La Gran Guerra va tenir efectes molt negatius sobre l’economia ja que va afeblir els contendents europeus, molt endeutats amb els Estats Units que, en realitat, van ser els autèntics guanyadors del conflicte mundial. A Alemanya se li van exigir reparacions de guerra que van dificultar la recuperació econòmica. França va condicionar a la recepció d’aquestes reparacions -que els devien els alemanys- el pagament dels seus deutes als aliats, mentre els Estats Units –principal creditor- s’oposava a les reparacions perquè Alemanya no tenia capacitat econòmica per afrontar-les. Tot això va comportar desacords greus entre els antics aliats.
Les quantitats fixades pel tractat de Versalles van provocar la fallida del sistema monetari alemany en 1923, així com una inflació sense precedents. Entre 1923 i 1925 França i Bèlgica van envair la conca del Ruhr com a garantia del pagament de les reparacions exigides, augmentant la desestabilització econòmica alemanya i el suport a un nacionalisme radical que va desembocar, més tard, en l’ascens del nazisme. Alemanya havia vist reduir-se el seu territori en un 13%, Àustria i Hongria quedaren reduïdes a la quarta part, mentre Bulgària, Turquia i Rússia també es van veure molt perjudicades pels acords de pau.
De tota manera, a poc a poc, la recuperació de la producció als països contendents en la guerra va provocar un excés d’oferta d’aliments i de matèries primeres, amb un descens dels preus dels productes agraris que va empitjorar la balança comercial, tot impedint-los pagar els interessos dels préstecs contrets i abocant-los a la subscripció de nous préstecs atorgats, majoritàriament, per grups financers dels Estats Units.
La moneda britànica (lliura esterlina) continuava sent la més utilitzada en les transaccions internacionals i en les reserves dels bancs centrals, però com el Regne Unit es va esforçar per mantenir la seua moneda forta, això va afectar negativament les exportacions britàniques i la producció industrial.
A poc a poc, el dòlar s’anirà imposant com a única moneda convertible en or i els Estats Units com la plaça financera capaç de mantenir un sistema de préstecs a llarg termini i, com a conseqüència del desequilibri comercial amb Europa (on exportaven molt més del que importaven), com el primer inversor mundial, en substitució del Regne Unit.
Crisi econòmica del 29
View more presentations from jestiarte.
DELS FELIÇOS ANYS VINT A LA GRAN DEPRESSIÓ
Els feliços anys vint nord-americans van assistir a una gran renovació del sector energètic amb grans increments en l’ús de l’electricitat i del petroli, amb la puixança de la indústria de l’automòbil -el primer en aplicar la producció en sèrie mitjançant les cadenes de muntatge-, així com la construcció dels grans gratacels enmig d’un procés de concentració empresarial. La conseqüència fou un fort augment de la productivitat que va permetre reduir costos de producció, amb una revolució dels preus amb la implantació de grans magatzems, compra a terminis, publicitat, màrqueting, donant lloc a una societat de consum que, a poc a poc, provocaria l’endeutament de les famílies.
Els beneficis de les empreses i els dividends van créixer a un ritme molt alt, però l’augment dels salaris no va anar al mateix ritme, ja que la millora de la capacitat adquisitiva dels treballadors no va ser suficient per absorbir l’augment de producció i, en pocs anys, el fantasma de la sobreproducció va començar a planar sobre l’economia nord-americana. El sector agrícola fou el més perjudicat.
A partir de 1925 també s’havia generalitzat la tendència a invertir els beneficis empresarials en circuits de crèdit i en borsa, enlloc d’invertir-los en sectors productius, donant lloc a una puixança borsària que, a poc a poc, amb la pujada de les cotitzacions de les accions va donar lloc a una bombolla especulativa (plusvàlua borsària) pel mecanisme de la psicologia col•lectiva, és a dir, tot generant una gran demanda de valors borsaris que n’augmentava encara més la cotització. El problema s’inicià l’any 1929 quan les accions van començar a baixar i, per l’efecte contrari, tothom començava a estar disposat a vendre fins arribar al dijous negre (24 d’octubre) en que el pànic es va apoderar dels inversos i 13 milions de títols es van posar a la venda, va ser el crash o crac de la Borsa de Nova York (el dimarts negre, el 29, va arribar una segona onada de vendes, per l’exigència dels bancs de cancel•lar els préstecs atorgats per a la compra d’accions).
Entre les causes de la Gran Depressió econòmica -que es va estendre a tots els sectors de l’economia nord-americana i a la resta de països capitalistes- cal assenyalar la sobreproducció industrial, la crisi de liquiditat (manca de recursos monetaris per fer front als deutes immediats), caiguda dels preus (deflació), caiguda del consum, disminució de la capacitat adquisitiva, la por de ser acomiadat de la feina, la caiguda dels preus agraris i l’endeutament de les classes mitjanes provocat per l’adquisició de béns de consum duradors (cotxes, rentadores, etc.).
La sobreproducció, la manca de diners i la caiguda del consum van desfermar la crisi bancària: 4.000 bancs van fer fallida i van tancar. En pocs mesos, a les empreses industrials dels Estats Units van augmentar els estocs de manera considerable pel subconsum i la caiguda de les inversions: als inicis del 1933 havien desaparegut més de 100.000 empreses i la producció industrial s’havia reduït un 40% respecte a 1929. Això va suposar un gran augment de l’atur, passant d’1,6 (1929) a 12 milions en 1933. Produint-se una nova baixada de la producció industrial i agrícola com a conseqüència de la disminució de la demanda.
L’EXPANSIÓ MUNDIAL DE LA CRISI
Els mecanismes d’expansió de la crisi van ser diversos, com ara els descens dels preus, la reculada de la demanda nord-americana (que va reduir, dràsticament, les seues importacions) i la dràstica reducció dels préstecs i les inversions en Europa.
El primer símptoma a Europa fou la crisi bancària: l’any 1930 tancaven algunes entitats financeres, però la situació va empitjorar el 1931 amb la fallida del Creditanstalt (Àustria), mentre els préstecs entre entitats va estendre la crisi a tot el sistema financer. De tota manera, la gravetat de la recessió va ser molt diferent segons països (l’economia espanyola, per exemple, estava poc integrada als mercats internacionals, però també va perjudicar les exportacions).
Al Regne Unit es va haver de suspendre la convertibilitat de lliures en or (setembre, 1931) provocant la devaluació d’una moneda que, en temps ben recents, havia estat la central del sistema monetari internacional, provocant-se una situació de successives devaluacions de monedes europees i de grans fluctuacions en les seues cotitzacions respectives. França, en canvi, va perdre competitivitat als mercats internacionals per romandre al “bloc or”, és a dir, al grup de països que van optar per mantenir fixos els tipus de canvi i optar per mesures proteccionistes.
Aquest augment dels aranzels duaners va ser la principal causa de la reducció del comerç internacional. Els Estats Units (1930) van ser els primers en adoptar tarifes proteccionistes, considerades a Europa com una declaració de guerra comercial. L’afonament del comerç va comportar l’expansió de la crisi als països exportadors d’aliments i de matèries primeres (sobretot d’Amèrica Llatina i Àsia): la crisi alimentava la crisi.
John Maynard Keynes, economista britànic, és l’autor de Teoria general de l’ocupació, l’interés i els diners (1936) on explica que la reducció dels salaris és una mesura errònia per eixir de la crisi, perquè la recuperació no sorgiria espontàniament si els governs no hi actuaven. En el seu diagnòstic sobre la crisi de 1929 va argumentar que el principal problema de l’economia era els descens de la demanda i argumentava que l’Estat havia d’augmentar la despesa pública en activitats que requereixen molta mà d’obra, com ara les obres públiques. La despesa inicial de l’Estat genera un dèficit públic que, en principi, també es transforma en salaris i béns tot creant una nova demanda (multiplicador keynesià) sobre altres sectors cosa que, a la vegada, genera un augment de la producció i, per tant, un increment dels ingressos per impostos de l’Estat, és a dir, que al capdavall la prosperitat depenia més de la inversió i del consum, que no de l’estalvi: el paper dels capitalistes és el d’invertir; els dels consumidors, consumir.
Després de la fallida de la Borsa de Nova York, al 1929, Hoover va perdre les eleccions (1933) perquè els nord-americans votaren Franklin Delano Roosevelt que es presentava sota l’aval d’una nova política econòmica, el New Deal basat en Keynes. El resultat, però, fou que els Estats Units no van eixir de la crisi fins el 1945, és a dir, després de guanyar la Segona Guerra Mundial.
De tota manera, el New Deal va comportar certa estabilització econòmica amb les mesures següents:
-Programes de recuperació dels preus agrícoles i de rellançament de l’activitat industrial
-Programa d’obres públiques
-Reconversió bancària,mesures de control borsari i devaluació del dòlar
-Llibertat sindical i creació de convenis col•lectius
-Salari mínim i creació de la Seguretat Social
Època d'entreguerres
View more presentations from jorgelagim.
Altres països que van destacar en la implantació de mesures de política social o de millora de les condicions laborals dels treballadors foren Suècia i Dinamarca, on els partits socialdemòcrates emergents iniciaren la construcció del que, més endavant, se coneix com l’Estat del Benestar (pensions, ajuts als aturats, seguretat social, etc.) tot atorgant un paper actiu al pressupost de l’Estat ja que, per afrontar la recessió dels anys 30, quan els empresaris invertien menys i, per tant, augmentava l’atur, l’Estat augmentava la inversió per compensar l’efecte negatiu de la reducció de la inversió privada: el pressupost de Suècia de 1933 va ser el paradigma d’aquesta nova teoria econòmica.
$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$
