Laulauenlaseuatinta: El Pastoret d'Ortells
Josep Pasqual Ortells López va nàixer el 7 de juny de 1887, a les cinc de la vesprada, a la seua casa natal del carrer Tremedal nº 28 de Vila-real. Com la majoria de vila-realencs de l’època pertanyia a una família llauradora, benestant, per això els seus pares, Josep i Anna, van preocupar-se des del primer moment per la seua formació escolar i acadèmica. Va realitzar els estudis primaris al col·legi dels Franciscans, però a l’hora de cursar el Batxiller va prevaldre la seua vocació artística i va renunciar. De tota manera, els seus progenitors insistiren en fer-lo estudiar música amb Mossén Benet Traver el qual va descobrir, de seguida, les seues aptituds tant per a l’art com, en concret, per a l’escultura, dirigint-lo cap a les activitats plàstiques. És així com decideixen posar-lo sota el magisteri del mestre Pasqual Amorós, anomenat popularment El Santero per la seua constant dedicació preferent a l’hora d’esculpir tota classe de peces i imatges religioses típiques de la devoció popular, que seria l’encarregat d’introduir el jove Ortells en els rudiments tècnics de l’escultura, però també del dibuix, el modelat i la composició tot mostrant, des dels primers moments, certa destresa innata per a les arts plàstiques.
Però la seua evolució artística requeria ampliar horitzons, entrant com a aprenent al taller d’Eugeni Carbonell Mir a València i, des d’ací, al de Lluís Gilabert (mestre de Benlliure). Mentrestant, també comença els seus estudis a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, on va romandre des de 1903 fins el 1906. Els seu ràpid aprenentatge va donar fruit al 1904 quan va regalar a l’Ajuntament de Vila-real un bust d’Alfons XIII, més endavant rep una menció honorífica per un bust del seu pare a l’Exposició Nacional de Belles Arts (1906) i li arriba la comanda d’un relleu per a un monòlit commemoratiu, al pont del Millars, per recordar l’enfrontament contra els invasors francesos al 1808.
El 1907 exposa a Barcelona, on pogué contactar amb l’il·lustre guitarrista vila-realenc Francesc Tàrrega i Eixea, després es trasllada a Madrid on, per un temps va treballar a l’estudi d’Agustí Querol Subirats fins la mort d’aquest (1909), aleshores va passar a formar part de l’alumnat de Marià Benlliure Gil. Mentrestant, continuen els premis i reconeixements, com ara la primera medalla de l’Exposició Regional Valenciana (1909), també guanya amb l’obra “Dos germans” el gran diploma a l’Exposició Valenciana patrocinada per l’Estat (1910), amb l’escultura “Isabel i Nati” obté la tercera medalla a l’Exposició Nacional de Belles Arts (1910) i pel bronze “Adolescent” es fa mereixedor d’una menció honorífica a l’exposició d’art espanyol de la República Argentina (1910). Ben guiat pel seu mestre, aconseguirà el premi convocat per l’Acadèmia de Sant Ferran de Madrid (1912) i ser pensionat per la Fundació Piquer amb 4.000 pessetes anuals, de l’època, per perfeccionar la seua tècnica artística a Roma i París durant cinc anys, entrant en contacte a Itàlia amb els grans pintors Ignacio Zuloaga i Amedeo Modigliani.
Sent pensionat a l’estranger, amb el relleu “Cadenes” guanya la segona medalla de l’Exposició Nacional de Belles Arts a Madrid (1915) i el 1917 obté el màxim reconeixement per a un escultor, al rebre la Primera Medalla de l’Exposició Nacional de Belles Arts pel grup escultòric “Poema”, data en la que torna a Espanya i s’instal·la, definitivament, a Madrid on obri un estudi propi per dibuixar, modelar, projectar, atendre els encàrrecs que cada vegada són més nombrosos i importants, així com presentar-se a concursos amb una obra que, segons els experts, és deutora de la renovació escultòrica que lideraven aleshores els grans François Auguste René Rodin i Arístide Bonaventure Jean Maillol.
El 7 de novembre de 1918, als 31 anys, contrau matrimoni amb la italiana Teresa Cianchetti Fumagalli, de 22, a la parròquia de Nostra Senyora dels Dolors de Madrid, amb la qual va tindre tres fills: Ana, Flamínia i Alberto. Per selecció restringida amb altres escultors, l’Ajuntament de Vinaròs li adjudica -l’any del seu casament- la realització en bronze de l’arquebisbe Costa i Borràs.
Durant l’estiu de 1920 va plasmar, en ciment, l’emblemàtica imatge de l’icònic Pastoret que vigila la porta de l’Ermitori de la nostra patrona, el qual sovintejava als estius. La dècada dels anys vint serà molt prolífica per a Ortells, realitzant importants encàrrecs com ara els monuments als doctors Tolosa Latour i Lázaro Ibiza al parc del Retiro de Madrid, el del músic Tomàs Breton a Salamanca, el de l’actor Isidoro Márquez a Cartagena o el conjunt de l’Anunciació en marbre per a les Escoles de l’Ave Maria de Madrid. Després de desenvolupar una contínua activitat en escultura de pedra, de bronze, baixos relleus i monuments en general, és nomenat Fill Predilecte de Vila-real el 1927, tot instal·lant-se una placa commemorativa a la façana de la seua casa natal al carrer del Tremedal (desapareguda al reformar la casa l’any 2006). La fama de l’escultor Ortells no parava de créixer, fins el punt de ser cridat en 1929 per la Casa Reial, confiant-li la realització d’una escultura en bronze de la reina Na Victòria Eugènia, esposa d’Alfons XIII.
La Caixa d’Estalvis de Vila-real el contracta per realitzar el grup “L’estalvi protegint la família i l’agricultura” (1931) per a la part superior de la façana d’aquest nou edifici del Carrer Major Sant Jaume (ara seu de Bankia/Caixabanc). En 1934 participa a la Biennal de Venècia, mentre l’Ajuntament republicà de Vila-real li encarregà una escultura de cos sencer de l’il·lustre Josep Polo de Bernabé i Borràs, però les penúries dels darrers anys trenta, així com la guerra i la postguerra, allargaren el procés i la inauguració de l’obra fins el 1949.
Josep Ortells, com tots els mortals de l’època, va patir dificultats econòmiques durant la guerra civil, ja que no solament cessaren els encàrrecs pel conflicte bèl·lic, sinó que, fins i tot, algunes obres seues foren destruïdes durant aquests anys de barbàrie. En acabar la guerra, oposita i guanya la plaça d’escultor anatòmic de la Facultat de Medicina de la Universitat Central (1941) i obté per concurs – oposició la càtedra de modelat d’estàtua a l’Escola Central de Belles Arts de Sant Ferran. També per concurs públic va poder realitzar el monument als herois del “Baleares” a Palma de Mallorca, mentre a Vila-real realitzava el bust per al monument al guitarrista Tàrrega (1952) o la creu memorial de “Los Caídos” que, finalment, s’ha dedicat als vila-realencs morts en totes les guerres i ha quedat ubicada a la plaça que porta el seu nom (Plaça Escultor Ortells). Però a banda d’altres obres civils, encarregades pel franquisme, Ortells es va haver de refugiar en l’art religiós però, això sí -li ho reconeixen tots els estudiosos de la seua important obra-, l’escultor acadèmic sempre se va imposar sobre l’imatger a l’ús.
Durant la postguerra, foren molts els escultors que foren requerits per a realitzar imatges religioses de Setmana Santa i també per a reposar les que havien desaparegut o s’havien destrossat durant el conflicte incivil. Ortells va rebre un encàrrec, des de la catedral de l’Almudena de Madrid, per realitzar talles en fusta de la Mare de Déu del Roser, Sant Gregori i Sant Esteve o de la “Virgen del Amor Hermoso” al Col·legi Major San Pablo, però també el sol·liciten des de Castelló per realitzar la talla de la Marededéu de la Taronja a la basílica del Lledó o, des del mateix Vila-real, per al Reliquiari-custòdia de Sant Pasqual (1952).
Durant aquests anys, l’escultor Ortells va materialitzant moltes de les obres de caràcter religiós de les que ens sentim tan satisfets els vila-realencs. No obstant, va ser a partir d’un encàrrec de la Germandat del Santíssim Sagrament d’Almeria, quan les confraries de Vila-real començaran a fer-li tota classe d’encàrrecs escultòrics fins deixar la seua artística empremta a la nostra Setmana Santa que, actualment, no deixa de ser una magnífica exposició itinerant de la imatgeria religiosa d’Ortells, ja que els passos més importants porten la seua signatura, com va quedar de manifest amb una magna exposició a la Casa de Polo, precisament, sota el títol “Ortells i la Setmana Santa” (2008): el Santíssim Crist de Sant Marcel de Sogorb (1944), la Verge dels Dolors (1952), el Pas de la Santa Faç amb la Verònica (1954) i el Jesús de Natzaré amb la Creu (1956), el Crist Jacent (1955), el Pas de l’Oració a l’hort amb el Jesús agenollat (1957) i l’Àngel (1958) o l’Ecce Homo (1958)... Totes aquestes obres, segons els seus biògrafs (Antonio J. Gascó Sidro i Maria Teresa Vives Agost, autors de “El escultor Ortells, apuntes para una biografia” editat per la Diputació de Castelló en 1989, així com el mateix Vicent Llorens Poy que li va dedicar la tesi doctoral en 1991 “El escultor Ortells. Vida y obra de un maestro”), és a dir, tota la imatgeria d’Ortells relacionada amb la Setmana Santa porta, si més no, la petjada artística de l’herència del gran mestre Salzillo.
Del 1953 és la imatge de la Puríssima dels Lluïsos i de 1954 la de la Congregació de Maria Immaculada de la ciutat, també és autor d’una important obra pictòrica, fonamentalment paisatgística, relacionada amb el seu estimat Termet de la Mare de Déu de Gràcia, on va tornar a estiuejar als darrers anys de la seua vida, perquè va poder comptar amb un estudi propi facilitat per l’Ajuntament de la ciutat. Va rebre del govern d’Espanya la placa de l’Ordre Civil d’Alfons X el Savi abans de morir a Vila-real, el dia 27 de novembre de 1961, és a dir, que commemorem els 60 anys del seu decés i, per tant, s’espera que el nostre Ajuntament n’estiga a l’alçada del prestigi de l’il·lustre personatge. Des de 1976, com tots sabeu, a Vila-real se li va dedicar un col·legi públic a l’avinguda Tàrrega que porta el seu nom i que va obrir les portes el gener de l’any següent (1977).
