4 de nov. 2008

04. Formació i expansió dels regnes peninsulars


I.- EL REGNE ASTURIANO-LLEONÉS.

1.1 ELS ORÍGENS.
Les tribus del Cantàbric procuren fugir del control dels impostos musulmans... Petita gesta de Covadonga (718-722) que seria magnificada a partir del segle X com l’inici de la Reconquesta.



1.1.1 Alfons I (739-757).-
Va realitzar la primera delimitació del regne: ràtzies a l’altiplà del Duero destruint el sistema defensiu musulmà i creant una gran frontera despoblada (“Extremadura” o terra de ningú).

1.1.2 Alfons II (791-842).-
Aconsegueix l’estructuració definitiva marcant la independència real del regne d’Astúries per mitjà de: la independència eclesiàstico-religiosa respecte al primat mossàrab de Toledo i el retorn al dret visigòtic amb l’adopció del Liber Iudiciorum; la creació del mite-miracle de la troballa de la tomba de l’apòstol Sant Jaume va reforçar la independència religiosa i els refugiats polítics mossàrabs començaren a fugir de Còrdova i a rebre importants funcions a la Cort d’Oviedo.


1.1.3 Alfons III (866-911).-
La consolidació del regne asturiano lleonès es va produir des del regnat d’Ordoni I (850-866) fins el de Ramir II (931-951), però el fet definitiu va ser la fixació de la frontera al curs del Duero i l’ocupació de les terres del Sud gràcies a una pressió demogràfica important com a conseqüència de l'arribada dels emigrats mossàrabs. L’ocupació (“aprisio”) de les noves terres pels pobladors fou organitzada per la monarquia en dues modalitats: individual (camperols lliures) i col.lectiva (grans espais ocupats per un senyor feudal o per un monestir, amb colons, vassalls, serfs, etc. La monarquia d’Alfons III va prendre consciència de ser l’hereva del desaparegut estat visigòtic i va traslladar la capital a Lleó.



1.1.4 Castella: la perillosa frontera oriental.-
Aquesta frontera oriental amb els musulmans es va defensar amb l’aliança dels rebels muladites de l’Ebre, donant suport al regne de Navarra o fortificant les terres de Castella (terra de castells). Des de l'any 850, amb el comte Roderic, va afermant-se la peculiaritat castellana que, donat de la perillositat fronterera, seguirà un règim de major llibertat per als seus pobladors: el comte Ferran González (923-970) va concentrar un major poder sobre Burgos i els seus successors van aconseguir, de fet, una independència quasi total respecte al regne d'Astúries-Lleó: Garci Fernández (970-995), Sanç Garcia, etc.




1.2 L'ESTRUCTURA SOCIO-ECONÒMICA.

1.2.1 L'economia.-
En principi va predominar la ramaderia, però quan la repoblació va arribar fins la Meseta, es va desenvolupar una agricultura de subsistència a base de cereals i vinyes, una artesania complementària de les feines agrícoles i un comerç escàs que no utilitzava la moneda (el sistema de conreu era el guaret -biennal o de cicle llarg- i la unitat de canvi era l'ovella).

1.2.2 La societat.-
Es trobava en diferents estadis de “feudalització”. El petit propietari lliure va acabar convertint-se en colon arrendatari o parcer de les seues pròpies terres, que van passar a pertànyer al noble o al monestir. A més, a partir del segle X els nobles i els monestirs van començar a rebre “immunitats”. Cal destacar la pervivència de petits propietaris lliures a Castella per a la defensa de la frontera: la necessitat de la guerra provocà l’aparició d’una petita noblesa de cavallers-vilans (equiparats als infançons o noblesa de sang) formada per agricultors que tenien prou riquesa com per participar en la lluita a cavall.


II.- ELS ESTATS PIRINENCS.-
Els nuclis de resistència establerts en valls dels Pirineus tenien una problemàtica comuna:
a) lluita per mantenir la independència front a l'Imperi Carolingi;
b) força persistent dels musulmans d'Al-Ándalus, sòlidament establerts a la vall de l'Ebre i
c) feblesa dels nuclis cristians de resistència per l'escassa densitat demogràfica

2.1 EL NUCLI DE PAMPLONA.
Amb l’ajuda de la família muladita rebel dels Banu Qasi, la família Arista va poder fer fora els francs (816-824), després de la desfeta soferta per Carlemany a Roncesvalles ("Chanson de Roland"). A partir de mitjans del segle IX els monarques de Navarra van buscar l’aliança amb el regne asturiano-lleonés: Alfons III va recolzar l'establiment de la nova dinastia en la persona de Sanç Garcia I (905-925) que imposà una major jerarquització per tal de repoblar la Rioja, dominar la Vall de l’Aragó i fer front als exèrcits musulmans d’Abd-Al-Rahman III.


2.2 EL NUCLI D'ARAGÓ.
Sobre els seus orígens s'hi conserva escassa documentació. Degut a la pobra densitat demogràfica, el nucli aragonès va estar a mans de la influència dels francs, del domini musulmà i va pertànyer a la zona d’influència navarresa (a partir del segle X, encara que conservant una certa autonomia). Com a tots els nuclis de resistència cristiana dels Pirineus, a la modesta població ramadera i agrícola s’hi va superposar un reduït nombre de barons, caps militars i jutges, col.laboradors directes del rei que podien rebre “honors” o terres reials sobre les quals exercien uns drets i cobraven tributs als seus pobladors.


2.3 ELS COMTATS CATALANS DE LA MARCA HISPÀNICA.
Els francs van anomenar “Marca Hispànica” a la zona defensiva del seu imperi que comprenia les terres de la riba nord del riu Ebre. Després del fracàs de Carlemany a Roncesvalls, el territori de la marca quedà reduït a l’àrea geogràfica oriental i s’organitzà en comtats independents: Barcelona, Girona, Empúries, Rosselló, Vic i Urgell-Cerdanya. Els comtes-funcionaris eren nomenats per la monarquia franca. Per tant, el desenvolupament polític dels comtats catalans s’ha d’estudiar en el context de l’evolució de l’Imperi Carolingi en descomposició.


2.3.1 Desenvolupament polític:

-1ª ETAPA: els primers comtes-funcionaris (francs o hispànics) són nomenats i deposats pels monarques francs.

-2ª ETAPA: s'enceta el procés de descomposició a partir del testament de Lluís el Pietós (fill de Carlemany) i els comtes catalans comencen a donar mostres d'independentisme (una mateixa família acaba ocupant la major part dels comtats): Empúries (Sunyer), Rosselló (Miró), Barcelona-Girona-Besalú (Guifré el Pelós, sobre el qual es construí la llegenda de la Senyera de "quatre barres").



-3ª ETAPA: s'accelera la descomposició de l'imperi carolingi a partir de la mort del nét de Carlemany (Carles el Calb). Per la capitular de Quierzy (877) els càrrecs dels alts funcionaris passen a ser hereditaris (produint-se la confusió entre autoritat i propietat): el comte Guifré el Pelós va considerar que els comtats que hi havia sota la seua autoritat eren seus i els va repartir entre els seus fills.

-4ª ETAPA: Borrell II (954-992) va aconseguir la independència definitiva, ja que les ràtzies d’Al-Mansur (985) havien demostrat que l’única autoritat capaç d’organitzar la defensa eren els comtes de Barcelona. Amb la desaparició de la dinastia carolíngia el 987 el comte Borrell II es va considerar deslligat del poder franc, encara que, almenys en teoria, continuarien depenent políticament dels reis francs, de qui eren vassalls, així també la jerarquia eclesiàstica que continuaria depenent de l'arquebisbe de Narbona.



2.3.2 Estructura sòcio-econòmica.-
Les noves repoblacions van estar fetes per gran "aprisiadors" (Noblesa), veient-se clarament la relació entre economia, organització social i estructura política, encara que també hi hagué alguns emigrants que tornaven del sud de França que ocuparen petites terres de conreu en règim de propietat plena (alou). Generalment, els grans aprisiadors foren els nobles militars i eclesiàstics: les classes altes carolíngies havien acabat imposant-se sobre els petits llauradors lliures i cada castell-parròquia va passar a ser un centre administratiu i militar. Es van bastir nous castells i grans monestirs (en l’estil de l’alta edat medieval: el romànic) per fer front als atacs musulmans. Els nous propietaris van acabar assumint funcions de govern als seus territoris davant la feblesa dels comtes. L’apropiació de poders públics per part de particulars laics i eclesiàstics va ser una pràctica de fets consumats que va portar a l’adscripció dels llauradors lliures a l’autoritat dels senyors feudals lliurant una part de la producció, com a impost, per les seues funcions administrativo-militars. La confusió entre propietat i autoritat està en la base del feudalisme.

III.- L'EVOLUCIÓ DELS ESTATS PENINSULARS.
Durant els segles XI-XIII els regnes hispànics van evolucionar dins del marc de l'Europa feudal, però amb un fet diferencial que prové del progressiu avanç geogràfic cap al sud que es fa vertiginós a partir del segle XIII. D'aquesta manera va sorgir la particular problemàtica demogràfica i sòcio-econòmica que suposava repoblar les "noves terres" conquerides als musulmans i la influència d'aquest fet en l'estructuració quasi definitiva de les fronteres dels regnes cristians, en el triomf del feudalisme com a sistema de producció i model jurídico-polític (amb excepcions a moltes "terres noves"), i en la reaparició de la ciutat com a centre comercial.



3.1 EL MARC PENINSULAR:
SEGLE XI: Sanç III "El Gran" (1005-1035) de NAVARRA va annexar Castella, va ocupar Lleó i, a la seua mort, va crear els nous regnes de Castella (Ferran I: Lleó) i d'Aragó (Ramir I: Sobrarb i Ribagorça). SEGLE XII: Naixement de la Corona d'Aragó: matrimoni del comte Ramon Berenguer IV amb Peronella (1137); cada estat conservava les seues característiques particulars (lingüístiques, legislatives...) dins de la nova Corona. Navarra queda bloquejada entre Castella i Aragó: ja no té fronteres amb Al-Andalus. Naixement de Portugal (1143): Alfons I (fill de Teresa de Castella) conquereix Lisboa (1147). Fracàs d'Alfons VII (Rei de Castella-Lleó) en la formació d'un imperi feudal: el 1157 establia en testament la divisió entre Castella (Sanç III) i Lleó (Ferran II). SEGLE XIII: Tractat de Coïmbra (1212): establiment de la frontera entre Portugal i Castella-Lleó. Unió definitiva de Castella i Lleó (1230, Ferran III "El Sant"). S'implanta a Navarra la dinastia de Xampanya (1234). Tractat d'Almizra (1244): frontera sud Aragó- Castella.

3.2 L'INTENT D'ESTAT FEUDAL CATALANO-ARAGONÉS-OCCITÀ.
Al segle XII, Alfons II "El Cast" havia aconseguit estendre la seua influència sobre Provença, Millau, Gavaldà, Roergue, Montpeller, el marquesat de Busca (Piemont), Rasès, Carlat, Nimes, Besiers, Carcassona, Foix, Bigorra i Bearn... (Els cognoms de molts valencians són d’origen occità perquè provenen d’aquesta època, d’altres són dels temps de la conquesta del Regne de València). Però en 1258, pel Tractat de Corbeil, JAUME I va renunciar a tots els seus drets sobre Occitània i només va mantindre el Rosselló, Montpeller (ciutat on havia nascut el monarca català) i Carlat a l'altra banda dels Pirineus. Els monarques catalano-aragonesos van intentar augmentar el patrimoni territorial per als seus fills, dominar noves àrees de possibles emigrants per reforçar la frontera sud i obrir noves zones comercials per a Barcelona; però van fracassar per l'oposició dels reis de França i d'Anglaterra.



IV.- RECONQUESTA I REPOBLACIÓ.
Coneixem amb el nom de "RECONQUESTA" el procés d'ampliació militar i de repoblació que van dur a terme els regnes cristians peninsulars sobre Al-Andalus, fonamentalment, durant els segles XI-XIII.

Per analitzar-lo, més detingudament, hem de tindre en compte els tres aspectes: el fet militar, el fet repoblador i l'evolució en el temps.



4.1 LA CONQUESTA MILITAR:

a) Superioritat dels regnes cristians.- En principi, els regnes de taifes aguantarien l'amenaça cristiana mitjançant el pagament de forts impostos o "paries" que, d'altra banda, no evitaven les "ràtzies" dels nobles i gent dels pobles de frontera. Però, al final, van haver de recórrer al suport del Nord d’Àfrica (almoràvits, almohades, benimerins) que van ser els únics que, realment, van combatre contra els cristians després de tants segles a la Península.

b) Especialització de la guerra.- El suport econòmic va ser fonamental per a la victòria cristiana: van construir millors castells de pedra, van poder contractar tropes mercenàries i van començar a utilitzar un equip de combat més complet. Els monarques cristians es veuran obligats a concedir grans beneficis a la minoria guerrera (desenvolupament del feudalisme).

c) Consciència reconqueridora.- A poc a poc va anar creixent la consciència de que s'estaven conquerint unes terres que ja havien estat cristianes amb anterioritat (regne visigòtic) i, per tant, s'estava portant a terme una "reconquesta", una "croada" o lluita de caire religiós amb intervenció de "croats" de l'altra banda dels Pirineus a les batalles decisives (Navas de Tolosa).




4.2 LA REPOBLACIÓ:

a) Creixement demogràfic: de menys de 2 milions d'habitants (s.XI) es passa a més de 5 milions (s.XIII).

b) Neutralització del creixement degut a les constants migracions, malgrat els intents dels senyors feudals d'impedir-les.

c) La línia repobladora, naturalment, marxa de Nord a Sud. d) Importància de les migracions transpirenenques (sobretot de francs); també hi ha transvasament de masses mossàrabs des d'Al-Andalus (en direcció contrària: de Sud a Nord). e) Els principals nuclis de població van ser els masos, les viles (reials, eclesiàstiques o senyorials) i les ciutats.



4.3 EVOLUCIÓ CRONOLÒGICA:

1ª etapa: ocupació de les valls del Tajo i de l'Ebre.- En lluita contra els almoràvits.

2ª etapa: ocupació dels cursos alts dels rius Guadiana, Túria i Xúquer.- Contra els almohades (Navas de Tolosa, 1212).



3ª etapa: conquesta de la vall del Guadalquivir, Múrcia, València i Balears.- Llevat del regne de Granada, tota la Península queda en mans dels regnes cristians. Aquesta etapa és conseqüència de les victòries militars de l'anterior. La repoblació del Regne de València es va fer, en principi, amb nobles aragonesos i ordres militars que havien iniciat la conquesta des de Morella. A la Plana van vindre molts habitants d'Els Ports, de la Vall d'Aran i de la zona de Lleida... de manera que els pagesos catalans van instal.lar-se als pobles de la costa i els aragonesos a l'interior. Al sud del Xúquer, van romandre els musulmans.



=====================================================

ANNEX

ALGUNS POBLES DE CATALUNYA...
1.- Alt Camp:Alcover, Figuerola, la Masó, Nulles, Puigpelat, Querol, Valls, Vilabella.
2.- Alt Empordà: l'Albera, Albanyà, l'Armentera, Borrassà, Cabanelles, Cabanes, Cantallops, Castelló d'Empúries, Colera, l'Escala, Fortià, Garrigàs, Lladó, Maçanet de Cabrenys, Siurana.
3.- Alt Penedès: Subirats, Torrelles de Foix, Vilafranca.
4.- Alt Urgell: Cabó, Tuixén, Montferrer i Castellbò, Oliana, Sorribes.-
5.-Alta Ribagorça: Barruera.
6.- Anoia: Cabrera d'Igualada, Montmaneu, Piera, Prats de Rei, Rubió, Santa Maria de Miralles, la Torre de Claramunt.
7.- Bages: Calders, Cardona, Castellbell i el Vilar, Castellfollit de Boix, Castellgalí, l'Estany, Fonollosa, Gaià, Moià, Navàs, Sallent, Sant Salvador de Guardiola, Súria.
8.- Baix Camp: l'Albiol, Duesaigües, Prades, Vilaplana, Vinyols.
9.- Baix Ebre: Benifallet, Perelló, Roquetes, Tortosa, Xerta.
10- Baix Empordà: Bellcaire, la Bisbal, Calonge, Colomers, Gualta, Torrent, Verges.
11.-Baix Llobregat: Abrera, Cervelló, Collbató, Corbera, Esplugues, Gavà, Martorell, Molins de Rei, Sant Esteve Sesrovires.
12.-Baix Penedès: Albinyana, Arboç, Banyeres, Bonastre, Llorenç, Masllorenç.
13.-Barcelonès: Santa Coloma de Gramenet.
14.-Berguedà: Avià, Bagà, Berga, Borredà, Capolat, Guardiola, Puig-reig, Viver.
15.-Cerdanya: Alp, Bellver, Das, Martinet, Prats, Puigcerdà.
16.-Conca de Barberà: Conesa, Forès, Llorac, Montblanc, Piles, Poblet.
17.-Garraf: Canyelles, Cubelles, Olivella, Sant Pere de Ribes, Sitges, Vilanova i la Geltrú.
18.-Garrigues: Albi, Bellaguarda, Borges Blanques, Bovera, Cervià, Tarrés, Vinaixa.
19.-Garrotxa: Montagut, Riudaura, Sales de Llierca, Sant Ferriol.
20.-Gironès: Aiguaviva, Bordils, Flaçà, Fornells, Girona, Juià, Quart, S.Julià de Ramis.
21.-Maresme: Alella, Arenys de Mar, Cabrera de Mar, Canet de Mar, Dosrius, Masnou.
22.-Montsià: Alcanar, Amposta, Mas de Barberans, la Sénia, Ulldecona.
23.-Noguera: Albesa, Alós de Balaguer, Artesa de Segre, Balaguer, Camarasa, Ponts.
24.-Osona: Centelles, Roda de Ter, Sora, Tona, Vilanova de Sau.
25.-Pallars Jussà: Abella de la Conca, la Pobla de Segur, Salàs de Pallars.
26.-Pallars Sobirà: València d'Àneu, Ribera de Cardós.
27.-Priorat: Bellmunt, Capçanes, Falset, la Figuera, Gratallops, Marçà, Masroig, el Molar, Morera de Montsant, Siurana, Torroja, Ulldemolins.
28.-Ribera d'Ebre: Benissanet, Flix, Garcia, Ginestar, Miravet, Mora, Riba-roja d'Ebre.
29.-Ripollès: Les Lloses, Molló, Queralbs, Ribes de Freser, Ripoll, Vilallonga de Ter.
30.-Segarra: Biosca, Segarra, Ivorra, Montornès de Segarra, Sanaüja, Torà.
31.-Segrià: Alcarràs, Benavent, Maials, Montoliu de Lleida, Rosselló, Soses, Sunyer.
32.-Selva: Amer, Anglès, Blanes, Lloret de Mar, Maçanet de la Selva, Massanes.
33.-Solsonès: Clariana de Cardener, La Coma, Solsona.
34.-Tarragonès: el Morell, Pobla de Montornès, Renau, Riera de Gaià, Roda de Berà.
35.-Terra Alta: Bot, Caseres, Prat de Comte.
36.-Urgell: Agramunt, Anglesola, Guimerà, Tàrrega, Verdú.
37.-Vall d'Aran: Arres, Es Bordes, Salardú.
38.-Vallès Occidental: Badia, Barberà del Vallès, Montcada i Reixach, Ripollet.
39.-Vallès Oriental: La Garriga, Mollet, Montornès, Vilanova.



ACTIVITAT.-

• Subratlla els noms dels pobles catalans que més et sonen com a cognoms de companys, amics o coneguts del teu poble o la teua comarca.

• ¿Saps d’on provenen els teus cognoms i els dels teus avis? Esbrina el seu origen i la seua semàntica o significat (topònims, noms d’oficis, de plantes, etc.).

===================================================







VÍDEO: Seguint l'empremta del Grial (RTVV-C9)

Demografia de La Plana Baixa

Baobab oci creatiu

Laulauenlaseuatinta

ECO-2BAH

Slideshare Economia

ECO-1BAH

La Guerra de Successió a Vila-real

A.C.Socarrats

Posts més consultats

Visualitzacions de pàgina l'últim mes