Vila-real és una ciutat de la Plana Baixa amb més de 52.000 habitants i un equip de futbol de primera divisió que també ha brillat en competicions europees, ha guanyat l’Europa League de 2021 o ha plantat cara, també en Champions League, als millors clubs d’Europa com ara el Bayern de Munic, la Juventus de Torí, l’Arsenal de Londres, el Manchester United o el Liverpool.
Però, vos imagineu un poble de poc més de 15.000 habitants, sense cotxes ni vehicles a motor, on la majoria de carrers sense asfaltar eren per a jugar els xiquets quan eixien de l’escola? Doncs, aiixí era el poble on van créixer els germans Calduch.
Josep Calduch Almela va nàixer el 9 de març de 1900 a l’Hostal del Rei de Vila-real, una casa emblemàtica de la plaça de la Vila amb molta història. A banda de ser la seu dels reis de la Corona d’Aragó quan passaven per Vila-real (fins a la mort en una estança de la reina Maria de Luna el 1406), també va ser la ubicació de la farmàcia dels Calduch a partir de l’1 de gener de 1897, després d’haver-se instal·lat, provisionalment, a l’entrada del carrer Major Sant Doménec.
A la farmàcia de l’Hostal del Rei de Vila-real, no només nasqueren els tres darrers fills de l’inventor de la Suavina, Vicente Calduch Solsona, sinó que també va veure la llum el CD Villarreal, a la rebotiga, on Josep Calduch i els seus amics fundaren el club el 10 de març de 1923.
Després de la Guerra Civil, al traslladar la farmàcia a la ubicació definitiva del carrer Major Sant Jaume, 23, el bar La Granja ocuparà el lloc de l’antiga farmàcia i, una vegada desaparegut el CD Villarreal de Calduch, serà la seu oficiosa de l’equip que va prendre el seu relleu, és a dir, el Club Athlético Foghetecaz, després CAF Villarreal que, finalment, es va reconéixer amb el nom oficial actual, és a dir, Villarreal CF a partir de 1954 en un Madrigal remodelat, al temps de l’alcalde Peris, i amb una extensió de 104 x 65 metres.
Fins ben entrats els anys setanta del segle xx, el bar La Granja era el centre de reunió dels aficionats: allí es reunia la directiva, fitxaven els jugadors i es renovaven els abonaments dels seguidors cada temporada futbolística.
Però, anem per parts!
Els pares de Josep, el farmacèutic Vicente Calduch Solsona (1861-1922) que va obrir farmàcia a les Useres el 1880 i Leocricia Almela Ribés (1870-1902), la mestra del poble de l’Alcalatén, es van casar el 4 de novembre de 1886 i van baixar a Vila-real el 1889, quan ja tenien el fill primogènit Vicente (1887-1969), nascut a les Useres, criat a Vila-real i finat a Castelló de la Plana.
Els primers anys a Vila-real no van ser fàcils, ja que era un temps d’una alta mortalitat infantil, fins i tot entre les famílies més distingides, ja que si superaven el part encara quedava la difícil prova dels primers anys de vida. Així, l’inventor de la Suavina (segons consta en una fotocòpia, conservada per les seues netes, de les solapes d’un tractat de Química Orgànica que usava com a dietari escrit del seu puny i lletra) i la mestra de les Useres van arribar a perdre fins a sis fills: Álvaro Pascual (1889, als 18 mesos i 13 dies), Consolación Ramona (1890, als 23 mesos i 13 dies), David Amadeo (1892, als 10 mesos de vida), Consolación Ramona (1894, va viure un poquet més que l’anterior del mateix nom, ja que va faltar als 3 anys, set mesos i un dia), César (1895, als 8 mesos i 24 dies) i Leocrícia (1896, als 27 mesos).
Els altres tres germans, nascuts a la farmàcia de l’Hostal del Rei, van ser tots farmacèutics com el germà major i son pare i ja van morir de vells: Álvaro (1889-1980), el mateix Josep (1900-1996) i Manuel (1901-1981) que promocionaren l’invent del seu pare amb el nom inicial d’Ungüent de Vila-real.
Els xiquets de la primera dècada del segle xx es dedicaven a jugar al carrer, però també ajudaven com podien a l’economia familiar, encara que foren de bona casa, és a dir, de casa rica com ho eren els Calduch. Així, els tres germanets vila-realencs, Álvaro, Josep i Manuel començaven a jugar a fer d’apotecaris al laboratori familiar per a trobar les fórmules magistrals dels seus productes farmacèutics. Però, això sí, mai podien revelar el secret més ben guardat, és a dir, la fórmula màgica de l’Ungüent de Vila-real que, amb la seua popularització, es va anomenar Suavina i, a partir de 1916, Dermosuavina.
Als laboratoris Calduch també fabricaven un xarop pectoral i diferents tipus de tonificants que tenien fama de ser millors que l’oli de ricí per a combatre la tuberculosi, com ara el fosfoglicerol tiocolat i el iodat, l’Hemogenol Calduch contra l’anèmia i la clorosi, com a reconstituent femení, etc. Com a farmacèutic, Josep Calduch va crear diversos i populars medicaments, com ara el Liniment Calduch que era una loció tonificant per a la pràctica esportiva, unes pastilles per a la tos i la Denticina, un calmant de la dentició dels xiquets, mentre va continuar produint el popular ungüent durant tota la seua vida.
La fórmula original de la Suavina és un compost a base de greix i un perfum elaborat amb olis essencials de plantes i fruits mediterranis d’origen natural, com ara la taronja, el llimó o el mentol. Aquest agradable aroma cítric i mentolat aporta suavitat i frescor als llavis tallats per les inclemències de l’oratge.
Naturalment, també compartien, amb els amics, els jocs d’infantesa. Després d’abandonar el parvulari de les mongetes de la Consolació del carrer Major, van anar forjant amistats amb els companys de l’escola del Campanar i de la zona més cèntrica del poble, amb els quals jugaven per la plaça i els rocams adjunts al nucli urbà d’una vila plenament rural.
A l’estiu també solien fer la ruta de l’ermita per a nadar al Barco Voltat o la séquia Major i també per a investigar les coves i els abrics subterranis, recollint herbaris per a estudiar la flora riberenca del Millars on, sobretot, Josep i Manuel compartien la vocació pel món vegetal en general i no solament per les plantes que feien servir a casa per a la fórmula, magistral i secreta, de la Suavina, fent seu un paisatge i un passatge que ara mateix ja porta, merescudament, el nom del seu germà Manuel: el passatge del Botànic Calduch discorre per la vora del riu Millars des de l’ermita de la Mare de Déu de Gràcia fins al pont de Santa Quitèria, és una ruta botànica molt apreciada pels vila-realencs i excursionistes en general. Aquells xiquets de les primeres dècades del segle xx sempre jugaven al carrer, però desconeixien el futbol.
Després d’acabar els estudis primaris a Vila-real, Josep va cursar tot el batxillerat amb molt bones notes a l’institut de la plaça de Santa Clara de Castelló de la Plana, on solien matricular-se els fills de les famílies més distingides de la comarca. I, com gran aficionat al ciclisme, solia fer els desplaçaments amb bicicleta, pedalejant els set quilòmetres que ens separen de Castelló de la Plana o, de tant en tant, també amb la Panderola.
Per la plaça Major de Vila-real només solia passar, excepcionalment, algun cotxe. Les bicicletes, alguna moto i els carros tirats per les haques solien entrar i eixir de la vila al clarejar el dia o en fer-se fosc. Els carrers principals eren els únics que coneixien les llambordes o la llum de gas a les nits.
El 1916, Josep Calduch es va matricular a la Universitat de Barcelona per a seguir la tradició familiar i fer-se farmacèutic. A la Ciutat Comtal, no solament va aprofitar el temps per acabar la carrera el 1920 per a, posteriorment, fer el doctorat, sinó que va viure moltes experiències vitals que van conformar el seu caràcter curiós com a investigador i apassionat per tota classe de coneixements teòrics i pràctics: farmàcia, medicina, botànica, horticultura, ciència, biologia, física, música o esports.
Els germans Calduch, sobretot Josep i Manuel, van compartir pis a Barcelona per qüestions d’edat, ja que només es portaven un any. Aquell pis era el mateix que havia ocupat el seu pare quan estudiava Farmàcia al segle xix, on ara vivien les seues ties amb l’encàrrec de controlar-los i atendre’ls però, també, de complaure’ls amb una petició que avui en dia podria resultar estranya: que els feren beure un ou cru, cada matí, per reforçar les proteïnes al desdejuni, encara que això suposava pagar un poc més de lloguer.
A Barcelona, Josep va fer pràctiques de Microbiologia als laboratoris Turró on va assumir que la farmàcia havia d’estar sempre de guàrdia per a donar solucions als pacients, ja que també eren els obradors o fàbriques dels medicaments que preparaven a la rebotiga.
A Barcelona va conéixer moltes personalitats. Una de les que més el va influir i amb qui va fer una gran amistat fou el famós porter Zamora que era estudiant de Medicina, mentre jugava partits de futbol aficionat amb l’Espanyol, l’equip dels senyorets. Josep no es perdia cap partit de l’equip perico mentre jugava el seu amic, però Zamora va acabar acceptant una oferta del Barça quan Josep ja dubtava entre seguir, només, a l’equip dels senyorets o seguir la moda popular de fer-se del Barça. El fixatge de Zamora pels blaugranes va decantar, definitivament, Josep com a aficionat culer, ja que des d’aleshores es va fer un apassionat del Barça i del futbol.
Josep va arribar a cartejar-se amb personalitats de la talla d’un Premi Nobel com ara Albert Einstein que, segons testimonis familiars, va visitar Barcelona el 1923 influït per l’amistat epistolar amb Calduch.
Influït pel seu germà major, Vicente, va arribar a conéixer el mestre de la sarsuela Rupert Chapí del qual aprenia totes les lletres de les seues obres ja que, home de caràcter obert i alegre, es passava el dia cantussejant i, fins i tot, escrivint lletres pròpies a les quals acoblava la música de la cançó de moda.
La vida a una gran ciutat com Barcelona, la ciutat més cosmopolita d’Espanya en aquell moment, va obrir la ment del jove farmacèutic que, com un humanista del Renaixement, s’interessava per tota classe d’experiències culturals fins arribar a fer-se un expert en ràdio i altres aparells audiovisuals, una disciplina molt allunyada de la seua especialització farmacèutica.
Però, de tota manera, per a la història de Vila-real, el fet més transcendent fou la descoberta del futbol a Barcelona i el seu desig de fomentar tota classe d’esports al seu poble natal, començant per la fundació d’un club de futbol, l’esport de moda.
De tota manera, Vila-real havia començat a modernitzar-se des de, pràcticament, l’inici del segle xx, gràcies al mecenatge de personalitats il·lustres com ara Consuelo Font de Mora la Mayorazga, que el gener de 1909 inaugurava el seu Gran Casino del carrer Major, és a dir, el mateix any que el major dels germans Calduch, Vicente, va obrir la farmàcia a Castelló de la Plana, concretament al número 21 del carrer de González Chermá, després carrer d’Enmig. Però no va ser fins als anys vint quan, a més de la fundació del CD Villarreal per part de Josep Calduch, arribava la generalització de la llum elèctrica i l’aigua potable, així com la primera benzinera (1926), col·locada estratègicament a la plaça Major, és a dir, enfront de la farmàcia Calduch a l’actual plaça de la Vila, aprofitant l’encreuament entre la carretera de Borriana-Onda i el carrer Major per on transitaven les diligències i els primers cotxes que anaven de Castelló de la Plana a València.
A Castelló de la Plana, el germà major de Josep, Vicente Calduch fou president del Col·legi de Farmacèutics (1934-37) i regidor del Partit Republicà de Gasset Lacasanya, en què també militava l’alcalde de Vila-real Josep Usó Jarque, seguidor d’Alexandre Lerroux. Álvaro Calduch, pel seu compte, va obrir la farmàcia a Barcelona, però va acabar ingressant als prestigiosos laboratoris de la firma Merck. El 1922, en faltar el seu pare el 30 de juliol, Josep es va fer càrrec de la farmàcia de l’Hostal del Rei i mai va abandonar Vila-real com a lloc de residència. Per la seua banda, Manuel, també farmacèutic i prestigiós botànic, va obrir la farmàcia a Almassora tot i que acabà residint a Castelló de la Plana després de casar-se.
Una vegada instal·lat a la farmàcia de Vila-real, sense desatendre mai la seua professió d’apotecari, Josep es va dedicar a convéncer els seus amics de la importància d’aprendre a jugar a futbol i popularitzar aquest esport entre els vila-realencs. Així, quan ja tenia format un equip amb els seus distingits amics, tots de famílies benestants de la vila, l’endemà de complir els 23 anys, és a dir, el dia 10 de març de 1923 Josep Calduch va reunir-los a la rebotiga de la farmàcia per a fundar el Club Deportivo Villarreal.
Per a portar la pràctica del futbol endavant, va comprar 10 fanecades de garroferar, és a dir, 8.312 m2 al famós comerciant Benjamín Beltrán, per a construir el camp de futbol del Villarreal al costat de l’antic calvari del carrer de l’Ermita, a 500 pessetes la fanecada, és a dir, tot un dineral per a l’època.
El terreny de joc, d’unes dimensions de 92 x 47,5 metres, lleugerament superiors a les reglamentàries, va ser inaugurat el 17 de juny de 1923, encara que el CD Villarreal no va jugar allí el seu primer partit fins al 21 d’octubre d’aquell mateix any, nodrint-se del planter dels diferents equips i penyes locals.
Entre els equips locals que van anar formant-se, per la iniciativa de Calduch de fomentar el futbol, despuntava la Penya Arnau, fundada per Joan Tuixans, un fill del metge Joaquín Tuixans que treballant a Barcelona de metal·lúrgic també es va fer un apassionat del Barça, com Josep Calduch. Aquest equip portava el nom del jugador blaugrana Patrici Arnau Pericas i va assolir el caràcter de filial del primer equip de Vila-real ja que, als inicis, a més dels amics de Josep Calduch, només podia fer equip a partir de jugadors aficionats de les colles i penyes que, a poc a poc, anaren formant-se a partir de la fundació del CD Villarreal.
El 1925 es batejà el camp de futbol amb el nom oficial de camp del Madrigal, amb el nom de la partida municipal on s’ubica. Després d’arribar al primer centenari, del camp de futbol podem afirmar que, cent anys després, només tres camps d’Espanya segueixen ubicats al mateix lloc: el Molinón de l’Sporting de Gijón, el Mestalla del València i el Madrigal, ara Estadi de la Ceràmica, del Villarreal CF.
El jove Calduch era un enamorat de la modernitat i, sobretot, del nou esport de moda, el futbol, de manera que, abans de fundar el club, ja havia organitzat partits a Vila-real durant les vacances: a l’era de Patxuga, al velòdrom, a la plaça de l’Estació o al famós camp de Galindo. Però la seua passió per l’esport anava més enllà del futbol, ja que aquell 1923 ja tenia l’objectiu de fomentar tots els esports segons consta en la carta fundacional del club.
D’acord amb la visió de Calduch, el Club Deportivo Villarreal va nàixer amb la idea que els tretze amics i socis fundadors havien de ser majoria en la primera Junta Directiva, fins que la societat arribara a la maduresa, per evitar desviacionismes en els objectius perseguits. Aquest grup promotor inicial va estar format per dos dels germans Calduch (Josep com a president i Manuel, el botànic, com a mà dreta), Carlos Calatayud Jordà (vicepresident i primer tresorer), José Martínez Aguilar (primer secretari), els germans Arrufat (Pascual i Delfín), Vicente Cervera, Víctor Fenollosa, José Ramón Herrero, Pedro Perona, Alfonso Saera, Juan Sichet i Pascual Díaz com a vocals.
Per a la constitució de la societat es va prendre com a model el Reglament del València CF i l’uniforme esportiu va ser samarreta blanca i pantalons negres, és a dir, el mateix equipatge que el CD Castelló (fundat el 1922) i el València CF (fundat el 1919).
Calduch tenia molt clars els referents valencians del club, com també ho demostra, no solament als Estatuts, sinó en altres detalls emblemàtics com ara el primer escut que estava format per un triangle blanc i negre sobre la senyera de quatre pals rojos sobre fons d’or, l’històric símbol del poble valencià, també fou Josep Calduch el responsable del disseny original d’aquesta imatge corporativa que ha anat evolucionant al llarg de la història sobre la base de l’original que, per cert, també recorda l’escut de Vila-real, la ciutat a la qual representa.
En el moment de la fundació, el camp del Madrigal comptava amb 600 localitats de seient per al públic. El recinte esportiu era un terreny dur, amb moltes pedres. De fet en els anys trenta, abans de començar cada partit, els jugadors locals voltaven pel camp per fer un curiós escalfament que consistia a recollir pedres, per a evitar perills a l’hora de les caigudes que sempre hi ha en un esport col·lectiu.
El camp, ja propietat de Calduch, es va llogar al club per dues pessetes diàries, és a dir, per una mensualitat de 60 pessetes, però el lloguer mai arribaria a les butxaques del president fundador a causa del mal estat de les finances del club i perquè el president tampoc tenia pretensions de fer negoci amb la seua passió esportiva.
El Madrigal va ser inaugurat el diumenge 17 de juny de 1923 amb la benedicció de mossén Juan Bautista Dualde i el servei d’honor per part de l’alcalde de l’època, Manuel Usó Jarque (que va repetir com a primer regidor el 1931 amb l’adveniment de la República).
En aquella ocasió es va disputar un partit entre dos equips de la capital de la Plana, el CD Castelló i el CD Cervantes, amb resultat de 4 a 1 a favor dels primers. Aquell mateix any també es va inaugurar el camp del Sequiol, a Castelló de la Plana.
Però quatre mesos després de la inauguració, el general Miguel Primo de Rivera va donar un colp d’estat que va fer ajornar el debut del Club Deportivo Villarreal al seu camp fins al 21 d’octubre de 1923 quan, finalment, es va jugar el primer partit com a equip federat: un partit de caràcter amistós contra el Red Star (Estrella Roja) de Castelló. La primera alineació vila-realenca de la història va estar formada per José Sichet, Vicente Cervera, Joaquín Cabrera, Alfonso Saera, Juan Guinot, José Guinot, Manuel Calduch, José Díaz, Delfín Arrufat, Alfredo Escrig i Pascual Arrufat.
En aquella època la pràctica del futbol era amateur, fruit de l’afició a l’esport, encara que, en ocasions extraordinàries, els jugadors podien arribar a cobrar primes. Així, per exemple, es va pagar un duro de prima per haver derrotat l’Atlètic de Torrent (3-0).
Els primers anys d’existència del club també es van produir alguns traspassos sonats, com ara el de Garcia Díaz al CD Castelló, o el fitxatge el 1924 de Vicente Agost com a entrenador i jugador que, excepcionalment, va arribar a cobrar l’extraordinària suma de 15 pessetes per partit. Agost tenia una passió pedagògica per ensenyar a jugar bé.
El Villarreal de Calduch es va situar de ple en el futbol regional valencià, on també va destacar José Pesudo Escuder com a entrenador. Josep Calduch Almela sempre va ser un gran aficionat als esports. En canvi, la seua constitució d’home prim i espigat, però poc musculós, no li va permetre dedicar-se a fons a la pràctica del futbol. En els inicis de l’equip va proposar, infructuosament, utilitzar la tàctica defensiva de la cadena rodant, de manera que els dos defenses centrals, els dos centrecampistes i els dos interiors es cobrien mútuament la posició, quan s’avançava amb el baló.
Després d’acabar el doctorat en Farmàcia, el 1925 es va casar amb la seua nóvia, Delfina Arrufat Cortés, de família molt arrelada a la societat vila-realenca, amb la qual va tenir quatre fills: Delfina, Gloria, Carmen (+) i José Álvaro (+).
Als anys trenta, Josep Calduch ven el camp del Madrigal a Vicente Marmaneu i es dedica a introduir la ràdio a Vila-real, important aparells alemanys i holandesos que venia a la rebotiga de la farmàcia. També va començar a col·laborar assíduament amb Els XIII, oferint el seus coneixements tècnics i musicals, el cinema Tàrrega o amb l’Associació de Filles de Maria del Rosari a la qual pertanyia la seua dona, Delfina, sobretot a l’octubre quan la festa principal necessitava del seus micròfons i altaveus per aconseguir una sonoritat més solemne. Home tolerant, de conviccions republicanes i laiques, mai es va negar a col·laborar amb les festes tradicionals de Vila-real, tant religioses com paganes.
Aquesta nova especialització del farmacèutic el va portar a viatjar fins als Països Baixos (1932) on la multinacional Philips el va convidar a visitar les seues instal·lacions i, a la vegada, tractar de fitxar-lo infructuosament per a la seua empresa. Josep Calduch va ser dels primers vila-realencs a tenir cotxe propi, concretament de la marca Opel, però de segur que a Amsterdam va viatjar amb avió.
La primera data important del club és el 15 de desembre de 1935 quan el CD Villarreal es proclama campió de la Primera Regional Valenciana, per a disputar, a continuació i a doble partit, l’eliminatòria de promoció d’ascens a la Segona Divisió (no existia encara ni la Tercera) que va acabar amb derrota contra el Cartagena, un rival molt superior format per jugadors professionals.
De tota manera, l’estiu de 1936 va arribar la nefasta Guerra Civil que, a banda d’acabar amb les esperances de viure en pau de tots els vila-realencs, també va acabar amb el futbol, amb massa vides humanes i amb la prosperitat econòmica que havia experimentat Vila-real des de principis de segle, amb el boom de la citricultura.
L’etapa de la Guerra Civil va deixar el camp esportiu en runes, fet un solar, ja que les tropes franquistes van bombardejar la zona del Madrigal, assíduament, tal vegada perquè, al costat, es trobava el centre de transmissions del bàndol republicà al col·legi de Carmelites, separat del camp, només, pels terrenys de l’antic cementeri.
Així, el fundador del club, Josep Calduch, un home d’idees avançades per al seu temps, va ser una víctima més de la intolerància i les enveges, durant la guerra per part dels milicians d’esquerres i durant la postguerra per la dura repressió del règim de Franco.
Calduch era militant del Partit Republicà Radical i afiliat al sindicat socialista UGT, però compartia amistat amb els veïns de qualsevol ideologia i convicció. Com a republicà resultava sospitós als ulls dels militants del Front Popular, coalició d’esquerres que va guanyar les eleccions generals de febrer de 1936, de la qual els republicans de Lerroux, com l’alcalde Usó Jarque o el mateix Calduch, més moderats, no van formar part. I com a ugetista va ser acusat de col·laborar amb el nou alcalde del PSOE, Pascual Cabrera Quemades, amb qui no solament tenia una gran amistat sinó que, fins i tot, va arribar a acompanyar-lo el setembre de 1936, amb el seu cotxe, en dues expedicions fins a Madrid, per portar medicines i provisions als soldats combatents del front de Somosierra.
Més endavant, amb la radicalització de la guerra i els enfrontaments a la rereguarda entre membres de l’anomenat bàndol roig que van portar a la dimissió de Cabrera Quemades, la família dels Calduch va patir la confiscació del cotxe i la majoria dels seus béns. Fou aleshores quan van decidir traslladar-se fins a Aielo de Malferit, un poble valencià de la Vall d’Albaida on van acabar de passar la guerra fins a l’arribada dels anomenats nacionals o de Franco.
En tornar a Vila-real, el 1939, per la seua defensa de la legitimitat republicana, Calduch va ser condemnat a presó preventiva pel Tribunal de Responsabilidades Políticas del govern feixista de Franco.
El procés de Josep Calduch consta en el Consell de Guerra Sumaríssim 4218-C, lligall 204, que es conserva actualment a l’Arxiu de la Subdelegació de Defensa de Castelló. La condemna era de nou mesos de reclusió, a la presó de la capella de la Sang, a Vila-real, on va entrar el 14 de juliol de 1939. Posteriorment, se li va concedir presó atenuada al seu domicili, és a dir, a la farmàcia del carrer de Sant Jaume, 23, des del 6 d’octubre de 1939.
El seu germà Manuel, és a dir, el botànic Calduch, i els seus amics Alfonso Saera i Antonio Díaz, membres també de les primeres juntes del Club Deportivo Villarreal van ser condemnats el 1939 a la sanció de «inhabilitación absoluta perpetua para el ejercicio de cualquier cargo del Estado, corporaciones públicas u oficiales y consejos de administración de empresas privadas», per haver sigut membres de la lògia maçònica Sol Naciente de Vila-real, activa a la població entre 1925 i 1936 al Casino Republicà que, avui en dia, tots coneixem com la Casa dels Mundina. Al febrer de 1936, al guanyar les eleccions el Front Popular, l’activitat de la lògia va disminuir quan van expulsar de l’Ajuntament als membres de la Gestora Municipal de 1931, encapçalada per Manuel Usó Jarque, també maçó, i conformada en la seua majoria per membres del Partit Radical.
Justament va ser una declaració d’Usó Jarque davant l’esmentat Tribunal, el 5 d’octubre de 1939, la que va fer possible una nova sentència, que va permetre a Calduch patir presó atenuada al seu domicili. Usó va negar la filiació maçònica de Josep Calduch i la sentència definitiva va reconéixer la irrellevància penal dels fets jutjats. Mesos després es va produir la sentència absolutòria, emesa a Borriana pel coronel Batlle (1 de març de 1940) i, finalment, la llibertat definitiva, el 15 de març de 1940.
Dos anys després, l’Ajuntament franquista de Balaguer Avellana va adquirir per 36.000 pessetes (216 euros actuals, però molts diners a la postguerra) els terrenys enrunats del camp de futbol, per a reconvertir-lo en camp municipal d’esports.
Però Josep Calduch sempre va seguir lligat a l’esport i també va ser promotor, a la postguerra, és a dir, a partir de 1940 del ciclisme, del primer equip de bàsquet de Vila-real o de la pràctica del tennis i l’atletisme a la ciutat.
Després d’una primera meitat dels anys quaranta de letargia, l’empenta de Calduch i del consistori vila-realenc va animar una colla d’aficionats a federar-se, així el Club Atlético Foghetecaz que ja funcionava des de 1942 i es reunia al bar La Granja, antiga seu de la farmàcia Calduch, es va federar oficialment el 1946 amb un nom que, en principi, pareix estrany, però que es correspon amb les inicials dels cognoms dels seus fundadors: José M. Font (FO), Agustín Gil (G), Diego Herrero (HE), José Teuler (TE), Pascual Català (CA) i Sebastián Zaragozá (Z) que van portar endavant el projecte del club iniciat per Calduch i, per falta de proveïment, van canviar la samarreta blanca per la groga (1947), uns anys després el pantaló blau substituïa el negre (1956) i les calces blaves també s’imposaren, mentre el club començava a ser reconegut com a CAF Villarreal (1946) fins a reconvertir-se, finalment, en Villarreal CF (1954) als temps de l’alcalde Vicente Peris i quan Pascual Font de Mora Chabrera, futur president, comença a destacar com a futbolista.
Durant 46 anys, Josep Calduch va ocupar el càrrec oficial de cap local de Sanitat i, exercint com a tal, va efectuar una gran tasca hospitalària els anys de la postguerra, va assistir els malalts ingressats amb tracoma. Gran conversador i home sociable, va dedicar els caps de setmana a acompanyar el seu germà Manuel en les seues excursions.
També va ser una gran lector, aficionat al cinema i la sarsuela, sempre estava disposat a ajudar el seu amic Víctor Fenollosa a l’Agrupació Coral Els XIII o a prestar suport tècnic al cinema Tàrrega o, més endavant, al cinema Infanta i, fins i tot, col·laborant amb el Cine Club des dels seus orígens.
Com que va quedar sord quan encara era prou jove, solia fer-se acompanyar de les filles quan anava a veure una pel·lícula, de manera que els feia repetir les frases dels actors: «Què ha dit, Gloria?» solia preguntar en veu alta a la filla, quan tot el cinema restava expectant i en silenci.
De vegades, solia anar-se’n amb el cotxe, tot sol, a veure el futbol als pobles de la comarca quan jugava el seu Villarreal CF, però també acudia a les sarsueles de Castelló de la Plana o de la Vall d’Uixó.
Quan va tornar el futbol després de la Guerra Civil, ell i els seus amics es llogaven, cada temporada, una llotja de la vella tribuna del Madrigal per a seguir cada partit. Va ser testimoni dels ascensos de regional a tercera, de tercera a segona el 1970, dels ascensos a 2aB i altra vegada a segona, però va faltar un anys abans de l’arribada de Fernando Roig Alfonso al club i, per tant, no va poder gaudir, per poc, del primer ascens a la Primera Divisió i de la consolidació del club, del qual va posar la primera pedra, com un dels millors de la Lliga espanyola i d’Europa.
De tota manera, pocs reconeixements va rebre Josep Calduch en vida, llevat de l’homenatge per part del Consell Comarcal de la Plana Baixa d’Unitat del Poble Valencià (UPV) que li atorgà el 30 d’abril de 1995 el Premi Llibertats Nacionals per la seua defensa de la cultura, la llengua i les tradicions valencianes.
L’any següent s’acomiadava per sempre, era el 23 d’octubre de 1996. Però la iniciativa de Calduch, de fundar el CD Villarreal, és reconeguda com el rent que va propiciar el creixement de la massa social i futbolística de l’actual Villarreal Club de Futbol que ens ha donat tantes alegries, sobretot els darrers 25 anys, i segueix il·lusionant tanta gent, siga entre setmana, a Europa o cada cap de setmana en lliga.
Gràcies a l’Associació Cultural Socarrats he pogut accedir al testimoni de les filles de Josep Calduch, Delfina i Gloria, sense el qual hauria estat impossible recollir tantes dades i anècdotes sobre el seu pare, un avantpassat del que hem de sentir-nos orgullosos tots els vila-realencs, com sempre que descobrim veïns tan il·lustres.
Gloria i Delfina Calduch, març 2013
& & & & & & & & & & & & &
Webgrafia
-Arxiu de la Revista Poble:
www.revistapoble.net
-Associació d’Història i Estadística del futbol a Vila-real:
https://www.ahefav.com/
