La Comunitat Valenciana celebra avui la conquesta per Jaume I en 1238. Però durant gairebé quatre segles va romandre una comunitat islàmica que va mantenir fe, llengua i costums, i que va passar a anomenar-se «morisca» després dels baptismes forçosos de principis del segle XVI. A la tardor de 1609, el somni de la convivència es trencava amb l'expulsió d'aquells musulmans valencians. Eren més de cent mil.
Alfons Garcia (Levante-emv, 9 d'octubre de 2009.-
Ara fa tot just 400 anys, el 22 de setembre de 1609. Més de cent mil persones (un terç de la població valenciana) recorrien les nostre terres en direcció a sis ports que el Govern havia indicat. Se n'anaven. Deixaven el que havia estat la seua casa durant anys, segles en alguns casos. Ho feien a la força. Per ordre del rei, Felip III, i els seus sequaços: el Duc de Lerma i, a València, el virrei Caracena i Agustí Mejía (general encarregat del gran èxode). Eren moriscos, musulmans convertits a la força al cristianisme que seguien mantenint en privat la seva fe islàmica i els seus costums. Era un poble dividit. O amb dues ànimes. O entre dos móns, dues creences, dues riberes.
Ali Pérez era un entre milers. El seu cas ha estat recordat pel catedràtic de la Universitat de València Rafael Benítez Sánchez-Blanco en algunes publicacions. També el cita en aquestes pàgines. Alí va morir a la foguera, a la València de 1621, després de ser capturat a l'altra banda del Mediterrani per corsaris espanyols. El vell morisc no va voler renegar de la seva fe. No entenia que el capturaren i el van jutjar per la mateixa raó per la qual cosa l'havien desterrat uns anys abans. No era l'únic a ennuegar-se davant la paradoxa, però va tenir el valor de suportar-la fins les seves últimes conseqüències.
Quatre-cents anys després, en una Espanya impregnada de multirracisme i interculturalitat, l'episodi dels moriscos és objecte d'anàlisis acadèmics a través de publicacions, trobades i exposicions. Dues fites en aquest any de commemoració han estat la mostra Entre terra i fe, organitzada per la Universitat de València i la Societat Estatal de Commemoracions Culturals (SECC), i el congrés Els moriscos: història d'una minoria, preparat per El llegat andalusí (Junta d'Andalusia) i l'esmentada organització estatal. Molt de pensament universitari, una mica de suport d'instàncies estatals i escassa implicació autonòmica valenciana, en resum. Aspecte aquest últim una mica sorprenent, quan, com apunta el arabista de la Universitat d'Alacant Luis F. Bernabé, «en parlar dels moriscos es pensa sempre en els valencians».
No és casual aquesta unió de pensament. Xifres i fets l'expliquen. Si en el panorama espanyol de principis del segle XVII l'expulsió es calcula que va afectar al 5% de la població, en apropar la lupa al cas valencià s'observa que el fenomen va suposar aquí la pèrdua d'una mica més del 30% dels habitants. Va ser a més el punt d'arrencada del gran èxode-a Dénia, en concret-, el lloc on uns pocs es van revoltar contra el destí imposat pel rei (a la Vall de Laguar i Muela de Corts) i on més producció escrita prèvia hi va haver a favor de l'exili amb personatges fonamentals com l'arquebisbe Sant Joan de Ribera i l'inquisidor Jaume Bleda («són tots uns en l'odi [...] els seus delictes es feien de comú aplaudiment i consentiment de tots», va redactar el bel.licós dominic).
És clar que convé deixar de banda tòpics heretats de «certs falsos progressismes», com destaca el catedràtic de la Universitat de Granada Manuel Barrios al seu llibre La sort dels vençuts, per analitzar millor el passat (es refereix a l'ús de termes com genocidi o neteja ètnica, molt carregats ideològicament). «Difícilment es pot negar que va passar el que diuen aquestes paraules, però s'han utilitzat tant i com a arma llancívola que sembla que amb elles s'acaba l'anàlisi, que és el realment important, no els noms», sosté Barrios.
Certament, els musulmans valencians eren els més reticents a abandonar costums, fe i llengua, i dels més agressius. Però, en tot cas, aquests arguments no van ser la raó última de l'exili. «La bel.ligerància de les comunitats morisques del Regne de València, efectivament visible i probablement preocupant en certes zones, va ser instrumentalitzada pel partit catòlic o antimorisc, que va saber treure un gran partit de les tensions internacionals». L'afirmació és del valencià Rafael Carrasco, professor a la Universitat de Montpeller, que aquest any ha publicat l'assaig Deportats en nom de Déu.
De Déu i d'alguna cosa més, es podia dir. Els litigis exteriors van ser fonamentals. Eren bàsicament la por en la Mediterrània als corsaris barbarescos i turcs -se sospitava que alguns moriscs els prestaven col.laboració des de la ribera peninsular-, el fracàs a Flandes contra el protestantisme i la minva dels ingressos procedents d'Amèrica.
En opinió de Luis F. Bernabé, la suposada pinça amb l'enemic turc és un mite més, d'aquells que estan ben assentats. «És cert que tenien contactes i que aquesta por va ser utilitzada per les autoritats, però qualsevol acció combinada era impossible», sentència.
Una altra d'aquestes creences perdurables és que es tractava d'una població inasimilable. «Pot servir per a valencians o aragonesos -comenta el professor d'Alacant-, però no per granadins o castellans».
El desvetllament d'alguns d'aquests mites és, precisament, una de les aportacions que deixa aquesta commemoració del quart centenari. Una altra és l'aparició de noves perspectives d'anàlisi. «Feia temps que no sortien treballs importants, ara comptem amb tesis doctorals d'una generació nova d'investigadors», afirma Rafael Benítez.
Quins aspectes interessen als nous historiadors? La permanència, per exemple, de moriscos en Castella malgrat el bàndol d'expulsió del 22 de setembre de 1609. O les elits morisques que van emigrar abans de l'edicte reial emportant-se els seus diners, el que sembla indicar que manejaven certa informació privilegiada, apunta Benítez. També el bandolerisme morisc, l'art com a mitjà d'evangelització d'aquests desgraciats infidels -clau en aquest aspecte és el Patriarca Joan de Ribera-o els deportats que van tornar temps després són portes noves a la recerca, abunda Bernabé.
Però en aquest any d'efemèride també han quedat a la vista algunes mancances: l'escassa col•laboració entre historiadors i arabistes, assenyala el professor de la Universitat Manuel Ardit. Aquest factor també preocupa Rafael Benítez, per a qui cal conèixer més de la vida d'aquesta gent al Nord d'Àfrica (a Tunísia, Algèria i el Marroc). La dificultat d'accés a les fonts documentals (en llengua àrab) i el cost d'investigar a l'altre costat de la Mediterrània són algunes causes d'aquest dèficit, en opinió d'Ardit.
El que no està en el centre del debat acadèmic són les xifres de l'expulsió. Es donen per bones les que Henri Lapeyre va exposar el 1959 (Geografia de l'Espanya morisca). Això suposa que de terres valencianes van sortir 116.000 persones (es calcula que hi havia uns 145.000):
· 15.208 des de Vinaròs,
· 5.690 des de Moncofa,
· 17.776 del Grau de València,
· 35.780 de Dénia i Xàbia,
· 30.240 d'Alacant i
· i 11.364 derrotats en la revolta de la Vall de Laguar.
Per temor a disturbis, una elevada flota de galeres reials estava en alerta a prop dels ports, on embarcacions pagades pels moriscs rics van ser les encarregades d'aquesta fulgurant operació sortida.
Si no hi ha grans fluctuacions en els números, sí que hi ha ara més detall en aquestes xifres, que tendeixen en general a elevar-se fins als 125.000 deportats. L'investigador de la Universitat de València Manuel Lomas ha precisat per exemple que, amb 42.000 desterrats, Dénia va ser el port d'embarcament d'una major població a Espanya en acollir a tots els que vivien entre el sud de Cullera i Benidorm.
Les conseqüències econòmiques de l'expulsió van ser molt importants -eren un terç del cens del Regne de València i va haver d'incentivar la repoblació amb colons cristians d'altres llocs-, però no tan greus com alguns historiadors defensaven anys enrere. Com raona Manuel Ardit, es tractava d'un grup majoritàriament pobre (relegat a les terres de secà), explotat pels senyors feudals i dedicat a usos improductius.
La commemoració ha destapat també nous debats, de caire més polític-filosòfic que històric. Quin tracte se'ls ha donat als descendents? Hauria -o ha- Espanya de demanar perdó per l'exili massiu? Són algunes de les qüestions posades sobre la taula en aquest quart centenari.
«No m'agrada en la història això de demanar perdó -afirma Rafael Benítez-. El nostre no és la política, és la història. De totes maneres, no s'ha plantejat res de manera oficial ».
L'arabista Luis F. Bernabé tampoc no és partidari d'exercicis de contrició per fets succeïts fa quatre segles. Potser abans, diu, un reconeixement a una gent els descendents dels quals continuen vivint al nord d'Àfrica.
Manuel Barrios s'observa el debat des d'una perspectiva acadèmica i lamenta que hi hagi trobades -en algun lloc al Magrib s'ha demanat que el rei d'Espanya condemni l'expulsió- que concloguin amb una reivindicació política. No és que estiga personalment en desacord amb el contingut d'aquestes declaracions, precisa, sinó que «és una aberració que el món acadèmic faça això».
Un dels aspectes colaterals a aquest debat és si els descendents d'aquell èxode haurien de tenir dret a la nacionalitat espanyola, però una mesura d'aquesta mena té en contra la dificultat per a aquestes persones de demostrar documentalment els orígens. Queden, és clar, ferides i interrogants oberts en aquesta commemoració, més que en altres temps, davant l'actualitat de qüestions com ara els drets de les minories, els diferents.
--------------------------------------------------------------------------------
ELS PROTAGONISTES DE L'EXPULSIÓ
- El Duc de Lerma .- El totpoderós favorit o valgut del Rei Felip III, descendent dels Borja i del Marquès de Dénia, Francisco Gómez de Sandoval-Rojas y Borja (Tordesillas, 1553 – Valladolid, 1625) era nét de Sant Francesc de Borja per via materna i fill del Marqués de Dénia. El títol de Duc de Lerma va ser creat a propòsit, el 1599 per Felip III, per atorgar-li'l a ell. El favorit era considerat l'autèntic rei. Un dels episodis fonamentals del seu mandat va ser l'expulsió dels moriscs, aprovada pel Consell d'Estat el 4 d'abril del 1609 i executada al setembre. Acusat de corrupció per la reina i els seus consellers, va demanar ser cardenal per salvar-se i retirar-se.
Sant Joan de Ribera.- L'arquebisbe de València va propiciar, paradoxalment, des de l'evangelització fins l'expulsió. Va ser nomenat arquebisbe de València el 1568 i va ocupar també el càrrec de virrei. Va ser una figura clau en l'expansió de la Contrareforma i les idees del Concili de Trento -amb aquesta finalitat va crear l'escola del Corpus Christi (Patriarca)-, i en aquest context de temor i lluita contra el Protestantisme va passar de promoure l'evangelització dels moriscos a ser el principal defensor de la seva expulsió juntament amb el dominic Jaume Bleda.
El Marqués de Caracena.- Virrei de València durant l'expulsió i autor del bàndol de la deportació amb la seua signatura. Al final de l'estiu de 1609, el Marquès de Caracena va rebre l'encàrrec de preparar en secret -els nobles valencians van saber-ho, però tard- la logística militar de la sortida dels moriscos de València. La va ordenar el 22 de setembre i la va supervisar personalment.
:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::
Un equip de Canal 9 va localitzar descendents de moriscos valencians a Tunísia. «Ser morisc és una identitat; eres diferent dels altres tunisians», diu un testimoni (però hem hagut de penjar aquest de Canal Sur perquè no n'hem trobat cap a la web de RTVV).
Matilde Alcaraz, periodista de «Dossiers» de Canal 9/TVV.-
Jo sóc Hanène Zbiss, que en valencià vol dir Llopis, jo sóc morisca valenciana». «Jo sóc Moez Chtiba, jo sóc morisc valencià». És la veu dels descendents dels moriscos valencians i l’hem recollida a Tunísia. En un apassionant viatge que l’equip de Dossiers, el programa de reportatges de Canal 9, hem fet per a elaborar el documental De terra endins, de mar enllà amb motiu del 400 aniversari de l’expulsió dels moriscos.
Han passat 4 segles però estos homes i dones saben que si miren mar enllà troben l’origen del seu cognom. Els seus avantpassats foren expulsats de l’antic Regne de València, se’ls considerava traidors a la monarquia i tot i que els havien batejat mai no s’integrarien ni serien bons cristians, perquè d’amagat continuaven fidels a l’Islam. 130.000 moriscos valencians creuaren obligats la Mediterrània. Eren de la Vall del Vinalopó, de la Marina i Safor, de la serra d’Espadà, de la vall del Túria, de la vall alta del Xúquer, i deixaren ací cases i terres, però també costums i tradicions que el pas del temps no ha pogut esborrar. Cuinaven amb oli d’oliva, menjaven tots de la mateixa paella, feien dolços amb mel i ametla, cultivaven la terra traent-li el màxim profit, feien séquies, assuts i pous, eren destres en la ceràmica i en els oficis manuals i tenien un paisatge i una manera d’entendre la vida que també s’emportaren al nord d’Àfrica. «Els valencians arribaren a Tunísia amb una identitat més forta que els altres moriscos de la península. Mantingueren eixa identitat i es quedaren a Zaghouan, Soleiman, i una bona part a Testour», així ens ho explica Raja Yassine Bahri, catedràtica de la Universitat de Tunis qui ens acompanya en este viatge per la geografia morisca al nord de Tunísia. La primera parada la fem a Testour, un poble fundat al segle XVII pels moriscos expulsats. Està a 80 quilòmetres de la capital, té uns 12000 habitants i és el poble més morisc de tota Tunísia. Testour té una plaça al centre, i això és desconegut en l’urbanisme àrab medieval, però els moriscos enyoren les seues places i en construeixen als pobles que funden. Fins i tot feren una plaça de bous, de la qual hui no queden restes. També té un carrer principal on està el mercat, amb altres perpendiculars i un traçat molt linial, amb cases que tenen balcons i finestres que donen al carrer, sostres amb teules, i patis interiors on creixen gesmilers, oliveres o tarongers.
Abdelhakim Slama Gafsi, el director del Patrimoni Morisc de Tunísia, ens obri les portes de la mesquita de Testour i impressiona vore que el mihrab, el lloc cap a on han de mirar els que resen, és com un altar cristià. «Esta mesquita és única al món islàmic perquè té un rellotge en el minaret i a més el minaret és molt semblant als campanars de l’Espanya cristiana de l’època», ens conta Gafsi. Ací a Testour coneixem la familia Zbiss. Tots saben que el seu cognom vol dir Llopis perquè un dels més reconeguts historiadors de Tunísia, Slimane-Mostafa Zbiss va dedicar la seua vida a l’estudi de les seues arrels. Ara és la seua neta Hanène la que porta orgullosa el cognom. És periodista i treballa en la difussió del passat morisc igual que va fer el seu iaio. «Ser morisc és una identitat. Eres diferent dels altres tunisians, tens els ulls clars, la pell clara i amb seguretat un sap que és morisc». Així expresa Hánene el seu sentir morisc. Ella té els ulls verds i la pell blanca, com la majoria dels descendents dels moriscos expulsats.
Continuem a Zaghouan, la ciutat de les fonts li diuen, perquè els manantials d’ací són els més clars i nets del pais. «Només amb l’aigua de Zaghouan es podia rentar la xexia, el bonet típic de Tunísia, una indústria monopolitzada pels moriscos que han mantingut en secret la tècnica d’elaboració», això ens ho apunta l’arqueòleg Gafsi que a més ens descobreix que la família Balma, una de les més influents del pais, podria vindre de Palma de Gandia, segons els estudis de Mostafa Zbiss. Esta familia d’origen valencià es va fer rica amb el negoci de la xexia. Però els moriscos no només fabricaven xexies també feien «mitges esferes de llana que posaven de dos en dos en els pits de les dones per a mantindre’ls alts. Estes copes es deien cabbous sax, o copes de Sax, una especialitat d’este poble de l’Alt Vinalopó que els moriscos portaren a Tunísia», així ho relatava l’arqueòleg Zbiss en els seus estudis sobre les tradicions morisques valencianes portades a Tunísia.
A Zaghouan de seguida es corre la veu de que hi ha un equip de televisió valenciana gravant un reportatge sobre moriscos i pel carrer ens aborda Moez Chtiba. Orgullós ens diu que sap que el seu cognom vol dir Xàtiva perquè segons li han contat els seus pares d’allí van ser expulsats els seus avantpassats. Diu Moez: «Ser morisc per a mi és una època històrica que ve de València, una civilització, una cultura, art, agricultura i totes les manifestacions culturals que existien a València i que han rebut Tunísia i Zaghouan particularment».
De Zaghouan viatgem a Ghar el Mel (gruta de la sal), on el sol cau a plom un migdia d’estiu. Entrem al bar de la plaça i la sorpresa arriba quan els que juguen a les cartes, a «l’escoba», ens diuen que venen de València… Són els Cristo, els Blanco, els Kachwandi o Khsiba… i de seguida s’ofereixen a compartir paraules que ens són comunes: carreta, camisa, saruel… La catedràtica Raja Bahri ja ens havia dit que els moriscos havien introduit a Tunísia un pantaló especial, el saragüell i que els llauradors de l’horta de Ghar el Mel portaven saragüells al segle XVII. Ara, 4 segles després, descobrim que estos bancals són com els de l’horta valenciana.
Entre 50.000 i 80.000 moriscos arribaren a Tunísia al segle XVII. Molts d’ells eren valencians i en l’equipatge portaven també llegendes i tradicions. La familia Daas, de Zaghouan, ens prepara en el pati de sa casa un pastís, el kaak warka, una espècie de rotllet d’ametla i farina on diuen que els moriscos amagaren les joies per poder treure-les quan els van expulsar. Són llegendes de famílies que porten cognoms com ara Lacanti, Balencian, Balma, Sachi, Zbiss, Lixi, Chtiba, llegendes de moriscos que un dia hagueren de rodar el pany d’unes cases que estaven terra endins, però s’emportaren la clau mar enllà i ara molts dels seus descendents encara la conserven i ens la mostren. Llegendes que han passat de pares a fills i que hui, espigolant en eixa memòria morisca, l’equip de Dossiers, ha pogut recuperar en el reportatge De terra endins, de mar enllà.
::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::
300.000 EXILIATS (El Periódico.cat)
• Un 4% de la població espanyola, una cultura, una religió i una llengua van ser extirpats en una completa neteja ètnica l’any 1609
ERNEST ALÓS, Barcelona (10/06/2009)
Espanya seria avui molt diferent si l’any 1609 el rei Felip III no hagués decidit l’expulsió fulminant de 300.000 espanyols, els moriscos, descendents dels últims musulmans d’Al-Andalus, obligats a convertir-se al cristianisme (el 1502 a Castella i el 1521 a Aragó) però que mantenien més o menys íntegra la seva identitat religiosa, lingüística i cultural. Potser València (35% de població morisca) o Aragó (20%) serien avui petites Bòsnies, pacífiques o no. O potser la integració s’hauria completat. Dues hipòtesis que el passat d’intolerància i exclusió d’Espanya fan improbables. Perquè aquesta és la clau de la importància d’aquest episodi.
«Eliminats socialment els judeoconversos i desterrats els moriscos, el rigor etnicista va anar arrossegant Espanya cap a dos segles d’autodestrucció, cap a l’autogenocidi», va escriure la hispanista Christiane Stallaert en el seu llibre Ni una gota de sangre impura. (Galaxia)
L'efecte Falcones
No obstant, la producció editorial sobre aquest quart centenari és més aviat escassa. Un dels especialistes espanyols en el tema, José María Perceval, accepta amb esportivitat que la novel·la d’Ildefonso Falcones pot canviar el desinterès denunciat recentment també per Juan Goytisolo. «Aplaudeixo el llibre de Falcones: tots els llibres que hem escrit els historiadors arribaran a l’1% del públic a què arribarà ell. I potser ens encarregaran corrent els llibres que no s’han volgut publicar». Un símptoma: l’estrena a TVE i a TV3 del docudrama i els documentals (Expulsats 1609) produïts per Sagrera TV encara no té data, mentre s’espera l’efecte Falcones.
De moment, a les llibreries trobaran Deportados en nombre de Dios (Destino), un llibre «de divulgació per al lector culte» que segons el seu autor, el catedràtic de Montpeller Rafael Carrasco, intenta contemplar els successos amb distància, fugint de les dues Espanyes que van veure l’expulsió «com una victòria o com una catàstrofe».
Perceval discrepa de la radicalitat de Christiane Stallaert, que en el seu llibre comparava la Inquisició i el nazisme: «Evidentment els espanyols del segle XVII eren uns cabrons, però no eren uns nazis». A partir de congressos com el que s’ha celebrat el mes de maig a Granada (amb 86 experts arribats de tot el món) es va imposant una visió cada vegada més consensuada i alhora més matisada del que va passar fa 400 anys.
Hi havia moriscos que parlaven àrab, català o castellà. Uns, convertits sincerament (la minoria), altres, musulmans ocults. Estava més interessat Felip III a expulsar-los (per compensar la vergonya d’haver pactat una treva amb els holandesos i per por de nous alçaments com el de les Alpujarras) que preocupada la Inquisició per enviar batejats a terres infidels. Les conjures per servir de quinta columna dels turcs eren fantasies, però al mateix temps l’única esperança de molts...
Joan Francesc Mira, que prepara un llibre sobre l’expulsió dels moriscos valencians (Bromera), destaca que no eren el mateix els moriscos dispersos de Castella que les comunitats rurals, homogènies i de llengua àrab de València. «Eren un col·lectiu plural, res a veure –conclou Perceval– amb el morisc inventat, l’altre que es va fabricar per justificar -ne l’expulsió».
..............................................................................................
MORISCOS per Joan Francesc Mira
Tal com tots els valencians haurien de recordar -i com molt pocs recorden dignament, començant per les institucions públiques-, enguany, justament aquests dies de tardor, fa quatre segles que un terç de la població del país va ser expulsada de la manera més cruel, innoble i violenta que hom puga imaginar. Per una raó substancial (no l’única, ni simple), entre la religió, la ideologia i la política: no havien acceptat la conversió forçada, eren encara musulmans de cor, parlaven àrab, semblaven inassimilables, podien suposar un perill, qualsevol argument era vàlid per a justificar el crim.
Així ho veien, sobretot, des dels centres de poder de Castella, i van ser prelats, nobles i consells castellans els qui van imposar l’expulsió: els valencians, amb ganes o sense, van haver d’acceptar-la.
Passats quatre-cents anys d’aquells fets, que van suposar un cas emblemàtic i brutal del que ara en diríem neteja ètnica brutal, només podem especular -amb una mica de fantasia retrospectiva- sobre la hipòtesi d’una altra solució possible a aquell problema que semblava llavors insoluble. Podem imaginar que l’expulsió no haguera tingut lloc, i que el pas del temps hauria aconseguit una assimilació progressiva i no traumàtica dels moriscos, fins a incorporar-se, en religió, en cultura i en llengua, a una sola societat comuna, a un sol poble. No sabrem mai si era realment factible: en tot cas no es va saber fer, o no es va poder fer. També podem imaginar el contrari: que aquella “nació de cristians nous” s’hauria mantingut tal com era, rebutjant la religió imposada, conservant la llengua, la identitat pròpia i separada, i el sentiment de formar un poble diferent, preservat com a tal fins al temps contemporani. Tampoc no sabrem mai si aquesta preservació hauria estat possible, ni quines situacions, quines adaptacions o quins conflictes suposaria això per al conjunt del País Valencià del nostre temps. Aquesta història va ser la que va ser, tingué el final que va tindre, i hem d’assumir-la com a pròpia, com tants altres episodis i moments crucials. I sentir-nos d’alguna manera partícips d’aquell drama, i hereus de les seues conseqüències.
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
