El curs 1983-84 va ser el primer en que tots els escolars de les zones valencianoparlants rebien, oficialment, les primeres classes de Valencià acollint-se a la LUEV o Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià.
N’hi havia centres de Primària, com ara el de Betxí, on ja es donava Valencià com a optativa des d’uns cursos abans i, fins i tot, a l’institut d’Onda n’havia donat un professor vila-realenc, pioner tant en l’estudi com en la docència, com és Vicent Pitarch i Almela. Sí, el mateix que havia encetat, un 28 de maig de 1969, aquell primer programa de ràdio en Valencià anomenat “Nosaltres els valencians” en Ràdio Popular de La Plana amb seu a Vila-real i també havia donat cursos i cursets als Lluïsos, de forma quasi clandestina en aquells darrers anys del tardofranquisme.
Personalment, ho recorde molt bé, perquè aquell curs i el següent (1983-85) me’ls vaig passar impartint l’assignatura de Valencià al col·legi de La Huerta, malgrat la meua especialització en Ciències Socials, perquè érem escassos els professors amb el títol de Mestre de Valencià. No n’hi havia ni llibres de text, ni recursos pedagògics, i ens passàvem les classes cantant cançons populars, recitant dites i endevinalles o jugant al Corral de ma tia carabassera, coses que un servidor havia aprés dels iaios i que els alumnes del 80 desconeixien, majoritàriament, perquè s’havia tallat en sec la transmissió oral de la cultura valenciana amb l’arribada del televisor.
Gràcies a l’assessorament de l’amic Vicent Fausto i Manzano que feia de coordinador o assessor pedagògic i venia moltes vegades al centre, sobretot per una qüestió d’amistat, i també al recolzament de la inspectora Na Socorro Mercé, els mestres de Valencià de Vila-real vam constituir un Gabinet Pedagògic per a l’elaboració de materials escolars i, al final del segon curs, vam acabar organitzant el Primer Concurs Escolar de Redacció en Valencià del qual vaig tenir l’honor de fer de president del Jurat: amb vint-i-pocs anys, reconec que em va impressionar allò de repartir els premis assegut al silló de l’alcalde d’aleshores, el malaguanyat Enrique Ayet Fortuño.
Des d’aleshores, podríem dir que Vila-real ha sigut un exemple per a la majoria de ciutats i pobles valencianoparlants, ja que mai hi ha hagut polèmiques importants sobre la llengua, ni quan se va començar a retolar tots els carrers en Valencià, a partir del 31 de gener de 1990, ni quan se va crear la Regidoria de Normalització Lingüística i se va llançar, ara fa 25 anys, la publicació municipal FONT, íntegrament en Valencià, ni molt menys! Encara que el més important va ser aprovar per unanimitat de tots els grups polítics, en plenari municipal del 2006, el nom històric i, ara, oficial de Vila-real, acollint-se a les recomanacions de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i als estudis científics previs de toponímia històrica municipal.
Però, de tota manera, l’ús del Valencià també ha minvat a Vila-real durant els darrers 40 anys, degut, sobre tot, a l’allau immigratori dels inicis del segle XXI quan els immigrants dels anys 60 del XX ja estaven totalment integrats.
En el preàmbul de la LUEV es pot llegir: «Aquesta Llei tracta de superar la relació de desigualtat que hi ha entre les dues llengües oficials de la nostra Comunitat Autònoma […]. La finalitat última de la Llei és assolir, mitjançant la promoció del valencià, l’equiparació efectiva amb el castellà i garantir l’ús normal i oficial d’ambdós idiomes en condicions d’igualtat i desterrar qualsevol forma de discriminació lingüística». Per tant, com que la major part de la població era analfabeta en la llengua pròpia i, a més, el castellà ocupava tots els àmbits formals i públics, la Llei s’acordava per acabar amb totes aquestes desigualtats, garantir el coneixement del valencià a la població i difondre’n l’ús en els àmbits en què havia estat exclòs.
Ara, passats 40 anys i analitzant les nombroses estadístiques amb què comptem sobre l’ús i el coneixement de la nostra llengua, podem afirmar que la LUEV ha contribuït a alfabetitzar una part de la societat valenciana, però no sembla haver tingut molts efectes sobre les capacitats necessàries per fer créixer el seu ús.
Tal com hem observat, l’ús del valencià va augmentar fins a l’any 1995, en tots els àmbits, va baixar entre 2005 i 2010 i sembla estabilitzar-se a partir de 2015. Però la població valenciana parla menys valencià ara que fa 40 anys, especialment en els àmbits privats –a casa, amb els amics i a les botigues–, amb una diferència de 15 punts. En canvi, a les grans superfícies i al carrer, tot i que també s’usa menys, no minva tant (perquè ja és prou baix!).
Aquests resultats no són gens sorprenents, perquè si baixa el nivell de competència per parlar valencià, podem esperar que també baixe el seu ús. Només un terç de la població valenciana parla valencià a casa i/o amb els amics i només la quarta part l’empra a les botigues i el 20 % al carrer.
També hi ha grans diferències entre l’ús del valencià que fan els nascuts a la zona valencianoparlant i el que fan les persones que van nàixer en altres llocs. Del 40 % dels nascuts a la zona valencianoparlant que parlen valencià a casa als poc més del 3 % dels que van nàixer fora, és a dir, uns 40 punts de diferència. Al carrer, però, aquest marge es redueix a un poc més de 20 punts.
Els valencianoparlants per llegua materna reprodueixen un comportament que arrosseguem de dècades anteriors i que ens va totalment en contra si volem aconseguir viure en valencià: triar parlar castellà al carrer i usar el valencià només en contextos privats. Un comportament que els estrangers no semblen haver copiat encara (ja que els que parlen valencià a casa, ho fan en les mateixes proporcions amb els amics, a les botigues i al carrer).
L’ús del valencià no s’ha equiparat, ni de lluny, al castellà. Ben al contrari, les desigualtats entre les dues llengües oficials són cada cop més evidents. Per això ens convindria repensar la política lingüística i reflexionar sobre el paper de la llengua pròpia en la societat, com a element que ens uneix i cohesiona, que ens identifica i que ens diferencia. Però som una societat complexa i diversa, molt diferent de la de fa 40 anys, quan tot aquest procés de recuperació i difusió del valencià va començar.
També existeix la percepció generalitzada que el valencià està més o menys normalitzat a l’administració pública i a l’ensenyament. Però res més lluny de la realitat: el Valencià no és ni tan sols la llengua normal d’ús de l’administració de la Generalitat, la majoria de funcionaris no tenen domini de la llengua, les aplicacions i els models amb que treballen les distintes conselleries són en castellà de forma quasi exclusiva, mentre sempre s’han rebut orientacions per fer els treballs escrits o dirigir-se a l’administració en castellà. Malgrat totes les dificultats per atendre en Valencià, els cursos per aprendre la nostra llengua que organitza l’administració ofereixen un número limitat de places i la resta de cursos de formació contínua solen ser, majoritàriament, en castellà.
Si analitzem la situació en l’ensenyament, l’altre àmbit en què es percep una certa normalització de l’ús del valencià, ens trobem que el valencià ni tan sols és llengua vehicular en la majoria dels casos i que, com a molt, només el 30% de l’ensenyament preuniversitari es pot fer en la llengua pròpia.
Hi ha qui ha declarat que mai hi ha hagut tants valencianoparlants com ara, en nombres absoluts, però tampoc mai hi havia hagut tants habitants en territori valencià, és a dir, al País Valencià, a la Comunitat autònoma que té les arrels en l’antic Regne de València del nostre fundador, Jaume I, és a dir, el que ens va portar fins ací al segle XIII des de terres pirinenques, sobre tot catalanes, i ens va llegar la principal senya d’identitat, és a dir, la llengua. Si comprovem la densitat de valencianoparlants per km2, en canvi, comprovaríem que és molt més baixa que al 1983.
Amb tot, malgrat no tindre dades de 1901,podem afirmar que al començament del segle passat el percentatge de la població valencianoparlant respecte del total poblacional era molt superior a la població castellanoparlant, atés que en les zones valencianoparlants (les més poblades) el valencià era unànime o absolutament majoritari, fins l’arribada de les primeres onades migratòries de la postguerra.
També es pot adduir que abans la gent no sabia llegir o escriure en valencià i ara es pot seguir l’ensenyament en la nostra llengua, però també és veritat que la possibilitat de rebre classes en valencià es redueix conforme es puja en el nivell educatiu, fins al punt que en algunes universitats rebre l’ensenyament en valencià és veritablement impossible.
Pel que fa a la reciprocitat lingüística, fa anys que es va signar amb Catalunya però no es veu l’hora de fer-la efectiva, en canvi mai no s’ha signat res amb les Balears.
És evident que la normalització del valencià presenta unes grans diferències entre els grans nuclis urbans on l’ús del valencià a la llar és minoritari i les zones de concentració urbana mitjana o baixa on és majoritari a l’àrea valencianoparlant. També s’observen fortes diferències entre l’escolarització en valencià als centres públics (alta) i els privats (escassa) i entre les comarques del nord (alta) i les del sud (escassa).
Hi ha també diferències entre les distintes administracions locals pel que fa a la normalització del valencià i s’observen alguns avanços en la retolació, però continua pendent la normalització de les administracions de l’estat al territori valencià, especialment de la de justícia. També estan ben lluny de la normalització els mitjans de comunicació, les noves tecnologies, l’oci i l’atenció a les persones nouvingudes. Però també hi ha hagut espavilats que han cobrat subvencions per publicar en Valencià als seus diaris o revistes, en paper o digitals, quan l’únic redactor que dominava la nostra llengua era un programa informàtic de traducció que falla més que una escopeta: el Salt!
El que sí que sabem ben cert és que de 1983 al 2023 s’ha perdut un 10% dels parlants de la llengua (del 61,1 % al 50,9 %) i un altre tant en la comprensió (del 83,2 al 72,4 %), tot reconeixent que la part positiva és que ara comptem amb molta més gent, sobre tot jove, amb les habilitats lingüístiques acadèmiques de llegir i escriure, encara l’ús habitual i el coneixement oral ha patit un descens molt important. Per tant, la part negativa és que segueix augmentant una situació de diglòssia, on es fa servir el valencià només en situacions informals.
En alguns àmbits, parlar, escriure i llegir en valencià és impracticable o es converteix en una decisió quasi heroica que t’exposa a allargar els processos amb la incomprensió de molta gent: els valencianoparlants ja no tindrem problemes per expressar-nos amb naturalitat quan els funcionaris, tant de la Generalitat, com de les diputacions i ajuntaments (incloent docents, sanitaris, policies, jutges, bombers, etc.) que treballen al País Valencià coneguen la llengua pròpia de la nostra terra… O penseu que les lleis estatals no obliguen a saber castellà per entrar a l’administració? I tant que obliguen! Totes les llengües oficials són d’obligat coneixement, excepte la nostra (i la de totes les altres autonomies bilingües de l’Estat, que en són moltes).
Per tant, és urgent que es regulen tres qüestions primordials: la igualtat lingüística, el requisit lingüístic per a l’accés a les administracions de la Generalitat Valenciana i la reciprocitat dels mitjans de comunicació de l’àmbit lingüístic (Catalunya, València i Balears), si no volem que al 2083, quan arribem al centenari de la Llei d`Ús i Ensenyament hagem de celebrar-ho, conjuntament, amb el soterrar definitiu de la nostra llengua, i dels nostres avantpassats, per manca d’ús social, oral, escrit.
I recordeu, a casa, al carrer, al Jutjat, a l’Ajuntament, a l’Església, al Mercat, al Casino, al Sindicat... parlem valencià, la llengua del nostre poble!
***********
