Pasqual Bailón Yubero va nàixer a Torrehermosa (Saragossa) el dia de Pasqua de Pentecosta de 1540, és a dir, el 16 de maig, per la qual cosa fou batejat amb el nom de Pasqual i va morir en olor de santedat al Convent del Rosari de Vila-real el 17 de maig de 1592, és a dir, també en Pasqua de Pentecosta.
Fill d’uns humils llauradors, Pasqual Bailón i Isabel Yubero, fou el segon de sis germans (Joana, Pasqual, Francesc, Joan, Llúcia i Anna), encara que en va tenir tres més de l’anterior matrimoni de son pare que, al morir molt jóvens, no va arribar a conèixer-los.
De ben jovenet va començar a pasturar els ramats d’un veí d’Alconchel, al costat de Torrehermosa, el seu poble natal. Ací va entrar en contacte amb d’altres pastors, com ara Joan Aparicio amb el que va fer una gran amistat. Els dos passaven moltes hores junts i, encara que l’ofici de pastor és molt dur, tenia molt de temps que no volia deixar a mans de l’ociositat, així que va començar a ocupar el temps lliure amb l’oració, la tertúlia amb els companys d’ofici i els càntics a la Verge i el Santíssim.
Isabel, la mare de Pasqual, tenia un devocionari de la iaia del Sant i, com tampoc sabia llegir, li´l va donar al seu fill, el qual fent honor al tòpic de la tossuderia dels aragonesos va dedicar moltes hores intentant la lectura fins aprendre, no solament a llegir sinó també a escriure tot copiant versos i fragments. D’aquesta manera, segons les seues paraules, va reunir en un cartipàs tots els seus escrits per fomentar la pietat, els quals serien publicats a Toledo amb el títol d’Opúsculos de S.Pascual Bailón (1911).
Però tornem al principi. Alconchel se li va quedar menut a Pasqual, acabava de complir 18 anys i havia de decidir el seu futur. Sa mare ja havia faltat i encara que la seua madrastra, Maria García la Capellana, era una bona dona, quasi no li quedava res que el lligara a Torrehermosa, a més havia començat l’època de la transhumància i s’havia d’emportar els ramats cap a Andalusia. Al passar per Peñas de San Pedro (Albacete) va poder visitar a la seua germana Joana que estava servint als senyors García Moreno, però després de marxar als pocs dies va trobar-se un ramader a Almansa, el senyor Osa de Alarcón, que li va possibilitar treballar prop de la nova residència de la germana. Passat un temps va tenir una nova oferta de treball a Monforte del Cid, dos anys amb els ramats d’Aparicio Martínez d’on va passar a Elx a les ordres de Bartomeu Ortiz amb una ramat tan gran que necessitava buscar pastures fins Orito i tota la Vega Baixa.
Després d’un temps d’espera, on continuà treballant com a pastor per a Martí Garcia, un ric terratinent que li proposà adoptar-lo com a fill i llegar-li la seua hisenda, Pasqual renuncià a tot per a professar com a fraret el 2 de febrer de 1564 al convent franciscà de Nostra Senyora de Loreto a Orito (Montfort, Vinalopó Mitjà), un convent amb fama de modest per la senzillesa dels religiosos que l'habitaven. Vestí els hàbits a la ciutat d’Elx i professà al convent d’Orito el 2 de febrer de 1565.
Durant els quatre anys de pastor per terres manxegues i valencianes va fer grans amistats però, sobre tot, es va trobar amb els frares franciscans alcantarins. Després de passar per diverses cases de religiosos franciscans, i malgrat els consells dels seus superiors per fer-lo accedir al sacerdoci, va preferir romandre com a frare llec i desenvolupar humils oficis, com ara de porter, jardiner o mendicant d’almoines, eixint des d’Orito pels pobles d’Elda, Asp, Novelda, Agost, etc. on ja el coneixien des de l’època de pastor.
Pasqual viu al convent de Loreto fins el 1573 quan, després d’una temporada a Elx i Villena, és destinat a València, on s’estava fundant un nou convent alcantarí. Els cinc anys següents els passa d’un convent a un altre entre Villena, Elx, Jumilla, Aiora i Xàtiva, és a dir, uns anys molt moguts on, fins i tot, va haver de viatjar a l’estranger.
El 1576 el pare provincial necessitava enviar certs comunicats al general de l’ordre, Cristòfol de Chefontaines que aleshores es trobava a París, tot encarregant-li la missió a fra Pasqual Bailón que va haver de travessar tota la França calvinista i posar en perill la seua vida ja que va rebre atacs i moltes amenaces físiques, fins i tot, de lapidació per part dels hugonots. Però malgrat tots els entrebancs, va complir satisfactòriament l’encàrrec i encara que les ferides físiques cicatritzaren, els dolors al cos i a les extremitats l’acompanyaren per sempre.
Entre 1589 i 1592, als darrers anys de la seua vida, va residir al convent del Rosari de Vila-real on la seua fama de santedat, que ja havia tingut en vida, va atraure molts fidels i creients que segueixen visitant el Sant Sepulcre en l’actualitat.
Sobre la seua vida tenim moltes publicacions i referències, ja que al 1598 el seu superior i primer biògraf, el pare Joan Jiménez, escrivia la Chrónica del beato Pascual Baylón de la que van beure totes les posteriors, com ara la més completa i recent del Pare Pasqual Rambla Gil que va escriure San Pascual Bailón, patrono de todas las asociaciones eucarísticas, publicada per la Caixa Rural de Vila-real (1990).
El rei Felip II aprovà el procés de beatificació que fou potenciat durant el regnat del seu fill, Felip III, el qual, acompanyat de la seua esposa Margarita d’Àustria visità la tomba del Sant en 1599.
El 1674, el Papa Climent X va promoure el procés de canonització del beat Pasqual Baylón Yubero, el Consell Municipal de la Vila i la comunitat de frares alcantarins de l’ordre de Sant Pere d’Alcàntera (fundador que compta amb una espectacular escultura d’Ignasi Vergara exposada al temple del Sant, del segle XVIII) decidiren construir una capella junt a l’església del convent, acordant oferir el patronat d’aquesta al darrer monarca de la Casa d’Àustria. Fou beatificat pel Papa Pau V el 19 d’octubre de de 1618 i canonitzat per Alexandre VIII el 16 d’octubre de 1690.
Carles II establí el 1681 el Reial Patronatge sobre la Capella de Vila-real, actualment Basílica, on reposen les restes del Sant. Aquesta capella fou una de les joies predilectes del barroc valencià, però fou cremada i derruïda com la resta del temple durant el cruel i nefast agost de 1936 en plena guerra civil. Algunes peces de gran valor artístic i històric, d’entre els segles XVI i XX, salvades dels horrors bèl·lics romanen exposades a la sala museu del Pouet del Sant que també es conserva (de 1589), a la planta baixa de la Reial Capella. El Papa Lleó XIII el nomenà patró de totes les associacions i congressos eucarístics el 28 de novembre de 1897.
Des de 1917 és patró de Vila-real, també d’altres ciutats com ara la seua població natal de Torrrehermosa, Monforte del Cid o el llogaret d’Orito. És Sant titular de molts temples, parròquies i monestirs pel món, com ara el que hi ha al carrer del Doctor Moliner de la ciutat de València i, fins i tot, al Trastévere de Roma. També fou declarat patró de la Diòcesi de Sogorb-Castelló pel Papa Joan XXIII el 12 de maig de 1961, en inaugurar-se la nova diòcesi ja que fins aleshores Vila-real havia format part de la diòcesi de Tortosa.
El 17 de maig de 1992, durant les celebracions del quart centenari de la seua mort, s’inaugurà el nou Temple de Sant Pasqual i la Reial Capella, finalitzant-se un projecte de molts anys i modificacions amb la coordinació i l’aportació de les obres de l’il·lustre escultor Vicent Llorens Poy, presidint el rei Joan Carles I el trasllat de les restes del Sant al nou sepulcre d’argent que fou beneït pel Cardenal Vicent Enrique i Tarancón, fill adoptiu de la ciutat. Finalment, el Papa Joan Pau II li atorga al temple el títol de Basílica el 1996.
La restauració del santuari ha consolidat vestigis tan característics com ara el claustre, l’escalinata, la sala De Profundis i, al refectori, el seient que ocupava el Sant front al beat Andreu Hibernón. A les dues torres del campanar s’ubica un carilló de 72 campanes i un conjunt de 12 campanes de volteig, entre les quals hi ha la major campana de volteig del món finançades pel benefactor local Josep Gómez Mata.
L’actual Basílica de Sant Pasqual, des de la visita de Felip III, ha estat visitada per nombroses personalitats d’entre les quals destaquen el titulars del Reial Patronatge, com l’esmentat Felip III, però també Felip IV acompanyat del príncep Baltasar Carlos (retratat, com son pare, pel gran pintor de la cort, Velázquez). El candidat dels Habsburg a la corona d’Espanya, l’arxiduc Carles d’Àustria, acompanyat del general Peterborough (9 de març de 1707) en agraïment al suport de Vila-real en la causa austriacista. Carles III de Borbó i Maria Amàlia de Sajònia (segle XVIII), Carles IV i Maria Lluïsa de Parma (1802) acompanyats de l’infant Ferran (futur Ferran VII) i del rei d’Etrúria Lluís I amb la seua esposa Maria Lluïsa, així com el primer ministre Manuel Godoy. Ferran VII tornaria el 26 d’octubre de 1827. La reina Isabel II amb sa mare, Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies, i la infanta Lluïsa Fernanda en 1845. Isabel II també va repetir visita més endavant, acompanyada per l’infant Alfons (futur Alfons XII que, segons la tradició oral, s’enamorà de la bella Adela Lucia Almerich i, per això, molts conciutadans encara sospiten que Alfons XIII podria tenir sang de Les Alqueries de Vila-real). Malgrat el seu breu regnat, també Amadeu de Savòia va passar per Vila-real, concretament el 9 de setembre de 1871. El 8 de juliol de 1912, arribava al temple de Sant Pasqual la infanta Isabel de Borbó i Borbó, coneguda popularment com La Xata i l’esmentat rei Alfons XIII arribà el 1905, després haver-nos concedit el títol de Ciutat (24 de maig de 1904).
