INTRODUCCIÓ.- L'ORGANITZACIÓ ADMINISTRATIVA DEL TERRITORI
Per a entendre l'actual organització territorial d'Espanya, és convenient tindre en compte l'organització politicoadministrativa que va tenir en el passat amb l’objectiu de poder albirar l'orientació que puga prendre en el futur.
Com a antecedents històrics de l'organització actual assenyalarem l'època romana, l'edat Mitjana, l'edat Moderna i l'edat Contemporània. Encara que el concepte d’Espanya s’ha d’entendre en un sentit més geogràfic (com a sinònim de Península Ibèrica) que polític fins ben entrada l’edat Contemporània (com a quasi tots els estats moderns) quan, realment, comencen a establir-se les bases legals de l’estat actual.
• L’època romana
Mentre els grecs es limitaren a fer incursions i a fundar ciutats per la costa mediterrània, anomenant Ibèria a la península banyada per l’Iberus (Ebre), els romans la van conquerir com a província de l’Imperi tot establint una divisió d’Hispània (terra de conills) entre la Hispania Citerior, més pròxima a Roma i que es corresponia aproximadament amb el territori dels pobles ibèrics, i la Hispània Ulterior, més distant de Roma i habitada pels turdetans. A mesura que progressa la conquista, la necessitat d'establir una administració adequada porta a establir la divisió de la diòcesi d’Hispània. La primera divisió administrativa va ser la d’August (any 27 a.C.), que comprenia tres grans províncies: Bètica, Lusitània i Tarraconensis, posteriorment, ja en època de Caracalla (segle III d. C.) a aqueixes províncies s’afegeixen la Gallaecia i Carthaginensis, formant cinc províncies que inclouen, a més dels territoris peninsulars, altres insulars com Balears i Tingitània.
• L’edat mitjana
La primera alteració important d'aquesta divisió és conseqüència de l'entrada musulmana l'any 711 d. C., la qual cosa porta a la partició de la Península en dos àmbits culturals i polítics, el cristià i el musulmà, amb una frontera (terra de ningú o extremadura) entre ambdós fluctuant durant la Reconquesta, cada una amb la seua pròpia organització territorial.
• L’Espanya musulmana o Ál-Ándalus
La Hispània musulmana (Al-Ándalus) alterna etapes d'unificació territorial amb altres en què existeix una major atomització d’estats en torn als principals nuclis de població: Badajoz, Mèrida, Toledo, Sevilla, Còrdova, Granada i Saragossa.
• L’Espanya cristiana
L’Espanya cristiana posseeix una organització territorial que respon a la força expansiva dels nuclis principals de resistència enfront dels musulmans.(Galícia, Astúries-Lleó, Castella, Navarra, Aragó i comtats de Catalunya). En el segle XI, amb Sancho III el Major de Navarra, que havia aconseguit aglutinar un bon nombre de regnes entre les distintes àrees reconquistades, pareix haver-se consolidat un territori cristià enfront del qual apareix una Espanya musulmana, que gira en torn al Califat de Còrdova. Després de la mort d’Almanzor, Ál-Ándalus queda dividit en una vintena de territoris o regnes de taifes, alguns d’escassa superfície, com Albarrasí.
Aquesta divisió va patir diverses alteracions al llarg de l’Edat Mitjana, com a conseqüència de diverses unificacions i fragmentacions en regnes de taifes a l’Espanya musulmana i de les modificacions experimentades en els regnes cristians, tant quant a fronteres exteriors com en allò que s’ha relacionat amb les fronteres entre els diversos estats en virtut de guerres, matrimonis i aliances.
Entre aquestes variacions podem esmentar la desaparició del comtat de Portugal (1128) i la seua transformació en regne, les separacions i unificacions dels regnes de Castella i de Lleó (1037) o del regne d'Aragó amb el comtat de Catalunya (1137). A partir de la segona meitat del s.XII, s’albira a la Península Ibèrica una organització territorial que Menéndez Pidal ha denominat dels cinc regnes: Portugal, Lleó, Castella, Navarra i Aragó-Catalunya, aquests regnes responen a una clara necessitat de defensa, així com a una diversitat cultural i social.
• L’Edat Moderna
Després del matrimoni dels Reis Catòlics en 1469, els seus territoris es van reduir a tres regnes (Castella, Aragó i Navarra); Granada va desaparèixer (1492) i les Canàries (1500) i Navarra (1512) es van integrar en la Corona de Castella, encara que aquesta última va seguir tenint la condició de regne, mentre la Corona d’Aragó va recuperar el Roselló i la Cerdanya (Catalunya Nord). Els Reis Catòlics van aconseguir la unió dinàstica, però no la unitat política o legislativa, ni la territorial, ja que els seus títols seguiren comprenent els diversos regnes i senyories.
Durant els segles XVI i XVII, els reis de la Casa d’Àustria (Carles I, Felip II, Felip III, Felip IV i Carles II) van mantindre la mateixa estructura territorial: Castella s’organitzava com a regne centralitzat, mentre la Corona d’Aragó presentava una estructura quasi federal, on els monarques havien de jurar els corresponents furs o constitucions de cada regne (Aragó, Catalunya, València i Mallorca).
El 1580 moria, a la batalla d’Alcazarquivir -sense descendents directes- l’últim membre de la família reial de Portugal: el cardenal Enric I. Felip II, fill d’Isabel de Portugal i per tant net de Manuel I, va fer valer la seua reclamació al tron portuguès i, al juny, envià el duc d’Alba amb el seu exèrcit a Lisboa per assegurar-se la successió. L’altre pretendent, Antoni, es va replegar a les Açores on l’armada de Felip acabà de derrotar-lo incorporant l’imperi de Portugal al de la Monarquia Hispànica dels Habsburg, és a dir, la major part dels territoris explorats del Nou Món a més de les colònies comercials a l’Àsia i l’Àfrica. Gràcies a la incorporació dels dominis portuguesos, la monarquia de Felip II tenia presència als cinc continents i d’ací la denominació que en els seu dominis “mai no s’hi ponia el sol”.
A finals del segle XVI la Corona de Castella va quedar dividida en 18 circumscripcions territorials que es corresponien amb les ciutats que tenien el vot de Corts i que posseïen el dret de recaptació de l'impost de milions. Aquestes ciutats s'adscrivien a les distintes circumscripcions:
- pel regne de Lleó: Lleó, Zamora, Toro, Salamanca i Valladolid.
- pel regne de Castella: Burgos, Àvila, Segòvia i Sòria.
- pel regne de Castella La Nova: Madrid, Toledo, Guadalajara i Conca.
- pels antics regnes de Còrdova: Còrdova, Granada, Jaén, Sevilla i Múrcia.
El 1635 s’inicia la guerra amb França, un conflicte que aprofundí la crisi de la monarquia dels Habsburg obligada a recórrer a la venda de regalies i patrimoni de la Corona, a donatius i a la utilització de les Corts per augmentar els serveis. La necessitat de fons incrementà la pressió sobre una noblesa endeutada, sobre la qual recaurà la necessitat de tropes i la defensa del regne, al mateix temps que és allunyada de la Cort per Olivares. Si bé la guerra va ser al principi exitosa (1634 a Nordlingen, 1638 a Hondarríbia), les mesures preses per a sufragar-la acabarien provocant les revoltes de catalans i portuguesos el 1640 i costant-li el càrrec a Olivares, així com el seu desterrament. El retorn de les hostilitats a les Províncies Unides (Païxos Baixos) havia repercutit sobre les colònies portugueses d’Àsia i Brasil i, al desembre de 1640, aprofitant que les tropes castellanes estaven més pendents de les revoltes a Catalunya (Corpus de Sang) i a la Corona d’Aragó en general, una conspiració encapçalada per la noblesa portuguesa va proclamar rei de Portugal el duc de Bragança amb el nom de Joan IV de Portugal.
Aquest va firmar la pau amb els holandesos i va obtenir el suport d’anglesos i francesos. Obligat el Comte-Duc a combatre en molts fronts, només va aconseguir reunir un exèrcit molt debilitat, que fou derrotat a Elvas i d’aquesta manera Portugal assolí la independència. Més endavant (1665), Alfons VI de Portugal aconseguí una gran victòria a la Batalla de Villaviciosa contra les tropes castellanes de Felip IV, posant fi a les pretensions d’aquest d’intentar unir de nou la Corona portuguesa als dominis dels Àustries. A la segona meitat del segle XVII (1659) el Tractat dels Pirineus -que donava fi al conflicte bèl•lic amb la monarquia francesa- va significar per a la monarquia hispànica la pèrdua de diverses places a Flandes i l’Artois, alhora que en recuperava altres a Itàlia, mentre, a la Corona d’Aragó, Catalunya va perdre el comtat del Rosselló, amb el Conflent, el Vallespir i el Capcir, així com la meitat de la Cerdanya, que passaven a sobirania francesa, és a dir, el que coneixem com a Catalunya Nord on s'havia criat, per exemple, Jaume I, rei nascut a Montpeller el 1208 i finat a València el 1276 (El 10 de desembre del 2007 el Consell General dels Pirineus Orientals de França aprovà l'oficialitat del català, juntament amb el francès i, en el mateix document, l'apel·lació Catalunya Nord com a equivalent del francès Pyrénées orientales, com es pot comprovar en el preàmbul del mateix document). Per una altra banda, des del punt de vista lingüístic, s'anomena Països Catalans tots els territoris (independentment de l'estat o autonomia actuals) on es parlava català abans dels Decrets de Nova Planta de Felip V (1707-1716) perquè el català és -o era- la llengua oficial i majoritària dels seus habitants (Catalunya Nord, l'Alguer, Catalunya, Balears i València) i en aquesta llengua es redactaren els seus Furs i Constitucions.
Al segle XVIII, en acabar la Guerra de Successió, la pujada al poder de la monarquia borbònica amb Felip V, va significar la centralització del poder mitjançant els Decrets de Nova Planta, de forma que València (1707), Aragó (1711), Mallorca (1715) i Catalunya (1716) van perdre les seues Corts i Furs, quedant sotmesos al règim absolutista borbònic. D’açò es desprèn que les Corts foren les institucions més perjudicades, encara que al Regne de València no només van quedar suprimides les Corts Valencianes, sinó que també desaparegué el Dret Civil Valencià, (recuperat, en part, 300 anys després, a partir de l’Estatut de 2006) cosa que no va ocórrer amb el Dret Civil d’altres llocs, com ara el de Catalunya.
El Regne de València es va transformar en una província espanyola sotmesa a la nova organització político-administrativa, centralitzada i supervisada per un règim militar, que presentava tres nivells:
• Administració Central.- Les Secretaries d'Estat i els Consells van ser els encarregats de l'Administració. Aquestes Secretaries d'Estat foren autèntics ministeris moderns, el nombre de les quals variava segons els successius reis. Amb Felip V foren quatre: d’Estat i Assumptes Exteriors, d'Assumptes Eclesiàstics, de Justícia i Guerra, i de Marina i Índies. Amb Ferran VI es va afegir la Secretaria d'Hisenda i amb Carles III ja foren set ministeris, a l'incorporar dues secretaries per a Índies, a causa de l'auge econòmic i comercial de la zona.
• Administració Territorial.- Es van crear les intendències, dependents de les Secretaries d'Estat com a mitjà de representació del Rei i com a instrument de foment de l'activitat econòmica de les distintes províncies.
• Administració Local.- En un principi, el centralisme borbònic no va afavorir l'autogovern municipal. Amb Carles III es van realitzar algunes reformes, com ara l'accés als càrrecs municipals de l'estat pla, però a costa de reforçar l'autoritat del corregidor.
• L’Edat Contemporània
Les Intendències.- Les intendències de Felip V a principis del segle XVIII i les prefectures de Josep Bonaparte en 1810, marcadament influenciades per la divisió administrativa dels departaments francesos, van repercutir directament en l’organització administrativa espanyola al llarg del segle XIX dividint-la en 38 prefectures, com les franceses i 111 subprefectures, segons el projecte del clergue Llorente. Las prefectures s’anomenarien amb el mateix nom de la capital i aquesta divisió faria taula rasa de les arrels històriques de cada poble, però mai va arribar a entrar en vigor oficialment. El 1811 les Corts de Cadis deroguen els senyorius jurisdiccionals, desapareixent així la divisió entre senyoriu i reialenc –encara que des de Felip V ja s’havia perdut aquesta segona distinció a les ciutats reials de l’antiga Corona d’Aragó- que, fins i tot amb la Restauració de la monarquia absoluta, al retorn de Ferran VII, no tornaran mai a entrar en vigor. Al mateix temps, les Corts de Cadis intenten crear un nou règim centralista, també liberal, en el que totes les províncies tinguen les mateixes obligacions.
Però la Constitució de 1812 no reconeix la personalitat política dels antics regnes històrics, encara que fos aprovada per representants de, pràcticament, tots els territoris d’Espanya i de les colònies d’Amèrica (dir de totes les províncies seria una fal•làcia perquè, oficialment, encara no existien) i que tingués en compte certs condicionaments històrics, evidentment.
En principi es creen 32 províncies, segons el nomenclàtor de Floridablanca, amb algunes correccions. Però, a més, el 1813 encarreguen una nova divisió provincial a Felip Bauçà, que determina 44 províncies, amb criteris històrics però sense arribar a cap consens, ni cap acord oficial i, per tant, tampoc s’aprovà. El retorn de Ferran VII, El Desitjat, suposà –malgrat el clamor del poble- la restauració de l’Antic Règim encara que, això sí, amb certes modificacions. S’arriba al 1817 amb 29 intendències i 13 consolats.
Durant la Guerra del Francés, els criolls (fills d’espanyols nascuts a Amèrica) van aprofitar la conjuntura per independitzar-se de la metròpoli. Així el general San Martín va proclamar la independencia de les Províncies Unides de l’Amèrica del Sud (la futura Argentina) el 1816 i de Xile (Chacabuco, 1817). Simón Bolívar va aconseguir véncer Morillo a Angostura (1819) i va crear la República de la Gran Colòmbia (Veneçuela i Colòmbia). El Perú es va independitzar després de la batalla d’Ayacucho (1824). A Mèxic el procés d’independència l’encapçalà el crioll Agustín de Itúrbide. Només Cuba i Puerto Rico continuaren sotmeses a la corona espanyola. Per tant, allò de la pèrdua de l'Imperi colonial va ser més un assumpte dels anys 20 del segle XIX que del 98 (pèrdua de Cuba i Filipines).
El projecte de 1822, durant el Trienni Liberal (1820-1823), promou una nova divisió provincial recuperant, en primer lloc, les diputacions creades el 1813. La idea era que aquestes divisions del territori afectaren tot l’Estat, sense excepcions, i que fora l’única per a les activitats administratives, governatives, judicials i econòmiques, segons criteris d’igualtat jurídica, unitat i eficàcia. De tota manera, aquesta unitat jurídica no havia existit mai –ni en temps de Felip V, perquè abolí els Furs de la Corona d’Aragó i reconegué els privilegis de Navarra per exemple- i, a més, es volia imposar d’una forma unilateral.
Al gener de 1822 s’aprova, amb caràcter provisional, una divisió d’Espanya en 52 províncies:
● Andalusia: Almeria, Cadis, Còrdova, Granada, Huelva, Jaén, Màlaga i Sevilla.
● Aragó: Calataiud, Osca, Terol i Saragossa.
● Astúries: Oviedo.
● Balears: Balears
● Basques: Bilbao, Sant Sebastià i Vitòria.
● Canàries: Canàries
● Castella la Nova: Ciudad Real, Conca, Guadalajara, Madrid i Toledo.
● Castella la Vella: Àvila, Burgos, Logronyo, Palència, Santander, Segòvia, Soria i Valladolid.
● Catalunya: Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona.
● Extremadura: Badajoz i Càceres.
● Galícia: La Corunya, Lugo, Orense i Vigo
● Lleó: Lleó, Salamanca, Villafranca i Zamora.
● Múrcia: Xinxilla i Múrcia.
● Navarra: Pamplona.
● València: Alacant, Castelló, Xàtiva i València.
Algunes d’aquestes províncies apareixen per primera vegada, com ara Almeria, Huelva, Calataiud o Logronyo i d’altres ho fan amb un nom nou com ara Múrcia o “las Provincias Vascongadas”. El projecte esmentat també fa escasses concessions a la història i es regeix per criteris de població, extensió i “coherència” -sic- geogràfica. Hi ha voluntat de superar els noms històrics (¿?), preferint els de les ciutats i capitals, però tampoc es respecten els límits de les províncies dissenyades anteriorment, configurant un altre mapa nou. Aquest projecte -com tots- també generà intensos debats entre les minories dirigents (perquè la majoria dels habitants dels regnes històrics eren analfabets i, a més, el desconeixement del castellà era, pràcticament, total fora de Castella). En definitiva, aquesta divisió es corresponia amb l’actual, excepte en el que respecta a les províncies de Calatayud, Xàtiva i Vilafranca del Bierzo, la uniprovincialitat de Canàries, la capitalitat de Chinchilla respecte a Albacete i la de Vigo respecte a Pontevedra. Les lluites per la capitalitat d’una futura província foren freqüents abans del 1833, entre Reus i Tarragona, Castelló i Borriana (també Sogorb en fou aspirant), etc.
El 1822 es restabliren els intendents provincials com a delegats d’Hisenda, però la restauració de l’absolutisme amb la dècada “ominosa” (1823-33) portà al restabliment de les províncies de l’Antic Règim i el projecte del 1822 mai es duria a la pràctica.
Les províncies
Aquest assaig serà reprès deu anys més tard per Javier de Burgos, ministre d'Isabel II que, per Reial Decret de 30 de novembre de 1833, va donar forma a l’actual divisió provincial amb la supressió de les províncies del Bierzo, Xàtiva i Calatayud. Les úniques modificacions introduïdes a la divisió de Javier de Burgos foren les següents:
1)En temps del general Espartero, la Rioja Alabesa s’integra en la província de Logronyo per a segregar-se, de bellnou, poc després (el 1841 es traslladen les fronteres del País Basc i Navarra fins els Pirineus).
2)Tolosa fou capital de Guipúscoa fins el 1854.
3)En 1847, Villarrobledo va incorporar-se definitivament a la província d’Albacete.
4)En 1851, Requena, Utiel i alguns xicotets pobles de Conca van passar a formar part de la província de València.
5)Aquestes 49 províncies de Javier de Burgos arribaran a ser-ne 50 a partir del Decret de 21 de novembre de 1927, pel que la província de Canàries es va desdoblar en dues: la de Santa Cruz de Tenerife i la de Les Palmes de Gran Canària.
D’aquesta forma es va voler establir el caràcter centralitzat de cada província a través de la capital del mateix nom. Segons Hoyo Sainz, com a elements necessaris per a cada província, es va considerar que haurien de disposar de sòls d’horta, planes de bona producció, vessants i muntanyes, i rius de fàcil comunicació.
Al front de cada província es trobava el subdelegat de Foment, posterior governador civil, mentre que la gestió politicoadministrativa va recaure sobre les diputacions provincials. Açò va tindre dues conseqüències:
- Polarització administrativa.
- Marc espacial per a l’establiment de polítiques d’intervenció de caràcter estatal.
Al mateix temps, les províncies es van constituir a partir de municipis, 8.126 per al conjunt d’Espanya en 1833, sent els més nombrosos els localitzats en la conca del Duero. En ells tenen una clara influència els processos seguits durant la Reconquesta.
La Primera República (1873-1874) va pretendre dotar a les regions de competències governatives, arreplegant les idees de carlins i foralistes. I encara, després del fracàs de la Primera República, amb la polèmica entre unitaristes i federalistes, així com del cantonalisme del final del periode, hi va haver un intent de reorganitzar l’Estat basant-se en les diversitats lingüístiques, culturals i folklòriques.
A finals del segle XIX apareix l’ús de la paraula regió per a designar qualsevol tipus de divisió de l’espai. Fou un concepte que va sorgir del discurs del segle XIX com a conseqüència de la vida política que va tindre Espanya en aqueix període.
En 1877 encara no s’emprava el condepe de regió per a indicar les divisions de l’Estat Espanyol, sinó el terme província, com es manifesta en el text de Pi i Margall, president de la Primera República, diputat català federalista, que en l’obra “La Nació” de 1877 (publicada en castellà amb el títol “Las Nacionalidades”; s’expressava en els següents termes: Però deixem-nos de nebulositats i siguem pràctics, què és a la fi un poble? Un conjunt de famílies. Què és una província? Un conjunt de pobles. Què és una nació? Un conjunt de províncies. Açò demostra que ni la paraula ni el concepte regió havien fet la seua aparició en el llenguatge polític, i menys encara en el llenguatge geogràfic, abans de 1877. De tota manera, l’etimologia de les dues paraules ens diu que es tracta de dos conceptes semblants, relacionats amb la submissió territorial a un poder central: així, una província és un territori conquerit i governat des de la metròpoli i regió prové del llatí regere, regir (territori regit, governat des d’un poder central). D’aquesta manera, expressions com Madrid i províncias van anar fent fortuna fins el present.
La proposta de Lucas Mallada, de 1881, suposava suprimir nou províncies i crear sis grans districtes. Va proposar distribuir l'extensió en relació al nombre d'habitants i per això va plantejar reduir les tres províncies basques a una sola, amb capital a Àlaba; la fusió de Tarragona i Castelló, amb capital a Tortosa; la supressió de Logronyo, etc. Les quaranta províncies resultants les volia agrupar en sis districtes per a organitzar els estudis universitaris o les places militars. El projecte de Mallada fou molt criticat perquè no tenia en compte els límits històrics dels antics regnes.
Una altra proposta de finals del XIX (1897) fou la de Macías Picavea que proposà una divisió natural del territori peninsular en 7 grans comarques geogràfiques: Meseta Nord, Meseta Sud, Depressió de l’Ebre, Depressió del Guadalquivir, Vessant Occidental Atlàntica, Vessant Septentrional Cantàbrica i Vessant Oriental Mediterrània. El projecte s’ajustava només al criteri de regions fisiogràfiques i tampoc tenia en compte els aspectes històrics i culturals.
El concepte de regió i, per tant, el regionalisme va sorgir entre 1877 i 1894, i va prendre carta de naturalesa en el segle XIX durant la dècada dels anys vuitanta. La paraula regió fa la seua aparició a través del Programa del Partit Federalista el 22 de juny de 1894: La Nació dividida en regions i les regions en municipalitats, i les regions autònomes a partir de la nació en tot el que en la seua vida interior corresponga. Així van sorgir els regionalismes que, més que donar a la regió un contingut polític, li van atribuir un cert caràcter historicista. En cada regió van aparèixer moviments nacionalistes: a Catalunya Unió Catalana, amb les Bases de Manresa en 1892 i la Lliga Regionalista en 1901; al País Basc, Sabino Arana i la Lliga Foral Basca en 1905; a Galícia Murguía Brañas, Cingle i Solidaritat Gallega en 1907 i més tard Castelao, que serà el màxim exponent del nacionalisme gallec. També destaquen els de Blas Infante a Andalusia, avui considerat el pare de la nacionalitat andalusa, quan va dir que era absurd parlar d'Espanya com a nació de nacions i que dins d’ella no hi havia nacions ni nacionalitats, sinó regions, i que una d’elles era Andalusia.
De tota manera i malgrat les contradiccions evidents, el concepte regió es va incorporar al llenguatge científic, però el regionalisme va seguir sent un eufemisme, és a dir, un mitjà d’amagar els nacionalismes bascos, català i gallec. És important diferenciar el concepte de regió, com a sinònim de nació des d’un enfocament polític relacionat amb la necessitat d’identitat d'un poble, enfront del de regió natural i comarca que es basen en característiques afins, tant naturals i geogràfiques, com culturals i econòmiques.
Les autonomies
El 14 d’abril de 1931, Francesc Macià es va avançar a proclamar l’Estat Català com a federat dins de la República Espanyola que, per cert, no es proclamà a Madrid fins unes hores més tard. En aqueix moment el concepte regió, que havia canalitzat les aspiracions de segregació, ja era insuficient, a causa de les diferències conceptuals entre regió i nació. La Constitució de 1931, recolzada per intel•lectuals castellans com ara Miguel de Unamuno i Ortega y Gasset, va proclamar oficialment que Espanya era un Estat Regional. Catalunya no va aconseguir el reconeixement com a nació, però sí com a regió autònoma quan el govern central donà el vist i plau a l’Estatut de Sau en gener de 1932, Galícia va aconseguir el seu al juny de 1936 i el País Basc, per decissió de les corts de la República, aconseguí l’estatut en plena guerra civil (octubre de 1936).
Al País Valencià, durant la República, s’elaboraren quatre projectes d’estatut per altres tants partits: l’avantprojecte del Partit Radical Blasquista (1931), el Projecte de Bases de l’Estatut de C.N.T. (1936), l’avantprojecte d’Esquerra Valenciana i el d’Unió Republicana (tots dos de 1937).
Durant el període franquista es va rebutjar el regionalisme autònom i es va mantenir una actitud negativa respecte a l’existència de regions com a entitats polítiques i administratives. I si es va mantenir la regió en l’aspecte de divisió territorial fou només per a organitzar la prestació de determinats serveis estatals, mantenint-se l’estructura centralista decimonònica de divisions provincials.
Després de la mort del general Franco (1975) i mitjançant la Constitució Espanyola, aprovada el 6 de desembre de 1978, es produeix un gran canvi en el marc territorial i administratiu espanyol i es crea l’Estat de les Autonomies, d’acord amb l’article 2 i l’article 143 de la Constitució. Les províncies limítrofes amb les característiques històriques, culturals i econòmiques comunes, els territoris insulars i les províncies amb entitat regional històrica podran accedir al seu autogovern i constituir-se en comunitats autònomes d'acord al previst en aquest títol i en els seus respectius estatuts.
La configuració de l'Estat de les autonomies suposa la descentralització administrativa de l'Estat, la qual cosa dóna lloc a què les comunitats autònomes assumisquen competències en matèries econòmiques, territorials i de prestació de serveis, que els faculta per a gestionar els seus propis processos de desenvolupament regional i local. Catalunya i el País Basc voran publicats els seus estatuts d’autonomia en el BOE del 22 de desembre de 1979, el de Galícia es publicarà el 28 d’abril de 1981, d'aquesta forma es tornava l'autonomia a les tres úniques regions que, d'una o una altra forma, havien sigut autònomes durant la Segona República, pel que se les ha denominat comunitats històriques. No obstant, a finals del 1981, també se li va atorgar la categoria d’històrica a Andalusia, després d’un referèndum on els andalusos optaren majoritàriament per una autonomia amb les competències que fixa l’article 151 de la Constitució, a diferència del 143 aplicat a les “no històriques” com ara la Valenciana on, per cert, mai s’ha celebrat cap referèndum d’abast autonòmic ni per elegir la via d’accés a l’autonomia ni, molt menys, per aprovar els Estatuts consensuats pels partits majoritaris, tant al 1982 com al 2006.
Les autonomies contemplen la denominació, delimitació territorial, organització institucional i competències assumides dins de les possibilitats que la Constitució estableix, les seues competències vénen limitades per les que corresponen de forma exclusiva a l'estat en virtut de l'article 149 de la Constitució.
En l'article 148.1 s'enumeren les matèries sobre les quals podran assumir competències les comunitats autònomes, bé inicialment, bé transcorreguts cinc anys a partir de la seua creació per mitjà de la modificació dels seus estatuts en el cas de les comunitats autònomes de règim normal. La competència sobre matèries que no han assumit les comunitats autònomes en els seus estatuts correspon a l'Estat.
1.- L'ESTAT DE LES AUTONOMIES
Al segle XX, després de les experiències autonòmiques de la 2a República (sobretot a Catalunya, encara que bascos i gallecs la van aconseguir en plena guerra civil) i l'aprovació de la Constitució de 1978, s'ha consolidat el denominat Estat de les autonomies. Actualment, Espanya s’organitza en 17 autonomies i 2 Ciutats Autònomes (Ceuta i Melilla).
1.1 Dos vies d'accés a l'autonomia
La Constitució reconeix el dret a l'autonomia de totes les regions i estableix algunes pautes que s'han de seguir a l'hora d'establir les comunitats autònomes. Així per exemple, es contempla que «les províncies limítrofes amb característiques històriques, culturals i econòmiques comuns, els territoris insulars i les províncies amb entitat regional històrica podran accedir al seu autogovern» i constituir-se en comunitats autònomes. No obstant, s’estableixen dos vies d’accés a l’autonomia:
• Una via ràpida, en principi per a les anomenades regions «històriques», és a dir, aquelles que havien plebiscitat afirmativament projectes d’Estatut d'autonomia en el passat, és a dir: Catalunya, País Basc i Galícia.
• I una via lenta per a la resta de les regions, encara que Andalusia, en canvi, va aconseguir l’accés per la via ràpida després del referèndum de 1982.
Per això, l’accés a l'autonomia no es va produir al mateix temps per a totes les regions. Les primeres a tindre un estatut aprovat van ser Catalunya i País Basc, en 1979, i les últimes, Castella i Lleó, Extremadura, Madrid i Balears, en 1983. Al març de 1995 van ser aprovats els Estatuts de les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla.
1.2 Criteris de regionalització
La nova divisió territorial espanyola es va basar en criteris molt heterogenis: històrics, naturals, funcionals i polítics. El resultat és un total de dèsset comunitats autònomes que, segons alguns autors, poden classificar-se en cinc conjunts més o menys homogenis:
• Regions històriques de gran tradició. Ací s’inclouen Catalunya, País Basc i Galícia, més la Comunitat Foral de Navarra, la singularitat de la qual consisteix en el manteniment del règim foral inclús durant el règim de Franco (a nivell fiscal).
• Regions històriques de recent sentir autonòmic. Es tracta d’Andalusia (oficialment històrica), Aragó, Balears, Canàries, el Principat d'Astúries i la Comunitat Valenciana que, a excepció d'Andalusia, en principi tenien menys competències.
• Regions històriques de recent consciència regional: Castella i Lleó, i Extremadura.
• Regions històriques modificades per factors geogràfics: Castella-La Manxa i Múrcia.
• Regions justificades per factors geogràfics i/o polítics. Es tracta de La Rioja i Cantàbria, en el primer cas, i la Comunitat de Madrid (que té privilegis particulars per ser la seu de la capital de l'Estat), en el segon.
● L’organització de l’Espanya de les Autonomies.-
a) Cada comunitat autonoma és regeix segons el seu estatut d'autonomia, aprovat per les Corts, que conté la denominació de la comunitat; la delimitació territorial; els noms, l'organització i la seu dels organismes autònoms; les competències assumides i les bases per al traspàs d'altres.
b) Les comunitats tenen competències o funcions en diversos assumptes.
- En uns casos són competències exclusives atorgades per la constitució (article 148): polítiques (organitzar les institucions d'autogovern); econòmiques (agricultura, ramaderia, pesca, muntanyes, boscos, caça, fires interiors, artesania, foment del desenvolupament); en infraestructures i transports (obres públiques, carreteres, ferrocarrils, ports, aeroports d'àmbit autonòmic); en ordenació del territori, urbanisme, medi ambient i habitatge; socials i sanitàries (assistència social, sanitat, higiene, protecció d'edificis i instal•lacions) i culturals, esportives i d'oci (museus, biblioteques, conservatoris i foment de la cultura, la investigació, la llengua pròpia, el turisme, l'oci, l'esport, etc.). Les competències exclusives assumides es recullen en l'estatut d'autonomia de cada comunitat. Les no assumides corresponen a l'Estat o són mixtes (l'Estat en fa la legislació bàsica i les comunitats fan el reglament i l'apliquen; i en altres casos, només l'apliquen).
- A més, les comunitats poden ampliar les seues competències assumint aquelles no atribuides per la Constitució en exclusiva a l'Estat (article 149). Les competències exclusives de l'Estat es refereixen a certes matèries considerades essencials per a la nació i no són susceptibles de ser transferides a les comunitats (per exemple, relacions internacionals; emigració i immigració; defensa; comerç exterior; deute públic; correus i telègrafs).
e) Les institucions d'una comunitat autònoma són les següents:
-L'assemblea legislativa o parlament autonòmic, elegit per sufragi universal.
- El govern autonòmic, amb poders executius. Les diverses àrees de govern es divideixen en conselleries, que són equivalents als ministeris estatals.
- El Tribunal Superior de Justícia.
- El president de la comunitat, elegit per l'assemblea i nomenat pel Rei.
- El govern central nomena un delegat del govern per dirigir l'administració de l'Estat en cada comunitat.
d) El finançament de les comunitats autònomes contempla un regim comú basat en la LOFCA (Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes, reformada el 2001) i un règim foral per al País Basc i Navarra.
- Les comunitats de regim comú es financen amb els ingressos següents:
• Tributs cedits per l'Estat. La LOFCA va establir des de 1996 el principi de corresponsabilitat fiscal, ampliat el 2001, pel qual l'Estat cedeix a les comunitats autònomes la percepció i gestió del 33% de l'IRPF (Impost sobre la Renda de les Persones Físiques); el 35% de l'IVA; entre el 40% i el 100% de certs tributs especials (com l'electricitat i les matriculacions de vehicles) i la capacitat normativa sobre alguns d'aquests.
• Ingressos aportats per l'Estat. Amb aquests es financen les competències assumides, els serveis socials i l'assistencia sanitària de la Seguretat Social.
• Ingressos propis. Procedeixen del patrimoni de cada comunitat autònoma.
- El règim foral afecta el País Basc i Navarra. Suposa que es financen amb els ingressos tributaris recaptats al seu territori per la seua pròpia administració fiscal i pacten amb l'Estat (mitjançant concerts o convenis) la quantitat que pagaran a l'Administració General de l'Estat. A més, a fi de corregir els desequilibris territorials, algunes comunitats reben altres ingressos procedents del Fons de Compensació Interterritorial i del Fons de Suficiència.
e) Les comunitats autònomes se subdivideixen administrativament en províncies i municipis. - La província és una entitat local formada per una agrupació de municipis. El seu òrgan de govern és la diputació, la missió de la qual és fomentar els interessos provincials, assegurar la prestació deIs serveis de competència provincial i coordinar i cooperar amb els municipis.
- El municipi és l'entitat bàsica de l'organització territorial de l'Estat. El seu òrgan de govern és l'ajuntament, regit per l'alcalde i els regidors. El municipi ha de prestar una sèrie de serveis als ve1ns, més variats com més gran és el nombre d'habitants: clavegueram, pavimentació, recollida de fems, etc.
- Les illes Canàries i les illes Balears mantenen una organització local especial, constituida per cabildos (illes Canaries) i consells insulars (illes Balears). A més, la Constitució permet la creació d'altres demarcacions submunicipals (com les parròquies asturianes i gallegues) i supramunicipals (com les comarques gallegues, catalanes i aragoneses; les merindades navarreses; i les comunitats de vila i terra castellanomanxegues).
f) L'Estat de les autonomies es basa en la igualtat territorial: els estatuts no poden contenir privilegis o discriminacions en qüestions fiscals, salarials, de seguretat social, etc., i en la solidaritat (no pot aprofundir els desequilibris entre comunitats). L'Estat ha de vetlar per un equilibri adequat, desenvolupant polítiques autonòmiques que aproximen el nivell de benestar.
A pesar de l'existència de dos vies d'accés a l'autonomia, una vegada completat el procés autonòmic, totes les comunitats poden aconseguir les mateixes competències en les matèries que estableix la Constitució (per exemple, només Navarra i País Basc tenen concert econòmic perquè són reconegudes oficialment com a regions forals; en canvi, les autonomies forals de l’antiga Corona d’Aragó perderen els Furs o lleis pròpies amb els Decrets de Nova Planta al segle XVIII, després de la Guerra de Successió).
No obstant, encara hi ha grans desigualtats en l'assumpció de competències per part d'unes comunitats i altres. De tota manera, el 2006 va portar l’aprovació d’un nou estatut per als valencians (autonomia “no històrica”), amb més competències que l’anterior i la recuperació, en part, del Dret Civil Valencià (abolit, com els Furs, també per Felip V al 1707).
El debat sobre finançament autonòmic ha tret a la llum pública les diferències i contradiccions legals, polítiques i econòmiques entre autonomies. Darrerament, la classe política comença a reconéixer la problemàtica i a plantejar-se la qüestió del finançament territorial davant l’evidència d’unes autonomies que paguen molt més del que reben (les “riques”) i unes altres (“oficialment pobres”) que no solament reben molt més del que paguen sinó que, fins i tot, gaudeixen d’unes infrastructures (viàries, educatives o sanitàries) superiors a les dels “rics” (els alumnes d’Extremadura, per exemple, compten amb un ordinador per cada dos alumnes, una cosa impensable a Catalunya o la Comunitat Valenciana). El finançament municipal també és una qüestió pendent, davant l’increment de competències de les entitats locals.
El model financer que regeix a les diverses comunitats autònomes respon, encara, a dos esquemes diferents. D’una banda, i recollint les tradicions forals, el País Basc i Navarra disposen d’un sistema de concert econòmic, el finançament del qual es basa en els ingressos obtinguts en la recaptació dels impostos estatals dins del territori concertat i, amb aquests recursos, paguen a l’Estat els serveis que aquest conserva en els seus territoris. D’altra banda, la resta de les comunitats s’acullen al sistema anomenat comú, regulat per la Llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes (LOFCA), és a dir, que l’Estat recull els impostos d’aquestes autonomies, els retorna el 33% per Llei, destina una part al F.C.I (Fons de Compensació Interterritorial) i la resta els ha de redistribuir segons criteris objectius, com ara els demogràfics (el retard en l’actualització del cens també es motiu de debat, ja que les autonomies mediterrànies, com la catalana o la valenciana que són les que reben més immigrants, sempre solen tenir més habitants dels reconeguts oficialment), i criteris polítics, com ara els nivells de competències assumides (sanitat, ensenyament, etc.), excepció feta del cas especial de Madrid que rep un tracte preferencial per ostentar la capitalitat de l’Estat (la qual cosa suposa uns ingressos extraordinaris per aquest concepte).
2.- PRINCIPALS CONTRASTOS REGIONALS
El resultat de l'actual organització territorial és un entramat regional amb forts contrastos: superficials, demogràfics, econòmics i socials.
2.1 Els contrastos de grandària (superfície)
Les comunitats espanyoles presenten grans diferències en la seua extensió. Així, enfront de set comunitats autònomes uniprovincials (com, per exemple, Madrid, Múrcia, Astúries, Cantàbria, Navarra, La Rioja o Balears, la superfície de la qual a penes suposa un 1 % del territori nacional), n’apareixen altres deu integrades per diverses províncies. El cas més destacat és Castella i Lleó que, amb nou províncies i quasi un terç dels municipis espanyols, és la comunitat més extensa: ocupa quasi el 20 % de la superfície total de l’Estat.
2.2 Els desequilibris poblacionals (demografia)
S’observen també importants disparitats demogràfiques entre unes comunitats i altres. Amb poques paraules, hi ha una clara diferenciació entre les regions de l’interior, d'una banda, i les regions litorals, insulars i Madrid, per un altre; i també entre les regions de la meitat nord i les de la meitat sud del país.
La desigual distribució espacial de la població
La població sempre s'ha repartit de manera desigual sobre el territori. Eixos desequilibris interterritorials es manifesten a tres nivells:
• En primer lloc, és evident el desigual pes demogràfic d'unes comunitats i altres, tant en termes absoluts com a relatius. Quatre comunitats (Andalusia, Catalunya, Madrid i la Comunitat Valenciana), que ocupen tan sols la sexta part del territori, concentren el 56% de la població espanyola. Per contra, altres quatre comunitats (Castella i Lleó, Castella-La Manxa, Aragó i Extremadura), que comprenen una miqueta més de la meitat de la superfície nacional, només alberguen el 16 % de la població. Des de la perspectiva de la densitat, també hi ha forts desequilibris. Així, deixant a banda Ceuta i Melilla per la seua condició de Ciutats Autònomes, Madrid és la comunitat més densament poblada (637 hab/km2) i Castella-La Manxa la que presenta una menor densitat (22 hab./km2).
• També hi ha grans disparitats a escala provincial. Amb poques paraules, les províncies interiors han perdut població enfront de les províncies litorals, insulars i Madrid, més dinàmiques econòmicament. Així, enfront de províncies com Sòria o Terol, amb densitats inferiors a l0 hab./km2, hi ha altres com Madrid o Barcelona que superen els 600 hab./km2.
• I dins de cada província, hi ha grans diferències internes (com es el cas de la província de Castelló) que són conseqüència del procés d’urbanització. El pes de les ciutats capitals de província és, generalment, notable. El cas més espectacular és Vitòria, que concentra al 75 % dels alabesos. Un altre exemple és Saragossa, que reuneix al 71 % de la població de la seua província i al 51 % dels aragonesos.
Un creixement natural contrastat
Els moviments naturals han influït en els desequilibris interterritorials. Així, a pesar del procés general d’envelliment demogràfic podem diferenciar dos grans conjunts:
• Les comunitats amb creixement natural negatiu, que, en general, se situen en la meitat nord del país. Astúries, Galícia, Castella i Lleó, Aragó i Cantàbria presenten els majors saldos negatius, superiors al -3 %. En estes regions la taxa de natalitat és inferior a la mitjana nacional i la de mortalitat superior a la mitjana, a causa de l'envelliment de la població.
• Les comunitats amb creixement natural positiu es concentren, sobretot, en la meitat sud d’Espanya. Les comunitats de Canàries, Regió de Múrcia, Madrid i Andalusia presenten saldos superiors al 2 %; les ciutats de Ceuta i Melilla superen el 6,5 %. Açò es deu al manteniment d'una població jove i a la immigració.
La influència de la dinàmica migratòria
Tradicionalment, les migracions accentuen els desequilibris interterritorials. No obstant, actualment assistim a una ralentització de l’èxode rural i, en general, de les migracions interiors, per la falta d’expectatives d’ocupació de qualitat a les àrees urbanes. La major part dels desplaçaments interiors tenen com a destí les províncies litorals i insulars. També està tenint lloc la tornada de persones majors a les seues localitats d’origen, després de la jubilació. D'altra banda, hui en dia Espanya s’ha convertit en un país receptor d’immigrants procedents, sobretot, del nord d'Àfrica, Amèrica Llatina i Europa oriental que han incrementat el creixement natural així com el saldo migratori, sobre tot de les comunitats insulars i mediterrànies i del centre madrileny.
2.3 Contrastos en el desenvolupament
Les diferències entre comunitats no són només de grandària i volum de població. Entre comunitats autònomes existeixen, a més a més, importants desequilibris socials i econòmics. Eixes desigualtats es manifesten fonamentalment a través de l'anàlisi del Producte Interior Brut (PIB) i de la seua contribució al total nacional.
També cal tindre en compte l'estructura de la producció de cada comunitat, és a dir, estudiar quin sector econòmic és més significatiu (primari, secundari o terciari) i, al seu torn, analitzar les taxes d'activitat i desocupació de cadascú. També cal tindre en compte altres indicadors com, per exemple, la dotació en infrastructures i equipaments socials (sanitaris, educatius, culturals, esportius, etc.).
Els desequilibris heretats
L'existència d'importants contrastos econòmics entre unes comunitats i altres no és un fet recent. Les desigualtats es remunten a finals del segle XIX, en estreta relació amb el procés d’industrialització, però es van accentuar i consolidar a partir dels anys cinquanta i seixanta del segle XX a causa de la política de desenvolupament econòmic que va polaritzar-se en tres zones: Catalunya, País Basc i Madrid. Els desequilibris regionals han continuat en les últimes dècades, si bé amb alguns matisos en relació amb el passat, a causa de la crisi dels anys setanta. Així per exemple, actualment les regions de la cornisa cantàbrica ja no es troben entre les més dinàmiques d'Espanya, mentre que s’han consolidat com a eixos dinàmics Madrid, les regions del litoral mediterrani i la Vall de l'Ebre, si bé amb importants contrastos intrarregionals.
Els contrastos de producció i de renda
Hi ha importants desequilibris interterritorials en quant al volum i la distribució de la producció.
• Així, per exemple, deixant a banda el cas de Ceuta i Melilla per ser Ciutats Autònomes, Catalunya i la Comunitat de Madrid representen més d’un terç de la producció interior; i si tenim en compte també l'aportació d'Andalusia i la Comunitat Valenciana, les altres dos regions més significades pel seu valor, el percentatge s'eleva fins al 55 %. És a dir, quatre comunitats autònomes concentren més de la meitat del PIB d'Espanya.
Per contra, l'aportació al PIB de les restants comunitats, excepte el País Basc, és inferior en major o menor grau a la mitjana nacional.
• Al seu torn, dins de cada una de les comunitats autònomes s'observen també grans disparitats internes. Les províncies més significades coincideixen, generalment, amb les comunitats més riques. A elles tan sols caldria afegir algunes províncies, com, per exemple, Burgos i Valladolid a Castella i Lleó, la contribució del qual és superior a la de la seua corresponent comunitat. De la mateixa forma, les províncies més deprimides solen situar-se en les regions on la contribució al PIB estatal és escassa.
• Igualment, els contrastos es manifesten de forma evident dins de cada una de les províncies espanyoles, sobretot entre la capital i el medi rural.
El valor absolut de la producció no permet, no obstant, conéixer el nivell de vida de la població, ja que aquest es troba molt condicionat per la grandària de cada regió. El grau de desenvolupament econòmic es mesura més ajustadament a través del nivell de producció per habitant (PIB/hab.) D’aquesta manera, tenint en compte el binomi producció-població, Catalunya i Madrid segueixen significant-se, però ja no apareix Andalusia; això se deu al fet que el valor de la producció andalusa està molt relacionat amb la seua extensió i amb el seu pes demogràfic. Destaquen, no obstant, altres comunitats que no ho feien anteriorment, com ara la Comunitat Foral de Navarra, Balears, País Basc, La Rioja i Aragó, on els valors del PIB per habitant són, com en el cas de Catalunya i Madrid, superiors a la mitjana espanyola (al voltant dels 15.000 euros). Les regions interiors i del sud, sobretot Andalusia, Galícia, Extremadura i la Regió de Múrcia presenten els valors més baixos. El PIB per habitant de la regió més rica, la Comunitat de Madrid, és més del doble del de la més pobra, Extremadura. Els contrastos de riquesa i desenvolupament entre unes comunitats i altres responen a l'estructura productiva dominant en cada una d'elles, fruit al seu torn de l'evolució seguida per la seua economia. És evident que, en línies generals, i sense oblidar les enormes desigualtats superficials i demogràfiques entre unes regions i altres, coincideixen les comunitats autònomes més desenvolupades amb aquelles en què l'activitat industrial té importància i el sector terciari presenta un fort pes, sobretot els serveis prestats a la producció i al turisme. Per contra, les comunitats menys desenvolupades es corresponen amb aquelles en què hi ha estructures productives un tant tradicionals, és a dir, en les que el sector primari ocupa un lloc destacat. Encara que també cal tindre en compte que hi ha hagut fortes modificacions en el sector primari, sobretot en aprofitaments agraris i industrialització agroalimentària. D'aquesta manera, i seguint aquest esquema general, les comunitats amb major especialització agropesquera coincideixen amb les comunitats menys desenvolupades, com són Castella i Lleó, Castella-La Manxa, Extremadura, Múrcia, Galícia, La Rioja, Aragó i Andalusia.
Tema 10 – OrganizacióN Territorial De EspañAView more presentations from Oscar González
Espais centrals i espais perifèrics
Generalitzant, es pot afirmar que a Espanya hi ha regions centrals i regions perifèriques.
• Madrid i, en menor grau, Catalunya són regions centrals. Es tracta de les comunitats més dinàmiques econòmicament; tenen una indústria molt diversificada (Catalunya) i concentren les activitats de serveis més avançades (Madrid): finances, serveis a les empreses, Administració, etc. Aquestes regions es reserven les unitats de producció estratègiques i la tecnologia més avançada, i les seus socials amb la capacitat de decisió, gestió, control i innovació.
• La resta de les regions espanyoles es consideren perifèriques o semiperifèriques. Poden presentar un major o menor grau de dinamisme econòmic, però en cap cas actuen com a àrees centrals.
No és, per tant, qüestió de major o menor PIB per habitant. Així per exemple, Balears és una de les comunitats amb una renda per habitant superior a la mitjana estatal; no obstant, és evident que no pot ser considerada com una regió central.
Desequilibris socials
A més dels contrastos mencionats anteriorment, hi ha desequilibris entre unes comunitats i altres, per exemple quant a les dotacions d’infrastructures (transports i comunicacions, etc.) i d’equipaments (sanitaris, educatius, culturals, esportius, zones verdes, etc.). En aquest sentit, i a pesar del que puga paréixer, les desigualtats regionals són encara enormes. Aquestes diferències de dotacions en infraestructures i equipaments entre unes regions i altres han jugat un paper decisiu en els nivells de desenvolupament i han sigut un dels factors de generació d’altres desequilibris. Les comunitats amb denses xarxes ferroviàries, de carreteres i autopistes, de telecomunicacions i d'informació, amb bons serveis educatius, sanitaris, etc., poden aconseguir un major desenvolupament i es troben en millor posició que les regions amb infrastructures i equipaments escassos, desorganitzats o antiquats.
Una altra manifestació dels desequilibris socials interterritorials és la diferent extensió del fenomen de la “pobresa econòmica”, entenent com a pobres totes aquelles famílies i persones la renda de les quals se situa per davall del 50 % de la renda mitjana neta disponible a Espanya. Així, observem que la proporció de llars pobres és menor en les regions situades en el nord d’Espanya, fonamentalment en la Comunitat Foral de Navarra, País Basc i La Rioja. Al contrari, les taxes més altes de famílies i persones en situació de pobresa es donen en les comunitats del sud (Extremadura, Andalusia, Ceuta i Melilla) i a Canàries; a nivell provincial, destaquen algunes províncies frontereres amb Portugal, com ara Badajoz, Càceres, Zamora, Orense, etc. Els casos més greus de pobresa, no obstant, es concentren en les àrees urbanes.
3.- LA POLÍTICA REGIONAL, ESTATAL I COMUNITÀRIA
Els desequilibris espacials constitueixen un greu problema. Per això, s'han desenvolupat polítiques correctores des de fa dècades. La integració d'Espanya en la Unió Europea representa un nou punt de referència en els desequilibris interterritorials.
3.1 La política estatal: el Fons de Compensació Interterritorial (FCI)
La presa de consciència de l’existència de fortes disparitats en el grau de desenvolupament de les regions espanyoles va motivar en el passat la posada en marxa d'actuacions que tendeixen a corregir-les. Així per exemple, en els anys cinquanta del segle XX van entrar en funcionament alguns Plans de Desenvolupament Provincial i Comarcal. A més, en aquella dècada i les següents es van aplicar mesures sectorials, destinades a promoure el desenvolupament d'activitats concretes, que van tindre una gran transcendència espacial; va ser el cas, entre altres, de les polítiques de colonització i posada en regadiu d’àrees rurals, o l'establiment de Pols de Desenvolupament Industrial als seixanta.
L’article 158 de la Constitució disposa que, a fi de corregir els desequilibris econòmics entre les regions i fer efectiu el principi de solidaritat -reconegut en l'article 2-, es constituirà un fons de compensació amb destí a despeses d’inversió, els recursos del qual seran distribuïts per les Corts Generals entre les comunitats. És el Fons de Compensació Interterritorial (FCI), creat en 1990. Les regions més afavorides són Andalusia, Galícia, Castella i Lleó, Castella-La Manxa i Extremadura.
3.2 La incidència de la política comunitària
Els Fons Estructurals
La política regional ha sigut objecte d'inquietud en la UE des de 1975, any en què es va crear el Fons Europeu de Desenvolupament Regional (FEDER). No obstant, no va tindre transcendència fins a la reforma dels Fons Estructurals en 1988, amb la declaració dels cinc objectius prioritaris. Des de llavors, Espanya rep ajudes a càrrec d’aquestos fons per a promoure el desenvolupament regional.
A causa del baix nivell de renda, la majoria de les comunitats espanyoles foren qualificades com a regions d’Objectiu 1 (regions menys desenvolupades); la resta es consideraren com a Objectiu 2 (àrees industrials en declivi), o bé Objectiu 5b (espais rurals de regions industrials). Açò ha permés rebre un important volum de recursos comunitaris fins el 2007. A partir d’ara, degut a l’entrada en la Unió Europea de països més necessitats, la mitjana del nivell de renda dels estats europeus ha baixat i, això mateix, ha fet que Espanya comence a tenir moltes autonomies per dalt de la mitjana, com ara la C.Valenciana i, per tant, que deixem de ser objectiu número 1 i que, a poc a poc, la quantitat dels fons siga cada vegada menor. Les ajudes dels Fons Estructurals s'assignen per períodes plurianuals. Per a cada etapa, l’Administració espanyola presenta un Pla de Desenvolupament Regional (PDR), en el que s’estableixen les línies d’actuació més importants. Quan aquests plans s’aproven a Brussel•les, s’elabora l’anomenat Marc Comunitari de Suport (MCA), on s’arrepleguen, desglossades, les línies d’inversió que es van a desenvolupar, així com els pressupostos definitius assignats a cadascuna.
Durant el període 2000-2006 s’han estimat en 195.000 milions d’euros els recursos repartits com a Fons Estructurals, dels quals Espanya ha rebut més de 40.000 milions, és a dir, més del 20 % del pressupost total. Actualment, s’obri un període d’incertesa al respecte ja que, malgrat la moratòria (Espanya seguirà uns anys rebent part dels fons en menor quantitat que abans), s’hauran de buscar altres vies de finançament per potenciar les autonomies més endarrerides.
El Fons de Cohesió
En 1993 es va constituir al si de la Unió Europea el Fons de Cohesió, destinat a promoure la convergència econòmica i monetària dels països més retardats. Espanya ha sigut, junt amb Grècia, Irlanda i Portugal, un dels quatre països beneficiaris del Fons de Cohesió. En els últims anys, a Espanya se li ha destinat més del 50 % dels recursos procedents d’aquest Fons, els percentatges dels quals per al període 2000-2006 s'han xifrat en més del 60 %. Amb aquests diners es financen obres de subministrament d'aigua, condicionament dels llits dels rius i barrancs, repoblació forestal, etc. i una bona part del sistema d'autopistes i autovies, així com de la xarxa ferroviària principal.
El perfil sociodemogràfic, i el relatiu als assentaments, que hem dibuixat per al conjunt de l’Estat d’acord amb el procés dels últims cinquanta anys, no es correspon exactament a totes les comunitats autònomes. S’hi observen desviacions positives o negatives respecte als valors mitjans estatals, com a conseqüència de l’expressió diferent que en cada espai concret ha tingut cadascun dels aspectes analitzats. Els contrastos socioeconòmics constitueixen un dels trets espacials més significatius de l’Estat espanyol en l’actualitat. Es tracta de contrastos geogràfics, demogràfics, econòmics, de relació amb Europa i la resta del món.
► ACTIVITAT DE SÍNTESI.- COMPLETA la taula anterior i comenta-la.
....................................................................................
....................................................................................
....................................................................................
....................................................................................
....................................................................................
==========================================================
PRÀCTIQUES PER A LA SELECTIVITAT (P.A.U.)
< 
