A finals del 1935, concretament al mes de desembre, la Caixa, és a dir, la Caja de Ahorros de Villarreal, començava a experimentar el que seria el principi del seu final ja que es van adonar del greu desfalc que havien patit per part del seu corredor de borsa -i també prestador pel seu compte (açò se va saber després)- Joan Torroja Motlló, encara que, després del delicte, se va demostrar que no pertanyia a cap Col·legi d’agents de Canvi i Borsa, ni molt menys. L’individu havia desaparegut al mes d’octubre amb valors en dipòsit pendents de retornar a Caixa per un total de 2.136.116,28 ptes de l’època -poca broma!-, per la permissivitat i mala praxis del secretari de l’entitat César Hernández Ramos.
Aquest fet, a més de costar-li el càrrec al secretari que fou destituït el 29 d’abril de 1936, va posar l’entitat a la vora de la fallida, provocant l’alarma entre els impositors que acudiren, ràpidament, a retirar el seu capital, tot obligant la Caixa a suspendre el pagament dels reintegraments per manca d’efectiu per fer front a totes les peticions que se van presentar.
La Caixa estava ferida de mort i l’inici de la guerra civil al juliol la va acabar de rematar. L’1 d’octubre de 1936 el comitè de Defensa Nacional Antifeixista va nomenar una Comissió Delegada per a la Direcció i Administració de la Caixa, imposada pel Front Popular, formada per un president, Pasqual Reverter Girona, un secretari i un vocal. La darrera informació registrada d’aquesta comissió data del 14 d’octubre de 1936.
A l’entrar les tropes franquistes a Vila-real en juny de 1938, la Comandància Militar de Vila-real restitueix els consellers anteriors a la guerra civil el dia 5 de juliol. El nou Consell d’Administració, després d’avaluar la situació econòmica de la Caixa, va denunciar en un Informe la desaparició dels resguards dels dipòsits de valors, l’efectiu existent a la Caixa, els fulls diaris d’arqueig de la tresoreria, part del material de l’oficina i els valors propietat de l’Hospital municipal, entre d’altres. Els gestors del Front Popular van deixar a l’establiment un total de 1.325 ptes, és a dir, no res perquè la moneda de la República ja no tenia cap validesa ni valor de canvi.
En aquest Informe, el Consell d’Administració va arribar a la conclusió que, donada l’anguniosa situació en que havia quedat la Caixa, semblava impossible tornar a reiniciar la tasca financera, malgrat comptar amb el fitxer dels préstecs personals realitzats i el dietari dels venciments dels préstecs hipotecaris.
No obstant, el 30 de juliol el Consell d’Administració acordà sol·licitar un crèdit personal a la sucursal del Banc d’Espanya de Castelló per valor de 30.000 ptes ja que s’havien de realitzar obres urgents a l’edifici social. Així l’entitat va poder obrir al públic el dia 1 d’agost de 1938, tot començant a realitzar totes les operacions que permetien les circumstàncies bèl·liques, especialment en la reconstitució dels préstecs personals i hipotecaris.
Els nous consellers van ser elegits per la Junta General el 4 de setembre de 1938 i van prendre possessió el dia 7, encara que la majoria eren els consellers existents abans de l’inici de la guerra civil (llevat dels quatre que havien mort o desaparegut). Com a nou president se va designar a Pasqual Mezquita Badenes i el dia 26 de desembre foren tots reelegits per al bienni següent. El 8 d’abril de 1939, una vegada finalitzada la guerra, se va tornar part de la documentació i material de la Caixa que havia estat custodiat a la tercera sucursal de la Caixa i Mont de Pietat de València.
Al mes de maig de 1940, sent ja president Josep Ferrer Vilanova, és a dir, el que seria el darrer president de l’entitat, la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Castelló va mantindre converses no oficials amb la Caixa d’Estalvis de Vila-real per estudiar una possible fusió de les dues entitats, la qual cosa hauria suposat que la de Vila-real quedara com a sucursal de la de Castelló. De tota manera, encara que el Consell de l’entitat vila-realenca va donar la seua aprovació, els de Castelló van resoldre no fusionar-se mitjançant un escrit de 16 de juliol de 1940, perquè entenien que la Caixa de Vila-real tenia pendents massa assumptes judicials.
Davant aquest contratemps, el 29 de desembre de 1940 la Junta General d’Impositors se va reunir en sessió extraordinària per buscar una solució per normalitzar d’una vegada la situació de la Caixa d’Estalvis de Vila-real i recuperar el nom i el prestigi de l’entitat. Aleshores s’acordà, unànimement, restablir el normal funcionament de la Caixa amb el pagament immediat de les seues obligacions i el reintegrament als impositors de les quantitats que necessitaven en temps i mesura, autoritzant el Consell d’Administració per a gestionar tot el necessari fins aconseguir que la Caixa i Mont de Pietat de València -aquesta sí!- es fes càrrec de l’actiu i del passiu de la caixa vila-realenca transformant-la en sucursal d’aquella, tot facultant el seu darrer president, Josep Ferrer Vilanova, per gestionar el document públic on s’efectuava el traspàs i la cessió.
Amb aquesta decisió, l’entitat financera de València es guanyava la seua implantació al sud de Castelló i la possibilitat d’augmentar els seus beneficis des del primer dia, al no tindre que fer front a les obres que comportaria crear una nova sucursal per trobar-se amb un edifici emblemàtic i singular, així com un saldo existent en imposicions de sis milions i mig de pessetes. Com a contraprestació, la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de València devia fer front a més d’un milió de pessetes de dèficit que mostrava el balanç d’aleshores.
La signatura d’integració es va produir de manera satisfactòria per a totes dues parts implicades el 26 d’octubre de 1941, tot compensant així el gran dèficit que arrossegava la Caixa de Vila-real des del desfalc de 1935 i posant el punt final a una trajectòria molt meritòria amb els seus efectes positius, tant en l’aspecte econòmic com social, per a la Vila-real dels anys 30 malgrat la guerra civil.
El 1991, la Caixa i Mont de Pietat de València va absorbir la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Castelló, entre d’altres, passant a anomenar-se Bancaixa. Per una altra banda, al 2012 Bancaixa entra a formar part de Bankia i, finalment, Bankia és absorbida per Caixabank el 27 de març de 2021 tot ocupant l’emblemàtic edifici del carrer Major Sant Jaume inaugurat el 1933.
****
La Caixa d’Estalvis de Vila-real s’havia fundat l’1 de juliol de 1911 sota la protecció de la Comunitat de Llauradors, promoguda pel terratinent Josep Vicent Usó Latorre quan era president de la Comunitat de Llauradors i dirigent del setmanari gràfic El Agrario.
Els primers directius de l’entitat foren l’esmentat Josep Vicent Usó Latorre (president), Josep Arrufat Rochera (vicepresident), Joan Hernández Florència (secretari) i, com a vocals del primer Consell d’Administració, s’incorporaren distingides personalitats de la vida social local como ara Manuel Lassala Emo, Pere Vilanova Roca, Manuel Candau Notari, Vicent Amorós Ripollés, Godofré Gimeno Alcoi, Trinitari Verdià Girona, Santiago Verdià Iserte, Benjamí Sixto Miralles, Sandalio Soriano Sánchiz, Vicent Vilanova Goterris, Pere Broch Ortells, Ramon Pesudo Canós i Pere Meseguer Albella. El seu primer domicili social es va establir al número 10 del carrer de la Mare de Déu de Gràcia. Més endavant, l’1 de juliol de 1920 el Consell d’Administració acorda comprar, per 64.000 ptes, la casa número 2 del carrer Major Sant Domènec per a instal·lar les noves oficines.
L’any 1924, l’entitat aconsegueix un rècord en matèria de préstecs personals ja que es realitzaren un total de 1.549 operacions per un capital de 2.584.400 ptes, tancant-se l’exercici amb un saldo anual de 31.725,19 ptes que, sumat als saldos dels anys anteriors, formaven un capital propi de l’entitat de 153.363,99 ptes.
Malgrat la nefasta campanya tarongera del 1926-27 per les gelades, la Caixa seguia millorant les seues infraestructures tot passant de ser inquilina a propietària per l’adquisició de la casa social que ocupava des de feia 13 anys per la quantitat de 50.000 ptes, més 2.670 de drets notarials satisfets el 24 de febrer per escriptura atorgada per Na Josepa Renau Pascual davant el notari En Godofré Gimeno Alcoi.
A partir de 1928, sent president el prestigiós metge vila-realenc Joaquim Coret Moreno i una vegada superada la crisi tarongera, s’observen nous impulsos econòmics que porten al Consell d’Administració a l’acord del 6 de maig per construir un nou edifici per a la seu social de l’entitat, tan digne com mereixia la importància que havia adquirit La Caixa i, a la vegada, útil per afrontar les modernes exigències financeres i generals de la societat vila-realenca. Aquesta seu s’havia d’enlairar sobre el solar que ocupaven les dues cases adquirides a l’entrada del carrer Major Sant Jaume, als números 52 i 54, després de fer-li l’encàrrec al prestigiós arquitecte Eugeni Pere Cendoya Oscoz que, ràpidament, va procedir a la realització de l’avantprojecte i del pressupost mentre se nomenava una comissió per a supervisar els treballs preliminars de la construcció. Però les obres encara tardarien uns anys en començar davant la necessitat de crèdit per a tan magne projecte, així el 14 de juliol de 1929 les oficines de la Caixa es traslladaren provisionalment a la casa número 5 de l’avinguda d’Alfons XIII, és a dir, l’actual Passeig de l’Estació que els republicans rebatejaren com a carrer Blasco Ibáñez.
Tres anys més tard, ja en temps de la 2ª República, el 12 de novembre de 1933, s’inaugurava la nova seu social. D’aquesta manera, al carrer Major Sant Jaume, millor dit, al número 54 del carrer Ferran Gasset (com s’anomenava des de 1931, amb el nou Ajuntament republicà de Manuel Usó Jarque) es va enlairar un edifici d’una grandiositat i un eclecticisme generalitzat, massís, contundent, sòlid i funcional per destinar-lo a administrar les finances locals. L’edifici presenta a la part superior de la façana una escultura al·legòrica academicista, tallada en pedra per Josep Ortells López, amb una estructura piramidal que representa l’Estalvi protegint el Treball i la Família.
El 15 de juliol de 1928, el Consell d’Administració va aprovar el Reglament especial del fons de previsió per als empleats, concedint-los pensions de jubilació en vida i, als seus familiars, pensions de viudetat i orfandat després de finats.
El 1929, per a potenciar l’estalvi, es va implantar un incentiu social que consistia en repartir guardioles metàl·liques mensualment als imponents més distingits en la pràctica del xicotet estalvi, una pràctica que va perdurar durant molts anys.
Acabant l’any 1932, l’11 de desembre es va celebrar la Junta General d’Imponents per al nomenament dels que formarien el nou Consell d’Administració per al trienni 1933-35 tot reelegint com a president a Joaquim Coret Moreno que, a l’any següent, 1933, va canviar la imatge corporativa de marca que s’havia mantingut des de la fundació amb el segon i darrer logotip de la Caixa.
Davant la petició de nombrosos clients de Betxí, el 2 de gener de 1935 se va instal·lar una sucursal en la població veïna que va estar operativa fins el 6 de juny de 1936 quan ja havia amainat la clientela degut, sobre tot, al desfalc de l’any anterior.
ANTONI PITARCH FONT.-
Font.- Caja de Ahorros de Villarreal (1911-1941). Historia y obra social de Carlos Capellino Carlos i Francisco José Guerrero Carot. Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura, nº 89, 2013
