24 de febr. 2009

10. L'Imperi dels Àustries


LA FORMACIÓ DE L'IMPERI

A la mort de Ferran II d'Aragó la regència de Castella passà a mans del Cardenal Cisneros fins l'arribada de l'hereu Carles de Gant, primer rei de la "Casa d'Àustria", que regnaria amb el nom de Carles I. Pel nombre i per l'extensió dels estats que va rebre, Carles V va ser el monarca més poderós d'Europa. Del seu pare, Felip "El Bell" de Borgonya va heretar els Països Baixos, Luxemburg i el Franc Comtat; de la seua mare, Joana la Boja, Castella, Navarra i la Corona d'Aragó amb les terres de Sardenya, Sicília i Nàpols (del seu avi Ferran II); de l'altre avi, Maximilià d'Àustria, va heretar Àustria i va aconseguir ésser nomenat emperador d'Alemanya i pel matrimoni del seu germà Ferran va rebre Bohèmia i part d'Hongria; a més, l'aventura castellana d'Amèrica va seguir endavant durant el seu regnat (Mèxic, Perú, etc.). De tota manera, els estats diferents de Carles V no constituïen una unitat política, ja que tenien institucions, llengües i interessos diferents.


CARLES DE GANT (1517-1556).-

La seua proclamació com a rei havia caigut malament en Castella, ja que encara consideraven com a reina a sa mare, Joana "La Boja", i també a València (el Regne de València era lliure i tenia unes prerrogatives i sota l'imperi es va convertir en una província miserable...; les Corts Generals de la Corona d'Aragó es reuniren sis vegades durant el seu regnat, però sempre a Montsó; encara que les Corts Valencianes seguiren reunit-se, particularment, al convent de Sant Doménec, a València).


Carles era un monarca autoritari que escoltava poc els consellers i imposava sempre els seus criteris, així un "virrei" o governador general va passar a dirigir cada regne en nom seu. Aquestes qüestions, juntament a la consideració de "rei estranger" van portar una sèrie de revoltes polítiques i socials:

· Les "Comunidades" (1519-1521).- A Castella es va crear un descontentament general que va provocar la sublevació de moltes ciutats, constituint-se les comunitats i formant-se una "Junta Santa" per defensar els interessos i privilegis dels municipis i de la burgesia. Els comuners foren vençuts pels soldats del rei a Villalar (1521) i els principals dirigents decapitats: Padilla (Toledo), Bravo (Segovia) i Maldonado (Salamanca).


· Les Germanies (1519-1522).- Paral.lelament, al Regne de València i a les Illes Balears hi hagué una revolució de caràcter social (protesta contra la crisi de subministrament de blat, la negativa del rei a jurar els Furs, la pèrdua de privilegis front a la noblesa, etc.) protagonitzada pels treballadors dels gremis, menestrals i gent del camp que, aprofitant el moment de ser armats per combatre els pirates turcs, s'enfrontaren als nobles, cavallers de les ciutats i als alts càrrecs de la governació, dirigits per Joan Llorenç que creà la Junta dels Tretze. Els agermanats foren sotmesos amb l'ajuda de les tropes castellanes i la repressió de la Virreina, Na Germana de Foix (vídua de Ferran el Catòlic), fou molt dura. A Mallorca, la lluita es perllongà durant algun temps.


· Altres problemes polítics de Carles V: Rivalitat amb França (1525 victòria de Pavia contra Francesc I), expansió de l'Imperi turc (victòria de Viena, 1535 conquesta de Tunis, i fracàs a l'Alger), la reforma protestant (1521 Edicte de Worms, 1529 Dieta d'Spira, Dieta d'Augsburg, Pau de Nuremberg, 1547 Batalla de Mühlberg, Pau d'Augsburg).

· La idea imperial de Carles V.- Als darrers anys del seu regnat va vore com es perdia el seu somni de joventut de dominació de tota Europa, tractant de ser una autoritat moral sobre els altres reis cristians. Castellans i aragonesos van pensar sempre que la seua designació com a emperador seria motiu de conflictes.



FELIP II (1566-1598).-

Carles V acabà el seu regnat retirant-se al monestir de Yuste (Cáceres). El seu fill, Felip II, seria l'encarregat de seguir la lluita per la cristiandat quan Enric II de França va trencar la pau amb l'Imperi: victòries de Sant Quentin i Gravelines, Pau de Cateau-Cambresis, etc.

Però el perill més greu era el turc: Felip II, en aliança amb Venècia i el Papat, formà una "Lliga Santa" que aconseguí la victòria de Lepant. A França, mentrestant, s'havia extés el calvinisme i començà una espècie de guerra civil entre catòlics i protestants, fins que l'hugonot Enric de Borbó, després d'abjurar del calvinisme, fou declarat rei.


A partir d'aleshores començaria la rivalitat amb Anglaterra pel domini del mar: els corsaris anglesos atacaven els ports i vaixells de Felip II amb el vist-i-plau de la reina Isabel I. Es preparà l'"Armada Invencible" contra els anglesos, però fou destrossada per l'artilleria i les tempestes de l'Atlàntic. La unitat peninsular es completaria durant el regnat de Felip II amb l'annexió de Portugal a la mort de Don Enrique el 1581.


Als Països Baixos es sublevà Guillem d'Orange amb els protestants, però el Duc d'Alba, després d'una dura repressió, no pogué acabar amb la revolta i el 1598, al final del seu regnat, Felip II va tindre que concedir-los l'autonomia sota el govern de la seua filla Isabel Clara-Eugènia i l'arxiduc Albert.



FELIP III (1598-1621).-

El seu regnat es basà fonamentalment en el valiment del Duc de Lerma, que destacà pel nepotisme i l'avarícia, que fou substituït pel Duc d'Uceda.


Felip III mantingué bones relacions amb l'Anglaterra de Jaume II, però el fet més destacat pel futur econòmic fou l'expulsió dels moriscs (1609) que va perjudicar moltíssim l'agricultura valenciana.


FELIP IV (1621-1665).-

L'àrbitre de la situació peninsular durant el seu regnat fou el Comte-duc d'Olivares que exercí el seu valiment des dels 22 anys. La política centralista del Comte-duc esdevingué intolerable per Catalunya, on es produí la "Revolta dels segadors", els quals es concentraren a Barcelona el dia del Corpus de 1640 provocant-se un enfrontament bèl.lic durant més de 8 anys.


Les contínues guerres, també a l'exterior, provocaren la ruïna: de 1618 a 1648 esclatà una "guerra europea" provocada per l'oposició de Bohèmia (protestants), que volia separar-se d'Alemanya, a l'elecció de Ferran II (catòlic intransigent) com a rei dels bohemis i, més tard, com a emperador alemany.



Especialment delicada era la situació en l'Imperi, on, a més dels problemes interns, a causa de la seva situació geogràfica confluïen els interessos de la resta d'Europa. Així, la Guerra dels trenta anys s'entrecreuarà amb la Guerra dels 80 anys entre els Països Baixos i la Monarquia Hispànica; la rivalitat entre aquesta i França, que no acabarà fins 1659; la guerra d'independència portuguesa, clausurada en 1668; la inestabilitat endèmica de la frontera danubiana; el permanent problema bàltic... tot esquitxat de problemes recurrents. D'ací la facilitat amb que el conflicte obert en 1618 passarà de guerra imperial a guerra europea que no finalitzarà fins el 1660.


Després de l'anomenada "Defenestració de Praga", la Monarquia Hispànica recolzà l'Edicte de Restitució, mentre Holanda, Dinamarca, Suècia i França, s'inclinaren pels protestants. Per la Pau de Westfalia (1648), Holanda es va independitzar, oficialment, de la Monarquia dels Habsburg ostentada per Felip IV.


També la Guerra amb França que acabà amb el Tractat dels Pirineus, en 1659, i la pèrdua del Roselló i la Cerdanya (és a dir, la Catalunya Nord que havia format part de la Corona d'Aragó des dels primers temps)i -com hem apuntat abans- també la guerra amb Portugal que aconsegueix la independència en 1668 (proclamant rei el Duc de Bragança), etc.


·CARLES II (1665-1700).-

Al morir Felip IV, Carles II només tenia 4 anys i sa mare, Marianna d'Àustria, es va fer càrrec de la regència. El nou monarca no s'ocupà mai dels afers del govern, seguint la tradició dels darrers "àustries", i els encarregà als favorits, com ara Joan Josep d'Àustria o el Duc d'Oropesa, però sempre respectà les institucions valencianes.


La decadència espanyola anava augmentant al temps que minvava la salut del monarca. Amb la seua mort, sense fills, comença la disputa, coneguda com a Guerra de Successió a la Corona espanyola entre les potències europees pel tron d'Espanya. L'últim testament de Carles II fou a favor de Felip d'Anjou (futur Felip V de Borbó), però les potències europees, llevat de França, no el van acceptar i proclamaren rei l'arxiduc Carles d'Àustria, a qui recolzaven els regnes de la Corona d'Aragó (Aragó, Catalunya, Mallorca i València) a més d'Àustria-Hongria, Anglaterra o Portugal.
=================================================

ACTIVITATS:

· Fixat en la cronologia de CARLES DE GANT i confecciona les corresponents per a la resta dels monarques de la Casa d'Àustria. A continuació completa el quadre de la part inferior:





· CERCA informació sobre la Guerra de Successió a terres de La Plana de Castelló.
................................................................................................................

Laulauenlaseuatinta

Baobab oci creatiu

Demografia de La Plana Baixa

La Guerra de Successió a Vila-real

A.C.Socarrats

Posts més consultats

Visualitzacions de pàgina l'últim mes