24 de febr. 2009

10. L'Imperi dels Àustries


LA FORMACIÓ DE L'IMPERI

A la mort de Ferran II d'Aragó la regència de Castella passà a mans del Cardenal Cisneros fins l'arribada de l'hereu Carles de Gant, primer rei de la "Casa d'Àustria", que regnaria amb el nom de Carles I. Pel nombre i per l'extensió dels estats que va rebre, Carles V va ser el monarca més poderós d'Europa. Del seu pare, Felip "El Bell" de Borgonya va heretar els Països Baixos, Luxemburg i el Franc Comtat; de la seua mare, Joana la Boja, Castella, Navarra i la Corona d'Aragó amb les terres de Sardenya, Sicília i Nàpols (del seu avi Ferran II); de l'altre avi, Maximilià d'Àustria, va heretar Àustria i va aconseguir ésser nomenat emperador d'Alemanya i pel matrimoni del seu germà Ferran va rebre Bohèmia i part d'Hongria; a més, l'aventura castellana d'Amèrica va seguir endavant durant el seu regnat (Mèxic, Perú, etc.). De tota manera, els estats diferents de Carles V no constituïen una unitat política, ja que tenien institucions, llengües i interessos diferents.


CARLES DE GANT (1517-1556).-

La seua proclamació com a rei havia caigut malament en Castella, ja que encara consideraven com a reina a sa mare, Joana "La Boja", i també a València (el Regne de València era lliure i tenia unes prerrogatives i sota l'imperi es va convertir en una província miserable...; les Corts Generals de la Corona d'Aragó es reuniren sis vegades durant el seu regnat, però sempre a Montsó; encara que les Corts Valencianes seguiren reunit-se, particularment, al convent de Sant Doménec, a València).


Carles era un monarca autoritari que escoltava poc els consellers i imposava sempre els seus criteris, així un "virrei" o governador general va passar a dirigir cada regne en nom seu. Aquestes qüestions, juntament a la consideració de "rei estranger" van portar una sèrie de revoltes polítiques i socials:

· Les "Comunidades" (1519-1521).- A Castella es va crear un descontentament general que va provocar la sublevació de moltes ciutats, constituint-se les comunitats i formant-se una "Junta Santa" per defensar els interessos i privilegis dels municipis i de la burgesia. Els comuners foren vençuts pels soldats del rei a Villalar (1521) i els principals dirigents decapitats: Padilla (Toledo), Bravo (Segovia) i Maldonado (Salamanca).


· Les Germanies (1519-1522).- Paral.lelament, al Regne de València i a les Illes Balears hi hagué una revolució de caràcter social (protesta contra la crisi de subministrament de blat, la negativa del rei a jurar els Furs, la pèrdua de privilegis front a la noblesa, etc.) protagonitzada pels treballadors dels gremis, menestrals i gent del camp que, aprofitant el moment de ser armats per combatre els pirates turcs, s'enfrontaren als nobles, cavallers de les ciutats i als alts càrrecs de la governació, dirigits per Joan Llorenç que creà la Junta dels Tretze. Els agermanats foren sotmesos amb l'ajuda de les tropes castellanes i la repressió de la Virreina, Na Germana de Foix (vídua de Ferran el Catòlic), fou molt dura. A Mallorca, la lluita es perllongà durant algun temps.


· Altres problemes polítics de Carles V: Rivalitat amb França (1525 victòria de Pavia contra Francesc I), expansió de l'Imperi turc (victòria de Viena, 1535 conquesta de Tunis, i fracàs a l'Alger), la reforma protestant (1521 Edicte de Worms, 1529 Dieta d'Spira, Dieta d'Augsburg, Pau de Nuremberg, 1547 Batalla de Mühlberg, Pau d'Augsburg).

· La idea imperial de Carles V.- Als darrers anys del seu regnat va vore com es perdia el seu somni de joventut de dominació de tota Europa, tractant de ser una autoritat moral sobre els altres reis cristians. Castellans i aragonesos van pensar sempre que la seua designació com a emperador seria motiu de conflictes.



FELIP II (1566-1598).-

Carles V acabà el seu regnat retirant-se al monestir de Yuste (Cáceres). El seu fill, Felip II, seria l'encarregat de seguir la lluita per la cristiandat quan Enric II de França va trencar la pau amb l'Imperi: victòries de Sant Quentin i Gravelines, Pau de Cateau-Cambresis, etc.

Però el perill més greu era el turc: Felip II, en aliança amb Venècia i el Papat, formà una "Lliga Santa" que aconseguí la victòria de Lepant. A França, mentrestant, s'havia extés el calvinisme i començà una espècie de guerra civil entre catòlics i protestants, fins que l'hugonot Enric de Borbó, després d'abjurar del calvinisme, fou declarat rei.


A partir d'aleshores començaria la rivalitat amb Anglaterra pel domini del mar: els corsaris anglesos atacaven els ports i vaixells de Felip II amb el vist-i-plau de la reina Isabel I. Es preparà l'"Armada Invencible" contra els anglesos, però fou destrossada per l'artilleria i les tempestes de l'Atlàntic. La unitat peninsular es completaria durant el regnat de Felip II amb l'annexió de Portugal a la mort de Don Enrique el 1581.


Als Països Baixos es sublevà Guillem d'Orange amb els protestants, però el Duc d'Alba, després d'una dura repressió, no pogué acabar amb la revolta i el 1598, al final del seu regnat, Felip II va tindre que concedir-los l'autonomia sota el govern de la seua filla Isabel Clara-Eugènia i l'arxiduc Albert.



FELIP III (1598-1621).-

El seu regnat es basà fonamentalment en el valiment del Duc de Lerma, que destacà pel nepotisme i l'avarícia, que fou substituït pel Duc d'Uceda.


Felip III mantingué bones relacions amb l'Anglaterra de Jaume II, però el fet més destacat pel futur econòmic fou l'expulsió dels moriscs (1609) que va perjudicar moltíssim l'agricultura valenciana.


FELIP IV (1621-1665).-

L'àrbitre de la situació peninsular durant el seu regnat fou el Comte-duc d'Olivares que exercí el seu valiment des dels 22 anys. La política centralista del Comte-duc esdevingué intolerable per Catalunya, on es produí la "Revolta dels segadors", els quals es concentraren a Barcelona el dia del Corpus de 1640 provocant-se un enfrontament bèl.lic durant més de 8 anys.


Les contínues guerres, també a l'exterior, provocaren la ruïna: de 1618 a 1648 esclatà una "guerra europea" provocada per l'oposició de Bohèmia (protestants), que volia separar-se d'Alemanya, a l'elecció de Ferran II (catòlic intransigent) com a rei dels bohemis i, més tard, com a emperador alemany.



Especialment delicada era la situació en l'Imperi, on, a més dels problemes interns, a causa de la seva situació geogràfica confluïen els interessos de la resta d'Europa. Així, la Guerra dels trenta anys s'entrecreuarà amb la Guerra dels 80 anys entre els Països Baixos i la Monarquia Hispànica; la rivalitat entre aquesta i França, que no acabarà fins 1659; la guerra d'independència portuguesa, clausurada en 1668; la inestabilitat endèmica de la frontera danubiana; el permanent problema bàltic... tot esquitxat de problemes recurrents. D'ací la facilitat amb que el conflicte obert en 1618 passarà de guerra imperial a guerra europea que no finalitzarà fins el 1660.


Després de l'anomenada "Defenestració de Praga", la Monarquia Hispànica recolzà l'Edicte de Restitució, mentre Holanda, Dinamarca, Suècia i França, s'inclinaren pels protestants. Per la Pau de Westfalia (1648), Holanda es va independitzar, oficialment, de la Monarquia dels Habsburg ostentada per Felip IV.


També la Guerra amb França que acabà amb el Tractat dels Pirineus, en 1659, i la pèrdua del Roselló i la Cerdanya (és a dir, la Catalunya Nord que havia format part de la Corona d'Aragó des dels primers temps)i -com hem apuntat abans- també la guerra amb Portugal que aconsegueix la independència en 1668 (proclamant rei el Duc de Bragança), etc.


·CARLES II (1665-1700).-

Al morir Felip IV, Carles II només tenia 4 anys i sa mare, Marianna d'Àustria, es va fer càrrec de la regència. El nou monarca no s'ocupà mai dels afers del govern, seguint la tradició dels darrers "àustries", i els encarregà als favorits, com ara Joan Josep d'Àustria o el Duc d'Oropesa, però sempre respectà les institucions valencianes.


La decadència espanyola anava augmentant al temps que minvava la salut del monarca. Amb la seua mort, sense fills, comença la disputa, coneguda com a Guerra de Successió a la Corona espanyola entre les potències europees pel tron d'Espanya. L'últim testament de Carles II fou a favor de Felip d'Anjou (futur Felip V de Borbó), però les potències europees, llevat de França, no el van acceptar i proclamaren rei l'arxiduc Carles d'Àustria, a qui recolzaven els regnes de la Corona d'Aragó (Aragó, Catalunya, Mallorca i València) a més d'Àustria-Hongria, Anglaterra o Portugal.
=================================================

ACTIVITATS:

· Fixat en la cronologia de CARLES DE GANT i confecciona les corresponents per a la resta dels monarques de la Casa d'Àustria. A continuació completa el quadre de la part inferior:





· CERCA informació sobre la Guerra de Successió a terres de La Plana de Castelló.
................................................................................................................

LA CERÀMICA A VILA-REAL


(Article publicat a la Revista Poble de Vila-real en maig de 1997)

Etimològicament, la paraula ceràmica deriva del grec keramikós (fet d’argila) que, a la vegada, ve de kéramos (argila). L’art de la ceràmica naix al Neolític, al VI mil·leni a.C., amb la primera “gran revolució” que aportà la nova manera de viure, més sedentària, amb l’agricultura, la ramaderia o el torn d’alfarer que arriba a territori peninsular durant el V mil·leni a.C., però a Vila-real, al nostre poble, no es desenvoluparà fins dos segles després d’iniciar-se la Revolució Industrial a Anglaterra: de fet, el fracàs de la industrialització espanyola al segle XIX s’ha arrossegat durant, pràcticament, tot el segle XX (allò del 98, i d’altres batalletes de Cuba, fou, només, la gota que va omplir el got dels despropòsits).

La ceràmica és consubstancial a la nostra comarca, terra d’argiles idònies per a la fabricació dels taulells. La majoria dels jaciments prehistòrics trobats en municipis de la Plana Baixa són del temps dels ibers i, per tant, amb ceràmica abundant. Aquests jaciments es situen en petits poblats, un tant elevats, fàcils de defensar i, a la vegada, pròxims a la costa: Almenara (Castell, Casa Blanca I, Els Estanys, Abric de les Cinc), Betxí (Els Castellets, Puig de les Pasqües, Sant Antoni, Solaig), Borriana (Vinarragell), Eslida (Cova de l’Oret), Onda (El Torrelló), Vall d'Uixó (Can Ballester, Sant Josep, Punta d’Orleyl), Vilavella (El Castell), Vila-real (Vil.la Filomena, jaciment eneolític amb restes de ceràmica de la cultura del vas campaniforme), etc.



Els jaciments, però, tenen la seua historia ja que, quasi tots, foren ocupats per gent diversa en èpoques diferents i així les ceràmiques que s’han pogut trobar, entre altres restes interessants (monedes, per exemple), van des del Neolític als temps dels romans i, fins i tot, com és el cas de Vinarragell a Borriana -vora el riu Millars- arriben a l’època musulmana immediatament anterior a la Reconquesta.



No caldria dir que a Vila-real no tenim restes romanes tant importants com l'Arc de Cabanes, el Mercuri de Xilxes (Museu de Borriana) o els mosaics de Benicató (Nules), però també s’han trobat algunes restes de ceràmica (a La Torrassa, la Finca de Manrique, etc. com ha estudiat molt bé En José Mª Doñate). Les restes ceràmiques musulmanes són més escasses i es redueixen a les troballes de Borriana -de l’esmentada Vinarragell-, als castells d’Onda, Borriol, la Magdalena de Castelló o al cementeri de Fadrell.

El desenvolupament de la ceràmica al llarg dels segles ha estat constant en totes les seues manifestacions: vasos, recipients, teules, rajoles i, el que més interessa actualment, els paviments. Des de l’època romana es va adoptar el “vitrificat comú” que van desenvolupar els bizantins amb els seus famosos mosaics. A la caiguda de l’Imperi, aquesta tècnica fou oblidada, encara que reaparegué al segle X. Els àrabs introduïren a la península la tècnica del “vitrificat de l’estany”, a partir d’aquella ceràmica daurada que ja es fabricava a El Caire durant el segle XI. El “fang vitrificat” assoleix el seu apogeu al segle XIII, a les escoles mudèjars, com es observar a la Torre de les Campanes de Xèrica, a l’Alt Palància.



A partir del segle XIV li toca el torn del protagonisme a Paterna i, al segle següent (XV), a Manises (es aconsellable una visita al Museu González Martí de València): aquesta època correspon a la del màxim esplendor de la cultura valenciana en general i de la ceràmica en particular. D’ací ve també aquell antic “vici” lingüístic, ara ja convertit en tradició en molts pobles valencians, d’anomenar “manisa” o “maniseta” al taulell o taulellet.



A partir del segle XV es produeix a Sevilla i, probablement, també a Toledo, ceràmica de “corda seca”, destacant la ceràmica renaixentista feta a Triana (Sevilla) i Talavera de la Reina (Toledo) que, d’ara endavant, aprofitaran el monopoli del tràfic comercial amb Amèrica que tenen prohibit els territoris de l’antiga Corona d'Aragó (amb Aragó, Catalunya, València i Mallorca) fins els temps dels ministres il·lustrats de Carles III.



Serà, precisament, un membre de l’alta noblesa il·lustrada, el comte d'Aranda i senyor d’Alcalatén (Buenaventura Pedro de Alcàntara Ximén d’Urrea i Abarca de Bolea), qui fundarà l'any 1727 la “Real Fàbrica de Loza y Porcelana" en la vila d'Alcora per consolidar, definitivament, una tradició ceramista de segles (1).

Aquesta fundació va posar les bases de la futura expansió pels pobles de La Plana: a finals del XVIII, la tradició ceramista arriba a Ribesalbes i Onda, amb l’establiment de tallers industrials impulsats per especialistes d’Alcora, encara que fou a mitjans del segle passat quan aconseguirien l’hegemonia en la fabricació de taulells.



Ja a principis de l’actual segle XX, es va crear a Onda una “Escuela Provincial de Ceràmica” que va funcionar fins el 1938 i va renovar, en certa mesura, les tècniques de fabricació, ja que fins la dècada dels vint es seguien practicant tècniques medievals. Les primeres premses de fricció són de la dècada dels trenta, així com els forns de procés continuats per a la cocció de suports esmaltats: amb la incorporació del forn de passatges per coure el fi, els forns àrabs van passar a un segon pla (només s’utilitzaven, ja, per a la cocció del suport o “bizcocho”).

Així s’obre un llarg període, fins el 1956, aproximadament, en el qual no hi ha renovacions tecnològiques essencials.

Mentrestant, Vila-real ha viscut uns feliços anys vint i és ja una “gran potència” taronjaire que ha començat a desenvolupar les indústries paral·leles al comerç dels cítrics: només la guerra civil va impedir aquest gran creixement econòmic i industrial que va conéixer la nostra Vila fins el 1935.



A les penalitats de la postguerra s’afegiria la nevada del 1946 que va malmetre la collita, però va posar en funcionament certes opinions que advocaven per la diversificació econòmica i productiva, per arribar a la següent nevada amb un projecte d’industrialització enllestit (2).

Així començava el 1956 l’Azulvi –tal com sona, ja que més endavant canviaria el nom pel d’Azuvi que és el que ha portat fins avui-, després vindrien, a finals dels cinquanta, La Plana i Ceravir, mentre començava la importació de premses electròniques italianes. Ja en la dècada dels seixanta, mentre van substituint-se, progressivament, els forns de llenya pel “fuel-oil” i els vells forns per forns-túnel i multicanals, apareixen Zirconio i Mainzu que venen a ser pioneres en l’augment del tamany de les empreses, fent-se més competitives front a d’altres productors estrangers. Amb aquestes característiques apareixen a principis de la dècada dels setanta: Todagrés, Italceràmica, Industria Española del Azulejo i Eidos. L’oferta de paviments ceràmics fou ampliada amb la presentació del “gres”, producte de menor porositat per la major temperatura de cocció i més apropiat, per tant, per a revestiments exteriors.



A partir de 1972, amb la inauguració de la Porcelanosa s’inicia un nou procés de canvis tecnològics amb l’aparició dels taulells de “pasta blanca”. El desenvolupament del gres afavoreix, també, el creixement dels forns de rulos per a la monococció ràpida. Durant els vuitanta arriben els temps de la reconversió industrial, però continuen creant-se noves fabriques: Togama, Rocersa, Studi Flama, Novogrés, Greyscer, Venís i Monodecor. La força del sector ha arribat a un punt en què també es fan necessàries les empreses auxiliars: d’esmalts (Fritta, Esmalglass, Vidres), de maquinària (Nassetti),- d’atomització d’argiles (Arcilla Industrial), de distribució i venda (Batimat), d’expositors ceràmics (Insca, Expomader), etc. (3).

Aquests índexs de creixement han aportat certes problemàtiques a la nostra ciutat que, en la majoria dels casos, encara estan per resoldre’s, tal vegada perquè les autoritats polítiques no han sabut estar a l’altura dels empresaris ...com ha estat l’èxode d’algunes empreses locals a municipis veïns, la manca d’un polígon industrial que ha convertit tots els barris residencials perifèrics en zones mixtes (urbanes-industrials), l’absència d’un control rigorós sobre la contaminació (la nova depuradora encara no funciona!) que ha perjudicat moltíssim l’agricultura, etc.



De tota manera, les problemàtiques i les competències del sector més vigorós de la nostra economia comarcal van per un altre cantó, com ara la consolidació dels mercats europeus i l’aprofundiment en el mercat americà, reduir el consum de zirconi, contribuir des de les empreses privades al finançament de l’I.T.C. (Institut de Tecnologia Ceràmica de la Universitat Jaume I, inaugurat el passat 24 de gener), seguir invertint en I+D (Investigació i Desenvolupament) i, el que és més important per a la ciutadania en general, seguir creant llocs de treball.

Durant els propers dies 14,15,16 i 17 de maig Vila-real rebrà el XXXVII Congrés Nacional de la “Sociedad Española de Ceràmica y Vidrio”. Una vegada més, molts vila-realencs tindran que compartir la festa i el treball: i que dure!

Antoni Pitarch Font (maig, 1997).-
...................................................................................................................

NOTES:

(1): La segona època, quan l’administració passà a mans del seu fill, el comte Pedro Pablo Abarca de Bolea, ministre de Carles III i Carles IV, es marcada per l’obsessió de produir veritable porcellana tal com relata l’escriptor Josep Palomero a la seua novel·la “Els secrets de Meissen” (Ed. Bromera, 1995) que serveix de base a la pel·lícula i la sèrie televisiva emesa per TVE amb el títol de “El secreto de la porcelana”.

(2): Podeu rellegir al POBLE Nº6, març 1996 (pags.12-13) l’entrevista de Santiago Vilanova a José CARDA COSTA, un dels fundadors d’Azulvi amb José Soriano.


(3): Més informació en Joan Carles Membrado:
· “Vila-real, ciutat industrial” Temes vila-realenes. Sèrie Tècnica, nº7. Vila-real, 1995
· “La indústria ceràmica de La Plana de Castelló” (tesi doctoral); Col.Universitària Diputació de Castelló, 2000


........................................................................................................

Malauradament, als inicis de 2009, alguns dels personatges esmentats han faltat, algunes empreses -no moltes- han tancat, d'altres tenen problemes per la crisi econòmica i algunes s'han deslocalitzat, eixint del terme municipal de Vila-real, per la manca de sòl industrial i el retard en l'acondicionament dels terrenys i els polígons projectats a la vora de la carretera d'Onda. De tota manera, Vila-real continua mantenint l'essencial del seu potencial ceràmic i continua a l'espera d'una major diversificació econòmica per encetar un nou cicle, allunyat del vell monoconreu basat en el binomi citricultura-ceràmica, on el sector serveis (comerç, transport, cultura, formació, oci i, fins i tot, turisme) i d'infrastructures, en general, recupere el terreny perdut als darrers anys de bonança econòmica.
================================================




AS TILES LOSE THEIR LUSTRE, VILLARREAL STRUGGLES TO COVER THE CRACKS IN AN INDUSTRIAL MONOCULTURE

To the first-time visitor, it may be surprising how many buildings in Villarreal, an otherwise nondescript industrial town in eastern Spain, are faced with ceramic tiles: an office block in shiny white here, a civic monument in matt black there. Even the walls of the soccer stadium have been decorated with yellow tiles.

That is because Villarreal lives and dies by the ceramic tile industry. The town of 51,000 and the surrounding area of Castellón province account for more than 90 per cent of Spain’s decorative tile output, with 220 tile factories and 24 glaze producers.

Yet the industry that has replaced citrus growing as Villarreal’s main provider of wealth and jobs is in serious trouble. “Fear,” says Joaquín Font de Mora, general manager of Vidres, a glaze maker, when asked to describe the mood in Villarreal. “Fear of losing one’s job. Each month you can see that there are companies laying people off.”

The collapse of Spain’s previously frenzied home construction sector has had a catastrophic effect on demand for tiles. “There was lots of talk of the property bubble bursting, but we didn’t think it would be so sudden,” says Mr Font de Mora, speaking at his company’s stand at the Cevisama ceramics trade fair in Valencia. As expected, demand slackened in 2007 and 2008. “But between November 2008 and February this year, it’s been barbaric.”

With stocks of unsold tiles piling up, many manufacturers and their suppliers have cancelled overtime, shed workers or even suspended operations. “There’s lots of supply and not much demand,” says Antonio Piquer Saura, co-director of Rocersa Cerámica, one of the larger family-owned tile makers, which has 280 employees and annual turnover of about €60m ($76m, £53m). “Quite a few companies have closed and others have reduced production.”

For Juan José Rubert, mayor of Villarreal and also an economics professor, the fate of the town is a textbook example of the dangers of overdependence on a single industry. “It’s an industrial monoculture,” he says. “Each job that is lost in a ceramics factory can cause one or two more job losses in connected industries. What was once a virtuous circle is now a vicious circle.”

As in the rest of Spain, building sites lie idle, with construction companies not bothering to finish blocks of flats they will be unable to sell. Some of the Se vende and Se alquila signs offering new homes for sale or rent have been on display for two years.

No obvious relief for Villarreal is in sight. Business owners and the local government, which is run by the rightwing Popular party, the national opposition, are sceptical about the multi-billion euro nationwide spending plans announced by José Luis Rodríguez Zapatero, the Socialist prime minister.

Diversification into other sectors of the economy seems an attractive long-term option, although it is hard to imagine any business that could provide as many jobs as the huge ceramic tile factories that dominate the roads into the town.

Spain’s east coast citrus farms are already suffering as a result of intense competition from growers in North Africa. Tourism is an equally long shot for Villarreal – the town is obviously industrial and the beaches are 5km away.

The tile companies are hoping that exports and retail sales in Spain for home improvements will tide them over until the new homes market starts to recover. “We hope that in 2010 little by little Spanish demand will return,” says Mr Font de Mora, gesturing philosophically to a bottle of Rioja. “You have to see the bottle as half full rather than half empty as long as there is any liquid left.”


Copyright The Financial Times Limited 2009
.......................................................................................................................................
PODEU OPTAR PER LA TRADUCCIÓ AUTOMÀTICA AL CATALÀ/VALENCIÀ:

MENTRE LES RAJOLES PERDEN LA SEUA BRILLANTOR, VILA-REAL LLUITA PER COBRIR LES ERRADES AMB MONOCULTURA INDUSTRIAL

Per al visitant que arriba per primera vegada, pot ser li resulta sorprenent vore uns quants edificis a Villarreal, una ciutat industrial singular a l'Espanya mediterrània, oriental, ja que proposa la instal·lació de ceràmica pertot arreu: un bloc d'oficina en blanc brillant aquí, un cívic monument en negre mat allà. Fins i tot les parets de l'estadi de futbol s'han decorat amb rajoles grogues.

Això és perquè Vila-real viu i mor prop de la indústria de rajoles de ceràmica. La ciutat de 51.000 habitants i l'àrea circumdant de la província de Castelló representa més d'un 90 per cent de l'exportació de rajoles decoratives d'Espanya, amb 220 factories i 24 productors de vernís i esmalts.

Tanmateix, la indústria no solament ha reemplaçat en creixement i proveïment principal de la riquesa, llocs de treball i patrimoni de Vila-real als cítrics, sinó també en ser la font que genera els problemes més seriosos. "Por", diu Joaquín Font de Mora, director general de Vidres, un fabricant de vernís, quan se li demanava descriure l'estat d'ànim dels vila-realencs: "Por de perdre la feina pròpia. Cada mes podem vore més gent que la perden i empreses que tanquen o se'n van fora."

L'enfonsament de la construcció espanyola, sobre tot el de la construcció privada de cases i apartaments, ha tingut catastròfiques conseqüències per a la demanda de taulells. "Hi havia molt de discurs sobre la bombolla urbanística i immobiliària que estava a punt d'esclatar, però no pensàvem que seria tan sobtada", diu el senyor Font de Mora, parlant des de l'estand de la seua empresa a la Fira de la ceràmica, Cevisama, a la Fira de Mostres de València. Com s'esperava, la demanda ha afluixat el 2007 i el 2008. "Però entre novembre de 2008 i febrer d'aquest any, la baixada ha estat bàrbara."

Amb l'acumulació d'estocs i existències de taulells sense vendre, molts fabricants i els seus proveïdors han anul·lat les hores extraordinàries, han acomiadat treballadors i, fins i tot, han tancat el negoci. "Hi ha molt de material de subministrament i molt poca demanda", diu Antonio Piquer Saura, codirector de Rocersa Cerámica, un dels fabricants de taulell que engloba una de les més grans famílies del ram, amb 280 empleats i una facturació anual superior als 60 milions d'euros (és a dir, més de 76 milions de dólars o 53 de lliures esterlines). "S'han tancat bastants empreses i altres han reduït la producció."

Per a Juan José Rubert, alcalde de Vila-real i també un professor d'economia, el destí de la ciutat és un exemple de llibre de text sobre els perills de la sobredependència sobre una única indústria. "És una monocultura industrial", diu. "Cada lloc de treball perdut en una fàbrica de ceràmica pot provocar una o dues pèrdues d'ocupació més en altres indústries connexes o auxiliars. El que ha estat un cicle virtuós, és ara un cercle viciós."

Com en la resta d'Espanya, les obres es ralenteixen, amb empreses de construcció que no es molesten en acabar els blocs de pisos que seran incapaços de vendre. Alguns canvien els rètols de "es ven" pels de "es lloga". Hi ha cases noves que porten, en venda o en lloguer, més de dos anys.

De moment, no hi ha a la vista cap signe obvi d'alleujament per a la ciutat de Vila-real. Els propietaris dels negocis i el govern municipal, en mans del Partit Popular de dretes, és a dir, l'oposició a nivell estatal, són escèptics respecte als milions d'euros injectats als municipis seguint els plans anunciats per José Luis Rodríguez Zapatero, el primer ministre Socialista.

La diversificació cap a d'altres sectors de l'economia sembla una opció atractiva a llarg termini, encara que és dur imaginar qualsevol negoci que puga proporcionar tots els llocs de trballs que, fins ara, han donat les enormes fàbriques de taulells que dominen les carreteres d'accés a la ciutat.

Les finques de taronges i cítrics de la costa mediterrània espanyola ja estan patint la competència intensa dels citricultors de l'Àfrica del Nord. El turisme és un repte a llarg termini per a Vila-real ja que, òbviament, la ciutat és industrial però les platges es troben, només, 5 km a fora.

Les empreses de rajoles estan esperant que les exportacions i les vendes al detall per al comerç interior espanyol, per fer millores i reformes a les cases particulars, els donaran l'oportunitat faran d'exiri d'una conjutura negativa fins que el mercat de cases de nova construcció es comence a recuperar. "Esperem que el 2010, de mica en mica, la demanda espanyola retornarà", diu el senyor Font de Mora, mentre fa senyals, filosòficament, amb una ampolla de Rioja. "Ha de veure l'ampolla com mig plena, més que la meitat buida mentre hi haja qualsevol líquid a l'esquerra."

Copyright The Financial Times Limited 2009
(Traducció lliure d'Antoni Pitarch Font).-
.......................................................................................................................................

SPAIN'S RECESSION: AFTER THE FIESTA
By Victor Mallet

Published: February 17 2009 20:13

Red flags: trade unionists in Valencia call on the regional government to do more to combat unemployment, which is 14 per cent nationally, expected to rise as high as 19 per cent this year


When a top soccer club in a country as fanatical about the game as Spain fails to pay its players, it is a warning that something may be drastically wrong with one of Europe’s most successful economies.

David Villa (below), scorer of Spain’s first goal in the victory last week over England in Seville, is a member of the Valencia squad whose latest salary payment has been delayed indefinitely by the heavily indebted club. He is just one of the growing number of victims, rich and poor, of a plunge into a recession that is on course to be among the steepest in Europe.

The strains are starting to show in Spain’s normally easygoing society. African residents and street hawkers demonstrated twice last week in the Madrid district of Lavapiés against alleged racism and police raids; it subsequently emerged that police in the capital had been given weekly quotas for arresting illegal immigrants. In Andalucia to the south, thousands of other immigrants without food or shelter flooded into country towns at the start of the winter, hunting in vain for olive harvesting work that had already been taken by Spanish job-seekers.

Cranes stand idle on half-finished housing estates along the coast and on the outskirts of big cities. Many small shops in central Madrid have closed. One building company owner ruined by the economic crisis stands accused of five bank hold-ups; another threatened to set fire to himself unless the local council paid him the €450,000 ($566,000, £397,500) it owed.

“We’re not going to have a recession. We’re going to have a depression like in the 1930s,” says Lorenzo Bernaldo de Quirós, economist and chairman of Freemarket International Consulting. He is one of the more pessimistic analysts but justifies his gloom by pointing at predictions that are widely shared: unemployment at 19 per cent of the workforce by the end of the year (up from more than 14 per cent, or 3.3m people, now); a budget deficit of at least 6.5 per cent of gross domestic product; economic contraction of 3 per cent or more in 2009; and possible deflation. “This is the perfect framework, together with a financial crisis, for a depression,” he concludes.

That could hit what is one of the world’s top 10 economies, and the fourth largest member of the eurozone, so severely that it could lose many of the gains made in the decade since the introduction of the common currency.

Until the global economic crisis hit, the country had performed well. Its return to democracy and prosperity after a civil war and the dictatorship of Francisco Franco is, after all, one of the great success stories of postwar Europe. In the decade to 2006, real growth ran at an annual average of 3.7 per cent, compared with 2.1 per cent for the rest of the eurozone. Per head, GDP has risen to more than 90 per cent of the average for the European Union’s core 15 western member states.

This expansion helped to create more than 5m jobs and draw in more immigrants as a proportion of the population than anywhere else on the Continent. Construction, especially housebuilding financed by easy credit, was the main driver of the economy for a decade – and therein lies the source of the difficulties. As in the US and Britain, the property bubble has burst with a vengeance.

An estimated 1m newly built flats and houses lie empty in Spain. Housebuilding – which accounted directly for 7.5 per cent of GDP in 2006 – is grinding to a halt. The lobby group representing 14 big property developers said on Tuesday that they had started not a single new house in December and only 135 in the whole final quarter of 2008. Total housing starts peaked at more than 700,000 units in 2006. “The pattern of growth in the Spanish economy during 15 years has been based on financial markets that were very liquid – a lot of liquidity and cheap liquidity,” says Rafael Doménech, chief economist for Europe of BBVA, the Spanish bank. “It was optimal for the Spanish economy, for households and for firms to use that liquidity to increase their debt.”

And so they did. Private sector debt doubled in a decade to 120 per cent of GDP. With much of the credit coming from German pensioners and other savers via Spanish mortgage-backed securities, the current account deficit hit more than 10 per cent of GDP. With a changed environment in the financial markets, says Mr Doménech, “we cannot expect to use the same growth model as in the last 10 years”.

In theory, Spain could replace the lost construction activity with increased output in other sectors. It is one of the world’s more open economies and its companies in fashion, renewable energy, infrastructure and banking have been active exporters and investors overseas. But other economies are in no position to take up the slack. Spain’s automotive industry, which makes up one-fifth of the country’s exports and 6 per cent of GDP, is struggling to deal with a collapse in demand at home and abroad. Tourism is a €50bn business but arrivals fell 3 per cent last year, the first year-on-year decline since the current measuring system was introduced in 1997.

José Luis Rodríguez Zapatero, the Socialist prime minister, has taken the same route as other crisis-hit leaders around the world and announced a blizzard of state spending plans (there were more than 90 separate anti-crisis measures at the last count) in an attempt to slow the rise in unemployment and stave off a prolonged depression. Miguel Sebastián, his industry minister, has flirted with protectionism – although he denies the charge – by launching a “Buy Spanish” campaign.

Yet there is no certainty that the spending measures – some of them announced over the objections of Pedro Solbes, finance minister and former guarantor of fiscal restraint – will have the required effect. What is certain is that the government’s fiscal room for manoeuvre, with the projected budget deficit already more than double the EU’s permitted ceiling of 3 per cent of GDP, is severely limited. Although accumulated public debt remains relatively modest, the deterioration of public finances prompted Standard & Poor’s to remove Spain’s triple-A credit rating last month.

In previous crises, Spain simply devalued its peseta to improve the competitiveness of its exports and attract investment – the path now being taken by the UK and the free-floating pound – but a unilateral devaluation is no longer an option for a member of the single currency zone.

Almost every chief executive, orthodox economist and rightwing opposition politician in the country concludes that the only way for Spain to emerge stronger from the crisis – indeed, to survive it within the confines of the eurozone – is for it to improve productivity and competitiveness by adopting structural reforms. By that they usually mean that employees could be hired and fired more easily and cheaply and wages would be set by companies rather than entire industries.

Miguel Angel Fernández Ordóñez, governor of the central bank, entered the debate last week, irritating the government by calling labour reform the “most important” measure to cut unemployment. There is no sign that Mr Zapatero will embark on any such vigorous programme, but even if he did it would take time to have an impact.

In the meantime, an end to Spain’s outperformance leaves open the question of whether it can all restart when the global crisis ends. Construction was such an important part of growth that recovery will inevitably be slow, economists say. “Probably at the end of three or four years – it is difficult to know when – Spain’s per capita income will accelerate significantly again, reducing the gap with other EU economies,” says Mr Doménech.

That, however, is one of the more optimistic forecasts. Mr Bernaldo de Quirós is not so cheerful. “The Spanish economy won’t start to grow at 3 per cent for about seven years. Spaniards will lose half their wealth,” he says. “It’s horrible.”



AS TILES LOSE THEIR LUSTRE, VILLARREAL STRUGGLES TO COVER THE CRACKS IN AN INDUSTRIAL MONOCULTURE (... a continuació, ací ve al Financial Times, l'apartat dedicat a Vila-real).

23 de febr. 2009

21 de febr. 2009

09. Els grans descobriments geogràfics






Durant gran part de l'Edat Mitjana els coneixements geogràfics dels europeus es van limitar al seu propi continent i als països de la conca del Mediterrani. Arran de les Croades es va establir un estret contacte amb l'Orient. Al segle XIII el venecià Marco Polo va viatjar per terra a la remota Xina i va viure durant diversos anys a la cort de l'emperador mongol Kublai Kan. Al seu retorn a Europa va donar a conèixer les meravelles que havia vist.



El comerç amb Àsia es feia per mar i terra. Totes les mercaderies passaven per moltes mans i cada mercader volia fer el seu guany. Els més beneficiats eren els mercaders italians ja que ells tenien pràcticament un monopoli sobre les rutes del Mediterrani. Com a conseqüència, a la resta d'Europa havien de pagar preus elevats per les espècies, sedes i altres cobejades mercaderies de l'Orient.

Els europeus tenien un fort interès per les mercaderies importades, però no volien pagar els alts preus. Els comerciants de l'Europa occidental van començar a cercar vies per trencar el monopoli dels italians i per fer tot el comerç per mar. Devia ser possible descobrir una ruta marítima directa a les Índies.

Des del segle XII la navegació va fer considerables progressos. Els homes van aprendre a construir vaixells més grans i segurs. Especial importància van tenir dos invents: la brúixola i l'astrolabi. Els navegants europeus van començar a utilitzar la brúixola que poden haver conegut dels àrabs o en la Xina. L'astrolabi que es va començar a utilitzar en el segle XV, era un instrument que permetia determinar la posició d'un vaixell mitjançant l'observació dels astres.

A partir del segle XIII van poder disposar dels portolans, mapes bastant exactes dels ports i de les costes. El desig de descobrir noves rutes marítimes va impulsar als homes a emprendre audaços viatges en el curs dels quals no només van explorar mars desconeguts, sinó que també van descobrir noves terres i nous continents.



Els primers que es van atrevir a abandonar les costes conegudes van ser els portuguesos. L'infant portuguès Enric, el Navegant (1394-1460), desitjós d'augmentar el poder de Portugal i de difondre la fe cristiana, va consagrar tota la seua vida i els seus mitjans a l'estudi científic de la navegació a l'Atlàntic i a l'exploració de la costa africana. Va fundar una escola de navegació en Sagres i va contractar els millors navegants i cartògrafs. Els seus vaixells navegaren fins les Açores, Madeira, les Illes de Cap Verd i la Costa d'Or.



El 1434 Gil Eanes dobla el Cap Bojador, però més endavant, en 1487, Bertomeu Dias va arribar fins a l'extrem sud d'Àfrica al qual va donar el nom de Cap de les Tempestes. El seu viatge va oferir la prova de que hi havia una passada a l'Orient. La bona notícia va induir al rei de Portugal de canviar el nom del terme pel de Cap de la Bona Esperança.



El juliol del 1497 Vasco da Gama va salpar de Lisboa amb quatre vaixells. El novembre del mateix any va poder vorejar el Cap, després va navegar per la costa oriental d'Àfrica cap al nord i va creuar l'Oceà Índic. El maig de 1498 va arribar a Calicut (Índia). El setembre de 1499 va estar de tornada a Lisboa on va ser rebut amb gran entusiasme. Havia perdut dos vaixells i les dues terceres parts de la tripulació. La venda de les espècies i joies que havia comprat a l'Índia va deixar una suma seixanta vegades més gran que tot el cost de l'expedició. Finalment, s'havia descobert una ruta marítima directa a les Índies que permetia prescindir de tots els intermediaris i trencar el monopoli dels comerciants asiàtics i italians.



Mentrestant Castella, per la seua banda, havia iniciat l'exploració d'un camí directe a l'Índia. Cristòfor Colom, l'origen genovés del qual s'està posant en dubte darrerament (era Colom català), estava convençut que la Terra era rodona i, influït per les idees de l'astrònom florentí Toscanelli, va pensar que la ruta a l'Índia per l'oest era més curta que per l'est.



Colom va guanyar el suport dels Reis Catòlics, Ferran i Isabel. El 3 d'agost de 1492 va partir amb tres vaixells del port de Palos (o va ser des de Pals, a Catalunya?)... .

El 12 d'octubre de 1492 va descobrir l'illa de Guanahani, una illa de les Bahames. Després va seguir viatge a Cuba i Hispaniola (Haití) i va tornar triomfant a Espanya. En tres viatges posteriors va explorar gran part de les Antilles i les costes de Veneçuela i d'Amèrica Central. Convençut que havia descobert el camí de l'oest, va donar a les terres descobertes el nom d'Índies.

Els Reis Catòlics, amb la finalitat d'assegurar els seus drets sobre les noves terres, van recórrer al Papa Alexandre VI (nascut a Xàtiva i amic personal de Ferran el Catòlic) el qual, l'any 1493, els va garantir mitjançant l'edició de tres Butlles pontifícies la possessió de les terres situades a 100 llegües a l'oest de les Açores.

La decisió pontifícia fou desconeguda per la cort de Lisboa. Va sorgir el perill de que esclatés la guerra. Més les dificultats van poder ser superades i en 1494 Espanya i Portugal van signar el Tractat de Tordesillas en el qual es va traçar una línia de demarcació de pol a pol fixada a 370 llegües a l'oest de les illes de Cap Verd (48 º oest de Greenwich).

El món va quedar dividit en dos hemisferis: Occident per a Espanya, l'Orient per a Portugal. Com exploracions posteriors demostrarien que l'extrem oriental de Sudamèrica quedava a l'est de la línia de demarcació, Brasil esdevindria portuguès. A Àsia, per altra banda, les illes Filipines passarien a ser possessió espanyola.



En els primers decennis del segle XVI l'exploració del Nou Món va fer ràpids progressos. Europa va rebre les primeres notícies més detallades sobre les noves terres a través dels relats d'Amérigo Vespucci, italià que va participar en algunes expedicions espanyoles i portugueses a la costa oriental de Sudamèrica. El geògraf Martin Waldseemüller, creient que Amérigo Vespucci era el descobridor del Nou Món, va proposar en 1507 donar al continent el nom d'Amèrica.

Els viatges exploratoris van culminar en l'expedició d'Hernando de Magallanes que per primera vegada va donar la volta al món. Magallanes, portuguès al servei del monarca espanyol Carles V, va partir en 1519 d'Espanya amb 5 vaixells i 243 homes. Va creuar l'Atlàntic, va avançar per la costa del Brasil i Argentina i va travessar l'estret que porta el seu nom. Va creuar el Pacífic i va arribar fins a les Filipines on va ser mort pels naturals. Un dels seus oficials, Juan Sebastián Elcano, va prendre el comandament, va creuar l'Índic, va doblar el Cap de Bona Esperança i va poder tornar a Espanya, després de quasi tres anys d'absència, amb un sol vaixell i 18 tripulants.

Tornava a Europa el primer vaixell que havia donat la volta al món, demostrant que la Terra era rodona i, que Amèrica era un nou món. Després del descobriment d'Amèrica, els castellans iniciaren la increïble tasca d'explorar i colonitzar Amèrica. La presència colonial d'Espanya a Amèrica va durar més de 300 anys, però l'obra cultural perdura encara actualment.





EXPEDICIONS I CONQUESTES:

-Hernán Cortés, després de la batalla d'Otumba i la conquesta de Tenochtitlán (Mèxic), en 1521, aconseguí el domini de l'Imperi asteca de Moctezuma.

-Francisco de Pizarro va dominar l'actual Perú (el Birú) amb la conquesta de Cuzco en 1533, capital de l'Imperi incaic d'Atahualpa.



-A més, cal destacar la conquesta de Xile per Valdívia, les campanyes de García Hurtado contra els araucans, les expedicions de Ponce de León, Díaz de Solís, Pedro de Heredia, Cabeza de Vaca, Mendoza, Orellana, etc. així com les expedicions a les Filipines de Legazpi i Urdaneta.


SOCIETAT I CULTURA A L'AMÈRICA ESPANYOLA:

-Es promulgaren les lleis d'Índies per protegir els indígenes americans dels abusos de la colonització.

-Es creà una administració colonial amb diversos organismes: Consell d'Índies (assessorava els reis d'Espanya sobre el govern de les terres conquerides), Virregnats (grans demarcacions territorials governades per un virrei), Audiències (demarcacions judicials) i Ajuntaments (govern de les ciutats).



-Naixement d'una nova societat colonial: encara que els espanyols es barrejaren racialment amb els indígenes, va sorgir una nova organització amb una distribució de riquesa i poder atenent a les races (criolls, mestissos, mulats, zambos) i l'estatus social (rics propietaris, classes mitjanes, classes baixes i esclaus).

-Establiment de l'encomienda (lot de terra i d'indis que eren propietat d'un espanyol), la mita (sistema indígena de reclutament obligatori per a treballs col.lectius que fou adaptat a les necessitats dels conqueridors) i les reduccions (poblats d'indis organitzats per religiosos -generalment jesuïtes- amb col.lectivització de la feina i la propietat: sobre aquesta temàtica és interessant la pel·lícula La Misión).

-Es va produir un comerç molt actiu amb la Península, introduïnt a Amèrica els conreus de blat, ordi, vinya, olivera, etc. i adaptaren a les noves terres, amb gran èxit, la canya de sucre i el café; d'Amèrica portaren nous conreus com ara el blat de moro o panís, el tabac, la patata i el cacau, així com l'or i la plata de les mines de Mèxic i Perú. La ramaderia americana es desenvolupà ràpidament per la ràpida adaptació de les espècies introduïdes pels espanyols: cavalls, vaques, etc.

-Els espanyols s'encarregaren d'alfabetitzar els indígenes i portar-los el cristianisme, però la colonització acabà amb les grans cultures d'Amèrica: maia, asteca i incaica (De tota manera, segons Henry Kamen, la vertadera alfabetització en castellà dels hispanoamericans va tenir lloc a partir del segle XIX -i sobre tot durant el segle XX- quan els governs criolls, sorgits de la independència de les colònies americanes, implantaren un sistema d'ensenyament reglat, més o menys universal, és a dir, com ha passat als territoris no castellanoparlants de l'estat espanyol).






LES CULTURES PRE-COLOMBINES

Les cultures americanes més antigues es consideren prehistòriques, no per la relació que tenen amb les del Vell Món, ja que el seu desenvolupament és autònom, sinó perquè es tracta de cultures en les quals es desconeixia l'escriptura i s'utilitzava la pedra com a material bàsic.

Es consideren històriques les cultures que existien a Amèrica en el moment de la conquesta. Tot i que algunes es relacionen entre elles, constitueixen processos diferents, que s'acostumen a classificar en zones geogràfiques: la cultura asteca a l'actual Mèxic; la maia a Yucatán i Amèrica Central i la incaica a la zona andina de l'Amèrica del Sud.

Encara que són diferents entre elles, aquestes cultures tenen característiques similars. En relació amb la història d'Europa podríem considerar aquests pobles encara dins d'una etapa neolítica: desconeixien la metal•lúrgia, si bé utilitzaven l'or i la plata com a elements decoratius; eren pobles que vivien de l'agricultura, especialment del blat de moro, i que amb prou feines es comunicaven entre si per les dificultats del transport, ja que no coneixien la roda ni tenien animals de tir.




ELS ASTEQUES

A l'actual Mèxic existeixen restes de successives onades de pobles que van confluir, amb l'arribada dels asteques al segle XIII, en la formació d'un ampli imperi. Gràcies a les tradicions que es conservaven a l’època de la colonització coneixem forca bé el desenvolupament polític d'aquest imperi. La seva capital, Tenochtitlan, és una fortalesa de dics i canals fundada al començament del segle XIV a la llacuna de Mèxic.

La cultura asteca recull elements dels pobles anteriorment establerts a la zona. Els asteques, un pobre eminentment guerrer, coneixien l'arc i la fletxa, la llança, la maca i la javelina. Estaven organitzats políticament i socialment en quatre clans, i es dividien en classes socials: nobles, sacerdots, homes lliures, colons i esclaus. El comandament suprem estava en les mans d'un cap polític i religiós, que podríem anomenar emperador. La seva economia es basava en el cultiu del blat de moro, tot i que també eren bons artesans. Com a moneda, utilitzaven grans de cacau.

La religió tenia ritus sagnants: sacrificis de presoners, de nois i noies, i fins i tot autosacrificis, orientats tots ells a aconseguir la protecció d'un bon nombre de déus, entre els quals destacaven el sanguinari Huitzilopochtli i el civilitzador Quetzalcóatl. L'aspecte científic més desenvolupat degué ser l’astronomia, ja que van arribar a conèixer el calendari; tot i que ignoraven l'escriptura pròpiament dita, podien comunicar-se per mitjà d'un sistema pictogràfic.

Tal vegada la cosa més representativa de la cultura asteca són les restes arquitectòniques, vertaderament grandioses, entre les quals destaquen els temples en forma de piràmide escalonada construïts amb grans carreus perfectament treballats i decorats amb una gran quantitat de relleus (piràmide de Cholula, temple de Tenayuca).




ELS MAIES

La cultura maia, que ja era formada al segle IV, és més continua i homogènia que l'asteca. Un primer període arriba fins al segle X, amb el desenvolupament de ciutats tan importants com Palenque i Copán, organitzades en forma de ciutats-estat de règim teocràtic, pacífiques i dedicades a l'agricultura. Un segon període es caracteritza per una gran emigració cap al Yucatán, on vivien pobles de llengua nahua; aquest encontre va originar continues guerres que provocaran la decadència dels maies abans i tot de l'arribada dels espanyols.

Els maies eren bàsicament un pobre d'agricultors, amb una organització política basada en la família. Posseïen coneixements astronòmics extensos, i van arribar a utilitzar el zero i a inventar una complicada escriptura jeroglífic. En coneixem la religió, basada en les forces de la natura, com el Sol i la Lluna, pel Popol Vuh, llibre escrit en llengua maia després de la conquesta hispànica, en el qual es recollien tradicions orals.

També es important l'arquitectura maia, realitzada sense ferro ni rodes, on destaquen els temples i palaus de Chichén, Itzá i Palenque.




ELS INQUES

A l'Amèrica del Sud, el poble pre-colombí més important era el dels inques, que estaven establerts des del segle XIII als altiplans andins del Perú. Constituïen l'imperi més semblant al concepte europeu. Tenint com a centre la regió de Cuzco, van dominar des de Quito fins al nord de Xile, mitjançant un sistema teocràtic absolutista.

El cap suprem era l'Inca, considerat semidiví, com a fill del Sol. L'Imperi estava dividit en quatre províncies, regides per governadors que eren anomenats curacas. L'organització de la societat es basava en els principis teocràtics; així, la terra de conreu es dividia en tres parts: una primera part per a l'Inca, una segona part per ais sacerdots que retien culte al Sol (Huiracocha) i, finalment, una tercera part per ais treballadors-camperols; aquests, a més a més, estaven obligats a fer prestacions personals en el treball de les mines i en la fabricació dels teixits.

Els inques ens han llegat impressionants fortaleses de pedra construïdes al cor dels Andes: Sacsahuamán i Machu-Picchu.
....................................................................................................................





"AMERICAE" La descoberta catalana d'Amèrica i Colom Català (XV-XVI) - 1:15:47

Documental "AMERICAE" que incideix en la investigació del català més universal de tots els temps, en Cristòfol Colom. AMERICAE, és un treball de recerca de l'escola FREDERIC MISTRAL, fet pels alumnes Daniel de la Orden i Roger García, on l'apartat literari va ser de Roger i l'apartat àudio-visual de Daniel, sota l'apadrinament d'en Jordi Bilbeny, i sempre amb la recerca dels orígens del Cristòfol Colom com a fita principal.

Nota dels autors.- Amb motiu del nostre treball de recerca, el nostre projecte era fer una síntesi audiovisual de la descoberta catalana d'Amèrica,aplicant els coneixements cinematogràfics i la nostra capacitat creativa per elaborar un documental-maqueta, d'una manera proporcionada a els nostres mitjans i limitacions. Així, voliem fer un projecte divhlguatiu, atractiu, d'una llargària limitada (hora i quart) amb un seguit de recursos que mantinguessin a l'espectador interessat atent. L'esforç ha sigut múltiple: d'una banda cercar a tots els entrevistats (Carles Camp, Jordi Bilbelny, Armand de Fluvià etc), d'altra elaborar un guió sintetitzant l'extensa documentació que teniem d'una manera documentada i entenedora, axí com demanar permís a les diverses zones on es desenvolupa el projecte. L'objectiu no era pas el de trobar quelcom nou o de verificar les proves, sinó el de sintetizar tota una recerca elaborada per altra gent en un documental que complís proporcionalment els requisits mínims en el món audiovisual.
Més informació a HISTOCAT.CAT

Laulauenlaseuatinta

Laulauenlaseuatinta
https://laulauenlaseuatinta.carrd.co/

La Guerra de Successió a Vila-real

Himne a Vila-real (1274-2024)

Posts més consultats

Visualitzacions de pàgina l'últim mes