
Durant gran part de l'Edat Mitjana els coneixements geogràfics dels europeus es van limitar al seu propi continent i als països de la conca del Mediterrani. Arran de les Croades es va establir un estret contacte amb l'Orient. Al segle XIII el venecià
Marco Polo va viatjar per terra a la remota Xina i va viure durant diversos anys a la cort de l'emperador mongol
Kublai Kan. Al seu retorn a Europa va donar a conèixer les meravelles que havia vist.
El comerç amb Àsia es feia per mar i terra. Totes les mercaderies passaven per moltes mans i cada mercader volia fer el seu guany. Els més beneficiats eren els mercaders italians ja que ells tenien pràcticament un monopoli sobre les rutes del Mediterrani. Com a conseqüència, a la resta d'Europa havien de pagar preus elevats per les espècies, sedes i altres cobejades mercaderies de l'Orient.
Els europeus tenien un fort interès per les mercaderies importades, però no volien pagar els alts preus. Els comerciants de l'Europa occidental van començar a cercar vies per trencar el monopoli dels italians i per fer tot el comerç per mar. Devia ser possible descobrir una ruta marítima directa a les Índies.
Des del segle XII la navegació va fer considerables progressos. Els homes van aprendre a construir vaixells més grans i segurs. Especial importància van tenir dos invents: la
brúixola i l'
astrolabi. Els navegants europeus van començar a utilitzar la brúixola que poden haver conegut dels àrabs o en la Xina. L'astrolabi que es va començar a utilitzar en el segle XV, era un instrument que permetia determinar la posició d'un vaixell mitjançant l'observació dels astres.
A partir del segle XIII van poder disposar dels
portolans, mapes bastant exactes dels ports i de les costes. El desig de descobrir noves rutes marítimes va impulsar als homes a emprendre audaços viatges en el curs dels quals no només van explorar mars desconeguts, sinó que també van descobrir noves terres i nous continents.

Els primers que es van atrevir a abandonar les costes conegudes van ser els portuguesos. L'infant portuguès
Enric, el Navegant (1394-1460), desitjós d'augmentar el poder de Portugal i de difondre la fe cristiana, va consagrar tota la seua vida i els seus mitjans a l'estudi científic de la navegació a l'Atlàntic i a l'exploració de la costa africana. Va fundar una escola de navegació en Sagres i va contractar els millors navegants i cartògrafs. Els seus vaixells navegaren fins les Açores, Madeira, les Illes de Cap Verd i la Costa d'Or.
El 1434
Gil Eanes dobla el Cap Bojador, però més endavant, en 1487,
Bertomeu Dias va arribar fins a l'extrem sud d'Àfrica al qual va donar el nom de Cap de les Tempestes. El seu viatge va oferir la prova de que hi havia una passada a l'Orient. La bona notícia va induir al rei de Portugal de canviar el nom del terme pel de Cap de la Bona Esperança.
El juliol del 1497
Vasco da Gama va salpar de Lisboa amb quatre vaixells. El novembre del mateix any va poder vorejar el Cap, després va navegar per la costa oriental d'Àfrica cap al nord i va creuar l'Oceà Índic. El maig de 1498 va arribar a Calicut (Índia). El setembre de 1499 va estar de tornada a Lisboa on va ser rebut amb gran entusiasme. Havia perdut dos vaixells i les dues terceres parts de la tripulació. La venda de les espècies i joies que havia comprat a l'Índia va deixar una suma seixanta vegades més gran que tot el cost de l'expedició. Finalment, s'havia descobert una ruta marítima directa a les Índies que permetia prescindir de tots els intermediaris i trencar el monopoli dels comerciants asiàtics i italians.