El Mestre Goterris va nàixer el 27 de maig de 1873 a la casa familiar del carrer de l'Hospital (actual número 15 del carrer Artana) de Vila-real. Els seus pares, Ramon Goterris Cubedo i Conxa Sanmiguel Broch, es dedicaven a les feines del camp i van tenir 10 fills. Les necessitats de la nombrosa família van obligar a Josep i els seus germans a treballar tan sols uns mesos després d'iniciar els seus estudis a l'escola. No obstant això, des de molt xicotet va mostrar una incipient inclinació cap a la música, malgrat l’oposició dels seus pares que no veien la dedicació de músic com una professió per guanyar-se la vida, a més de ser poc reconeguda socialment.
Així i tot, va aprendre de forma autodidacta a tocar la guitarra, instrument pel qual es va decantar per l'admiració que li professava al gran geni de la guitarra Francesc Tàrrega. Però aquesta dedicació es va truncar quan va haver de marxar a complir el servei militar com a soldat a la Guerra de Cuba. De tota manera, durant la seua estada a l'illa caribenya va ser reclamat per un dels caps militars per ensenyar guitarra a la seva filla, generant una simpatia pel músic que va afavorir la seua ràpida llicència per poder tornar a Vila-real, on va contreure matrimoni amb Vicenta Rambla Rovira el 10 de maig de 1899 a l'Església Arxiprestal de Sant Jaume.
D'aquest matrimoni van nàixer dos fills, Vicenta i Josep, qui seguirà els passos de son pare en la música. Aleshores, la família Goterris va establir el seu domicili a la casa número 43 del carrer Bisbe Rocamora, on encara avui es poden apreciar al balcó unes forges decoratives amb motius musicals.
En el canvi de segle, del XIX al XX, inicia la seua formació en la composició musical, animat per companys i amics. Estudia harmonia amb Julián Domínguez, qui llavors era director de la banda de música local, i contrapunt i fuga amb José Llurba, professor de música de Borriana.
També va provar sort de guanyar-se la vida com a músic a Madrid sense massa èxit, tot i algunes satisfaccions com el reconeixement del Centre Aragonés que el va nomenar professor numerari de guitarra i bandúrria. El 26 de maig de 1906 va poder acompanyar al seu admirat mestre, Francesc Tàrrega i Eixea, i al deixeble Daniel Fortea en l'únic concert públic que el gran guitarrista va oferir a Vila-real, al saló de sessions de la Comunitat de Regants.
El 6 de maig de 1911 va començar com a Director de la Banda de Música local, elevant el nivell musical dels seus components i portant-la a participar en nombrosos recitals i competicions regionals. Igualment va ser promotor i educador de la Banda de Música de Les Alqueries, donant formació musical en cada instrument a tots els seus components. Tot i això, el treball de Goterris al capdavant de la banda va ser impecable. A més d’acabar amb els conflictes interns que es venien donant des de feia molt de temps, només dos anys després va aconseguir el seu primer èxit al capdavant de l'agrupació: el segon premi i un premi addicional en el certamen celebrat a Borriana al setembre de 1913. Aquest premi es repetiria en 1915, any que també aconsegueixen el primer premi de la segona secció en el certamen de bandes civils celebrat a València al juliol. Tots aquests satisfactoris mèrits van ajudar Goterris a que els músics vila-realencs reconegueren la seva vàlua, segons ell mateix afirma en una entrevista concedida a la revista Arte y letras.
Les obres més emblemàtiques i conegudes del Mestre Goterris són l’Himne a Vila-real (1910) que extrau d’un antic cant de batre recuperat recentment per Enric Gimeno Estornell (Muñoz Abad, 2018) amb lletra del poeta vila-realenc Francesc Moreno Gil i la Marxa de la Ciutat, premiada als primers Jocs Florals de la història de Vila-real (1922). Però la producció musical de Goterris és tant abundant com desconeguda, fins fa ben poc quan s’ha començat a catalogar les seues obres amb una metodologia, diguem-ne, més professional i s’han rescatat algunes peces per al gran públic, com ara El dragón de fuego (1920), òpera en tres actes sobre un drama homònim de Jacinto Benavente i llibret de Francisco Moreno Gil de la qual vàrem poder escoltar un fragment dramatitzat en la darrera edició dels Premis Poble al mes de febrer (2024). Una de les primeres mesures que s’han pres en aquest sentit ha sigut la cessió, per part de la Unió Musical la Lira de Vila-real, de tots aquells fons sobre el mestre Goterris dels quals disposa a l’arxiu per tal que siguen custodiats a l’Arxiu Municipal de la ciutat, on es digitalitzaran i es conservaran degudament. Altres projectes per als anys esdevenidors continuaran aquesta tasca tan important com necessària.
Després d'haver dirigit la Banda de Música de Vila-real durant vint anys, va morir el 6 de maig de 1930. Al soterrar varen acudir músics de totes les Bandes dels pobles de la comarca, així com una escolta de la Banda Militar del Regiment de Castelló. La cerimònia va ser multitudinària perquè l'Ajuntament va declarar la jornada de dol oficial i les despulles varen ser portades als muscles fins el cementeri, on el poeta Vicent Sarthou va fer l'elegia fúnebre i la Banda local va interpretar la Marxa de la Ciutat en el seu honor.
El record de Josep Goterris va marcar moltes generacions de músics a Vila-real. Molt poc després de la seua defunció van començar una sèrie de moviments per reconèixer els mèrits del músic i perpetuar la seua memòria. Un dels primers va ser la recaptació de fons, mitjançant concerts, per a la construcció d'una làpida. L'èxit de la convocatòria es va veure reflectit en una obra de l'escultor Josep Ortells, inaugurada el 6 de maig de 1932 en el cementiri local, on encara es pot trobar. No obstant això, amb el pas del temps la seua figura va anar caient en l'oblit i caldrà esperar fins a 1964 perquè el músic done nom a un carrer, on s'establirà el conservatori que, des de la seva creació en 1983, també ostenta la denominació de "Mestre Goterris".
Va ser el primer alcalde democràtic, Baptista Carceller Ferrer qui fundà l’actual Conservatori de Música el 10 de desembre de 1979 que es va posar en marxa durant el mateix curs 1979-80, però, segons consta en l’acta de la sessió plenària de l’Ajuntament de Vila-real del 31 d’octubre de 1984, el centre d’estudis musicals passarà a anomenar-se Conservatori de Música Mestre Goterris. L’ordre de la Generalitat Valenciana del 4 d’agost de 1993 (DOGV del 15/10/1993) estableix el reconeix oficialment com a Centre autoritzat de Grau Elemental en aplicació de la LOGSE amb el reconeixement d’algunes assignatures de grau mitjà i, finalment, pel decret 3443/1998 del 26 de febrer de 1999 del Conservatori Mestre Goterris passa a ser Centre autoritzat de Música de Grau Professional, és a dir, la gran pedrera de joves músics vila-realencs que podran seguir el llegat de Tàrrega, Goterris, Barrachina i tants d’altres grans músics naturals de Vila-real.
Actualment, podem ampliar molta més informació sobre Josep Goterris i la seua extensa obra consultant una biografia, cada vegada, més completa sobre el gran Mestre vila-realenc de la música:
· Beltrán Cortés, Vicente (1984). Memorias. Inèdit.
· Calpena, F. (1915, 15 de agost). Conversaciones. Arte y letras, (11), 4-8
· Campos Micó, Oscar (2014). La música para piano compuesta por autores castellonenses hasta 1936: estilos, estudio crítico y análisis musical de las obras (tesis doctoral). Castellón de la Plana: Universitat Jaume I.
· Flores Sacristán, Onofre (2009). La banda de música de Vila-real (1848 - 2008). 160 anys d'història. Vila-real: Ajuntament de Vila-real.
· Muñoz Abad, Borja (2018). José Goterris Sanmiguel: catalogació de l'obra musical (TFT). Inèdit.
· Muñoz Abad, Borja (2018). L'aventura d'El dragón de fuego a Barcelona. Inèdit.
· Santos Andrés, Emilio J. (1990). El mestre Goterris. Assaig biogràfic. Vila-real: Ajuntament de Vila-real.
· Traver García, Benito (1918). Los músicos de la provincia de Castellón. Ensayo bio-bibliográfico. Castelló de la Plana: J. Barberá.
ANTONI PITARCH FONT.-
