TEMA 14: L'HERÈNCIA DE LA CULTURA CLÀSSICA (1r. d'ESO)

La cultura que van crear els antics grecs i romans constitueix un dels grans patrimonis de la humanitat i és la base de la nostra cultura occidental. A Grècia van nàixer la filosofia, el coneixement científic, els cànons artístics, els Jocs Olímpics i la democràcia com a forma de govern. Els romans, un poble eminentment pràctic, ens van llegar construccions arquitectòniques, obres d’enginyeria, legislació, concepció urbanística i, sobretot, la seua llengua.

1. La religió grega i romana

1.1. El panteó grecoromà.- Els grecs van crear una religió amb un panteó de déus (politeista) i una mitologia, que després van ser adoptats pels romans. Aquesta religió, els seus mites i els seus déus han tingut una gran influència en l’art i en la cultura occidental dels segles posteriors.

1.2. Culte privat i culte públic.- A Grècia, el culte privat tenia un paper molt important i estava dirigit pel pare de cada família. Cada ciutat era protegida per una divinitat a la qual es retia culte públic, amb sacrificis i processons. També hi havia els cultes panhel·lènics, reconeguts per totes les ciutats gregues. A Roma s’oferia culte als déus de la casa i de la llar (lars i penats), i també s’honoraven els esperits dels avantpassats (manes).

1.3. Els oracles i els auspicis.- Els grecs i els romans eren molt supersticiosos i abans d’emprendre qualsevol acció important volien saber la voluntat dels déus. Els grecs consultaven els oracles, on una pitonissa responia, en nom d’Apol·lo, les preguntes que li feien les persones sobre el seu futur. A Roma hi havia diversos mètodes per a consultar els déus. El més freqüent era la interpretació del vol dels ocells (auspicis) pels àugurs. Els déus també feien conéixer la seua voluntat enviant un senyal: eren els anomenats presagis i prodigis.

2. La cultura clàssica

2.1. El pensament racional.- Grècia és el bressol del pensament racional; va ser el primer lloc on es va intentar explicar els fenòmens més complicats per mitjà de la raó humana. Els éssers humans podien ser capaços de comprendre i explicar el món que els envoltava més enllà de la creença personal en els déus.

2.2. Filosofia, ciència i dret.- Els filòsofs grecs van començar a buscar explicacions als grans interrogants de la vida per mitjà del diàleg i la reflexió. Alguns pensadors van començar a buscar les causes que regulaven l’origen i el funcionament de la naturalesa (explicacions científiques).  La gran aportació romana va ser el dret, que va tenir una gran influència sobre tota la legislació posterior.

2.3. El teatre.- El teatre va ser la gran creació literària del món grecoromà i ens ofereix dos grans gèneres: la tragèdia i la comèdia. La tragèdia mostrava els sentiments, els conflictes humans i la força de la passió. La comèdia recreava de manera satírica diversos aspectes de la vida quotidiana. Els grans autors tràgics van ser d’origen grec: Èsquil, Sòfocles i Eurípides. En el terreny de la comèdia va destacar el romà Plaute; les seues obres eren una crítica dura a la societat romana.

3. L’arquitectura grega

3.1. Una arquitectura arquitravada.- Els arquitectes grecs es van esforçar per crear espais per a la vida col·lectiva de gran bellesa i perfecció. Les dimensions eren reduïdes, pensades a la mesura de l’ésser humà. Els grecs no van utilitzar ni l’arc ni la volta. El disseny dels edificis es basava en la unió de columnes verticals i bigues horitzontals, que reben el nom de llinda o arquitrau.

3.2. Els ordres arquitectònics.- Els grecs  identificaven la bellesa amb l’harmonia i la proporcionalitat. Per això van crear els ordres o estils arquitectònics. Les diferents maneres de disposar els elements de la façana d’un edifici donen lloc als diversos ordres. Hi ha dos ordres principals, el dòric i el jònic; l’ordre corinti és una varietat del jònic.

 3.3. Temples i teatres.- Els temples eren la residència dels déus i els fidels no entraven a l’interior. La planta era rectangular i al centre se situava la cel·la, on es guardava l’estàtua de la deïtat. Els temples podien estar envoltats per una columnata que constituïa el peristil; l’exterior es decorava amb escultures, situades al frontó i al fris. Els teatres són l’altra gran construcció pública de l’època grega; es construïen aprofitant els vessants de les muntanyes. Les grades tenien forma semicircular i una inclinació que els proporcionaven una acústica i una visibilitat perfectes; l’escena i l’orquestra eren situades a la part plana.

4. L’arquitectura romana

4.1. L’ús de l’arc i la volta.- Les construccions romanes van barrejar els elements arquitectònics grecs amb les tècniques apreses dels etruscs, com l’arc i la volta. També van fer servir la cúpula, que va donar als seus edificis una gran amplitud i grandiositat. En la majoria de construccions van utilitzar la rajola cuita i una pasta semblant al ciment. En els edificis públics més luxosos aquests materials es recobrien amb tova pintada o amb marbre.

4.2. L’urbanisme romà.- Les ciutats romanes tenien muralles i els carrers s’estructuraven formant ínsules, és a dir, illes de cases ordenades al voltant d’un pati central. Les ciutats estaven emmurallades i les travessaven dues artèries principals: el cardo (nord-sud) i el decumanus (est-oest) que s’encreuaven en una plaça, el fòrum.

4.3. Les obres públiques.- Els romans van donar més importància als aspectes tècnics i funcionals que als estètics. Entre les obres públiques romanes hem de destacar Els edificis religiosos.  Els dedicats a l’administració i al govern de l’Imperi.  Els destinats a l’oci. Les vies de comunicació. Els aqüeductes. Els monuments commemoratius.

5. L’escultura, la ceràmica i la pintura a Grècia

5.1. La recerca de la bellesa ideal.- L’escultura i la pintura buscaven la representació de la bellesa ideal i el moviment. Per a fer-ho, van buscar les proporcions ideals del cos humà i van desenvolupar un joc de proporcions entre les diverses parts del cos, el cànon.

5.2. L’escultura.- En l’escultura de l’antiga Grècia podem distingir tres grans etapes: 1) En l’època arcaica es representaven joves nus (kouroi) i xiques abillades amb vestits (korai). El cos era tractat rígidament, en posició frontal. 2) En l’època clàssica les escultures van guanyar agilitat i moviment i van donar als rostres una expressió serena. 3) En l’època hel·lenística els cossos es recaragolaven, el moviment s’exagerava i els rostres mostraven sentiments.

5.3. La ceràmica.- Els terrissaires grecs van ser artesans hàbils que van crear una gran varietat d’objectes. Moltes peces tenien boniques pintures que representaven tot tipus d’escenes. Aquestes imatges ens han proporcionat una informació valuosa sobre la manera de viure dels grecs.

5.4. La pintura.- Encara que sabem que molts edificis grecs eren decorats amb pintures, la majoria no s’han conservat. Gràcies a la decoració de la ceràmica podem conéixer la temàtica i algunes de les característiques de la pintura grega.

6. L’escultura, la pintura i el mosaic a Roma

6.1. L’escultura: el realisme romà.- La majoria dels palaus i espais públics romans eren ornats amb escultures que copiaven els models grecs. La innovació de l’escultura romana recau en el retrat, que representava un realisme molt gran, en contraposició amb l’idealisme dels grecs. També destaquen els relleus commemoratius que evocaven les gestes dels emperadors.

6.2. La pintura.- Els romans acostumaven a decorar els habitatges amb pintures murals. Els temes més representats eren els mitològics, les escenes de la vida quotidiana, els retrats, els paisatges i les construccions arquitectòniques de fantasia. Les pintures es feien amb la tècnica del fresc i es protegien amb una capa de cera que feia més vius els colors.

6.3. El mosaic.- Tant els grecs com els romans van utilitzar la tècnica del mosaic per a decorar els terres i les parets dels palaus i les cases. Els mosaics podien tenir una decoració geomètrica o figurativa. Entre la figurativa trobem els mateixos temes de la pintura.

MEMORIAL DEMOCRÀTIC, reflexions sobre la guerra civil, la dictadura i la pervivència de restes urbanes del franquisme

Algunes consideracions prèvies.-

Amb aquest treball d’investigació volem posar de relleu que a Vila-real queda molt poca simbologia franquista a l’espai públic, però en queda. La major part dels elements existents corresponen a la tipologia de plaques d’habitatge, així com el nom d’algun carrer, sobretot el dedicat a l’aviador Franco el 1926 per les seues habilitats com a pilot d’aviació, però considerem que se li hauria de retirar aquest honor perquè, posteriorment, va acabar al costat del seu germà -Francisco Franco Bahamonde- tot ocupant durant la Guerra Civil la direcció de les operacions aèries contra tota la costa mediterrània i, per tant, també contra Vila-real. Ramon Franco Bahamonde que va destacar més com a expert pilot aeri que com a militar, compta amb una biografia repleta d’aventures ideològiques i personals com a militant del republicanisme i de l’esquerra, però al gener de 1937, es va establir a Pollença (Illes Balears) com a cap de la zona aèria dels nacionals, encara que amb un mandat molt breu -sobre l’Aviazione Legionaria Italiana-, a causa de la seua mort en estranyes circumstàncies quan es dirigia a bombardejar València en un dels hidroavions del seu comandament (el 28 d’octubre de 1938). També hi ha d’altres noms de carrers dedicats pels vencedors a personatges d’ideologia carlista conservadora com ara Zumalacárregui o Vázquez de Mella que, en principi, no van tenir cap relació amb la Guerra Civil del 1936 (ja que havien faltat molt abans) encara que avui no presentarien cap mèrit de justifi cació biogràfi ca, ni ideològica per meréixer aquest reconeixement.

A més, qualsevol ciutat amb aspiracions de projectar-se cap al futur, en aquesta aldea globalitzada, ha d’apostar per optimitzar i posar en valor els recursos locals. Si parlem de militars, potser el general Bono o el coronel Eixea s’ho mereixen molt més que el germà del dictador, i no per pertànyer a un bàndol o a un altre, sinó, sobretot, per la seua condició genètica de vila-realencs. Sobre la toponímia urbana també s’hauria de redactar un llibre d’estil consensuat (noms de polítics, no cap, només els d’aquells vilarealencs que ocupen les més altes magistratures siguen del color partidista o ideològic que siguen; noms de militars, el mateix, és a dir, tampoc, però sí a personatges com els esmentats abans: Bono i Eixea).

La Llei de la memòria històrica aprovada a l’octubre de 2007 també té l’inconvenient de la manca de consens entre les principals forces polítiques, com moltes altres aprovades pel Parlament espanyol que són derogades amb el canvi de signe polític, la qual cosa quasi sempre aporta més polèmica que accions en positiu per digerir, en aquest cas, una guerra fratricida que al terme de Vila-real va acabar al juny de 1938, és a dir, fa quasi 75 anys i, per tant, cada vegada queden menys testimonis vius dels fets.

La Llei de la memòria històrica aprovada per la ponència del Congrés obliga ajuntaments, institucions i particulars a retirar els símbols franquistes i d’exaltació de la Guerra Civil, i faculta les administracions públiques per a retirar subvencions i ajudes si no ho fan. La ponència de la Comissió Constitucional encarregada d’informar sobre aquest projecte va acordar majoritàriament elevar a la comissió un text proposat pel PSOE. El document va comptar amb el vistiplau de tots els ponents, amb excepció dels representants del PP, que van rebutjar frontalment el seu contingut, i d’ERC que la considerà insuficient (per la qual cosa, va abstenir-se sense oposar-se a la seua tramitació).

La Llei de la memòria històrica, actualment en vigor, estableix un pla d’actuació sobre la retirada dels símbols de la Guerra Civil i del franquisme (Llei 52/2007, de 26 de desembre, por la que se reconocen y amplían derechos y se establecen medidas en favor de quienes padecieron persecución o violencia durante la Guerra Civil y la Dictadura) que consisteix en el següent:

PRIMER.- D’una banda, cada administració pública, en l’àmbit de les seues competències, prendrà les mesures adients per tal de retirar els escuts, insígnies, plaques i altres objectes o mencions commemoratives d’exaltació, personal o col·lectiva, de la sublevació militar, de la Guerra Civil i de la repressió de la dictadura.

En aquest sentit, l’Ajuntament de Vila-real és el responsable de la retirada dels símbols que hi haja als edificis de titularitat municipal, carrers, places, parcs i jardins. Respecte d’aquells que estiguen situats en edificis de titularitat d’altres administracions, seran aquestes les responsables d’executar-ho i, cas de no fer-ho, se’ls podrà retirar les subvencions i ajudes públiques.

SEGON.- No els serà d’aplicació i per tant no caldrà retirar aquells elements que siguen d’estricte record privat, sense exaltació de cap dels dos bàndols, o per raons artístiques, arquitectòniques o artisticoreligioses protegides per llei. Segons això, s’haurà de realitzar un estudi de cada situació i determinar quins no es podran retirar i per quines causes.

TERCER.- Amb caràcter previ al que s’establesca a l’apartat anterior, l’Administració de l’Estat col·laborarà amb les comunitats autònomes i administracions locals, per tal de realitzar un catàleg, per tal de determinar l’aplicació de la Llei en relació a l’apartat segon.

QUART.- Respecte dels privats, són ells els que han d’adequar la seua actuació als principis de la Llei i cas de no fer-ho se’ls podrà retirar les subvencions i ajudes públiques.

CINQUÉ.- El Govern ha de dictar un reglament d’execució de la Llei.

Sobre la guerra civil i els bombardejos de Vila-real.-

A finals de maig de 2010, vam tenir l’oportunitat de presentar en societat el Premi d’Assaig 2009 del Certamen Literari Ciutat de Vila-real a la plaça Major, dins dels actes programats amb motiu de la Fira del Llibre. L’obra, que porta per títol. Els bombardejos de Vila-real durant la Guerra Civil (1937-39) va ser presentada al Certamen Literari sota el lema Memorial Democràtic (que ens va semblar una denominació molt més encertada que la de memòria històrica) i va ser fruit d’un treball d’arxiu, d’investigació i de redacció de molt de temps i molts viatges, però també de la col·laboració de molts amics i familiars.

Moltes vegades ens han definit la història, simplement, com l’estudi del passat, però la Història -amb majúscules és alguna cosa més, és a dir, no parlem d’història local, nacional o internacional, hem de parlar d’història total, d’història global. Els avions que bombardejaven Vila-real havien arribat des de diversos punts d’Europa i del món, com ara d’Itàlia (l’Aviazione Legionaria Italiana), d’Alemanya (Legió Còndor) o de la URSS...

Per tant, no podem emmarcar l’obra, únicament, en el context de l’anomenada història local... La Història, a més de l’estudi del passat, és un instrument intel·lectual molt útil per analitzar el present i, el que és més important, per encarar el futur amb esperança.

La història té un clar paral·lelisme amb la modalitat esportiva del salt de longitud: un atleta que tracte de saltar des de la mateixa ratlla inicial no pot anar molt lluny; en canvi, tal com va allunyant-se, és a dir, endarrerint-se respecte de la ratlla inicial, més impuls agafa per acabar realitzant un bon salt endavant... Un clar exemple d’açò el tenim amb l’estudi de la Guerra Civil espanyola, ja que fi ns ben entrada la dècada dels noranta (1990) -del segle passat- no s’ha arribat a desclassifi car tota la documentació que requereix un estudi historiogràfi c objectiu sobre la Guerra Civil o qualsevol dels seus aspectes més importants. Per tant, quants més anys passen, s’hauria de rebaixar l’apassionament maniqueista per justifi car els comportaments concrets d’un o l’altre bàndol, perquè els historiadors tenim a l’abast molts més elements de judici per abastar un relat desapassionat, tot i reconéixer -com hem fet en aquest estudi- el valor de la història oral, és a dir, de les vivències d’aquelles xiquetes i aquells xiquets vila-realencs als que els sobtà el primer soroll d’una alarma, el brunzir de les paves pel blau cel de la vila, l’esclat reiterat de la metralla o la mascletada d’un bombardeig.

Al respecte del tema, resulta convenient precisar i matisar algunes dades sobre les característiques dels bombardejos sobre Vila-real, i les comarques de la Plana, que ens ajudaran a entendre millor tot allò que va passar. Així, en primer lloc, es poden assenyalar tres fases d’atacs aeris sobre la nostra ciutat, amb marcades diferències entre elles. La primera s’inicia al mes de març de 1937, una vegada que han quedat fixats els fronts, i s’estén fi ns a un any més tard.

Aquest període es caracteritza per uns bombardejos, més o menys sistemàtics, realitzats per la força aèria de la badia de Pollença (principalment l’Aviació Legionària Italiana), els quals tenien la pretensió de destruir objectius d’interés militar, és a dir, vies de comunicació per carretera, vies fèrries, ports, instal·lacions fabrils, dipòsits d’armament, defenses antiaèries, etc.

La segona etapa és més curta, però molt més destructiva, perquè els bombardejos es realitzen sobre les ciutats de manera indiscriminada. Aproximadament, comença al mes d’abril de 1938 i finalitza a mitjan juny. És quan la Legió Còndor, amb el suport puntual de l’aviació italiana, adquireix tot el protagonisme. Això es va deure al fet que, quan les tropes franquistes arriben a les poblacions tarragonines del sud, la força alemanya trasllada els seus avions a l’aeròdrom de la Sénia. Des d’ací, van donar suport a l’ofensiva terrestre dels nacionals dins de la nostra província, amb cruels i contundents atacs que pretenien debilitar i castigar tota la reraguarda republicana.

L’última fase és la menys intensa i rellevant, ja que comprén els comptats bombardejos que va realitzar l’aviació de l’Exèrcit Popular de la República, portats a terme amb projectils de moltíssima menor càrrega destructiva, entre la segona quinzena del mes de juny de 1938 i el fi nal de la guerra, nou mesos més tard.

Pel que fa a l’acció del bombardeig com a tal, també es poden distingir dos tipus d’actuacions de l’aviació feixista. D’una banda, la planifi cada i prevista, que responia a un pla d’acció previ; d’una altra, la imprevista i casual, que es donava quan un bombarder, davant de l’amenaça dels caces republicans, deixava caure els projectils sobre objectius no predeterminats, amb la qual cosa es modifi caven els propòsits inicials. Tot i això, la superioritat de l’aviació rebel sobre la dels republicans va fer que proliferaren més els atacs premeditats.

Per últim, i després de l’estudi que hem presentat, s’hauria de reflexionar al voltant de la toponímia i dels noms dels carrers de la nostra ciutat –encara que aquesta reivindicació no la vam fer al llibre d’assaig, perquè no corresponia- ja que està demostrat que un dels dirigents dels bombardejos sobre Vila-real, i sobre tota la costa mediterrània, encara té un carrer dedicat a la nostra ciutat: canviem el nom d’Aviador Franco per qualsevol altre, és a dir, pel de general Bono, pel de coronel Eixia o pel de mossén Serafí Sorribes, però és hora de retirar-li aquest honor a un militar que participà en els bombardejos contra els

vila-realencs.

Restes urbanes del franquisme a Vila-real.-

Des del seu inici, el franquisme va fer servir les tècniques de propaganda més modernes del moment, de conformitat amb el feixisme italià i el nazisme alemany. Per això, amb l’objectiu d’identificar visualment el règim, les institucions i les persones afins, van recórrer a un ampli conjunt de símbols com a referent.

Tota aquesta parafernàlia simbòlica es va originar durant la Guerra Civil, aprofitant la de Falange espanyola, la dels requetés carlins i la de l’Exèrcit; i va continuar utilitzant-se durant tota la dictadura. Així, entre d’altres elements simbòlics, van ser freqüents les banderes i les insígnies amb l’escut de l’àguila; l’emblema de Falange; els estendards, els guions i els escuts amb la imatge de Franco –fi ns i tot estampades a les parets per celebrar l’alliberament de les ciutats pels nacionals, les estàtues del dictador, les plaques als Caídos por Dios y por España, el nomenclàtor dels carrers, els monuments commemoratius, etc.

Amb l’arribada de la Transició i, posteriorment, del sistema democràtic, va començar de forma progressiva la retirada d’aquests símbols i de la substitució del nom de les vies públiques. No obstant, més de trenta anys després de la mort de Franco molta d’aquella simbologia encara és present en l’actualitat, tot i que són moltíssims els ciutadans que ni van viure la dictadura, ni va conéixer el dictador.

Per tal de corregir aquesta situació, com hem comentat abans, el 31 d’octubre de 2007, el Congrés dels Diputats va aprovar la Llei de la memòria històrica, que estableix la retirada d’aquests símbols i que obliga les institucions públiques a traure els objectes que recorden el colp militar de 1936, la Guerra Civil o la dictadura.

A la nostra ciutat, la implantació dels valors democràtics va suposar el canvi de nom de places i carrers que a la postguerra es van dedicar als personatges més destacats del règim; a més de reemplaçar la dedicatòria de l’escultura ubicada a la plaça Escultor Ortells (originàriament anomenada Cruz de los Caídos) per una altra que fa referència a tots els vila-realencs morts en totes les guerres. Tot i això, encara es poden trobar nombrosos testimonis d’aquell passat al nucli urbà. Podem destacar-ne tres: la làpida de l’església Arxiprestal dedicada als caiguts, l’emblema de Falange en moltes cases i el nom d’alguns carrers.

A la façana principal de l’església Arxiprestal es pot veure la placa als Caídos por Dios y por España. D’acord amb el que es va fer a l’exterior de la majoria de les esglésies de nombrosos pobles i ciutats, es va posar una inscripció de marbre amb la llista de les víctimes de la repressió republicana durant la Guerra Civil, juntament amb l’emblema de Falange, el nom del seu cap i la llegenda ¡Presentes! rematant la part inferior de la làpida.

Molt abundants són els emblemes de Falange que es poden trobar en nombroses cases i edificis particulars. Es tracta de plaquetes (tot i que al carrer de Josep Ramon Batalla se’n pot trobar una de grans dimensions) ubicades dalt de la numeració de l’immoble que feien referència a què la casa era de protecció oficial (VPO) i s’havia acollit als avantatges que oferia el règim, que aprofi tava al màxim la maquinària propagandística.

Què podem fer amb tots aquests elements? Evidentment, inventariar-los i custodiar-los fi ns el dia que Vila-real tinga un digne museu sobre història de la ciutat que, ara mateix, és del tot impossible per les actuals circumstàncies de crisi econòmica a la qual hem contribuït tots, en major o menor mesura, polítics de tots els colors i ciutadans. Però també entre tots, hem de fer de la història un memorial democràtic, és a dir, convertir l’estudi del passat -dels seus encerts i dels seus errors-, en una llavor de cultura, en un ren de valor afegit, en un perpal per alçar el present i per encarar el futur amb tolerància, un futur que no és altre que el d’una societat democràtica del coneixement i de l’esperança en els més joves.

Domingo J. Font Pitarch, Antoni Pitarch Font.-

· FONT Nº14 (pàgs. 69-76). Regidoria de Normalització Lingüística. Ajuntament de Vila-real, 2012

LA CRISI EUROESPANYOLA

La convocatòria de noves eleccions a Grècia provocava una massiva caiguda dels índexs borsaris d'Europa i EUA. L'Ibex ha arribat a caure l'2,1%, tot i que al tancament perdia una mica menys, l'1,6%. La prima de risc ha tornat a escalar als 489 punts bàsics. Aquest dimarts s'ha confirmat que els grecs hauran d'acudir de nou a les urnes davant la impossibilitat que els partits polítics arriben a un acord per formar Govern. Els dubtes al voltant de l'aplicació dels paràmetres que exigeix ​​'la troica' han provocat que el futur de Grècia en l'euro també sigui incert, encara que Brussel·les insisteix que no vol de cap manera que el país hel·lènic abandone la zona euro. Per si tot això fos poc, l'auguri d'un corralito per a Espanya formulat pel Premi Nobel d'Economia Paul Krugman tampoc afavoreix les expectatives de recuperació de l'economia espanyola. Tant és així que el titular del ram, Luis de Guindos, ha hagut de sortir al pas qualificant aquesta possibilitat de "sense sentit" i assegurant que "no té racionalitat". De tota manera, no ha tingut més remei que admetre que "la situació de la prima de risc és inacceptable ara mateix".

Amb la prima de risc en 489 punts bàsics, el principal indicador del mercat espanyol, l'IBEX 35, ha baixat des dels 108,70 punts, l'1,6 per cent, fins els 6.700,70 punts, nivell similar al registrat el 30 de setembre de 2003. Les pèrdues anuals augmenten fins al 21,78 per cent. La patacada més espectacular ha estat, però, la que ha patit la Borsa de Atenes, que ha caigut un 3,62 per cent com a reacció al fracàs de les negociacions per a la formació d'un govern a Grècia, davant la qual cosa han estat convocades avui noves eleccions al juny pròxim.

Les negociacions entre els diferents partits polítics grecs duraven des que el 6 de maig cap va aconseguir la majoria suficient per governar en solitari. Des del primer moment, s'han fet paleses les diferències entre tots ells i les enormes dificultats per conciliar els interessos dels majoritaris, disposats a aplicar els durs ajustos imposats per Brussel·les a canvi dels successius rescats del país, i els minoritaris, reticents quan no obertament contraris a estrènyer encara més el cinturó. Molt s'ha especulat durant aquest temps sobre un imminent abandonament de l'euro per part de Grècia i, encara que en la seva última reunió l'Eurogrup ha rebutjat aquesta alternativa, individualment alguns responsables comunitaris i d'organismes com el BCE no la donen per descartada. I és que en general tots, inclòs el ministre d'Economia espanyol, atribueixen a Grècia les tremendes tensions que estan patint els mercats.

Per al Premi Nobel d'Economia Paul Krugman, Grècia abandonarà l'euro en un mes. En un post publicat a The New York Times el cap de setmana, Krugman assegura que immediatament després es produirà una sortida de capitals dels bancs espanyols i italians buscant refugi a Alemanya. Situació que podria provocar que els governs prengueren mesures per prohibir transferències de dipòsits fora del país i així limitar les retirades de diners en efectiu, és a dir, un corralito en tota regla. El tercer pas seria que el BCE intentara evitar el col·lapse financer de les entitats amb injeccions massives de capital. I, per concloure, Alemanya tindria dues opcions: permetre l'actuació del BCE revisant la seua estratègia, la qual cosa portaria a donar suport al deute espanyol i italià a més de permetre un límit major d'inflació "per propiciar un ajust de preus" o, per contra, la fi de l'euro.

Aquestes previsions de Krugman, unides al calvari que estan patint últimament l'Ibex i la prima de risc espanyola, han estat rebudes amb molta preocupació i el ministre d'Economia, Luis de Guindos, s'ha encarregat de sortir al pas tot just acabar la reunió d'Ecofin que entre dilluns i dimarts s'ha celebrat a Brussel·les. Per De Guindos, la possibilitat que la delicada situació econòmica de Grècia provoque un "corralito" a Espanya és un "sense sentit".

De Guindos ha rebutjat que un empitjorament de la crisi grega puga tenir unes implicacions per a d'altres estats com ara Espanya que porten a decretar una congelació sobre els fons dels seus bancs per evitar una fugida massiva del seu capital, una relació que, assegura, "no té cap racionalitat ". "Intentarem primer que Grècia no ixca de l'euro, la voluntat de tots i de la població grega és que no se'n vaja", ha afirmat el ministre, advertint que els primers que patirien les conseqüències d'un abandonament de la moneda única serien els ciutadans hel·lènics.

Per De Guindos, l'euro és un "element d'estabilitat" important per al desenvolupament econòmic de Grècia, pel que ha urgit el país a formar un govern "amb capacitat d'acció que puga complir compromisos".

El ministre espanyol ha assegurat que les tensions que viuen els mercats de deute es deuen fonamentalment a la crisi política que travessa Grècia després de les eleccions generals celebrades el passat 6 de maig i els successius fracassos per formar un executiu de coalició. I ha reconegut que "la situació de la prima de risc és inacceptable ara mateix", un dia després que el diferencial entre els bons espanyol i l'alemany arribara al rècord dels 492 punts i abans que, aquest mateix dimarts, fregara de nou els 490 punts bàsics.

Font: República.com

TEMA 13: LA HISPÀNIA ROMANA (1r. d'ESO)

La presència romana a la Península Ibèrica va començar al final del segle III a.C. i va durar fins al començament del segle V d.C. Durant aquest llarg període, Hispània va ser una província de l’Imperi Romà i va adoptar les estructures socials i econòmiques del món romà (romanització).

1. Invasions i colonitzacions
1.1. Les invasions indoeuropees.- Entre els segles XI i VI a.C., pobles indoeuropeus van penetrar a la Península pels Pirineus buscant terres on assentar-se. Els primers grups es van establir a la zona de Catalunya i a la vall de l’Ebre, però després es van desplaçar cap a la Meseta i a les regions del nord.
1.2. Les colonitzacions.- Al començament del I mil·lenni a.C., un seguit de pobles del Mediterrani interessats en la riquesa minera de la Península Ibèrica, van arribar a les costes de l’est i del sud peninsular i hi van establir colònies. Els fenicis, provinents de l’actual Líban, van establir colònies al sud, com Gàdir (Cadis) i Malaca (Màlaga). Els grecs van fundar diverses colònies a la Península: Rhode, Empòrion, Hemeroskopeion, Heraclia... A partir del segle VI, Cartago, una colònia fenícia convertida en potència marítima i comercial, va substituir els fenicis en la seua expansió.

2. Els pobles preromans: ibers i celtes
2.1. Els ibers.- Els ibers eren els pobles que ocupaven les terres de l’est peninsular. Aquests pobles tenien moltes influències dels pobles colonitzadors, amb els quals mantenien intercanvis comercials. La seua economia es basava en l’agricultura (cereals, oliveres, vinya i llegums), però també es dedicaven a la ramaderia (cabres, ovelles…). Coneixien el regadiu, es dedicaven a la mineria, encunyaven moneda i tenien escriptura pròpia.
2.2. Els celtes.- Les regions del centre, oest i nord de la Península eren habitades, abans de l’arribada dels romans, per pobles que coneixem amb el nom de celtes i celtibers. Els celtes eren ramaders nòmades i agricultors que coneixien la metal·lúrgia del ferro. Sembla que desconeixien l’ús de la moneda, l’escriptura i les manifestacions artístiques eren escasses. Els celtes vivien en poblats petits, coneguts com a castrum

3. La conquista romana d’Hispània
3.1. Les guerres entre Roma i Cartago.- Les guerres entre Roma i Cartago pel domini del Mediterrani occidental (guerres púniques) van ser l’origen de l’ocupació romana de la Península Ibèrica. L’any 238 a.C., els cartaginesos, comandats pel general Amílcar Barca, van desembarcar a Gàdir (Cadis) i en pocs anys van aconseguir conquistar la població del sud-est peninsular (fundació de Cartago Nova). El 220 a.C., Anníbal, fill d’Amílcar, va planejar la conquista de Roma amb una expedició d’elefants. Els romans van enviar els seus exèrcits a la Península per combatre els cartaginesos, i els van derrotar i expulsar el 202 a.C.
3.2. La conquista romana de la Península Ibèrica.- La conquista romana de la Península es va produir en quatre fases: 1) La primera fase (218-202 a.C.) d’expansió romana a Hispània va significar el domini de la costa mediterrània de la Península. 2) A la segona fase (202-154 a.C.) van dominar la zona oriental de la Península. 3) La tercera fase (154-133 a.C.) es va caracteritzar per les guerres contra els pobles de la Meseta (conquista de Numància). 4) A la quarta fase (29-19 a.C.) es va sotmetre les tribus de galaics, càntabres, àsturs i vascons, i es va donar per acabada la conquista de la Península.

4. Hispània, província romana
4.1. Les províncies.- Per administrar millor els territoris conquistats, els romans els dividien en províncies, al capdavant de les quals hi havia un governador. En temps de Dioclecià es van establir cinc províncies a Hispània: Tarraconensis, Gallaecia, Carthaginensis, Baetica i Lusitania.
4.2. Les riqueses d’Hispània.- Els romans van integrar l’economia d’Hispània dintre dels circuits comercials de l’Imperi. La producció agrícola va augmentar considerablement gràcies a la introducció d’avanços com l’arada, el trill de rodes, els adobs i el guaret. L’activitat artesanal, centrada a les ciutats, va tenir un gran desenvolupament: armes, teixits, saladures... També es va explotar la riquesa minera d’Hispània (argent, or, mercuri, coure...) i es van millorar els sistemes d’extracció.
4.3. Les calçades.- Les ciutats d’Hispània estaven unides entre si i amb la resta de l’Imperi per una extensa xarxa de calçades. Entre les calçades més importants hi havia la Via Augusta i la Via Argentea.

5. El llegat de Roma
5.1. El patrimoni artístic.- Els romans van ser grans constructors i van exportar el seu model de ciutat arreu de l’Imperi. A Espanya, hui en dia, encara es conserven uns bons exemples d’aquestes construccions romanes: aqüeductes, teatres, amfiteatres, muralles, ponts i termes. A més, es van construir altres obres de tipus commemoratiu com arcs, temples i monuments funeraris. També es conserven restes de mosaics, que ornaven les cases i les vil·les rurals, i moltes escultures.
5.2. La romanització.- La romanització és la inclusió del territori hispànic en l’espai cultural romà. Aquest procés va ser llarg i va significar l’assimilació, per part dels pobles indígenes, de les institucions romanes, la religió, el dret i la seua llengua (el llatí).

LA HISTÒRIA CONDICIONA EL PRESENT

La història ha estat, tradicionalment, manipulada al servei del poder fins l'arribada de les noves tecnologies de la informació i la comunicació que, als darrers anys, estan demostrant sobradament la persistència de la Història a l'hora de condicionar el present. La Història amb majúscula, per tant, no és un simple relat del passat per sintetitzar-la als manuals i llibres de text o una matèria d'arxiu i de retirada als museus.

En aquests temps tan difícils per l'economia, les llibertats i els drets aconseguits per la ciutadania al llarg de la història, ningú ens pot negar als valencians que hem comptat amb institucions pròpies de govern abans del naixement de l'actual Espanya (malgrat el nul reconeixement polític, al negar-nos la condició d'autonomia històrica al 1982) i al marge de tendències centrífugues uniformitzadores que només aspiren a negar l'evidència d'una rica història peninsular on la diversitat de regnes independents, llengües autòctones, contrastos paisatgístics i climàtics i, fins i tot, legislacions diverses que han arribat fins el segle XXI (mai hi ha hagut una uniformització legislativa a l'Estat Espanyol ni abans ni després de la Constitució de Cadis, ni al segle XIX, ni al XX, ni al XXI).

El paper de l'historiador, per tant, consisteix en interrelacionar les evidències passades i presents per encarar el futur amb propostes objectives i no tant partidistes i/o polititzades com ens tenen acostumats per aquest país valencià que va ser regne i, ara mateix, no se sap si va cap a la consolidació o la dissolució de l'autonomia (una institució política a mig camí entre el centralisme i el federalisme que, per la seua pròpia substància formal, mai ha estat ni carn, ni peix). Sobre la important missió social de la Història i dels historiadors, us enganxe aquest interessant article que ve a continuació (A.P.F.).

¿Para qué sirve un historiador? (3 mayo 2012)

por JUSTO SERNA.

Uno. El futuro ya está aquí. ¿Para qué sirve un historiador?, nos preguntamos. No es cuestión secundaria,
pero antes deberíamos preguntarnos qué es un historiador. Permítanme esta pedantería etimológica. El origen de la palabra ya lo dice todo: histor, en griego clásico, significa el que sabe, el que ve, el que investiga.

Un histor es alguien que observa y justamente porque observa está en disposición de relacionar hechos humanos. Es alguien que procura documentarse para tal fin. Es alguien que busca testimonios paraobtener versiones de esos acontecimientos.

El histor sabe que no todos saben lo mismo, que no todos dicen lo mismo, que no todos conciben lo mismo. Es por eso por lo que ha de recopilar datos y relatos. ¿Para qué? Para poner en orden las informaciones y para contar las cosas con la mayor imparcialidad posible, con la mayor erudición posible. Con el máximo de rigor, vaya.

Tener una visión fundamentada del pasado te ayuda a sobrevivir, a soportar mejor lo que pasa. Tener un relato documentado de lo pretérito te alivia y te complica. Te alivia porque te hace ver que muchos de tus problemas son equivalentes o parecidos a los de los antecesores. Eso no significa que te consueles. Significa que tu crisis o tu dolor no son novedades jamás vistas. Los antepasados tuvieron que soportar ultrajes mayores, estrecheces inconcebibles, persecuciones sin cuento.

Conocer todo eso no te conforma, pues te hace ver los problemas en contexto y en proceso. Pero conocer todo eso, según decía más arriba, te complica. Cuando crees saber por qué pasa lo que pasa, cuando crees saber cuál es el proceso y el contexto de lo que ocurre, entonces –justamente entonces— descubres que la realidad humana está sometida a factores diversos; descubres que no hay una causa que todo lo explique; descubres que hay una parte previsible en el comportamiento individual y colectivo y que hay un lado azaroso, impredecible, en los actos humanos. Hacemos cosas con un fin, con una meta. ¿Y…? Como hay otros que también las hacen, la composición o el resultado no siempre pueden profetizarse.

Por tanto, el futuro es algo extraño, resistente, insólito. Estamos habituados a porvenires de ciencia-ficción: de tecnología punta y con humanos robotizados, vestidos con indumentarias plateadas o metálicas, con cascos que aíslan. Ustedes me perdonarán, pero digo futuro y pienso en Stanley Kubrick. Estamos acostumbrados a pensar el porvenir como algo deshumanizado. La literatura y cine nos han familiarizado con esas utopías negativas. En realidad, lo que anticipamos no es más que una suma de miedos bien presentes, un repertorio de males, de perversidades actuales que proyectamos con pánico en un futuro que ya no nos pertenece.

¿Tienen algo que decir los historiadores? O en otros términos: ¿pueden los historiadores anticipar lo que nos va a ocurrir? Si saben tanto del pasado, algo podrán predecir, ¿no es cierto? Los investigadores que han acumulado datos e informes de los hechos pretéritos aventuran un discurrir posible, pero a la vez sospechan el fracaso de sus predicciones. Lo que los humanos hagan dependerá de lo que quieran hacer y sobre todo de la composición y de los efectos imprevisibles que tengan sus actos sumados.

Dos. Josep Fontana participa en un acto del Claustre Obert.

Es un evento organizado por la Universitat de València y El País. Fontana regresa a Valencia, a cuya Universidad perteneció. Es un historiador prestigioso y polémico. Es prestigioso porque le avalan años y años de investigación. Sabe, como nadie, husmear la novedad historiográfica y sabe por dónde vendrán dadas las novedades de la investigación. Es polémico porque no es un estudioso recluido en su gabinete, porque no es un académico que guarde silencio. Siempre que puede y le dejan dice la suya y eso que dice suele provocar, incordiar.

Hace pensar. A mí particularmente me ha hecho pensar desde hace años. A veces, sus intervenciones me han obligado a cavilar a la contra: a la contra de lo que él dice. En principio, casi todo lo que sé de historiografía lo aprendí de sus textos, de sus recomendaciones. Sin ir más lejos: descubrí a Edward Hallet Carr, que hoy es un historiador canónico, gracias a él. Y seguramente estudié el desarrollo de la historiografía a partir de los libros que Fontana iba publicando: incluso para –modestamente– oponerme a sus veredictos.

No voy a poder asistir a su conferencia, cosa que lamento. Si ustedes pueden, no se pierdan su charla. “La semana pasada me pidieron en un diario de Barcelona que opinase acerca de cómo sería dentro de cinco años este capitalismo con el que nos ha tocado vivir”, leo en un texto que reproduce una conferencia anterior de Josep Fontana. “Y lo que respondí fue que eso dependía de nosotros: que lo que tengamos dentro de cinco años será lo que habremos merecido”.

El historiador se mete en harina y hace pronósticos a partir de qué cosas: a partir de la acción humana, tan caprichosa, tan imprevisible.

El futuro ya está aquí. ¿Y el presente? El presente es la historia de una crisis, de un cierre. En el casco que nos hemos puesto, en la pantalla que parpadea, se reflejan los circuitos neuronales de la computadora.

Ay.

500.000 GRÀCIES A TOTHOM!!!

El meu blog de Ciències Socials és a punt d'arribar a les 500.000 visites des de l'estiu de 2008, quan vaig posar en marxa el nou comptador, és a dir, amb una mitjana superior a les 100.000 anuals. Pense que no està mal. Gràcies a tothom pel seguiment que m'heu fet fins ara...