Isabel II de Borbó ha estat, des de l'inici del seu regnat fins a dia d'avui, un dels personatges més controvertits i qüestionats, no solament de la recent història d'Espanya sinó, fins i tot, de la pròpia monarquia... i això que entre els diferents monarques que han desfilat pels diferents trons peninsulars (Felip II també era rei de Portugal) no solem trobar intel·lectuals, perquè fins al dia d'avui no n'hi ha cap amb perfil universitari que haja ocupat el tron (com tampoc sol passar a les monarquies d'altres llocs), ni solem trobar casos concrets o perfils de monarques que hagen despertat passions generalitzades o certa unanimitat a l'hora de valorar positivament tota la seua trajectòria...
Però el cas d'Isabel II és més greu, perquè lluny d'estudiar la seua època, plena de decisions centralistes i mancances, però també de realitats que obriren les portes de l'estat espanyol, tímidament, cap al liberalisme (amb l'abolició del règim senyorial, la desvinculació de la propietat i la desamortització dels béns eclesiàstics i municipals), la industrialització (amb el desenvolupament de la perifèria, és a dir, Catalunya, País Basc, Astúries, País Valencià, part d'Andalusia, etc.) i l'economia de mercat, en el marc de les lluites intestines del poder entre moderats i progressistes, pels fets històrics i materials, sempre s'ha apostat per furgar en la ferida de les seues relacions més íntimes amb els personatges més destacats de la Cort, tal vegada amb la connivència dels seus coetanis, com ara els germans Bécquer (Gustavo Adolfo i Valeriano) que als darrers anys dels seu regant, abans de la Revolució Gloriosa que l'apartà del poder (1868), i aprofitant la impopularitat de la reina, feren córrer coples i mofes públiques sobre la seua persona, així com l'obra gràfica d'aquests darrers que porta per títol "Los borbones en pelota"...
I és que, ens agrade o no, durant el regnat d'Isabel II es posaren les bases de l'Espanya actual: des de la divisió provincial de 1833 (sent regent sa mare, Mª Cristina), fins la creació de la Guàrdia Civil (1844) i tota la infrastructura ferroviària radial centralista que, pràcticament, llevat de l'AVE, cap govern s'ha atrevit a millorar fins l'actualitat perquè, la difícil orografia i la por a una nova invasió dels francesos va portar a l'adopció d'un ample de via ibèric (que continua vigent i, per tant, dificultant el transport de mercaderies cap a Europa) i l'adequació de tota una xarxa de camins per facilitar l'accés a les estacions: la primera línia fou la de Barcelona–Mataró (1848), després les de Madrid–Aranjuez, de Sama–Langreo, Valencia–Xàtiva, etc. fins l'aprovació de la Llei General de Ferrocarrils (1855). Un any després es crea el Banc d'Espanya a partir d'un anterior preexistent (Banco Español de San Fernando). També en el terreny de la instrucció pública, aquesta es centralitza i s'ordena a partir de la Llei Moyano (1857).
«El reinado de Isabel se irá borrando de la memoria, y los males que trajo, así como los bienes que produjo, pasarán sin dejar rastro. La pobre Reina, tan fervorosamente amada en su niñez, esperanza y alegría del pueblo, emblema de la libertad, después hollada, escarnecida y arrojada del reino, baja al sepulcro sin que su muerte avive los entusiasmos ni los odios de otros días. Se juzgará su reinado con crítica severa: en él se verá el origen y el embrión de no pocos vicios de nuestra política; pero nadie niega ni desconoce la inmensa ternura de aquella alma ingenua, indolente, fácil a la piedad, al perdón, a la caridad, como incapaz de toda resolución tenaz y vigorosa. Doña Isabel vivió en perpetua infancia, y el mayor de sus infortunios fue haber nacido Reina y llevar en su mano la dirección moral de un pueblo, pesada obligación para tan tierna mano» (Pérez Galdós, B. (1906): «La Reina Isabel», en Memoranda, p. 33.)
...............................................................................................
La reina del fracàs escolar
Una biografia sobre Isabel II, monarca des dels 13 anys, retrata la política espanyola durant el segle XIX
BRAULIO GARCÍA JAEN (Público)
Als 3 anys va ser proclamada reina i tot just deu després va pujar al tron. Als 74 va morir asseguda en una butaca a la casa de l'exili a París, sense que li donés temps al seu fill Alfons XII d'acostar-se ni una sola vegada a veure-la, donc va morir abans que sa mare (1885). Isabel II. Una biografia (1830-1904) (Taurus), el llibre de la historiadora Isabel Burdiel sobre la monarca precoç, retrata, a més de la tragèdia personal de l'hereva de Ferran VII, la del cor que la va acompanyar en la seva decadència: l'Espanya monàrquica del segle XIX i sobretot el seu fill bastard, el liberalisme.
Isabel Lluïsa de Borbó, filla de Ferran VII, va néixer el 1830 i va heretar el tron després de la mort del seu pare en 1833, encara que va estar deu anys sense exercir sota la regència de la seva mare, Maria Cristina. La lluita pel tron del seu oncle Carles, destinat a regnar abans que Ferran VII abolís la Llei Sàlica, va donar lloc a les guerres carlines entre els partidaris del absolutisme del senyor Carlos i tots els altres, partidaris per eliminació de la regent Maria Cristina. "La infanta Isabel va arribar al món en una cort on l'espessa xarxa de consanguinitat que unia la família reial no era menor que l'espessa embolic d'intrigues que la envoltava", escriu Burdiel.
He volgut explicar la monarquia des de dins, explica Isabel Burdiel
Tan fascinant com la vida d'algú que comença a regnar als 13 anys, deu ser la del país que l'entronitza. I aquest és el punt de vista escollit per Burdiel, catedràtica de la Universitat de València. "El que he volgut és explicar tot aquest període de la monarquia, des de dins, i veure com en veritat es va convertir en un obstacle, un dels dos grans, juntament amb l'Església, per al desenvolupament del liberalisme", diu.
La relativitat respecte al que era maduresa o precocitat llavors i ara no n'hi ha prou per explicar l'anomalia espanyola. "Estem en un món de canvi, on els més progressistes ja reconeixen alguna cosa com la" infància "i per tant ho consideren una aberració. Però per als més reaccionaris, la monarquia és una institució independent de qui la ocupi", explicava Burdiel en un hotel de Madrid.
La institució està per sobre dels individus que l'ocupen, "que tenen molt poc", segons Burdiel. Fins a tal punt que a ningú va estranyar que, una vegada que la regent Maria Cristina es va exiliar a França, deixés la custòdia de les seves dues filles legítimes en mans del general liberal Espartero. La nena va quedar a mercè de les conspiracions cortesanes. Si a la reina tot li ve de Déu, tant se val que estudie o no
El gran manipulador
"La intriga, la desconfiança i l'ocultació es van convertir en ingredients habituals de la seua formació moral", es llegeix a la biografia, cosa que, unit a la paupèrrima educació rebuda, va venir a donar en una reina fàcilment desestabilitzable. Burdiel: "Si es considera que, quan ets reina, tot et ve donat de Déu, tant se val que estudies o no. Fins a Donoso Cortés l'escandalitza la manca d'instrucció de la reina i, no obstant això, s'aprofita d'ella: és el emissari de Maria Cristina i el gran manipulador ".
Molta de la documentació que nodreix el voluminós estudi de Burdiel prové de l'arxiu privat de Maria Cristina, que va tornar a Espanya fa poc més d'una dècada. El que li ha permès construir, no només una biografia de la reina Isabel II, sinó un retrat coral de la seva mare i de militars i polítics de l'Espanya isabelina. "I no tot és tan fosc", concedeix Burdiel.
Després de la revolució de 1868, Isabel II es va exiliar a París. Dos anys després, va abdicar en favor del seu fill, Alfons XII. Els últims vint anys els va passar tancada en el palau de Castella, a París vivint "a l'espanyola", menjant cuit i "sense parlar mai bé francès", on va morir el 1904.
