INTRODUCCIÓ.-
La Comunitat Valenciana es troba a l’est de la península ibèrica tot ocupant la franja central del litoral mediterrani. És un territori amb una forma estreta i allargada, d'extensió mitjana, que s'obri al mar Mediterrani pel costat oriental i queda delimitat per una sèrie de cadenes muntanyoses a la part occidental.
Limita al nord amb Catalunya, a l'oest amb Aragó (Terol) i Castella - La Manxa (Conca i Albacete), a l'est amb la mar Mediterrània i al sud amb la regió de Múrcia. També hi ha un enclavament valencià entre Terol i Conca: el racó d'Ademús. El territori valencià compta amb una superfície de 23.255 km2, i les seues costes tenen una longitud total de 518 quilòmetres, encara que de nord a sud s'estén al llarg d'uns 300 km, mentre que el seu punt més ample d'est a oest arriba amb dificultats als 100 km (entre l'Horta i les comarques de l'interior de Requena-Utiel). Al cens del 2001 tenia 4.162.776 habitants, la qual cosa donava una densitat mitjana de 179 h/km2, molt per damunt de la mitjana d'Espanya (81 hab/km2), però arran l’allau immigratori donat durant els primers anys del segle XXI (2001-2008), actualment comptem amb més de 4,806.908 habitants amb una densitat de 206,7 hab/km2. Es tracta de la quarta comunitat autònoma més poblada d'Espanya.
La Comunitat Valenciana comprén tres províncies: Alacant, Castelló i València. Es va convertir en comunitat autònoma l'1 de juliol de 1982, amb la capital a València, Cap i Casal. Té dos idiomes oficials l'espanyol i el valencià, per la qual cosa moltes poblacions tenen doble denominació, una en valencià i una altra en espanyol.
La Comunitat Valenciana es correspon amb l'històric regne de València. El seu estatut d'autonomia també reconeix les denominacions de País Valencià i Regne de València, però el més usual oficialment és denominar-la Comunitat Valenciana. El seu litoral va estar, des de l'antiguitat en contacte amb totes les cultures del mediterrani. Ací van florir algunes de les cultures preromanes més importants de la península, com demostra la Dama d'Elx, que és la millor representació de l'art preromà que conservem. La Comunitat Valenciana va ser un país molt romanitzat. En l'Edat Mitjana l'islam va arrelar en estes terres. València es convertix en una ciutat molt important. La seua reconquista va ser difícil. València va ser la regió en què més moriscos van quedar darrere de la desaparició del poder musulmà, i la que més va patir la seua expulsió en 1609. Encara que l'any 1094 el Cid Campeador, un mercenari que lluitava pel seu compte segons el Cantar del Mio Cid (un personatge literari?), va conquistar València, molt prompte va tornar a mans musulmanes.
Va ser al 1238 quan Jaume I el Conqueridor (1208-1276) la va recuperar, definitivament, i va fundar el Regne de València. València es convertix en la ciutat més dinàmica de la corona d'Aragó. El comerç a través del seu port és el més actiu de la península fins al descobriment d'Amèrica. A València s'escriuen llibres, de cavalleries, de ciència, etc. En data molt primerenca trobem autors com ara Ausias March (1397-1459), el qual escriu en un català perfectament estructurat, introduint a la península les noves formes literàries del Renaixement, alliberant al text dels convencionalismes medievals. També Lluís Vives va nàixer en estes terres.
Valencià, català i mallorquí són una mateixa llengua (com ara espanyol, castellà o andalús), és a dir, formen part del mateix sistema lingüístic segons totes les autoritats acadèmiques i universitàries del món però, com passa amb qualsevol llengua, popularment reben denominacions regionals diferents segons llocs i èpoques de la història. A València floreixen totes les arts: música, pintura, escultura, arquitectura, teatre. València és el port d'entrada dels gustos italians renaixentistes, ja que té comerç freqüent amb Nàpols i Sicília (que formaven part de la Corona d'Aragó) i, de pas, amb Roma. A València es va inventar el joc de les dames, i ací s'ha trobat el document més antic que descriu el modern joc dels escacs. A Elx es conserva la representació teatral més antiga d'Europa: el Misteri.
El País Valencià és un país d'Europa i de la Mediterrània que, actualment, està constituït com una comunitat autònoma d'Espanya amb el nom oficial de Comunitat Valenciana, i és reconegut com a nacionalitat en el seu Estatut d'Autonomia. S'estén des del riu Sénia a Vinaròs fins a Pilar de la Foradada, a tocar de Múrcia, un poc més enllà del riu Segura i amb una delimitació terrestre de 840 km de longitud, i 518km de longitud de costa. A més a més, les illes mediterrànies de Nova Tabarca i l'arxipèlag dels Columbrets, són també d'administració valenciana. La seua posició geogràfica és de Latitud entre 40º 47' i 37º 51' (Nord) i de Longitud entre 0º 31' (Est) i a 1º 32'(Oest) ja que el Meridià Zero de Greenwich passa per Castelló de la Plana (tot just on ara hi ha el Planetari).
EL RELLEU
El territori valencià s'estén des del riu Sénia, al nord fins al Molló, al sud en una estreta franja costanera que inclou els contraforts de dos grans conjunts muntanyosos: el Sistema Ibèric i les Bètiques. Així, trobem tres àmbits perfectament diferenciats: les planes litorals, l'ibèric, amb una direcció estructural dominant NO-SE situat en la mitat nord, i el Bètic, amb una direcció estructural dominant SO-NE situat en la mitat sud. Estos dos últims àmbits confluïxen en els massissos de Caroig i Mondúver. Estem davant d'un relleu fonamentalment fruit de l'orogènia alpina.
A pesar que la major part del territori valencià és muntanyós, els cims no són molt importants, ja que es corresponen amb els contraforts de dos dels grans conjunts ibèrics. Les majors elevacions són: Penyagolosa (1.814 m), Alt de la Famolenca (1.635 m), La Mola (1.511 m), El Sabinar (1.500 m), Alts de l'Arç (1.411 m), Pina (1.405) en el Sistema Ibèric; i Aitana (1.558 m), Puig Campana (1.410 m), La Mariola (1.389 m), La Serrella (1.379 m) en el sistema Bètic.
Darrer diumenge d’octubre,
el camí ja és ben sabut,
eixiu a la carretera
que cal aplegar-se al Puig.
La Marina i la Ribera,
l’Horta, els Ports i la Safor,
Vall d’Albaida, la Costera,
la Plana de Castelló.
Albocàsser, Elx i Alzira,
Carcaixent, Sagunt i Alcoi,
Ontinyent, Carlet, Gandia,
Almassora i Vinaròs.
El Garbí i el Puig Campana,
el Montgó i el Montcabrer,
Calderona, Bèrnia, Aitana,
Montot i Benicadell.
Darrer diumenge d’octubre,
el camí ja és ben sabut,
eixiu a la carretera
que cal aplegar-se al Puig.
Lletra de la jota d’Al Tall. Deixeu que rode la roda. LP-1977
SISTEMA IBÈRIC VALENCIÀ.- A València el Sistema Ibèric presenta dos conjunts:
les muntanyes de Castelló i les conques del Túria i el Xúquer.
a) Les Muntanyes de Castelló. En les muntanyes de Castelló trobem cinc conjunts diferents:
-Les Muntanyes de Morella i la Tinença de Benifassà són un conjunt plegat amb materials sedimentaris del Cretaci i el juràssic però molt afectat per falles que s'estenen des del Sistema Ibèric, pròpiament dit, fins les cadenes costaneres catalanes. Les muntanyes de Vallivana i Torre Miró són les més representatives d'este conjunt. Les muntanyes de la Tinença culminen al Tossal del Rei (1.356 m.) on conflueixen Aragó, Catalunya i València. És una regió molt muntanyosa propícia per al bosc i les pastures. Ací es donen importants fagedes.
-Les Moles de l'Alt Maestrat formen un relleu tabular, encara que afectat per falles, que presenta una sèrie de moles de culminació calcàries situades en el centre de la província de Castelló. Aquest conjunt es troba per damunt dels 1.000 metres, per la qual cosa moltes d'estes moles tenen aspecte d'erms. Destaquen la Mola d'Ares (1.318 m.), l'erm de Vilafranca, el Pla de Vistabella i Penyagolosa, punt més alt del territori valencià amb 1.814 m. (sense comptar la Calderona del Racó d’Ademús que s’eleva 25 metres més).
-Al Diapir d'Alcatén en les comarques d'Alcatén i l'Alt Millars, trobem materials calcaris travessats per afloraments de diapirs de materials triàsics de menor densitat. Són, majoritàriament, argiles i algeps.
-Les Serres de l'Espadà i Calderona són dos serres de direcció NO-SE que arranquen a Aragó i acaben bruscament molt prop del mar. Emmarquen el riu de Sagunt, el Palància i són alineacions fallades arenoses de color roig, conegudes en la zona com a roig. Destaquen elevacions com el Garbí, la Mola de Sagunt i Monte Picayo.
-Les serres i corredors del Maestrat formen una regió de serres i corredors paral•lels a la línia de costa que s'estenen des de la Plana de Castelló fins a la Plana de Vinaròs i es correspon amb les serres costaneres catalanes. Destaquen les serres de Catí i Atzeneta en l'interior, les serres d'Esparreguera, Galceran i Irta, així com els corredors de la Vall d'Àngel, la depressió de Tírig a Albocàsser i el corredor de Vilafamés a Les Coves de Vinromà. Les serres estan llaurades en plecs calcaris, mentre que els corredors estan farcits de material detrític.
b) Conques del Túria i del Xúquer. En les conques del Túria i el Xúquer trobem cinc sèries de muntanyes i altiplans interiors que donen gran varietat de paisatges:
-La muntanya del Túria es troba en la conca mitjana del Túria emmarcada per dos grans anticlinals el de Javalambre i el del Negrete o Utiel. El Túria ha llaurat profundament este conjunt però el seu vall és molt estret i ha sigut aprofitat per a construir embassaments.
-L'altiplà de Requena es troba en el centre oest de la regió, en contacte amb La Manxa, pertanyent a la conca del Tall, però separada d'ella pel riu Cabriol. És un relleu tabular que té una altitud de 700-800 metres, i es troba basculada cap al sud-est.
-El Caroig es troba al sud-est de l'altiplà de Requena. És una plataforma calcària en què predomina el relleu tabular. Posa en contacte el sistema ibèric, amb les serres de Dimarts i Dosaigües al nord, i el sistema Bètic, amb la serra d'Enguera al sud. El relleu tabular es resol en una sèrie de moles i turons molt elevats, a causa dels profunds talls en què s'encaixa la xarxa hidrogràfica. Destaquen els canons del Xúquer i els embarcadors de Cofrents i Sumacárcer. A l'oest del Caroig s'obri la vall d'Ayora, que es caracteritza per la presència massiva de margues, argiles i algeps acarcavados. A l'est es troba el canal de Navarrés, la Foia de Buñol i la Vall d'Alcalans, on trobem, també, valls llaurats sobre margues i algeps.
-La depressió de València es troba en el centre este de la regió enfront del golf de València. És la major plana del país. S'estén des de Sagunt fins a Cullera i des de la costa fins als camps de Llíria, Chiva i Xest pel Túria i la vall del Xúquer. Han sigut els depòsits d'estos rius els que han creat esta plana, que fins al segle XX ha estat guanyant terreny al mar i encara continuen el rebliment. La gènesi d'esta plana es troba en una potent lloma d'arena que s'estén des del riu Palancia fins a Cullera. Dins d'esta lloma van quedar aïllats marenys que se n'han anat colmatando fins a temps històrics, i de les que només queda l'Albufera. No obstant això, en la plana apareix algun glint, pertanyents a altres dominis però rodejats pels depòsits sedimentaris. L'Albufera està separada del mar per una doble barra (restinga) i comunicat per tres canals (goles) dotats de comportes que serveixen per a regular el nivell de les aigües. L'Albufera està en ple procés de rebliment, tant de forma natural com per l'acceleració que implica la seua explotació antròpica.
-Les serres de Corbera i el Mondúver són el contacte entre el Sistema Ibèric i el Bètic. Tanquen la depressió de València pel sud. Presenten un aspecte de murallón, a causa de la forta ruptura de pendent que hi ha entre les muntanyes i la plana; on destaca el Cavall Bernat. Es tracta de sengles flancs d'un plec desventrado; recorregut per la vall Aigües Vives. És un domini calcari en què predominen les forma càrstiques, com els poljés de la Drova, Barx i Les Simes.
c) Les Serres Bètiques Valencianes.
El sistema Bètic arranca en la falla del sud de València que va de Xeresa a Brax, Braxeta, Xàtiva i la vall de Montesa fins internar-se per Almansa cap a terres castellanes i andaluses. Es tracta de plegaments de direcció Sudoest-Nordest i són més recents que els ibèrics. Açò li dóna al conjunt un aspecte més escarpat, valls més profundes i relleus estructurals dominants. També a València trobem els tres sectors Bètics: Prebètic, Subbètic i Bètic.
Les serres i valls Prebètics s'estenen des de Villena, Alcoi i Xàbia. Es caracteritza per estructures simples d'un relleu plegat directe. Destaquen el sinclinal de Montesa, l'anticlinal de la serra Grossa, el sinclinal de la vall d'Albaida, l'anticlinal de les serres de Solana, Agullent i Benicadell, el sinclinal d'Agres i l'anticlinal de la serra Mariola. Cap a l'est el paisatge es torna més agrest, amb valls més estretes: Gallinera, Ebo, Laguar, Girona, etc., i les serres de la Safor, Alfaro, Segaria, etc., fins acabar al Montgó que forma un imponent penya-segat al cap de Sant Antoni. És un domini calcari de relleu càrstic en què sobreïx el poljé de Foia Redona.
El domini Subbètic té una major complexitat tant geològica com tectònica. Es caracteritza per un relleu plegat de tipus alpí amb profusió de mantells de corriment i encavalcaments. Destaquen les serres de Serrella, Aitana, Argenya, Maigmó, Carrascar Alcoi, Carrasqueta, Bèrnia, Puig Campana, etc. En contraposició trobem les valls i foies de Castalla, Xixona i Alcoi. Cap a l'oest apareix el Vinalopó Alt i Mig, on els vessants són més inclinades i les muntanyes són glint que apareixen rodejades de sediments quaternaris. El drenatge d'esta zona no és molt bo i apareixen zones endorreiques, com les llacunes del Villena i Salinas, o el Fondó de Monòver. Ací destaquen les serres de Salines, Ombria i del Reclot. El contacte entre les serres i la plana es fa a través de glacis, que en la marina contacten amb el mar. Trobem tot tipus de materials, però predominen la calcària, com en el penyal d'Ifac.
El domini Bètic és el més meridional. Ací es troben les serres de Crevillent, Font Calent, Oriola, Callosa, etc. La depressió del Baix Segura és molt semblant a la de València, encara que es tracta d'una de les foies intrabètiques enfonsades, com les de Guadix, Baza o Granda. No falten les zones pantanosos i marenys de la costa, com el Fondó d'Elx i les salines de la Mata i Torrevella. El conjunt es perllonga fins les Balears, però just davant de Santa Pola es troba l'arxipèlag de Nova Tabarca, amb l'Illa Plana.
LES COSTES VALENCIANES
Les costes valencianes són molt variades. Trobem costes baixes en les que predominen les aigües succintes, i costes acantilades en les que la profunditat aconseguix més de cinc metres molt pròximes a la costa. Les costes baixes es corresponen amb les regions planes del litoral valencià en les que trobem les zones pantanoses i els aiguamolls. Estan formades per llargues platges o cordons de graves. És el cas dels trams de Benicarló a Peníscola, d'Alcossebre a Orpesa, i el d'Almassora al barranc del Carraixet (en els límits de València). No obstant això, estos trams es troben interromputs per espigons artificials. Des del barranc de Carraixet fins a la marjal de Pego hi ha una platja d'arena fina només interrompuda pel cap de Cullera. Són les platges corresponents a l'Albufera que en les parts, ja reblides, donen origen a formacions dunars.
A partir de Dénia les platges es fan més escasses, reduint-se a xicotetes cales: Xàbia, Moraira, Altea, Benidorm, etc., que van guanyant en grandària cap al sud; Sant Joan, Alacant i des de Santa Pola fins a la llacuna de la Mata. També ací hi ha importants formacions dunars. Cal destacar el cas de Guardamar, en el que les dunes van arribar a amenaçar el nucli urbà fins que es van fixar amb una plantació de pins.
La resta de la costa és acantilada. Els penya-segats tenen una altura moderada en el tram més septentrional (Vinaròs-Benicàssim), i en els contraforts marítims de la serra d'Hirta i al sud, en la zona de Dénia i el cap de Sant Antoni, al sud del cap d'Hortes (Horta), el cap de Santa Pola i la costa de Torrevella fins a la punta de la Horadada. Penya-segats de més de deu metres apareixen al nord de Peníscola, Orpesa i Benicàssim; la part central del cap de Cullera, el cap de Sant Antoni, Sant Martí, La Nau i Moraira. Més al sud apareixen grans penya-segats en la Marina, com el penyal d'Ifach, el cap Toix, la serra Gelada i les Llomes del Rejàs en les proximitats de Campello.
ELS RIUS
El territori valencià repartix les seues aigües entre tres grans conques hidrogràfiques, la del Túria, la del Xúquer i la del Segura, a més de molt altres xicotets rius, i l'angle nord-oest que aboca a l'Ebre. Cap dels grans rius valencians naix en la regió. Només els que naixen en la serralada ibèrica han aconseguit crear una xarxa hidrogràfica. A part d'ells hi ha molts barrancs que aboquen directament al mar.
La conca de l'Ebre és marginal a València. Es limita a l'angle nord-oest i a la vall del riu Bergants, afluent per la dreta del Guadalop, afluent per la dreta de l'Ebre. Drena les comarques dels Ports i l'Alt Maestrat. Naix en la serra de l'Àguila. El seu principal afluent és el Calders que afona les seues arrels en les muntanyes de l'Alt Maestrat.
El Sénia és el riu més septentrional del país. Serveix de divisòria entre Catalunya i València. Té uns 65 km de longitud. Està regulat per l'embassament de Sénia, que serveix per a regar més de 2.000 hectàrees de tarongers i hortalisses.
A continuació trobem tres rius molt més xicotets, el Cervol, el Sec o rambla de Cervera i el dels Coves.
El Millars és un riu de la conca mediterrània de la península Ibèrica que naix a El Castellar, província de Terol, l'Aragó, a la serra de Gúdar, a uns 1.600 metres d'altitud. En direcció nord-oest sud-est, entra al nordoest del País Valencià per la comarca de l'Alt Millars, on es troba el pantà d'Arenós, passa per Montanejos, Cirat, Arañuel, Toga, Torrechiva, Vallat, Fanzara, i s'endinsa a la Plana Baixa per Ribesalbes, on hi ha el pantà del Sitjar. Després continua pel terme d'Onda, el d'Almassora, al nord, i el de Vila-real i Borriana al sud. En el seu últim tram marca la frontera entre la Plana Baixa i la Plana Alta i desemboca a la Mediterrània entre Almassora i Borriana al paratge conegut com Les Goles. Té 156 km de longitud, una conca de 4.028 km2 i un cabal mitjà de 14,72 m3 per segon a Cirat. És de règim pluvial mediterrani, amb grans crescudes, i els seus afluents principals són el Valbona i l'Albentosa, a l'Aragó, i el riu de Vilafermosa, el riu de Llucena i la rambla de la Viuda, al País Valencià.
Amb l'aigua del Millars es reguen les hortes històriques de Castelló, Almassora, Vila-real, Borriana i les Alqueries. L'infant Pere, comte de Ribagorça, va dictar una sentència respecte a l'ús que devia fer-se de les aigües del Millars després de les reclamacions fetes per les viles de Castelló i de Vila-real davant les exigències de Borriana i d'Almassora. L'arbitri de Pere, de 1346, assenyalava que, en cas de carestia, el cabal de l'aigua del riu, tallat a l'assut de Vila-real, deuria repartir-se en seixanta parts iguals, de les quals correspondrien dèneu parts o files a Borriana, catorze i mitja a Castelló, catorze a Vila-real i dotze files i mitja per a Almassora. Amb la recent construcció de nous canals, com ara el de la Cota 100 i el de la Cota 220, l'aigua del Millars s'utilitza per al reg de zones més altes, com ara Onda, o més allunyades del seu llit, com és el cas de Nules, Betxí i la Vilavella.
El Veig o Sec, segon riu que rep este nom en la regió i el Belcaire són dos xicotets rius que naixen en la serra de l'Espadà. Les seues fonts són molt aprofitades per al regadiu per la qual cosa presenta un llit, normalment, sec.
El Palància, o riu de Sogorb, naix a la penya Escabia en els contraforts de Javalambre. Ha sigut la comunicació natural de València amb la vall de l'Ebre i amb la Submeseta nord, ja que per ací discorria una de les calçades romanes construïda sobre rutes anteriors o prerromanes. Té una longitud de 75 km, i és un dels poc rius d'una certa importància que té el seu recorregut íntegre en la regió. El seu curs alt i mig ve molt encaixat entre muntanyes. Després de passar per Xérica, on s'obre a valls més amples, es dirigix cap a Sogorb i Soneja. Aigües davall de Sot de Ferrer entra a València per a dirigir-se a Sagunt, per on desemboca.
El Túria és el riu, per excel•lència, de la regió. Naix a Terol, darrere de la confluència dels rius Alfambra i Guadalaviar, nom àrab d'este riu. L'Alfambra naix en la serra de Gúdar (en Peñarroya) i el Guadalaviar en els Monts Universals. Té una longitud de 280 km. Des de Terol es dirigix cap al sud, recorre el Racó d'Ademús i torna a entrar a València per Valdelagua i Ombria Negra, profundament encaixat. S'obri a l'arribar a Bugarra darrere d'un llarg tram entre profunds canons, que enllacen les altures turolenques i de Conca amb la plana valenciana. En els Salts de Chulilla el Túria s'encaixa en un canó particularment estret. A partir de Predalba apareixen les grans hortes fins arribar al gran pla de l'Horta de València. Trobem ací importants séquies que es remunten a molts segles enrera, fins i tot a l'època romana. Les majors per la dreta són: Quart, Mislata, Favara i Rovella; i per l'esquerra: Moncada, Tormos, Mestalla i Rascanya. Algunes d'estes séquies estan perdent la seua funció a causa del creixement urbà. El Túria passa per València, ciutat on el seu llit ha sigut desviat cap al sud, aprofitant l'antic per construir, entre d'altres infrastructures i equipaments, la Ciutat de les Arts i les Ciències, etc. El Túria té al llarg del seu llit nombrosos embassaments. Els seus afluents valencians són modestos i només cal assenyalar els rius Sot, Ebrón i el Reatillo, per la dreta, i el Tuéjar (o Xelva), que drena la comarca dels Serrans, per l'esquerra.
El Xúquer és el riu més cabalós de la regió, naix als Monts Universals, junt amb el turó de Sant Felip (Conca) i desemboca per Cullera. Té una longitud de 498 km. Entra a València molt encaixat, fins a arribar a Jalance. A Cofrents rep per l'esquerra al Cabriol, el seu principal afluent, que fa quasi tot el seu recorregut en terres castellano-manxegues. El Cabriol també naix en els Monts Universals, al darrera de la presa de Contreras, entra a València salvant un gran desnivell i li lliura les aigües al Xúquer per Cofrents. El Xúquer fa quasi tot el seu recorregut valencià encaixat en profunds canons. Només a l'arribar a Sumacàrcer s'obri en una gran vall, però a penes li queden 30 quilòmetres per a desembocar al mar de Cullera. Entre Gavarda i Cullera, el Xúquer té un llit meandriforme, amb riberes molt baixes que permeten la inundació de grans àrees durant les grans avingudes. Afluents del Xúquer destacables a València són el Magre per l'esquerra, que naix en la serra de la Mira (Conca) i el Cantaven, Escalona, Sallent i Albaida per la dreta. És, també, un riu amb molts embassaments al llarg de tot el seu curs: La Tosca, Alarcón, Contreras, etc. La principal és la presa de Tous, que va rebentar tràgicament en 1982. Des d'esta presa ix un canal que abasteix d'aigua a la ciutat de València.
Les muntanyes d'Alcoi formen un nus hidrogràfic, de rius curts que es desenrotllen íntegrament en la comunitat. Ací naixen els rius Serpis (o d'Alcoi), Girona, Gorgos, Guadalest, Amadorio, Montnegre i Vinalopó. Les aigües de tots ells són aprofitades per al reg. El més important és el Serpis que naix en el port de la Carrasqueta i rega la foia d'Alcoi darrere de la conjunció de tres rierols: Zinc, Barxell i Molinar. Aigües a baix es troba l'embassament de Beniarrés, que rega les hortes de la Safor. El Serpis, després de veure's encaixat en els estrets d'Orxa, desemboca en el Grau. Cal destacar el riu Vinalopó que amb més de 100 km de longitud, i una conca de més d'1.200 km2 a penes té un cabal de 0,35 m3/s. No per això falten sobre ell embassaments, que es remunten al segle XVI. Este és l'únic riu endorreic de tot l'estat, ja que no arriba a desembocar en el mar i el seu curs es perd entre les marjals i els canyissars d'Elx.
El Segura només recorre per Alacant uns 40 km, dels 324 que té. Naix en la serra de Segura i desemboca per Guardamar del Segura (Alacant). Al seu pas per Oriola és un riu moderadament cabalós, capaç de donar aigua per als regs del Baix Segura. En este tram el Segura es torna meandriforme. En realitat esta zona ha sigut majoritàriament pantanosa fins que en el segle XVIII el cardenal Belluga va promoure tasques de farcit, la construcció d'una densa xarxa de canals, séquies i assarbs.
Els rius valencians tenen característiques de rius mediterranis amb un fort estiatge a l'estiu, un màxim a la tardor, un màxim secundari a la primavera i un mínim secundari a l'hivern. Les fortes pluges de tardor solen provocar el màxim de l'any, amb episodis de crescudes fortes i, fins i tot, catastròfiques. Una de les característiques més destacables dels rius valencians és que quasi tots ells tenen embassaments tant en la seua capçalera com al llarg de tot el seu curs. Són embassaments tant per a regadiu com per a producció hidroelèctrica, i també per al consum humà.
En la Comunitat Valenciana hi ha llacs molt interessants. Distingim dos tipus de llacs els de l'interior i els de la costa. Els de la costa són producte de la morfologia de platja que tendix a formar marenys més o menys grans. L'Albufera de València és el segon llac natural d'Espanya, per grandària. La presència de brolladors, o ullals, i les aportacions dels rius i la pluja ha permés rebaixar la salinitat de les seues aigües. Estos llacs reben diversos noms en la regió: albuferes, marjals, marenys, estanys, etc. Formen un llarg rosari de llacs que s'estenen des d'Alcocebre fins a Dénia. De nord a sud apareixen els de Torreblanca, Castelló-Benicàssim, Nules, Almenara, Puçol, l'Albufera de València, Xeraco i Pego. A Alacant es troben els llacs del Fondó d'Elx i les salines de La Mata i de Torrevella. Els llacs interiors són producte de regions endorreiques no reblides. La presència d'aigua sol ser temporal perquè són menys abundants i més xicotets. Destaquen el Saler de Villena, el Fondó de Monòver en la conca del Vinalopó, i les llacunes de Sant Benet (Ayora), Camporrobles i Sinarcas en les terres altes occidentals. També hi ha un llac d'origen kàrstic: l'albufera d'Anna, en la Canal de Navarrés.
CLIMA I VEGETACIÓ
El clima dominant a la Comunitat Valenciana és el mediterrani. L'altitud, l'orografia, la distància al mar i l'orientació són factors decisius per a definir les varietats climàtiques existents. Els centres d'acció principals són el front polar, que descarrega les seues masses d'aire humides i l'anticicló de les Açores, que domina a l'estiu. A l'hivern apareixen anticiclons tèrmics sobre la vall de l'Ebre que arriben a la regió i donen un temps sec i fred; en esta situació són freqüents les boires en les valls dels rius i en la costa. L'hivern és una època, particularment, d'escasses precipitacions a causa de la distància respecte a les costes atlàntiques d'on provenen els fronts humits per la direcció dels vents d'oesta est. A la tardor la depressió o borrasca de mar de Ligúria alimenta el fenomen de la gota freda.
El clima està condicionat per l'allunyament de l'Atlàntic. Les masses d'aire humit de l'Atlàntic arriben amb dificultat, fins al punt que fronts actius en el seu viatge per la península a penes es deixen sentir en territori valencià. No obstant això, la presència immediata del Mediterrani, particularment si està calent, pot reactivar eixos fronts. Així, veiem que l'època més plujosa en la costa valenciana és la tardor, amb un màxim secundari a la primavera, sobretot en l'interior. En la costa, la gota freda de la tardor és molt activa.
L'efecte barrera es potencia en els vessants de sobrevent de les muntanyes, mentre que l'efecte foehn (o Föhn) es mostra molt actiu. Els vents dominants de l'oest arriben molt secs després del pas per tota la península. La diferència d'altitud entre l'altiplà i la costa és modesta, però notable per a activar l'efecte foehn o Föhn (la topografia obliga la massa d'aire a ascendir, condensant el vapor d'aigua i donant lloc a pluges. A sotavent l'aire, ja sec, descendeix ràpidament augmentant la pressió atmosfèrica i la temperatura).
Les precipitacions presenten un patró nord-sud només trencat per les muntanyes d'Alcoi. Les borrasques atlàntiques a penes arriben, només afecten seriosament la regió les que entren per la vall del Guadalquivir. Al contrari les borrasques originades en el Mediterrani, com la gota freda o la borrasca del mar de Ligúria generen forts temporals, ja que en la seua rotació xoquen amb les muntanyes de l'interior i generen episodis de fortes precipitacions. Així la zona més plujosa de la comunitat és la dels cims de les muntanyes d'Alcoi, perquè són les que estan més prop de la costa i les que tenen un sentit més paral•lel. Ací s'aconseguixen els 800 milímetres (mm.) anuals, amb un gradient molt ràpid que fa descendir les precipitacions per davall dels 400 mm. a molt pocs quilòmetres. Fora d'ací la comarca més plujosa és la del Maestrat, en les muntanyes de la qual s'aconsegueixen els 700 mm. Tot l'angle nord-occidental arreplega fins a 600 mm, però a mesura que ens acostem a la costa disminueïxen les precipitacions. La major part de la regió, inclosa tota la costa, té precipitacions per davall dels 500 mm, i açò inclou el Racó d'Ademús. Entorn de Castelló de la Plana les precipitacions baixen dels 400 mm, així com al llarg de la vall del Túria i la desembocadura del Palància. Alacant és la província més seca. La meitat nord, pam dalt, pam baix, arreplega menys de 400 mm. anuals, i al sud menys de 300 mm. La conca el Segura és la més seca.
Les temperatures presenten un gradient amb un patró lleugerament diferent del de les precipitacions. Les zones més fresques es troben al nord-oest i a l'interior. Són comarques que no aconseguixen els 10 ºC de mitjana anual, i en les que a l'hivern hi ha un període de gelades. Açò és una excepció perquè a València els hiverns no són freds. A partir d'ací s'observa un gradient de l'interior a la costa. Les muntanyes de l'interior tenen una mitjana d'entre 12 i 14 ºC, l'interior d'entre 14 i 16 ºC i la costa d'entre 16 i 18 ºC a causa de l'acció moderadora del mar. En l'interior d'Alacant les temperatures mitjanes ascendeixen per damunt dels 18 ºC, i tot el seu interior està per damunt dels 16 ºC.
A l'estiu s'aconsegueixen les màximes, que superen els 24-26 ºC en la costa, i amb molt poca oscil•lació tèrmica diària. En l'interior estes temperatures estivals són un poc més baixes, però l'oscil·lació tèrmica és quelcom major. Les altes temperatures provoquen un alt grau d'humitat relativa que donen al clima una sensació apegalosa que, al litoral, només alleugen les brises del mar. La brisa marina marca un ritme diari, molt regular de maig a octubre. En esta època té valors moderats de mar a terra i fluixos de terra a mar, arribant inclús a haver-hi calmes nocturnes durant els mesos de juliol i agost.
Vegetació i espais naturals.-
La vegetació dominant a la Comunitat Valenciana és la mediterrània. Només boscos residuals en les muntanyes de Penyagolosa, Ports de Morella i la Tinença de Benifassà són de tipus eurosiberià. Es tracta de xicotets boscos de pi silvestre que apareixen per damunt dels 1.200 metres. En les muntanyes de Fredes (la Tinença) hi ha un xicoteta fageda.
La regió mediterrània comprén la major part del país. Es tracta d'una vegetació xeròfila. L'espècie dominant és l'alzina, amb el roure i la surera. El sotobosc és llenyós, espinós i aromàtic, amb espècies perennifòlies com el pi larici (pinus nigra o pinassa) i el rododèndron. En el seguici florístic apareixen espècies com la savina, l'alborç, el romer o romaní, el timó (timonet, tomell o farigola), les estepes, etc. En les zones més humides apareix el roure com a espècie dominant.
Este bosc està molt degradat per l'acció humana, i per causes climàtiques. En gran part del país dominada per la carrasca. Però la degradació és major com més al sud i aplega a formar conjunts de de màquia ("el maquis") sobre sòls prims, calcaris i rocosos, on apareix el coscoll i l'estepa mediterrània (màquia litoral a base de garric i margalló).
Taques importants de bosc mediterrani, amb alzina, trobem a Vallibona, la serra de l'Espadà i el Desert de les Palmes (amb abundants "palmes" de margalló). La surera apareix als sòls més silicis de la serra de l'Espadà i de la de Calderona, encara que en taques aïllades. El roure apareix per damunt dels 1.000 metres i es troba en un bosc mixt amb savines, freixos i pi.
Mereix una menció especial el carrascar d'Alcoi, situat en l'ombria de la serra d'Alcoi. Ací el roure xicotet (galler) apareix mesclat amb alzines, freixos, aurons i teixos. Hi ha formacions semblants en Mariola, Corbera, Salinas, però estan molt degradades.
El pi, en l'actualitat, s'estén per una superfície major que el bosc mediterrani, i això és degut a una intensa tasca de repoblació des de fa molts anys, sent una constant en zones assolades pels incendis. El pi de repoblació és pi blanc, encara que per damunt dels 1.000 metres predomina la pinassa (pi larici o negre).
A causa de la modesta altitud de les muntanyes valencianes i de la potència del pis bassal a penes podem parlar de cliserie (successió d'estatges climàtics i vegetals que canvien amb l'altitud, des de les pinedes i alzinars fins la desaparició del bosc i els prats). Només podrem distingir dos pisos, el basal i el muntanyenc, al voltant dels 1.000 metres.
Com en tot país mediterrani el bosc galeria és de molta importància. Presenta una vegetació mesófila dominada pels àlbers, xops, oms, vímens i lledoner.
Són molt importants els palmerars d'Elx, Crevillent i Oriola, però estos boscos són degut a l'acció antròpica, que encara que molt antics i ja adaptats a la regió són boscos al•lòctons.
En la major part de les muntanyes del litoral i del sud predomina la vegetació de port arbustiu. Este matoll, de caràcter termòfil, es deu a causes climàtiques, principalment, però també per l'acció antròpica que va afavorir àrees aclarides per a l'alimentació del bestiar. A més, estes zones són, sovint, assotades pels incendis. Ací predomina la garriga, en les zones calcàries, i les estepes, en les silícies.
A Alacant, sobretot al sud, predominen les espècies xeròfiles pròpies del mig estepari, que s'estén fins a Almeria. L'espècie dominant natural seria el margalló, però ha sigut substituïda per timó, espart i espècies semblants, més d'àmbit mediterrani.
No cal oblidar les espècies halòfiles que apareixen en les albuferes i marenys, i les adaptades a la mobilitat de les dunes, en el sud. Cal destacar un parell d'espècies aclimatades per motius econòmics, el figuera de pala, portador de la cotxinilla, que s'utilitza en la indústria del colorant, i la pitera, que s'usa per a fer sogues i cordons.
Espais naturals protegits.
La Comunitat Valenciana mai ha comptat amb un espai protegit amb fons estatals, mentre la Xarxa de Parcs Naturals de l'Estat era competència del govern central de Madrid, és a dir, que els valencians hem contribuït tota la vida, amb el nostres impostos, a mantenir els Parcs Naturals d'altres comunitats autònomes (13). Actualment, comptem en territori valencià amb moltes figures de protecció i espais naturals protegits que van incrementant-se any rere any, malgrat que el total de superfície protegida encara és insuficient: parcs naturals, paratges naturals, reserves naturals, zepas, llocs d'interés comunitari (LIC), microrreserves i, fins i tot, parcs municipals.
DEMOGRAFIA I ESPAIS URBANS
La província de Castelló té una població de 572 mil habitants, la qual cosa
representa 11’75% de la població del País Valencià. Aquesta població es
concentra àmpliament en una quinzena de municipis, la majoria dels quals es
troben a l’entorn de la capital que concentra ella sola el 30% del total. La
població ha seguit una tendència a l’augment des de la dècada dels anys 60,
tendint a concentrar-se sobre els nuclis més poblats. En els darrers 10 anys
s’ha observat un repunt d’aquesta tendència, amb un augment del 22% de la
població total de la província de Castelló en el període 1996-2006, i en una
proporció similar a la capital.
Estudis en aquesta matèria apunten que en els propers anys, el creixement
demogràfic podria accentuar-se encara més, assolint la xifra dels 750mil
habitants abans de 10 anys. Entre els principals factors que explicarien aquesta
evolució es trobaria el manteniment de moviments migratoris per raó de feina,
però també la importància creixent del turisme residencial de llarga durada,
peninsular i europeu. La finalització de l’aeroport de Castelló, i la millora dels
serveis pel turisme i el lleure són claus per a assolir aquestes prediccions.
Segons la revisió feta del padró d'habitants de l'any 2005, la població de la Comunitat Valenciana és de 4.692.449 habitants, la qual cosa representa el 10,6% del total de la població que hi ha a Espanya. La xifra de població repartida per la superfície del territori valencià, d'una extensió mitjana (23.305 km2), dóna una densitat de població elevada, 201,3 h./km2, que duplica de sobres la mitjana estatal (87 h./km2). Es tracta, doncs, d'una de les comunitats autònomes amb més densitat de població. La tradicional estabilitat de la seua economia i el grau elevat d'urbanització, derivat d'un bon desenvolupament industrial, són causes que han fet que la Comunitat Valenciana siga la quarta Comunitat espanyola més poblada.
La distribució dels habitants pel territori de la Comunitat Valenciana no és uniforme. Motius històrics i geogràfics, com també diversos graus de desenvolupament industrial, comercial i d'explotació de la terra, expliquen la distribució desigual de la població. Així, al territori valencià podem distingir clarament dos grans zones de poblament:
• La part occidental de la Comunitat, amb una densitat de població baixa (25 h./km2). Correspon a les comarques muntanyoses de l'interior, poc aptes per a l'agricultura, sobretot al nord i a l'interior de la província de Castelló i a l'interior de la província de València. Actualment la població és escassa, ja que la zona ha ex¬perimentat una clara tendència a la despoblació.
• La part oriental de la Comunitat Valenciana, amb una densitat de població molt alta (200-400 h./km2). Ací podem distingir zones interiors molt poblades, com les valls de Montesa, Alcoi, Albaida i Vinalopó, i les comarques litorals, que des de Castelló fins a Elx concen¬tren la majoria de la població.
A la franja litoral, on es concentren importants activitats terciàries o industrials, trobem les ciutats que tenen més habitants: València, Castelló de la Plana, Alacant i Elx. L'àrea de màxima densitat és, amb diferència, la comarca de I'Horta i les comarques limítrofs, seguides de la Marina, l'Alacantí, el Baix Vinalopó i el Baix Segura.
EVOLUCIÓ DEMOGRÀFICA
Durant el segle XX la població de la Comunitat Valenciana va créixer molt. Va passar del milió i mig d'habitants del 1900 a més de quatre milions (4.162.776 al Cens de 2001). En l'evolució de la població cal distingir tres fases:
• A la primera meitat del segle XX el creixement va estar limitat principalment a la ciutat de València, mentre que a la resta del territori es registra un estancament, causat pel fenomen de l'emigració.
• El creixement més espectacular de la població es va produir entre el 1960 i el 1981: la Comunitat Valenciana va passar de 2.472.523 habitants a 4.023.44l. Les causes d'una expansió tan gran van ser una natalitat alta i una mortalitat baixa i l'arribada massiva d'immigrants procedents d'arees rurals de la Manxa, Andalusia, Extremadura i Terol. Aquestes persones es dirigiren cap a regions industrials i turístiques per treballar.
• A partir dels anys vuitanta la gran expansió demogràfica va disminuir ràpidament. Les raons de l'estancament dels anys noranta foren el descens de les migracions internes i la baixada de la natalitat. A finals de segle, però, l’arribada massiva d’immigrants estrangers ha recuperat una dinàmica d’espectacular creixement demogràfic que, a hores d’ara (4.892.475 hab. a 1 de gener de 2008, segons l’I.N.E. 1.838.972 d’Alacant, 575.349 de Castelló i 2.478.154 de València), apunta clarament cap als cinc milions de valencians (5.000.000 hab.) o residents en territori valencià.
Les migracions
A la primera meitat del segle XX la causa principal de l'estancament de la població a la Comunitat Valenciana va ser l'emigració d'un gran nombre de famílies fora del seu territori. Les causes tenen relació amb una forta pressió demogràfica, motivada per les raons següents:
• El descens de les taxes de mortalitat, afavorides per l'eradicació d'epidèmies de còlera i els avenços de la higiene i la sanitat.
• El manteniment d'una economia agraria que no podia absorbir més quantitat de mà d'obra.
Els emigrants buscaren treball a les zones més industrialitzades d'Europa i d'Espanya. La majoria anaven a França, Alemanya o, dins de l’estat, a Barcelona i Madrid, encara que alguns optaren pel nord d'Àfrica. Des de la dècada del 1960 el moviment migratori va canviar totalment de signe i la Comunitat Valenciana es va convertir en un país d’acollida.
El desenvolupament econòmic durant les últimes dècades ha comportat l'entrada de molts immigrants estrangers. Actualment, del total de residents estrangers que hi ha a l’estat espanyol, al voltant del 15,3% viu a la Comunitat Valenciana.
La majoria deIs immigrants provenen de països amb un nivell de desenvolupament baix, sobretot del nord i del centre d'Africa, de l'America Llatina i de països de l'Europa de l'Est (sobre tot de Romania, amb forta presència a les comarques de Castelló). Vénen a la Comunitat Valenciana buscant un treball i així poder millorar les seues condicions de vida.
Es concentren als grans nuclis de població i als voltants, on l'oferta de faena és més gran (construcció, hostaleria, ser¬vei domestic, indústries). També viuen en zones rurals, on fan faenes del camp: València i Alacant són dos grans focus d'atracció d'immigrants per l'activitat agrícola.
El poblament. Les ciutats.
A la Comunitat Valenciana menys d'un terç dels seus habitants, és a dir, el 17,9% formen part de la població rural; per això actualment tenen un pes menor en el conjunt demogràfic de la Comunitat.
En els últims anys l'estancament de l'activitat agrícola i la forta atracció de les zones industrials i de serveis, que estan situades a les ciutats o a la seua perifèria, han fet disminuir considerablement la població rural.
En l'ambient rural valencià predomina el poblament concentrat en municipis la gran majoria dels quals sobrepassen els 2.000 habitants, i és habitual que en tinguen entre 5.000 i 10.000. Per això, podem afirmar que abunden els municipis semiurbans.
La concentració de la població valenciana en ciutats és un fenomen històric molt antic, però va arribar al màxim apogeu durant el període del 1960 al 1975. En aquella època va tenir lloc un creixement molt accelerat i espectacular dels principals nuclis urbans, situats a la costa o a prop, que es dedicaven a les activitats relacionades amb el turisme i la indústria.
Actualment la població urbana supera el 82% del total de la Comunitat. Això significa que la majoria de la gent resideix en municipis de més de 10.000 habitants. Aquest sistema de ciutats s'organitza en dos models de xarxes urbanes:
• La xarxa urbana monocèntrica de Valencia. La confluencia d'importants vies de comunicació, tant la gran ruta del litoral com altres accessos cap a les Comunitats Autonomes veïnes, ha afavorit l'hegemonia de la ciutat de Valencia, que ocupa un lloc estratègic en la plana central. Des que va ser fundada pels romans al segle II a.C., València ha fet funcions de capitalitat sobre el territori que l'envolta: el seu grau d'influència és decisiu en un radi de 80 km: Castel1ó de la Plana, Requena i Utiel, Xativa i Ontinyent, i Gandia i Oliva. En una segona categoria, l’àrea d'influencia arriba fins als 100 km: Catalunya, Terol, Conca i Albacete, i ciutats alacantines com Alcoi i Dénia.
• La xarxa urbana policèntrica d'Alacant-Múrcia. La influencia d'Alacant com a capital administrativa de la segona xarxa urbana està afeblida per la presència d'altres grans ciutats, com Alcoi, Elda-Petrer, Elx i, fora del territori, la rodalia de Múrcia i Cartagena, a més d'una dotzena de pobles alacantins amb més de 20.000 habitants, on destaquen Benidorm, Oriola i Torrevella entre els més poblats, amb un grau de depen¬dència de la capital que no va més enllà de l'aspecte administratiu. Un reflex del policentrisme el tenim en el fet de la ubicació dels centres universitaris, perquè, a més d'Alacant, hi ha Alcoi, Elx i Oriola.
LES ACTIVITATS ECONÒMIQUES
-SECTOR PRIMARI:
Agricultura i silvicultura
L'agricultura, tot i ser encara molt important, té un pes escàs per al conjunt del P.I.B., però no per això deixa de ser una de les agricultures més rendibles d'Espanya i d'Europa. Açò és gràcies a una importantíssima productivitat, molt per damunt de la mitjana estatal. Es tracta d'una agricultura orientada a l'exportació, i això significa una indústria agroalimentària potent i una necessitat de transport de primer orde. Així, si sumem les activitats indirectes que genera l'agricultura haurem de concloure que aquesta té un pes molt notable en l'economia valenciana.
Fins un 60% de la producció s'exporta a països estrangers. La moderna agricultura valenciana naix arran del pla d'Estabilització de 1959 i la concentració parcel•lària. Des d'eixa època el secà descendeix mentre el regadiu augmenta de forma considerable. Açò, unit a un clima amable i l'ús intensiu dels avanços de la revolució verda fan augmentar notablement la rendibilitat. De tota manera, aquest augment constant dels regadius unit als augments demogràfics i els abusos urbanístics de la darrera dècada han portat a un atzucac o carreró sense eixida on la manca d'aigua pot ser, en el futur, un hàndicap per a les zones més àrides situades cap al Sud. Als darrers anys, però, s'està aplicant el reg per degoteig a moltes plantacions citrícoles i, cada vegada, hi ha més consciència sobre l'ús sostenible de l'aigua, un bé escàs que, malauradament, continua al centre dels debats polítics maniqueïstes.
A València un terç de la superfície cultivada és de regadiu. Bona part dels cultius valencians són llenyosos: vinyes i arbres fruiters. S'hi poden distingir tres tipus de paisatges agraris: els regadius del litoral, els secans d'arbratges de les terres mitges i les vinyes dels altiplans i valls interiors.
Els regadius del litoral, sent la seua superfície menor que el secà, representen un valor molt superior a estos. Les comarques on el regadiu aconseguix un major relleu són (de nord a sud): El Baix Maestrat, La Plana, Camp de Morvedre, L'Horta, el Camp del Túria, la Ribera del Xúquer, la Costera, la Safor, el Marquesat de Dénia, el Camp d'Alacant, el Baix Vinalopó i el Baix Segura. La mitat de tota esta superfície està dedicada als cítrics. La resta està dedicada a bresquilleres, pereres, albercoquers, pruneres, i altres fruiters que apareixen on el taronger té dificultats. A més hi ha una àmplia superfície dedicada a l'arròs, totes elles en la Ribera Baixa i sempre en terrenys pantanosos. També hi ha una superfície creixent dedicada als productes hortícoles, de vegades davall plàstic: tomaques, carxofes, cebes, melons, fesols, etc.
El secà d'arbratge està dividit entre tres tipus d'arbres fonamentals: els ametlers, l'olivera i la garrofera. Este últim es troba en recessió, mentres que l'ametler es troba en expansió. Les comarques en què estos cultius són més significatius són: El Maestrat i l'Alt Millars (un alt percentatge de l'ametla de Xixona prové de les comarques de Castelló), Alt Palància, Foia de Buñol, Canal de Navarrés, Vall de Montesa, Vall d'Alcoi, la Marina i les foies de Castalla i Xixona.
Les vinyes es refugien en les terres més altes. Formen masses molt compactes en les comarques de Requena i Utiel, la meitat occidental de la vall d'Albaida i el Vinalopó. Ací es conrea un raïm per a vi, mentres que el raïm de taula es concentra en les zones de Godelleta, i la meitat oriental de les valls d'Albaida i el Vinalopó.
En tots els casos el que més crida l'atenció és l'especialització en un sol producte, formant autèntics monocultius. Açò genera importants avantatges comparatius, que alimenten el transport. A més, permet l'agricultura a temps parcial, sobretot en les zones turístiques.
La major part de les explotacions són de propietat privada i gestió directa. Només algunes superfícies de muntanya, forestals i de pastures són de propietat comunal. Quasi totes elles es localitzen en les comarques muntanyoses. La gestió indirecta té una importància creixent, pel fet que moltes terres que s'abandonen són posades en explotació per altres agricultors. El contracte més freqüent és el d'arrendament. Gràcies a açò la grandària de les explotacions valencianes és adequat a les necessitats. Açò no vol dir que siguen molt grans, ja que l'alt grau de tecnificació permeten aconseguir grans rendiments en explotacions de grandària mitjana. El cultiu davall plàstic ha sigut el gran factor que ha impulsat la producció agrícola.
L'explotació forestal té poca importància econòmica, encara que es dedica a ella prop d'un 40% de la superfície de la regió, localitzada, majoritàriament, en les comarques muntanyoses. No es cobrixen les necessitats la regió. El bosc autòcton ha patit importants atacs antròpics, per la qual cosa les principals espècies forestals són els pins de repoblació i els xops en les riberes dels rius. No obstant això, el bosc per a fusta és modest. A Castelló hi ha importants zones de carrasca, alzina, seguida de surera roure menut.
El territori valencià ha patit molt pels incendis, la qual cosa ha afavorit la vegetació de repoblació. A pesar de la modèstia del bosc valencià hi ha una tradicional i potent indústria del moble i del paper, els origens de la qual es perden als temps medievals.
De tota manera, la campanya citrícola 2006-07 va ser desastrosa per als productors, que no per a les grans distribuidores comercials. Potser, històricament, la més nefasta, de manera que molts llauradors tradicionals estan abandonant la terra o bé pensant, els més joves, en canviar d'ofici: caminem cap a un país sense llauradors?
Ramaderia
La ramaderia és modesta. La ramaderia extensiva pràcticament ha desaparegut. Només podem trobar-la en les comarques més despoblades de l'interior de Castelló i de València. La ramaderia s'ha estabulat, però ha perdut importància respecte a l'agricultura.
La principal cabanya és la porcina que suposa més de la mitat del valor de la ramaderia. A continuació trobem l'oví, seguida de la de boví, caprí i equí. La cabanya avícola té una importància creixent.
La distribució de la ramaderia és molt irregular. El bestiar boví predomina en les comarques de muntanya, associada als prats més humits. També es troba en les comarques més despoblades la cabanya de porcí, pel seu alt risc contaminant. No obstant trobem disseminades per tota la regió granges intensives de les distintes cabanyes, no molt lluny de les ciutats o de les principals vies de comunicació.
La Pesca
La pesca a la Comunitat Valenciana s'ha practicat sempre, encara que ha sigut una activitat secundària. Els 518 km de costa són pobres en peixos, i més els últims anys, que s'ha espletat el fons marí. Les captures es comercialitzen íntegrament en la regió i en fresc, però no aconseguixen i s'ha de recórrer a la importació. No obstant això, en tots els ports de la costa hi ha una xicoteta activitat pesquera. El banc pesquer més important és el de les illes Columbretes, on es pesca sardina, aladroc, moll i crustacis. Un altre banc interessant és el que es troba enfront de les costes alacantines, encara que mostra clars signes d'esgotament. Ací s'arreplega llucet, sardina, moll i llucet. No obstant això els caladors de la major a banda de la flota alacantina estan a Eivissa, Algèria i el mar d'Alboran.
La flota pesquera és artesanal, amb pocs barcos, xicotets i de caràcter familiar. Els majors ports pesquers són els de Santa Pola, Alacant, Vinaròs, Castelló de la Plana, La Vila Joiosa, Altea, Dénia Torrevella, Gandia, Sagunt i Borriana. De totes les maneres tots ells són de poca importància. A més, part de les captures es desembarquen en ports andalusos.
Les arts més utilitzades són l'arrossegament i el cércol, però la flota està composta per barcos xicotets i de caràcter familiar. També s'usa el termall, que consistix en una xicoteta xarxa que s'afona uns 5 o 10 metres de profunditat. És, perquè, un art de superfície. Arts mil•lenàries com les almadraves s'han abandonat definitivament.
Si la pesca està en clara recessió l'aqüicultura està en clara expansió, no obstant això encara queda molt per desenrotllar perquè arribe a ser una activitat important.
Mineria i energia
La riquesa minera de la Comunitat Valenciana és baixa, està molt dispersa i és de molt difícil explotació. Hi ha plom, zinc, coure, mercuri i or, però de les mimes que van existir o no estan hui en explotació. No hi ha explotacions de minerals metàl•lics, no obstant això són abundants les explotacions de minerals no metàl•lics.
La principal producció mineral de valència és la sal que suma el 60% de la que d'extrau en tota Espanya. També s'explota caolí, argila, calcària i sobretot margues i marbre. Estos minerals s'extrauen en pedreres. Són usades en la indústria local, una indústria de qualitat que exporta els seus productes. Es ven en brut, o amb molt poca elaboració la sal, el marbre i el granit, com a productes semielaborats el ciment i l'algeps; i productes manufacturats com a taulellets i altres objectes ceràmics.
La sal s'explota en moltes zones de València. Es tracta, en gran manera, de sal marina que s'extrau per evaporació en grans salines, com a Torrevieja, i també en grans mines, com al Pinós. En l'actualitat s'exploten mines de sal en Pujol del Pinós i el Saler de Villena; i salines d'evaporació a Calp, Santa Pola i Torrevieja. Pujol del Pinós i Torrevieja, que disten uns 25 quilòmetres, formen una mateixa explotació, ja que la sal que s'extrau de Pujol és transportada per canonada fins a Torrevieja on es decanta.
L'algeps s'extrau en cinc zones: la conca mitjana del Palancia (Soneja, Sot de Ferrer i Sogorb); els glacis o piedemontes del Túria (Gestalgar, Vilamarchante i Buñol); la vall d'Ayora (Jalance i Jarafuel); el canal de Navarrés i Estubeny; i el camp d'Alacant (agost i Sant Vicent del Raspeig).
El marbre sempre ha sigut un material de luxe des de l'antiguitat. En l'actualitat hi ha pedreres en tres llocs: La Cabrera (Buñol), Pinet, i en les muntanyes de Novelda, La Romana i El Pinós. Els principals centres de tractament del marbre estan a Buñol i Novelda, que té més trenta empreses en el sector.
Les pedreres de calcària, sobretot per a ciment són poc nombroses i es troben en les voltants de les cementeras, cal són elles les explotadores. El principal centre cementero és Buñol seguit de Sant Vicent del Raspeig, Riba-roja i Burjassot.
També s'extrauen un altre tipus de roques, com les d'origen volcànic que s'extrauen a Cofrentes i Alfarpe i es processen en el Port de Sagunt. El mineral que més valor afegit oferix és el caolí, que junt amb les argiles i les margues alimenten una potent indústria ceràmica.
A Castelló de la Plana hi ha una refineria, que s'alimenta del petroli importat que entra pel seu port. La Comunitat Valenciana importa quasi tota l'energia que consumeix, encara que produïx la major part de l'energia elèctrica que consumix. Importa quasi tot el petroli i tot el carbó, si bé darrere del tancament de la siderúrgia de Sagunt les necessitats carbó s'han reduït notablement. Hui només usen carbó algunes cementeras. Hi ha un xicotet pou de petroli enfront de Vinaròs, dins del jaciment d'Amposta, pitjor la seua producció a penes és significativa. El gas natural arriba a la regió, sobretot, a les àrees més poblades i les indústries, a través del gasoducte que porta el gas d'Algèria.
La major part de l'electricitat s'obté per mitjans termoelèctrics, però l'energia hidroelèctrica té una presència notable, gràcies a les centrals que jalonen bona part dels rius, i la gran central de Talls II. L'energia eòlica, encara que en augment, està modestament representada, i encara molt per davall de les seues possibilitats. Només té un caràcter local.
La Comunitat Valenciana només compta amb dos centrals termoelèctriques: una convencional, la d'El Seral (Castelló de la Pana) i la central nuclear de Cofrentes. Esta central junt amb la hidroelèctrica de Cortes II formen la productora d'electricitat més potent d'Espanya.
SECTOR SECUNDARI:
Indústria
La Comunitat Valenciana és una de les regions més industrialitzades d'Espanya. La seua indústria es caracteritza per l'especialització productiva, que ha creat autèntiques regions industrials especialitzades en un sol sector. Una altra característica destacable de la indústria valenciana és la gran quantitat de mà d'obra que empra, en perjuí de la mecanització, la qual cosa genera problemes d'adaptació importants. Moltes vegades ha degut de caure en l'economia submergida. L'estructura empresarial està dominada per xicoteta i mitjanes empreses, encara que no falten les grans, generalment de capital forà. El 90% de les empreses tenen menys de 50 treballadors i sumen la mitat de tots els treballadors industrials. Algunes d'elles són molt conegudes en tota Espanya. En general són productes d'alt valor afegit i excepcionals.
El sector industrial més important a València és el tèxtil. Representa el 20% de l'ocupació industrial, i recorre ben sovint al treball a domicili per als gèneres de punt i confecció. Sovint açò acaba en ocupació submergida. La resta del tèxtil requerix maquinària i treball més especialitzat, per la qual cosa l'ocupació submergida és menys freqüent. La regió del tèxtil és Alcoi i Ontinyent, amb tèxtil per a la llar i mantes, i Crevillent amb estores. Els gèneres de punt i la llenceria es concentren en Canals i Xàtiva, i en La Plana de Castelló.
La indústria del calcer i la marroquineria és molt potent a la Comunitat Valenciana; no obstant això molta d'esta indústria Roman en l'economia submergida. El calçat es concentra en la vall del Vinalopó: Elx, Elda, Petrer, Villena, etc. Presenta ramificacions cap al sud (Davall Segura) i cap a l'oest, endinsant-se en els municipis manxecs, com Almansa. A més de bolet regió destaca la Val d'Uxó, a Castelló. La marroquineria està un poc més estesa; a part del Vinalopó la trobem en La Plana de Castelló, L'Horta de València i la Costera. En el tractament de la pell destaca Canals, que és el primer centre del país.
La indústria de la fusta i el moble és la tercera activitat industrial en importància. L'extracció de fusta es repartix per totes les serres, però el moble de fusta es concentra en la mitat sud de la comarca de L'Horta de València, des dels barris més meridionals de València fins a Silla. Catarroja és el centre històric del moble valencià. A part d'esta regió trobem fabricació de mobles a Vinaròs, Benicarló, Gandia, Xàtiva, Vallada i Moixent.
La producció de materials per a la construcció també és molt abundant. Es fabriquen bigues, teules, rajoles, etc. A més de ceràmica artística i vidre. El més important és la producció de taulellets i paviments ceràmics que es concentren en La Plana de Castelló (Onda, Vila-real, Nules i L'Alcora), amb una forta tendència a la concentració, ja que exigeix maquinària d'alta tecnologia. A Vila-real es troben les empreses taulelleres més importants i conegudes, com ara Porcelanosa, Zirconio o Azuvi, entre d'altres, també Pamesa, Keraben, Roca, etc. en les localitats dels voltants. Un altre centre de producció es troba en l'Horta (Manises i Quart de Poblet). En la ceràmica artística destaca l'empresa Lladró, que té les seues plantes a Tavernes Blanques i Xirivella. A més trobem indústria ceràmica a Meliana, Llíria, Villar, Casinos, Pedralba, Domeño, Alpont i Utiel entre altres llocs menors disseminats per tota la regió.
També trobem una indústria agroalimentària, que, a més, té una llarga tradició. Inclou sectors com el de les càrnies, arròs, pasta, sucs, vins, conserves vegetals, fruites seques, oli i el més representatiu: torrons i gelats, encara que estos productes són molt estacionals. En conjunt és una activitat molt dispersa, encara que s'observa una certa concentració sobre els mercats: València i Alacant. No obstant per sectors sí que trobem una gran especialització. L'arròs es troba en la Ribera Baixa (Sueca), el torró es concentra a Xixona, les conserves i els sucs en les zones de regadiu, els vins a Requena i el Vinalopó, els gelats a Alzira, els productes carnis a Torrent. Moltes de les empreses d'este sector han acabat en mans del capital estranger.
La siderúrgia de transformació és un dels principals sectors econòmics. Es dedica a la fabricació de cotxes, naval i electrodomèstics. Totes les grans empreses del sector són de capital forà però les de grandària mitjana són de capital autòcton. A més, trobem una gran planta siderúrgica, a Sagunt. Els grans forns es van desmantellar en els anys 1980 amb la reconversió industrial però encara es fabriquen laminats, per a automòbils principalment. Esta indústria es troba majoritàriament en l'entorn de València, encara que també la veiem en La Plana (automòbils), la Ribera (maquinària agrícola), Alcoi i L'Horta (maquinària industrial), Valldigna (mobles metàl•lics), Xàtiva (accessoris per a la llar), etc. Així, els més d'esta indústria està en L'Horta i La Plana.
La indústria del paper i les arts gràfiques tenen gran tradició en la comunitat. Ja en l'Edat Mitjana hi havia indústria del paper a Xàtiva i impremtes a València. En el segle XVIII es va estendre a Alcoi, Buñol i Segorbe. En l'actualitat la indústria es dedica a fabricar cartons i embalatges, que demanda la resta de la indústria, així, es troba disseminada per tota la regió encara que els centres més importants són els d'Alcoi, Ontinyent i Xàtiva, junt amb les de Buñol, Paterna, Burriana, Gandia, Alzira i Sant Vicent Raspeig.
La indústria química està en relació amb la demanda local de fertilitzants, pesticides i productes fitosanitaris. Esta indústria també ha satisfet la demanda de tints, pintures, esmalts i laques per a la indústria tèxtil, del moble i les ceràmiques. Esta activitat, com subsidiària, s'ha implantat en tota la regió però destaquen les comarques La Plana, L'Horta i El Vinalopó, amb Almassora i Benicarló com a centres més importants.
Finalment destaca la indústria joguetera. Els nivells de concentració, no sols en el territori valencià sinó en l'espanyol, i inclús europeu, fan d'esta indústria un senyal d'identitat de la regió. La comarca joguetera per excel•lència és la Foia de Castalla: Ibi, Onil, Tibi, Biar, Beneixama i Castalla. Ací trobem tant grans empreses com Famosa, Féber o Jésmar com a tallers familiars. La saturació d'esta zona ha permés la instal•lació de plantes jogueteres en altres zones com Beniparrell, Quart de Poblet o Dénia.
No falten les noves tecnologies, que es concentren entorn de les grans universitats. Especialment a València la indústria de les noves tecnologies i la innovació té una presència de primer orde. Este sector s'ha disparat des de la creació del Museu de les Arts i les Ciències de València.
SECTOR TERCIARI:
Des de fa anys l'economia valenciana ha tingut un procés de terciarització producte del seu nivell de desenrotllament socioeconòmic, d'una banda, i induït per l'especialització turística espanyola per un altre. La diversitat i importància del terciari valencià és de primer orde. És un sector molt ben estructurat, amb empreses en tots els nivells. Sorprén, no obstant això, la debilitat del sistema financer autòcton. Així i tot València té la seua bossa de valors, que està integrada en el sistema de mercat continu espanyol.
L'Administració valènciana està present en tots els àmbits, però no és tan omnipresent com en altres autonomies. De fet, les comarques encara són, només, unes delimitacions virtuals dels llibres que es desdibuixen, en la pràctica política, dintre de les províncies omnipresents. Oficialment, no existeixen les comarques.
El comerç és el sector més dinàmic, la que més ocupació genera i el que més valor obté. El comerç local ha patit una transformació decisiva en els últims anys. La botiga tradicional detallista, de barri, i regentada per una família encara que amb menor presència que antany, continua existint. Es decidisquen al sector de l'alimentació, tabac, begudes, o s'ha especialitzat en productes de luxe (joies, moda, etc.). El servici detallista en els barris ho donen, cada dia més sovint, grans cadenes que tenen els seus sucursals disseminades per tot l'entorn. Este tipus d'establiments es remunta, ja als anys 1960. La localització d'estos centres detallistes es fa en funció del lloc d'habitació de la població, encara que també del seu lloc de treball. L'altre model de consum detallista són els grans centres comercials que es localitzen en l'entorn de les grans ciutats. València és el gran centre comercial de la regió però no cal oblidar el comerç generat entorn dels centres turístics.
El comerç majorista també té una presència molt important, d'acord amb el comerç detallista. Recorden que la major part de la producció agrícola de la regió s'exporta, però també els productes estacionals com el torró, els gelats i fins als joguets. Alguns dels productes punters, com les ceràmiques, el calçat, el tèxtil o els mobles depenen de l'exportació fins en un 35%.
Hi ha un important mercat de béns d'equip, que alimenta la indústria, l'agricultura i els propis servicis. En este sector destaquen les fires de mostres, les més importants d'elles a València, però s'arriben a celebrar més de 20 en la regió. Al Gener se celebra la fira de la moda infantil i juvenil, al febrer la del joguet, la de la ceràmica al març, la del moble al setembre, les agrícoles a l'octubre, etc. També són innumerables els congressos empresarials i científics que se celebren en la regió.
El comerç fora de la regió ha sigut decisiu. Més del 15% del PIB valencià depén de l'exportació, i tendix a augmentar. La balança comercial valenciana és positiva, tant amb la resta d'Espanya com amb l'estranger. No obstant això, com a bona part de les exportacions són de productes agrícoles, el percentatge pot variar en funció de les collites, especialment de les de taronges.
València és el principal port exportador de vins d'Espanya, però el més significatiu són les manufactures industrials: automòbils, maquinària, calçat, tèxtil, ceràmica, joguets, mobles, etc. Sense oblidar productes com la sal i el marbre.
Els principals clients estrangers de la Comunitat Valenciana són els països de la UE, sobretot Alemanya, França i el Regne Unit; junt amb Holanda, Bèlgica i Dinamarca. Són consumidors de productes hortofructícoles; però també d'automòbils, maquinària, calçat i tèxtil. Estats Units i Canadà, en canvi, compren, principalment, calçat i ceràmica artística, així com sal i marbre. Aràbia Saudita és el tercer client valencià, centrat en el tèxtil, els paviments ceràmics, marbres i mobles. El comerç amb la resta del món és testimonial.
Les importacions valencianes es componen, bàsicament, de matèries primeres per a les indústries, energia (petroli i gas) i intercanvis industrials amb les grans firmes estrangeres: automòbils, informàtica, etc. El gas i el petroli, subministrat fonamentalment per Aràbia Saudita, és la principal importació de valència, però al marge d'açò destaca la fusta, el cuiro i les pells destinades a la indústria. També s'importen els productes agrícoles que no es produïxen en la regió: soja, dacsa, cacau, etc., moltes d'elles destinades a indústries com les del torró o el gelat. Els principals subministradors de la comunitat són els països de la UE, sobretot Alemanya i França. A més Estats Units proporciona soja i dacsa.
La Comunitat Valenciana és una de les grans regions turístiques d'Espanya. Si atenem a la xifres Benidorm és el gran nucli turístic de la regió, ja que ella sola suma el 75% del turisme de tota la regió. Es tracta d'un turisme de sol, platja i alcohol, barat, que ve en vols xàrter a través de l'aeroport d'Alacant. És el paradigma del turisme que es va implantar durant el desenvolupisme, amb grans blocs d'edificis en primera línia de platja, i depredador dels recursos paisatgístics. Este model ha sigut imitat en altres parts d'Espanya, i dins de la Comunitat Valenciana en llocs com a Cullera, que connecta amb els edificis d'El Perelló, Tavernes, Gandia, L'Oliva, etc. Però esta és l'excepció. La major part de litoral valencià té un model d'explotació turística totalment diferent: urbanitzacions o colònies de casa baixes de propietat particular. Els blocs d'apartaments de lloguer es limiten als nuclis urbans. És un model menys depredador dels recursos paisatgístics, encara que molt demandant d'altres recursos. Benidorm és el destí prioritari dels estrangers, mentres que la resta de la comunitat rep un turisme nacional. Localitats com Orpesa, Benicàssim, Tavernes de la Valldigna, Gandia, Santa Pola i Torrevieja, són destins prioritaris de madrilenys. No obstant això, els estrangers que romanen més temps en la regió, moltes vegades jubilats, formen colònies, agrupades per nacionalitats, al llarg de tota la costa: Vinaròs, Benicarló, Alcocebre, Dénia, Xàbia, Teulada, Calp, Altea, La Vila Joiosa, etc.
El segon centre turístic, per volum, és el complex Benicàssim-Orpesa. En el seu entorn es troba centres tan importants com Vinaròs, Benicarló i Peñíscola. València també ha sigut un destí turísitico habitual. Des de la mateixa ciutat a la línia de costa han anat apareixent diverses urbanitzacions: Pobla Farnals, platja Puig, Port Saplaya, etc. Alguns projectes, hui paralitzats, van tractar d'expandir-se pel Saler i les platges que tanquen l'Albufera.
L'oferta turística valenciana ha anat augmentant amb la construcció de clubs nàutics, camps de golf, parcs aquàtics i temàtics recreatius, etc. De vegades l'oferisca ha excedit a la demanda a llarg termini i han hagut de tancar.
A València també hi ha un turisme d'interior lligat a les muntanyes i amb el turisme rural i els balnearis com a model. És un sector en creixement, que està limitat per la preferència litoral. Destaquen els balnearis de Benasal (La Font en Destrals), Montanejos, Vilavella, Viver, Jérica, Navaixes, Fuencaliente, Font Podrida, Focus de Cofrentes, Bellús, Ontinyent, Setaigües, Orito de Montfort, Salinas de Novelda, Aigües de Busot, etc. Com a turisme rural i de cap de setmana destaquen Morella, Segorbe, Alpont, Requena i Xàtiva.
ELS ESTATUTS D'AUTONOMIA.-
Per a l’actual fesomia del territori valencià, el més important ha estat la formació del Regne de València amb les conquestes de Jaume I i els territoris incorporats posteriorment (entre els segles XIII i XIV), així com les modificacions introduïdes als corregiments o governacions del segle XVIII arran dels projectes de divisió provincial (en principi, Xàtiva era la quarta província valenciana) que, als temps del Trienni Liberal (1822), situaven Cantavieja i Mosqueruela (ara de Terol) dins de la província de Castelló i, finalment, el Reial Decret de Javier de Burgos (1833) que donava lloc a l’actual divisió provincial (Castelló, València i Alacant) amb lleugeres modificacions posteriors (com ara la incorporació de Villena a Alacant al 1836, i de Requena i Utiel a València en 1851).
Els primers intents d'aconseguir un estatut d'autonomia, però, començaren immediatament després de la proclamació de la Segona República Espanyola. A aquest efecte fou redactat el text d'un avantprojecte, publicat pel juliol del 1931, sota iniciativa fonamentalment blasquista. La negativa de nuclis republicans d'Alacant i de Castelló de la Plana a secundar-lo originà un enfrontament entre l'anomenada Conjunció de Partits d'una banda, i la DRV (Derecha Regional Valenciana) i el PURA (Partido de Unión Republicana Autonomista) de l'altra. En total, es coneixen, almenys, tres avantprojectes d’Estatut d’autonomia diferents, patrocinats tant per partits republicans com per sindicals obreres (CNT). En canvi, Catalunya, País Basc i Galícia van aconseguir l’aprovació d’un Estatut (encara que els dos darrers ja en plena guerra civil). Durant la República es va declarar la cooficialitat del valencià i se signaren les Normes de Castelló (1932).
Després de molts anys de dictadura franquista (1939-1975), la Constitució de 1978 ha consolidat l’anomenat Estat de les Autonomies. Actualment, Espanya s'organitza en 17 comunitats i dos ciutats autònomes (Ceuta i Melilla). La Constitució reconeix el dret a l'autonomia establint dos vies d'accés: una via ràpida (article 151 de la Constitució) en principi per a les anomenades comunitats “històriques”, és a dir, aquelles que havien plebiscitat afirmativament projectes d'Estatut d'autonomia en el passat, és a dir, Catalunya, País Basc i Galícia i una via lenta per a la resta de les regions (art. 143), com es el cas de la Comunitat Valenciana. Andalusia, en canvi, entrà a l’autonomia per la via ràpida (art. 151) després del referèndum de 1982 i Navarra (concert econòmic) i Madrid (degut a la capitalitat estatal), finalment, aconseguiren un règim especial. L'accés a l'autonomia tampoc es va produir al mateix temps per a totes les regions i nacionalitats.
Per la Constitució espanyola de 1978, l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana es configura com la continuació juridicopolítica de la personalitat pròpia i diferenciada que el Rei Jaume I va voler atorgar al Regne de València amb la promulgació del Llibre dels Furs en 1261 i que va tindre continuïtat amb un parlament propi, les Corts Valencianes, que, dins del marc de la Corona d’Aragó, perduraren fins la batalla d’Almansa al 1707.
El camí cap a l’actual Estatut d’Autonomia va ser llarg i va començar a Castelló de la Plana, un 30 de març de 1976, quan els presidents de les diputacions d'Alacant, Castelló i València acordaren, sobre la base d'una plena identificació comunitària, sol·licitar al Govern de l’Estat les disposicions oportunes per aconseguir una autonomia que reconeguera la personalitat valenciana, permetent el seu desenvolupament en tots els aspectes.
El nou d’octubre de l’any següent (1977) va haver una manifestació multitudinària a València demanant l’Estatut per la via del 151, però encara quedaven molts problemes per resoldre. Més endavant (1978), va ser lliurat per un grup de professors universitaris valencians, al president del Consell preautonòmic, l’anomenat "Estatut de Morella". Aquest document, donat el seu caràcter tècnic, no solament va constituir una bona base sobre la qual començaren a treballar les forces polítiques, sinó que encetà la polarització i el conflicte simbòlic sobre la denominació del territori (regne/país), de la llengua (català/valencià) i l’aspecte de la bandera (senyera amb o sense blau) que acompanyaria tot el procés autonòmic valencià. Després d'arreplegar els resultats de la participació de les forces polítiques i socials valencianes en forma de texts estatutaris diversos, el Plenari de parlamentaris, en la reunió de 10 d'abril de 1981, va designar la ponència encarregada de la redacció de l'Avantprojecte d'Estatut que, a tal efecte, es va reunir a Benicàssim ("Estatut de Benicàssim"), en el que no es van salvar les diferents postures com es va fer constar en els annexos del document. Una Assemblea de parlamentaris i diputats, a la manera de la prevista en l'article 146 de la Constitució, va rebre l'Estatut de Benicàssim a Peníscola en data de 19 de juny del mateix any i ho va aprovar amb els annexos corresponents, passant a denominar-se "Estatut de Peníscola". Aquest projecte d'Estatut va ser presentat 10 dies després pel president del Plenari davant de la Mesa del Congrés dels Diputats per a la tramitació parlamentària, junt amb la documentació acreditativa dels acords municipals i certificacions del Consell de 7 d'abril de 1981.
Després de tants anys de negociacions i de polèmiques, s’arribava a la promulgació de l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana, mitjançant la Llei Orgànica 5/1982, l'1 de juliol de 1982, sent publicada el 10 de juliol al B.O.E. (Boletín Oficial del Estado). Dies més tard la Llei Orgànica de Transferència a la Comunitat Valenciana de competències de titularitat estatal (LOTRAVA) equiparava la Comunitat Valenciana, en alguns aspectes, a les comunitats autònomes que van accedir per la via ràpida de l'article 151, malgrat algunes mancances bàsiques, ja que el molt Honorable President de la Generalitat Valenciana no pot dissoldre les Corts Valencianes, a diferència dels presidents de les autonomies “històriques”.
L'Estatut d'Autonomia és l'expressió de la identitat històrica i de l'exercici del dret d'autogovern que la Constitució reconeix a tota nacionalitat i regió, constituint la manifestació de la voluntat autonòmica del poble valència des de Morella a Oriola, passant per tots els municipis d'Alacant, València i Castelló.
L'Estatut és la norma institucional bàsica que es constitueix en forma i garantia de l'autonomia de la Comunitat Valenciana en el marc de la Constitució espanyola, actuant com a norma de connexió entre l'ordenament estatal i l'autonòmic. Està constituït per 6 Títols, 61 articles, 2 disposicions addicionals, 9 disposicions transitòries i 1 disposició final. Identifica al poble valencià com a nacionalitat, actualitzant la singular personalitat del poble valencià amb unes característiques culturals, lingüístiques i tradicionals pròpies. L'Estatut és la font del Dret autonòmic valencià que, configurat com a ordenament jurídic propi del territori de la Comunitat, la regeix i articula. L’Estatut reconeix l’estructura institucional que configura un sistema parlamentari amb tres institucions bàsiques: les Corts Valencianes, la Presidència de la Generalitat i el Consell i estableix un sistema de competències transferides, constitucionalment, per l’Estat central.
Des de l'ingrés d'Espanya en l’anomenada, aleshores, Comunitat Econòmica Europea i en el marc establert per la Constitució i el Tractat de la CEE, l'Estatut d'Autonomia es constitueix en l'instrument jurídic que legitima la participació de la Comunitat Valenciana en les polítiques comunitàries de la Unió Europea, mitjançant la seua presència en el Comité de regions i en altres instàncies en matèria de política econòmica i de fons estructurals. També coordina l’administració local i autonòmica, constituint-se en l’eix integrador i de cohesió del territori.
L'Estatut d'Autonomia estableix els elements constitutius i identificatius de la Comunitat Autònoma Valenciana (denominació, territori, llengües, bandera i himne) i la definició de la condició política de valencià i els seus drets i deures, així com els principis que regeixen la política social i econòmica. Ha de destacar-se que la declaració de l'oficialitat dels dos idiomes (valencià i castellà) s'acompanya del reconeixement del dret d'ús d'ambdós i l'especial protecció i respecte a la recuperació de l'idioma valencià: “Art .7: 1) Els dos idiomes oficials de la Comunitat Valenciana són el valencià i el castellà. Tots tenen dret a conéixer-los i usar-los. 3) Ningú podrà ser discriminat per raó de la seua llengua. 4) S’atorgarà protecció i respecte especials a la recuperació del valencià”.
ESTRUCTURA POLÍTICA I ADMINISTRATIVA
El conjunt d'institucions d'autogovern de la Comunitat Valenciana constitueix la Generalitat Valenciana: les Corts Valencianes, el President, El Govern Valencià (o Consell) i altres institucions que determina l'Estatut d'Autonomia, com ara el Síndic de Greuges (alt comissionat de les Corts per a la defensa dels drets i llibertats reconeguts en el títol I de la Constitució i en l'Estatut d'Autonomia en les actuacions de l'administració pública de la Generalitat Valenciana, de les autoritats i personal, dels organismes autònoms i dels ens locals) o el Consell Valencià de Cultura (encarregat de l'assessorament de les Institucions Públiques de la Generalitat Valenciana en matèries que afecten la cultura valenciana i la defensa i promoció dels valors lingüístics i culturals valencians), la Sindicatura de Comptes (el seu antecedent és el Mestre Racional creat per Pere el Gran en 1283) realitza el control extern de la gestió econòmica i financera del sector públic valencià o el Comité Econòmic i Social que actua com a òrgan consultiu del govern i de les institucions públiques en matèries econòmiques, socials, laborals i d'ocupació. També són considerades institucions estatutàries, el Consell Jurídic Consultiu, els dictàmens del qual són preceptius en els avantprojectes de reforma d'Estatut, projectes de lleis, de projectes de decrets legislatius i reglaments, així com per a la interposició de recursos d'inconstitucionalitat i conflictes de competències i l'Acadèmia Valenciana de la Llengua que naix amb l'objectiu de determinar les normes lingüístiques de l'idioma valencià, vetlar per la correcció i defensar el seu ús per part dels valencians. El Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana és l'òrgan jurisdiccional en l'àmbit territorial de la Comunitat Autònoma, esgotant les instàncies de conformitat amb la resta de l'ordenament jurídic. Per tal d'aconseguir un desenvolupament institucional ple, en el marc estatutari, la Generalitat Valenciana ha procedit a organitzar les institucions d'autogovern: Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià, Llei d'Estatut dels ex-presidents de la Generalitat Valenciana, Llei del Govern Valencià, Llei Electoral Valenciana (on es limita l’accés a les Corts Valencianes als partits polítics que no superen el 5 % dels vots), Llei de designació de Senadors en representació de la Comunitat Valenciana, Llei reguladora de la Iniciativa Legislativa Popular, Llei de compareixença en judici de la Generalitat Valenciana, Llei de regulació dels símbols de la Comunitat Valenciana i la seua utilització, etc. Per a l’execució adient de les seues competències, la Comunitat Autònoma Valenciana disposa de Patrimoni i Hisenda propis.
Les disposicions relatives a la reforma de l’Estatut constitueixen una de les peculiaritats respecte d’altres Estatuts aprovats per la via de l'article 143: si les Corts Generals no aprovaren la reforma proposada per les Corts Valencianes, es tornaria a les mateixes, per a una nova deliberació, acompanyant el missatge motivat sobre el punt o punts que hagueren ocasionat la devolució, tot proposant solucions alternatives. La impossibilitat legal del President de la Generalitat de dissoldre les Corts, així com la tradició d’autogovern encetada amb el Furs Valencians, reconeguda a tots els nivells culturals i historiogràfics, però no a nivell polític, ha portat, després de més de 25 anys de democràcia, a un cert consens entre els representants dels principals partits polítics valencians per encetar, durant els propers anys, un procés de reforma de l’Estatut de 1982 que comporte el reconeixement de la Comunitat Valenciana com a autonomia històrica.
EL NOU ESTATUT DE 2006
El 20 de setembre del 2005, el Congrés dels Diputats va admetre a tràmit la reforma de l’Estatut del País Valencià que havien pactat abans de l’estiu el PP i el PSPV-PSOE, els dos grans partits de les Corts Valencianes. El govern espanyol va optar per un debat sense alt voltatge polític, i, per això, no hi va intervenir el president del govern, José Luis Rodríguez Zapatero, sinó la vicepresidenta primera, María Teresa Fernández de la Vega. La delegació valenciana estava formada pels portaveus respectius del PP i del PSPV a les Corts Valencianes, Serafín Castellano i Joan Ignasi Pla. Per part del PSOE, va intervenir el seu portaveu al Congrés, Alfredo Pérez Rubalcaba. Per part del Partit Popular, no ho va fer el seu portaveu, Eduardo Zaplana, expresident de la Generalitat Valenciana, que mantenia un fort enfrontament amb el president valencià i veritable impulsor de la reforma, Francisco Camps, sinó Federico Trillo, expresident del Congrés dels Diputats, exministre de Defensa, i diputat per Alacant i portaveu dels conservadors a la comissió constitucional. Per Esquerra Unida va intervenir Isaura Navarro, mentre que per Esquerra Republicana ho va fer el cap de files d’ERPV, Agustí Cerdà, i per Convergència i Unió (en qui havia delegat el Bloc Nacionalista Valencià per defensar la seva posició) ho va fer Jordi Xuclà. Aquests tres grups van denunciar alguns aspectes del nou projecte d’estatut, com ara la barrera del 5% del vot popular per accedir a les Corts o el no-reconeixement de la unitat de la llengua catalana.
Durant el debat al Congrés de Diputats, els dos principals partits espanyols van voler escenificar l’intent de convertir la reforma valenciana en referent, límit i via de qualsevol altra reforma estatutària. I singularment de la reforma estatutària catalana. Així ho havien pactat al gener del 2005, en iniciar-se el debat a les Corts Valencianes, fins que aquestes van assolir l’acord formal de reforma estatutària el 24 de maig del 2005, aprovat per les Corts Valencianes l’1 de juliol. En aquest sentit, la reforma incloïa la creació d’un servei tributari valencià que gestionés els tributs propis i pogués consorciar amb l’Estat els cedits, mitjançant un conveni de col•laboració. Es definia també un sistema de finançament que garantira la suficiència financera, amb mecanismes d’anivellament per si no s’obtenien els recursos suficients.
El projecte d’Estatut del País Valencià incorporava, també com a novetat interessant, un conjunt d’articles ben explícits que restauraven els Furs del Regne de València, emparant-se en la disposició addicional primera de la Constitució espanyola, que, segons els socialistes catalans només emparava el dret foral del País Basc i Navarra. Així mateix, derogava expressament el decret de Nova Planta del 1707, que va abolir el dret públic i les institucions d’autogovern del País Valencià. A més, en el seu article 6 introduïa reiteradament l’expressió “idioma valencià”, si bé aquest terme tenia un significat diferent per a cada partit impulsor de la reforma, ja que mentre el PSOE-PSPV reconeixia la unitat de la llengua catalana, el PP jugava a l’habitual secessió lingüística.
En altres qüestions, el projecte de reforma establia que el finançament de la Generalitat Valenciana es basava en els principis d’autonomia, suficiència i solidaritat. Per a arribar a l’autonomia financera, la Hisenda de la Generalitat havia de comptar amb capacitat normativa, així com amb atribucions respecte de les activitats que tenien a veure amb l’aplicació dels tributs. El sistema d’ingressos de la comunitat autònoma hauria de garantir la suficiència de recursos que assegurés les necessitats de finançament per a l’exercici de les competències pròpies, preservant també la realització efectiva del principi de solidaritat. Quan la Generalitat, a través d’aquests recursos, no arribés a cobrir un nivell mínim de serveis públics equiparable a la resta de l’Estat, s’establirien uns mecanismes d’anivellament pertinents, atenent especialment a criteris de població.
L’Estatut també establia la determinació de la Generalitat Valenciana a vetllar per l’equilibri territorial dins del seu territori i per la realització interna del principi de solidaritat. En cas de reforma o modificació del sistema tributari espanyol que impliqués una supressió de tributs o una variació dels ingressos de la comunitat, que depenguessin dels tributs estatals, la Generalitat tenia el dret que l’Estat adoptés les mesures de compensació oportunes. De l’aplicació dels tributs propis s´encarregaria el Servei Tributari Valencià en règim de descentralització funcional, mentre que l’exercici de les competències normatives, gestió, liquidació, recaptació i inspecció, el rendiment del qual estigués cedit a la Generalitat, es faria en els terminis fixats per la llei, sense perjudici de la col•laboració que es pogués establir amb l’administració de l’Estat.
La forma final que prengués l’Estatut valencià dependria dels treballs de les Corts Generals durant el 2006, però el grau de consens establert entre els dos grans partits espanyols feia preveure que s’hi produirien poques modificacions i que serien desateses les principals demandes de la resta de forces polítiques valencianes: el reconeixement de la unitat de la llengua catalana i l’eliminació de la necessitat que un partit arribés al 5% del vot popular a tot el país per poder accedir a les Corts Valencianes.
La reforma de l'Estatut d'Autonomia per al País Valencià s'aprovà de forma definitiva el 27 de març de 2006 pel ple de les Corts Valencianes amb els vots favorables del PP (47 escons), PSOE-PSPV (35 escons), i els vots en contra de la coalició EU+Els Verds+Esquerra Valenciana (6 escons) i un del grup mixt (trànsfuga del PP que havia passat a militar en Coalició Valenciana). Posteriorment l'Estatut fou sancionat pel rei Joan Carles el 10 d'abril de 2006 i entrà en vigor l'11 d'abril amb la publicació al Butlletí Oficial de l'Estat (BOE) i al Diari Oficial de la Generalitat Valenciana (DOGV).
Característiques bàsiques:
• No toca els aspectes simbòlics, nominatius i identitaris (nom, himne, bandera), però només reconeix com a oficials els termes en valencià. Així, encara que es parle en castellà, s'ha de dir "Comunitat Valenciana", "Les Corts" (i no "Corts Valencianes") i "Generalitat" (l'adjectiu "valenciana" desapareix d'aquest últim), i d'igual manera amb tots els altres òrgans que depenen de la Generalitat.
• Declara la "Comunitat Valenciana" com una "nacionalitat històrica".
• Atorga al President de la Generalitat la capacitat de dissoldre les Corts, cosa que possibilita que les eleccions autonòmiques valencianes no hagen de coincidir amb les d'altres comunitats autònomes ni tampoc amb les municipals.
• Augmenta el límit inferior d'escons de les Corts i n'elimina el límit superior.
• És molt més extens en l'especificació de drets socials i personals, i la relació amb Europa.
• Es refereix a un Servici Tributari Valencià, depenent del govern de la Generalitat, que compartirà competències amb l'Agència Tributària estatal.
• Recupera, encara que siga parcialment, el dret civil foral valencià.
• En matèria lingüística:
-Considera el "valencià" com a llengua pròpia del País Valencià, no ja tan sols oficial com en l'Estatut anterior.
-Reconeix el dret de rebre l'ensenyament del i en valencià.
-Respecte a la unitat lingüística, parla sovint d'"idioma valencià" (tot i que aquest terme pot ser interpretat de diverses maneres) i no reconeix explícitament la unitat de la llengua, però declara l'Acadèmia Valenciana de la Llengua com la "institució normativa de l'idioma valencià". L'Acadèmia ha fet resolucions a favor de la unitat de la llengua i utilitza les mateixes normes ortogràfiques que la resta del domini lingüístic.
-No exigeix el requisit lingüístic del valencià per a l'administració, i es limita a dir que "la llei establirà els criteris d'aplicació de la llengua pròpia en l'Administració i l'ensenyament".
-Garanteix l'ús de la Llengua de Signes Valenciana de les persones sordes.
• Afegeix l'anomenada "Clàusula Camps" que, segons els seus redactors, permet assumir qualsevol competència consitucional que assumisca una altra comunitat autònoma en el futur.
• Elimina el límit del 5% per accedir a les Corts (és a dir, no ho explicita a l'Estatut, però queda pendent la redacció d'una nova Llei Electoral), però segons el pacte entre PP i PSOE aquest límit es podria instaurar per llei (o no).
• Afegeix el reconeixement d'algunes institucions i centres simbòlics del País Valencià, com el Tribunal de les Aigües de València, el Monestir de la Valldigna (aquest en concret, aparentment, per iniciativa personal del president Francesc Camps) i d'altres, en forma de referents històrics.
• Continua definint el territori com el conjunt de les tres províncies, sense parlar de comarcalització, en contra del que algunes negociacions inicials volien aconseguir.
BIBLIOGRAFIA I ENLLAÇOS
- Coneixement del sistema democràtic
- El País Valencià. Viquipèdia.
- Portal Estadístic de la Generalitat Valenciana. I.V.E.
-ÀGORA. Geografia de la Comunitat Valenciana. Vicens-Vives, 2007
-Geografia Comunitat Valenciana (monografies). Oxford Educació, 1999
-C.VALENCIANA. Geografia. Ed.Anaya, 2005
- Diccionari de Geografia Física. TERMCAT. Barcelona, 2003.
