31 maig 2011

QUINA HISTÒRIA ENSENYAR O LA POLÈMICA HISTÒRIA D'ESPANYA


Que la transició (1975-1978) de la dictadura franquista a la democràcia no ha estat tan exemplar com diuen alguns és evident. Alguns historiadors de l'època franquista, no solament han seguit, còmodament, a la seua butaca, sinó que, fins i tot, s'han permés el luxe de no canviar de metodologia a l'arribar la democràcia: quan un polític té els tres poders de forma vitalícia és un dictador es mire per on es mire. Però la polèmica sobre el Diccionario Biográfico Español que acaba d'enllestir la polèmica Real Academia de la Historia no és nova.

Ara fa més d'una dècada, concretament a l'inici del curs escolar 2000-2001 que ens introduïa en el nou segle i el nou mil·leni, a més d'estrenar-me com a nou professor de l'IES BETXÍ, després d'un breu curs com a Assessor de Ciències Socials, Geografia i Història al CEFIRE (Centre de Recursos Educatius) de Castelló (institució que depén de la Conselleria d'Educació de la Generalitat Valenciana i des d'on vaig tenir el plaer d'organitzar jornades i activitats de reciclatge i actualització per al professorat de Secundària), també vaig iniciar una intensa col·laboració professional amb l'Editorial Santillana, concretament a la seua pàgina web d'aleshores, Indexnet, on penjàvem recursos de Ciències Socials i activitats per als alumnes i professors a una secció anomenada Actualidad en el Aula... Doncs bé, una de les primeres col·laboracions signades per encàrrec de la prestigiosa Editorial (que no sempre em citava perquè també ens compraven els drets d'autor, fins que a partir de 2008 -la crisi!- han deixat d'encarregar-nos coses) fou l'elaboració d'un article d'opinió que porta per títol Qué Historia enseñar, que va romandre penjat a Indexnet fins fa un parell d'anys quan van renovar la pàgina, i que podeu llegir tot seguit per comprovar com s'eternitzen les polèmiques estèrils sobre la Història més antiga, però també sobre els esdeveniments més recents... (A.P.F.)





¿QUÉ HISTORIA ENSEÑAR?: UNA VISIÓN DESDE LA PERIFERIA
Antoni Pitarch Font, profesor del IES Betxí i ex asesor de Ciencias Sociales, Geografía e Historia del CEFIRE de Castellón

Los historiadores, o los profesores de Historia en general, siempre hemos sido sospechosos de practicar el sano delito de pensar. Sin embargo, ante los alumnos, es decir, como docentes, sólo debería importarnos si somos capaces de transmitirles este hábito tan saludable. De hecho, el primer objetivo general que marca la Ley de Ordenación General del Sistema Educativo (L.O.G.S.E.) para la enseñanza del área de Ciencias Sociales, Geografía e Historia en la etapa de la E.S.O. (Educación Secundaria Obligatoria) es contribuir al desarrollo en el alumnado de la capacidad de “Identificar y apreciar la pluralidad de las comunidades sociales a las que pertenecen, participando críticamente de sus proyectos, valores y problemas con plena conciencia de sus derechos y sus deberes, rechazando discriminaciones por cuestión de raza, sexo, religión, opinión o cualquier otra condición o circunstancia personal o social”.

Desde la periferia casi siempre solemos ver con desidia estos debates que, en general, se suelen considerar más ideológicos que pedagógicos. De entrada, con el Informe de la Real Academia de la Historia o sin él, parece que interesa endosar un problema a las comunidades autónomas y periféricas del Estado que no sólo imparten docencia en castellano, sino también en su lengua autóctona. Es entonces cuando nos preguntamos: ¿persisten los recelos centralistas, más propios de otra época, hacia las comunidades históricas? Y al contrario, suponemos que también habrá quien se pregunte: ¿existe cierto recelo desde las comunidades periféricas hacia las del interior?

No obstante, los ciudadanos de este país y, sobre todo, nuestros alumnos, todos, tenemos la suerte de vivir en un Estado de derecho, dónde la democracia hace posible que persista la libertad de cátedra y el pluralismo. Cualquier alumno está expuesto en una misma jornada lectiva a recibir consignas disgregadoras, unitarias, conservadoras, progresistas, nacionalistas o ácratas, pero también a estudiar la diversidad de los territorios de España y del mundo desde una sólida perspectiva de objetividad basada en la frialdad de los datos estadísticos y en el amplio horizonte que nos han aportado últimamente las nuevas tecnologías de la información.

Por tanto, centrar el debate en una agria polémica entre ciudadanos del mundo, de España, de las respectivas comunidades autónomas o entre cavernas localistas es, simplemente, desnaturalizar la raíz del problema que, evidentemente, existe. Este no es un problema de investigadores ni de científicos, sino, más bien de docentes. Los docentes que, día a día, convivimos con nuestros alumnos en las aulas vemos que hay algunos problemas pendientes de resolución y otras polémicas, como la presente, que podríamos calificar de seudoproblemas. Personalmente, considero que es un seudoproblema la visión conceptual o ideológica que se tenga de España. Ni en las comunidades periféricas son todos los profesores de Historia nacionalistas radicales, ni en las comunidades centrales son todos los profesores centralistas, nacionalistas españoles o partidarios de aquella unidad de destino en lo universal que tanto juego dio en tiempos pasados.



Sí existe, en cambio, cierta tradición historiográfica divergente: por ejemplo, Carlos II de Austria es presentado por historiadores franceses y mesetarios como un desastre, mientras en los territorios de la Antigua Corona de Aragón –por aquello del pactismo de los Austrias- suele recordársele como un gran monarca. Al respecto, historiadores aragoneses, valencianos y mallorquines suelen insistir en su condición de autonomías históricas (¿qué territorios más históricos que aquellos pertenecientes a la antigua Corona de Aragón?) pese a no ser reconocidas políticamente en sus respectivos estatutos, ni contar con un voto nacionalista consolidado.

Otros seudoproblemas vienen cuando hacemos el recuento de todo aquello que nos une y nos separa respecto a una visión objetiva de la Historia. De hecho, podemos congratularnos de vivir el período más largo de la Historia de España sin guerras fratricidas: en el siglo XIX los golpes de Estado –de conservadores y liberales- van intercalados por períodos de guerras y nuestro, casi fenecido, siglo veinte sigue con la tradición bélica, hasta despedirse en 1981 con un fracasado intento de golpe de Estado. En esto, seguimos como nuestros abuelos contando batallitas de buenos y malos.

¿Quién explica que los carlistas no surgen del País Vasco, Aragón, Cataluña o Valencia por casualidad? ¿Quién explica el arbitrario trazado provincial de los liberales decimonónicos que hicieron bailar a muchísimas ciudades españolas, entre 1822 y 1851, por varias de las actuales comunidades autónomas? ¿Quién explica, de una vez, que la Segunda República Española no tiene nada que ver con la democracia actual? ¿Por qué seguimos teniendo calles dedicadas a militares franquistas de la guerra civil?, ¿Por qué celebramos el 12 de octubre (1492) como Día de la Hispanidad -instituído por Franco en 1958- y no el 2 de mayo (1808) cuando se alzó no sólo el pueblo de Madrid, sino que éste fue el acicate para que todos los pueblos de España se alzasen en armas contra el ejército invasor francés -al que, por cierto, vencimos, con la inestimable ayuda de un inglés apellidado Wellington?

En realidad, napolitanos, sicilianos o sardos también podrían celebrar el 12 de octubre, aunque no fue hasta la llegada a España del Rey de las Dos Sicilias, Carlos III, cuando se liberalizó el comercio con América, monopolizado por Castilla hasta entonces, desde el puerto de Sevilla en los inicios y desde el de Cádiz al final.

Otro ejemplo, para terminar. ¿Por qué todavía quedan unos pocos, muy pocos (¿?), políticos que se escandalizan cuando un valenciano reconoce que habla catalán y, sin embargo, les parece lo más normal del mundo que un andaluz diga que habla castellano? Bien, como he dicho al principio, todo esto son seudoproblemas o falsos debates, porque, en realidad, los docentes solemos tener las ideas bastante claras. Al fin y al cabo, los contenidos históricos siempre suelen combinar aspectos del entorno más inmediato y autonómico con los más generales de España y de la Historia Universal, tal como propone el famoso Informe de la Real Academia de la Historia. Solamente podría resultar polémico atentar contra el actual currículo -abierto y flexible- que viene a ser responsabilidad última del profesorado en su programación de aula; aunque, por otra parte, todo el mundo reconoce la utilidad de unos contenidos mínimos que siempre vienen bien para compatibilizar los estudios entre comunidades educativas diversas.

Los problemas reales vienen a la hora de llevar a la práctica los ambiciosos objetivos de una reforma educativa que nació con mal pie y sin llevar una Ley de financiación debajo del brazo. En la mayoría de los centros de secundaria, durante el presente curso se ha implantado el primero de Bachillerato y no será hasta finalizar el curso 2001-02 cuando podamos hablar de una implantación plena de la L.O.G.S.E.

De todos modos, y pese a reconocer que todos los diagnósticos que se hagan se pueden tildar de precoces, desde la práctica diaria ya podemos observar algunas deficiencias, obviando naturalmente todas aquellas referentes al retraso en la construcción de centros apropiados y adaptados a la reforma, etc. En primer lugar, las carencias conceptuales de nuestros alumnos van más ligadas a la Geografía física que a la Historia en general, ya que la geografía descriptiva ha sido arrinconada en los últimos años en beneficio de una Geografía Humana y Económica mucho más procedimental. Por ello, deberíamos fomentar mucho más la confección de mapas de todo tipo -tarea bastante instrumental-, además de reforzar los aspectos conceptuales pero, eso sí, sin caer en los excesos de las interminables listas de ríos y reyes godos de los tiempos del nacionalcatolicismo.

Pese a todo, hoy en día tenemos el mayor censo de titulados de toda la historia de España, nunca había habido tantos licenciados, doctores ni alumnos de tan buen nivel. También tenemos claro que los cuatro cursos de E.S.O. son muy duros, especialmente porque es enseñanza obligatoria y porque siempre ha habido y habrá chavales de entre 12 y 16 años que no quieran o no puedan estudiar como es debido y para los que nunca se ha inventado, ni se inventará la varita mágica o la piedra filosofal que les lleve a emerger de entre tanta ignorancia.

Cada día surgen más especialistas en Pedagogía y Sociología reclamando la revisión del proyecto igualitarista de la reforma educativa, así como el concepto de pedagogía activa y abogan por favorecer una cultura del trabajo y del esfuerzo personal del alumno, sin el cual fracasan siempre todas las estrategias. Este es el caso de Salvador Cardús, profesor titular de Sociología en la Universidad Autónoma de Barcelona que acaba de publicar este verano del 2000 “El desconcert de l’educació” (“El desconcierto de la educación”), una obra en catalán donde incide en la idea de despolitizar el debate educativo, cosa que, en principio, parece correcta, aunque un tanto ingenua en un país donde todo se convierte en mercancía política. De hecho, los docentes de secundaria aspiramos a que algún día, no muy lejano, la Administración Educativa sea mucho más transparente a la hora de regular los accesos a las funciones de asesor en los CEPS (centros de profesores, Cefires, etc.), a la función inspectora, a la docencia universitaria e, incluso, a la hora de conceder las comisiones de servicio, valorando mucho más los perfiles técnicos, académicos o profesionales y, sobre todo, respetando cada vez más la libre adscripción ideológica de cada cual.

También se nos pide a los docentes, desde distintos sectores, que abandonemos el sentimiento de culpabilidad para poder disciplinar a los alumnos. Claro que el sentimiento es algo muy personal y, por supuesto, cada cual lo vive a su manera según su carácter, pero, aún así, todos tenemos, por desgracia, alguna experiencia respecto de la indisciplina de alguno de nuestros alumnos por más anecdótica y puntual que haya sido. En conclusión, la problemática del profesorado de Historia en activo no es muy diferente de la del profesor de Filosofía, Lengua o Matemáticas. Las falsas polémicas sobre la historia sólo obedecen a la voracidad congénita del poder por controlar todos los foros donde el pensamiento imperante no tenga garantizada una presencia mínima. A los docentes, ¡ya nos gustaría opinar sobre reformas educativas!, pero nuestro trabajo empieza siempre a partir de hechos consumados.

Por ello, siempre estaremos dispuestos a hacer oír nuestra voz, aunque sea para reconocer que ni la sociedad, ni el gobierno, ni la televisión, ni la crisis de valores son culpables de los problemas cotidianos de los docentes.

Antoni Pitarch Font (INDEXNET - Santillana, octubre de 2000).-   ....................................................................................................

La Reial Acadèmia conta la seua Història


El Govern demana la revisió dels textos menys objectius del 'Diccionari Biogràfic Espanyol' - Ressenyes significatives ometen matances franquistes a la Guerra Civil

TEREIXA CONSTENLA - Madrid - 31/05/2011 (El País)

La gran obra de la Reial Acadèmia de la Història, el Diccionari Biogràfic Espanyol, presentat amb pompa el passat dijous, ha quedat seriosament noquejada per l'escàs rigor científic d'algunes biografies de personatges del segle XX (encara que el rigor presideixi altres). L'origen de les errades ve, en part, del procés de selecció de biògrafs: els historiadors que pertanyen a l'Acadèmia van poder triar lliurement sobre qui escriure, el que va excloure a sòlids investigadors que no pertanyen a la institució. Luis Suárez, per exemple, es va oferir a redactar l'entrada de Franco, amb el qual simpatitza tan obertament que va ser l'únic autoritzat a consultar els fons de la Fundació Francisco Franco durant anys, convidat per la família. El resultat de tot això és un text amable i hagiogràfic amb el dictador -a qui mai no se cita com a tal, sinó com Generalísimo o cap d'Estat- i que no té res a veure amb el perfil que haurien redactat altres investigadors. Suárez, que presideix la Germandat del Valle de los Caídos, ignora la documentada repressió del règim i qualsevol altre aspecte censurable. La biografia d'Azaña ha estat elaborada per l'acadèmic Carlos Seco Serrano, en detriment de Santos Juliá, principal biògraf del dirigent republicà i que va ser descartat en l'Acadèmia.

Des del Ministeri d'Educació, principal finançador de l'obra -que va rebre 6,4 milions d'euros des de 1999 d'Educació i d'Indústria-, es va demanar ahir a l'Acadèmia la rectificació de "aquelles biografies amb un contingut que no responga a la necessària objectivitat dels treballs acadèmics". La ministra de Cultura, Ángeles González-Sinde, d'altra banda, va reclamar que es revisen les ressenyes que "no s'ajusten a la realitat" i que se solucione l'escassa presència de dones (3.800 biografies, 8,8% de les 43.000 que hi ha en total) a la resta de l'obra i en la seva versió a Internet. No només les entrades de protagonistes essencials del XX estan en dubte. En altres, consultades ahir per EL PAÍS en els toms dipositats a la Biblioteca Nacional -hi ha 17- i en la Real Acadèmia de la Història -hi ha 20, que arriben fins a la lletra efa-, s'ometen episodis brutals protagonitzats durant la Guerra Civil per militars franquistes i, per contra, es detallen de forma minuciosa les comeses en zona republicana.

- Escrivá de Balaguer, Josemaría. - No hi ha dubte que el biògraf creu en Déu. Així explica com pren el fundador de l'Opus Dei, nascut a Barbastre el 1902 i mort a Roma el 1975, la decisió de fer-se sacerdot: "Un dia de Nadal de 1917 a 1918 va veure, impreses a la neu, les empremtes d'un carmelita descalç: van provocar en ell una forta commoció interior, que el va portar a intensificar la seva vida espiritual. En sentir aquests primers presagis d'una crida divina, va prendre la decisió de fer-se sacerdot ...". Cada pas d'Escrivà té un origen ultraterrenal que l'historiador descriu amb la mateixa naturalitat que si fos una trucada de telèfon. "El 14 de febrer de 1930, mentre celebrava la santa missa, Déu li va fer entendre que l'Opus Dei estava dirigit també a les dones". I segueix: "El 14 de febrer de 1943, mentre celebrava la santa missa, el Senyor li va fer veure al pare Escrivà la solució jurídica que havia de permetre l'ordenació de sacerdots a títol de l'Opus Dei: la Societat Estatal de la Santa Creu". Qui escriu aquesta ressenya? També Luis Suárez, acadèmic, especialista en Història Medieval i autor de la biografia de Franco.

- Asensio Cabanillas, Carlos. - Militar que va recolzar el cop d'Estat. La seva ressenya és una successió d'èxits militars durant la Guerra Civil enfront dels republicans, que sempre són citats com "l'enemic". Escriu el text José Martín Broques Fernández, professor de la Universitat San Pablo-CEU, que compta alguns fets com si estigués alineat en un bàndol: "El 17 de juliol amb les forces a les seves ordres va prendre part, segons diu el seu full de serveis, 'al Gloriós Alçament militar, Salvador d'Espanya'. El dia 5 va ocupar Santos de Maimona, on va ser derrotada una columna enemiga formada per totes les forces militars de Badajoz, el 7 va continuar la marxa cap a Mèrida ocupant Almendralejo, on va romandre normalitzant la vida ciutadana [....]". La "normalització" a la qual es refereix el biògraf va consistir en el següent, segons detalla l'historiador Paul Preston a El holocaust espanyol: "D'acord amb els informes de la premsa, més de mil persones (de les quals 100 dones) van ser afusellades a aquesta localitat maleïda. Abans dels afusellaments, a moltes dones les van violar i altres els van rapar el cap i els van obligar a beure oli de ricí. Als homes els donaven a triar: a Rússia oa la Legió. Rússia significava execució ". Asensio, que va participar en una de les columnes de la mort de Franco, acabaria sent ministre de l'Exèrcit i cap de la Casa Militar de Franco, del qual era amic personal segons el biògraf.

- Asensio Torrado, José. - També militar, però fidel al Govern de la República. La seva ressenya és també obra de José Martín Brocos Fernández. Desapareix el to glorificador que empra en el cas anterior i escriu amb un to distanciat. "Del 5 al 8 de setembre, amb gran quantitat d'efectius i fort suport de l'aviació, llança un duríssim contraatac contra Talavera de la Reina, però no aconsegueix sobrepassar les línies defensives d'Asensio Cabanillas [...]. Les seves forces són àmpliament derrotades no aconseguint frenar l'imparable avenç de les forces nacionals ". Les forces nacionals no són en cap moment el "enemic". Segons Brocos, va patir una campanya de descrèdit "muntada pels comunistes, en la qual pertinaçment la Pasionaria i l'ambaixador Rosenberg demanaven la seva destitució". El colofó ​​no és precisament a major glòria del personatge. "... El mateix general Franco el cataloga com intel·ligent i sent la milícia, encara que sense cap ideal fora del seu estómac estant convençut que la seva adscripció a la República va ser per raons geogràfiques, únicament perquè el Alçament el va agafar en zona roja, afirmant que en el transcurs de la guerra li va enviar cartes oferint-se per col.laborar amb l'Estat Major ".

- Altolaguirre Altolaguirre, Santiago. Aquest trinitari, beatificat pel Vaticà el 2007, va ser un dels religiosos assassinats en zona roja. María Encarnación González Rodríguez escriu una ressenya en què no estalvia detalls sobre la crueltat de la seva mort. "Els van portar al temple i van començar a turmentar, lligant-lo fortament per les nines i pels braços, fins a deixar-los en actitud orant. Mentrestant, els colpegen amb les culates dels fusells. Els introduiren entre les ungles de les mans estelletes de fusta arrencades del pis de l'església, després de simular un tret, els van penjar del sostre ... Així, es van succeir els turments, fins que els van deixar en un estat molt angoixant ". El religiós va ser assassinat el 26 de juliol a Villanueva del Arzobispo (Jaén).
::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

Franco, aquest (no tan roïn) home

El tractament de la Reial Acadèmia de la Història al dictador, titllat d'"autoritari però no totalitari", suscita la reacció encesa de prestigiosos historiadors


Negrín va estar al capdavant d'un govern "pràcticament dictatorial", mentre que Franco no va ser un dictador. Algunes definicions incloses en el flamant Diccionari Biogràfic Espanyol coordinat per la Rieal Acadèmia de la Història -i difoses ahir pel diari Público- tenen més opinió que rigor i ja han provocat una allau de irades reaccions.

Prestigiosos historiadors estranyament absents de la titànica obra de 50 volums, com Paul Preston,  Santos Juliá ,Ángel Viñas o Julián Casanova, creuen que els biògrafs d'alguns personatges del segle XX donen una visió esbiaixada d'esdeveniments que segueixen supurant en la memòria de la societat espanyola però sobre els quals hi ha consens científic. Franco, que ocupa cinc pàgines de l'obra, sempre és citat com "Generalísimo o cap d'Estat". Es destaca el seu valor militar i s'omet el seu perfil repressor en una obra que ha rebut 6,4 milions d'euros de subvencions del Govern des de 1999.

"La visió de Franco exposada per Luis Suárez és tan oficialment franquista que em sorprèn, m'hauria esperat una mica més objectiu avui en dia", va comentar ahir des de Londres a aquest diari Paul Preston, autor d'un celebrat assaig sobre el dictador. Preston, que pertany a la London School of Economics, porta tota la seva vida bussejant en la Segona República, la Guerra Civil i la dictadura. El seu últim llibre, L'holocaust espanyol (Debate), diseeciona amb detall els aspectes de la repressió.

"A mi no m'estranya que no em convidin perquè sóc estranger però Stanley G. Payne és més estranger que jo", ironitza Preston. Payne, que en els darrers anys s'ha escorat cap a les tesis de pseudohistòria amables amb el franquisme i el seu llegat, com Pío Moa o César Vidal, signa la ressenya de la Pasionaria. "Les coses que jo faig no són del grat de l'Acadèmia, però independentment d'això podrien haver-li encarregat la ressenya a altres historiadors, com Enrique Moradiellos, per exemple", planteja Preston. "No em sembla objectiva la de Suárez, hauria buscat a algú més crític", afegeix. A l'entrada de Franco es pot llegir: "Va muntar un règim autoritari, però no totalitari, ja que les forces polítiques que li donaven suport van quedar unificades en un Moviment i sotmeses a l'Estat". Luis Suárez, l'autor, és un expert en Història Medieval que va tenir accés als fons de la Fundació Francisco Franco gairebé en exclusiva fins que van ser digitalitzats amb subvenció pública.

 Amb Santos Juliá, un altre respectat historiador, va passar una cosa diferent. Un dia li van cridar de la Reial Acadèmia de la Història. El convidaven a realitzar una ressenya per al projecte, el gran qui és qui de la història espanyola des del segle III abans de Crist fins a l'actualitat. Una biografia d'Azaña, Prieto o algun altre dels personatges de la Segona República sobre els quals més ha indagat? No Ahir, Juliá comentava: "No recordo el nom, però no era ningú sobre qui hauria investigat. Era un personatge molt secundari que no tenia interès per a mi. Vaig tenir la impressió que era com la xavalla de l'obra que ningú havia volgut fer". Julià està considerat el principal biògraf d'Azaña, però la RAH va preferir que l'entrada del president de la Segona República la redactés l'historiador Carlos Seco Serrano i va desestimar l'opció de Julià. "Si Payne fa La Pasionaria, Seco escriu d'Azaña i Luis Suárez de Franco, el biaix de tot això està molt clar", va indicar l'autor de Vida i temps de Manuel Azaña (Taurus).

L'historiador Àngel Viñas, que tampoc participa en el projecte, va ser més contundent: "El de menys és estar o no estar. Això me fa, el que no me fa són les distorsions. Cap historiador pot dir del passat el que li surti dels nassos ". Viñas, que acaba de publicar La conspiració del general Franco (Crítica), acusa directament a Suárez de ser capaç de "tergiversar, manipular o mentir". L'historiador recorda que en el Diccionari Biogràfic d'Oxford, amb el qual es compara la Reial Acadèmia de la Història espanyola, està escrit "per prestigiosos historiadors, ja siguin de dretes, de centre o d'esquerres, perquè clar que tenen ideologia. Qui diu que no la té és un rosegó ".

Perles sobre Franco


- "Francisco Franco aviat es va fer famós pel fred valor que sobre el camp desplegava".

- "Una guerra llarga de tres anys li va permetre derrotar un enemic que en principi comptava amb forces superiors. Per a això, faltant possibles mercats, i comptant amb l'hostilitat de França i de Rússia, hi va haver d'establir estrets compromisos amb Itàlia i Alemanya" .

- "Va muntar un règim autoritari però no totalitari".

Demografia de La Plana Baixa

Baobab oci creatiu

Laulauenlaseuatinta

ECO-2BAH

Slideshare Economia

ECO-1BAH

La Guerra de Successió a Vila-real

A.C.Socarrats

Posts més consultats

Visualitzacions de pàgina l'últim mes