1. El poblament urbà. Una aproximació a la ciutat
• El poblament és l’assentament humà en un territori. Aquest pot ser rural (pobles i viles) o urbà (ciutats).
• Els criteris per definir ciutat són:
– El nombre d’habitants. A Espanya una ciutat és una concentració de més de 10000 habitants.
– L’ocupació dels residents. Hi han de predominar les activitats del sector secundari i les activitats del sector terciari.
– La forma o morfologia. Ha de ser un medi construït, amb espais densament ocupats.
• Les funcions urbanes són les activitats que han fet desenvolupar les ciutats i canvienamb el temps:
– Residencial: és la que ocupa més sòl urbà.
– Comercial i financera: el comerç comporta altres activitats paral·leles (bancs, hotels...).
– Administrativa i política: constitueixen centres de l’administració i del poder polític.
– Industrial: impulsades per la industrialització.
Algunes ciutats destaquen perquè tenen una funció principal, que pot ser religiosa,cultural, turística...
• Actualment es podueix un creixement urbà accelerat. Les ciutats formen aglomeraciones urbanes, com ara:
– Àrea metropolitana: abraça una gran ciutat i la zona urbana que l’envolta.
– Conurbació: conjunt de diverses àrees metropolitanes que formen un continu urbà.
– Megalòpolis: la suma de diverses conurbacions.
• Com més funcions té una ciutat, més gran n’és l’àrea d’influència i el rang que ocupa en la jerarquia urbana.
• Els nivells bàsics de la jerarquia urbana mundial són:
– Metròpolis globals: influencien el món. Són seus d’empreses i d’organismes internacionals.
– Metròpolis mundials: tenen projecció internacional. Solen ser seus de multinacionals.
– Metròpolis nacionals: solen ser capitals d’Estat. Concentren un gran nombre de funcions i serveis.
– Centres regionals i comarcals: són ciutats de dimensions mitjanes i nuclis més petits.
• Entre els tipus de plans urbans destaquen: l’irregular, el radiocèntric i l’ortogonal.
• Les ciutats o urbs es caracteritzen per aquests trets:
– Són grans aglomeracions urbanes.
– Mantenen moltes desigualtats internes.
– Posseeixen alts nivells de desenvolupament gràcies a la concentració d’empreses amb un grau elevat de tecnologia i innovació.
– Són competitives entre si en un context mundial.
• Les ciutats dels països desenvolupats posseeixen un centre urbà, que a Europa és el nucli històric, una àmplia zona densament edificada i una perifèria d’urbanització difusa.
• Les ciutats dels països en procés de desenvolupament són enormes aglomeracions urbanes que tenen una densitat molt elevada, una urbanització espontània i equipaments escassos.
• A la ciutat preindustrial distingim:
– La ciutat antiga, amb origen en les colonitzacions grega i romana. Les urbs romanes tenien un pla ortogonal i infraestructures.
– La ciutat medieval, petita i emmurallada, amb carrers estrets i traçat irregular.
– La ciutat de l’Edad Moderna, de planificació ordenada, amb un traçat regular i nombrosos edificis. La capital de l’Estat va adquirir importància.
• La ciutat industrial va sorgir amb la construcció de les fàbriques. La població va augmentar ràpidament, es van derruir les muralles i es van construir els eixamples. Van sorgir els barris perifèrics.
• La ciutat postindustrial va sorgir a la darreria del segle XX. A causa de l'elevat preu del sòl al centre de la ciutat i a les noves comunicacions les activitats i la població s'escampen i s'hi formen àrees i regions metropolitanes.
• Les ciutats espanyoles se solen ordenar segons una jerarquia de ciutats, d’acord amb la població, les funcions urbanes i l’àrea d’influència:
– Metròpolis nacionals: més d’1500000 h.
– Metròpolis regionals: entre 500000 i 1500000 h.
– Metròpolis subregionals: de 200000 a 500000 h.
– Centres subregionals: entre 50000 i 200000 h.
– Capitals comarcals: de 10000 a 50000 h.
• Els eixos de desenvolupament urbà relacionen les activitats per mitjà de xarxes de transport. A Espanya són:
– Eix mediterrani: inclou metròpolis amb infraestructures de comunicacions i de turisme.
– Eix cantàbric: inclou antigues zones industrials.
– Eix de la vall de l’Ebre: uneix els dos eixos anteriors.
– Eix atlàntic: situat a Galícia.
– Eix andalús: vall del Guadalquivir i àrees litorals.
• El creixement urbà més accelerat i espectacular va tenir lloc a partir de l'any 1960, amb el desenvolupament de l'activitat turística en tota l'àrea costanera o pròxima al litoral. Aquest és el cas de localitats com ara Torrevella o Benidorm, convertides en grans ciutats turístiques.
– La Comunitat Valenciana compta amb un percentatge elevat de població urbana (més del 82% del total) i amb una xàrcia de ciutats densa i complexa. El major dinamisme urbà es localitza en:
• Les àrees metropolitanes, que presenten un model territorial molt polaritzat (tant demogràficament com econòmicament) al voltant de les grans ciutats que les formen: València, Alacant-Elx i Castelló de la Plana. El creixement de les àrees metropolitanes és degut a la dispersió de la població, que s'allunya del centre per viure en els municipis veïns; a la descentralització de les activitats productives, perquè es creen parcs i polígons industrials, complexos d'oci, centres comercials, etc., i a laconstrucció de noves infraestructures viàries, com ara rondes, cinturons, autovies, etc.
• Les àrees litorals són les que reuneixen el major dinamisme urbà per la seua activitat turística. Durant les últimes dècades, una part de la població turística estacional (turistes i persones jubilades) s'ha anat instal·lant en aquestes àrees de manera permanent, i ha convertit moltes segones residències en primeres, fet que, sovint, comporta problemes en l'organització dels serveis públics, les infraestructures i els equipaments. Algunes localitats han seguit un model de creixement especulatiu i poc sostenible, basat en edificis de gran alçària o en urbanitzacions que ocupen grans superfícies.
– El sistema urbà.- D'acord amb el nombre d'habitants i amb el tipus de serveis que ofereixen les ciutats de la Comunitat Valenciana, s'estableix una jerarquia urbana que està formada per:
• Una metròpoli regional. Correspon a la ciutat de València i la seua àrea metropolitana, ja que és la capital autonòmica i el nucli urbà amb més habitants. La ciutat exerceix funcions politicoadministratives, terciàries i industrials.
• Metròpolis subregionals. Formades per les ciutats d'Alacant i Elx. Aquests nuclis reuneixen activitats industrials, turístiques i de serveis.
• Centres subregionals o ciutats mitjanes. El més important és Castelló de la Plana; el segueixen ciutats intermèdies com ara Torrevella, Oriola, Torrent, Gandia, Benidorm, Sagunt, Vila-real, etc. Són destacats centres industrials i de serveis (sanitat, comerç, transports…).
• Altres centres urbans. Aquest grup és molt nombrós, perquè en la nostra Comunitat abunden les ciutats petites amb poblacions que oscil·len entre els 10 000 i els 30 000 habitants. Aquests centres ofereixen béns i serveis de caràcter bàsic. Alguns dels més poblats són: Calp, Xàtiva, Sueca, Crevillent, Algemesí, Oliva, Borriana, Vinaròs, etc.
