EL MARC FINANCER AUTONÒMIC DE L'ESTAT ESPANYOL
El model financer que regeix a les diverses comunitats autònomes respon a dos esquemes diferents. D'una banda, tot recollint les seues tradicions forals reconegudes a la Constitució de 1978, el País Basc i Navarra disposen d'un sistema de concert econòmic, el finançament del qual es basa en els ingressos obtinguts en la recaptació dels impostos estatals dins el territori concertat. Amb aquests recursos, les comunitats esmentades paguen a l'Estat els serveis que aquest conserva en els seus territoris.
D'altra banda, la resta de les comunitats s'acullen al sistema anomenat comú, regulat per la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (LOFCA). Dins aquest grup, podem establir una classificació segons el nivell competencial: les comunitats constituïdes per les vies establertes en l'article 151 de la Constitució, com és el cas de Catalunya, i les instituïdes per la via de l'article 143, com ara l'autonomia valenciana o la de Madrid que, per ostentar la capitalitat estatal, rep un tracte preferencial a banda del règim comú.
Evolució legislativa del sistema de finançament
El sistema de finançament s'ha anat configurant en el temps d'acord amb la progressiva assumpció de competències i serveis per part de les comunitats autònomes. El model de finançament va ser un tema cabdal en la constitució de les diferents comunitats autònomes, ja que era molt important que aquestes administracions comptaren amb els recursos suficients i amb plena autonomia de decisió per poder prestar uns serveis públics que són molt propers al ciutadà.
En els primers anys de configuració de les autonomies el sistema de finançament va consistir en un model per via de la despesa, és a dir, que l'Administració central transferia a les comunitats els recursos necessaris per a finançar les seues competències. L'objectiu era dotar les comunitats autònomes d'uns recursos suficients perquè pugueren prestar els serveis públics inclosos entre les seues competències. També es va incorporar al sistema de finançament la solidaritat entre les comunitats autònomes, la qual cosa va comportar la creació d'un fons de recursos amb un caràcter altament redistributiu: el Fons de Compensació Interterritorial (F.C.I.).
Progressivament, es van anar cedint els tributs a les comunitats, donant pas així als ingressos tributaris com a font de recursos autonòmics. De fet, ja en el primer redactat de la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (LOFCA) de l'any 1980 s'enumeraven els tributs que l'estat els hi podia cedir: l'impost de successions i donacions, el de patrimoni, el de transmissions patrimonials i actes jurídics documentats i la taxa sobre el joc.
Paral·lelament a aquest procés s'iniciaren els traspassos de serveis sanitaris i assistencials a determinades comunitats autònomes. Aquests serveis s'han finançat, des de l'inici, fins l'any 2001 mitjançant transferències de recursos, les quals provenien de diversos acords de finançament sanitari que determinaven el càlcul de les transferències que corresponien a cada comunitat autònoma i la seua evolució.
Tornant al finançament dels serveis comuns, els diferents acords varen començar a tractar i a incidir sobre la necessitat de dotar les comunitats autònomes de més autonomia financera i de corresponsabilitat fiscal. En un primer pas, es va assignar a les comunitats un percentatge de la quota líquida de l'IRPF declarada pels residents de cada territori autonòmic. Com a segon pas, es va augmentar aquest percentatge amb la cessió d'un tram de l'impost a les comunitats autònomes i se les va dotar de certa capacitat normativa sobre els tributs cedits, incloent-hi el tram cedit de l'IRPF.
.............................................................................................................................
L’ORGANITZACIÓ DE L’ESPANYA DE LES AUTONOMIES
a) Cada comunitat autonoma és regeix segons el seu estatut d'autonomia, aprovat per les Corts, que conté la denominació de la comunitat; la delimitació territorial; els noms, l'organització i la seu dels organismes autònoms; les competències assumides i les bases per al traspàs d'altres.
b) Les comunitats tenen competències o funcions en diversos assumptes.
- En uns casos són competències exclusives atorgades per la constitució (article 148): polítiques (organitzar les institucions d'autogovern); econòmiques (agricultura, ramaderia, pesca, muntanyes, boscos, caça, fires interiors, artesania, foment del desenvolupament); en infraestructures i transports (obres públiques, carreteres, ferrocarrils, ports, aeroports d'àmbit autonòmic); en ordenació del territori, urbanisme, medi ambient i habitatge; socials i sanitàries (assistència social, sanitat, higiene, protecció d'edificis i instal·lacions) i culturals, esportives i d'oci (museus, biblioteques, conservatoris i foment de la cultura, la investigació, la llengua pròpia, el turisme, l'oci, l'esport, etc.). Les competències exclusives assumides es recullen en l'estatut d'autonomia de cada comunitat. Les no assumides corresponen a l'Estat o són mixtes (l'Estat en fa la legislació bàsica i les comunitats fan el reglament i l'apliquen; i en altres casos, només l'apliquen).
- A més, les comunitats poden ampliar les seues competències assumint aquelles no atribuides per la Constitució en exclusiva a l'Estat (article 149). Les competències exclusives de l'Estat es refereixen a certes matèries considerades essencials per a la nació i no són susceptibles de ser transferides a les comunitats (per exemple, relacions internacionals; emigració i immigració; defensa; comerç exterior; deute públic; correus i telègrafs).
e) Les institucions d'una comunitat autònoma són les següents:
- L'assemblea legislativa o parlament autonòmic, elegit per sufragi universal.
- El govern autonòmic, amb poders executius. Les diverses àrees de govern es divideixen en conselleries, que són equivalents als ministeris estatals.
- El Tribunal Superior de Justícia.
- El president de la comunitat, elegit per l'assemblea i nomenat pel Rei.
- El govern central nomena un delegat del govern per dirigir l'administració de l'Estat en cada comunitat.
d) El finançament de les comunitats autònomes contempla un regim comú basat en la LOFCA (Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes, reformada el 2001) i un règim foral per al País Basc i Navarra.
- Les comunitats de regim comú es financen amb els ingressos següents:
• Tributs cedits per l'Estat. La LOFCA va establir des de 1996 el principi de corresponsabilitat fiscal, ampliat el 2001, pel qual l'Estat cedeix a les comunitats autònomes la percepció i gestió del 33% de l'IRPF (Impost sobre la Renda de les Persones Físiques); el 35% de l'IVA; entre el 40% i el 100% de certs tributs especials (com l'electricitat i les matriculacions de vehicles) i la capacitat normativa sobre alguns d'aquests.
• Ingressos aportats per l'Estat. Amb aquests es financen les competències assumides, els serveis socials i l'assistencia sanitària de la Seguretat Social.
• Ingressos propis. Procedeixen del patrimoni de cada comunitat autònoma.
- El règim foral afecta el País Basc i Navarra. Suposa que es financen amb els ingressos tributaris recaptats al seu territori per la seua pròpia administració fiscal i pacten amb l'Estat (mitjançant concerts o convenis) la quantitat que pagaran a l'Administració General de l'Estat. A més, a fi de corregir els desequilibris territorials, algunes comunitats reben altres ingressos procedents del Fons de Compensació Interterritorial i del Fons de Suficiència.
e) Les comunitats autònomes se subdivideixen administrativament en províncies i municipis. - La província és una entitat local formada per una agrupació de municipis. El seu òrgan de govern és la diputació, la missió de la qual és fomentar els interessos provincials, assegurar la prestació deIs serveis de competència provincial i coordinar i cooperar amb els municipis.
- El municipi és l'entitat bàsica de l'organització territorial de l'Estat. El seu òrgan de govern és l'ajuntament, regit per l'alcalde i els regidors. El municipi ha de prestar una sèrie de serveis als ve1ns, més variats com més gran és el nombre d'habitants: clavegueram, pavimentació, recollida de fems, etc.
- Les illes Canàries i les illes Balears mantenen una organització local especial, constituida per cabildos (illes Canaries) i consells insulars (illes Balears). A més, la Constitució permet la creació d'altres demarcacions submunicipals (com les parròquies asturianes i gallegues) i supramunicipals (com les comarques gallegues, catalanes i aragoneses; les merindades navarreses; i les comunitats de vila i terra castellanomanxegues).
f) L'Estat de les autonomies es basa en la igualtat territorial: els estatuts no poden contenir privilegis o discriminacions en qüestions fiscals, salarials, de seguretat social, etc., i en la solidaritat (no pot aprofundir els desequilibris entre comunitats). L'Estat ha de vetlar per un equilibri adequat, desenvolupant polítiques autonòmiques que aproximen el nivell de benestar.
(MUÑOZ DELGADO, MªC.:
Geografia Batxillerat C.Valenciana Ed.ANAYA, pàgs. 384-386)
Financiación Autonómica por Leopoldo Abadía
.............................................................................................................................................
11/5/2008
EL REPARTIMENT DELS RECURSOS: ELS COMPTES DE LES AUTONOMIES
Un informe de Solbes certifica que Catalunya és massa solidària
El finançament aporta a Extremadura i Cantàbria 400 euros més per habitant que a la Generalitat. L'estudi adverteix que "no és raonable" penalitzar els territoris amb més capacitat fiscal
ENRIC HERNÀNDEZ. MADRID
L'aportació de Catalunya a la solidaritat interterritorial supera el que seria raonable. Així ho demostra un recent informe intern del Ministeri d'Economia, que encapçala el vicepresident Pedro Solbes, en què es fa balanç de l'evolució de l'actual sistema de finançament autonòmic. D'acord amb aquest estudi, el model presenta una greu perversió: les comunitats autònomes que més contribueixen fiscalment són les més mal finançades. Pel que fa a ingressos per habitant Catalunya se situa per sota de la mitjana, fins al punt que rep uns 400 euros menys que Extremadura i Cantàbria, per posar- ne només dos exemples.
Els experts de l'Institut d'Estudis Fiscals, un centre de reflexió dependent del Ministeri d'Economia, assessoren Solbes sobre la marxa de les polítiques públiques relacionades amb la fiscalitat i les finances auto- nòmiques. Un d'ells és l'economista Miguel Ángel García Díaz, que acaba d'avaluar els resultats de l'actual model de finançament fins a l'any 2005, últim exercici liquidat. Tant les estadístiques que exposa com les conclusions que extreu resulten demolidores, ja que revelen els profunds desequilibris que imperen en el finançament de les comunitats autònomes.
450 MILIONS ANUALS
A l'analitzar l'evolució del finançament per habitant a les 15 autonomies de règim comú, l'estudi constata que el vigent model discrimina territoris com són ara Catalunya, on la recaptació tributària és més alta que a la resta: "Les xifres corresponents al 2005 mostren un any més que comunitats que compten amb una elevada capacitat fiscal pròpia arriben al final del procés a una posició desfavorable sobre la mitjana". Aquest és el cas de la Generalitat, que el 2005 només va obtenir 1.950 euros per català, 64 menys que la mitjana de la resta de les autonomies. Només per aquest concepte, al qual s'haurien de sumar molts altres, l'excés de solidaritat de Catalunya ja puja a 450 milions anuals.
"Catalunya obté un finançament per habitant situat a prop de la mitjana (96,7 sobre 100), però segueix situada per sota, i fins i tot s'allunya lleugerament respecte a la posició aconseguida l'any anterior (97,2), consigna l'informe.
Tot i que molta gent defensa aquest desequilibri financer com un exercici de solidaritat de les comunitats riques, l'autor de l'estudi ho considera injust: "Igual que podia ser discutible en termes d'equitat que mantinguessin una posició privilegiada pel fet de ser més riques, tampoc és raonable, sota el mateix concepte d'equitat, la situació actual, en què es veuen perjudicades en relació amb la resta".
IGUALTAT EN ELS SERVEIS
Una vegada arribat a aquest punt, l'informe en poder de Solbes recorda que la funció del sistema de finançament és "garantir els recursos perquè els ciutadans puguin accedir a un nivell semblant de serveis públics quan fan un esforç fiscal similar, i no està pensat per cobrir les deficiències en la capacitat de generar riquesa". És a dir, que el model no hauria de privilegiar les comunitats pobres davant de les riques, sinó garantir que, a igual pressió fiscal, totes tinguessin els mateixos recursos per habitant per sufragar els serveis socials que presten.
LA FILOSOFIA DE LA GENERALITAT
Justament aquesta és la filosofia que emana de l'Estatut i que inspira la proposta de finançament que presentarà el conseller d'Economia, Antoni Castells, quan Solbes obri la negociació sobre el nou finançament: que l'anivellament de serveis se circumscrigui a la sanitat, l'educació i l'atenció social, cosa que reduiria al voltant del 25% l'esforç solidari que realitza Catalunya.
Encara més mal parades que Catalunya surten comunitats tan pròsperes com Balears (1.656 euros per habitant), Madrid (1.867) o el País Valencià (1.870), però també altres de menys desenvolupades com les Canàries (1.849) o Múrcia (1.918). Per contra, al rànquing de les més beneficiades se situen, immediatament després d'Extremadura (2.372), Can- tàbria (2.343) i la Rioja (2.319), amb una renda per càpita que ja voldria per a ella Andalusia: el seu finançament per habitant se situa més de 200 euros per sota.
L'informe analitza des d'una òptica molt crítica aquesta "dispersió dels resultats", que fa beneficiàries de la solidaritat territorial autonomies que, pel seu nivell de riquesa, haurien de ser contribuents netes. L'autor ho atribueix als pactes que el Govern del PP va segellar amb les autonomies perquè acceptessin aquest model el 2001. "Les regles d'ajust acordades en relacions bilaterals van desvirtuar els resultats finals", es lamenta.
Enllaços: Les balances fiscals, dossier de premsa
