4 de febr. 2022

JOSEP GUMBAU VIDAL (1907-1989)

 

El pintor Gumbau va nàixer a Vila-real el 10 de novembre de 1907. De xiquet va a anar l’escola del Campanar on comença la seua passió pel dibuix, mentre treballa en diversos oficis per ajudar a l’economia familiar, fent d’espardenyer, llaurador, pintor de parets, etc. Les primeres classes de dibuix li venen de la mà de l’imatger vila-realenc Juan Bautista Pesudo fins als 18 anys, és a dir, al 1925 quan ingressa a l’Escola de Belles Arts de València, amb un aprofitament que li permet l’ajuda de diversos premis i bosses d’estudi de l’Ajuntament de Vila-real i de la Diputació Provincial. El 1932 realitza una exposició a l’Ateneu Regional de Valencia on obté Diploma d’Honor pel retrat del vila-realenc Víctor Fenollosa.

El mateix any, a les festes de la Marededéu de Gràcia (setembre de 1932), el Sindicat de Regs va presentar una exposició artística amb fotografies i obres pictòriques de vint-i-quatre artistes locals entre els que figurava el jove Josep Gumbau, de 24 anys, amb nou obres: set quadres i dos dibuixos, entre les quals hi havia Preparant-se per a la festa (presentada a l’Exposició Nacional), Alcalde de Vila-real, Efecte de llum, Retrat de la senyoreta Maria Amorós, Retrat de la germana asseguda al divan, dues natures mortes i els retrats de Víctor Fenollosa (premi d´honor a l’Ateneu Regional) i de Bernardet.


Al 1933 acaba la carrera i a l’any següent s'instal·la a un estudi del barri del Carme de València on se dedica a fer retrats pictòrics per encàrrec, mentre treballa fent retocs fotogràfics per a guanyar-se la vida i participa en les tertúlies artístiques de la capital en les que entra en contacte amb escriptors i artistes plàstics, cosa que continua fent tant a Madrid com a València després de complir el servei militar. Participa en exposicions col·lectives i comença a destacar com a retratista, rebent al 1934 la Medalla de Plata a l’Exposició Regional.

La seua primera exposició individual arriba al 1935 a l’Ateneu mercantil de València, amb trenta-sis obres que reben excel·lents crítiques, però quan Gumbau marxa a Madrid per fer unes oposicions com a professor de pintura, esclata la guerra civil i s’incorpora a l’Aliança d’Intel·lectuals Antifeixistes, a la secció d’Arts Plàstiques i se casa amb Francisca Sánchez.


Durant la República i la guerra civil, Gumbau va formar part del grup d’artistes progressistes, en companyia de figures com ara el mateix Josep Renau, però també participà en el salvament de nombroses obres religioses amenaçades. Retornat a València, col·labora en la secció de belles Arts de la CNT, dibuixa en les seues publicacions i és destinat com a mestre de dibuix a les escoles Racionalistes d’Orriols, on presenta una mostra amb obres referides al dramatisme dels moments que s’estaven vivint. Després marxa a Vila-real on continua impartint classes de dibuix i col·laborant amb activitats de propaganda fins que l’estat major el reclama com a Comissari d’Informació, per a realitzar els periòdics murals dels combatents amb els que organitza una exposició de dibuixos a les trinxeres.


El 15 de novembre de 1937 naix el seu fill Helios José. Durant la Guerra Civil participa en la revista Fragua Social, formant part de l’Exèrcit Popular de la República en el front de Madrid dins de la Brigada Mixta 108 i, en 1939, es detingut pels feixistes i empresonat en un camp de concentració a Zamora.

Acabada la guerra, passa alguns mesos retingut, però a la fi és alliberat i obri novament el seu estudi de pintura a València i continua donant classes a la seua acadèmia, mentre participa en la incipient vida cultural de Vila-real i comença a estar en contacte amb les noves generacions d’artistes valencians que l'obren a noves experiències d’avantguarda amb les que intenta participar malgrat la diferència d’edat. Mentrestant, el 15 de maig de 1940 havia nascut la seua filla Esmeraldina.


En alguns aspectes, els nous creadors com ara Joaquim Michavila, Eusebi Sempere o els components del Grup Parpalló consideraven l’obra de Gumbau com la d’un precursor de les noves tendències artístiques, així presentà una completa exposició d’art abstracte en 1955 al Club Universitari de València, amb favorable valoració dels visitants i, en especial, del sacerdot i crític Alfons Roig que va animar Gumbau a viatjar a París per conèixer els nous moviments plàstics, un objectiu que el pintor vila-realenc sempre havia desitjat, però mai no havia pogut realitzar fins aleshores, tant per la crítica situació de guerra, com per les urgències vitals de la postguerra.


El 18 de març de 1956, la nit abans d’eixir cap a França, finalitza el retrat de la seua filla Esmeraldina de 15 anys, tenia 49 anys i se va instal·lar a París, a la casa d’un parent, amb la intenció de fer una estada de sis mesos, però l’atracció de la capital francesa el va fer romandre durant setze anys. A París pren contacte amb totes les noves tendències artístiques europees, canviant el seu estil de pintura i prenent contacte amb joves pintors i cercles d’avantguarda: presenta obres seues, per primera vegada, al Saló Internacional d’Art Lliure de París amb La mort de Sant Francesc i La fugida d’Egipte.


El 1958 obté el primer premi dels molts que aconseguiria a França, els més rellevants al Saló Internacional d’Art Lliure de París. Però és en 1960 quan aconsegueix el primer Premi de l’Associació d’Artistes i Intel·lectuals espanyols en la mateixa exposició col·lectiva, així com altres premis en Salons independents de diverses poblacions franceses, com ara Vichy, Ivry o Choisy le Roi. També presenta exposicions en diverses sales del barri de La Banlieu de París i en altres col·lectives itinerants per tota França i alguns intercanvis amb artistes de l’estranger. El 1961 és condecorat amb la Medalla de Plata de Les Arts, Sciencies et Lettres de França i el 1967 és nomenat membre directiu de la Casa de València a París.

Una galeria d’art de Nova York demana la seua col·laboració i li fa encàrrecs durant huit anys, fins que Gumbau abandona el treball comercial.


Al 1972 marxa a viure a Marsella, on fixa la seua residència habitual junt a la seua nova companya, Simone, dedicant-se a pintar exclusivament per a ell mateix, mentre treballa com a retocador de retrats fotogràfics i viatja ocasionalment a Vila-real o a la capital francesa. Com a membre directiu de la Casa de València a París, el 1980 l’associació regional li organitza una exposició retrospectiva (1958-1965) al Centre Espanya de París, on mostra una selecció antològica de la seua obra més personal.

L’Ajuntament de Vila-real va organitzar al 1985 una exposició d’homenatge a l’artista, traslladant des de Marsella el fons artístic acumulat per Gumbau, tot recopilant moltes més obres i fotografies procedents de col·leccions particulars de l’entorn valencià. A més de la publicació d’un catàleg biogràfic, la mostra fou posteriorment exposada als salons de la Diputació Provincial de Castelló i en 1986 a les sales del Palau del Marqués de Dues Aigües de València, Museu de Ceràmica González Martí, mentre se li dedicà el nom d’un carrer de Vila-real.

Després de la seua mort a Marsella el 15 de febrer de 1989, des d’on es traslladat per ser soterrat al cementeri municipal de la seua ciutat natal, Vila-real li va retre honors especials amb la instal·lació d’una capella ardent al vestíbul de l’Ajuntament i un solemne funeral el dia 22 de febrer, amb l’assistència d’autoritats i representants del món artístic valencià.

Entre setembre i novembre de 2008 van tenir lloc noves exposicions antològiques d’homenatge al Museu de la Ciutat, on se conserva una mostra permanent de la seua obra, i també al Centre del Carme de València sota el patrocini de la Generalitat Valenciana i l’Ajuntament de Vila-real.


Al 2019, amb motiu del 30é aniversari de la mort de l’artista, s’inaugurà una nova exposició: Gumbau, la poètica de la mirada, al Museu de la Ciutat Casa de Polo. Aquesta exposició giravoltava pels retrats de diferents èpoques fets pel pintor que, segons el seu comissari, José M. Juan Baldó, se caracteritzava per retratar la figura humana en diverses formes i interpretacions, passejant per diferents estils al llarg dels anys amb personatges estàtics i hieràtics que, a la vegada, són dolços i amargs, en soledat o acompanyats que representen la duresa d’un puny que matxaca a la societat i la tendresa de la carícia d’una mà amiga.

Laulauenlaseuatinta

Baobab oci creatiu

Demografia de La Plana Baixa

La Guerra de Successió a Vila-real

A.C.Socarrats

Posts més consultats

Visualitzacions de pàgina l'últim mes