Durant gran part de l'Edat Mitjana els coneixements geogràfics dels europeus es van limitar al seu propi continent i als països de la conca del Mediterrani. Arran de les Croades es va establir un estret contacte amb l'Orient. Al segle XIII el venecià Marco Polo va viatjar per terra a la remota Xina i va viure durant diversos anys a la cort de l'emperador mongol Kublai Kan. Al seu retorn a Europa va donar a conèixer les meravelles que havia vist.
El comerç amb Àsia es feia per mar i terra. Totes les mercaderies passaven per moltes mans i cada mercader volia fer el seu guany. Els més beneficiats eren els mercaders italians ja que ells tenien pràcticament un monopoli sobre les rutes del Mediterrani. Com a conseqüència, a la resta d'Europa havien de pagar preus elevats per les espècies, sedes i altres cobejades mercaderies de l'Orient.
Els europeus tenien un fort interès per les mercaderies importades, però no volien pagar els alts preus. Els comerciants de l'Europa occidental van començar a cercar vies per trencar el monopoli dels italians i per fer tot el comerç per mar. Devia ser possible descobrir una ruta marítima directa a les Índies.
Des del segle XII la navegació va fer considerables progressos. Els homes van aprendre a construir vaixells més grans i segurs. Especial importància van tenir dos invents: la brúixola i l'astrolabi. Els navegants europeus van començar a utilitzar la brúixola que poden haver conegut dels àrabs o en la Xina. L'astrolabi que es va començar a utilitzar en el segle XV, era un instrument que permetia determinar la posició d'un vaixell mitjançant l'observació dels astres.
A partir del segle XIII van poder disposar dels portolans, mapes bastant exactes dels ports i de les costes. El desig de descobrir noves rutes marítimes va impulsar als homes a emprendre audaços viatges en el curs dels quals no només van explorar mars desconeguts, sinó que també van descobrir noves terres i nous continents.
Els primers que es van atrevir a abandonar les costes conegudes van ser els portuguesos. L'infant portuguès Enric, el Navegant (1394-1460), desitjós d'augmentar el poder de Portugal i de difondre la fe cristiana, va consagrar tota la seua vida i els seus mitjans a l'estudi científic de la navegació a l'Atlàntic i a l'exploració de la costa africana. Va fundar una escola de navegació en Sagres i va contractar els millors navegants i cartògrafs. Els seus vaixells navegaren fins les Açores, Madeira, les Illes de Cap Verd i la Costa d'Or.
El 1434 Gil Eanes dobla el Cap Bojador, però més endavant, en 1487, Bertomeu Dias va arribar fins a l'extrem sud d'Àfrica al qual va donar el nom de Cap de les Tempestes. El seu viatge va oferir la prova de que hi havia una passada a l'Orient. La bona notícia va induir al rei de Portugal de canviar el nom del terme pel de Cap de la Bona Esperança.
El juliol del 1497 Vasco da Gama va salpar de Lisboa amb quatre vaixells. El novembre del mateix any va poder vorejar el Cap, després va navegar per la costa oriental d'Àfrica cap al nord i va creuar l'Oceà Índic. El maig de 1498 va arribar a Calicut (Índia). El setembre de 1499 va estar de tornada a Lisboa on va ser rebut amb gran entusiasme. Havia perdut dos vaixells i les dues terceres parts de la tripulació. La venda de les espècies i joies que havia comprat a l'Índia va deixar una suma seixanta vegades més gran que tot el cost de l'expedició. Finalment, s'havia descobert una ruta marítima directa a les Índies que permetia prescindir de tots els intermediaris i trencar el monopoli dels comerciants asiàtics i italians.
Mentrestant Castella, per la seua banda, havia iniciat l'exploració d'un camí directe a l'Índia. Cristòfor Colom, l'origen genovés del qual s'està posant en dubte darrerament (era Colom català), estava convençut que la Terra era rodona i, influït per les idees de l'astrònom florentí Toscanelli, va pensar que la ruta a l'Índia per l'oest era més curta que per l'est.
Colom va guanyar el suport dels Reis Catòlics, Ferran i Isabel. El 3 d'agost de 1492 va partir amb tres vaixells del port de Palos (o va ser des de Pals, a Catalunya?)... .
El 12 d'octubre de 1492 va descobrir l'illa de Guanahani, una illa de les Bahames. Després va seguir viatge a Cuba i Hispaniola (Haití) i va tornar triomfant a Espanya. En tres viatges posteriors va explorar gran part de les Antilles i les costes de Veneçuela i d'Amèrica Central. Convençut que havia descobert el camí de l'oest, va donar a les terres descobertes el nom d'Índies.
Els Reis Catòlics, amb la finalitat d'assegurar els seus drets sobre les noves terres, van recórrer al Papa Alexandre VI (nascut a Xàtiva i amic personal de Ferran el Catòlic) el qual, l'any 1493, els va garantir mitjançant l'edició de tres Butlles pontifícies la possessió de les terres situades a 100 llegües a l'oest de les Açores.
La decisió pontifícia fou desconeguda per la cort de Lisboa. Va sorgir el perill de que esclatés la guerra. Més les dificultats van poder ser superades i en 1494 Espanya i Portugal van signar el Tractat de Tordesillas en el qual es va traçar una línia de demarcació de pol a pol fixada a 370 llegües a l'oest de les illes de Cap Verd (48 º oest de Greenwich).
El món va quedar dividit en dos hemisferis: Occident per a Espanya, l'Orient per a Portugal. Com exploracions posteriors demostrarien que l'extrem oriental de Sudamèrica quedava a l'est de la línia de demarcació, Brasil esdevindria portuguès. A Àsia, per altra banda, les illes Filipines passarien a ser possessió espanyola.
En els primers decennis del segle XVI l'exploració del Nou Món va fer ràpids progressos. Europa va rebre les primeres notícies més detallades sobre les noves terres a través dels relats d'Amérigo Vespucci, italià que va participar en algunes expedicions espanyoles i portugueses a la costa oriental de Sudamèrica. El geògraf Martin Waldseemüller, creient que Amérigo Vespucci era el descobridor del Nou Món, va proposar en 1507 donar al continent el nom d'Amèrica.
Els viatges exploratoris van culminar en l'expedició d'Hernando de Magallanes que per primera vegada va donar la volta al món. Magallanes, portuguès al servei del monarca espanyol Carles V, va partir en 1519 d'Espanya amb 5 vaixells i 243 homes. Va creuar l'Atlàntic, va avançar per la costa del Brasil i Argentina i va travessar l'estret que porta el seu nom. Va creuar el Pacífic i va arribar fins a les Filipines on va ser mort pels naturals. Un dels seus oficials, Juan Sebastián Elcano, va prendre el comandament, va creuar l'Índic, va doblar el Cap de Bona Esperança i va poder tornar a Espanya, després de quasi tres anys d'absència, amb un sol vaixell i 18 tripulants.
Tornava a Europa el primer vaixell que havia donat la volta al món, demostrant que la Terra era rodona i, que Amèrica era un nou món. Després del descobriment d'Amèrica, els castellans iniciaren la increïble tasca d'explorar i colonitzar Amèrica. La presència colonial d'Espanya a Amèrica va durar més de 300 anys, però l'obra cultural perdura encara actualment.
EXPEDICIONS I CONQUESTES:
-Hernán Cortés, després de la batalla d'Otumba i la conquesta de Tenochtitlán (Mèxic), en 1521, aconseguí el domini de l'Imperi asteca de Moctezuma.
-Francisco de Pizarro va dominar l'actual Perú (el Birú) amb la conquesta de Cuzco en 1533, capital de l'Imperi incaic d'Atahualpa.
-A més, cal destacar la conquesta de Xile per Valdívia, les campanyes de García Hurtado contra els araucans, les expedicions de Ponce de León, Díaz de Solís, Pedro de Heredia, Cabeza de Vaca, Mendoza, Orellana, etc. així com les expedicions a les Filipines de Legazpi i Urdaneta.
SOCIETAT I CULTURA A L'AMÈRICA ESPANYOLA:
-Es promulgaren les lleis d'Índies per protegir els indígenes americans dels abusos de la colonització.
-Es creà una administració colonial amb diversos organismes: Consell d'Índies (assessorava els reis d'Espanya sobre el govern de les terres conquerides), Virregnats (grans demarcacions territorials governades per un virrei), Audiències (demarcacions judicials) i Ajuntaments (govern de les ciutats).
-Naixement d'una nova societat colonial: encara que els espanyols es barrejaren racialment amb els indígenes, va sorgir una nova organització amb una distribució de riquesa i poder atenent a les races (criolls, mestissos, mulats, zambos) i l'estatus social (rics propietaris, classes mitjanes, classes baixes i esclaus).
-Establiment de l'encomienda (lot de terra i d'indis que eren propietat d'un espanyol), la mita (sistema indígena de reclutament obligatori per a treballs col.lectius que fou adaptat a les necessitats dels conqueridors) i les reduccions (poblats d'indis organitzats per religiosos -generalment jesuïtes- amb col.lectivització de la feina i la propietat: sobre aquesta temàtica és interessant la pel·lícula La Misión).
-Es va produir un comerç molt actiu amb la Península, introduïnt a Amèrica els conreus de blat, ordi, vinya, olivera, etc. i adaptaren a les noves terres, amb gran èxit, la canya de sucre i el café; d'Amèrica portaren nous conreus com ara el blat de moro o panís, el tabac, la patata i el cacau, així com l'or i la plata de les mines de Mèxic i Perú. La ramaderia americana es desenvolupà ràpidament per la ràpida adaptació de les espècies introduïdes pels espanyols: cavalls, vaques, etc.
-Els espanyols s'encarregaren d'alfabetitzar els indígenes i portar-los el cristianisme, però la colonització acabà amb les grans cultures d'Amèrica: maia, asteca i incaica (De tota manera, segons Henry Kamen, la vertadera alfabetització en castellà dels hispanoamericans va tenir lloc a partir del segle XIX -i sobre tot durant el segle XX- quan els governs criolls, sorgits de la independència de les colònies americanes, implantaren un sistema d'ensenyament reglat, més o menys universal, és a dir, com ha passat als territoris no castellanoparlants de l'estat espanyol).
Civilizaciones Precolombinas Aztecas Mayas E Incas
View more presentations from C.R.A.
LES CULTURES PRE-COLOMBINES
Les cultures americanes més antigues es consideren prehistòriques, no per la relació que tenen amb les del Vell Món, ja que el seu desenvolupament és autònom, sinó perquè es tracta de cultures en les quals es desconeixia l'escriptura i s'utilitzava la pedra com a material bàsic.
Es consideren històriques les cultures que existien a Amèrica en el moment de la conquesta. Tot i que algunes es relacionen entre elles, constitueixen processos diferents, que s'acostumen a classificar en zones geogràfiques: la cultura asteca a l'actual Mèxic; la maia a Yucatán i Amèrica Central i la incaica a la zona andina de l'Amèrica del Sud.
Encara que són diferents entre elles, aquestes cultures tenen característiques similars. En relació amb la història d'Europa podríem considerar aquests pobles encara dins d'una etapa neolítica: desconeixien la metal•lúrgia, si bé utilitzaven l'or i la plata com a elements decoratius; eren pobles que vivien de l'agricultura, especialment del blat de moro, i que amb prou feines es comunicaven entre si per les dificultats del transport, ja que no coneixien la roda ni tenien animals de tir.
ELS ASTEQUES
A l'actual Mèxic existeixen restes de successives onades de pobles que van confluir, amb l'arribada dels asteques al segle XIII, en la formació d'un ampli imperi. Gràcies a les tradicions que es conservaven a l’època de la colonització coneixem forca bé el desenvolupament polític d'aquest imperi. La seva capital, Tenochtitlan, és una fortalesa de dics i canals fundada al començament del segle XIV a la llacuna de Mèxic.
La cultura asteca recull elements dels pobles anteriorment establerts a la zona. Els asteques, un pobre eminentment guerrer, coneixien l'arc i la fletxa, la llança, la maca i la javelina. Estaven organitzats políticament i socialment en quatre clans, i es dividien en classes socials: nobles, sacerdots, homes lliures, colons i esclaus. El comandament suprem estava en les mans d'un cap polític i religiós, que podríem anomenar emperador. La seva economia es basava en el cultiu del blat de moro, tot i que també eren bons artesans. Com a moneda, utilitzaven grans de cacau.
La religió tenia ritus sagnants: sacrificis de presoners, de nois i noies, i fins i tot autosacrificis, orientats tots ells a aconseguir la protecció d'un bon nombre de déus, entre els quals destacaven el sanguinari Huitzilopochtli i el civilitzador Quetzalcóatl. L'aspecte científic més desenvolupat degué ser l’astronomia, ja que van arribar a conèixer el calendari; tot i que ignoraven l'escriptura pròpiament dita, podien comunicar-se per mitjà d'un sistema pictogràfic.
Tal vegada la cosa més representativa de la cultura asteca són les restes arquitectòniques, vertaderament grandioses, entre les quals destaquen els temples en forma de piràmide escalonada construïts amb grans carreus perfectament treballats i decorats amb una gran quantitat de relleus (piràmide de Cholula, temple de Tenayuca).
ELS MAIES
La cultura maia, que ja era formada al segle IV, és més continua i homogènia que l'asteca. Un primer període arriba fins al segle X, amb el desenvolupament de ciutats tan importants com Palenque i Copán, organitzades en forma de ciutats-estat de règim teocràtic, pacífiques i dedicades a l'agricultura. Un segon període es caracteritza per una gran emigració cap al Yucatán, on vivien pobles de llengua nahua; aquest encontre va originar continues guerres que provocaran la decadència dels maies abans i tot de l'arribada dels espanyols.
Els maies eren bàsicament un pobre d'agricultors, amb una organització política basada en la família. Posseïen coneixements astronòmics extensos, i van arribar a utilitzar el zero i a inventar una complicada escriptura jeroglífic. En coneixem la religió, basada en les forces de la natura, com el Sol i la Lluna, pel Popol Vuh, llibre escrit en llengua maia després de la conquesta hispànica, en el qual es recollien tradicions orals.
També es important l'arquitectura maia, realitzada sense ferro ni rodes, on destaquen els temples i palaus de Chichén, Itzá i Palenque.
ELS INQUES
A l'Amèrica del Sud, el poble pre-colombí més important era el dels inques, que estaven establerts des del segle XIII als altiplans andins del Perú. Constituïen l'imperi més semblant al concepte europeu. Tenint com a centre la regió de Cuzco, van dominar des de Quito fins al nord de Xile, mitjançant un sistema teocràtic absolutista.
El cap suprem era l'Inca, considerat semidiví, com a fill del Sol. L'Imperi estava dividit en quatre províncies, regides per governadors que eren anomenats curacas. L'organització de la societat es basava en els principis teocràtics; així, la terra de conreu es dividia en tres parts: una primera part per a l'Inca, una segona part per ais sacerdots que retien culte al Sol (Huiracocha) i, finalment, una tercera part per ais treballadors-camperols; aquests, a més a més, estaven obligats a fer prestacions personals en el treball de les mines i en la fabricació dels teixits.
Els inques ens han llegat impressionants fortaleses de pedra construïdes al cor dels Andes: Sacsahuamán i Machu-Picchu.
....................................................................................................................
"AMERICAE" La descoberta catalana d'Amèrica i Colom Català (XV-XVI) - 1:15:47
Documental "AMERICAE" que incideix en la investigació del català més universal de tots els temps, en Cristòfol Colom. AMERICAE, és un treball de recerca de l'escola FREDERIC MISTRAL, fet pels alumnes Daniel de la Orden i Roger García, on l'apartat literari va ser de Roger i l'apartat àudio-visual de Daniel, sota l'apadrinament d'en Jordi Bilbeny, i sempre amb la recerca dels orígens del Cristòfol Colom com a fita principal.
Nota dels autors.- Amb motiu del nostre treball de recerca, el nostre projecte era fer una síntesi audiovisual de la descoberta catalana d'Amèrica,aplicant els coneixements cinematogràfics i la nostra capacitat creativa per elaborar un documental-maqueta, d'una manera proporcionada a els nostres mitjans i limitacions. Així, voliem fer un projecte divhlguatiu, atractiu, d'una llargària limitada (hora i quart) amb un seguit de recursos que mantinguessin a l'espectador interessat atent. L'esforç ha sigut múltiple: d'una banda cercar a tots els entrevistats (Carles Camp, Jordi Bilbelny, Armand de Fluvià etc), d'altra elaborar un guió sintetitzant l'extensa documentació que teniem d'una manera documentada i entenedora, axí com demanar permís a les diverses zones on es desenvolupa el projecte. L'objectiu no era pas el de trobar quelcom nou o de verificar les proves, sinó el de sintetizar tota una recerca elaborada per altra gent en un documental que complís proporcionalment els requisits mínims en el món audiovisual.
Més informació a HISTOCAT.CAT
