26 de des. 2011

MIQUEL I, L'ÚLTIM REI DE ROMANIA


De vegades l'explicació de les guerres se simplifica com una victòria dels bons (els vencedors) contra els dolents (els perdedors) i això ha passat amb la Guerra Civil Espanyola, però també amb la Segona Guerra Mundial on es diu que els demòcrates (?) van véncer els totalitarismes (?) i s'obvia que l'entrada dels Estats Units no es va produir fins el bombardeig japonés de la base de Pearl Harbor a Hawai, mentre l'avanç dels nazis per Europa a penes si havia fet immutar-se el gegant nordamericà... sí que es parla, en canvi, de les contradiccions dels vencedors entre una URSS poc disposada a retrocedir de la mà del dictador Stalin (un dels grans criminals de la Història del segle XX només comparable a Hitler en crueltat), una Europa Occidental debilitada per les misèries de les dues grans guerres i els rics Estats Units que van ser els autèntics vencedors. Entre aquests, hi havia els anomenats països de l'Est -com ara la mateixa Romania- que es van lliurar indefensos a la sort del totalitarisme comunista soviètic davant la desídia i la passivitat dels règims anomenats democràtics.

El rei Miquel I de Romania és un testimoni viu dels tristos anys quaranta i cinquanta que van obrir les portes a una nova guerra: la guerra freda entre el capitalisme occidental (dels Estats Units) i el comunisme oriental (de la URSS).
..............................................................................................................................................

REPORTAJE: MIGUEL DE RUMANÍA
"Comí con Hitler, era estirado y frío. Mussolini parecía más humano"
Miguel I, último rey de Rumanía, es el único superviviente de los jefes de Estado europeos de la II Guerra Mundial. su popularidad actual ha dado nuevo brillo a la monarquía en Bucarest, donde se ha disparado el rumor de que podría restaurarse, aunque en la persona del príncipe Carlos de Inglaterra. Nos atiende en su casa de Ginebra, donde recuerda, a los 90 años, su breve reinado y su largo exilio.


LOLA GALÁN 24/12/2011 (El País)
No hay bandera ni escudo nacional que distinga este discreto chalé suizo de las residencias que lo rodean. Pero entre sus muros pintados de blanco vive una reliquia del pasado, el último rey de Rumanía. Único superviviente de los jefes de Estado europeos activos en la II Guerra Mundial. Único caso de monarca asociado con las potencias del Eje primero y con los Aliados después que sigue vivo para contarlo. Testigo, poco conocido pero excepcional, de uno de los periodos más trágicos de la historia reciente europea.

El chalé de Miguel I limita con prados verdes donde pastan silenciosas vacas suizas esta mañana fría de finales de noviembre.

El antiguo rey vive en Aubonne, un pueblecito sobre el lago Leman, a media hora de Ginebra. Pero apenas se franquea el umbral de la casa, se impone el aroma de Rumanía que desprenden los pasteles que ha preparado la cocinera de su majestad. Miguel Hohenzollern-Sigmaringen,regele Mihai I de los rumanos, se presenta en el vestíbulo, alto y frágil, vestido con pantalón oscuro y chaqueta de cuadros, a juego con la corbata. La mirada azul, todavía alerta, pese a que cumplió 90 años el 25 de octubre pasado.

El rey Miguel I abdicó el 30 de diciembre de 1947. Rumanía se convirtió esa misma noche en una república socialista, gobernada por un partido comunista a las órdenes de Moscú. Pocos días después, el joven monarca abandonaba el país, acompañado de su madre, la reina Elena, un puñado de sirvientes, cuatro coches reales y poco más.

Su breve reinado (a los 5 años, con una regencia, entre 1927 y 1930; después, a los 18 años, entre 1940 y 1947) es un caso singular en la historia. Fue rey títere del dictador Ion Antonescu, socio de la Alemania nazi, y como tal trató a Hitler y a Mussolini. Pero dio un golpe de Estado en agosto de 1944 y se colocó del lado de los Aliados, lo que le valió condecoraciones e incontables elogios, pero no evitó el drama de que Rumanía quedará bajo la esfera de influencia de Stalin.

Ante la total indiferencia aliada, el rey que abandonó a Hitler para colocarse "del lado de la democracia y la libertad" se encontró en enero de 1948 en el exilio. En terreno de nadie, abandonado, colocado a la intemperie de la historia. El exmonarca ha olvidado muchas cosas, pero otras están marcadas a sangre y fuego en su memoria. No recuerda los detalles del primer encuentro con Hitler, en 1938, todavía como príncipe heredero, ni la entrevista de 1940, recién coronado, de la que hay algunos testimonios gráficos.

"Recuerdo una comida con Hitler, sí, en 1941, en Berlín. Yo no hablaba alemán, mi madre sí, era ella la que llevaba el peso de la conversación", cuenta Miguel de Rumanía, en un inglés perfecto pero prácticamente inaudible. Su madre, la princesa Elena de Grecia, tía de nuestra reina Sofía, era todo un personaje. Su padre, Carol II, un Hohenzollern, fue un ejemplo poco edificante de rey corrupto. Miguel de Rumanía ha prescindido ya del apellido alemán, empeñado en romanizar la dinastía.

Pese a que apenas tenía 20 años cuando compartió mantel con Hitler, el anciano exrey recuerda lo esencial. Dice que el Führer no le causó especial impacto. "Si impresionaba era para mal", dice. "Tampoco me pareció que tuviera grandes dotes de orador. Tenía ese trato difícil, porque miraba a las personas fijamente. Ya entonces la fama de los nazis dejaba mucho que desear, las cosas fueron luego empeorando, cada vez más. No recuerdo lo que comimos. Pero Hitler no llevaba uniforme. Vestía sus habituales pantalones oscuros y una chaqueta caqui. Había cuatro personas con él. Era frío y estirado".

Gritaba continuamente y era difícil meter baza en una conversación en alemán que el Führer monopolizaba. En aquel viaje, al rey y a su madre les acompañaba un ayudante de campo llamado Jacques Vergotti, que dejó constancia en unas memorias mecanografiadas, recogidas por Ivor Porter, biógrafo del rey, de un par de detalles jugosos. Vergotti recordaba haber visto a la madre del monarca, la reina Elena, adornada con una orquídea, obsequio de Hitler, que le dio también un frasco de Pervitin, unas pastillas antidepresivas sin las cuales, según les confesó, no podía vivir.

-¿Cuál fue el motivo oficial de la visita?

-El encuentro se produjo de una forma bastante rara. Mi madre tenía que ir a Florencia a resolver algunos asuntos privados. Pero Antonescu le dijo que ya que tenía que ir a Italia, por qué no iba a ver a Hitler y a Mussolini. La verdad, no alcanzo a ver el sentido de esa visita. Pero el hecho es que terminamos en Berlín.

De allí viajaron a Italia. Los recuerdos de Mussolini son algo más amables. "Las diferencias entre él y Hitler eran muy grandes. Claro, en primer lugar, yo hablo italiano, y eso siempre acerca. Mussolini era más abierto, una persona más cálida, como son los italianos. Recuerdo que mi madre le preguntó cómo se las ingeniaban para vivir los italianos y el país en general con todas las restricciones que sufrían. Su respuesta fue: 'Pues apretándose un poco el cinturón".

Ni Hitler ni Mussolini hubieran imaginado nunca que aquel monarca joven e inexperto fuera capaz de cambiar el curso de la II Guerra Mundial con un golpe de Estado. O al menos, de acortar en seis meses aquella carnicería. "Oficialmente, lo que hice fue sacar a Rumanía de la guerra, con la esperanza de evitar una sangría. Aunque sabía que los alemanes no iban a aceptarlo, y no lo hicieron: nos bombardearon ese mismo día", recuerda el exrey. Pero durante los largos años de exilio no ha dejado de pesarle lo que en el fondo considera una traición de Occidente, y muy en especial del líder británico Winston Churchill. "Rumanía y todos los demás países al este de Alemania fueron abandonados en Yalta", dice, recordando la conferencia de febrero de 1945 en la que Stalin, Roosevelt y Churchill acordaron un reparto europeo. "Claro que entiendo por qué Churchill pensó que era la única estrategia posible, por lo menos desde una perspectiva británica. Pero no puedo excusarlo, ni aceptarlo". El regele no olvida que fue la gente común la que pagó las consecuencias. "Las mismas naciones por las que los Aliados habían entrado en guerra", añade. "Y aunque no hubo oposición de los otros líderes en Yalta a la división del continente, fue Churchill el que lo consideró una solución natural y perfectamente aceptable".

Miguel de Rumanía interrumpe el relato para acariciar a Bianco, uno de sus perros, que se ha colado en el salón. Constanta Iorga, secretaria general de la Casa de su Majestad, presente en la entrevista, lo echa cariñosamente. Iorga trata con devoción de hija a "su majestad". "Sigue siendo nuestro rey. Si abdicó fue porque le forzaron", subraya.

La sala principal de la casa, con techo de madera pintado de blanco, está decorada con retratos de antepasados, algunos firmados por el pintor húngaro Philip de Laszlo, como el que representa al entonces príncipe Miguel en 1936, un guapo adolescente que empuña una escopeta en la mano derecha. "Y eso que yo soy zurdo. Me tenían que hacer las escopetas especiales. Pero en el retrato se corrigió ese detalle", cuenta. Ser zurdo estaba mal visto. En el muro opuesto, una amplia cristalera se abre a una terraza sobre el jardín. Un hombre con chaleco reflectante trabaja en un parterre de flores. "Allí está el Mont Blanc, pero con esta niebla no se ve", dice Miguel de Rumanía señalando un punto a la derecha.

El exilio, convertirse en un ciudadano de a pie después de haber vivido en palacios rodeado de atenciones y honores, debió de ser una experiencia difícil. "Salimos solo con las pertenencias personales", precisa el exrey, acusado después por el Gobierno comunista de haberse llevado al exilio oro y joyas. Según la biografía autorizada de Ivor Porter, la reina Elena había sacado del país, previamente, dos pequeños grecos con destino a una caja fuerte de Zúrich. Y un ayudante del monarca retiró en efectivo algo más de 300.000 francos suizos y franceses y 50 libras en vísperas del viaje a Londres, en noviembre de 1947, para asistir a la boda de la entonces princesa Isabel de Inglaterra con Felipe de Edimburgo, los dos primos segundos de Miguel de Rumanía. Este parentesco y la pasión del heredero británico, Carlos de Gales, por Rumanía han dado pie a los más increíbles rumores sobre una posible coronación de Carlos como Carol III de los rumanos.

Pero en noviembre de 1947 el panorama era otro. Toda la Europa del Este estaba bajo la esfera de Stalin, y Miguel I de Rumanía tenía los días contados. Un mes después de la boda inglesa, donde conoció a Ana de Borbón Parma, con la que se casaría al año siguiente, el rey rumano era un exiliado, obligado a ganarse la vida con el sudor de su frente.


Miguel había aprendido a pilotar aviones, y esa experiencia le sirvió para sobrevivir en su vida civil. Primero pasó un tiempo en la campiña británica, empeñado con su mujer en sacar adelante una granja avícola. Después, gracias a una oferta de la firma aeronáutica Lear, se instaló en Suiza definitivamente. Entre tanto, llegaban al mundo, una tras otra, las cinco hijas de la pareja. Cuando Lear cerró sus oficinas, el exrey aceptó por un tiempo un empleo como bróker para una firma estadounidense. "Pero no me gustó. Odio estar sentado entre papeles", dice.

"Su majestad tiene un don especial, una habilidad enorme con la tecnología y la mecánica", apunta su devota secretaria. El exrey dedicaba parte de su tiempo de ocio a trabajar con algún antiguo Jeep que el Ejército de Estados Unidos había enviado a Rusia, y que llegó a sus manos de forma bastante rocambolesca. Como el que perteneció al general Patton, que el exmonarca restauró y aún conserva.

Su vida desde entonces ha sido modesta, desde la perspectiva de la realeza. Aunque la nómina de colaboradores menguó enseguida, a las niñas no podía faltarles la nanny, ni, más tarde, el internado. Aun así, en algunas etapas, la real madre tenía que llevarlas y recogerlas del colegio.

La casa sobre el lago Leman, donde se celebra la entrevista, tampoco es suya. "Es un préstamo", dice, sin especificar más.Miguel no recuperó hasta 1997 la nacionalidad que le arrebataron los comunistas. Pero en 2000, una ley que otorga un nuevo estatus a los antiguos jefes de Estado le permitió recuperar todo su patrimonio en Rumanía y disponer del palacio Elisabeth. Aun así, mantiene su residencia en Suiza, "para evitar problemas", dice Iorga, aunque pasa parte del año en su país. De Rumanía llegan continuas delegaciones y emisarios. El patriarca rumano en persona le cantará los oficios navideños, antes de que el exrey viaje a Rumanía a pasar las fiestas.

En el ocaso de su vida, el que fuera Majestatea Sa Regele Mihai I al României parece disfrutar de nueva notoriedad. El 25 de octubre pasado, su 90º aniversario fue celebrado por todo lo alto en su país. Con su casi inaudible voz, pronunció su primer discurso tras 64 años de exilio en el Parlamento de Bucarest, gracias a una invitación del Partido Demócrata Liberal (PD-L). "Fue un acto entrañable", recuerda Theodor Paleologu, joven historiador, exembajador, exministro de Cultura rumano y diputado de ese mismo partido, que estuvo presente en el acto. También acudió la reina Sofía, prima hermana de Miguel. "Las relaciones con la familia real española son muy buenas. Aunque nos vemos muy poco", dice el exmonarca. "Nos acerca no solo la proximidad familiar, sino el destino histórico. También la reina Sofía sabe lo que es el exilio. Ella y el Rey de España han dedicado sus vidas a la tarea de apoyar las instituciones democráticas de su país, igual que hemos hecho nosotros en el nuestro".

Miguel estuvo en la boda del príncipe Felipe con Letizia Ortiz, en abril de 2004. ¿Qué opina de estas bodas reales con chicas de clase media?

"La verdad es que son chicas muy bien educadas, con estudios, pero no todas están preparadas para la tarea que se les encomienda. Algunas la desarrollan perfectamente; otras, así así".

Miguel es consciente de que la monarquía puede muy bien no regresar jamás a Rumanía. Pese a la ayuda indirecta del presidente rumano, Traian Basescu, que ha contribuido a incrementar el apoyo al exrey al acusarle de haber entregado el país a los comunistas. "La acusación no tiene fundamento", explica el hispanista rumano Horia Barna. "Al rey le obligaron a abdicar. No le quedó más remedio que irse". Con todo, las posibilidades de que el antiguo régimen regrese son pequeñas. Con frecuencia, la historia no tiene marcha atrás.


Carlos de Gales, familia de Drácula
Por inexplicable que resulte, uno de los rumores más extendidos en los últimos meses en Rumanía es el que prevé una restauración monárquica en el país con Carlos de Inglaterra como rey. Tal cosa no requeriría especiales saltos dinásticos, a juzgar por las palabras del propio príncipe Carlos, que se declaró descendiente (aunque al final de una intrincada línea genealógica) de Vlad el Empalador, es decir, el mismísimo conde Drácula. El heredero del trono británico lo dice con sus propias palabras al final del programa que la cadena de televisión Travel Channel dedicó a una de las zonas de Rumanía, la de los montes Cárpatos, el 30 de octubre pasado. Pero los rumores en la prensa rumana eran anteriores. El diario rumano 'Ziua de Cluj' especulaba dos días antes con la posibilidad de que el príncipe de Gales abdicara en su hijo Guillermo para poder ceñirse la corona rumana. Al final, hasta un diario británico, 'The Scotland Herald', se hizo eco el 6 de noviembre de esta estrambótica posibilidad. Lo único cierto es que el heredero del trono británico tiene numerosas propiedades agrícolas en Transilvania (en la imagen, el príncipe Carlos en un pueblo de esa región), adonde viaja con asiduidad. "La especulación es absurda, desde luego", admite el hispanista Horia Barna, "pero refleja el deseo de muchos rumanos de tener un sistema político democrático como el de otros países europeos. Vemos que en Reino Unido, en Dinamarca, en Suecia, en España... hay monarquías constitucionales y son países prósperos y estables".

23 de des. 2011

EL GOVERN DE MARIANO RAJOY BREY


Un mes i un dia després de guanyar les eleccions, el president del Govern, Mariano Rajoy Brey, va comparéixer a La Moncloa per anunciar l'estructura del seu Govern i els noms dels seus ministres que són els següents:
-Vicepresidenta, ministra de Presidència i portaveu, SORAYA SÁENZ DE SANTAMARIA
- Afers Exteriors i Cooperació, JOSÉ MANUEL GARCÍA MARGALLO
- Educació, Cultura i Esports, JOSÉ IGNACIO WERT ORTEGA
- Energia i Turisme, JOSÉ MANUEL SORIA LÓPEZ
- Agricultura, Alimentació i Medi Ambient, MIGUEL ARIAS CAÑETE
- Economia i Competitivitat, LUIS DE GUINDOS JURAT
- Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, ANA MATO ADROVER

En total, són 13 ministres, el Gabinet més reduït de la democràcia, amb un membre menys que els que va tenir l'Executiu de José María Aznar de 1996, fins avui el menor d'aquesta etapa.

L'estructura del Govern de Rajoy té una vicepresidència menys que l'últim de José Luis Rodríguez Zapatero, que comptava amb una vicepresidència d'Afers Econòmics i una altra de Política Territorial.

No obstant això, en l'única vicepresidència del Gabinet, que ocupa Soraya Sáenz de Santamaría, s'acumulen els càrrecs de vicepresidenta primera, ministra portaveu i també ministra de la Presidència.

Al mateix temps, es reorganitza l'àrea econòmica, amb Cristóbal Montoro com a titular d'Hisenda i Administracions Públiques i Luis de Guindos com a responsable d'Economia.


UN GOVERN D'HOMES SEXAGENARIS
Aquest Gabinet és el de més edat mitjana de la democràcia espanyola, amb una mitjana de 55,5 anys inclòs el propi cap de l'Executiu, és a dir, aquest Govern supera en 3,2 anys el que va nomenar José Luis Rodríguez Zapatero el 2008, que era fins ara el més longeu des de 1977.

El "iaio" del nou Govern és el ministre d'Afers Estrangers, José Manuel García-Margallo, amb 67 anys. Després d'ell va el seu company de Defensa, Pedro Morenés, que té 63. Amb 61 anys coincideixen els titulars d'Hisenda i Administracions Públiques, Cristóbal Montoro; d'Interior, Jorge Fernández Díaz; d'Agricultura, Alimentació i Medi Ambient, Miguel Arias Cañete, i d'Educació, Cultura i Esport, José Ignacio Wert. Per sobre de la mitjana també hi ha el mateix president Rajoy, que suma 56.

Ja per sota, la resta: la ministra de Foment, Ana Pastor, té 54, els encarregats de Justícia i Indústria, Alberto Ruiz-Gallardón i José Manuel Soria, 53, la titular de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, Ana Mato, 52 , i el d'Economia i Competitivitat, Luis de Guindos, 51. Els membres més joves del nou Govern són dues de les quatre dones que el componen: la ministra d'Ocupació, Fátima Báñez, que té 44 anys, i la benjamí que, paradoxalment, és la seva vicepresidenta i ministra de la Presidència, Soraya Sáenz de Santamaría, que a penes ha complit els 40.

A l'extrem contrari al gabinet de Rajoy, els dos governs més joves de la democràcia van ser els dos primers de Felipe González, amb 42,4 i 44 anys de mitjana, i darrere d'ells el primer de José María Aznar (45,9) .

LES PORTADES DELS PRINCIPALS PERIÒDICS SALUDANT EL NOU GOVERN

20 de des. 2011

TEMA 6: CLIMES I PAISATGES DE LA TERRA (1r. d'ESO)


El medi natural està format principalment pel relleu, els sòls, el clima, la vegetació i la fauna. En l’actualitat és difícil trobar un medi autènticament natural en el qual no haja actuat l’ésser humà. Per això, quan parlem de paisatge ens referim al medi natural combinat amb l’acció humana.



1.- Climes de la Terra



1.1- Zones climàtiques de la Terra.- La combinació dels elements del clima (temperatura, humitat, pressió, vents i precipitacions) i els factors climàtics (latitud, altitud i distància respecte del mar) donen, com a resultat, diferents tipus de climes a la Terra. Si triem la temperatura com a element principal del clima, la Terra es divideix en tres zones climàtiques: càlida, temperada i freda, encara que cada zona se subdivideix alhora en diversos climes.


2.- Zona càlida: paisatge equatorial
2.1.- El paisatge equatorial.- El paisatge equatorial es troba en àrees del planeta situades al voltant de l’Equador: Amazones, Congo, golf de Guinea i sud-est d’Àsia, amb temperatures molt altes i precipitacions molt abundants. Els rius equatorials són els més cabalosos i regulars de la Terra. La vegetació és exuberant (selva o jungla) i els animals que trobem acostumen a ser petits.


2.2.- Els habitants de la zona equatorial.- Els grups indígenes que habiten les grans zones de selva d’Amèrica i Àfrica viuen de la recol·lecció de fruits i també practiquen una agricultura molt rudimentària. Hi ha una densitat de població baixa. En canvi, les zones equatorials asiàtiques estan molt poblades. La selva ha reculat i hi creix arròs, canya de sucre, te i l’hevea o arbre del cautxú.


3.- Zona càlida: paisatge tropical
3.1.- El paisatge tropical.- Al nord i al sud de la zona que ocupa el clima equatorial hi ha les zones de clima tropical, amb temperatures elevades durant tot l’any; en canvi, les pluges hi marquen dues estacions ben diferenciades, l’estació humida i l’estació seca. Els rius tenen grans crescudes a l’època de pluges. La vegetació característica és la sabana, formada per herbes i arbustos, on viuen grans herbívors i els seus depredadors.

3.2.- Els habitants de la sabana.- Alguns pobles indígenes de la sabana (els massai i els mara) són pastors i practiquen una ramaderia extensiva. Altres són agricultors i practiquen la rotació de conreus. Al costat de l’agricultura tradicional es troben extenses plantacions explotades per companyies estrangeres, dedicades al conreu de cacau, cafè, tabac, te... i d’altres productes industrials, com ara el cotó, que els reporten grans beneficis mentre la població indígena continua amb problemes d’alimentació.


4. Zona càlida: paisatge desèrtic
4.1.- El paisatge desèrtic càlid.- Els deserts càlids es troben situats entorn dels tròpics. Les pluges hi són escasses i les temperatures són molt altes durant tot l’any. A més, s’hi produeixen grans oscil·lacions tèrmiques entre el dia (molt calorós) i la nit (freda). Als deserts càlids no hi ha cursos d’aigua permanents, tot i que hi podem trobar wadis, que només porten aigua quan plou. Als deserts viuen algunes plantes xeròfiles, és a dir, que han aconseguit adaptar-se a les dures condicions climàtiques.


4.2.- Els habitants del desert.- Els deserts són zones poc poblades. Grups de pastors nòmades viuen als límits del desert, on pasturen els ramats de cabres i camells. La població sedentària dels deserts viu al costat dels oasis, unes poques zones on hi ha aigua procedent de corrents subterranis.


5. Zones temperades: paisatge oceànic
5.1.- El paisatge oceànic.- El paisatge oceànic es localitza entre els paral·lels 40o i 60o al nord i al sud de l’equador, amb pluges suaus i persistents durant tot l’any i temperatures que no hi són gaire rigoroses i presenten poques diferències entre les estacions. Els rius tenen un cabal abundant i regular durant tot l’any, mentre aquestes temperatures suaus i les pluges constants permeten que s’hi desenvolupen boscos de fulla caduca (roures, castanyers…). La vegetació més característica és el prat, que apareix després d’haver talat els boscos.

5.2.- La relació dels grups humans amb el medi.- Les zones de clima oceànic de la Terra tenen diverses formes de paisatge segons el grau d’ocupació humana. Europa occidental és una àrea molt poblada on els boscos han donat pas als prats per a bestiar i als conreus. La costa occidental d’Amèrica del Nord i el Sud de Xile i d’Argentina són àrees relativament poc poblades, on són abundants els boscos poc explotats. Austràlia, Tasmània i Nova Zelanda és una àrea on creix una herba molt abundant que permet la cria extensiva de ramaderia bovina i ovina.


6. Zones temperades: paisatge mediterrani
6.1.- El paisatge mediterrani.- El paisatge mediterrani es localitza a la conca del mar Mediterrani, la costa de Califòrnia, Xile, Sud-àfrica i Austràlia, amb estius calorosos i secs. Els rius hi tenen un cabal escàs (a l’estiu) i irregular. Els boscos mediterranis estan formats per arbres de fulla perenne (pins, alzines,…) que la tala, els incendis i el pasturatge fan desaparèixer per donar pas a un matoll molt dens (màquia i garriga).


6.2.- La relació dels grups humans amb el medi.- Allà on el relleu és abrupte, els sòls pobres i l’aigua escassa amb conreus propis de secà: cereals, vinya i olivera. La ramaderia dominant és l’ovina. Però el regadiu ha afavorit el desenvolupament d’una agricultura intensiva i els conreus d’horta que, actualment, amb la construcció d’hivernacles ha consolidat una agricultura exportadora molt dinàmica.


7. Zones temperades: paisatge continental
7.1.- El paisatge continental.- El paisatge continental es localitza en llocs allunyats de les grans masses d’aigua i, per tant, aïllats de la seua acció reguladora. Les regions interiors dels continents presenten temperatures extremes i tenen poques precipitacions, que es concentren principalment a l’estiu. Malgrat les poques precipitacions, els rius hi són cabalosos i donen lloc a grans conques fluvials. Aquestes condicions climàtiques originen dos tipus de paisatge natural: boscos de coníferes o taiga (a les zones situades més al nord) i estepes o prats (més al sud).


7.2.- La relació dels grups humans amb el medi.- Els arbres de la taiga són utilitzats per l’ésser humà per a la fabricació de cel·lulosa, que després es transformarà en paper. Aquestes zones estepàries són molt adequades per al desenvolupament de la ramaderia i per al conreu extensiu de cereals.


8. Zones fredes: paisatge polar i paisatge d’alta muntanya
8.1.- El paisatge polar.- Les zones polars, Cercle Polar Àrtic i Cercle Polar Antàrtic, són les més fredes del planeta perquè els raigs solars hi arriben molt inclinats. La pluja hi és pràcticament inexistent i les escasses precipitacions hi cauen en forma de neu (deserts freds). La vegetació, que només és visible a l’estiu, és la tundra de la que s’hi alimenten alguns animals: óssos i rens. Tradicionalment aquestes zones han estat habitades per esquimals (Amèrica) i lapons (Península Escandinava).


8.2.- El paisatge d’alta muntanya.- Les zones d’alta muntanya, amb altituds superiors als 2500 m, tenen característiques pròpies dels climes freds, amb temperatures baixes durant tot l’any i precipitacions, si n’hi ha, en forma de neu. La vegetació d’alta muntanya varia, entre altres factors, segons l’altitud (escalonada). Els habitants de l’alta muntanya es dediquen preferentment a la ramaderia, a l’explotació dels boscos, a l’agricultura i, darrerament, a les activitats turístiques.

15 de des. 2011

L'ABANDONAMENT DELS CAMPS VALENCIANS


La citricultura valenciana fa molts anys que no és rendible per a la majoria dels agricultors tradicionals minifundistes. Però la crisi comença a afectar tot el sector primari en general, donat que des del 2008, la Comunitat Valenciana ha perdut quasi 20.000 Hectàrees de sol agrícola. Només durant aquest any que acaba n'ha perdut 13.140 Ha, és a dir, durant tot el 2011.

Les crisis de preus que de forma permanent sacseja el sector agrari ha provocat que durant aquest mateix any s'haja abandonat la xifra rècord de 13.140 hectàrees (ha) agrícoles a la Comunitat Valenciana, segons indiquen les últimes dades del Ministeri de Medi Ambient (MARM) . Així, a finals del passat estiu es van comptabilitzar en el territori valencià un total de 135.849 Ha catalogades com ermes: això és i segons la pròpia definició del ministeri, de "terreny anteriorment de cultiu i avui erm, abandonat", segons indiquen des d'AVA -ASAJA.

Les mateixes xifres oficials revelen que l'incessant procés de destrucció de sòl agrícola motivat per la falta de rendibilitat es va accelerar a partir de 2008, data des de la qual s'acumula un abandó de 20.000 Ha a la Comunitat Valenciana.

A més, els resultats de l'Enquesta de Superfícies i Rendiments (ESYRCE) elaborada pel ja esmentat departament del Govern central demostren que el ritme de destrucció de camps abans fèrtils i productius està sent molt més ràpid a la Comunitat, que en el del conjunt de Espanya. Tant és així, que entre 2008 i 2011 l'autonomia valenciana va disparar les seves xifres de terres ermes un 14,5% mentre que Espanya només ho va fer una mitjana del 5,9%.

El president de l'Associació Valenciana d'Agricultors (AVA-ASAJA), Cristóbal Aguado, apunta sobre això que "les xifres parlen per si soles de la magnitud que ha assolit el problema. La manca d'uns preus mínimament dignes que permeten subsistir als professionals de l'agricultura és el factor que ens està abocant a marxes forçades a la pèrdua d'un patrimoni i una riquesa que, en altres circumstàncies haurien de tenir un valor incalculable. La causa principal del que està succeint sense que ningú pose remei i sense que a ningú semble importar-li massa són els desequilibris del mercat, de la cadena agroalimentària, on els gegants de la distribució imposen el seu domini, condemnant així a la ruïna a la resta de baules i molt especialment al més feble de tots ells, és a dir, a nosaltres els productors ".


El procés d'abandonament de terres agrícoles va afectar, sobretot i durant aquest últim any, als cultius valencians clau, amb especial èmfasi en els cítrics i la vinya. En el primer cas, segons les últimes xifres oficials disponibles, es van deixar de cultivar prop de 1.800 hectàrees, mentre que en el segon la disminució del terreny dedicat a la vinya es va concretar en 5461 hectàrees. La renúncia a l'aprofitament de les terres de cultiu, a més del devastador impacte econòmic que suposa, implica al mateix temps un seriós problema mediambiental, higiènic i fins i tot sanitari a causa de la proliferació d'abocadors incontrolats, fauna silvestre, desertificació i incendis ".

Davant d'aquesta tessitura, Aguado manifesta que "la posada en marxa de solucions efectives no pot demorar per més temps i la primera d'aquestes solucions passa perquè els governs-el de Brussel·les, el central i autonòmic-prenguen consciència de l'assumpte d'una vegada per totes i apliquen aquestes mesures que anuncien i no acaben mai de dur-se a terme per corregir els abusos del mercat alimentari. La nostra agricultura viu del mercat i si no ens deixen competir, no tenim futur. De fet, i tal com estan les coses ara mateix en sectors com el citrícola, l'any vinent l'abandonament de terres de cultiu es tornarà a disparar ".

Laulauenlaseuatinta

Laulauenlaseuatinta
https://laulauenlaseuatinta.carrd.co/

La Guerra de Successió a Vila-real

Himne a Vila-real (1274-2024)

Posts més consultats

Visualitzacions de pàgina l'últim mes