El pont de l’Ermita ha sigut notícia aquest estiu perquè els especialistes en la conservació del patrimoni han denunciat el deteriorament d’aquesta emblemàtica infraestructura de quasi 70 anys, ja que les arrels de vàries figueres crescudes espontàniament als laterals de l’històric pont estan penetrant per les escletxes i fissures, provocant l’eixamplament d’aquestes i, a la llarga, afavorint el despreniment de materials i l’estabilitat del mateix pont si no s’actua amb celeritat.
El 1934 es va presentar el projecte de l’arquitecte basc Eugenio Pedro Cendoya Oscoz per a urbanitzar el paratge del Termet de la Mare de Déu de Gràcia, que respon a un encàrrec de l’alcalde Usó Jarque, on estava previst construir una ciutat jardí amb masets, un estadi per a grans competicions esportives, un gran hotel, restaurants, zones per a la celebració de festes i un alberg. De tot això, només va veure la llum l’alberg i la gran escalinata per a baixar fins a la placeta de l’ermita on hi havia l’escultura del Pastoret (1920) de José Ortells. El projecte quedaria aturat en arribar la Guerra Civil (1936) i ja no es tornaria a reprendre mai. De tota manera, com els anys vint i trenta del segle XX van ser també el temps de les d’idees reformistes per tractar de millorar l’urbanisme i les precàries comunicacions dels pobles per carretera, no seria estrany que la idea de fer una carretera cap a l’Alcora i, per tant, la necessitat del pont de l’Ermita nasquera aleshores i, finalment, la guerra civil ajornara els propòsits per a temps més propicis, encara que hi ha constància de la sol·licitud del propi Ajuntament de Vila-real a la Diputació de Castelló (1937) de construir una carretera per unir Vila-real i l’Alcora.
Les obres del pont foren possibles gràcies al “lobby vila-realenc” a Madrid, és a dir, el constituït per les persones més influents de la Vila als anys 50, com ara el general Bono, Juan Flors o el cardenal Vicent Enrique i Tarancón que, a la llarga, seria un dels usuaris més importants ja que, a partir de 1960 el travessava cada estiu per estiuejar al xalet de la família Parra, ubicat a l’altra banda del riu. Així, a les ordres de l’enginyer T.Quesada començaren a posar el fonaments el 1956, amb un pressupost de 5,3 milions de pessetes de l’època. De tota manera, una vegada finalitzat el pont, el projecte d’unir el carrer Ermita amb la nova carretera provincial de l’Alcora pel Camí Fondo, ja en terme d’Almassora, quedà paralitzat per motius poc explicats. Per tant, l’imponent pont de l’Ermita que havia de suportar cert trànsit provincial, va quedar com una important infraestructura per donar servei als estiuejants, majoritàriament vila-realencs, de la vora nord del riu Millars.
Vila-real ja disposava de dos ponts per salvar el riu, abans de la construcció del pont de l’Ermita, ja que travessar el riu a peu o amb el carro i l’haca sempre suposava un risc malgrat aprofitar les èpoques d’estiatge quan el riu portava menys cabal i podien ajudar-se de les pedres del llit. El primer era el pont gòtic de Santa Quitèria (BIC des de 2006) construït per Pere Dahera, seguint la voluntat del rei fundador Jaume I, per on sempre han entrat les tropes en temps bèl·lics, com ara la guerra de Successió (1706), la guerra del Francés (1810) o les tropes franquistes del general Aranda (1938). El segon, l’anomenat encara Pont Nou (malgrat ser molt més vell que el de l’Ermita) per on discorre la Nacional 340 i que també va patir els atacs de les tropes franceses (1810), com ens recorda el monòlit de pedra de Manuel Carrasco amb la placa de bronze de José Ortells López erigit el 9 de març de 1910, en honor a les víctimes dels enfrontaments contra els soldats napoleònics, és a dir, 8 morts de Vila-real (Francisco Trabar, Francisco Cercós, José Segarra, Mateo Mondragón, Juan Gallén, José Verchili, Manuel García i Bautista Tellols) i 69 víctimes més, naturals d’Almassora i Castelló de la Plana.
El pont de l’Ermita té una llargària de 150 metres de longitud i una amplària de 6,30 que permet transitar-lo sense problemes, encara que en aquell temps no se pensara en l’ús estiuenc o turístic perquè, ara mateix, no li vindria gens malament una vorera al costat de cada barana del pont o, si s’hagués pensat a l’hora de dissenyar-lo, haver fet un ample passeig central entre el Termet i l’altra banda del riu, però en aquell Vila-real agrícola de la postguerra tot es feia pensant, només, en l’utilitarisme econòmic per poder desplaçar-se més còmodament durant la campanya tarongera.
El pont disposa de 5 arcs de mig punt de 25 metres de diàmetre i una altura de 21 metres fins la làmina d’aigües del riu, així com una secció de tres arquets peraltats en la zona dels timpans, més complets als extrems, especialment junt a l’estrep dret que compta amb quatre arquets. Els arcs es recolzen en amples estreps i quatre pilars intermitjos de bona factura, de tipus tabic amb els cantons reforçats amb esperons de secció semicircular i coronats amb barrets semicònics. L’ample dels pilars disminueix des de la base fins el zenit, on tornen a créixer en grossor per afermar-se com a salmers o dovelles d’arrencada de l’arc per unir-se a les voltes. I, encara que semblen xapades, són incisions fetes al propi formigó per simular sillars de pedra. A l’alçària de les impostes dels pilars, a cada costat, sobreïxen les 6 bigues d’acer revestides de ciment que formaven el recolzament de les cintres.
La fàbrica de formigó armat, per tant, s’exhibeix amb llenços de pedra tant en silleria rústica, a penes picada, com amb maçoneria regular als pilars, així com als timpans dels arquets i, fins i tot, els estreps estan xapats amb maçoneria de calç ben disposada. En la coberta destaca la imposta original de formigó sobre la que es va incrustar la vella baraneta de ferro tubular, molt oxidada i necessitada de substitució i una altra més interior, d’acer, que suporta les modernes barreres metàl·liques de seguretat. Com hem dit, no hi ha voreres convencionals, però queda un estret marge a cada costat per als vianants.
Aquesta construcció, al capdavall, pareix un pont construït a finals dels anys 20 o principis dels 30 del segle XX, ja que segueix l’estil pontoner propi d’aquells temps. De tota manera, resulta molt difícil trobar informació sobre el Pont del Termet de la Mare de Déu de Gràcia a l’abast del gran públic perquè, pràcticament, l’únic manual oficial que fa referència al nostre pont en la fitxa nº 29 és la Guia de puentes de la Comunidad Valenciana editat per la pròpia Generalitat (2016).
ANTONI PITARCH FONT.-
