L’escultor Amorós, El Santero com era conegut popularment per la seua dedicació a esculpir imatges religioses, va demostrar de molt jovenet la seua afició a pastar fang per fer figuretes i, per tant, la seua inclinació innata cap a l’art escultòric.
De família molt humil, va nàixer el 18 de juny de 1876 i, desprès dels primers anys escolars a Vila-real, la seua localitat natal, on va mostrar les seues virtuts artístiques entre el modelat i el dibuix, va marxar a estudiar uns anys a l’escola de Belles Arts de València, gràcies a l’ajuda econòmica de familiars i amics, encara que no va poder acabar els estudis.
La seua carrera podria haver marxat per camins més destacats però, havent conegut els apreciables treballs d’imatgeria dels mestres valencians Vicent Tena i José Aixa, en els estudis dels quals va fer pràctiques com ajudant, va orientar les seues aptituds artístiques cap a les figures escultòriques religioses per encàrrec.
A Vila-real va obrir el seu obrador al carrer de Bayarri on, a poc a poc, va acollir un nombrós grup d’aprenents i deixebles que, amb el temps, no solament arribarien a oficials sinó a ser també, com el mestre, notables pintors, escultors i imatgers com ara Josep Ortells, Joan Nicomedes, Pere Gil, Josep Gumbau, Julio Pascual Fuster, etc.
La producció de talles de tota mida i condició amb representacions de passatges religiosos des del seu obrador va arribar fins les parròquies, ermites, confraries i comunitats religioses no solament de tota Espanya, sinó també del mercat hispanoamericà.
Mentre mantenia aquest procés quasi industrial, però molt professional i minuciós, de figures devotes policromades, Amorós no va descurar la seua creativitat artística més personal. Al Certamen Literari convocat amb ocasió de la peregrinació nacional al sepulcre de Sant Pasqual, que es va celebrar al 1899, obtingué el primer premi en la modalitat d’Escultura amb un projecte de monument al Sant que el representava en èxtasi sobre un carruatge arrossegat per cavalls portant-lo en moviment ascendent cap a una custòdia, situada entre núvols i sostinguda per un grup d’àngels.
Per encàrrec de les confraries de Setmana Santa de Linares (Jaén) va realitzar el pas monumental del Davallament de la Creu, lamentablement desaparegut durant la guerra del 36 com també el retaule de la Declaració Dogmàtica de la Immaculada Concepció, per a la desapareguda capella de la comunitat de religioses Josefines de Vila-real.
Durant la postguerra, Pascual Amorós va intensificar el seu treball per recuperar les imatges religioses danyades o desaparegudes, com ara la de la Mare de Déu de Gràcia, de la que va fer la talla dels caps de Maria i Jesús i va esbossar la resta per a ser vestida i, a la vegada, fer possible al setembre de 1938 (l’exèrcit de Franco havia entrat a la Vila al juny del mateix any) el trasllat de la imatge que no baixava al poble des del setembre de 1935 (aquesta imatge seria reforçada per unes andes el 1944 -restaurades el 1988 per l’empresa de Gabriel M. Cantalapiedra-, fruit del treball del seu deixeble Julio Pascual Fuster que també reformaria la imatge al 1964 per deixar-la tal com la veiem a l’altar principal de l’Ermita o quan, seguint la tradició del vot permanent del Consell de la Vila des del 1757, torna a baixar a la Vila).
Després va esculpir un nou Crist de l’Hospital per substituir el desaparegut durant la guerra civil, és a dir, aquell que la llegenda atribueix a l’arribada de les tropes cristianes a Vila-real al segle XIII, així com la reposició dels retaules de l’església Arxiprestal amb les imatges de sant Jaume a l’altar major, de sant Isidre llaurador, de sant Miquel arcàngel o la de la Verge de l’Aurora, recuperades pel mestre amb la col·laboració del deixeble Pere Gil.
A més d’altres escultures processionals a diversos pobles de les comarques de Castelló, com ara la dels Sants de la Pedra a la Vilavella o la de la Verge del Niño Perdido a les Alqueries, a Vila-real destaquen els bustos dels germans Fenollosa al Museu de la Ciutat, així com els grups escultòrics del Natzaré i el Simó Cirineu de la confraria de la Puríssima Sang i també el de Sant Joaquim, Santa Anna i Santa Maria per a les celebracions populars de les festes d’aquells carrers.
Figura molt estimada pel veïnat local, l'escultor Amorós va faltar el 8 de desembre de 1943 quan encara es mantenia molt actiu, enllestint nombrosos encàrrecs. Amb motiu de la seua mort, el seu deixeble més destacat, Josep Ortells, el va definir com el mestre que, a més de guiar els seus passos en el dibuix i en l’escultura, va disciplinar el seu entusiasme, però la humilitat i les circumstàncies de la vida el van portar a establir-se per sempre a Vila-real quedant com un notable imatger que hauria pogut ser una glòria de l’escultura espanyola del segle XX.
