QUAN FALLEN ELS POLÍTICS, QUEDA LA SOCIETAT CIVIL

Alguna cosa s'està movent, darrerament, a terres valencianes. Una societat civil quasi inexistent, moribunda pels continus atacs de la Politicràcia instal·lada, des dels temps de la transició, en el clientel·lisme bipartidista de la corrupció pendular, ara tu, ara jo, jo més que tu, tu més que jo... ha fet que aquesta societat s'haja anat aprimant a poc a poc. Però la crisi, els escàndols de corrupció, el dèficit, els retalls en polítiques socials, la deslocalització empresarial, l'ocupació sistemàtica dels mass media per polítics amb escàs recorregut professional i/o intel·lectual, etc. han fet que, de la mà de Josep Vicent Boira (un dels intel·lectuals valencians més a tenir en compte avui en dia), s'haja firmat el manifest MÁS SOCIEDAD CIVIL -que ens explica en aquesta interessant entrevista d'EL PAÍS- per reclamar els espais que han estat segrestats als darrers anys pels enfrontaments partidistes, entre d'altres, que de forment mai han aportat ni un gra... Almenys en terres valencianes, fa falta més societat civil, menys enfrontaments partidistes, més escoltar als que sí que saben... perquè la societat s'ha de continuar mobilitzant en aquest moments crítics. Apostar per l'immobilisme és enterrar la societat civil en vida! (APF).-

.......................................................................................................................... 

“La sociedad tiene que movilizarse en estos momentos tan críticos”. El ensayista y profesor de la Universitat de València Josep Vicent Boira desgrana en esta entrevista los principales puntos del manifiesto 'Mas sociedad civil'

EL PAÍS - Comunidad Valenciana (26/02/2012).-

(Miquel Alberola)

Pregunta. ¿Quién impulsa "Más sociedad civil"?
Respuesta. Un grupo de profesionales, empresarios, profesores de Universidad… Gente que se reunía previamente para debatir algunos problemas. Me invitaron para hablar de la sociedad valenciana y de allí salió la idea de poner lo que había dicho por escrito. Después lo discutimos y, finalmente, le dimos forma de manifiesto.

P. ¿Cuál es su objetivo?
R. Detectamos un retroceso de la sociedad ante los mecanismos internos de la política, que son de polarización y enfrentamiento. En contra de eso surge esta reacción para hacer un llamamiento a esa sociedad civil que no está encuadrada en el debate de los partidos para recuperar espacios. Es un doble llamamiento: a los diferentes Gobiernos que ha tenido la Comunidad Valenciana para que dejen respirar a la sociedad civil y a la sociedad para que se movilice en estos momentos tan críticos.

P. ¿El retroceso se ha producido por convicción o por presión de los partidos?
R. Después de conseguir una política propia a través del Estatut d’Autonomia la sociedad deja mucho espacio a los partidos. Ha habido esa presión de los partidos, pero la sociedad también se ha acostumbrado a ello.

“La valenciana es una sociedad secuestrada por su mala imagen”

P. Pero la sociedad civil es incómoda para los partidos.
R. Los partidos han entendido siempre la sociedad como una especie de súbdito. Con el manifiesto pretendemos cambiar los mecanismos de funcionamiento de esa sociedad civil. No podemos reproducir los mismos esquemas que los partidos políticos, como la polarización, el enfrentamiento, los nuestros y los otros, el escaso debate real sobre los problemas del país... Hemos tenido un exceso de política y de lo que se trataría es no solo recuperar espacios por parte de la sociedad civil sino darle la vuelta absolutamente a los mecanismos que hemos copiado directamente de los partidos.

P. ¿Esta necesidad es más perentoria que hace unos años?
R. Sí. En este momento se detecta un descrédito de la política que creo que irá a más. Además, se produce un retroceso de la acción gubernamental, que tendrá menos dinero para intervenir. Entonces, se están produciendo una serie de vacíos que es muy peligroso dejar libres porque podemos llegar a tener problemas sociales, de cohesión territorial… La energía social, si no se canaliza, muestra episodios negativos o problemáticos, como estamos viendo. En este momento es más oportuno que nunca hacer esta reflexión, a diferencia de hace unos años en los que todavía la política y los presupuestos de la Administración daban cobertura a la sociedad.

“Pedimos una segunda transición porque nos jugamos muchas cosas”

P. ¿Qué podemos perder?
R. Ya hemos perdido algunas cosas. En el manifiesto pedimos una segunda transición. Una transición es un momento en el que tú piensas las cosas de nuevo y estableces las bases para un futuro. Nos jugamos muchas cosas. Por una parte, el prestigio de la sociedad. En estos momentos la valenciana es una sociedad sin prestigio. No es simpática, no es querida ni reconocida. Es una sociedad secuestrada por una mala imagen. Con bases reales para ello, es innegable.

P. No es culpa de la sociedad.
R. No, pero lo está pagando. Esta es la gran paradoja. No todos los valencianos somos iguales. Hay grupos que están dedicando muchos esfuerzos para sacar a este país del agujero, y es injusta la descalificación general. Hay determinados programas de televisión que están dando la visión de que este país ha vivido una juerga permanente, y, en realidad, los que han pagado los platos rotos son los propios valencianos.

P. También ha habido un gran silencio de estamentos representativos de la sociedad mientras sucedía lo que nos desacredita.
R. Efectivamente. Es una autocrítica que hay que hacer. Hemos tenido un problema de falta de articulación. Algunas voces sí que se levantaron sobre problemas particulares, como el corredor mediterráneo o la necesidad de mejorar las relaciones con otras comunidades, pero lo que falta es una plataforma y una reflexión general. Y quizás eso no se podía dar hasta que no tocáramos fondo. Esta comunidad ha tocado fondo en estos momentos y lo que toca es plantear nuevas formas de pensamiento para el futuro.

“Espero poco de los partidos políticos, ya no son instrumentos de cambio”

P. ¿Sin exigir responsabilidades a quien no ha deteriorado la imagen?
R. Todos queremos que la justicia se imponga y que quien haya cometido delitos o errores que lo pague. Es una idea innata de las personas, pero no sé si así se pueden construir demasiadas cosas en el futuro. Los valencianos somos una sociedad muy particular, que ante la perplejidad o complejidad del presente, así como otras sociedades miran al pasado, miramos al futuro. Sin negar la necesidad de hacer una reflexión crítica sobre lo que ha ocurrido, lo que queremos con el manifiesto es crear las bases para una nueva visión del futuro.

P. ¿Tuvimos sociedad civil o personalidades que con su actitud crearon la sensación de que la había?
R. La historia valenciana es una historia de grandes personalidades, que si no han pasado desapercibidas en un determinado momento han jugado un papel determinante. En el mismo manifiesto hablamos de algunas de las que han creado algún revulsivo en la sociedad. Es cierto que faltan algunos nombres…

P. Llama mucho la atención la ausencia de Joan Fuster.
R. No está Joan Fuster, aunque podría estar perfectamente. Tampoco hay otros nombres, pero más que fijarnos en los nombres lo que queremos es recordar la consistencia de algunas respuestas en la sociedad. Es indudable que todavía hoy, cincuenta años después de Nosaltres els valencians, Joan Fuster continúa siendo una figura…

“Sin un esfuerzo de generosidad no llegaremos a ningún acuerdo”

P. ¿Proscrita?
R. Más que proscrita, discutida por una parte de la sociedad. Lo que hemos hecho es un esfuerzo de intentar generar una ilusión nueva. Y eso pasaba por un esfuerzo de generosidad, de dejar parte de lo que nos hubiera gustado a cada uno. A mí me hubiesen gustado otras cosas, pero es imposible que los valencianos lleguemos a ningún acuerdo si cada uno continúa con una mentalidad del cien por cien. Entiendo determinados recelos, pero tenemos que acostumbrarnos a compartir el sesenta o el setenta por cien de las cosas. Si queremos ir al cien por cien, terminaremos en la lógica de los partidos políticos, que obligan a los afiliados a estar de acuerdo con el cien por cien de las decisiones. Si las personas que firman un manifiesto están de acuerdo en un sesenta por cien de las cosas, eso tiene un valor mucho más rico que un cien por cien en un partido político.

P. ¿Basta con que la sociedad quiera dar este paso o partidos tienen que estar por la labor?
R. Espero poco de los partidos políticos. A diferencia de otros momentos de la historia reciente, los partidos no son instrumentos de cambio. Tienen una lógica interna no demasiado positiva para la sociedad. La sociedad tiene que rencontrar su capacidad a través de sus núcleos, como sociedades musicales, ateneos, centros de estudios comarcales, grupos de amigos, clubs de debate….

P. O sea hay que hacerlo contra los partidos.
R. No contra los partidos pero sí al margen de los partidos. Desgraciadamente, la lógica política ha conducido a un callejón sin salida. Defienden una cosa cuando están en la oposición y defienden la otra cuando llegan al Gobierno. El problema es que la sociedad civil se ha habituado a esa lógica de enfrentamiento, de cierto sectarismo. Y eso es lo que debemos romper.

P. El manifiesto lo firma gente muy diversa. ¿Significa que la decepción es ahora más amplia?
R. Exactamente. Este país había entrado en una fase de previsibilidad muy elevada. Por primera vez empezamos a desmontar los tópicos. El manifiesto está suscrito por gente que podemos estar en las antípodas y eso se refleja en el propio texto. Es un instrumento para llegar a las determinadas cuestiones que apunta. Todos estamos de acuerdo en que tenemos que hacer algo.

AMERIGO VESPUCCI, L'HOME QUE LI DONÀ EL NOM A UN CONTINENT

Es compleixen 500 anys de la mort del controvertit descobridor que també va batejar Veneçuela i es va adonar que les Índies de Colom eren el Nou món

Ahir va fer 500 anys del seu traspàs, ja que el 22 febrer 1512 moria a la ciutat de Sevilla Amerigo Vespucci (en grafia italiana), considerat un personatge clau de la primera generació de descobridors al servei d'Espanya i Portugal. No obstant això, la seva figura està embolicada en la controvèrsia. Hi ha qui l'acusa d'apoderar d'un descobriment que no va ser seu i encara queden aspectes de la seva biografia per ajustar, com el nombre de viatges que va realitzar a Amèrica o si va ser ell o no el primer a trepitjar la terra ferma d'aquest continent.

L'efemèride ha passat bastant desapercebuda a Espanya, però no a Itàlia. El seu país natal ha proclamat 2012 com l'Anno Vespucciano i ha organitzat diferents actes, des de visites a la seva casa natal a Florència, conferències o un concurs d'escultures per recordar la seva figura. Però potser un dels actes més destacats és la inauguració de l'exposició Amerigo & Amèrica - Firenze e i Mercanti del Nuovo Mondo a la St John's University de Nova York i que el 25 de març viatjarà fins la ciutat italiana de Florència.

Siga com siga, el cinquè centenari ha ressuscitat la figura d'un dels personatges més cèlebres de l'Edat dels Descobriments. S'han escrit centenars d'obres sobre ell (només superat per Cristòfor Colom), però la major part d'aquestes biografies destil·len una no dissimulada animadversió cap a aquest personatge. Fra Bartolomé de las Casas (Bertomeu Casaus?), defensor dels indígenes i de la figura de Colom, l'anomena "mentider i lladre", per haver-se apoderat -segons afirma- de la glòria del descobriment. Molts altres han considerat que les narracions dels seus viatges són simples faules per tal de guanyar notorietat.

Polèmiques i contradiccions
Amérigo Vespucci exposa en una carta les raons per les quals es va posar a "descobrir": "Vaig decidir abandonar el comerç i posar el meu propòsit en coses més lloables i fermes". Per aquest motiu es va disposar a "veure part del món i les seves meravelles". Ell va parlar sempre de quatre viatges (els dos primers per mandat de Ferran d'Aragó i els dos últims per ordre de Manuel de Portugal), però bona part dels experts els redueixen a dos: el segon d'Espanya (de 1499) i el primer de Portugal (de 1501).

La sola acceptació del segon viatge sota pavelló espanyol i del primer sota bandera portuguesa, el faria creditor de no pocs mèrits: donaria nom a Veneçuela (per l'existència de palafits, formant conjunts que li recordaven a aquesta ciutat italiana), descobriria la boca del Amazones, i aconseguiria el Riu de la Plata i la Patagònia. I segons alguns, seria el primer europeu a trepitjar terra ferma d'Amèrica. Aquest últim és un punt molt problemàtic: tot indica que Colom i Pedro Álvarez Cabral (segons Martín Fernández de Navarrete), i també Juan Caboto (que va desembarcar a Cap Bretó, actual Canadà, el juny de 1497), l'haurien precedit.

Un Món Nou
Fins el seu tercer viatge, Vespucci creia en la tesi de Colom: les Índies per ell descobertes no eren més que una prolongació del continent asiàtic. En la seva carta de 1500 afirma que la seva intenció, a la sortida del seu segon viatge (de 1499), era arribar al cap de Cattegara, unit al Sinó Magne descrit per Toscanelli. Això demostra que, almenys fins a l'any 1500, Vespucci tenia una concepció idèntica a la de Colom pel que fa a les Índies.

Però després del seu tercer viatge tot va canviar. La seua arribada al grau 50 de latitud Sud el va convèncer que les suposades Índies de Colom eren en realitat un continent nou. Per això en el seu Mundus Novus va escriure: "En aquella part meridional jo he descobert un continent habitat per més multitud de pobles i animals que la nostra Europa, o Àsia, o bé Àfrica".

D'aquesta manera, havia d'existir un altre oceà, que separés el Nou Món descrit per Vespucci i l'autèntic continent asiàtic. Els mapes entre els anys 1502-1507 ja plasmen aquest "mar oceà" (l'actual Oceà Pacífic), que va anticipar el navegant florentí. El 1505 el rei Ferran d'Aragó va preparar una expedició, comandada per Vespucci i Vicente Yáñez Pinzón, l'objectiu era trobar un pas meridional per assolir les Espècies (Àsia). Aquest viatge, que hauria de tenir lloc al febrer de 1507, finalment no es va realitzar.

Aquest és el principal mèrit de Vespucci: comprendre, gràcies a la seua llarga travessia per la costa oriental d'Amèrica en el seu tercer viatge, que havia descobert un nou continent, al qual ell va posar-li simplement el nom de Nou Món. Serien altres, en concret els cartògrafs i savis del Gymnasium Vosgianum, organitzat i finançat pel rei de Provença Renato II d'Anjou, els que l'any 1507 batejarien el nou continent amb el nom de la primera persona que va comprendre que no es tractava d'una prolongació d'Àsia, sinó d'un món nou: Amérigo Vespucci. I ho van fer, en part, no només per la notorietat del navegant florentí, sinó per l'eufonia del nom.

Existeix una encesa polèmica sobre si Amérigo Vespucci va ser responsable d'aquesta denominació. El que assumís el nom Amèrica de bon grat és un altre assumpte. No en va, Vicente D. Serra denuncia com Vespucci va acceptar que les cartes de navegació que la Casa de Contractació de Sevilla lliurava als navegants tingués la llegenda Terra di Amèriques (curiosa barreja de català i italià). Potser siga aquest l'origen de la usurpació que se li atribueix (pretendre atorgar-se el mèrit del descobriment). En tot cas, això no deixa de ser una mera anècdota.

Si bé en l'edició de 1513 del mapa de Waldseemüller se substitueix el nom Amèrica pel de Terra Incògnita, la llavor plantada per aquest cartògraf de Saint Dié, no deixaria de donar fruit. Amèrica s'afegiria a la resta dels continents -reals o imaginaris- que compleixen la regla no escrita de la doble A: Æuropa (així es deia originalment), Àsia, Àfrica, Austràlia, Antàrtida, o Atlàntida.

Vespucci a Espanya
Vespucci va haver d'oferir un bon servei a la Corona espanyola. Ho demostra la carta de naturalització (de ciutadania) atorgada el 24 abril 1505 al navegant florentí. Així com el seu grau de capità (amb salari de 30.000 maravedís), esmentat en un llibre de despeses de l'any 1507. I el seu nomenament com a Pilot Major de Castella de 22 març de 1508, dependent de la recentment creada Casa de Contractació de Sevilla.

Vespucci va ser bon amic de Cristòfor Colom, fins a la mort d'aquest en 1506. En una carta de Colom al seu fill Diego aquell diu de Vespucio que "és home de bé. La sort li ha estat esquiva, com a tants altres. Els seus esforços no li han portat el benefici que podia esperar, amb raó ". Referent a això, Bartolomé de las Casas escriu: "M'he maravíllat del senyor H. Colom, fill del mateix almirall, que sent persona de molt bon enginy i prudència i tenint en el seu poder les mateixes navegacions d'Amérigo, com ho sé jo, no va advertir aquest furt i usurpació que Amérigo Vespucci va fer al seu pare".

En definitiva, després d'aquestes consideracions, cal preguntar: si Vespucci va ser un impostor, a què es deuen tants honors, com li van ser conferits en l'última etapa de la seva vida, i fins i tot després de la seua mort, per la Corona d'Espanya? Si Vespucci va usurpar la primacia del descobriment colombí, com ni Cristòfor Colom, ni el seu fill Ferran, ni la resta de la seua família, van alçar la veu contra ell? Si ell no va efectuar els viatges que diu que va realitzar, qui va dibuixar els mapes que entre els anys 1502 i 1513 descriuen les seues suposades exploracions, des de la península de Florida fins a la Patagònia argentina?

Potser, després de 500 anys de retrets, la Història rehabilite l'insigne navegant i cosmògraf florentí Amérigo Vespucci.

Un tal Despuche
Stefan Sweig, en el seu cèlebre biografia d'Amerigo Vespucci, escriu en el primer paràgraf del capítol cinquè: "Any 1512 ... Porten a enterrar a un funcionari del rei, el pilot major de la Casa de Contractació, un tal Despuchy, o Vespuche ". Aquest és un dels grans enigmes que envolten el navegant florentí. En la col·lecció de Viatges i Descobriments de Fernando de Navarrete, aquest recull una sèrie de documents "pertanyents a Amérigo Vespucci" en què el seu nom apareix repetidament en forma Despuche: Amérigo De Espuche (cèdula d'abril del 1505), o Amérigo Despuchi (títol de Pilot Major d'agost de 1508). Consuelo Varela, en el seu llibre Colom i els florentins, ens informa que en el testament de Vespucci (del 9 abril 1511), l'anomena "Americo D'Espuchi, Florentín, pilot major d'Espanya".

Aquest fet no tindria més transcendència, si no fos perquè l'escut d'armes dels Despuig catalans té un element en comú amb el dels Vespucci de Florència: uns insectes que molt bé podrien ser vespes. I a més, aquestes vénen acompanyades per la flor de lis, símbol distintiu de Florència.

A finals del segle XVIII el cardenal Antoni Despuig i Dameto era propietari d'una carta nàutica, de Gabriel de Vallseca, datada l'any 1439. Al revers trobem el següent missatge, de pròpia mà d'Amerigo Vespucci: "Questa àmplia pelle de geografia fu pagata vaig Amerigho Vespucci CXXX ducati vaig or di marc". El 1838 aquesta ruta s'ensenyava com a relíquia a la biblioteca del comte de Montenegro, a Mallorca, on va ser admirat per George Sand, segons fa constar en el seu llibre Un hiver à Majorque. En l'actualitat es troba al Museu Marítim de Barcelona.

És només casualitat que Amerigo Vespucci signés com Despuchi, que els Despuig de Barcelona tingueren en el seu blasó el que semblen unes vespes, i que una carta nàutica adquirida pel florentí anés a parar al patrimoni d'un Despuig? Potser sí, però qualsevol podria esbrinar si podria existir un vincle genealògic entre els Despuig catalans i els Vespucci italians.

TEMA 10: LES PRIMERES CIVILITZACIONS. MESOPOTÀMIA I EGIPTE (1r. d'ESO)

Ara fa uns 6000 anys, al Creixent Fèrtil, les millores agrícoles van fer sorgir societats més pròsperes i complexes. Molts poblats neolítics es van transformar en ciutats i van aparéixer les primeres grans civilitzacions urbanes: L’agricultura es va estendre per Mesopotàmia i Egipte, on també es va inventar l’escriptura i, gràcies a aquest fet, la humanitat va entrar a la història.

1. Mesopotàmia, terra entre dos rius

1.1. Les primeres ciutats Estat .- A Sumer, vers el IV mil·lenni a.C., van sorgir les primeres ciutats Estat (Ur, Uruk, Lagaix i Eridu) la prosperitat agrícola i ramadera de les quals va permetre que una part de la població es dedicara a d’altres tasques, donant lloc al naixement dels comerciants i els artesans, mentre els sacerdots controlaven les collites i el comerç, imposaven els tributs i garantien l’ordre. El cap dels sacerdots va començar a ostentar el poder religiós i el poder polític de la ciutat.

1.2. Els primers imperis.- Entre el III i el I mil·lenni a.C., les terres de Mesopotàmia van ser dominades successivament per diversos pobles, que van crear grans imperis: Accad (III mil·lenni a.C.), Imperi Babilònic (vers el 1800 a.C.), Imperi Assiri (vers el 1300 a.C.) i Imperi Persa (segle VI a.C.).

1.3. L’origen de l’escriptura.- Va sorgir a les ciutats mesopotàmiques (3500 a.C.) quan els funcionaris i els sacerdots tenien necessitat de controlar la propietat de les terres, les collites, els impostos, etc., i van començar a fer anotacions per portar la comptabilitat. Els reis van utilitzar sistemes d’escriptura per escriure ordres, fixar lleis i redactar codis i també es van començar a escriure textos literaris i religiosos.

2. L’art mesopotàmic

2.1. L’arquitectura.- El ziggurat i el palau van ser les dues grans construccions de les ciutats mesopotàmiques que es construïen amb tova (o rajoles de fang) i per a decorar-los es feien servir revestiments de ceràmica vidriada de colors brillants. La gran aportació mesopotàmica a l’arquitectura va ser l’arc i la volta, amb els quals van construir temples i palaus imponents.

2.2. L’escultura.- En escultura destaquen unes petites estatuetes d’orants i representacions reis (Gudea de Lagaix). Per a decorar els murs i les portes dels temples i dels palaus es feien servir relleus que representaven les figures de reis, animals monstruosos També i esteles on s’esculpien escenes de victòries militars i caceres.

3. Egipte, el Nil i el desert

3.1. El marc geogràfic.- La situació geogràfica d’Egipte presenta dos avantatges: el desert l’aïlla dels seus enemics i el Nil permet regar i fertilitzar les terres de conreu. Podem distingir dues grans regions: el Baix Egipte (Delta del Nil) i l’Alt Egipte (desert interior o terra àrida on només és possible la vida a les ribes regades pel riu Nil).

3.2. L’aprofitament de les aigües.- Des de començament de juny fins a setembre el riu inunda totes les terres de la riba; al setembre es comencen a retirar les aigües i queda un fang negre que fertilitza els camps. Per a poder desenvolupar l’agricultura es van haver de controlar les crescudes del riu, tot construint dics i canals per emmagatzemar l’aigua i distribuir-la per les terres del voltant que van augmentar la producció agrícola. El Nil es va convertir en la gran via de comunicació i entre les grans ciutats que van sorgir a les ribes, com ara Memfis o Tebes.

3.3. Els avanços tècnics.- Per dur a terme aquestes tasques, els egipcis van desenvolupar el càlcul i la geometria, i van establir un calendari de crescudes. També van crear sistemes de comptabilitat i tècniques constructives i hidràuliques. Als temples es feien les observacions astronòmiques i càlculs matemàtics: l’any va ser dividit en 365 dies i el dia en 24 períodes (més endavant anomenats hores).

4. L’Egipte dels faraons

4.1. El poder del faraó.- L’organització de l’Estat egipci era dominada per un rei, el faraó, que tenia un poder absolut: es basava en l’ordre, la justícia i la defensa contra els enemics. El seu poder es fonamentava en el control i la direcció de les obres de canalització i irrigació de les terres i la col·laboració de servidors fidels i eficaços per a governar un territori tan extens. Els governadors que controlaven nombrosos funcionaris i feien complir les ordres del faraó i l'exèrcit, del qual era cap suprem, eren els grans pilar del poder del faraó.

4.2. Els privilegiats.- Els alts funcionaris, els caps de l’exèrcit i els sacerdots constituïen la classe social més important de l’Antic Egipte, una veritable noblesa. Per a atendre els nombrosos temples hi havia una casta de sacerdots que dirigien els ritus religiosos, practicaven la ciència, dominaven l’escriptura i administraven les terres. Els escribes també gaudien d’una vida privilegiada ja que coneixien tots els secrets del càlcul i de la complexa escriptura egípcia.


4.3. El poble d’Egipte.- Els pagesos constituïen la majoria de la població; tot i que eren lliures, estaven lligats a la terra, que pertanyia al faraó, als nobles o als temples. També hi havia un nombre abundant de mercaders i d’artesans, que feien les seues activitats en petits tallers privats o en grans complexos que depenien del faraó, dels nobles o dels temples. Per davall de la resta de la població i en condicions pitjors hi havia els esclaus.

5. La religió egípcia

5.1. Els déus d’Egipte.- La religió egípcia era politeista, és a dir, adoraven molts déus. El déu més popular era Ra, déu del sol, al qual es va afegir Ammó, déu de Tebes. Fora del culte oficial, la gent també adorava divinitats familiars i locals ja que eren molt supersticiosos i es protegien de la influència dels mals esperits amb amulets. Els déus, segons ells, habitaven als temples i es reencarnaven en l’estàtua que hi havia al santuari, a la qual els sacerdots havien de retre culte i obsequiar amb ofrenes.

5.2. La vida d’ultratomba.- La religió egípcia prometia una vida després de la mort. Per als egipcis, els éssers humans estaven formats per un cos i una ànima (el ka) i quan el cos moria, el ka passava a la vida d’ultratomba si el cos havia quedat incorrupte: amb aquesta finalitat, la família embalsamava el difunt (momificació) que després de 40 dies es convertia en mòmia dissecada i s’havia de presentar davant del Tribunal d’Osiris, que jutjava la seua vida terrenal.

6. El temple, residència dels déus

6.1. L’arquitectura egípcia.- L’art egipci es va caracteritzar perquè seguia unes regles fixes i inamobibles: l’arquitectura era arquitravada, sense arcs ni voltes, els edificis es feien de pedra i es decoraven profusament amb gravats, escultures i pintures. Les grans construccions (temples i tombes) tendien al monumentalisme.

6.2. Els temples.- Es van construir sobre un plànol semblant: avinguda d’esfinxs, obeliscs, pilons a l’entrada i recinte emmurallat, sala hipòstila i Santuari (al que només el faraó i els sacerdots tenien accés).

================================================ 

Les primeres civilitzacions from cristinamoragrau

ANNEX: Per saber-ne més.-

II.- LES GRANS CULTURES AGRÀRIES I URBANES. L’APARICIÓ DE L’ESCRIPTURA.-

1.- LES CULTURES DE L’ÀSIA ANTERIOR.-
Entre el 3500 i el 3000 es va produir una transformació fonamental en algunes zones del Pròxim Orient i de la Vall del Nil: les migracions des dels pobles menuts fins les ciutats grans i emmurallades. Els canvis que aquest fet ocasionà en la vida d’aquelles societats fou tan important que el fenòmen s’anomenà des d’aleshores “revolució urbana”. Quan una d’aquestes ciutats s’imposava per la força de les armes, exigint tributs o nomenant governadors, començava a gestar-se un imperi. Això és el que va ocórrer a Mesopotàmia i Egipte i el procès és general en d’altres zones geogràfiques del planeta, encara que no sempre és produeix al mateix temps (la Índia, Xina, Mèxic, Perú, etc.). Aquestes cultures, fruit dels primers grans imperis de la història, solien estendre’s al llarg de riques valls fluvials o en zones altes que podien permetre una fàcil defensa del territori.

1.1 LES CIUTATS.- No eren només grans nuclis de població, sino vertaders centres de poder, ciutats-estat amb característiques semblants i comunes: tenien un govern central, fort i organitzat al voltant d’un líder -rei, emperador o faraó-, construïren sumptuosos temples i palaus, amb grans diferències entre les propietats de rics i pobres, ja no eren tots agricultors, sino que, per una divisió del treball prou evolucionada, arribaven a l’especialització (sacerdots, artesans, soldats, etc.)... Tots aquests aspectes ens permeten deduir que hi havia una divisió de la població en classes econòmiques i socials. L’economia es basava en l’agricultura de regadiu que els aportava molt bones collites, una ramaderia basada en el pastoreig i un actiu comerç de cereals i d’altres productes de la terra, així com els objectes de metall. Les rutes terrestres conduïen els productes fins la mar Mediterrània, on enllaçaven amb les rutes marítimes dels fenicis i d’altres pobles del mar. El primer sistema de canvi fou la mesura de civada o els caps del ramat; després va anar generalitzant-se l’ús de la plata al pes fins que els fenicis inventaren les primers monedes per comerciar.

1.2 LA INVENCIÓ DE L’ESCRIPTURA.- Els sumeris foren els inventors de l’escriptura, cap al 3.500 a.C. A partir d’aleshores podem disposar de documents escrits per conéixer el passat. Els sacerdots utilitzaren per a la seua comptabilitat l’escriptura pictogràfica que consistía en dibuixar objectes o idees que es volien representar (ideogrames). Més tard s’utilitzaria una escriptura de signes abstractes gravats en teules de fang humit que després se secaven al sol; les incisions les feien amb un estilet en forma de cuny i, per això, s’anomenà escriptura cuneïforme. Els que aconseguien conéixer els signes escrits eren els escrives i formaven una minoria privilegiada ja que tenien al seu càrrec l’escriptura dels documents oficials. A mitjans del segle X a.C., els fenicis simplificaren molt l’escriptura la crear un total de només 27 signes amb els que representar tots els sons i un signe per a cada sò: és l’escriptura alfabètica, originària dels alfabets o abecedaris actuals.Un altre aspecte semblant a aquestes cultures urbanes (mesopotàmica i egípcia) era la seua idea del món, essencialment religiosa. Cada ciutat tenia el seus deus, més importants a mesura que augmentava el pes polític de la ciutat on era objecte de culte (Marduk de Babilònia; Isthar de Nínive, etc.). Però, junt a la religió oficial, els ciutadans tenien deus personals i la màgia, la bruixeria i l’endevinació (l’esoterisme, en definitiva) eren pràctiques comunes a totes les ciutats d’Orient.

2.- LA CULTURA EGÍPCIA DE LA VALL DEL NIL.- 

La història d’Egipte s’estén des del 3100 a.C., quan es funda la primera dinastia de faraons, fins el 332 a.C. quan el seu territori es conquerit per Alexandre “El Gran”, rei de Macedònia. Per a la reconstrucció de la història d’Egipte s’utilitzen dues fonts bàsiques: les excavacions arqueològiques i l’escriptura jeroglífica. Aquesta no ha pogut utilitzar-se fins l’any 1822 en que l’arqueòleg francès Champollion va conseguir desxifrar-la partint de la pedra Rosetta. A partir d’aleshores, un grup d’historiadors -els egiptòlegs- s’han dedicat a investigar sobre el passat d’aquest poble: com vivien, com s’organitzaven, quines eren les seues creences, etc. Les primeres notícies sobre Egipte ens foren aportades per un historiador grec, Heródot (segle V a.C.), el qual afirmava que “Egipte és un do del Nil” i “L’egipci és el més religiós de tots els pobles”. Efectivament, gran part del que coneixem del seu passat, respon a les dues observacions de l’historiador grec.

2.1 L’ECONOMIA.- La vida dels egipcis està marcada totalment pel riu Nil. L’economia, l’organització social, la religió o l’art ens donen a entendre la importància del Nil que fertilitza la rica vall d’Egipte amb les seues crescudes. Als dos costats del riu s’estén un erm desert i, per això, la població s’assentà, des de temps immemorials, al vall del Nil. Anualment, una ampla franja de terra pròxima al riu era innundada per les aigües i fertilitzada pel llim del riu, cosa que assegurava constantment unes bones collites. La segona font de riquesa dels egipcis era el comerç: exportaven cereals, vins i manufactures als seus veïns d’Orient i, mitjançant la mar Mediterrània, les naus fenícies transportaven els productes egipcis als països riberencs. A canvi, rebien or, teixits, esclaus, etc.

2.2 LA MONARQUIA.- La crescuda del riu, que innundava impetuosament la vall, també originava calamarsades: era necessari controlar les aigües, construir preses, canals, drenar les terres innundades. La realització d’aquestes tasques exigia grans costos materials i molta mà d’obra. Aquestes circumstàncies afavoriren el naixement a la vall del Nil d’un poder fort i centralitzat per organitzar l’execució de les obres. Sorgeix, per tant, la figura del faraó com l’amo absolut de les terres i dels homes, acompanyat dels sacerdots i dels funcionaris que esdevingueren la classe privilegiada del país. A la base de l’estratificació social es trobaven els treballadors del camp i els esclaus, molt nombrosos i sense cap dret. L’exèrcit no va tindre un paper destacat, tal vegada perquè els egipcis se sentien protegits pel desert que els envoltava i no temien la invasió de cap enemic exterior. El primer fet important de la història dels egipcis fou la unificació de la vall (Alt Egipte) amb el delta (Baix Egipte) que es va produir cap a finals del 3000 a.C. amb el rei Menes, que fou el fundador de la primera dinastia de faraons (de les 30 en què està subdividida la història de l’Egipte antic). L’esplendor dels faraons va acabar amb els successors de Ramsés II (1301-1235 a.C.) de la dinastia XIX. Des d’aleshores, Egipte fou invadit per pobles d’Orient: assiris, perses i, finalment, per Alexandre “El Gran” que es va fer reconéixer com a faraó. Anys després, els romans faran d’Egipte una província de l’Imperi.

2.3 LA RELIGIÓ I EL CULTE ALS MORTS.- Els cicles del Nil, de crescuda-sequera, els canvis climàtics de dies calorosos i nits de fred intens, per als egipcis eren el resultat de l’enfrontament entre els déus. Set, déu del mal i del desert, matava a Osiris, déu de la vegetació i de la terra, coincidint amb el moment en què començava la sequera. La seua resurrecció provocava la crescuda de les aigües i la intervenció del déu Sol, Ammó-Ra, feia germinar les llavors. El Sol era, per a ells, la font de la vida que durant les hores d’obscuritat se n’anava a donar llum a un altre món igual que el seu. El contrast entre vida i mort era un més dels existents a la natura, per això l’important era sobreviure a la mort per a poder seguir vivint una nova vida al regne d’Osiris. La continuació de la vida depenia de la conservació del cos amb la mateixa apariència per a que el “ba” (una espècia d’ànima que abandonava el cos al produir-se la mort), no tingués cap dificultat en reconéixer al seu amo en l’altra vida. Mentrestant, l’altra part del difunt, el “ka” (el cos físic) descansava en la tomba junt a tot allò que li havien amanit al seu costat i que necessitava per a la seua segona vida. Tanmateix, l’ingrés a l’altre món estava condicionat a un judici en el que s’havia de demostrar el bon comportament del mort: obediència al faraó, cumpliment de la llei i submissió a la voluntat divina. Per ajudar-lo en el judici davant el tribunal d’Osiris, el difunt tenia al seu abast el “Llibre dels morts” que contenia les respostes que li obririen el pas fins el més enllà.

3.- L’ART DE LES GRANS CULTURES AGRÀRIES

3.1 MESOPOTÀMIA.- La ciència i l’art van tindre un gran desenvolupament en les ciutats-estat. L’escriptura va començar a Sumèria, amb signes, números i dibuixos per poder portar l’administració del temple i de la ciutat. Els sumeris també foren els inventors del sistema de numeració decimal que ha aplegat fins nosaltres; també elaboraren fòrmules per mesurar la superfície d’un camp i la capacitat d’un recipient. Els babilonis crearen els sistema de numeració sexagesimal, basat en el número 60, que avui encara s’utilitza per a la divisió del temps i per mesurar angles o arcs. Destaquen els temples mesopotàmics, per exaltar el poder terrenal del monarca (serà el model dels romans, bizantins i àrabs) amb importants relleus en ceràmica vidriada: Khorsabad (VIII a.C., que conté a l’interior un zigurat o torre piramidal de rajola, amb pissos escalonats) envoltat d’un mur de bous alats i amb nombrosos relleus d’alabastre i ceràmica, destacant el relleu de la lleona ferida; el Palau de Babilònia (reconstruït per Nabucodonosor) amb els famosos relleus de la porta d’Istar (decorada amb ceràmica); el Palau de Senaquerib en Nínive (amb relleus conservats al Museu Britànic). També a Persia trobem el Palau de Persépolis (residència de l’emperador Dario) amb la porta de Jerjes I.

3.2 L’ART EGIPCI.- L’art també fou una resposta a les seues creences religioses. No hi ha via la intenció decorativa, sinó més bé la pretensió de reflexar els seus pensaments sobre el món, la vida i la mort. Les obres són construïdes per als déus: temples de Luxor i Karnak; o per als morts: les tombes i les piràmides dedicades als faraons (destaquen les de Gizeh dedicades a Keops, Kefrén i Micerí, que també té una efígie). La finalitat de les tombes era protegir el sarcòfag dels robatoris. Només el faraó i els membres de la noblesa tenien el poder suficient per fabricar les construccions funeràries que han aplegat fins els nostres dies. Per a la resta de la població s’utilitzaven taüts de fusta que s’enterraven en l’arena. En principi, la tomba més senzilla era la mastaba, nom àrab que significa banc, que té forma de base de piràmide, però a partir de la III Dinastia, els faraons començaren a distingir la seua tomba (piràmide) de les demés. En l’Imperi Mitjà, apareixen els hipogeus o sepulcres excavats als acantilats de les roques (Tutmés III, Amenhotep II i Tutankamon, descobert en 1922). A les parets internes de les tombes pintaven escenes narratives amb passatges destacats de la vida del difunt, combinant la visió de perfil i la frontal per representar, de la forma més exacta possible, cada part del cos, fent reeixir la silueta de les figures seguint la llei de frontalitat i la llei de jerarquització. L’escultura va del realisme popular (l’escrivà assegut) i la delicada idealització reial (bust de la reina Nefertiti).

TEMA 9: LA PREHISTÒRIA (1r. d'ESO)

La Prehistòria abraça un període de temps que comença amb l’origen de l’espècie humana, ara fa més de dos milions d’anys, i s’estén fins l’aparició de l’escriptura (3.500 aC.). No hi ha testimonis escrits de l’activitat humana durant aquest període de temps tan llarg, només testimonis arqueològics. Al Paleolític (edat de la "pedra antiga") la humanitat vivia de la caça i la recol·lecció, i era nòmada; després, en el Neolític (edat de la "pedra nova"), va aprendre a domesticar animals i a cultivar la terra, i es va tornar sedentària. Les primers notícies escrites de la Península Ibèrica ens van arribar gràcies als grecs i els romans, és a dir, en els temps de transició a la Història o Protohistòria. La Història comença quan una civilització és capaç de generar documents escrits.

1. Els primers éssers humans
1.1. Adaptació i evolució.- Fa uns sis milions d’anys, alguns primats, a l’Àfrica, van començar una lenta evolució per a adaptar-se a les noves condicions climàtiques i sobreviure en un medi hostil. No tenien grans qualitats físiques, però van ser capaços d’organitzar-se en grups per caçar a les planes. Eren els primers homínids, que amb el pas del temps van donar lloc a l’espècie humana.

1.2. El procés d’hominització.- Els canvis que van convertir els primats en éssers humans van ser lents i complicats: posició vertical i marxa bípeda (homo erectus), desenvolupament del cervell, alliberament de les mans, aparició del llenguatge.

2. El Paleolític: la caça i la recol·lecció
2.1. Les societats de caçadors - recol·lectors.- L’aparició dels primers éssers humans marca el començament del primer període prehistòric: el Paleolític. Durant aquest període, els éssers humans eren depredadors, vivien d’allò que els oferia la natura: caça, pesca, recol·lecció. Aquests grups humans eren nòmades: es desplaçaven sovint buscant menjar, refugi o fugint dels perills.
2.2. La utilització del foc.- L’Homo erectus devia descobrir el foc de manera casual ara fa més d’1.500.000 anys. Més endavant, els neandertals van aprendre a encendre el foc per mitjà de diverses tècniques. El domini del foc va ser un element molt important per al progrés humà: va permetre calfar-se, il·luminar i, sobretot, cuinar i fer digeribles els aliments.
2.3. La fabricació d’instruments.- La fabricació d’instruments és un dels signes que diferencia l’espècie humana dels altres animals. Al començament, feien servir simples pedres tallades per aconseguir una vora tallant. Més endavant van fer servir sílex, amb el qual van fabricar bifaços (de 2 cares). I amb el pas del temps, es van fer servir nous materials com ara els ossos i les banyes d'animals, amb els quals feien hams, arpons, agulles, propulsors...

3. L’art de les cavernes
3.1. Les primeres creences religioses.- Les primeres creences religioses van aparèixer per la necessitat de donar explicació a fenòmens que resultaven misteriosos per als primers éssers humans: la vida, la mort, la pluja o el sol. Els éssers humans també van intentar influir sobre els fenòmens naturals per mitjà de cerimònies rituals. El fet que els enterraments seguiren unes pautes determinades ens suggereix la possibilitat que existiren rituals funeraris.
3.2. Les pintures rupestres.- Fa uns 30.000 anys, sobre les parets de les coves o dels abrics, els sapiens sapiens van començar a pintar i a esculpir motius diversos: mans, animals, escenes de caça... Hi ha diverses explicacions sobre el significat d’aquestes pintures: rituals màgics propiciatoris de la caça, cerimònies religioses, etc.
3.3. Estatuetes i gravats.- La humanitat prehistòrica també ens ha deixat nombroses mostres d’art mobiliari. Es tracta, principalment, de reproduccions d’animals, bastons gravats, penjolls d’os o de marfil i petites escultures femenines (Venus paleolítiques).

4. El Neolític: la producció d’aliments
4.1. L’agricultura i la ramaderia.- Fa uns 10.000 anys, en una zona de l’Orient Pròxim (coneguda com a Creixent Fèrtil), va començar la producció d’aliments. Aquesta nova etapa de la història de la humanitat és coneguda amb el nom de Neolític. L’observació constant dels fenòmens de la natura i dels animals van ser l’origen de l’agricultura i de la ramaderia.
4.2. Noves ferramentes i noves tècniques.- Les noves tasques agrícoles van comportar la fabricació de ferramentes especialitzades: l’aixada, la falç, el molí de mà… La necessitat d’emmagatzemar, transportar i coure els aliments va propiciar el desenvolupament de la ceràmica. També van descobrir com s’elaboren els teixits. I l’ús de pedres semiprecioses polides per a elaborar joies va comportar el desenvolupament de la mineria.
4.3. La difusió del Neolític.- Des del Creixent Fèrtil, es va produir, a partir del VII mil·lenni a.C., la difusió de les tècniques agrícoles noves arreu d’Europa. A més de fer-ho a l’Orient Pròxim, l’agricultura va sorgir de manera autònoma en altres zones del planeta: la vall de l’Indus (Índia), la vall de l’Huang He (Xina), la vall del Song Hong (Vietnam), els altiplans de Centreamèrica (Mèxic), la serralada dels Andes (Perú), etc.

5. L’Edat dels Metalls
5.1. La utilització dels metalls.- El primer metall conegut va ser el coure (5.000 a.C.), però era molt tou i els utensilis es deformaven molt de pressa. De la mescla del coure amb l’estany es va obtenir el bronze (3000 a.C.), un metall més dur que podia substituir la pedra. Vers el II mil·lenni a.C. es va començar a treballar el ferro, un metall excel·lent per a fabricar armes i ferramentes agrícoles.
5.2. L’elaboració dels metalls.- Al principi, es va començar a treballar el metall en fred (coure). Però la veritable metal·lúrgia va aparéixer més endavant, quan es va aprendre a utilitzar la forja. Una nova fase de la metal·lúrgia va començar amb el procés de fosa (bronze), que consistia a fondre el metall en un forn i donar-li la forma desitjada abocant-lo en motlles. Finalment, es va desenvolupar la siderúrgia (ferro), amb una tecnologia més complexa que necessitava temperatures altes.
5.3. Artesans i comerciants.- La metal·lúrgia era una activitat que necessitava veritables especialistes. A mesura que les societats es van fer més riques van sorgir altres oficis: joiers, ferrers, ceramistes, etc. La producció de mercaderies noves va estimular l’intercanvi, és a dir, el comerç. Paral·lelament, es desenvoluparen les primeres tècniques de navegació i es va inventar la roda.
5.4. Les primeres ciutats.- Aquestes innovacions van produir transformacions als poblats neolítics de l’Orient Pròxim. La població va créixer i els poblats van començar a tenir molts edificis i muralles per a defensar-se, i es van convertir en veritables ciutats. Amb el desenvolupament dels oficis especialitzats, van aparèixer grups socials diferenciats i algunes persones van començar a acumular riquesa i poder. De vegades, entre els guerrers que defensaven les ciutats s’elegia un cabdill o rei que governava la ciutat.

6. La Prehistòria a la Península Ibèrica
6.1. El Paleolític.- La presència dels pobladors a la Península Ibèrica és molt antiga. A Atapuerca (Burgos) s’han trobat les restes humanes més antigues de la Península Ibèrica. Aquests pobladors vivien en campaments a l’aire lliure i tenien ferramentes molt bastes. Més endavant, la Península va estar poblada per neandertals, que vivien en coves i abrics, i van començar a fabricar eines més especialitzades. En l’etapa final del Paleolític, amb l’Homo sapiens sapiens, es van incorporar materials com l’os i la banya, i també sorgiren les primeres mostres d’art.
6.2. Les pintures rupestres.- A la Península Ibèrica, molt rica en art rupestre, es diferencien dues grans zones: a la zona cantàbrica predomina la representació naturalista d’animals de finals del Paleolític, normalment aïllats i de colors vius (cova d’Altamira, Cantàbria) i a la zona mediterrània o llevantina hi ha escenes de grup amb una tècnica més esquemàtica i,, per tant, més recent (La Valltorta a Tírig, forma un conjunt de pintures rupestres declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO).
6.3. El Neolític. El megalitisme.- Les primeres comunitats neolítiques van aparèixer a la Península Ibèrica vers el VI mil·lenni aC. Els jaciments més antics es troben a la costa mediterrània i es caracteritzen per la presència de l’anomenada ceràmica cardial. El desenrotllament del megalitisme a la Península Ibèrica va començar al final del Neolític i va perdurar fins després de l’Edat dels Metalls. Extremadura, Galícia, País Basc, Catalunya i Andalusia són especialment riques en aquest tipus de monuments.
6.4. L’Edat dels Metalls a la Península Ibèrica.- Vers el III mil·lenni aC. es va estendre la metal·lúrgia del coure (Los Millares), més tard, vers el II mil·lenni a.C., es desenrotllaren cultures que coneixien la metal·lúrgia del bronze (El Argar). L’Edat del Ferro (I mil·lenni a.C.) va començar amb l’arribada de pobles colonitzadors de la Mediterrània (fenicis, grecs i cartaginesos) i celtes de Centreeuropa.
==========================================================

Prehistòria

View more PowerPoint from Joan Picas

ANNEX: Per saber-ne més...

I.- L’ORIGEN DE L’HOME. EL SER HUMÀ DEPREDADOR


1.-LA PREHISTÒRIA: EL LLIBRE DE LA TERRA.-
Coneixem com a Prehistòria la llarga etapa de la vida de la humanitat anterior a l’aparició de documents escrits. Els seus orígens es remunten, aproximadament, a 1.800.000 anys. La Prehistòria presenta dues grans èpoques: el Paleolític i el Neolític. Les dues paraules estan constituïdes per un element comú: “litos”, pedra. Per tant, aquesta divisió de la Prehistòria es fa atenent a l’ús generalitzat d’aquest material quan encara no havien aparegut els metalls; i la diferència entre l’una i l’altra etapa s’estableix en relació amb la forma de ser treballada. Així tenim: Paleolític o pedra antiga (treballada encara de forma molt rudimentària, tallada a cops); i Neolític o pedra nova, polimentada. I tanmateix, aquest aspecte no es fonamental per caracteritzar aquests dos períodes. El seu coneixement i la seua diferenciació passa per examinar l’evolució física del gènere humà, el desenvolupament de la base material de la seua existència i el seu progrés intel.lectual i cultural.

2.- EL PROCÉS D’HOMINITZACIÓ: HOMÍNIDS, ARCANTROPS, PALEANTROPS I NEANTROPS.-
 És l’època més antiga de la prehistòria. Segons els experts, la seua durada es perllonga fins el 10.000 a.C., aproximadament. És, doncs, l’etapa més llarga, durant la qual l’evolució humana va comptar amb grans obstacles deguts especialment als grans canvis climàtics del període: l’alteració de les radiacions solars produïren quatre glaciacions que, en el moment de la seua màxima intensitat cobriren de gel al voltant d’un terç de la superfície terrestre. Només en els períodes interglaciars, la flora i la fauna de les zones més càlides avançaven i s’estenien cap al nord. Aquest període geològic és conegut amb el nom de Pleistocé. A partir, més o menys, del 10.000 ó 8.000 a.C. s’inicia un període més càlid anomenat Holocé, o època dels al.luvions, quan l’home abandona a poc a poc les tècniques i la manera de viure paleolítica.

Dins del Paleolític distingim tres períodes: Inferior, Mitjà i Superior; que ens permeten observar l’evolució de l’home des del punt de vista físic, material i, fins i tot, intel.lectual. Des del punt de vista físic (a més del Sinanthropus pekinensis i d’altres que s’ha convingut a englobar dins dels anomenats “Homo habilis”), podem citar l’australopithecus o simi austral com el primer homínid, de finals de l’Era Terciària (Pliocé), que se fabricava els seus estris rudimentaris, encara que tenia un cervell poc desenvolupat i no s’ha pogut esbrinar si es tracta d’un ésser prou intel.ligent com per considerar-lo el primer home, però si que podem considerar-lo com l’antecedent dels arcantrops o primers éssers considerats membres de la família dels homes.

Efectivament, tots els científics estan d’acord en considerar l’homo erectus, pitecantropus, com el primer arcantrop, és a dir, el primer home, amb una capacitat craniana encara inferior a l’home actual, que fabricava objectes, practicava la cacera i coneixia el foc: cronològicament pertany a l’Era Quaternària (Pleistocé) i les restes més antigues s’han trobat al nord del Roselló i estan datada entre 1.200.000 i 700.000 anys.

 Durant el Paleolític Mitjà apareixen els paleàntrops, homes antics representants per l’home de Neanderthal, emmarcat ja en la categoria dels “sapiens”. Tenia un nas i uns maxil.lars molt pronunciats, tenien les cames lleugerament arquejades i estaven una mica encorbats. Els moderns neantrops, representats per l’Homo Sapiens Sapiens (Cromanyó), amb totes les característiques de l’home actual, apareixen uns 30.000 anys a.C., coincidint amb l’última glaciació (Würm IV).

3. L’HOME DEPREDADOR.-

L’home del Paleolític tenia una economia de supervivència depredadora, és a dir, vivia del que replegava de la natura: cacera, pesca, fruits, plantes comestibles, etc. però només era destructor, mai productor. La necessitat de trobar aliments el portava a realitzar una vida seminòmada, a l’aire lliure aprofitant el bon temps o tancant-se a la caverna quan venia el fred, cosa que també explica l’absència d’arquitectura.

L’evolució en la fabricació d’eines, armes o recipients fou molt lenta i desigual: només a finals del Paleolític Superior, i degut al descobriment de noves tècniques que van anar transmetent-se d’uns llocs a uns altres, el progrés fou molt més ràpid i uniforme. El material per excel.lència del paleolític fou la pedra, sobretot la que se podia treballar per fractura, com ara el pedrenyal o l’obsidiana, encara que també acabaren treballant l’os, la banya, l’ivori o la fusta.

Durant el Paleolític Inferior hi havia molt poca varietat d’instruments rudimentaris fets amb molt poca perícia. Al Paleolític Mitja apareixen estelles i resquills més elaborats, creant nous instruments de cacera (la llança). Al Paleolític Superior apareixen diferents avanços tècnics, amb ferramentes més perfeccionades, etc. Comença certa organització social, augmentant la varietat d’utensilis, de cultures i, com a conseqüència de millors condicions de vida, augmenta també la població. Les darreres cultures del Paleolític Superior (Solutriana, Magdaleniana: són noms que provenen dels llocs on s’han trobat) conjuguen la tècnica i decoració artística (puntes de fletxa en forma de fulles de llorer, etc.).

4.- LES TRANSFORMACIONS DEL MESOLÍTIC O EPIPALEOLÍTIC.-

És un període de canvis, de transició al Neolític. Després de la darrera glaciació es va produir un gran canvi climàtic: els gels començaren a retirar-se cap als pols i les zones més elevades, les precipitacions augmentaren i les pluges feren créixer els boscos, així la flora i la fauna no solament va augmentar, sinó que va experimentar, també, canvis molt grans. A més a més, l’espècie humana havia madurat el suficient com per saber adaptar-se als canvis i transformar la seua manera de viure. Les tècniques de recol·lecció d’aliments i les eines milloraren, la població començà a abandonar, cada vegada més, el nomadisme. Domesticaren alguns animals, com ara el gos, i aprengueren a polir la pedra per construir destrals, burils o cisells; però, de tota manera, malgrat el gran canvi en molts aspectes, encara hi havia moltes limitacions en una espècie humana que depenia de la recol·lecció d’aliments: era necessari un autèntic canvi radical, una vertadera revolució en la manera de viure i organitzar-se.

5.- EL PRIMER ART DE L’HOME.-

Com hem pogut observar, les manifestacions més abundants de la cultura paleolítica són els estris i les armes de pedra que solen tindre un escàs valor artístic, llevat d’algunes peces de gran bellesa corresponents als darrers períodes (Solutrià i Magdalenià). Degut al nomadisme, les autèntiques creacions artístiques del Paleolític són de caràcter figuratiu: l’escultura (destaca l’austríaca Venus de Willendorf, petita escultura aurinyaciana de pedra, relacionada amb el culte a la fecunditat) i la pintura (paleolítica i mesolítica). El tema principal i més abundant és el món animal amb una representació clarament naturalista.

La pintura.- És la manifestació per excel.lència del Paleolític, amb autèntiques obres mestres que mostren el grau de desenvolupament intel.lectual i estètic assolit, en aquell temps, pels humans. L’home del Paleolític Superior pinta, grava o fa les dues coses a la vegada, sobretot a l’interior de les coves, figures d’animals de l’entorn. És probable que aquestes representacions tinguessen un sentit màgic-religiós i que aquestes coves (Altamira, per exemple) foren utilitzades com a santuaris durant molt de temps, ja que solem trobar figures sobreposades molt a sovint.

Les obres més antigues pertanyen a la cultura aurinyaciana amb siluetes de mans, generalment l’esquerra, en color roig, negre o terrós. Molt a sovint apareixen les figures puntejades i després rematades amb una línia de color prou grossa. A Espanya trobem mostres d’aquestes primeres pintures a Cuevas del Castillo i La Pasiega (Santander) o la figura d’un bisó en l’interior del qual només apareix dibuixat un cor (reforçant el caràcter màgic?) en El Pindal (Astúries).

5.1 Les pintures de l’escola franco-cantàbrica.- Caracteritzades per un gran naturalisme, la fidelitat al model posa de manifest l’esperit d’observació de l’artista que recrea animals típics de la fauna paleolítica: mamuts, bisons, cérvols, etc. Normalment de grans proporcions i policromia, amb predomini de rojos, ocres i negres. No sol aparèixer la figura humana i els animals es representen independents, mai formant escenes. Les pintures solen trobar-se al fons de les coves on no sol arribar la llum. Aquestes pintures rupestres de la cultura magdaleniana assoleixen les més elevades cotes de qualitat i naturalisme, sobretot, a la cova d’Altamira (en Santillana, Santander, on els animals representats semblen estar en relleu, ja que a l’hora de plasmar-los a la roca s’aprofitaren les sinuositats de les parets i, sobretot, del sostre on cal destacar la volta amb el grup de bisons amb els perfils gravats a l’interior de les figures en negre, roig, morat i groc), considerada la “Capella Sixtina” del Paleolític, també en San Román de Cándamo (Astúries, amb un bisó amb tres potes i una vaca amb el cap en dues posicions, tractant de representar el moviment) o en les franceses de Font de Gaume i Lascaux.

5.2 Les pintures mesolítiques de l’art llevantí.- Presenten característiques molt diferents a les anteriors. En primer lloc, pels temes que tracten, són d’un període posterior: l’Epipaleolític o Mesolític. En comptes d’aparèixer en l’obscuritat de les coves, estan en abrics naturals a plena llum, a l’aire lliure. El tamany de les figures és molt més petit, de vegades minúscul. Apareix la figura humana, així com alguns éssers antropomorfos (bruixots?). L’artista ja no se limita a juntar figures, sinó que comença a crear escenes de cacera, de guerra, dansa (rituals), etc. Els animals representats també han disminuït en tamany, ja no es tracta de la fauna paleolítica. Des d’un punt de vista més tècnic, s’ha de destacar que el colorit és pla i l’estil molt més esquemàtic, obrint un camí cap a l’abstracció dels símbols. Entre els descobriments més importants, cal destacar les pintures de Cogull (Lleida) on podem vore una escena formada per figures femenines que dansen al voltant d’una figura masculina, però on trobem el conjunt més nombrós i més important del món és, precísament, a les comarques de Castelló: El Barranc de la Gassulla (Ares), La Joquera (Borriol), Cova del Roure (Morella), Cova del Polvorí (Pobla de Benifassà), La Valltorta (Tírig), Vilafranca del Maestrat, Vilafamés, etc.

LA PINTURA EPIPALEOLÍTICA O MESOLÍTICA.-

Cap a l’any 10.000 a.C., aproximadament, comença el període Epipaleolític o Mesolític. Els especialistes afirmen que s’aturen els canvis climàtics propis del Pleistocé, iniciant-se una nova etapa climàtica, l’Holocé, caracteritzada per fluctuacions tèrmiques que determinaren fases de màximes i mínimes, humides i seques, a las que tingué que adaptar-se tota la fauna i tota la flora terrestre. La millora climàtica va suposar una important transformació en la manera de viure, abandonant les coves com a refugi permanent per a instal.lar-se als abrics i a l’aire lliure. A més dels testimonis lítics i dels utensilis d’ús domèstic trobats, que apunten la milloria que suposen les noves tècniques de polimentació del Neolític, són d’excepcional interès les pintures dels abrics de La Valltorta. Aquestes pintures, a diferència de les trobades a la zona franco-cantàbrica, abandonen l’obscuritat de les coves del paleolític superior i presenten les següents particularitats:
-Es troben en abrics naturals a plena llum i a l’aire lliure.
-El tamany de les figures és molt més petit, de vegades minúscul. Així, els animals representants també han disminuït, perquè ja no es tracta de la fauna glacial del Pleistocé.
-Apareix, per primera vegada, la figura humana, així com éssers antropomorfos (bruixots?). I no solament ajunten figures, sinó que tracten de crear escenes de cacera, guerra, dansa ritual, etc.
-Els colors utilitzats són plans: la tècnica comença a allunyar-se del naturalisme paleolític, iniciant-se certa tendència cap a l’esquematisme i l’abstracció simbòlica del Neolític.

LA VALLTORTA.- Tots els abrics amb pintures d’aquesta àrea estan situats als següents termes municipals: Terme de TÍRIG.- Coves de Ribasals o del “Civil” (4), Cova dels Tolls Alts (5), Cova del Rull (6), Cova dels Cavalls (7), Cova de l’Arc (8), L’Arc (9), Cova de la Taruga (10), Cingle del Mas d’en Josep (11). Terme d’ALBOCÀSSER.- Coveta de Montegordo (1), Cingle Mas d’en Salvador (2), Cingle de l’Ermita (3), Cova Gran del Puntal (16), Covetes del Puntal (17).

Terme de les COVES DE VINROMÀ.- Cingle dels Tolls del Puntal (15), Cova Alta del Lledoner (12), Cova de les Calçades del Mata (13), Coves de la Saltadora (14).

II.- LA REVOLUCIÓ NEOLÍTICA I ELS PRIMERS METALLS

1.- CARACTERÍSTIQUES DEL NEOLÍTIC.-
A partir del 7000 a.C., aproximadament, comença el Neolític, un període marcat pel conreu de les plantes i la cria del bestiar. L’agricultura i la ramaderia són les dues grans aportacions de la gran revolució neolítica. Només, si de cas, la “revolució industrial” de l’època contemporània podria comparar-se a la convulsió, en tots els ordes de la vida humana, que suposa el Neolític: agricultura, ramaderia, artesania (ceràmica, teixits), arquitectura (funerària, primers poblats), organització social, religiosa, política, etc.

Aquest canvi revolucionari irreversible va permetre influir sobre la natura, transformar-la i servir-se d’ella en comptes de tindre que sotmetre’s cegament a les seues forces. La vida humana en el marc social comença a imposar-se sobre la vida animal en el marc natural, a partir del Neolític (l’Ecologia, com invent humà i social, només pretén perpetuar aquest domini a base de mantindre, també de forma artificial, un mínim percentatge del marc natural que continue possibilitant el manteniment de la humanitat).

Des d’un punt de vista social, l’agricultura i la ramaderia van exigir noves i més complexes formes d’organització. De les hordes nòmades paleolítiques (tribus salvatges itinerants) se va passar a la constitució de grups familiars en poblats. El nou tipus d’economia també va comportar la divisió social del treball i l’aparició de les classes socials, segons el repartiment de la riquesa. Amb la vida sedentària l’home ja no estava tan condicionat per la recerca dels aliments i la seua vida es va fer més estable, construint-se cases (palafits, coves treballades en les roques, cabanes, etc.). També apareix la ceràmica per ajudar-los a coure i conservar els aliments, així com la confecció dels teixits (fusos, telers) com a feina complementària de l’agricultura i la ramaderia els dies de mal oratge. La tècnica de polimentar la pedra estava molt avançada com ho demostren les troballes de vasos de pedra als nombrosos jaciments neolítics. Sorgeixen noves idees lligades al culte i conservació dels morts que quedaran reflectides en l’arquitectura funerària.

2.-L’ART NEOLÍTIC I EL MEGALITISME.-
Els canvis climàtics i les noves formes de vida també tingueren les seues repercussions en l’art, sobretot a partir de l’Eneolític o període de transició entre el Neolític i l’anomenada Edat dels Metalls (coure, bronze, ferro). El Neolític va aportar la ceràmica decorada amb motius geomètrics, encara que als primers temps encara es desconeix el torn d’alfarer. Fou a l’Eneolític (entre el 2500 i el 1700 a.C.) quan arriba a la Península Ibèrica la cultura del Vas Campaniforme (amb jaciments per tota la costa mediterrània i també a La Plana: al Castell de la Vilavella i en Vila Filomena a Vila-real) amb decoració a base d’incisions que reomplien amb una pasta més blanca que la del fang del vas; aquest tipus de ceràmica campaniforme, d’un incert origen centreuropeu, va tindre molta difussió per l’occident d’Europa.

Però la gran novetat, a partir del Neolític, fou l’arquitectura. A l’esdevindre sedentari, l’home donarà major importància a certes problemàtiques, com ara la vivenda o la conservació de les restes mortals dels avantpassats i familiars. Per tant, és a partir d’ara quan comencen a sorgir les primeres manifestacions arquitectòniques. A més d’utilitzar les coves, construeix vivendes subterrànies i de fusta. Les restes més importants pertanyen als palafits, construïts, sobre grans entramats de fusta clavats al fons dels llacs. Tanmateix, les edificacions més importants són les destinades als morts, les construccions funeràries de l’Eneolític fetes amb grans blocs de pedra i, per això mateix, anomenades monuments megalítics. Els megalits més importants són: el menhir (monolit), el cromlech (menhirs col.locats formant un cercle), les aliniacions (menhirs disposats en filera, aliniats), o el dolmen que és el monument més important des del punt de vista arquitectònic. La paraula “dolmen”, d’origen bretó, significa taula de pedra; és la primera manifestació d’arquitectura amb sobrellinda, format per vàries pedres verticals sobre les que descansen una o vàries pedes horitzontals i pot presentar-se de formes diferents: a l’aire lliure, cobert per un túmul de terra, amb una sola càmara o amb càmara i corredor per accedir-hi (amb dolmens successius es van construir els “sepulcres de corredor”). A la Península Ibèrica destaquen els dolmens trobats en Antequera, província de Málaga (coves de Menga i del Romeral), en Sevilla (cova de La Pastora i Matarrubilla de Castilleja de Guzmán), en la Serra de Rodes (Alt Empordà), així com el menhir de la Vallvanera (Baix Empordà), o el famós cromlech del Santuari de Stonehenge (Gran Bretanya). Altres monuments megalítics importants són els típics de les Balears, considerats d’època posterior als anteriors (Bronze II, del 1700 al 1300 a.C.): el talaiot o torre, la taula (exclussiva de Menorca) o estructura de pedra en forma de “t” i, per acabar, la naveta o nau invertida amb una càmara interior i fins a tres naus separades per pilars de pedra. Aquestes construccions ciclòpies (transportades, segons la llegenda, pels gegants ciclops) podrien ser obra d’una civilització relacionada, a través de Còrsega i Malta, amb la cultura de les illes de la mar Egea.
======================================================

PENÍNSULA IBÈRICA: ELS ORÍGENS PREHISTÒRICS

I.- LA PREHISTÒRIA.- Generalment, s'anomena prehistòria a l'etapa en que no hi ha documents escrits i que sol estudiar-se únicament a partir de les restes humanes i d'animals (ossos), del material lític (pedra) i de les restes arqueològiques que ens han deixat. Cada poble, per tant, pot entrar al període històric en un moment diferent (a Canàries vivien en plena prehistòria durant l'època medieval).

1.- EL PALEOLÍTIC.- El Paleolític peninsular, o època de la pedra tallada, s'allarga des del moment en que l'home habita la Península (fa 2 milions d'anys?) fins el 10.000 a.C.

1.1 Idees generals.-

-Economia: depredació, és a dir, aprofitament i destrucció (caça, pesca, recol.lecció). 

-Organització social: Horda nòmada (tribu salvatge itinerant). 

-Població: 50.000 hab. al Paleolític Superior (última glaciació). 

1.2 Paleolític inferior (fins el 100.000 a.C.).- 

-Restes humanes: Homo Habilis, Homo Erectus (Orce, Atapuerca, Banyoles). 

-Cultures: Pebble culture (palets, "guijarros"), Abevil.lià i "Achelense" (destrals de mà), Clactonià (resquills).
-Jaciments: Castella-Lleó (Sòria, Manzanares, riu Tajo). 

1.3 Paleolític mitjà (fins el 35.000 a.C.).- 

-Restes humanes: Neanderthal (Cova Morin, Cova Negra, Gibraltar). 

-Cultures: Mosterià (micròlits). 

-Jaciments: Santander, València, Sud d'Andalusia. 

1.4 Paleolític superior (fins el 10.000 a.C.).-

-Restes humanes: Homo sapiens o de Cromanyó 

-Cultures: Aurinyacià, Gravetià (punta de "gravette"), Solutrià (puntes de fletxa), Magdalenià (estris amb ossos i banyes)... 

-Art rupestre franco-cantàbric (Altamira, El Castillo): ritual màgic-religiós on representen els animals que cacen (rens, bisons, mamuts) i la seua forma de vida seminòmada. 

-Jaciments: es situen, sobretot, a la Serralada Cantàbrica. 

1.5 El mesolític o epipaleolític (fins el 5.000 a.C.).- És una etapa de transició envers el Neolític: amb el retrocés de la glaciació canvia el clima, la fauna i, per tant, la forma de viure. -Cultures: Azilià, Asturià (molt pobres). 

-Art rupestres llevantí a Cogull (Lleida) i, sobretot, a les comarques de Castelló: La Valltorta (Tírig), el barranc de la Gassulla (Ares del Maestrat), La Cova del Polvorí (Pobla de Benifassà), Vilafranca del Maestrat, Vilafamés, etc.

2.- EL NEOLÍTIC.- El Neolític peninsular, o època de la pedra polimentada, es va imposar cap al 5.000 a.C. de Crist amb l'arribada de pobles orientals (pel Mediterrani) i/o nordafricans (per l'Estret de Gibraltar): els historiadors no s'acaben de posar d'acord (aquesta és una característica de la revisió actual sobre els estudis de prehistòria, ja que en els darrers anys s'estan produint troballes que han capgirat l'opinió sobre algunes de les conclusions que, fins ara, es tenien per certes).

2.1 Idees generals.- 

-Economia: Producció (agricultura, ramaderia), a més de la millora de tècniques anteriors. 

-Organització social: Sedentarisme (aparició dels poblats). 

-Població: Augment de població (migracions, millora del clima, etc.)

2.2 Sedentarització i aparició de poblats: la vida al poblat va permetre el desenvolupament tècnic de les eines de treball (destrals, aixades), dels mitjans per conservar aliments (ceràmica), dels sistemes de transport (roda), de les construccions col.lectives (menhir, dolmen, cromlech), de l'artesania (teixits)... però també la divisió del treball (apareixen els primers especialistes), el desenvolupament del comerç i les pràctiques religioses (enterraments). 

2.3 El neolític a la Península Ibèrica: la cultura d'Almeria ("El Garcel") és la més representativa del neolític hispànic, així com la ceràmica cardial (petxina de cardium) que es troba al litoral mediterrani, com ara a la Cova de l'Or de Beniarrés (Alacant). A partir de l'Eneolític també trobem moltíssim jaciments a les comarques de Castelló.

3.L'ENEOLÍTIC.-

3.1 Els primers metalls i les construccions megalítiques: aquest període també és conegut amb el nom de calcolític (Edat del cobre), ja que un grup d'emigrants introduïren les noves tècniques de la metal.lúrgia (2.500 a.C.) des dels pobles costaners mediterranis més avançats (civilitzacions urbanes que dominaven el treball del coure i de l'estany) establint-se al sud peninsular (Almeria, Cartagena, Huelva). Construïen petits poblats fortificats i van difondre les construccions arquitectòniques megalítiques, sobretot els sepulcres de corredor (evolució del dolmen): Menga (Antequera), La Pastora (Sevilla). 

3.2 La cultura de los Millares: és el millor exemple de l'eneolític peninsular; es tracta d'un poblat situat aprop d'Almeria (2340 a.C.), format per una petita ciutat emmurallada (+-2000 hab.) i una necròpolis amb grans tombes megalítiques; vivien de la ramaderia i d'una agricultura prou desenvolupada. 

3.3 La cultura del vas campaniforme: va desenvolupar-se paral.lela en el temps a l'anterior; molt extesa arreu d'Europa (d'origen centreuropeu?), així com a la península (de Carmona a Ciempozuelos), caracteritzada per la forma de les seues peces ceràmiques.

4.EL BRONZE. LA CULTURA CICLÒPIA I L'ARGAR.- Els pobles eneolítics més avançats importaren la nova tècnica de l'aleació del coure amb l'estany cap al 1.700 a.C. (Riotinto era un poble exportador de coure), probablement per la ruta del port de Cartagena (on arribava l'estany de Cornualla). Durant aquest període prehistòric hi havia dues cultures importants: 

a) La ciclòpia de les illes Balears (grans pedres transportades pels gegants cíclops, segons la llegenda): les seues construccions característiques són els talaiots, les taules i les navetes. 

b) L'Argar (Almeria, 1700-1100 a.C) és posiblement la primera cultura urbana d'Occident, desenvolupada al voltant de la mineria. 

II.- L'ETAPA DE LES COLONITZACIONS HISTÒRIQUES: Les primeres notícies sobre la Península ens arriben mitjançant notícies escrites d'altres pobles històrics (grecs, romans). Aquesta època de transició, de la prehistòria a la història, s'anomena PROTOHISTÒRIA (és a dir, hi ha documents escrits, però aquests no han estat produïts pels pobles peninsulars).

5.ELS POBLES COLONITZADORS HISTÒRICS.- Durant el primer mil.lenni a.C. es produeixen tres fenòmens: ús del ferro, entrada de la península en els circuits comercials mediterranis i l'entrada a la història (protohistòria) de la mà de fenicis, grecs i cartaginesos. 

5.1 La colonització fenícia: comercial, anterior al VIII a.C., amb colònies situades en punts estratègics de la ruta dels metalls (Gadir, Malaka, Sexi, Abdera, Ilici). 

5.2 La colonització grega: comercial, s'establiren al llarg de la costa mediterrània a partir del segle VIII a.C.(Rhode, Emporion el 580 a.C., Hemeroscopeion, Alonis, Akra Leuke, Mainake) fins que el cartaginesos els obligaren, militarment, a retirar-se fins la zona nord-est. 

5.3 La colonització cartaginesa: els successors dels fenicis continuaren la tasca comercial dels primers (s.VII) fundant importants colònies (Ebyssos, Cartago Nova), però les seues colònies, amb el temps, van esdevindre places fortes militars des d'on ocupar la Península (on trobaven mercenaris i plata) que només cedirien davant el poder de Roma (Guerres Púniques). 

5.4 Influència dels pobles colonitzadors: els pobles hispànics van ser colonitzats des del punt de vista econòmic i només foren importants com a exportadors de primeres matèries (metalls, blat, oli, cavalls, esclaus, soldats, etc.). En canvi, els pobles colonitzadors històrics (fenicis, grecs i cartaginesos) introduïren a la península nous conreus (vinya, olivera), l'ús del ferro i tècniques mineres, l'aprofitament de les salines, indústria de salar el peix, el torn de terrissaire, formes mercantils i monetàries, nous conceptes urbanístics, tipus d'escriptura, peces artístiques i d'altres formes culturals.

6.ELS POBLES INDÍGENES:
6.1 Tartessos: la misteriosa cultura tartèssia es deuria estendre pel vall del Guadalquivir. Devia ser un regne (estructura monàrquica amb legislació: Gargoris, Habis) amb una base agro-pecuària important, sense oblidar el desenvolupament de la mineria (dominant Riotinto i Sierra Morena) i el comerç amb fenicis i grecs; potser que fos destruïda pels púnics a finals del segle VI a.C. Les úniques restes materials que tenim són l'extraordinari tresor d'El Carambolo (Sevilla), el d'Aliseda (Càceres) o el del cortijo de Ébora (Cadis) que alguns historiadors consideren joies fenícies importades de Xipre i de la Mediterrània oriental. Però també hi ha referències en la Bíblia (Tarsis?) i en els historiadors grecs (Heròdot) o romans. 

6.2 Els ibers: estaven repartits per la costa mediterrània, des del migdia francès fins el Segura (indigets, laietans, ilergets, jacetans, ilercavons, edetans, contestans, etc.). Vivien en petits poblats, emmurallats, situats en turons i amb la necròpolis al costat, que constituïen el centre de l'activitat econòmica: agricultura de cereals, vinya, oliveres i ramaderia complementària; també és dedicaven al comerç de metalls a les zones costaneres meridionals (Cartagena). Els ibers habitaven la costa mediterrània des de feia molts segles, però el seu moment de més potència cal situar-lo entre els segles V i II a.C. (la presència romana, a partir del 218 anirà descomposant-lo i aculturant-lo a l'estil de Roma), quan, a partir d'influències d'altres pobles (gregues o fenícies), evolucionaran en les seus formes de vida i en el seu art: Dama d'Elx, Dama de Baza (pàg.30), Bitxa de Balazote, etc. Al ser pobles molt avançat tècnicament i cultural, seran també els primers en ser romanitzats. 

6.3 Els celtes: són uns pobles d'origen indoeuropeu que van penetrar en dues onades (als segles IX i VI a.C.) pels Pirineus, introduint a la Península el ferro i l'enterrament per incineració (camps d'urnes). Els celtes s'establiren pel nord de Catalunya, valls de l'Ebre i del Duero i per la meseta, arribant fins l'Atlàntic i l'actual Portugal. Entre les mostres d'art més importants que ens han deixat, malgrat no ser tan exòtiques com les iberes, destaquen els Toros de Guisando (pàg.31). 

6.4 Els celtibers o d'altres pobles pre-romans: tradicionalment, es considerava el tòpic d'una simple barreja de celtes i ibers, però açò és fonamentalment inexacte. En l'estat actual dels estudis històrics podem afirmar que els celtíbers són el resultat de la fusió d'alguns pobles indígenes de la Meseta amb els invasors indoeuropeus (procedents de Centreuropa); els seus elements dominants són d'origen celta o indoeuropeu. El servei d'aquests pobles com a mercenaris als pobles del sud i del sud-est facilitaren els intercanvis culturals. Les principals tribus celtiberes s'establiren en la zona centroriental de la Meseta (Numància, Bílbilis, Segóbriga que no té res a veure amb Sogorb, etc.) junt a pobles de cultura semblant, com ara els arévacs, bels, titis, lusons, pelendons, etc.