24 d’abr. 2010

12.- Descolonització i tercer món, 1945-1991 (1 BAH)


El procés de descolonització constitueix un dels més decisius factors de la configuració d'una nova realitat històrica en el panorama global de l'època actual, i ha donat origen no només a un nou Tercer Món, amb una dinàmica interna pròpia, sinó també a una sèrie de qüestions i problemes que es projecten directament en el pla de la història universal.

És per això una tasca no només possible, sinó necessària, emprendre descripcions històriques de la primera fase d'aquest naixent Tercer Món, que constitueix el camp problemàtic més recent del segle XX, i alhora potser el més important per al futur de la història actual.



FACTORS DE LA DESCOLONITZACIÓ:

La descolonització té com a conseqüència la independència, però a aquesta, però, no s'arriba a molts països d'una forma completa, ja que encara que la majoria aconsegueix la seua sobirania política, els llaços que els uneixen al passat colonial queden profundament estrets, mantenint una dependència social, econòmica i cultural que condiciona el seu posterior desenvolupament caient en una nova modalitat de colonialisme.

FACTORS INTERNS

· El creixement demogràfic:
La majoria dels països en vigílies de la seua revolució comptaven amb uns efectius demogràfics molt elevats. Les altes taxes de natalitat, típiques en els països poc desenvolupats, van veure baixar les seues taxes de mortalitat a causa de les seues millores higièniques i mèdiques que havien aportat les potències colonials. Es produeixen grans corrents migratòries cap a les grans urbs. Aquest increment urbà va servir de cohesió i acostament als problemes i alhora de difusió d'ideologies i actituds hostils a la presència colonial.

· Transformacions econòmiques i socials:
La introducció d'economies especulatives i de nous sistemes d'intercanvi en les colònies, va portar com a conseqüència la destrucció dels anteriors sistemes de subsistència, alhora que situava a gran part del planeta en un circuit comercial internacional que es definiria com d'intercanvi desigual al desequilibrar-se, clarament, a favor dels colonitzadors.

Per obligar a treballar a les poblacions dependents en els productes o en els sectors que interessaven a Europa, i per procurar mà d'obra en les condicions més avantatjoses, es van utilitzar tot tipus de coaccions i trucs, des d'impostos a pagar en jornades de treball, fins treballs forçats i, fins i tot, tot i estar prohibit, la compra d'esclaus.

· Canvis culturals i ideològics:
Les noves formes de vida eren el testimoni de l'abandonament tant de les seues agrupacions tradicionals en clans de famílies o de religiosos, com de les seues institucions i costums. Les societats colonials suportaren el procés d'aculturació, és a dir, la implantació de les formes de pensament i els valors sorgits a Occident. Davant el xoc produït per la presència estrangera, gran part de la població va buscar una fugida refugiant-se en els seus mites.

Els cercles il.lustrats indígenes, pertanyents a la burgesia, anaven augmentant amb l'extensió de l'ensenyament occidental.. Aquesta minoria il.lustrada, però, va aprendre d'Occident, bé la manera de prosperar dins el sistema establert, o bé la d'utilitzar els seus ensenyaments en contra i en el moment oportú, esdevenint, per tant, els principals animadors dels moviments nacionalistes i independentistes.

· Els moviments nacionalistes i els seus líders:
Per tenir èxit en les metes proposades, és a dir, perquè les diferents aspiracions i moviments nacionalistes pogueren assolir la independència respecte de les seues nacions dominadores, va ser necessària la presència de líders que dotaran a aquests moviments d'un programa polític i una autoritat moral que, fàcilment compreses per les masses, calaran en els seus pensaments i els portaran a perseguir la seua posada en pràctica.



FACTORS EXTERNS

· La crítica anticolonial:
L'oposició al règim colonial naix gairebé des dels inicis de la colonització europea, incrementant-se després a mesura que el món occidental va tenir un major accés a les llibertats. Des de dins del socialisme es condemna el principi d'imposició d'un poble sobre un altre.

· L'actitud dels intel.lectuals i dels cercles religiosos:
L'acció missionera denuncià els abusos i submissió de les poblacions indígenes, mitjançant les encícliques com ara Pacem in Terris -promulgada l'11 d'abril de 1963 per Joan XXIII- o la de Populorum progressio -del 26 de març de 1967, de Pau VI-, en les quals es donava suport, més decididament, la causa de l'emancipació.

Durant el període d'entreguerres sorgeix el suport dels intel.lectuals i polítics, com els que el 1927 van integrar la Lliga contra l'Imperialisme, aquesta va celebrar el seu Primer Congrés a Moscou, amb la participació de delegats procedents dels territoris sotmesos.

Molta més incidència tindria, posteriorment, l'actitud de certs presidents nord-americans, com ara Wilson o Roosevelt, que es van convertir en defensors de la causa de la llibertat i de l'emancipació dels pobles.

· La condemna del socialisme:
Des dels inicis del moviment socialista, es van fer patents les discrepàncies, si bé els principis del socialisme eren incompatibles amb la pràctica colonial, no van faltar els que veien en el colonialisme el brou de cultiu per a ulteriors revolucions socialistes. Altres, però, també veien que, a pesar de tot el dolent, el colonialisme podria resultar avantatjós per als sotmesos.

Durant les dues guerres mundials es va transmetre a les colònies una imatge molt allunyada de la pròspera Europa de la que volien haver transmès: els enfrontaments i les discrepàncies entre els colonitzadors. Els contactes entre colònia-metròpoli van accentuar el coneixement de les grans diferències, fent cada vegada més patent el que els separava. Els esforços a què les colònies es van veure sotmeses, per donar suport a les metròpolis, van venir seguits de compensacions (Assemblees legislatives) per les quals els nadius van anar accedir als cercles de decisió política. El posicionament contrari a la pràctica colonial d'USA i URSS, a partir del 1945, apareix en ple procés descolonitzador, accelerant-lo, encara que no s'ha d'oblidar els interessos que ambdues potències tenen, sobre tot a partir de la Guerra Freda.



En només dues dècades (1945-1965), la majoria de les colònies va aconseguir la independència. En 1955, els nous estats es van reunir en la Conferència de Bandung -amb la finalitat de proclamar els seus drets i de fer públiques les seues reivindicacions-, tot un esdeveniment històric que va representar l’entrada del Tercer Món en l’escena política internacional, encara que els nous estats han continuat mantenint certa dependència econòmica de les antigues metròpolis (neocolonialisme) mentre lluiten contra el subdesenvolupament.

1. CAUSES DE LA DESCOLONITZACIÓ

1.1 La feblesa de les metròpolis
Des de la Revolució Soviètica, s’havia incrementat l’esperança per a l’alliberament colonial que, durant el període d’entreguerres, es reforçaria amb l’aportació de les elits indígenes educades a Europa (cas de Gandhi, per exemple) que s’organitzarien en grups nacionalistes per demanar la independència. La Segona Guerra Mundial va crear les condicions idònies a l’acabar amb el vell mite de la potència colonial invencible: els grups de resistència contra les potències de l’Eix van formar líders populars entre els guerrillers que lluitaven contra l’invasor. També a les metròpolis, però, s’alçaren les primeres veus contra el model colonial, ja que els imperis només eren lucratius per a una minoria que estava directament vinculada als negocis d’ultramar, mentre el cos humà i econòmic per conservar les colònies era excessiu en una Europa empobrida i devastada per la gran guerra.

1.2 Un context internacional favorable
Les velles potències colonials passaren a un segon pla davant els Estats Units i l’URSS, noves superpotències mundials interessades en afavorir la descolonització per estendre la seua influència als nous països, donada la seua escassa participació en el vell esquema colonial. La Carta Fundacional de les Nacions Unides (1945) proclamava la igualtat de tots els pobles i el reconeixement del dret d’autodeterminació. Les Filipines, única colònia nord-americana, van ser declarades independents el 1946, mentre l’URSS feia públic el seu suport als moviments independentistes.

1.3 La força dels moviments nacionalistes
Els moviments nacionalistes van guanyar influència i prestigi, però hi havia moviments de diferents tipus:
• Fronts nacionals dirigits per partits comunistes, amb un ampli suport de la població, com són els casos d’Indoxina i d’Indonèsia.
• Moviments d’ideologia estrictament nacionalista que pretenien unir tots els sectors socials amb gran suport popular, cas del Partit del Congrés a l’Índia.
• Moviments independentistes amb forta vinculació amb ètnies i tribus indígenes que, de vegades, generaven enfrontaments violents amb d’altres grups autòctons.
Gran part dels grups nacionalistes van comptar amb líders carismàtics com ara Nehru, Gandhi, Ho Chi Minh, Nasser, Sukarno, Senghor i Lumumba... molts d’ells membres de riques famílies indígenes que havien estudiat en universitats europees, redescobrint els valors culturals de la seua pròpia civilització de tornada al seu país d’origen on esdevindrien els principals opositors al colonialisme.


2. LES PRIMERES INDEPENDÈNCIES ASIÀTIQUES

2.1 Independència de l’Índia
Sota el lideratge de Nehru i del Mahatma Gandhi –amb la no-violència i la desobediència civil- el Partit del Congrés de l’Índia va aconseguir, des del període d’entreguerres, la mobilització de les masses hindús en un moviment de resistència i d’enfrontament amb l’Imperi britànic que els portà cap a la independència el 1947. Per una altra banda, la minoria islàmica va crear la Lliga Musulmana, liderada per Mohammed Ali Jinnah, que també aconseguí el mateix any un estat propi en l’antiga colònia britànica, el Pakistan.

2.2 Els casos d’Indonèsia i d’Indoxina
La colònia holandesa d’Indoxina havia estat ocupada pels japonesos fins la rendició d’aquest al final de la guerra mundial: l’agost de 1945, el moviment nacionalista encapçalat per Ahmet Sukarno va proclamar la independència de forma unilateral, que no fou reconeguda per l’antiga metròpoli holandesa fins el 1949.

Paral•lelament, a l’Indoxina francesa (integrada per Vietnam, Laos i Cambodja), les forces comunistes del Viet-minh, sota la direcció d’Ho Chi Minh, van proclamar la República Democràtica del Vietnam amb capital a Hanoi (setembre de 1945). Però les tropes franceses del general Leclerc van contraatacar afavorint la constitució d’un protectorat a la zona sud. L’any 1946 va començar la guerra del Vietnam, entre el nord i el sud, amb el suport de l’URSS i de la Xina al nord, mentre els Estats Units finançaven bona part de les despeses militars franceses al sud. I encara que la guerra va prosseguir durant més de vint anys, malgrat la retirada de les tropes franceses, amb la intervenció dels Estats Units, el paral•lel 17 va separar Vietnam del Nord del règim prooccidental instal•lat al sud. Des del juliol de 1945, després d’una espectacular derrota, França havia acceptat també la independència de Laos i Camdodja.


3. EL NAIXEMENT DE LA REPÚBLICA POPULAR DE LA XINA

L’Imperi Celeste de la Xina va patir la ingerència de les potències occidentals durant tot el segle XIX, però al segle XX va iniciar un procés propi per acabar amb el sistema imperial i el domini occidental.

3.1 La Xina es converteix en república
El 1911 va ser derrocat l’últim emperador de la Xina, Pu Yi, per una revolució antidinàstica i antiimperialista que va proclamar la República. Sun Yazen, fundador del Guomindang o Partit del Poble, va presidir el govern provisional de 1912, encara que un país tan extens va restar dividit, durant molt de temps, en dominis governats pels senyors de la guerra. A partir de 1927, Chiang Kai-shek va donar al seu govern nacionalista un to autoritari que, a poc a poc, evolucionà cap la dictadura tot ordenant la persecució i extermini dels comunistes que, des de la fundació a Xangai (1921) del Partit Comunista Xinés, van enfrontar-se al govern nacionalista. L’any 1934, el nou líder comunista Mao Zedong va decidir abandonar el sud del país, davant la repressió del govern, i començar la Llarga Marxa cap al nord i l’interior del país: unes 100.000 persones van fer una travessia a peu de més de 10.000 km, entre 1934 i 1935, per refugiar-se de la persecució.

3.2 La invasió japonesa i la revolució comunista
El 1937, però, la situació política va canviar per la invasió dels japonesos que començaren a controlar bona part de la Xina. Temporalment, les forces del Guomindang i els comunistes s’uniren en un front nacionalista antijaponés que va col•laborar amb els aliats per derrotar les potències de l’Eix. Acabada la guerra mundial, el 1945 nacionalistes i comunistes xinesos van tornar als enfrontaments en una cruenta guerra civil. Els comunistes ocuparen Pequín, l’antiga capital, on van proclamar la República Popular de la Xina l’1 d’octubre del 1949. Chiang Kai-shek i els nacionalistes xinesos es refugiaren a l’illa de Formosa on crearen, amb la protecció dels Estats Units, la república nacionalista de Taiwan. Sota el règim de Mao, tota l’estructura política va quedar sota el control del Partit Comunista, es va reprimir tota dissidència, es va iniciar un procés de simplificació de l’escriptura xinesa, es va crear una Constitució al 1954 i, poc després, es va ocupar el Tíbet.

3.3 Del model soviètic al capitalisme
La república comunista de Xina, nascuda en plena guerra freda, no va ser reconeguda per la majoria dels països occidentals i, per tant, es va decantar cap a la URSS tot adoptant el model soviètic. De tota manera, una vegada mort Stalin, Mao i els seus partidaris es van mostrar totalment hostils a portar a terme un procés de desestalinització com l’iniciat pels russos, tot produint-se la ruptura entre Xina i l’URSS el 1958. Mao va iniciar aleshores el Gran Salt Endavant, una política de col•lectivització agrícola mitjançant la comuna que, al capdavall, va tenir uns resultats econòmics catastròfics. La Revolució Cultural iniciada en 1965 va consistir, sobre tot, en una lluita interna dins del Partit Comunista de la Xina que va costar molt milers de víctimes, acusats -segons Mao- de voler portar la Xina cap al capitalisme, és a dir, com una reedició de les porgues d’Stalin però en versió xinesa. Den Xiaoping va ser l’encarregat, a la mort de Mao (1976), d’acabar amb la revolució cultural per portar la Xina cap a una política de reconciliació i d’enfortiment de l’economia, tot incorporant algunes pràctiques capitalistes sense canviar el règim polític totalitari, que l’ha transformada en una gran potència econòmica emergent.



4. EL PROCÉS DE DESCOLONITZACIÓ EN EL MÓN ÀRAB

El Pròxim Orient, així com el nord d’Àfrica, després de la Segona Guerra Mundial visqueren un complicat procés de descolonització emmarcat en l’eclosió d’un fort sentiment d’identitat nacional.

4.1 Els conflictes al Pròxim Orient: la creació de l’estat d’Israel
La desaparició de l’Imperi Turc havia transformat la faç de l’Orient Mitjà, però una sèrie de països continuaven sotmesos al règim de protectorats internacionals sota la vigilància de França (Síria i el Líban) o del Regne Unit (Palestina, on la decisió d’atorgar un espai per als jueus –el futur estat d’Israel- va complicar encara més la situació). Després de la Segona Guerra Mundial i de l’impacte causat per l’horror de l’Holocaust, els jueus plantejaren la necessitat d’instal•lar-se a Palestina, un territori poblat per àrabs, sota comandament britànic, però també per uns 600.000 jueus que havien anat arribant des de primeries del segle XX. Una campanya d’atemptats de la milícia jueva (Haganah) va començar a forçar la retirada britànica des del 1945 i a pressionar en pro d’un Estat jueu fins que, finalment, el 1947 un resolució de l’ONU va proposar la partició de Palestina en dos estats (jueu i palestí). Els britànics van retirar-se de la zona i Ben Gurion proclamà l’Estat d’Israel el 1948, sense aconseguir el reconeixement dels països àrabs dels voltants. L’expulsió dels palestins dels territoris lliurat al nou estat jueu va tenir com a conseqüència l’esclat de la primera guerra araboisraeliana (1948-49) que acabà amb un armistici que suposava el triomf d’Israel sobre la Lliga Àrab (Egipte, Síria, Aràbia Saudita, Jordània, l’Iraq, el Líban i el Iemen): es reconeixia la partició de Jerusalem en dues zones, s’atorgava nous territoris als jueus i la reclusió dels palestins en dues petites franges a Gaza i Cisjordània sota l’administració d’Egipte i Jordània.

4.2 Les conseqüències en el món àrab
A Egipte, la corrupta monarquia va ser enderrocada per un grup d’oficials dirigits per Nasser (1952) que va proclamar la República, tot aconseguint la retirada dels britànics del Sudan (1953) i la nacionalització del Canal de Suez (1956). Nasser va liderar l’oposició al sionisme i al colonialisme occidental, esperonant el món àrab on van aparèixer noves repúbliques: el nou Iraq (1958), Somàlia i Mauritània (1960), Iemen del Sud (1962). D’altres es van constituir en estats petrolífers, governats per monarquies autoritàries i prooccidentals: Aràbia Saudita, Oman, Kuwait, Qatar i els Emirats Àrabs. De tota manera, el moviment panarabista va trobar en l’oposició a l’Estat d’Israel un objectiu comú. A l’Iran, en canvi, un cop d’Estat havia enderrocat el xa prooccidental, Muhammad Reza Pahlawi (1951), però dos anys més tard va poder tornar al poder sota el mateix procediment i el recolzament dels Estats Units (1953) fins que l’oposició dels líders religiosos xiïtes (aiatol•làs) l’enderrocaren, finalment, el 1979 amb el lideratge de l’Aiatol•là Khomeyni, personatge clau del fonamentalisme islàmic.


4.3 Les guerres araboisraelianes
La zona del Pròxim Orient va quedar constituïda com una de les grans àrees d’enfrontament i de tensió mundial. Els Estats Units van fer costat a Israel, mentre que Palestina va comptar amb l’ajuda dels musulmans i de l’URSS.

Durant la segona guerra araboisraeliana (1956) els jueus van atacar Egipte i van envair la península del Sinaí, però acabaren retirant-se. La Guerra dels Sis Dies va esclatar al 1967 com a mesura preventiva de Israel, davant una possible ofensiva àrab, amb l’ocupació de Betlem, Jerusalem, Jericó, l’illa de Tiran, el Sinaí fins el Canal de Suez i els alts del Golan, tot establint una àrea de seguretat al voltant dels seus territoris. La laborista Golda Meir (1969) va voler negociar amb els àrabs, durant el seu mandat, però la matança d’atletes israelians als Jocs Olímpics de Munic (1972) va frustrar el procés de pau. Més endavant, un nou projecte de pau, ara presentat per Anwar al-Sadat, president egipci, va ser rebutjat tot provocant un cop de força per part de les tropes egípcies i sirianes que van atacar Israel el dia del Yom Kippur (festa sagrada dels jueus) i van embargar el petroli destinat als Estats Units, fins la intervenció de l’ONU que va recomanar el cessament de les hostilitats.


4.4 El problema palestí
L’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) va ser dirigida per Yasser Arafat (1964), adoptant l’acció directa i el terrorisme per cridar l’atenció mundial. Els palestins, sense estat propi, no volien continuar sotmesos a l’autoritat d’Israel i van rebre el suport dels països àrabs, però van abandonar el terrorisme a partir de 1970 i van rebre els reconeixement de l’ONU (1974).

L’any 1977 es va produir el primer apropament diplomàtic quan el president d’Egipte, Sadat, va reconèixer l’estat d’Israel. Els acords de Camp David, propiciats per Jimmy Carter (president dels EUA), van significar l’abandonament dels territoris ocupats per Israel al Sinaí, així com la predisposició dels palestins a reconèixer l’estat d’Israel i a obrir negociacions per aconseguir la creació d’un Estat palestí.

El 1987, però, l’OAP va promoure un moviment la insurrecció dels palestins als territoris ocupats per Israel conegut com la intifada, tot proclamant l’any següent l’Estat palestí de forma unilateral. La situació va començar a reconduir-se arran la Conferència de Madrid (1991) on la consigna “pau per territoris” va guanyar terreny i va desembocar en els acords d’Oslo (1995) amb la creació d’unes zones autònomes a Jericó i Gaza, governades per una autoritat palestina encarnada en Yasser Arafat. Els incompliments per part d’Israel van provocar la segona intifada (2000) i l’aparició d’organitzacions palestines radicals (Gijad Islàmica i Hamàs) que han provocat la inestabilitat de la zona fins el present.

4.5 La independència del Magrib
El Marroc i Tunísia han estat dos protectorats, sota el control essencial de França, on subsistia la ficció d’un govern indígena i un sobirans local (el soldà de Marroc i el bei de Tunísia). Però fou al març de 1956 quan, realment, es va proclamar la independència del Marroc amb el rei Mohammed V. Un any més tard es va proclamar la independència de Tunísia que, després de l’expulsió del bei, quedaria constituïda com a República sota la presidència del líder nacionalista Habib ibn Ali Bourguiba.


Espanya posseïa quatre territoris colonials a l’Àfrica: el nord del Marroc (el Rif, incorporat al Marroc en 1956), Guinea Equatorial (que assolí la independència el 1968), Ifni (incorporat al Marroc en 1969) i el Sàhara Occidental (cedit el 1975 a Marroc i Mauritània, encara que aquesta darrera va renunciar al seu domini), on el Front Polisario va proclamar la República Àrab Saharauí Democràtica -per aconseguir la independència del Marroc- en una lluita que s’ha allargat fins el present sense èxit.

La colònia d’Algèria era administrada directament per França. El 1954 Ben Bella, líder nacionalista, va fundar el Front d’Alliberament Nacional (FLN) que inicià, immediatament, una insurrecció armada: la guerra va provocar una forta crisi política i les crítiques de l’opinió pública mundial, així com de molts intel•lectuals francesos (Jean Paul Sarte, per exemple), pels mètodes repressius de l’exèrcit francès. França no estava disposada a perdre una altra guerra colonial i, finalment, el general De Gaulle va optar per reconèixer el dret a l’autodeterminació del poble algerià en 1959. No obstant, la població colonial francesa va sentir-se traïda pel govern de París i va provocar revoltes a la colònia que, finalment, serien sufocades. La independència d’Algèria fou ratificada en referèndum pel 90% dels francesos i el juliol de 1962 naixia la República Popular i Democràtica d’Algèria presidida per Ben Bella.


5. LA DESCOLONITZACIÓ SUBSAHARIANA

5.1 El desvetllament de l’Àfrica Negra
A l’Àfrica britànica es va aconseguir la descolonització d’una forma pacífica, llevat del cas de Kenya que, després d’una insurrecció (1950-53) que va provocar més de 40.000 morts, es va independitzar el 1963. Després arribà l’hora de les independències pactades amb Ghana (1957), Nigèria (1960), Sierra Leone i Tanganyika (1961) i Uganda (1962).

A l’Àfrica francesa l’única insurrecció va tenir lloc a Madagascar (1947) i fou sufocada amb certa duresa. De tota manera, el projecte de Comunitat Francesa de De Gaulle va fracassar i, a més d’independitzar-se Guinea (1958), el 1960 ho va fer la resta de colònies, és a dir, Costa d’Ivori, Senegal, Gabon, Mali, Txad, etc.

El 1958, el Moviment Nacional del Congo, dirigit per Patrice Lumumba, va reclamar la independència de Bèlgica que, finalment, aconseguiria el 1960. A continuació, però, va esclatar una guerra civil amb el moviment secessionista de Moïse Tshombé (recolzat per Bèlgica), després de l'assassinat de Lumumba el 1961, que es va perllongar fins el 1966, quan el cop d’estat de Mobutu va instaurar el seu poder personal als dos territoris de l’antic Congo Belga que va adoptar el nom de Zaire.


5.2 La tardana descolonització de l’Àfrica Austral
El 1961, els colons blancs de Sud-àfrica van declarar-se independents tot consolidant un règim de segregació racial anomenat apartheid que provocà una llarga lluita, de més de trenta anys, protagonitzada per la majoria negra que volia posar fi al racisme institucional i aconseguir la independència real del país. Nelson Mandela i el seu partit, Congrés Nacional Africà, no ho van aconseguir fins el 1994 quan va esdevenir el primer president negre (després de la derogació de les lleis discriminatòries i l’aprovació d’una nova Constitució en 1994). Abans, però, Namíbia ja havia aconseguit independitzar-se de Sudàfrica (1990).

Per una altra banda, Rodhèsia del Nord va ser anomenada Zambia a partir de la declaració d'independència de 1964, mentre a Rhodèsia del Sud es va mantenir un règim racista fins el 1980, quan la majoria negra va proclamar el nou estat de Zimbabwe.

Les colònies portugueses han estat les darreres en desaparéixer fins que les guerres colonials van desgastar la dictadura de Salazar a Lisboa. El Moviment de les Forces Armades (FPA) va protagonitzar un cop d’estat anomenat Revolució dels Clavells (1974) que va instaurar la democràcia a Portugal i va negociar la independència de les colònies: Angola, Moçambic, Guinea Bissau, etc.


6. BANDUNG I EL NAIXEMENT DEL TERCER MÓN
La denominació Tercer Món va sorgir de la comparació dels països subdesenvolupats (ignorats, menystinguts, explotats), segons el demògraf francès Alfred Sauvy, amb la situació dels ciutadans del tercer estat abans de la Revolució Francesa.

6.1 La conferència de Bandung
El primer intent de reunir els territoris afectats per la dominació colonial va ser la conferència de Nova Delhi (1947), però va ser la Conferència dels Pobles Afroasiàtics a Bandung (1955) -a l'illa de Java (Indonèsia)- on els nous estats sorgits de la descolonització van entrar en la política internacional de la mà dels grans líders independentistes (Nehru, Nasser i Sukarno) que van manifestar la voluntat de ser neutrals per allunyar-se amb el no-alineament en la política de blocs de la guerra freda.

6.2 El Tercer Món i el neocolonialisme
A partir de la dècada de 1950 es van anar definint les característiques del subdesenvolupament: renda per càpita escassa, desnutrició, analfabetisme, gran creixement demogràfic i excés de població activa dedicada al sector primari. La independència política dels nous estats no va anar acompanyada de la independència econòmica, així les inversions de capital dels països rics acabaven per condicionar les decisions dels governs independitzats. Aquesta situació es defineix com a neocolonialisme.

6.3 Característiques del neocolonialisme
El neocolonialisme provoca l’intercanvi desigual de mercaderies (ja que els països subdesenvolupats només exporten matèries primeres a baix preu mentre han d’importar productes manufacturats més cars), la gran escassetat de capital que provoca la dependència financera respecte al món desenvolupat i, per últim, la dependència tecnològica que continua afavorint la descapitalització del països més pobres del món.


El subdesenvolupament es manifesta a través d'una sèrie de trets i característiques, que segons el prof. Y. Lacoste, són les 14 següents:

1. Insuficiència alimentària (menys de 2,600 calories / dia)
2. Greus deficiències en la població (altes taxes de mortalitat infantil, analfabetisme ...)
3. Infrautilització o desaprofitament de recursos naturals.
4. Elevat índex d'agricultors amb baixa productivitat.
5. Industrialització incompleta o restringida.
6. Hipertròfia i parasitisme del sector terciari.
7. Dependència econòmica.
8. Baixa renda per càpita.
9. Dislocacions de les estructures tradicionals econòmiques i socials.
10. Escassa integritat nacional.
11. Debilitat de les classes mitjanes en relació amb el reduït percentatge de població urbana.
12. Atur, subocupació i treball infantil.
13. Elevat creixement demogràfic.
14. Presa de consciència del seu estat.

Des dels anys 50 del segle XX, els països econòmicament desenvolupats han vingut sostenint línies de suport als subdesenvolupats, des dels últims temps aquestes ajudes es mostren insuficients i apareixen veus contràries a una recuperació artificiosa d'aquests països que només augmentaria les desigualtats i el deute extern. La solució, però, es podria trobar en el que alguns han anomenat el comerç just. Aquest és un problema que, actualment, també afecta directament als països desenvolupats, que es converteixen dia a dia en el destí principal de l'emigració dels no-desenvolupats.
=================================================

Laulauenlaseuatinta

Baobab oci creatiu

Demografia de La Plana Baixa

La Guerra de Successió a Vila-real

A.C.Socarrats

Posts més consultats

Visualitzacions de pàgina l'últim mes