La Baixa Edat Mitjana comprèn dels segles XIII al XV. Al segle XIV es produeix una profunda crisi general a tota Europa deguda, fonamentalment, a la Pesta Negra de 1348. També hi ha cert desequilibri entre efectius demogràfics i producció d'aliments. Hauria estat necessari un avanç de les forces productives, cosa que no va passar, per la qual cosa la fam subsegüent va afavorir el desenvolupament de la pesta. Aquesta epidèmia va reduir de manera considerable la població i va tenir com a conseqüències les següents:
Els Regnes Cristians
View more presentations from Maria Polo.
■ un retrocés productiu per reducció de la mà d'obra
■ una concentració de la propietat per l'emigració de molts pagesos a altres llocs lliures de pesta
■ un augment del poder senyorial sobre els servents, sobretot a la Corona d'Aragó, on es tornen a instaurar els "mals usos"
■ a Castella, una caiguda de les rendes senyorials i augment dels salaris per l'escassetat de la mà d'obra
■ un augment de l'antisemitisme, ja que es culpa als jueus de la situació (se'ls acusa d'enverinar les aigües per exemple)
Al segle XV hi ha una recuperació demogràfica i econòmica que s'inicia a Castella, mentre que Aragó manté el seu declivi fins a mitjans del XV.
Aquests segles coneixen un augment de la conflictivitat social. Pel que fa als moviments antisenyorials -tant els de Castella com els d'Aragó- com que aquests pagesos no tenien consciència, "instint", de classe, no es tracta de revolucions sinó de revoltes, ja que no n’hi ha un projecte de crear un nou tipus de societat diferent del feudal, a tot estirar, volien restaurar els antics usos i la tradició perquè no augmentaren les exigències senyorials.
La crisi de la Baixa Edat Mitjana als regnes peninsulars: Castella
Crisi política
A Castella va haver-hi dues fases ben delimitades, la crisi en el segle XIV, que es va manifestar en el terreny agrícola, la Pesta Negra, la guerra civil i els conflictes de tipus social, en especial els pogroms; i la recuperació demogràfica i econòmica del segle XV, tot i la continuïtat dels conflictes socials i una segona guerra civil.
1.- La primera guerra civil va tenir lloc entre 1366 i 1369 i els enfrontats van ser el rei Pere I i el seu germanastre Enric II de Trastàmara. La noblesa va donar suport a Enric que guanya la guerra, cosa que va suposar el triomf de la noblesa castellana i la instauració de la dinastia dels Trastàmara, que va substituir l'anterior de Borgonya. Enric II de Trastàmara va passar a la història amb el sobrenom d’Enric el de les Mercés, pels beneficis que va concedir a la noblesa que li va donar suport. Es dóna, per tant, un augment del poder de la noblesa: moltes viles i llocs de reialenc passen a la jurisdicció senyorial.
2 .- L'abús de poder i les intromissions en assumptes polítics van portar els nobles a enfrontaments constants amb la monarquia: amb Joan II (1405-1454) van aconseguir processar i executar el favorit del rei, Álvaro de Luna, que defensava la corona, i amb Enric IV l'Impotent (1454-1474) van arribar a destronar la seua efígie en una cerimònia burlesca, la Farsa d'Àvila (1465), proclamant rei al seu germà Alfons (segona guerra civil castellana del segle XV)
3 .- La tercera guerra civil castellana –que estudiarem més endavant- enfronta Isabel la Catòlica amb la seua neboda Joana la Beltraneja. La recuperació castellana després de la Pesta Negra es va realitzar al segle XV, ja que a finals d'aquest segle la població es calcula que era, més o menys, la mateixa que en 1300, entre quatre i mig i cinc milions d'habitants.
Crisi econòmica
En el terreny econòmic, la recuperació va ser un fet que es va sustentar en el fort creixement de la cabana ovina, estimulada per la demanda de llana; el desenvolupament d'una agricultura orientada cap a l'exportació, en especial vinya i olivera; i l'activació del comerç exterior cap dues vies:
■ nord, amb la llana, seguida de lluny pel ferro biscaí, a través dels ports cantàbrics i amb destí a Flandes, França i Anglaterra.
■ sud, amb l'exportació de vi i oli a través del port de Sevilla i amb destinació al nord d'Àfrica i l'Europa atlàntica.
Crisi social
A Castella hi va haver conflictes antisenyorials pels abusos de la noblesa, que s’apropià de terres dels pagesos, de l'Església i del rei. Es va consolidar el mayorazgo. Les ciutats, per oposar-se al poder dels senyors, es van organitzar en germandats, espècie de policia urbana o somatent. Entre els conflictes antisenyorials d'aquesta època (segle XV) destaca el moviment gallec de les Irmandinhas, cruelment reprimit.
Ací es van enfrontar la petita noblesa, la burgesia i els camperols contra els grans senyors. La petita noblesa es va acabar retirant del conflicte quan aquest va anar adquirint un caràcter més popular.
La crisi de la Baixa Edat Mitjana als regnes peninsulars: Corona d’Aragó
Encara que la Corona d’Aragó va tenir els mateixos problemes que el Regne de Castella, la seua evolució econòmica va ser diferent. Hi va haver tres fases:
■ Fort creixement econòmic durant la primera meitat del segle XIV, que es va basar en l'expansió política i comercial per la Mediterrània iniciada al segle XIII.
■ Profunda crisi en la segona meitat del segle XIV, que va afectar a Catalunya més que a la resta (Aragó, València o Balears), arribada de la Pesta Negra i tensions socioeconòmiques.
■ Una lenta recuperació a partir del segle XV (segle d’or a València), excepte a Catalunya, la crisi s'aguditza més pels conflictes socials i la guerra civil.
L'expansió territorial de la Corona d'Aragó al segle XIV
Els territoris de la corona catalano-aragonesa es van expandir amb Sardenya, Sicília, el regne de Nàpols i els ducats d’Atenes i Neopàtria, a més de la Corona d’Aragó pròpiament dita, és a dir, amb els regnes d’Aragó i València, el Principat de Catalunya i les Illes Balears.
La postura autoritària dels reis es va enfrontar amb els desitjos de la noblesa, però el caràcter pactista dels parlaments de la Corona d’Aragó va portar, de vegades, a la concessió de privilegis, com ara el Privilegi General (o de la Unió) als aragonesos al segle XIII, o la Diputació del General o Generalitat, a catalans i valencians a partir del segle XIV.
Els principals problemes que podem destacar a la Corona d'Aragó són:
■ El problema successori que va sorgir en morir sense descendència Martí I, l'Humà, què es va solucionar amb el Compromís de Casp (1412) escollint Ferran I d'Antequera, castellà de la família dels Trastàmara, després de les gestions al seu favor, entre d’altres, de Sant Vicent Ferrer i davant l’oposició de molts catalans partidaris de Jaume d’Urgell. Així, als dos grans regnes peninsulars va imposar-se una mateixa dinastia encara que, això sí, de diferent branca. Però, de seguida, més que el pactisme catalano-aragonés, s’imposà el tarannà autoritari imperant a les terres castellanes, amb monarques poc acostumats al parlamentarisme estamental de les institucions aragoneses, catalanes i valencianes, amb unes Corts formades pels tres braços: militar o nobiliari, religiós o eclesiàstic i popular, amb els representants de la burgesia urbana de les ciutats reials.
■ Conflictes entre senyors i camperols (pagesos de Remença). Els llauradors adscrits a la terra de forma hereditària, una espècie de serfs de la gleba –com hi havia a d'altres parts d'Europa- que s’havia implantat a Catalunya per evitar el despoblament va generar problemes, ja que els catalans només podien trencar el vincle amb el pagament d'una quantitat (remença). Els nobles afegeixen més condicionants negatius a la Remença, com ara els mals usos, amb la qual cosa va esclatar una guerra civil catalana entre nobles i camperols. Ferran el Catòlic va haver d’intervenir i, en la Sentència Arbitral de Guadalupe de 1486, va establir que els pagesos podien comprar la seua llibertat. Poc després va ser anul•lada aquesta indemnització als senyors. La intervenció de Ferran cal interpretar-la no només com un desig de posar pau en els seus regnes, sinó com un intent d'enfortir el seu poder enfront de la noblesa.
■ Lluita pel poder a Barcelona entre La Biga i La Busca. La primera, era el grup format pels rics comerciants i rendistes, lligats entre si per enllaços matrimonials i que controlaven el poder municipal a través del seu partit (Biga o analogia amb la peça de fusta que aguanta un edifici, la ciutat dels ciutadans honrats) que pregonava el lliurecanvisme. La segona, agrupava a mercaders, professionals i menestrals que volien certes reformes davant els problemes econòmics, com per exemple el proteccionisme, formaven La Busca (estella o encenall). Aquests canvis no interessaven a La Biga, que, com dominava les Corts i la Generalitat, impedia les reformes. A mitjans del XV la Busca va prendre el poder municipal, recuperant-lo la Biga (1462) que, des d’aleshores, va exercir una gran repressió contra els rivals de la Busca amb una Guerra civil (1462-1472) com a resultat dels conflictes anteriors més la pugna entre la monarquia i l'oligarquia catalana. Esclata en el regnat de Joan II (pare de Ferran el Catòlic) i arriba a intervenir-hi França, que dóna suport a Joan, annexionant-se el Rosselló i la Cerdanya, comtats catalans. La barreja d'integrants dels diversos grups enfrontats li va donar un caràcter peculiar, que acabà amb la presa de Barcelona (1472) per part de Joan II i la capitulació de Pedralbes amb un esperit conciliador que establia el perdó dels rebels. Malgrat tot, els problemes de la remença seguien vigents.
La crisi al regne de Navarra
La Pesta Negra va afectar en la demografia, ja que al segle XV tenia el mateix nombre d'habitants que abans de l'epidèmia, uns 100.000 aproximadament. De la mateixa manera, la crisi econòmica també es va sentir per un estancament productiu i la baixa activitat comercial. No obstant això, la zona de la Ribera, agrícola, ramadera i urbana, va ser menys afectada que la de la Muntanya, més rural i pobra.
■ La guerra civil (1451-1461) també va estar present com a element de crisi.
■ Amb la mort de Blanca, la reina, es van disputar el tron seu marit, el futur Joan II d'Aragó, i el fill d'ambdós, Carles, Príncep de Viana.
■ A Joan li van donar suport els de la Muntanya (beamontesos) i els de la Ribera (agramontesos) ho van fer amb Carles. Aquest conflicte es va unir al català, però en la guerra civil catalana els contraris a Joan II van donar suport al Príncep de Viana i, a més, l’anomenaren aspirant al tron de Catalunya. Finalitzà el conflicte amb la mort del Príncep de Viana en estranyes circumstàncies, per la qual cosa Joan es proclamà rei i Navarra passa a format part de la Corona d’Aragó.
■ En 1464, Navarra és fou, de bellnou, independent amb la reina Leonor, que inaugura la Casa de Foix, fins l’annexió a Castella després de la conquesta per part de Ferran el Catòlic (la inclinació que sentien els reis navarresos per la política francesa i les negociacions per a casar el seu primogènit, Enric, príncep de Viana, amb una filla de Lluís XII de França, van ser els arguments de Ferran el Catòlic per enviar el duc d'Alba a conquerir el Regne de Navarra el 1512).
L’art gòtic peninsular
A la Península Ibèrica el gòtic té dos àmbits fonamentals, el camí de Sant Jaume i les ciutats comercials de la Corona d'Aragó.
El gòtic va tardar en introduir-se als regnes cristians peninsular. Destaquen les plantes en forma de T, les capelles de la capçalera i el transepte i el claustre amb dos pisos. Monestirs de Poblet, L'Espina, Gradefes i La Moreruela. Es comencen a construir les catedrals de Zamora, Salamanca, Tarragona i Lleida.
El segle XII ja és el del gòtic ple. Les catedrals més importants són les de León, Burgos i Toledo. Al segle XIV s'acaben les catedrals de Palma de Mallorca, Santa Maria del Mar (Barcelona) i Girona. Són temples més austers, la nau central és més ampla i les laterals són més altes. També apareix el gòtic flamíger, que a Castella s'anomena isabelí. En aquesta època la decoració es desborda, les plantes tendeixen a ser quadrades d'una sola nau i els suports més prims. El cor es desplaça als peus i en alt: Llotges de Palma de Mallorca i València. A Castella apareixen dues escoles: la de Toledo (Porta dels lleons de la catedral) i la de Burgos (cartoixa de Miraflores).
■ Escultura
En l'escultura gòtica s'observa una progressiu alliberament del marc arquitectònic i un major naturalisme. No falta a la iconografia el bestiari fantàstic. Les imatges es comuniquen entre si expressant sentiments, alegria, tristesa, dolor, etc., fins arribar al patetisme del segle XV; també reapareix el retrat.
L'artista té llibertat per fer les seues obres i les signarà. Existirà una escultura monumental. També adquireix gran importància l'escultura funerària. Aquest és l'àmbit del retrat, on hi ha un major realisme.
Durant el període protogòtic destaca el conjunt del pòrtic de la Glòria, atribuït al mestre Mateu de Santiago de Compostel•la.
En el període clàssic trobem una tendència a la bellesa ideal, a la ingenuïtat i a la senzillesa. Solen ser conjunts narratius que ocupen principalment les portades. El gòtic flamíger es caracteritza per la utilització de manera decorativa, de la corba i la contracorba, que dóna moviment a les figures. L'escultura es fa totalment exempta i es difon l'estatuària funerària.
El període clàssic, a mitjans del segle XIII, s’arrela amb la tradició francesa: portades de les catedrals de Burgos i Lleó.
En el període manierista els tallers més importants es troben a Toledo (destaquen les portes del rellotge i de l’escribano a la Catedral de Toledo) i a Pamplona (claustre de la catedral).
En el període hispanoflamenc s'accentuen les notes patètiques i doloroses en les expressions de les figures, que es fan més naturals. Pere Anglada (Ángel de l’Ajuntament de Barcelona), Juan de Colònia (retaule de sant Nicolau a Burgos), i Gil de Siloé (Sepulcre de Joan II i d’Isabel de Portugal, a la Cartoixa de Miraflores).
■ Pintura
La pintura és l'art que més radicalment canvia amb el gòtic. Perd el seu lloc natural: el mur. La tècnica més utilitzada és la del temple i l'oli, que dóna un major colorit i permet un acabat més minuciós.
La primera etapa correspon a la pintura coneguda com a gòtic lineal, cap al 1200. Es caracteritzen per tenir un fons daurat, d'influència bizantina, un espai simbòlic. Les figures tendeixen a ser planes, els colors vius i encara tenen molts convencionalismes romànics.
La segona etapa correspon a la Itàlia del Trecento, o pintura italogòtica
Al segle XIV arribarà a Catalunya de la mà de Jaume Ferrer Bassa (capella de Sant Miquel de Pedralbes).
La darrera etapa correspon al gòtic internacional, al voltant del 1400. Es caracteritza per la seva afició al luxe, als colors brillants, el dibuix curvilini, les escasses preocupacions espacials i per ser un estil un tant decoratiu
A Catalunya trobem Lluís Borrassà (Retaule del Salvador, a la Catedral de Barcelona); a València Lorenzo Saragossa (Sant Roc de Xèrica); i a Castella, Nicolás Francès (Retaule de la catedral de Lleó).
En aquesta època destaca també l'escola flamenca, protegida per una potent burgesia que és el seu principal client. Fora de Flandes va ser a la península on aquest estil va tenir més èxit: Bartolomé Bermejo (Pietat del canonge Desplà, a la catedral de Barcelona) i Pedro Berruguete (retaule de Sant Tomàs d'Àvila).
Els retaules
L'obra més original de l'escultura gòtica europea són els retaules, que primer són molt petits, per anar creixent a mesura que avança la Baixa Edat Mitjana, fins assolir enormes dimensions en el segle XV.
- El retaule és una carcassa de fusta o alabastre que es divideix en franges verticals o "carrers" i franges horitzontals o "cossos", formant requadres on s'allotgen estàtues exemptes, relleus o pintures amb escenes referents al sant titular del temple, la Verge , Crist o els Evangelis. La part inferior o pedestal s'anomena banc.
- Els retaules són interessants per ser una nova manera de narrar pròpia del Gòtic, que representa plàsticament cadascuna de les escenes que composen el fet narrat i les va embastant una rera l'altre fins a formar un relat, a diferència de l'artista romànic, que aïllava alguns elements i els composava en una única escena simbòlica.
