament abundants durant l’època freda i estius calorosos i secs per la influència de l’anticicló de les Açores.

• De muntanya mediterrània: comprén els relleus muntanyosos del litoral català, la serra de Tramuntana a Mallorca, les estribacions valencianes del Sistema Ibèric, de la Bètica a Múrcia i Alacant, el sistema subbètic i Sierra Nevada, amb estius suaus i uns hiverns frescos.

• Àrid litoral: predomina entre el sud d’Alacant, Múrcia i Almeria amb un índex d’aridesa molt alt i un dèficit hídric notable degut a climes esteparis i desèrtics en lloc on les pluges no arriben als 150 mm a l’any. Els hiverns són suaus i els estius molt calorosos.

3.3 Climes continentals o d’interior d’influència mediterrània.- Es donen a la totalitat de Castella – La Manxa i la Comunitat de Madrid, amb tendència continental per la forta oscil·lació tèrmica entre hiverns freds i estius molt calorosos, a banda de l’escassetat de precipitacions a l’estiu per la influència mediterrània.

• El clima típic d’interior o mediterrani continentalitzat presenta hiverns molt freds amb els mínims d’Espanya (-24ºC en zones d’Albacete) i dies de boira hivernal molt continuats que contrasten amb l’estiu calorós i sec, amb mitjanes que superen els 22,5ºC i màxims absoluts al voltant dels 45ºC per les masses d’aire tropical saharià. Les precipitacions són escasses (entre 325 i 550 mm) i, per tant, els rius irregulars amb estiatges a l’estiu i crescudes per les pluges i el desgel de primavera. La vegetació mediterrània d’alzinars i pinedes s’enfila pels vessants de les muntanyes, deixant per a les planes els densos arbustos de les zones humides o les estepes espinoses als sectors més àrids.

Hi ha varietats segons la localització:

• De la meseta nord: amb hiverns llargs i freds i estius moderats, curts i secs a la conca sedimentària del Duero, a la Meseta Nord, envoltada de relleus molt alts. Hi ha més de 100 dies d’hiverns amb temperatures inferiors als 3ºC, mentre els estius són molt àrids, malgrat haver-hi pocs dies calorosos perquè les precipitacions són escasses (325 a 600 mm).

• De muntanya interior: es dóna al Sistema Ibèric, el Sistema Central i les Muntanyes de Toledo, amb major continentalitat d’estius secs i hiverns freds. Les depressions atlàntiques provoquen precipitacions importants, a més de les pluges tardorals d’origen mediterrani (en total repleguen entre els 400 i els 1000 mm segons l’altitud i l’orientació del relleu). Les gelades van de l’octubre al maig.

• De la vall de l’Ebre: a més de la depressió de l’Ebre fins l’interior de Tarragona, aquesta zona ocupa les comarques meridionals de Lleida, gran part d’Aragó, sud de Navarra i La Rioja, amb un clima semblant al de la Meseta Nord, registrant les precipitacions mínimes al desert dels Monegros (entre Casp i Saragossa). La característica principal és la presència del cerç, un vent del nord-oest sec que origina un fred intens a l’hivern i refresca les altes temperatures d’estiu.

4. EL CLIMA DE LES CANÀRIES

La situació de les Canàries a l’oceà Atlàntic, vora la costa africana i molt aprop de l’anticicló de les Açores i del Tròpic de Càncer (situat al sud a tocar de les Illes) li confereix un clima tropical sec o subtropical, amb unes temperatures càlides tot l’any (mitjana de 17ºC), precipitacions escasses però més abundants a l’hivern i a les illes més elevades i més endinsades al mar. Els vents alisis són de component nord-est, la seua freqüent posició sobre l'arxipèlag de les Açores permet l'arribada d'aquests vents humits no molt càlids sobre les Canàries, provoca lacondensació de la massa que crea un mar de núvols, protagonista de gran part de les seues precipitacions. Per damunt del mar de núvols, l’alisi és sec i la insolació intensa, produint-se una inversió tèrmica. Pel corrent marí fred que circula entre les illes i el continent africà, les aigües superficials es refreden i augmenten l’estabilitat de l’aire a l’estiu. Pel clima subtropical i els sòls volcànics presenten una vegetació autòctona i única amb arbres com el drago i plantes com la laurisilva. Però també hi podem distingir varietats:

• De costa: a menys de 600 m d’altitud presenta un clima subdesèrtic i estepari (menys de 350 mm) més accentuat a Lanzarote i Fuerteventura (les pluges no arriben als 150 mm).
• De muntanyes mitjanes: entre els 600 i els 1500 m arriben a uns valors de pluja entre 500 i 1000 mm anuals, amb temperatures fresques (13 – 16ºC) per la poca insolació.
• De cims: dels 1500 als 3700 m del Teide, les temperatures amainen amb l’altitud i la vegetació va esgronant-se perquè són freqüents les gelades i les precipitacions s’acosten als 500 mm, però, això sí, amb una forta insolació durant tot l’any.

 

La diversitat climàtica. Geografia d' Espanya from Empar Gallego

• • • Més informació en aquest blog a EL CLIMA I EL PAISATGE (cliqueu damunt de l'enllaç anterior)

TEMA 1: EL MEDI FÍSIC (2BAH)

1. El TERRITORI ESPANYOL: EL RELLEU

1.1 Situació de la Península Ibèrica.- En la zona temperada de l’hemisferi nord (és a dir, les seus coordenades són en Latitud Nord), travessada de nord a sud pel Meridià 0º de Greenwich (la major part en Longitud Oest, llevat de Balears, Catalunya i una petita part d’Aragó i València) part de ), la Península Ibèrica està situada al punt més occidental d’Europa i té forma d’una pell de brau estesa al sol, segons la descripció del geògraf grec Estrabó (de fa 2000 anys). La posició a l’extrem sudest europeu resta possibilitats al comerç amb Europa i els Pirineus han estat una barrera natural. Pel sud, només 14 quilòmetres la separen d’Àfrica a l’estret de Gibraltar que tanca la mar Mediterrània fent-la un mar interior d’importància estratègica en la navegació.

 

La diversitat de l'espai geogràfic espanyol from hanszimmermann

1.2 Característiques del relleu peninsular.- Presenta quatre trets fonamentals:

• La forma massissa determinada determinada pel traçat rectilini de les costes que ofereix pocs refugis a la navegació.

• L’elevada altitud mitjana deguda a l’extens altiplà de La Meseta i la multitud de serralades interiors i exteriors que presenta. 

• La disposició perifèrica del relleu que impedeix la influència del mar i comporta certa continentalitat climàtica a les terres de l’interior.

• La diversitat geològica i climàtica en unitats naturals ben diferenciades pels seus paisatges.

2. LA FORMACIÓ GEOLÒGICA DEL RELLEU PENINSULAR.-

2.1 Era Primària o Paleozoica.- Les primeres terres peninsulars emergiren del mar per formar l’antiquíssim massís granític gallec. Fa uns 250 milions d’anys, durant l’Era Primària, els estrats dipositats al fons marí començaren a plegar-se lentament degut a l’elevada temperatura de l’escorça terrestre durant l’orogènia herciniana formant importants sistemes muntanyosos (Massís Hespèric) que, al ser atacats llargament per l’erosió, quedaren arrasats formant sòcols aplanats de materials rígids procedents de roques metamòrfiques silíciques, molt dures (pissarres, granits, quarsites, etc.).

2.2 Era Secundària o Mesozoica.- Els relleus hercinians foren erosionats, transportats i sedimentats (en fons marins propers al sòcol silícic) per l’aigua i el vent, tot formant estrats de materials gruixuts (conglomerats de cudols cimentats per materials calcaris) i d’altres més fins, o fangosos, que suren en l’aigua (com ara gres, margues i argiles). També hi havia dipòsits de restes d’animals marins que acabaren formant roques calcàries.

2.3 Era Cenozoica.- Aquesta Era comprén el Terciari (època en què un meteorit comportà el canvi climàtic que, entre d’altres conseqüències va fer desaparèixer els dinosaures) i el Quaternari (on s’ha de distingir entre Plistocé o època de les glaciacions i l’Holocé que és el període actual amb millors condicions climàtiques per a la vida). Les múltiples col·lisions i trencaments van ocasionar moviments orogènics que, al llarg de milions d’any, van canviar el relleu fins arribar a l’aspecte actual fruit del rejoveniment dels antics relleus hercinians ja que l’orogènia alpina no va poder plegar els vells sòcols hercinians deguts a la seua duresa i resistència, de manera que es van fracturar, enfonsar o dislocar tot formant els principals altiplans, serralades i depressions de la Península Ibèrica i de tot el món.

• Durant l’era Terciària, la Meseta Nord va quedar més elevada que la Meseta Sud, mentre es formaven falles escalonades, depressions profundes i horts (elevacions o altiplans) que donaren com a resultat la formació del Sistema Central, les Muntanyes de Toledo, el Massís Galaicolleonés, part de la Serralada Cantàbrica i Sierra Morena. Els materials sedimentaris dipositats als marges dels sòcols hercinians, més nous i menys rígids, es plegaren formant el Sistema Ibèric i la part oriental de la Serralada Cantàbrica. Mentre la col·lisió entre plaques formaren els relleus exteriors a la Meseta, és a dir, Pirineus, Serralades Bètiques i Serralades Litorals Catalanes.

• A l’iniciar-se el Quaternari (fa 1,8 milions d’anys) l’acció dels rius i de les glaceres va provocar l’erosió dels relleus alpins del Terciari donant lloc a la depressió de l’Ebre i la del Guadalquivir, així com a la sedimentació i el rebliment de zones baixes situades entre muntanyes i formant planes litorals en llocs d’aigües poc profundes.

3. LA MESETA: SERRALADES INTERIORS I VORES MUNTANOSES

3.1 La Meseta.- És la unitat principal del relleu espanyol, ocupa la part central peninsular i durant el moviment alpí va quedar fracturada en dos gran blocs:

• Submeseta Nord, travessada d’est a oest per la conca fluvial del Duero, amb altitud mitjana entre els 800 i els 850 m, entre la Serralada Cantàbrica, el Sistema Central i el Sistema Ibéric.

• Submeseta Sud, formada per dos altiplans travessats per les Muntanyes de Toledo, d’una altitud mitjana entre els 500 i els 700 metres, està limitada al nord pel Sistema Central, al sud per Sierra Morena i tancada a l’est pel Sistema Ibèric.

3.2 Unitats relacionades amb la Meseta.- Podem trobar diverses unitats de relleu:

• L’antic sòcol paleozoic només aflora a la part occidental de la Meseta entre Zamora, Salamanca, Extremadura i Portugal.

• Les conques sedimentàries es troben pel costat oriental on es va formar una coberta calcària per l’acumulació de restes orgàniques que, de vegades, resta solapada pels sediments fluvials.

• Les serralades interiors de la Meseta que es formaren al Terciari durant el moviment alpí.

• Les vores muntanyoses de la Meseta també es formaren durant el plegament alpí.

3.3 Les serralades interiors de la Meseta.- Són els Sistema Central i les Muntanyes de Toledo.

• El Sistema Central divideix la Meseta en dues meitats i està format per diferents serres: Somosierra, Guadarrama, Gredos (Almanzor, 2592 m), Gata i la serra da Estrêla (Portugal).

• Les Muntanyes de Toledo divideixen la submeseta sud i fan de divisòria entre el Tajo i el Guadiana. Es tracta d’un conjunt de serres d’altituds modestes: Guadalupe (Las Villuercas, 1601 m), Montánchez i San Pedro.

3.4 Les vores muntanyoses de la Meseta.- Les serralades principals que l’envolten són:

• El Massís Galaicolleonés correspon a un fragment del relleu peninsular més antic i comprén el massís gallec (Manzaneda, 1778 m), les serres de l’oest asturià, les Muntanyes de Lleó (Teleno, 2188 m) i les serres de Cabrera i Segundera.

• La Serralada Cantàbrica es caracteritza per la seua asimetria entre la part occidental (asturiana) més elevada amb els Pics d’Europa (Torre Cerredo, 2648 m) i la part oriental o cantàbrica on els cims perden altitud en direcció a les Muntanyes Basques (Aitzgorri, 1544 m).

• El Sistema Ibèric voreja la meseta de nord-oest a sud-est, distingint-se dos sectors: el nord que separa la Meseta de la depressió de l’Ebre, amb un sistema de falles amb horts elevats que formen les serres de la Demanda, Picos de Urbión i Moncayo (2313 m) i el sud que aïlla la Meseta de la costa mediterrània amb serres com els Montes Universales, Serrania de Conca, Albarrassí, Javalambre (Cerro Calderón, 1839 m), Gúdar (on naix el Millars) i el Maestrat (Penyagolosa, 1813m).

• Sierra Morena constitueix la vora meridional de la Meseta que es comunica amb Andalusia pel pas de Despeñaperros, amb relleus escarpats a les serres de Madrona (Bañuela, 1323 m), Pedroches i Alcúdia. El seu nom tan particular li ve del color dels seus materials.

4. LES SERRALADES EXTERIORS A LA MESETA

4.1 Els Pirineus.- Formen una alineació contínua de muntanyes des del Golf de Biscaia fins el Cap de Creus presentant una estructura complexa amb els Pirineus axials o centrals (amb les altituds més importants com l’Aneto, 3404 m, Maladeta, Mont Perdut i la Pica d’Estats), on la part central està formada per materials hercinians elevats al plegament alpí i restes de glaceres, i els Prepirineus de menys altitud i formes més suaus.

4.2 Les Serralades Litorals Catalanes.- Estan separades dels Pirineus per una sèrie de falles i terrenys volcànics, formant dues rengleres separades per valls com són la Serralada Prelitoral que presenta les majors altituds al Montseny (Turó de l’Home, 1706 m) i la Serralada Litoral que té un desenvolupament escàs.

4.3. Les Serralades Bètiques.- El sistema bètic està format per dues serralades separades per depressions reblides de sediments terciaris i quaternaris que, a causa de l’aridesa, donen lloc a un paisatge de badlands (forma de les roques argiloses per l'encaixament d'una xarxa de barrancs estrets, profunds i propers, separats per crestes més o menys agudes):

• Penibètica situada vora la costa amb el cim més elevat de la península (Mulhacén, 3482 m).

• Subbètica s’estén des del penyal de Gibraltar fins el cap de la Nau, destacant les serres de Cazorla, Segura, Sagra i Mágina.

5. LES DEPRESSIONS EXTERIORS A LA MESETA

5.1 La Depressió de l’Ebre.- En una moment inicial era ocupada pel mar fins tancar-se tot formant un llac que va anar omplint-se de materials continentals aportats pels rius, pels afluents i, principalment, per l’Ebre que transcorre fins la mar Mediterrània on forma un delta molt extens amb els al·luvions aportats durant milers i milers d’anys des de totes les terres encaixades entre els Pirineus, el Sistema Ibèric i les serralades litorals catalanes.

5.2 La Depressió del Guadalquivir.- S’estén entre la vora escarpada de Sierra Morena i les Serralades Bètiques i també va ser llac abans de reblir-se de sediments de materials argilosos aportats pel riu Guadalquivir i tots els afluents de la seua conca, quedant amples zones d’aiguamolls pantanosos amb dunes formades pels vents de procedència atlàntica (Doñana).

6. EL RELLEU DEL LITORAL PENINSULAR

6.1 Les costes atlàntiques.- Entre totes distingim:

• Cantàbrica on predominen les formes altes i rectilínies, amb platges i planes escasses, amb ries curtes i estretes com a resultat de valls excavades per l’erosió fluvial.

• Gallega que va de l’Estaca de Bares i el cap Ortegal (punts més septentrionals de la Península) fins la frontera portuguesa amb ries baixes i altes que arriben a penetrar fins els 35 quilòmetres terra endins.

• Atlàntica andalusa entre la frontera portuguesa i el penyal de Gibraltar, és a dir, entre Huelva i Cadis, formada per al·luvions dels rius que han construït planes costaneres amb poc onatge on el vent forma dunes i l’acció dels corrents marins fletxes i cordons litorals d’arena.

6.2 Les costes mediterrànies.- El litoral mediterrani es constituït per un seguit de costes baixes i rectilínies on distingim platges, cales, albuferes i tómbols repartits entre: 

• Costa d’Andalusia i Múrcia, des de Gibraltar fins el Cap de la Nau, formada pels relleus muntanyosos de les Serralades Bètiques amb alguns camps de dunes i albuferes (Mar Menor). 

• Golf de València fins el delta de l’Ebre amb una plana costanera formada després dels últims moviments orogènics on s’alternen platges, aiguamolls, albuferes i tòmbols (Peníscola, penyal d’Ifac).

• Litoral català, fins la costa francesa, amb relleus diferents com ara deltes (Ebre, Llobregat, etc.), planes litorals amb platges arenoses, costes acinglerades i costes abruptes (Costa Brava).

7. ELS RELLEU INSULARS: LES BALEARS I LES CANÀRIES

7.1 L’arxipèlag balear.- Les illes de Mallorca, Eivissa i Formentera són fragments emergits de la serralada Subbètica, on destaca la Serra de Tramuntana (Puig Major, 1445 m) i la Serra de Llevant. El relleu de Menorca, en canvi, està relacionat amb la serralada litoral catalana en la part nord de l’illa. Cabrera és molt menuda, però els grecs anomenaren Pitiüses només a les illes d’Eivissa i Formentera, així com els illots que les envolten.

7.2 L’arxipèlag canari.- Les illes Canàries es formaren al plegament alpí al trencar les primeres plaques tectòniques situades al fons marí i elevar-se gran quantitat de materials volcànics que les formaren al mateix temps que emergiren altres illes volcàniques, com ara les Açores o Islàndia.

El Teide (3718 m), cim més elevat d’Espanya, és un volcà actiu i a l’illa del Hierro encara hi ha població desplaçada per l’activitat volcànica dels darrers anys, també hi ha notícies de gran activitat volcànica a Lanzarote al segle XVIII (1736) que va obligar els habitants a evacuar l’illa. Els relleus volcànics canaris ofereixen una gran diversitat de formes: cons volcànics, calderes, roques, barrancs, colades, penya-segats i platges d’arena negra.

 

El relleu. Geografia d' Espanya from Empar Gallego

 ACTIVITAT .-

• SITUA al Mapa Físic d'Espanya:

 I.- SERRALADES.-

1.- MASSÍS GALLEC: MEIRA, ANCARES, CAUREL, QUEIJA (Manzaneda, 1778), CABRERA, SEGUNDEIRA, LOBA.

2.- MONTES DE LEÓN: SEGUNDERA, TELENO (2188).

3.- SERRALADA CANTÀBRICA: PEÑA URBIÑA, PEÑA RUBIA, PICOS DE EUROPA, TORRE CERREDO (2648), PEÑA LABRA, PEÑA PRIETA.

4.- MUNTANYES BASQUES: GORBEA, AITZGORRI (Aketegui, 1544).

5.- PIRINEUS: ALBERA, PUIGMAL,CANIGÓ, PICA D'ESTATS, MALADETA, ANETO (3404), MONT PERDUT.

6.- SERRALADA LITORAL CATALANA: MONTSENY (Turó de l'Home,1707), MONTSERRAT.

7.- SISTEMA IBÈRIC: DEMANDA, URBIÓN, MONCAYO (2313), GÚDAR, JAVALAMBRE (Calderon, 1.839), MAESTRAT (Penyagolosa, 1.813), ESPADÀ, ALBARRASÍ, M. UNIVERSALS, S.CUENCA.

8.- SISTEMA CENTRAL: SOMOSIERRA, GUADARRAMA, GREDOS (Almanzor, 2592), GATA, ESTRELLA.

9.- MONTES DE TOLEDO: GUADALUPE (Las Villuercas, 1601), MONTÁNCHEZ, SAN PEDRO.

10.-SIERRA MORENA: MADRONA (Bañuela, 1323), PEDROSO, ALCÚDIA, ARACENA.

11.-SISTEMES BÈTICS:

-SUB-BÈTICS: CAZORLA, SEGURA, LA SAGRA.

-PENIBÈTICS: GADOR, S.NEVADA (Mulhacén, 3478), ALMIJARA, S.RONDA.

12.-RELLEU BALEAR:TRAMUNTANA (Puig Major, 1445), LLEVANT.

13.-RELLEU CANARI: TEIDE (3718), PICO DE LAS NIEVES.

II.- RIUS.-

1) VESSANT CANTÀBRIC: BIDASOA, NERVIÓN, SELLA, NALÓN, NAVIA.

2) VESSANT ATLÀNTIC: EUME, TAMBRE, ULLA, MIÑO (Sil), LIMIA, DUERO (d: Pisuerga, Valderaduey, Esla, Támega; e: Adaja, Tormes), MONDEGO, TAJO (d:  Jarama-Henares, Alberche, Tiétar, Alagón, Zézere), GUADIANA (d: Záncara, Cigüela; e: Jabalón, Zújar, Ardilla), ODIEL, TINTO, GUADALQUIVIR (d: Guadalimar, Jándula, Guadiato; e: Guadiana Menor, Genil), GUADALETE.

3) VESSANT MEDITERRANI: FLUVIÀ, TER, TORDERA, BESÓS, LLOBREGAT (Cardoner), FRANCOLÍ, EBRE (d: Cidacos, Alhama, Queiles, Jalón-Jiloca, Huerva, Guadalope; e: Ega, Aragón-Arga, Arba, Gállego i SEGRE amb els afluents Cinca, Noguera Ribagorçana, Noguera Pallaresa), SÈNIA, MILLARS, PALÀNCIA, TÚRIA (o Guadalaviar), XÚQUER (Cabriol), SERPIS, VINALOPÓ, SEGURA (Sangonera), ALMERÍA (o Andarax), GUADALFEO, GUADALHORCE.

III.- ACCIDENTS COSTANERS-

1) MAR CANTÀBRICA: CAP HIGUER, MATXITXAKO, RIA DE BILBAO, BADIA DE SANTANDER, CAP PEÑAS, RIA DE RIBADEO, ESTACA DE VARES.

2) OCEÀ ATLÀNTIC: CAP ORTEGAL, RIA DE FERROL, RIA DE LA CORUNYA, FISTERRA, RIA DE PONTEVEDRA, RIA DE VIGO, CAP MONDEGO, CABO DA ROCA, ESTUARI DEL TAJO, ESPICHEL, SÂO VICENTE, BADIA DE CADIS, TRAFALGAR, TARIFA, ESTRET DE GIBRALTAR./ILLES CANÀRIES: La Palma, Hierro, Gomera, Tenerife, Gran Canària, Fuerteventura, Lanzarote).

3) MAR MEDITERRÀNIA: CAP DE CREUS, GOLF DE ROSES, CAP DE BEGUR, DELTA DEL LLOBREGAT, CAP DE SALOU, DELTA DE L'EBRE, L'ALBUFERA, GOLF DE VALÈNCIA, CAP DE LA NAU, MAR MENOR, CAP DE PALOS, CAP DE GATA, GOLF D'ALMERIA, PENYAL DE GIBRALTAR, BADIA D'ALGESIRES./ILLES BALEARS (Mallorca, Menorca, Eivissa, Formentera, Cabrera). ILLA D'ALBORÁN (Mar d'Alboran).

(clica per engrandir el mapa)

• • • Més informació en aquest blog a EL RELLEU ESPANYOL i VOCABULARI OROGRÀFIC 
(cliqueu damunt de l'enllaç anterior)