CLAUDE LÉVI-STRAUSS (Brussel·les, 1908 – París 2009).
Antropòleg francès i principal defensor de l'enfocament estructuralista en l'antropologia social. Va nàixer a Brussel·les, però es va educar a França, on va estudiar filosofia i dret a la Sorbona de París. El 1934 viatja a Brasil com a professor de sociologia a la Universitat de São Paulo, on va realitzar durant tres anys treballs de camp sobre les comunitats indígenes del Mato Grosso i l'Amazònia. El 1942 es trasllada a Estats Units com a professor visitant a la New School for Social Research de Nova York; va ser nomenat director associat del Musée de l'Homme a París el 1949 i més tard director d'estudis a l'Escola Pràctica d'Alts Estudis de la Sorbona (1950-1974). El 1959 Lévi-Strauss va treballar com a catedràtic d'antropologia social al Collège de France i va dirigir al mateix temps el Laboratori d'Antropologia Social. Membre de l'Acadèmia Francesa, va ser condecorat amb la Legió d'Honor. Lévi-Strauss va gaudir d'un lloc preeminent entre els investigadors que van afirmar que les diferents cultures dels éssers humans, les seues conductes, esquemes lingüístics i mites revelen l'existència de patrons comuns a tota la vida humana.
Entre els seus llibres cal citar: Estructures elementals del parentiu (1949), Raça i història (1952), un famós assaig - manifest que va escriure per encàrrec de la UNESCO per contribuir al programa de lluita contra el racisme, la seua autobiografia Antropologia estructural (1958), Tristos tròpics (1955) i El pensament salvatge (1962). El 1964 va publicar el primer volum de Rubens, que comprèn: El cru i el cuit (1964), De la mel a les cendres (1966), L'origen de les maneres a la taula (1968) i L'home nu (1971).
Alex Vicente, Paris - 03/11/2009 (Público)
MOR L'ETNÒLEG SENSE TÒPICS...
Claude Lévi-Strauss va morir durant la matinada de diumenge passat, pocs dies abans de complir els 101 anys i d'una manera molt semblant a la que va viure la seva vida: amb una exquisida discreció. La seva família no va comunicar fins aquest dimarts la seva defunció, gairebé tres dies després de la mort i amb un íntim funeral ja celebrat, potser per evitar els honors d'Estat que se li venien a sobre, dels que aquest llegendari antropòleg sempre va renegar educadament.
El 2008, Lévi-Strauss s'havia negat a assistir a tots i cada un dels homenatges que s'havien organitzat en el seu honor coincidint amb el seu centenari, fins al punt que el mateix Nicolas Sarkozy va decidir fer-li una visita al seu allotjament privat, fet extremadament infreqüent, per comunicar-li "el reconeixement de tota la nació".
Al conèixer la seva desaparició, França es va tornar a rendir a l'evidència: Lévi-Strauss deixa enrere un cos teòric que el posiciona com el pare de l'antropologia moderna, el major etnòleg del segle XX i un dels principals intel.lectuals. El seu principal èxit va ser el d'introduir l'anàlisi estructural, el que Ferdinand de Saussure va aplicar a la lingüística, en les ciències humanes.
Des dels seus primers estudis sobre el terreny en les societats indígenes de la selva amazònica, Lévi-Strauss aposta per trencar la jerarquia que separava a les civilitzacions primitives de les occidentals, trobant patrons comuns en totes elles i apartant-se així d'una llarga tradició etnocèntrica.
"No existeix un pensament propi dels salvatges, sinó més aviat un pensament salvatge. Es tracta d'una forma que és propietat de tota la humanitat, que podem trobar també en nosaltres mateixos, tot i que sovint preferim anar a buscar-la en les societats exòtiques ", deixaria escrit.
La seqüència bibliogràfica que formen Estructures elementals del parentiu (1949), el cèlebre Tristes tròpics (1952) i els dos volums d'Antropologia estructural (1958), bíblia de tants departaments universitaris durant dècades, revolucionarà una disciplina que en els cinquanta entra en voga gràcies als seus descobriments sobre l'organització de les societats, influïts per les tesis de Rousseau i Durkheim.
Una vida de viatges
Lévi-Strauss neix a Brussel·les el 1908, fill d'una família de jueus alsacians vinguts a menys, que emigraran aviat a París. Apassionat des de petit per les "curiositats exòtiques", segons la seva pròpia confessió, s'interessarà més tard per les tesis de Marx. De formació filosòfica, la seva fulgurant pas pel món acadèmic es va veure interromput durant l'ocupació nazi per les lleis racials del règim de Vichy.
Lévi-Strauss fuig llavors a Nova York. Acabada la guerra, tornarà a França amb tots els honors. El 1973, es va convertir en el primer antropòleg a accedir a l'Académie Française i va ser professor del presigioso Collège de France fins al 1982.
L'antropòleg, poc amant dels focus mediàtics, es va distanciar de la figura clàssica de l'intel·lectual francès, negant-se a prendre posició sobre assumptes d'actualitat en nom de la seva autoritat intel·lectual. Pel mateix motiu, mai va escriure unes memòries i dosificar al màxim les seves aparicions públiques.
L'última es va produir el 2006, durant la inauguració del Museu del Quai Branly, tòtem multicultural consagrat a les arts primeres, llegat de l'expresident Jacques Chirac.
Nostàlgic d'una època passada, Lévi-Strauss va deplorar el desinterès per la història que marca a la societat actual, així com la tirania del progrés que marca els nostres dies. "Vivim en un món al qual ja no pertanyo. El que vaig conèixer i vaig estimar tenia 1.500 milions d'habitants. En el d'avui comptem més de 6.000 milions. Aquest món ja no és el meu ", deixaria escrit.
Puja aquí
UN GEGANT DEL CONEIXEMENT
Sebastià Alzamora, AVUI
Un dels valors que reunia la figura de Claude Lévi-Strauss, i en què potser no s'insisteix gaire, és que era un excel·lent escriptor. Dir que era un antropòleg genial i un dels pensadors més prominents del segle XX és dir una veritat que cau pel seu pes: només afegiríem que segurament no hauria arribat a ser-ho si no hagués estat, també, un escriptor tan potent, capaç de convertir la descripció etnològica de la realitat d'un grup humà en una metàfora immensament il·luminadora. Ho fa a Tristos tròpics, una de les seves obres cabdals, en què les tribus dels indis nambikwara i bororo, del Brasil, hi són estudiats des d'una mirada que els converteix en immensa metàfora d'allò que sempre va obsedir Lévi-Strauss: la diversitat cultural i humana, i la impossibilitat de dissociar la cultura de la naturalesa. Per aconseguir tal cosa cal ser, realment, un escriptor extraordinari.
La seva és la mateixa mena de grandesa que trobem en Darwin o en Einstein, amb els quals no resulta inoportú ni exagerat comparar Lévi-Strauss, atesa la importància de la seva obra. Lévi-Strauss pertanyia a aquesta estirp de pensadors que, com ha dit aquests dies Rubert de Ventós, generen la seva pròpia heterodòxia perquè es converteixen en referències ineludibles: titans del coneixement, qualsevol nova temptativa de pensar ha de ser valorada necessàriament a partir de la mesura de les seves aportacions. Darwin ens va ensenyar els mecanismes interns de la vida; Einstein, els del temps; Lévi-Strauss, els de la naturalesa humana i les seves formes d'organització com a col·lectivitat. I encara, el fet accidental d'haver mort centenari (molt a pesar seu: el decaïment físic i intel·lectual que suposa la vellesa li resultava deplorable) ens fa recordar un altre gegant del pensament i de la literatura, Ernst Jünger, amb qui Lévi-Strauss tenia en comú la meticulosa observació de la natura com a via per a la comprensió dels comportaments humans.
Precisament aquest interès per la naturalesa és un dels fonaments a partir dels quals s'aixeca la vasta construcció intel·lectual que Lévi-Strauss llega als seus contemporanis. En ple segle XX, quan l'home occidental se sent segur d'haver superat (o de trobar-se en camí de fer-ho) els condicionants de l'entorn natural a través del progrés tecnològic, Lévi-Strauss li recorda que hi manté un lligam indissoluble, sense el qual la mateixa idea d'humanitat resulta inconcebible. I no tan sols això: a El pensament salvatge (un altre títol fonamental, disponible en català en una solvent traducció de Miquel Martí i Pol) demostra a bastament que les estructures organitzatives, intel·lectuals i de poder que permeten el funcionament de les societats evolucionades són, en essència, les mateixes que es poden rastrejar en les societats primitives. L'home de la gran urbs no es troba tan lluny del bosquimà salvatge com pugui semblar a simple vista.
Cal entendre que Lévi-Strauss no era cap ecologista, ni un apocalíptic que abjurés del progrés, ni admetia cap forma de dogmatisme: ben a l'inrevés, va pugnar per obrir la perspectiva del seu temps i per obtenir una visió tan exacta i objectiva com li fos possible d'allò essencial en la condició humana. I ho va trobar en el principi de la diversitat i en el reconeixement de l'home com a producte i subjecte de la natura. Va morir diumenge, en un món que el disgustava perquè s'entesta a ignorar la seva realitat.
========================================================
