Josep Polo de Bernabé Fabra i Borràs va nàixer a Quartell (Camp de Morvedre) amb els tres dotzes (12/12/12), és a dir, el 12 de desembre del 1812, on la seua família s’havia refugiat durant la guerra del Francés. Era fill de Manuel María Polo de Bernabé Fabra i Mundina i de la saguntina Peregrina Borràs Berenguer d’Entença i Borràs, però des de molt jove va viure a Vila-real amb els seus pares, ja que la seua família tenia moltes propietats urbanes i, sobre tot, agrícoles que li venien del seu avi el Majorat de Vistabella (En Josep Polo de Bernabé de Fabra i Arahute) però, sobre tot, de la seua àvia vila-realenca Francesca de Paula Mundina i Marco que tenia extenses propietats per tota La Plana, especialment a Borriana i Vila-real.
Josep Polo de Bernabé va ser un emprenedor pioner en moltes activitats econòmiques, sobre tot el primer amb el perfil d’industrial i llaurador ja que, a més de ser el primer empresari agrícola valencià en practicar una citricultura de mercat, ja en la edat madura arribà també a ser copropietari d’una taulellera a Onda (1879).
Quan era estudiant de Dret a la Universitat de València, va sentir-se atret per la política i va intervindre en actes públics i mítings de tendència liberal a Vila-real. Del 1843 al 1847 va formar part de l’Ajuntament de València com a tinent d’alcalde de la corporació presidida per José Campo, del Partit Moderat, és a dir el futur Marqués de Campo (1874), primer títol nobiliari concedit per Alfons XII.
El 1846 també va ser elegit diputat per Castelló a les Corts espanyoles, on va ser triat secretari de la mesa presidencial, reelegit durant diversos anys, arribant a ocupar la vicepresidència en les últimes Corts d’Isabel II. El 1848, Polo de Bernabé es va batre en duel amb el governador de Castelló, el famós poeta romàntic Ramon de Campoamor (1817-1901), en el context dels enfrontaments personals entre polítics conservadors i liberals, un combat entre egos on la sang no va arribar al riu, perquè el seny es presentà a última hora fins les mans dels contendents que en compte d’apuntar al rival, finalment, decidiren disparar a l’aire.
Membre de l’oposició conservadora a Narváez, el 1856 va ingressar al partit Unión Liberal, fundat pel general O’Donnell (1854) que ja no va abandonar fins la caiguda de la monarquia (1868) d’Isabel II. Amb la Restauració d’Alfons XII, va formar part del Partit Conservador de Cànovas i va presidir a les Corts la comissió de la llei electoral. El 1880 va seguir els centralistes i va ingressar en la Fusión Liberal, fins el 1883 quan es va afegir a l’escissió de la Izquierda Dinástica.
Durant la seua llarga trajectòria política, entre el centrisme i el conservadorisme, va aconseguir les següents distincions i càrrecs: senador vitalici del Regne, gentilhome de Cambra de SM. i cavaller de la Real de València, Gran Creu de l’Orde de Carles III, vicepresident del Congrés dels Diputats i secretari de la mesa presidencial.
Paral·lelament amb aquesta agitada activitat política, va atendre les nombroses propietats agrícoles heretades dels seus pares, recuperant-les de l’embargament a què havien estat sotmeses pels carlins als inicis de la primera guerra contra Isabel II quan van assaltar Vila-real. A les extenses finques de la Plana, hi va continuar a partir del 1835 la tasca ja iniciada per Manuel Polo, arrancant garrofers, vinyes i oliveres, i plantant tarongers de varietats primerenques com ara les clementines del terreny i les mandarines. Les seues propietats agrícoles superaven les 2.500 fanecades als termes d’Atzeneta del Maestrat i Vistabella del Maestrat, Borriana, Vila-real i Almenara a la Plana Baixa, a les quals s’afegien extenses plantacions d’arròs en alguns pobles de La Ribera. Va ser un gran impulsor de la taronja comuna a la Plana Baixa, en especial a Vila-real, una fruita que va exportar a França, Anglaterra, Alemanya i Suïssa.
Polo de Bernabé va impulsar la creació del port de Vinaròs i va forjar, des del Grau de Borriana, el futur del modern comerç amb Les Halles de París i diversos mercats anglesos, alemanys i suïssos. Una de les primeres marques de cítrics patentada a l’estat espanyol duia el seu nom. A finals de la dècada del 1860 exportava ja més de 50.000 caixes de cítrics.
Va ser un dels primers propietaris a emprar el guano del Perú (1850), substància formada per l’acumulació d’excrements, així com d’altres restes orgàniques produïdes per les aus a les costes sud-americanes) per adobar la terra i després els superfosfats i els adobs minerals, augmentant en gran percentatge la producció. També va experimentar amb altres cultius com ara la canyamel i el tabac. El 1870 va fundar a València la Compañía Anónima de Barrios Obreros, promotora de cases barates per a treballadors, conscient del paper que havia de representar el sector burgés davant les organitzacions obreres internacionalistes, molt abans de la publicació de l’encíclica Rerum Novarum (1891) pel papa Lleó XIII que proposava una tercera via entre els abusos del capitalisme liberal i el col·lectivisme marxista, donant lloc a l’aparició dels sindicats catòlics o amarillos.
Va passar llargues temporades a Vila-real, on després de vendre la vetusta mansió dels Mundina al carrer Major (que seria casino republicà al segle XX), heretada de la família materna del seu pare i que ell no va ocupar mai, va reformar al seu gust l’alqueria del Camí La Travessa -situada al carrer que, precisament, li va dedicar l’Ajuntament de Vila-real- hui convertida en Museu de la Ciutat, on va morir el dia 4 d’octubre del 1889, als 77 anys d’edat. Tot i que al cementeri de Vila-real, on va ser soterrat en un primer moment, continua havent-hi un cenotafi en la seua memòria, les despulles del prohom van ser traslladades el 20 de juliol del 1911 al panteó familiar de l’altar de sant Josep de l’església parroquial de Vistabella del Maestrat.
Del seu matrimoni amb la jove alcoiana Maria Almunia Rovira van nàixer tres fills: Robert, Araceli i Laura, la segona dels quals, coneguda popularment com La Pola, va heretar i malbaratar finalment totes les possessions familiars.
Gràcies a ell i sobretot a la seua filla Araceli, La Pola, molts vila-realencs han presumit de platja durant molts anys, encara que no fora cert. El seu paper com a agricultor interessat en la Revolució Agrícola que suposaren els cítrics al segle XIX amb l'agricultura comercial, o de mercat, és fonamental ja que va transformar la terra campa de vora riu, al costat del mar, en la pròspera Colònia Agrícola del Millars de la qual eren els propietaris dins del terme municipal de Borriana. El seu germà Francesc, al que se li suposa la introducció de la mandarina i d’altres varietats citrícoles a terres de La Plana, va publicar un treball (1846) sobre el guano i llur aplicació.
Maria Araceli Polo de Bernabé, és a dir, La Pola (vila-realenca nascuda, circumstancialment, a València, un 24 de juny de 1851), fou l’hereva del gran patrimoni familiar que, en pocs anys, va malbaratar pels avatars de la vida i, sobre tot, per allò de viure-la tan intensament i d’ací aquell que me quiten lo bailao que se li atribueix com a frase feta, ja que solia usar-la molt a sovint, sobre tot els darrers anys de la seua vida, abans de morir a Burjassot (1934) on està soterrada. Part de les terres de La Pola, entre les quals es trobaven les possessions a vora mar (en terme de Borriana), van ser venudes a una cosina seua, esposa d’un ric navilier valencià anomenat Vicent Puchol (sí, el del famós hort).
La llegenda de la platja de la Pola es construeix sobre la base de la Colònia Agrícola del Millars, una finca de més de 700 fanecades situada al delta del Millars que arribava a vora mar així com El Palaciet, una casa d’esbarjo que encara avui en dia podem admirar i on va ser soterrada la filla menor de La Pola, Gisela, que va morir molt jove i, per tant, quan encara li quedava el patrimoni de vora mar.
El 1880 se va publicar el poemari De Calabazas y Cabezas de Salvador M. Granés (1840-1911), il·lustrat amb caricatures de Perea i Luque i que acompanyen els poemes que ja havien sigut publicats el mateix any en la revista La Viña, dirigida pel propi Granés. Semblances de personatges, persones i personetes que figuraven o volien figurar en política, literatura, armes, ciències, tauromàquia, etc. on Polo de Bernabé també va ocupar la seua pàgina de la fama -concretament la 55- amb aquest breu poema:
Polo de Bernabé (D.José)
Dos polos tenia el mundo;
naciste tú, y ya son tres:
polo ártico, polo antártico
y polo... de Bernabé.
El 1949, enfront del convent de Sant Pasqual, l’Ajuntament de Vila-real li erigí una escultura de cos sencer, obra de Josep Ortells que es va alçar per subscripció popular encara que, en l’actualitat, després de la remodelació de l’entorn de la basílica ha estat col·locada al centre del jardí de la mateixa plaça. De tota manera, l’escultura va ser realitzada en bronze per l’escultor Ortells el 1935 amb l’encàrrec de l'alcalde republicà Usó Jarque, però no s’inaugurà fins el 1949 degut als problemes econòmics de la guerra civil i romania al vestíbul de les dependències municipals des d’aleshores, encara que el projecte inicial del gran escultor era afegir dos relleus laterals amb escenes relacionades amb el conreu de la taronja, amb un total d’11 figures, que només van arribar a prendre forma com a esbossos d’algeps, potser per les penúries de la postguerra que s’agreujaren amb la gran gelada de 1946.
La seua alqueria de Vila-real és avui en dia el Museu de la Ciutat, des del 17 de maig de 1994, al mateix carrer que porta el seu nom.
ANTONI PITARCH FONT.-
