El segle XVIII europeu fou un període de transició. D’una banda, es van mantenir les característiques de l’Antic Règim i, de l’altra, es va preparar el camí de les revolucions liberals. A Espanya, el segle XVIII va significar l’arribada de la dinastia dels Borbó i l’aplicació dels principis de l’absolutisme monàrquic.
La Guerra de Successió a la Corona Espanyola (per la mort sense fills al 1700 de Carles II, l’últim rei de la Casa d’Àustria) va significar el final de la Corona d’Aragó com a institució política independent de Castella ja que només compartien la Monarquia (unió dinàstica de Castella i Aragó pel matrimoni dels Reis Catòlics) perquè tenien lleis i institucions diferents.
El Regne de València (nascut el 1238 per obra del rei Jaume I) va desaparéixer amb l’abolició dels Furs (o lleis pròpies dels valencians), de les institucions (la Generalitat i les Corts Valencianes, el parlament més antic d’Europa juntament amb l’anglés) i del Dret Civil Valencià (que ara, a partir de l’Estatut de 2006, s’ha recuperat en part) per l’aplicació dels Decrets de Nova Planta que van significar la imposició de les lleis castellanes a tot el territori valencià que, a partir de 1707 (derrota d’Almansa), passa a ser una província espanyola governada des de Madrid amb el programa centralista i absolutista imposat per la Monarquia Borbònica de Felip V (un rei que va cremar i saquejar molts pobles valencians, com ara Vila-real o Xàtiva i resta exposat al Museu de l’Almodí d’aquesta darrera ciutat amb el cap per avall).
La Guerra de Successió va concloure amb la firma del Tractat d’Utrecht al 1713 (més endavant amb el tractat definitiu a Viena, 1725) que va marcar l’inici de l’hegemonia britànica al món (malgrat la victòria del nét de Lluís XIV) en estipular-se el següent:
• Felipe V era reconegut per les potències europees com a Rei d’Espanya, però renunciava a qualsevol possible dret a la corona francesa.
• Els Països Baixos espanyols i els territoris italians de Nàpols i Sardenya passaren a poder d’Àustria, mentre el Regne de Savòia s’annexionava l'illa de Sicília.
• Anglaterra va obtenir Gibraltar, Menorca (recuperada per Espanya el 1783), un vaixell de permís (dret limitat a comerciar amb les Índies espanyoles) i l’assentament de negres (permís per a comerciar amb esclaus en Amèrica).
1. L’Europa del segle XVIII
1.1. Una agricultura senyorial.- L’agricultura (de subsistència) era l’activitat més important on les collites marcaven els ritmes de l’economia que, periòdicament, es caracteritzava per l’escassetat d’aliments i la pujada dels preus. La terra era propietat de la noblesa i el clero, mentre els llauradors no solament treballaven les terres dels seus senyors sinó que pagaven forts impostos (en serveis, espècie i/o en metàl•lic quan podien).
1.2. Una monarquia absoluta.- La monarquia d’origen diví concentrava els tres poders en la persona del rei que, quan ho demanava, estava assessorat pels Consells d’Estat i un Parlament d’origen medieval composat per representants dels tres estaments (noblesa, clergat i poble o tercer estat) que, en el passat, havia tingut l’atribució d’aprovar nous impostos.
1.3. L’expansió econòmica.- La firma del Tractat d’Utrecht (1713), a banda de posar fi a la Guerra de Successió mentre implantava la Monarquia Absoluta a Espanya, va aportar un llarg temps de pau degut a cert equilibri internacional que, a la vegada, tingué com a conseqüència directa l’augment demogràfic a tota Europa (passat de 100 milions en 1650 als 200 milions d’habitants del 1800) que va fer créixer la demanda de productes i, per tant, l’expansió econòmica. Les monarquies van potenciar la instal•lació de manufactures i van protegir les companyies marítimes que incrementaren notablement els intercanvis comercials amb les colònies i els territoris extraeuropeus.
2. La societat estamental
2.1. Una societat desigual.- La societat de l’Antic Règim es caracteritzava per la seua desigualtat civil. Estava dividida en dos grups ben diferenciats: els privilegiats (noblesa i clero) i els no privilegiats (l’estat popular o tercer estat).
2.2. Els privilegiats.- La noblesa i el clero eren els estaments privilegiats. Posseïen la major part de les terres, monopolitzaven tots els càrrecs i estaven exempts del pagament d’impostos. La noblesa vivia de les rendes de la terra i acumulava grans riqueses. El clero vivia de les rendes derivades de l’explotació del seu patrimoni territorial i també del delme.
2.3. Els no privilegiats.- L’estat popular constituïa el sector dels no privilegiats. Eren la immensa majoria de la població i agrupava persones molt diferents, econòmicament i socialment. La burgesia incloïa els grans artesans, comerciants i banquers. Era el grup més actiu econòmicament i la seua riquesa havia augmentat. Les classes populars urbanes agrupaven els treballadors manuals de les ciutats. Els llauradors constituïen el grup més nombrós de la població. Estaven obligats a treballar les terres dels grups privilegiats, als quals pagaven impostos elevats.
3. El pensament il•lustrat
3.1. Què és la Il•lustració? Un moviment intel•lectual que va qüestionar tots els principis de l’absolutisme, tot col•locant la raó com la base principal del coneixement, potenciant l’optimisme sobre la capacitat de l’ésser humà amb una confiança desmesurada en el progrés constant de la humanitat, posant en pràctica els descobriments científics i aplicant les aportacions dels filòsofs en la societat i en la política perquè consideraven l’educació com el millor mitjà per a difondre la raó.
3.2. Els filòsofs del Segle de les Llums.- Els orígens de la Il•lustració es troben al segle XVII, en el racionalisme de Descartes. Les figures més destacades de la Il•lustració van ser Diderot, Montesquieu, Rousseau, Voltaire i D’Alembert. La nova ideologia es va difondre al marge dels centres oficials, com les universitats o les acadèmies, perquè en gran part continuaven controlats per l’església. Els mitjans de difusió utilitzats per la Il•lustració van ser principalment els salons, la maçoneria,la premsa i tot tipus de publicacions.
Antic Regim
View more presentations from jestiarte.
• El pensament econòmic: La Fisiocràcia.- En oposició al mercantilisme, defensaven el predomini de l’agricultura coma base de la riquesa d’un país, així com la propietat privada i la llibertat de comerç tot oposant-se a la intervenció de l’Estat en l’economia.
• El pensament polític: El liberalisme.- Els pensadors il•lustrats no elaboraren una doctrina política homogènia ni van aconseguir eliminar els fonaments de l’absolutisme. En canvi, destacaren tres autors per la influència dels seus textos polítics: Montesquieu que va desenvolupar el principi de la separació de poders (executiu, legislatiu i judicial), Rousseau que va elaborar la base teòrica de la democràcia segons la qual la sobirania (el poder) resideix en el poble o tercer estat (i no en el monarca com als temps de l’absolutisme) i Voltaire que va criticar els prejudicis religiosos de l’Antic Règim i va proposar el sistema parlamentari per limitar les atribucions del monarca.
3.3. L’"Enciclopèdia".- Fou la primera gran obra impresa que reunia tots els coneixements de l’època fonamentats en la raó i en l’estudi de la naturalesa. Es va començar a publicar el 1751 i comprenia un total de 35 volums, on van col•laborar els principals intel•lectuals del moment per difondre les principals idees de la Il•lustració.
4. La fallida de l’absolutisme
4.1. Les revolucions angleses.- Al segle XVII es va produir una guerra civil entre els defensors del Parlament i els de la monarquia absoluta. El 1649, el rei Carles I va ser ajusticiat i es va proclamar la república. Oliver Cromwell, el principal impulsor del canvi polític, va acabar transformant la república en una dictadura militar. El 1660, després de la mort de Cromwell, es va restablir la monarquia. El 1689, una segona revolució va acabar amb la monarquia absoluta dels Stuart i el Parlament va oferir la corona a Guillem d’Orange. Així, Anglaterra fou el primer país que va tenir una monarquia de poder limitat. Es va instaurar una monarquia parlamentària.
4.2. El Despotisme il•lustrat.- Malgrat l’exemple anglès, la majoria dels monarques europeus seguien exercint un poder absolut. No obstant això, alguns monarques van intentar fer compatibles el principi d’autoritat de l’absolutisme amb la idea de progrés, racionalització i modernitat de la Il•lustració. Els dèspotes il•lustrats i els seus ministres van promoure un cert reformisme per actuar a favor del bé del poble, però reservant-se la capacitat de decisió. La seua política reformista es va caracteritzar per la racionalització de l’administració de l’Estat, la reforma de l’ensenyament, la modernització de l’agricultura, etc.
5. La revolució americana
5.1. Els Estats Units d’Amèrica.- Les tretze colònies angleses van protagonitzar al segle XVIII la primera insurrecció colonial contra una metròpoli, seguint les idees d’igualtat, llibertat i tolerància de l’Europa il•lustrada. Els colons americans no estaven d’acord amb les taxes i impostos, així com tampoc amb el monopoli comercial que Gran Bretanya exercia sobre el seu territori. El 4 de juliol de 1776, les tretze colònies van redactar la Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica. Aquesta declaració expressava el dret de totes les persones a la llibertat i a la recerca de la felicitat, i el deure dels governants de respectar els “drets inalienables” del poble.
5.2. La Constitució dels Estats Units.- La guerra contra la metròpoli va ser llarga. Gran Bretanya va reconéixer la independència del territori americà el 1783, després de la derrota de Yorktown. El 1787, es va redactar la primera Constitució de la història. El text assegurava la separació i l’equilibri de poders, establia un govern republicà i una estructura federal. Per sobre dels estats, se situava el govern federal, responsable dels assumptes exteriors, de la defensa, de les finances i de la moneda del nou país. La Constitució es completava amb una Declaració de Drets.
6. El segle XVIII a Espanya: els Borbó
6.1. La Guerra de Successió (1701-1714).- La Guerra de Successió es va produir després de la mort de Carles II d’Àustria, en proclamar-se Felip V rei d’Espanya. La proclamació de Felip V de Borbó significava per a les potències europees un enfortiment dels Borbó (francesos) a Europa. Gran Bretanya, Holanda, Portugal i l’Imperi austríac van declarar la guerra a França i a Espanya i van proposar un altre candidat a la corona, l’arxiduc Carles d’Àustria. El 1713, l’arxiduc Carles heretà la Corona d’Àustria i temerosos de l’excessiu poder dels Habsburg, les potències europees van firmar el Tractat d’Utrecht que posà fi al conflicte i va reconèixer Felip V com a rei d’Espanya.
6.2. L’absolutisme borbònic.- Els primers Borbó espanyols (Felip V i Ferran VI) van implantar el model d’absolutisme centralista francès. Tots els poders residien en el monarca i les Corts van quedar quasi anul•lades. Per a governar, el rei s’ajudava d’uns assessors o secretaris, i es reunien al Gabinet, antecedent del Consell de Ministres. Les Corts van desaparéixer, excepte les castellanes, i la tasca legislativa depenia només de les institucions directament controlades pel monarca. Els Consells es van mantenir.
6.3. L’uniformisme territorial.- Els Borbó van unificar tot el territori, imposant unes lleis úniques, una idèntica administració i l’homogeneïtzació de totes les seues institucions. Felip V va anul•lar tots els furs i institucions de la Corona d’Aragó, i amb els Decrets de Nova Planta es va imposar el sistema administratiu castellà a les terres de la Corona. El territori va quedar dividit en províncies, al front de les quals el rei va col•locar un capità general amb poder militar i administratiu, que exercia com a governador. A cada província es van crear audiències per a l’administració de justícia i es van implantar corregidors i intendents.
7. El reformisme borbònic
7.1. La Il•lustració a Espanya.- A l’Espanya de mitjans del segle XVIII, després de la repressió de Felip V (que afectà, fins i tot, els propis botiflers com ara el valencià Miñana, autor d’una important obra sobre la Guerra de Successió a València: De Bello Rústico Valentino) va sorgir un grup de pensadors il•lustrats que tenien un gran interés per l’educació, la ciència, l’esperit crític i la idea de progrés. Però l’absència a Espanya d’amplis grups burgesos, el conservadorisme dels mitjans intel•lectuals i el gran pes de l’Església catòlica dificultaren l’expansió d’aquestes idees. Els pensadors il•lustrats van trobar un suport eficaç en el monarca Carles III (1759-1788).
7.2. El creixement del segle XVIII.- A l’inici del segle XVIII, Espanya continuava sent una societat rural i estamental, amb una agricultura de pocs rendiments, tècnicament retardada. L’expansió general de la demografia i l’economia europees i les mesures reformistes de Carles III van permetre millorar la situació de l’economia espanyola. El comerç i la indústria també es van modernitzar. No obstant això, no es va solucionar el principal obstacle per al desenvolupament industrial: la demanda escassa, com a conseqüència de la pobresa dels llauradors.
