Vila-real, segle XXI
Vila-real no és ciutat solament per definició, és a dir, per haver superat els 10.000 habitants a mitjans del segle XIX (ara mateix, als inicis del segle XXI ja anem pels 52.000 habitants), sinó que políticament ja fou una ciutat de primera a l'Edat Mitjana, a primeries del segle XIV, quan canvià els Furs d'Aragó pels de València i s'integrà a les Corts Valencianes formant part del braç reial; a més a més, Alfons XIII li concedí al 1904 el títol honorífic de ciutat...
Però quan parlem d'infraestructures i serveis s'observa el llarg camí que queda per recórrer, per arribar a ser una ciutat de fet i no només de dret, ja que ni som capital de res (comarcal?) ni els nostres representants han demostrat mai tenir el suficient pes polític a les institucions autonòmiques, ni estatals, per aconseguir el finançament necessari per pal·liar una part de les greus mancances que patim els contribuents de Vila-real, tant a nivell de serveis públics (sanitat i educació, principalment) com de mobilitat de vehicles i vianants (places, voreres, vials, tota classe d'infrastructures viàries, jardins i, sobretot, places d'aparcament).
L’urbanisme històric
Segons José Mª Doñate, contra el irregular, cuando no anárquico, trazado de las poblaciones antiguas, Villarreal toma el trazado hipodàmico, o en parrilla, de honda tradición histórica (Datos, vol.1, pàg. 150).
L’arquitectura de la nostra terra a la Baixa Edat Mitjana (segles XIII-XV) configura una de les etapes constructives més genuïnes, personals i importants de tota la història de l’antiga Corona d’Aragó i és l’oferta arquitectònica més estesa i acceptada entre els nous regnes creats, sobretot el de Mallorca i València. Aquestes expressions constructives tan nostrades, de signe gòtic, arribaren a ser qualificades per Alexandre Cirici –una autoritat en la matèria- d’antigòtiques en el sentit de subratllar les diferències respecte del gòtic del nord de França o de centreuropa, que és l’acceptat com a gòtic oficial per la major part dels especialistes.
Però la trama urbanística imperant d’aleshores no tenia una única coherència per la doble, encara que ambivalent, herència cristiana (fonamentalment romànica) i musulmana. Aquesta herència s’ha conformat habitualment per una pura expansió orgànica i funcional dels nuclis urbans, sovint tortuosa, i quasi mai amb creacions noves de caire racional. I això que la Vila valenciana medieval, gran o menuda, és el resultat d’una mínima formulació urbana. Aquest urbanisme és delimitat i configurat pels grans i xicotets edificis, civils o religiosos, protagonistes al capdavall d’una vitalitat col·lectiva, cívica, jurídica, sanitària, política, mercantil i social, motor de les noves ciutats burgeses de la baixa edat mitjana i fins i tot de la nova modernitat renaixentista.
Algunes de les ciutats existents amb anterioritat al segle XIII estaven fetes per moros a llur costuma estreta i mesquina, amb molts carrers estrets, voltats e altres deformitats, en contraposició a les Viles cristianes de nova creació i, per tant, amb una trama més ortogonal, com és el cas de Vila-real, Nules, Almenara o Castelló. Si Vila-real apareix, de tant en tant, en algun llibre de text no universitari, és precisament pel seu plànol en damer.
El plànol hipodàmic
Vila-real, la vila reial fundada per Jaume I l’històric 20 de febrer de 1274, s’ajustarà i creixerà, sens dubte, d’acord amb els plantejaments teòrics que formularà, més endavant, Francesc Eiximenis en el seu “Dotzè de lo Crestià” (1384-85), replegant la tradició dels campaments romans que ja havien begut de la sapiència clàssica dels grecs que es remunta fins Hipòdam de Milet. De tota manera, si voleu que filem més prim, també s’ha de dir que hi ha uns antecedents més remots encara que venen, fins i tot, de l’Índia, des d’on arribarien fins Assíria, Grècia,... total, que al món occidental sempre seguirem venent que els únics que copien són els japonesos. Aquest teòric excel·lent que, en moltes idees, s’avança més de cent anys al gran Lleó Baptista Alberti, proposa que tota ciutat devia esser quadrata (...), car ret (recta) seu pus bella e pus ordenada; a més Eiximenis es preocupà per la consecució d’una certa estètica urbana, en apuntar que la composició de la ciutat requer bella forma e figura, e bell tall e esguart. Serà una ciutat que coneixerà, controlarà i dirigirà els vents, que s’ordenarà amb una òbvia distribució segons la jerarquia social dels seus veïns d’aleshores però, sobre tot, la ciutat serà bella, ordenada, pràctica i funcional. La ciutat d’Eiximenis era, en darrera instància, figura de la perfecta i ordenada “ciutat celestial”. Però la única idea que podem fer-nos d’aquella meravellosa Vila-real medieval és el plànol de la Vila al segle XVI, de Rafael Martí de Viciana, així com els comentari elogiosos que ens dedica aquest autor de Borriana comparant-nos amb la rica Venècia.
Economia i infrastructures actuals
Però, realment –xovinismes, a banda-, què ens queda d’aqueixa Vila exemplar per tants conceptes? En què s’assemblen, en ple segle XXI, Vila-real i Venècia? Si parlem de riquesa, de renda per càpita, Vila-real continua sent una ciutat molt activa a nivell industrial i empresarial, però els fruits de la terra, les taronges d’aquell Jardí d’Hespèria, continuen pagant-se -al productor que no al que ho comercialitza- al mateix preu de tres dècades enrera, mentre els costos de producció s’han incrementat desorbitadament: Vila-real s’està quedant sense llauradors i propietaris agrícoles que visquen bé i exclussivament de la terra, de la citricultura.
Vila-real també és Venècia en quant a infrastructures viàries: ací no ens voreja el mar, però estem bloquejats per un conjunt de barreres infranquejables d'origen natural i aquós (el riu Millars), d’origen industrial (la inexistència d’un polígon fa que les indústries lleugeres i les pesants campen per les zones residencials de la perifèria, circumval·lant tota la ciutat excepte, com en una península, per un punt que només ens conduïa a l’Horta i que, d’uns anys enrera, també és l’eixida cap a l’Hospital Comarcal i cap alguns centres privats que van aparèixer, misteriosament, precedint la invasió urbanística dels propers anys) i d’origen terciari (les vies del ferrocarril que només tenen la perspectiva de multiplicar-se en arribar l'AVE).
Per què no és possible el soterrament d’algunes d’aquestes vies, tenint en compte que Hisenda s’emporta de la ciutat un muntant que sobrepassa els 150 milions d’euros –uns 25.000 milions de pessetes- en impostos cada any? I per què no es pot fer l’AVE per vora l’autopista AP-7, al secà, on la terra és més barata i l’aigua de les sènies per al reg molt més cara? Una altra barrera artificial per al futur, l’A.V.E. (soterrar totes aquestes vies és només qüestió de diners i voluntat política, ja que tots els problemes tècnics se solventen amb més inversió: la resta d'explicacions són demagògiques, perquè les solucions polítiques no sempre han estat les més justes, ni les més científiques). La comarca de La Plana fa moltes dècades que és mereix una solució integral i global per resoldre les mancances viàries i l'eliminació de barreres (vies del ferrocarril, AP-7, autovia de La Plana sense acabar, N-340 tercermundista, etc.).
Però el problema principal, com a Venècia, és la circulació interna. A Vila-real només podríem posar en funcionament les gòndoles a la sèquia: per cert, bromes a banda, què fem amb la Sèquia Major? Sabem que hi ha moltes idees i pocs diners, ens fem càrrec de les necessitats de finançament dels ajuntaments, però ni se pot fer desaparéixer quan desaparega l’ús actual ni es pot tenir tant bruta com als darrers anys. Respecte a la circulació interna per dins de la ciutat, no estic gens d’acord amb els detractors de l’actual gestió: l’únic problema del trànsit intern és que no té solució mentre no s’òbriguen carrers i, als darrers 30 anys, no s’ha obert cap carrer que travesse la ciutat de punta a punta, ni s’ha condicionat una circumval·lació com cal.
Direccions Est-Oest
Vila-real no té cap carrer que ens permeta creuar la ciutat d’Est a Oest o viceversa, és a dir, de Borriana a Onda no hi ha actualment cap carrer que creue la Vila des que es bloquejà el pas a nivell i es construí l’horrible tunelet o pas a desnivell inundable de la zona est... (abans encara hi havia l’antiga comarcal 223 que creuava la ciutat pel bellmig de la Plaça de la Vila). L’únic carrer una mica més llarg és el de Sant Miquel que mor per l’Oest al Camp del Madrigal (Carrer de la Salut) i per l’Est en les modernes naus, a l’avinguda de França, que s’han construït darrerament a vora via per a què el dia de demà, quan desaparega l’estació de la Renfe , no ens deshabituem tan fàcilment als entrebancs... Suposem que serà per això! Per tant, haurem de felicitar-nos per la perllongació del Barranquet (Cardenal Tarancón) encara que ha quedat, com sempre, estret, molt estret!, i una oroneta tampoc no fa estiu (ni fred, ni calor).
Direccions Nord-Sud
I si parlem de direccions nord-sud, paral·leles a la mar, la cosa no és que siga cap xollo, però comparades amb les perperdinculars podríem arribar a pensar que anem prou ben servits (amb l’antiga general, l’Aviador Franco, l’Avinguda Tàrrega i la França-Europa), sobretot, si no ens fixem ens els tradicionals embussos de les hores punta i no tenim en compte que a Vila-real són punta les vint-i-quatre hores del dia.
Ara mateix, i perquè els carrers costen d’obrir tots els anys que tarden en urbanitzar-los els constructors, l’única solució d’urgència que hi ha és fer més carrers de doble sentit, construir més pàrkings públics i, sobretot, evitar els tradicionals aparcaments en doble filera que, des de fa uns anys, són tradicionals davant els vídeo-clubs de la ciutat i, sobretot, dels que tenen parada d’autobús per a que els embussos locals no tinguen res que envejar-los als metropolitans de les grans urbs.
I sort que al futbol anem a peu, perquè els aficionats de la comarca ja porten uns quants anys deixant els cotxes en pàrkings provisionals a l’aire lliure o damunt de qualsevol vorera, aprofitant que els diumenges de futbol hi ha barra lliure, molta barra lliure...
