La ràdio és un invent de finals del segle XIX amb el que no ha pogut el cinema, ni la televisió, ni Internet, etc. És més, ara mateix podem dir que més que enemics, tots els mitjans de comunicació que tenim a l’abast, són aliats i, fins i tot, amics ja que la ràdio la podem escoltar tant amb un vell aparell vintage, portàtil o per televisió, l’ordinador i, sobre tot, pel mòbil. Però, sabeu des de quan els vila-realencs podem gaudir d’una emissora local que informe del que passa a Vila-real i als propis conciutadans?
RADIO SAN PASCUAL
La ràdio va arribar a Vila-real als anys 50 de la mà de Radio San Pascual, una modesta emissora que s’ubicava al carrer Pere III a l’actual seu de la UGT, requisada pels franquistes en acabar la guerra civil.
Corria l’any 1950 quan Josep Martí, un frare franciscà vingut de Catalunya, se va convertir en el pare espiritual d’una aventura radiofònica encetada per recaptar diners per a la reconstrucció del temple de Sant Pasqual, destruït a l’agost de 1936 durant la cruel guerra civil. El pare Martí, gran devot del Sant però també un gran emprenedor -com li diríem ara- va saber rodejar-se de vila-realencs capacitats per portar l’empresa endavant. Així, Víctor Fenollosa va exercir de director, mentre els germans Vicent Ramon i Pasqual, Meneu, controlaven la part tècnica, és més, van ser els creadors del primer aparell de ràdio de l’emissora, és a dir, una caixeta d’uns 30 cm de llarg i 15 d’ample. Les veus les van posar altres eminents vila-realencs com ara el recordat locutor esportiu Joan Baptista Catalan Mínguez, l’actual fill predilecte Rafael Beltran Moner i d’altres joves de l’època: Joan Soler, Maria Arrufat, Rosita Fortuño, Josep Mª Campos, etc. Naturalment, tots amateurs i sense cobrar, fent de la necessitat virtut i traient temps des d’on podien. Les obres de Sant Pasqual no avançaven en aquesta època de postguerra, amb l’agreujant de la terrible gelada de 1946 que va fer malbé els tarongers -que tarden més de 5 anys en créixer i oferir una mínima producció-, on la reconstrucció depenia, bàsicament, de l’aportació dels feligresos vila-realencs i d’ací la idea de fer una emissora on, a base de tómboles i rifes, es recaptava el que es podia. Però la emissora va fer un salt de popularitat, a partir de 1952, quan se van celebrar a Vila-real unes jornades complementàries del Congrés Eucarístic de Barcelona, amb l’assistència de bisbes i arquebisbes, així com representants de l’Església ortodoxa que, tot aprofitant els 300 km que ens separen de la Ciutat Comtal, vingueren en tren per visitar les relíquies del patró dels Congressos Eucarístics, posant Vila-real al mapa i fent publicitat, gratuïtament, de l’existència d’una modesta emissora local, amb una potència d’uns 50 watts, pel ressò que se’n va fer la premsa de tota Espanya. Fins aleshores, l’emissora havia emés alguns programes de forma molt irregular, però a partir de 1952 se va consolidar una programació diària, sempre en directe.
De tota manera, tal com Ràdio Sant Pasqual anava creixent en popularitat i oients, se va presentar el problema de ser una emissora alegal, és a dir, que no estava regulada ni prohibida per la legislació vigent però, al no comptar amb cap llicència oficial, les altres emissores de la capital de La Plana la veien com una competidora deslleial. Aleshores van haver de tancar!
RADIO JUVENTUD
I, malgrat que l’entusiasta grup de Ràdio Sant Pasqual va intentar en més d’una ocasió reprendre la programació, a poc a poc se va arribar a la conclusió que Vila-real no podia quedar-se sense veu per les ones hertzianes i la solució no podia ser altra que fer-se amb una llicència. L’ocasió va arribar el 1956 de la mà del Servicio Nacional de Radiodifusión y Cine del Frente de Juventudes, és a dir, un òrgan de propaganda del règim franquista com, aleshores, no podia ser d’altra manera. Així s’inicià l’emissora Radio Villarreal – Estación Escuela del Frente de Juventudes que, finalment, s’anomenaria Radio Juventud de Villarreal tot formant part de la Cadena Azul de Radiodifusión (CAR) del Movimiento.
Ràdio Joventut se va nodrir, bàsicament, de l’equip humà de Ràdio Sant Pasqual, sota la direcció del propi Víctor Fenollosa, però amb la incorporació de saba nova: Pepe Mínguez, Encarna Nebot, Juan Enrique Mas, Flora Trasobares, Carmen Janés, Ana Cercós, Jacinto Heredia, Maria José Sagols, Pilar Tena, etc. Com a emissora del règim, van fixar els estudis a la Casa dels Mundina, al carrer Major, que l’Ajuntament franquista havia requisat als propietaris del Partit Republicà Radical que, fins el final de la guerra civil, l’havien usada com a Casino, seu del partit i Lògia maçònica.
Aquesta vegada ja es tractava d’una emissora amb una potència superior, amb una equipació tècnica més moderna i, per tant, amb moltes més possibilitats d’oferir a l’audiència una programació més variada. El programa de major acceptació, naturalment, era el dels discos dedicats ja que la gent acudia a l’emissora, demanava una cançó i, a canvi, deixava un xicotet donatiu per al temple: Por San Pascual y su templo, adelante!, era el lema de l’emissora. Catalan Mínguez continuava fent el seguiment del Villarreal C.F. (que fins el 1954 encara era el CAF Villarreal) informant diàriament dels esports, mentre cada setmana un grup d’aficionats al teatre com ara Delfina Rius, Manolo Nácher, Marisa Pauner o Encarna Nácher (La Tona) es col·locaven davant el micròfon per llegir peces teatrals populars en castellà com ara Don Juan Tenorio o Eloísa està debajo de un almendro. Només un programa, La hora pascualina, deixava que dos xiquets (Jacinto Heredia i Maria José Sagols) interactuaren amb el pare Marcet en llengua vernacla, és a dir, en Valencià. I, com a totes les emissores de tots els racons de l’Estat, a les dos i mitja i a les deu de la nit, connectaven amb Madrid per emetre El Parte (com era anomenat popularment), l’únic noticiari autoritzat i realitzat per la pròpia secretaria de premsa del règim franquista, és a dir, el NODO radiofònic. L’emissora de Ràdio Joventut comptava amb una potència de quasi 1 kilowatt i la seua antena radiant, finançada pels membres de l’equip, ubicada a l’Ermita de la Mare de Déu de Gràcia.
Però l’aventura se va tallar en sec al 1965 quan el Ministeri d’Informació i Turisme decideix integrar totes les emissores de la Cadena Azul en la Red de Emisoras del Movimiento (REM), la qual cosa suposava la desaparició de Ràdio Joventut donat que la REM ja disposava d’una estació de ràdio amb la Voz de Castellón (hui en dia Ràdio Nacional) i donada la proximitat havia de ser Vila-real qui, de bell nou, es quedara sense ràdio.
RADIO POPULAR DE LA PLANA
Alguns col·laboradors de Ràdio Sant Joventut van passar a formar part de la Voz de Castellón, però Joan Soler no estava disposat a que el seu poble es quedara sense emissora pròpia molt de temps. Així, amb la col·laboració de la Caixa Rural i del senyor Bisbe, de la recent creada diòcesi de Sogorb-Castelló, Josep Pont i Gol, naixia Ràdio Popular de La Plana el 20 d’octubre de 1967. Naturalment, el director de la nova emissora va ser Joan Soler que va comptar amb la participació d’alguns dels antics companys de Ràdio Joventut com ara Encarna Nebot, Joan Baptista Catalan Mínguez, Flora Trasobares, etc. i noves incorporacions com ara Carmen Pesudo, Manolo Molina, Mari Carmen Montañés, Gonzalo Juan, Amado Tena i, més endavant, el primer periodista titulat de l’emissora, és a dir, Xavier Manzanet Moner.
Ràdio Popular de La Plana naixia com l’emissora oficial de la diòcesi i, per tant, abraçava molt de territori, des d’Almenara fins Torreblanca per la costa i per l’interior fins l’Alt Palància i l’Alt Millars, oficialment, però en la pràctica era una nova emissora provincial, amb una potència incomparable amb les seues predecessores, encara que els estudis van ser inicialment modestos ja que van començar les emissions des del carreró de l’Església al darrer pis del número 15. Ací forjaren els programes més emblemàtics de l’emissora, malgrat l’èxit de les cançons dedicades que va continuar, com ara l’informatiu provincial Calle Mayor sota la vigilància de la censura que continuava. Horta i Secà, un programa dedicat als agricultors. I l’emblemàtic, per pioner, Nosaltres els Valencians de Vicent Pitarch i Almela, fet totalment en Valencià, és a dir, una forta aposta de Ràdio Popular per la Llengua i la Cultura dels Valencians, en uns anys on la Congregació de Lluïsos recuperaria els aplecs valencianistes dels anys 20, és a dir, els organitzats per Vicent Tomàs i Martí (1898-1924) a la Muntanyeta de Sant Antoni, tot traslladant-los al paratge del Termet de l’Ermita de la Mare de Déu de Gràcia (1973).
En 1980 arribà la modernitat tecnològica ja que els estudis de la ràdio es van traslladar a l’actual ubicació, és a dir, al semisotà del número 69 de l’Avinguda Tàrrega, encara que, a partir de 1982, la ràdio tornarà a canviar de nom i s’anomenarà COPE-Castelló. Després de Joan Soler, l’emissora ha estat dirigida per Pilar Gregorio, Josep Lázaro i l’actual director, Raúl Puchol.
RÀDIO VILA-REAL
El 17 de maig de 1992, per commemorar els 400 anys de la mort gloriosa
de Sant Pasqual a Vila-real, molts recordareu la Missa Solemne, amb assistència del rei emèrit i presidida pel Cardenal Tarancón que, a més, fou retransmesa pel primer canal de TVE, ja que el seu director general era aleshores el vila-realenc Jordi García Candau (1990-1996), però en la mateixa data també naixia, oficialment, Ràdio Vila-real.
Fernando Peris Coret, com Administrador General, els germans García Candau (Julián i Jordi) i alguns empresaris locals foren els fundadors d’aquesta nova emissora que, des del primer dia, ha informat els vila-realencs sempre en Valencià. El primer director fou el malaguanyat Pepe Chiva Beltrán (1956-2009) que va confeccionar un primer equip amb Fernando Fuster, Juan Carlos Enrique, Gema Juan, Javi Mata, Sergio Caballero, Ana Artero, etc. L’emissora sempre ha destacat per les sintonies de compositors locals, com ara Rafael Beltran Moner o Alfredo Sanz Corma, així com pel seu seguiment del Villarreal C.F. amb les retransmissions en directe de tots els partits de la mà de Javi Mata Gil i el seu equip, amb Mònica Benavent (ara en Gol TV), Miguel Batalla, Víctor M. Rubio, etc. Per l’emissora també han passat Carmen Lourdes Costa Llorens com a directora, Alicia Llop, Sonia Gil, Gema Font o l’actual directora Susanna Pérez Balaguer.
ONDA CERO VILA-REAL
A banda d’altres propostes més amateurs o les emissores nascudes al voltant de la Regidoria de Joventut, com ara Ona Activa, la tercera emissora de la ciutat és Onda Cero Vila-real que, de la mà i de la veu d’Ana Artero, es va instal·lar a Vila-real de forma itinerant, al febrer de 2002, sense una seu fixa, amb programes com ara Protagonistas Vila-real d’Alícia Llop que continua informant sobre el nostre poble, mentre Víctor Franch s'encarrega de l'actualitat esportiva.
75 anys després d’aquells pioners atrevits que demanaven Una peseta para el campanario! i portaren la primera emissora a Vila-real i que després seguiren amb el lema Por San Pascual y su templo, adelante, la ràdio continua més viva que mai mitjançant tota classe de enginys tècnics i continguts, des dels podcasts als directes, passant per les entrevistes, les tertúlies, els informatius, la música o els programes festius i culturals, sense oblidar la màgia de les bodeguetes festeres on els polítics de tots els partits, miraculosament, solen tractar-se de forma educada i amistosa... serà per Sant Pasqual? Serà...
Gràcies a totes les vila-realenques i els vila-realencs que han fet i fan possible el periodisme radiofònic de quilòmetre zero. Bones festes!
ANTONI PITARCH FONT.-
