20 maig 2012

MEMORIAL DEMOCRÀTIC, reflexions sobre la guerra civil, la dictadura i la pervivència de restes urbanes del franquisme

Algunes consideracions prèvies.-
Amb aquest treball d’investigació volem posar de relleu que a Vila-real queda molt poca simbologia franquista a l’espai públic, però en queda. La major part dels elements existents corresponen a la tipologia de plaques d’habitatge, així com el nom d’algun carrer, sobretot el dedicat a l’aviador Franco el 1926 per les seues habilitats com a pilot d’aviació, però considerem que se li hauria de retirar aquest honor perquè, posteriorment, va acabar al costat del seu germà -Francisco Franco Bahamonde- tot ocupant durant la Guerra Civil la direcció de les operacions aèries contra tota la costa mediterrània i, per tant, també contra Vila-real. Ramon Franco Bahamonde que va destacar més com a expert pilot aeri que com a militar, compta amb una biografia repleta d’aventures ideològiques i personals com a militant del republicanisme i de l’esquerra, però al gener de 1937, es va establir a Pollença (Illes Balears) com a cap de la zona aèria dels nacionals, encara que amb un mandat molt breu -sobre l’Aviazione Legionaria Italiana-, a causa de la seua mort en estranyes circumstàncies quan es dirigia a bombardejar València en un dels hidroavions del seu comandament (el 28 d’octubre de 1938). També hi ha d’altres noms de carrers dedicats pels vencedors a personatges d’ideologia carlista conservadora com ara Zumalacárregui o Vázquez de Mella que, en principi, no van tenir cap relació amb la Guerra Civil del 1936 (ja que havien faltat molt abans) encara que avui no presentarien cap mèrit de justifi cació biogràfi ca, ni ideològica per meréixer aquest reconeixement.

A més, qualsevol ciutat amb aspiracions de projectar-se cap al futur, en aquesta aldea globalitzada, ha d’apostar per optimitzar i posar en valor els recursos locals. Si parlem de militars, potser el general Bono o el coronel Eixea s’ho mereixen molt més que el germà del dictador, i no per pertànyer a un bàndol o a un altre, sinó, sobretot, per la seua condició genètica de vila-realencs. Sobre la toponímia urbana també s’hauria de redactar un llibre d’estil consensuat (noms de polítics, no cap, només els d’aquells vilarealencs que ocupen les més altes magistratures siguen del color partidista o ideològic que siguen; noms de militars, el mateix, és a dir, tampoc, però sí a personatges com els esmentats abans: Bono i Eixea).


La Llei de la memòria històrica aprovada a l’octubre de 2007 també té l’inconvenient de la manca de consens entre les principals forces polítiques, com moltes altres aprovades pel Parlament espanyol que són derogades amb el canvi de signe polític, la qual cosa quasi sempre aporta més polèmica que accions en positiu per digerir, en aquest cas, una guerra fratricida que al terme de Vila-real va acabar al juny de 1938, és a dir, fa quasi 75 anys i, per tant, cada vegada queden menys testimonis vius dels fets.

La Llei de la memòria històrica aprovada per la ponència del Congrés obliga ajuntaments, institucions i particulars a retirar els símbols franquistes i d’exaltació de la Guerra Civil, i faculta les administracions públiques per a retirar subvencions i ajudes si no ho fan. La ponència de la Comissió Constitucional encarregada d’informar sobre aquest projecte va acordar majoritàriament elevar a la comissió un text proposat pel PSOE. El document va comptar amb el vistiplau de tots els ponents, amb excepció dels representants del PP, que van rebutjar frontalment el seu contingut, i d’ERC que la considerà insuficient (per la qual cosa, va abstenir-se sense oposar-se a la seua tramitació).

La Llei de la memòria històrica, actualment en vigor, estableix un pla d’actuació sobre la retirada dels símbols de la Guerra Civil i del franquisme (Llei 52/2007, de 26 de desembre, por la que se reconocen y amplían derechos y se establecen medidas en favor de quienes padecieron persecución o violencia durante la Guerra Civil y la Dictadura) que consisteix en el següent:

PRIMER.- D’una banda, cada administració pública, en l’àmbit de les seues competències, prendrà les mesures adients per tal de retirar els escuts, insígnies, plaques i altres objectes o mencions commemoratives d’exaltació, personal o col·lectiva, de la sublevació militar, de la Guerra Civil i de la repressió de la dictadura.

En aquest sentit, l’Ajuntament de Vila-real és el responsable de la retirada dels símbols que hi haja als edificis de titularitat municipal, carrers, places, parcs i jardins. Respecte d’aquells que estiguen situats en edificis de titularitat d’altres administracions, seran aquestes les responsables d’executar-ho i, cas de no fer-ho, se’ls podrà retirar les subvencions i ajudes públiques.

SEGON.- No els serà d’aplicació i per tant no caldrà retirar aquells elements que siguen d’estricte record privat, sense exaltació de cap dels dos bàndols, o per raons artístiques, arquitectòniques o artisticoreligioses protegides per llei. Segons això, s’haurà de realitzar un estudi de cada situació i determinar quins no es podran retirar i per quines causes.

TERCER.- Amb caràcter previ al que s’establesca a l’apartat anterior, l’Administració de l’Estat col·laborarà amb les comunitats autònomes i administracions locals, per tal de realitzar un catàleg, per tal de determinar l’aplicació de la Llei en relació a l’apartat segon.

QUART.- Respecte dels privats, són ells els que han d’adequar la seua actuació als principis de la Llei i cas de no fer-ho se’ls podrà retirar les subvencions i ajudes públiques.

CINQUÉ.- El Govern ha de dictar un reglament d’execució de la Llei.

Sobre la guerra civil i els bombardejos de Vila-real.-

A finals de maig de 2010, vam tenir l’oportunitat de presentar en societat el Premi d’Assaig 2009 del Certamen Literari Ciutat de Vila-real a la plaça Major, dins dels actes programats amb motiu de la Fira del Llibre. L’obra, que porta per títol. Els bombardejos de Vila-real durant la Guerra Civil (1937-39) va ser presentada al Certamen Literari sota el lema Memorial Democràtic (que ens va semblar una denominació molt més encertada que la de memòria històrica) i va ser fruit d’un treball d’arxiu, d’investigació i de redacció de molt de temps i molts viatges, però també de la col·laboració de molts amics i familiars.

Moltes vegades ens han definit la història, simplement, com l’estudi del passat, però la Història -amb majúscules és alguna cosa més, és a dir, no parlem d’història local, nacional o internacional, hem de parlar d’història total, d’història global. Els avions que bombardejaven Vila-real havien arribat des de diversos punts d’Europa i del món, com ara d’Itàlia (l’Aviazione Legionaria Italiana), d’Alemanya (Legió Còndor) o de la URSS...

Per tant, no podem emmarcar l’obra, únicament, en el context de l’anomenada història local... La Història, a més de l’estudi del passat, és un instrument intel·lectual molt útil per analitzar el present i, el que és més important, per encarar el futur amb esperança.

La història té un clar paral·lelisme amb la modalitat esportiva del salt de longitud: un atleta que tracte de saltar des de la mateixa ratlla inicial no pot anar molt lluny; en canvi, tal com va allunyant-se, és a dir, endarrerint-se respecte de la ratlla inicial, més impuls agafa per acabar realitzant un bon salt endavant... Un clar exemple d’açò el tenim amb l’estudi de la Guerra Civil espanyola, ja que fi ns ben entrada la dècada dels noranta (1990) -del segle passat- no s’ha arribat a desclassifi car tota la documentació que requereix un estudi historiogràfi c objectiu sobre la Guerra Civil o qualsevol dels seus aspectes més importants. Per tant, quants més anys passen, s’hauria de rebaixar l’apassionament maniqueista per justifi car els comportaments concrets d’un o l’altre bàndol, perquè els historiadors tenim a l’abast molts més elements de judici per abastar un relat desapassionat, tot i reconéixer -com hem fet en aquest estudi- el valor de la història oral, és a dir, de les vivències d’aquelles xiquetes i aquells xiquets vila-realencs als que els sobtà el primer soroll d’una alarma, el brunzir de les paves pel blau cel de la vila, l’esclat reiterat de la metralla o la mascletada d’un bombardeig.

Al respecte del tema, resulta convenient precisar i matisar algunes dades sobre les característiques dels bombardejos sobre Vila-real, i les comarques de la Plana, que ens ajudaran a entendre millor tot allò que va passar. Així, en primer lloc, es poden assenyalar tres fases d’atacs aeris sobre la nostra ciutat, amb marcades diferències entre elles. La primera s’inicia al mes de març de 1937, una vegada que han quedat fixats els fronts, i s’estén fi ns a un any més tard.

Aquest període es caracteritza per uns bombardejos, més o menys sistemàtics, realitzats per la força aèria de la badia de Pollença (principalment l’Aviació Legionària Italiana), els quals tenien la pretensió de destruir objectius d’interés militar, és a dir, vies de comunicació per carretera, vies fèrries, ports, instal·lacions fabrils, dipòsits d’armament, defenses antiaèries, etc.

La segona etapa és més curta, però molt més destructiva, perquè els bombardejos es realitzen sobre les ciutats de manera indiscriminada. Aproximadament, comença al mes d’abril de 1938 i finalitza a mitjan juny. És quan la Legió Còndor, amb el suport puntual de l’aviació italiana, adquireix tot el protagonisme. Això es va deure al fet que, quan les tropes franquistes arriben a les poblacions tarragonines del sud, la força alemanya trasllada els seus avions a l’aeròdrom de la Sénia. Des d’ací, van donar suport a l’ofensiva terrestre dels nacionals dins de la nostra província, amb cruels i contundents atacs que pretenien debilitar i castigar tota la reraguarda republicana.

L’última fase és la menys intensa i rellevant, ja que comprén els comptats bombardejos que va realitzar l’aviació de l’Exèrcit Popular de la República, portats a terme amb projectils de moltíssima menor càrrega destructiva, entre la segona quinzena del mes de juny de 1938 i el fi nal de la guerra, nou mesos més tard.

Pel que fa a l’acció del bombardeig com a tal, també es poden distingir dos tipus d’actuacions de l’aviació feixista. D’una banda, la planifi cada i prevista, que responia a un pla d’acció previ; d’una altra, la imprevista i casual, que es donava quan un bombarder, davant de l’amenaça dels caces republicans, deixava caure els projectils sobre objectius no predeterminats, amb la qual cosa es modifi caven els propòsits inicials. Tot i això, la superioritat de l’aviació rebel sobre la dels republicans va fer que proliferaren més els atacs premeditats.

Per últim, i després de l’estudi que hem presentat, s’hauria de reflexionar al voltant de la toponímia i dels noms dels carrers de la nostra ciutat –encara que aquesta reivindicació no la vam fer al llibre d’assaig, perquè no corresponia- ja que està demostrat que un dels dirigents dels bombardejos sobre Vila-real, i sobre tota la costa mediterrània, encara té un carrer dedicat a la nostra ciutat: canviem el nom d’Aviador Franco per qualsevol altre, és a dir, pel de general Bono, pel de coronel Eixia o pel de mossén Serafí Sorribes, però és hora de retirar-li aquest honor a un militar que participà en els bombardejos contra els
vila-realencs.

Restes urbanes del franquisme a Vila-real.-

Des del seu inici, el franquisme va fer servir les tècniques de propaganda més modernes del moment, de conformitat amb el feixisme italià i el nazisme alemany. Per això, amb l’objectiu d’identificar visualment el règim, les institucions i les persones afins, van recórrer a un ampli conjunt de símbols com a referent.

Tota aquesta parafernàlia simbòlica es va originar durant la Guerra Civil, aprofitant la de Falange espanyola, la dels requetés carlins i la de l’Exèrcit; i va continuar utilitzant-se durant tota la dictadura. Així, entre d’altres elements simbòlics, van ser freqüents les banderes i les insígnies amb l’escut de l’àguila; l’emblema de Falange; els estendards, els guions i els escuts amb la imatge de Franco –fi ns i tot estampades a les parets per celebrar l’alliberament de les ciutats pels nacionals, les estàtues del dictador, les plaques als Caídos por Dios y por España, el nomenclàtor dels carrers, els monuments commemoratius, etc.

Amb l’arribada de la Transició i, posteriorment, del sistema democràtic, va començar de forma progressiva la retirada d’aquests símbols i de la substitució del nom de les vies públiques. No obstant, més de trenta anys després de la mort de Franco molta d’aquella simbologia encara és present en l’actualitat, tot i que són moltíssims els ciutadans que ni van viure la dictadura, ni va conéixer el dictador.

Per tal de corregir aquesta situació, com hem comentat abans, el 31 d’octubre de 2007, el Congrés dels Diputats va aprovar la Llei de la memòria històrica, que estableix la retirada d’aquests símbols i que obliga les institucions públiques a traure els objectes que recorden el colp militar de 1936, la Guerra Civil o la dictadura.

A la nostra ciutat, la implantació dels valors democràtics va suposar el canvi de nom de places i carrers que a la postguerra es van dedicar als personatges més destacats del règim; a més de reemplaçar la dedicatòria de l’escultura ubicada a la plaça Escultor Ortells (originàriament anomenada Cruz de los Caídos) per una altra que fa referència a tots els vila-realencs morts en totes les guerres. Tot i això, encara es poden trobar nombrosos testimonis d’aquell passat al nucli urbà. Podem destacar-ne tres: la làpida de l’església Arxiprestal dedicada als caiguts, l’emblema de Falange en moltes cases i el nom d’alguns carrers.

A la façana principal de l’església Arxiprestal es pot veure la placa als Caídos por Dios y por España. D’acord amb el que es va fer a l’exterior de la majoria de les esglésies de nombrosos pobles i ciutats, es va posar una inscripció de marbre amb la llista de les víctimes de la repressió republicana durant la Guerra Civil, juntament amb l’emblema de Falange, el nom del seu cap i la llegenda ¡Presentes! rematant la part inferior de la làpida.


Molt abundants són els emblemes de Falange que es poden trobar en nombroses cases i edificis particulars. Es tracta de plaquetes (tot i que al carrer de Josep Ramon Batalla se’n pot trobar una de grans dimensions) ubicades dalt de la numeració de l’immoble que feien referència a què la casa era de protecció oficial (VPO) i s’havia acollit als avantatges que oferia el règim, que aprofi tava al màxim la maquinària propagandística.

Què podem fer amb tots aquests elements? Evidentment, inventariar-los i custodiar-los fi ns el dia que Vila-real tinga un digne museu sobre història de la ciutat que, ara mateix, és del tot impossible per les actuals circumstàncies de crisi econòmica a la qual hem contribuït tots, en major o menor mesura, polítics de tots els colors i ciutadans. Però també entre tots, hem de fer de la història un memorial democràtic, és a dir, convertir l’estudi del passat -dels seus encerts i dels seus errors-, en una llavor de cultura, en un ren de valor afegit, en un perpal per alçar el present i per encarar el futur amb tolerància, un futur que no és altre que el d’una societat democràtica del coneixement i de l’esperança en els més joves.

Domingo J. Font Pitarch, Antoni Pitarch Font.-

· FONT Nº14 (pàgs. 69-76). Regidoria de Normalització Lingüística. Ajuntament de Vila-real, 2012

Demografia de La Plana Baixa

Baobab oci creatiu

Laulauenlaseuatinta

ECO-2BAH

Slideshare Economia

ECO-1BAH

La Guerra de Successió a Vila-real

A.C.Socarrats

Posts més consultats

Visualitzacions de pàgina l'últim mes