22 oct. 2012

TEMA 1: EL MEDI FÍSIC (2BAH)

1. El TERRITORI ESPANYOL: EL RELLEU

1.1 Situació de la Península Ibèrica.- En la zona temperada de l’hemisferi nord (és a dir, les seus coordenades són en Latitud Nord), travessada de nord a sud pel Meridià 0º de Greenwich (la major part en Longitud Oest, llevat de Balears, Catalunya i una petita part d’Aragó i València) part de ), la Península Ibèrica està situada al punt més occidental d’Europa i té forma d’una pell de brau estesa al sol, segons la descripció del geògraf grec Estrabó (de fa 2000 anys). La posició a l’extrem sudest europeu resta possibilitats al comerç amb Europa i els Pirineus han estat una barrera natural. Pel sud, només 14 quilòmetres la separen d’Àfrica a l’estret de Gibraltar que tanca la mar Mediterrània fent-la un mar interior d’importància estratègica en la navegació.

1.2 Característiques del relleu peninsular.- Presenta quatre trets fonamentals:
• La forma massissa determinada determinada pel traçat rectilini de les costes que ofereix pocs refugis a la navegació.
• L’elevada altitud mitjana deguda a l’extens altiplà de La Meseta i la multitud de serralades interiors i exteriors que presenta. 
• La disposició perifèrica del relleu que impedeix la influència del mar i comporta certa continentalitat climàtica a les terres de l’interior.
• La diversitat geològica i climàtica en unitats naturals ben diferenciades pels seus paisatges.



2. LA FORMACIÓ GEOLÒGICA DEL RELLEU PENINSULAR.-

2.1 Era Primària o Paleozoica.- Les primeres terres peninsulars emergiren del mar per formar l’antiquíssim massís granític gallec. Fa uns 250 milions d’anys, durant l’Era Primària, els estrats dipositats al fons marí començaren a plegar-se lentament degut a l’elevada temperatura de l’escorça terrestre durant l’orogènia herciniana formant importants sistemes muntanyosos (Massís Hespèric) que, al ser atacats llargament per l’erosió, quedaren arrasats formant sòcols aplanats de materials rígids procedents de roques metamòrfiques silíciques, molt dures (pissarres, granits, quarsites, etc.).
2.2 Era Secundària o Mesozoica.- Els relleus hercinians foren erosionats, transportats i sedimentats (en fons marins propers al sòcol silícic) per l’aigua i el vent, tot formant estrats de materials gruixuts (conglomerats de cudols cimentats per materials calcaris) i d’altres més fins, o fangosos, que suren en l’aigua (com ara gres, margues i argiles). També hi havia dipòsits de restes d’animals marins que acabaren formant roques calcàries.
2.3 Era Cenozoica.- Aquesta Era comprén el Terciari (època en què un meteorit comportà el canvi climàtic que, entre d’altres conseqüències va fer desaparèixer els dinosaures) i el Quaternari (on s’ha de distingir entre Plistocé o època de les glaciacions i l’Holocé que és el període actual amb millors condicions climàtiques per a la vida). Les múltiples col·lisions i trencaments van ocasionar moviments orogènics que, al llarg de milions d’any, van canviar el relleu fins arribar a l’aspecte actual fruit del rejoveniment dels antics relleus hercinians ja que l’orogènia alpina no va poder plegar els vells sòcols hercinians deguts a la seua duresa i resistència, de manera que es van fracturar, enfonsar o dislocar tot formant els principals altiplans, serralades i depressions de la Península Ibèrica i de tot el món.
• Durant l’era Terciària, la Meseta Nord va quedar més elevada que la Meseta Sud, mentre es formaven falles escalonades, depressions profundes i horts (elevacions o altiplans) que donaren com a resultat la formació del Sistema Central, les Muntanyes de Toledo, el Massís Galaicolleonés, part de la Serralada Cantàbrica i Sierra Morena. Els materials sedimentaris dipositats als marges dels sòcols hercinians, més nous i menys rígids, es plegaren formant el Sistema Ibèric i la part oriental de la Serralada Cantàbrica. Mentre la col·lisió entre plaques formaren els relleus exteriors a la Meseta, és a dir, Pirineus, Serralades Bètiques i Serralades Litorals Catalanes.
• A l’iniciar-se el Quaternari (fa 1,8 milions d’anys) l’acció dels rius i de les glaceres va provocar l’erosió dels relleus alpins del Terciari donant lloc a la depressió de l’Ebre i la del Guadalquivir, així com a la sedimentació i el rebliment de zones baixes situades entre muntanyes i formant planes litorals en llocs d’aigües poc profundes.


3. LA MESETA: SERRALADES INTERIORS I VORES MUNTANOSES

3.1 La Meseta.- És la unitat principal del relleu espanyol, ocupa la part central peninsular i durant el moviment alpí va quedar fracturada en dos gran blocs:
• Submeseta Nord, travessada d’est a oest per la conca fluvial del Duero, amb altitud mitjana entre els 800 i els 850 m, entre la Serralada Cantàbrica, el Sistema Central i el Sistema Ibéric.
• Submeseta Sud, formada per dos altiplans travessats per les Muntanyes de Toledo, d’una altitud mitjana entre els 500 i els 700 metres, està limitada al nord pel Sistema Central, al sud per Sierra Morena i tancada a l’est pel Sistema Ibèric.
3.2 Unitats relacionades amb la Meseta.- Podem trobar diverses unitats de relleu:
• L’antic sòcol paleozoic només aflora a la part occidental de la Meseta entre Zamora, Salamanca, Extremadura i Portugal.
• Les conques sedimentàries es troben pel costat oriental on es va formar una coberta calcària per l’acumulació de restes orgàniques que, de vegades, resta solapada pels sediments fluvials.
• Les serralades interiors de la Meseta que es formaren al Terciari durant el moviment alpí.
• Les vores muntanyoses de la Meseta també es formaren durant el plegament alpí.
3.3 Les serralades interiors de la Meseta.- Són els Sistema Central i les Muntanyes de Toledo.
• El Sistema Central divideix la Meseta en dues meitats i està format per diferents serres: Somosierra, Guadarrama, Gredos (Almanzor, 2592 m), Gata i la serra da Estrêla (Portugal).
• Les Muntanyes de Toledo divideixen la submeseta sud i fan de divisòria entre el Tajo i el Guadiana. Es tracta d’un conjunt de serres d’altituds modestes: Guadalupe (Las Villuercas, 1601 m), Montánchez i San Pedro.
3.4 Les vores muntanyoses de la Meseta.- Les serralades principals que l’envolten són:
• El Massís Galaicolleonés correspon a un fragment del relleu peninsular més antic i comprén el massís gallec (Manzaneda, 1778 m), les serres de l’oest asturià, les Muntanyes de Lleó (Teleno, 2188 m) i les serres de Cabrera i Segundera.
• La Serralada Cantàbrica es caracteritza per la seua asimetria entre la part occidental (asturiana) més elevada amb els Pics d’Europa (Torre Cerredo, 2648 m) i la part oriental o cantàbrica on els cims perden altitud en direcció a les Muntanyes Basques (Aitzgorri, 1544 m).
• El Sistema Ibèric voreja la meseta de nord-oest a sud-est, distingint-se dos sectors: el nord que separa la Meseta de la depressió de l’Ebre, amb un sistema de falles amb horts elevats que formen les serres de la Demanda, Picos de Urbión i Moncayo (2313 m) i el sud que aïlla la Meseta de la costa mediterrània amb serres com els Montes Universales, Serrania de Conca, Albarrassí, Javalambre (Cerro Calderón, 1839 m), Gúdar (on naix el Millars) i el Maestrat (Penyagolosa, 1813m).
• Sierra Morena constitueix la vora meridional de la Meseta que es comunica amb Andalusia pel pas de Despeñaperros, amb relleus escarpats a les serres de Madrona (Bañuela, 1323 m), Pedroches i Alcúdia. El seu nom tan particular li ve del color dels seus materials.


4. LES SERRALADES EXTERIORS A LA MESETA

4.1 Els Pirineus.- Formen una alineació contínua de muntanyes des del Golf de Biscaia fins el Cap de Creus presentant una estructura complexa amb els Pirineus axials o centrals (amb les altituds més importants com l’Aneto, 3404 m, Maladeta, Mont Perdut i la Pica d’Estats), on la part central està formada per materials hercinians elevats al plegament alpí i restes de glaceres, i els Prepirineus de menys altitud i formes més suaus.
4.2 Les Serralades Litorals Catalanes.- Estan separades dels Pirineus per una sèrie de falles i terrenys volcànics, formant dues rengleres separades per valls com són la Serralada Prelitoral que presenta les majors altituds al Montseny (Turó de l’Home, 1706 m) i la Serralada Litoral que té un desenvolupament escàs.
4.3. Les Serralades Bètiques.- El sistema bètic està format per dues serralades separades per depressions reblides de sediments terciaris i quaternaris que, a causa de l’aridesa, donen lloc a un paisatge de badlands (forma de les roques argiloses per l'encaixament d'una xarxa de barrancs estrets, profunds i propers, separats per crestes més o menys agudes):
• Penibètica situada vora la costa amb el cim més elevat de la península (Mulhacén, 3482 m).
• Subbètica s’estén des del penyal de Gibraltar fins el cap de la Nau, destacant les serres de Cazorla, Segura, Sagra i Mágina.


5. LES DEPRESSIONS EXTERIORS A LA MESETA

5.1 La Depressió de l’Ebre.- En una moment inicial era ocupada pel mar fins tancar-se tot formant un llac que va anar omplint-se de materials continentals aportats pels rius, pels afluents i, principalment, per l’Ebre que transcorre fins la mar Mediterrània on forma un delta molt extens amb els al·luvions aportats durant milers i milers d’anys des de totes les terres encaixades entre els Pirineus, el Sistema Ibèric i les serralades litorals catalanes.
5.2 La Depressió del Guadalquivir.- S’estén entre la vora escarpada de Sierra Morena i les Serralades Bètiques i també va ser llac abans de reblir-se de sediments de materials argilosos aportats pel riu Guadalquivir i tots els afluents de la seua conca, quedant amples zones d’aiguamolls pantanosos amb dunes formades pels vents de procedència atlàntica (Doñana).


6. EL RELLEU DEL LITORAL PENINSULAR

6.1 Les costes atlàntiques.- Entre totes distingim:
• Cantàbrica on predominen les formes altes i rectilínies, amb platges i planes escasses, amb ries curtes i estretes com a resultat de valls excavades per l’erosió fluvial.
• Gallega que va de l’Estaca de Bares i el cap Ortegal (punts més septentrionals de la Península) fins la frontera portuguesa amb ries baixes i altes que arriben a penetrar fins els 35 quilòmetres terra endins.
• Atlàntica andalusa entre la frontera portuguesa i el penyal de Gibraltar, és a dir, entre Huelva i Cadis, formada per al·luvions dels rius que han construït planes costaneres amb poc onatge on el vent forma dunes i l’acció dels corrents marins fletxes i cordons litorals d’arena.

6.2 Les costes mediterrànies.- El litoral mediterrani es constituït per un seguit de costes baixes i rectilínies on distingim platges, cales, albuferes i tómbols repartits entre: 
• Costa d’Andalusia i Múrcia, des de Gibraltar fins el Cap de la Nau, formada pels relleus muntanyosos de les Serralades Bètiques amb alguns camps de dunes i albuferes (Mar Menor). 
• Golf de València fins el delta de l’Ebre amb una plana costanera formada després dels últims moviments orogènics on s’alternen platges, aiguamolls, albuferes i tòmbols (Peníscola, penyal d’Ifac).
• Litoral català, fins la costa francesa, amb relleus diferents com ara deltes (Ebre, Llobregat, etc.), planes litorals amb platges arenoses, costes acinglerades i costes abruptes (Costa Brava).


7. ELS RELLEU INSULARS: LES BALEARS I LES CANÀRIES

7.1 L’arxipèlag balear.- Les illes de Mallorca, Eivissa i Formentera són fragments emergits de la serralada Subbètica, on destaca la Serra de Tramuntana (Puig Major, 1445 m) i la Serra de Llevant. El relleu de Menorca, en canvi, està relacionat amb la serralada litoral catalana en la part nord de l’illa. Cabrera és molt menuda, però els grecs anomenaren Pitiüses només a les illes d’Eivissa i Formentera, així com els illots que les envolten.
7.2 L’arxipèlag canari.- Les illes Canàries es formaren al plegament alpí al trencar les primeres plaques tectòniques situades al fons marí i elevar-se gran quantitat de materials volcànics que les formaren al mateix temps que emergiren altres illes volcàniques, com ara les Açores o Islàndia.

El Teide (3718 m), cim més elevat d’Espanya, és un volcà actiu i a l’illa del Hierro encara hi ha població desplaçada per l’activitat volcànica dels darrers anys, també hi ha notícies de gran activitat volcànica a Lanzarote al segle XVIII (1736) que va obligar els habitants a evacuar l’illa. Els relleus volcànics canaris ofereixen una gran diversitat de formes: cons volcànics, calderes, roques, barrancs, colades, penya-segats i platges d’arena negra.


 ACTIVITAT .-

• SITUA al Mapa Físic d'Espanya:

 I.- SERRALADES.-

1.- MASSÍS GALLEC: MEIRA, ANCARES, CAUREL, QUEIJA (Manzaneda, 1778), CABRERA, SEGUNDEIRA, LOBA.

2.- MONTES DE LEÓN: SEGUNDERA, TELENO (2188).

3.- SERRALADA CANTÀBRICA: PEÑA URBIÑA, PEÑA RUBIA, PICOS DE EUROPA, TORRE CERREDO (2648), PEÑA LABRA, PEÑA PRIETA.

4.- MUNTANYES BASQUES: GORBEA, AITZGORRI (Aketegui, 1544).

5.- PIRINEUS: ALBERA, PUIGMAL,CANIGÓ, PICA D'ESTATS, MALADETA, ANETO (3404), MONT PERDUT.

6.- SERRALADA LITORAL CATALANA: MONTSENY (Turó de l'Home,1707), MONTSERRAT.

7.- SISTEMA IBÈRIC: DEMANDA, URBIÓN, MONCAYO (2313), GÚDAR, JAVALAMBRE (Calderon, 1.839), MAESTRAT (Penyagolosa, 1.813), ESPADÀ, ALBARRASÍ, M. UNIVERSALS, S.CUENCA.

8.- SISTEMA CENTRAL: SOMOSIERRA, GUADARRAMA, GREDOS (Almanzor, 2592), GATA, ESTRELLA.

9.- MONTES DE TOLEDO: GUADALUPE (Las Villuercas, 1601), MONTÁNCHEZ, SAN PEDRO.

10.-SIERRA MORENA: MADRONA (Bañuela, 1323), PEDROSO, ALCÚDIA, ARACENA.

11.-SISTEMES BÈTICS:
-SUB-BÈTICS: CAZORLA, SEGURA, LA SAGRA.
-PENIBÈTICS: GADOR, S.NEVADA (Mulhacén, 3478), ALMIJARA, S.RONDA.

12.-RELLEU BALEAR:TRAMUNTANA (Puig Major, 1445), LLEVANT.

13.-RELLEU CANARI: TEIDE (3718), PICO DE LAS NIEVES.


II.- RIUS.-

1) VESSANT CANTÀBRIC: BIDASOA, NERVIÓN, SELLA, NALÓN, NAVIA.

2) VESSANT ATLÀNTIC: EUME, TAMBRE, ULLA, MIÑO (Sil), LIMIA, DUERO (d: Pisuerga, Valderaduey, Esla, Támega; e: Adaja, Tormes), MONDEGO, TAJO (d:  Jarama-Henares, Alberche, Tiétar, Alagón, Zézere), GUADIANA (d: Záncara, Cigüela; e: Jabalón, Zújar, Ardilla), ODIEL, TINTO, GUADALQUIVIR (d: Guadalimar, Jándula, Guadiato; e: Guadiana Menor, Genil), GUADALETE.

3) VESSANT MEDITERRANI: FLUVIÀ, TER, TORDERA, BESÓS, LLOBREGAT (Cardoner), FRANCOLÍ, EBRE (d: Cidacos, Alhama, Queiles, Jalón-Jiloca, Huerva, Guadalope; e: Ega, Aragón-Arga, Arba, Gállego i SEGRE amb els afluents Cinca, Noguera Ribagorçana, Noguera Pallaresa), SÈNIA, MILLARS, PALÀNCIA, TÚRIA (o Guadalaviar), XÚQUER (Cabriol), SERPIS, VINALOPÓ, SEGURA (Sangonera), ALMERÍA (o Andarax), GUADALFEO, GUADALHORCE.


III.- ACCIDENTS COSTANERS-

1) MAR CANTÀBRICA: CAP HIGUER, MATXITXAKO, RIA DE BILBAO, BADIA DE SANTANDER, CAP PEÑAS, RIA DE RIBADEO, ESTACA DE VARES.

2) OCEÀ ATLÀNTIC: CAP ORTEGAL, RIA DE FERROL, RIA DE LA CORUNYA, FISTERRA, RIA DE PONTEVEDRA, RIA DE VIGO, CAP MONDEGO, CABO DA ROCA, ESTUARI DEL TAJO, ESPICHEL, SÂO VICENTE, BADIA DE CADIS, TRAFALGAR, TARIFA, ESTRET DE GIBRALTAR./ILLES CANÀRIES: La Palma, Hierro, Gomera, Tenerife, Gran Canària, Fuerteventura, Lanzarote).

3) MAR MEDITERRÀNIA: CAP DE CREUS, GOLF DE ROSES, CAP DE BEGUR, DELTA DEL LLOBREGAT, CAP DE SALOU, DELTA DE L'EBRE, L'ALBUFERA, GOLF DE VALÈNCIA, CAP DE LA NAU, MAR MENOR, CAP DE PALOS, CAP DE GATA, GOLF D'ALMERIA, PENYAL DE GIBRALTAR, BADIA D'ALGESIRES./ILLES BALEARS (Mallorca, Menorca, Eivissa, Formentera, Cabrera). ILLA D'ALBORÁN (Mar d'Alboran).



(clica per engrandir el mapa)


Més informació en aquest blog a EL RELLEU ESPANYOL i VOCABULARI OROGRÀFIC 
(cliqueu damunt de l'enllaç anterior)

Demografia de La Plana Baixa

Baobab oci creatiu

Laulauenlaseuatinta

ECO-2BAH

Slideshare Economia

ECO-1BAH

La Guerra de Successió a Vila-real

A.C.Socarrats

Posts més consultats

Visualitzacions de pàgina l'últim mes