5 de des. 2009

05.- La dominació europea del món, 1870-1914 (1 BAH)



1.- LA SEGONA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL.-
La població europea va passar de 190 milions d’habitants (1800) a 400 (1900) pel millorament de la dieta i el avanços mèdics i sanitaris. Pasteur, Koch i d’altres científics van aconseguir frenar les grans epidèmies, produint-se un descens de la mortalitat general, així com de la mortalitat infantil, que amb l’augment de l’esperança de vida portà aquesta nova fase de creixement. Per una altra banda, també augmentaren els desequilibris en el repartiment de la riquesa que amb la superpoblació rural, els salaris industrials baixos i l’atur provocaren un gran nombre de desplaçaments de la població o moviments migratoris ultramarins des d’Europa cap al continent americà, però també fins a l’Àsia, Àfrica i Oceania on s’assentaven les noves colònies de les potències emergents.

Entre 1884 i el 1914 el petroli i l’electricitat destronaren el carbó com a principal font energètica. L’explotació comercial del petroli va començar als Estats Units (1859) usant-se, en primer lloc, en la il•luminació i més tard en el transport, però va ser l’ús de l’electricitat el que va canviar la ubicació de les empreses tot aportant un gran nombre d’aplicacions en la comunicació, el transport, la il•luminació i l’oci. En el transport urbà va aportar innovacions de la magnitud dels tramvies i els ferrocarrils metropolitans, mentre la navegació acurtava la durada dels trajectes transoceànics gràcies a la tècnica i a l’obertura de nous canals com ara el de Suez (1869) i el de Panamà (1914).


També la invenció del pedal (1865) i del pneumàtic (1888) van fer possible l’aparició de la bicicleta, encara que serà l’automòbil a gasolina (1885) el que realment va revolucionar els mitjans de transport gràcies a Karl Benz que més endavant s’associarà a Daimler per crear la marca Mercedes (1901), en honor a la filla d’aquest darrer. De tota manera, la producció massiva a l’abast de les classes mitjanes arribarà de la mà del taylorisme, o producció en cadena, que Henry Ford iniciarà als Estats Units amb el Ford T (1908) i Armand Peugeot a França, també als inicis del segle XX.

Des de finals del XIX, però, el progrés tecnològic va passar a ser el resultat de la cooperació d’un nombre elevat d’especialistes i no el fruit d’un èxit individual. La indústria siderúrgica, així com la metal•lúrgica en general, ampliava els seus horitzons amb les noves indústries de l’automòbil i els aparells eclectrodomèstics ja que la indústria elèctrica, com la química i la farmacèutica, trobaven un gran nombre d’aplicacions.

Mentrestant, també es posaven en marxa noves organitzacions del capital i del treball degut a les concentracions empresarials, tant horitzontals (entre empreses del mateix sector productiu), com verticals (entre societats complementàries com ara els càrtels, trusts, hòldings i monopolis). A Gran Bretanya anaven eixint-li nous competidors com a potència industrial: a la darreria del segle XIX, Alemanya va esdevenir una potència en sectors bàsics (carbó, siderúrgia) i de tecnologia avançada. També van sorgir els grans magatzems amb superfícies comercials polivalents, mentre els nous sistemes de venda (amb préstecs bancaris i a terminis) van obrir el camí a l’era del consum de masses: el comerç internacional es va multiplicar per set entre 1850 i el 1914.



2.- LES CAUSES DE L’IMPERIALISME.-
El gran desenvolupament tecnològic d’Europa al segle XIX va portar a la imposició del model econòmic, els ideals i la cultura a bona part del planeta. De tota manera, a les zones més industrialitzades es va desenvolupar certa crisi econòmica, entre 1873 i el 1890, que va tenir l’origen en una crisi agrícola per l’arribada del blat procedent de Rússia i els Estats Units que va reduir els preus continentals del cereal tot provocant un descens general que, en poc temps, va portar a una crisi de sobreproducció: les reserves dels productes s’acumulaven, els preus van baixar i moltes indústries van haver de tancar. Per eixir de la crisi es van renovar les estructures productives i, per la imposició de polítiques proteccionistes, es va fer indispensable disposar de mercats i recursos en altres zones del món encara sense explotar (Àsia, Àfrica o l’Amèrica Llatina).

Les explicacions econòmiques vinculen l’expansió de l’imperialisme contemporani a les necessitats de la indústria dels països desenvolupats amb els objectius d’establir mercats per a l’exportació, aconseguir matèries primeres i fonts d’energia, així com usar mà d’obra no qualificada per reduir costos amb salaris baixos, però abans els colons europeus es van afanyar a construir infraestructures viàries (ferrocarrils, ports, etc.) per afavorir l’entrada i l’eixida de productes als nous territoris ocupats sota un règim de monopoli comercial.

De tota manera, gran part del comerç exterior va continuar tenint lloc entre els propis països industrialitzats cosa que situa les causes econòmiques de l’expansió imperialista en un lloc secundari ja que, fins i tot, s’aplega a posar en dubte la rendibilitat econòmica de l’Imperi Britànic a finals del segle XIX perquè els costos (administració, exèrcit, etc.) no justificaven els beneficis obtinguts: les classes mitjanes, per exemple, van contribuir de manera decisiva amb els seus impostos, malgrat els escassos o nul beneficis obtinguts, és a dir, l’imperialisme no beneficiava de la mateixa manera tots els ciutadans britànics.


L’expansió de les potències industrials va estar també provocada pel desig d’augmentar el seu poder polític, perquè els dirigents europeus consideraven les colònies com un factor estratègic per a incrementar el poder militar en tots els racons del món. Finalment, l’anomenada explosió blanca va generar un flux migratori important, fonamentalment cap a Amèrica, ja que bona part de les metròpolis eren favorables a l’expansió exterior amb la conquesta de nous territoris com a llocs d’assentament dels excedents demogràfics.

També al segle XIX l’interés científic es va estendre, mitjançant exploracions geogràfiques i antropològiques, per zones del món desconegudes fins aleshores tot obrint noves rutes. De tota manera, sense les concepcions racistes que defensaven la superioritat de la raça blanca i l’exaltació nacionalista dels grans estats nacionals (xovinisme francès o jingoisme britànic), les causes profundes de l’imperialisme serien incomprensibles ja que proclamen el deure de difondre la civilització europea per tot el món. El colonialisme es va disfressar d’un paternalisme partidari d’impulsar la responsabilitat de l’home blanc (Rudyard Kipling) de civilitzar els pobles inferiors mitjançant la instrucció, l’educació i l’evangelització per part dels anglicans, catòlics i protestants.



3.- EL REPARTIMENT DEL MÓN.-
L’imperialisme, com a culminació del colonialisme iniciat al segle XVI, presenta certes diferències com ara el caràcter bel•licós, el canvi de les colònies d’assentament pels territoris d’ocupació on una petita minoria europea imposa el seu control polític i econòmic amb un ritme molt ràpid que també es fa sobre territoris d’Àfrica, Àsia i del Pacífic, a més del continent americà. Al 1914 la superfície terrestre ocupada pels europeus arribava al 84,4%. Aquest nou tipus de colonització es va portar a terme sobre el continent africà, escassament poblat al segle XIX (10 milions d’habitants). Un projecte britànic pretenia connectar el nord de l'Àfrica amb el sud mitjançant el ferrocarril, mentre el projecte francès pretenia exercir el seu domini en una ampla franja que s’estenia d’est a oest, des d’Algèria va anar dominant el nord (Marroc i Tunícia) fins el Sudan. A més de la rivalitat Anglaterra - França, s’hi va afegir Bèlgica amb l’exploració del Congo (encarregada per Leopold II) i més endavant els comerciants alemanys instal•lats a l’Àfrica central (Togo, Camerun, Àfrica sud-occidental i Tanganyka) per acabar de crear un conflicte entre potències europees.

Bismarck va convocar la Conferència de Berlín (1885) on 14 països europeus van pactar un principi d’entesa per al repartiment d’Àfrica. Els portuguesos van acabar de consolidar-se a Angola, Moçambic i Guinea Bissau. Itàlia (Líbia ) i Espanya (Sàhara, Guinea Equatorial) també van pugnar per aconseguir petits territoris. De tota manera, els conflictes van ser inevitables com ara la Guerra dels Bòers (grangers holandesos) amb l’Imperi Britànic (1880-81 i 1899-1902) que va annexionar-se Sudàfrica. També el petit territori de Fachoda (entre el Txad i l’alt Nil) va passar dels francesos a mans britàniques.


L’Imperi Britànic va començar la colonització d’Àsia en la zona de l’Índia on la Reina Victòria va ser proclamada emperadriu (1877), encara que van haver de rivalitzar amb França per annexar-se Birmània (1886). El francesos centraren la seua expansió en la Unió d’Indoxina a la qual va unir-se el regne de Laos (1893). Mentrestant Rússia va continuar la seua expansió per Sibèria, començant la guerra russo-japonesa als inicis del segle XX (1904-05).

A la Xina els anglesos equilibraven les compres de té i de seda amb la venda d’opi procedent d’Índia que, finalment, fou el causant de les Guerres de l’Opi (1839-42 i 1856-60) gràcies a les quals l’Imperi Britànic aconseguia Hong Kong i l’obertura de dotze ports al comerç internacional, produint-se un autèntic assalt a Xina dels països europeus entre 1885 i 1911. Les ingerències britàniques en sectors comercials estratègics (comerç, ferrocarrils, mines) va originar reaccions nacionalistes a la Xina, com ara la revolta dels Cent Dies (1898) i la revolta popular dels bòxers (1900-01) que fracassaren abans de la Revolució de 1911 que va posar fi a l’Imperi Xinés tot proclamant la República com un intent d'alliberar-se de la dependència colonial.

També a Oceania hi havia possessions britàniques, com Austràlia i Nova Zelanda (els dos territoris més importants), mentre els holandesos s’havien establert a Indonèsia al sud-est asiàtic.



4.- LES NOVES POTÈNCIES IMPERIALISTES.-
L’aplicació de la teoria de la supervivència de Darwin a les societats, és a dir, l’anomenat darwinisme social va assolir molta difussió, sobre tot als Estats Units on pensaven competir acarnissadament amb la resta de potències en el context internacional pel domini del seu espai natural: Amèrica per als americans (Doctrina de James Monroe). Així, per assegurar-se el control de l’estret de Bering van comprar Alaska a Rússia (1867).

El colonialisme americà es va caracteritzar per la ingerència en afers interns d’altres països i pel neocolonialisme o submissió dels governs autòctons als seus interessos, com són els casos de Cuba i Filipines que, després de la guerra contra Espanya (1898), exemplifiquen aquesta política de llarga permanència militar i de control de governs autòctons per protegir els interessos de les grans companyies nord-americanes (també a les altres petites repúbliques del Carib: República Dominicana, Haití, Panamà i Nicaragua).



Per la seua banda, el Japó va posar fi a 256 anys de feudalisme a partir de la revolució Meiji (1868) quan va iniciar un procés de modernització econòmica amb l’aproximació a Occident, expansionant-se cap a la ribera asiàtica del Pacífic amb el propòsit de defensar-se del poder de Xina i Rússia. El 1876 va intervenir a la península de Corea, els habitants de la qual es consideraven tradicionalment vassalls de la Xina, acabant amb una guerra (1894-95) que li portà el triomf i el control de Formosa i Port Arthur. L’expansionisme nipó també s’enfrontà amb els russos a Manxúria (1905) tot aconseguint consolidar-se com una autèntica potència imperialista amb la mediació dels Estats Units en el conflicte.



5.- L’ORGANITZACIÓ DELS IMPERIS COLONIALS.-
L’administració colonial practica dos tipus de poblament: amb poca població arribada de la metròpoli les colònies d’explotació es dedicaven a l’aprofitament màxim dels recursos, en canvi les colònies de poblament comptaven amb forts contingents de població europea que gaudia dels drets i privilegis dels metropolitans i s’imposaven a la població indígena.

Les colònies britàniques imposaven diferents tipus de governs: les colònies sense govern propi depenien directament de l’administració metropolitana, els protectorats amb govern indígena només eren respectats formalment perquè sempre imposaven un govern paral•lel, als dominis amb escassa població indígena hi havia un sistema parlamentari propi que depenia de la metròpoli i, per últim, els mandats es crearen per administrar -en nom de la Societat de Nacions- els territoris dependents de les potències que perderen la Primera Guerra Mundial.

Els pobles colonitzats eren dominats amb l’expropiació de les terres indígenes que abandonaven els conreus tradicionals per acollir plantacions amb monoconreus extensius que responien a les necessitats metropolitanes. De tota manera, la introducció de vacunes i d’altres mesures higièniques i sanitàries van permetre la reducció de la mortalitat i l’augment demogràfic, tot trencat, moltes vegades, l’equilibri entre població i recursos que provocava situacions de subalimentació crònica que, en alguns casos, han arribat fins l’actualitat.

En quant a la situació social es van trenar ètnies, es va forçar la convivència entre grups enfrontats, afavorint certes elits a canvi de fidelitat, així com la utilització de grups molts determinats per a la formació de l’exèrcit o del cos de funcionaris. En l’àmbit cultural, els indígenes africans van ser pertorbats en els seues creences i tradicions, obligant-los a renunciar a part de la seua identitat amb la imposició de noves llengües europees, creences i formes de vida, mentre que algunes civilitzacions asiàtiques mil•lenàries, com la Índia (gràcies a líders com ara Gandhi) van resistir millor l’assalt cultural europeu.

(Resum del tema 5 d'Història del Món Contemporani, pàgs.86-109, d'Aróstegui, Garcia, Gatell, Palafox i Risques; Ed.Vicens-Vives, 2008).APF.






.......................................................................................

Laulauenlaseuatinta

Baobab oci creatiu

Demografia de La Plana Baixa

La Guerra de Successió a Vila-real

A.C.Socarrats

Posts més consultats

Visualitzacions de pàgina l'últim mes