La
prosperitat dels pobles sempre s’assenta sobre les bases de la pau i la
laboriositat dels seus habitants i Vila-real havia experimentat, des
dels temps fundacionals (segle XIII), un creixement continuat que la
situava, als inicis del segle XVIII, com una de les viles més importants
de la Corona d’Aragó (integrada pels regnes d’Aragó i València, les
Illes Balears i el Principat de Catalunya).
Vila-real
naix, segregada del terme de Borriana, per la voluntat del rei
fundador, Jaume I, el 20 de febrer de 1274 com una ciutat del Regne de
València regida, en principi, pels Furs d’Aragó fins acollir-se als de
València el 24 d’octubre de 1329 segons els Anales (1), precisament, en
el moment d’incorporar-se a les Corts Valencianes formant part del braç
reial.
Les dues institucions bàsiques del Regne foren
les Corts i la Diputació del General o Generalitat (organisme de
caràcter permanent creat el 1418 davant la dificultat de reunir Corts
reiteradament). Les Corts Valencianes estaven integrades pels
representants dels tres braços o estaments: el Noble o militar,
l’Eclesiàstic i el Popular o reial. Encara que totes les ciutats i viles
tenien el mateix valor en quant al vot, alguns historiadors (2) en
distingeixen de tres classes -segons la seua concurrència a la Diputació
del General, a la designació de jutges comptadors i la intervenció a
Corts- i, sobre aquesta base, classifiquen València, Xàtiva, Oriola i
Alacant com a ciutats de primera, mentre que les viles de primera són
Alcoi, Alzira, Castelló, Ontinyent, Morella i Vila-real. Per una altra
banda, considera com a viles de segona Borriana, Cullera, Llíria, Biar,
Bocairent, Alpont, Peníscola, Penàguila, Xèrica, Xixona, la Vila Joiosa,
Castielfabib i Ademús. Finalment, les viles reials de tercera serien
Cabdet, Corbera, La Iessa, l’Olleria, Carcaixent, Benigànim, Callosa,
Castelló de la Ribera i Onda.
Vila-real, com a “vila de
primera”, va tenir un paper destacat en el braç reial de les Corts
Valencianes participant, des dels inicis del segle XIV, en les sessions
de les Corts de València (1329-1330 i també al 1336, 1348 i 1354), que
solien celebrar-se al Cap-i-Casal, però també a d’altres ciutats com ara
Vila-real al 1347 (3) o Sant Mateu al 1373, on foren convocades Corts
per al 15 de juny però, no havent pogut assistir el Rei, es prorrogaren
fins el dia 20 del mateix presidides per l’Infant En Joan, el seu
primogènit, tornant-se a prorrogar -traslladant la data al 26 de juliol i
també el lloc- ja que, finalment, es celebrarien a Vila-real en
l’Església Major (4) fins al final de l’any 1373 en què tornarien a
traslladar-se a València (1374). A partir del segle XV, es farà molt
constant la presència, a les Corts Valencianes, dels síndics de
Vila-real (5) (1401-1407, 1417, 1419, 1428, 1435, 1443, 1465, 1469,
1479), així com als segles XVI i XVII (1533, 1537, 1542, 1547, 1552,
1604, 1626, 1645) quan comença a decaure el ritme de les convocatòries
per l’aliança entre el monarca i les oligarquies municipals, sobretot
amb la del Cap i Casal, sempre decidida a fer valer el seu pes polític i
demogràfic sobre la resta del territori i, sobretot, a ajudar
econòmicament a la Corona: per quan dita ciutat de Valencia es la mitat
del Estament Real, y les demes ciutats, y viles Reals fan la altra
mitat, noy pot haver deliberacio...
La representació de
ciutats i viles que intervenen a Corts es duia a terme mitjançant un
procurador o síndic, gaudint València de cinc veus integrades per jurat
en cap, síndic racional, advocat ordinari i dos síndics, mentre que la
resta de viles reials només podien enviar cadascuna un síndic o
procurador. De tota manera, en la pràctica no sempre resultava així,
perquè de vegades hi havia ciutats que en portaven més d’un o, tot el
contrari, n’havien de compartir un entre vàries, com és el cas de les
Corts de 1524 on Vila-real, Borriana i Ademús foren representades per un
mateix síndic.
A nivell intern, el govern municipal era
encapçalat pel Batlle i per una sèrie de càrrecs elegits d’acord amb les
Ordinacions i Estatuts de la Vila: 1326.- Item establiren y ordenaren
que de assi avant per ningun temps sien ne puixen esser elets ne mesos
en officis de Justicia, Jurats, Mustafat, Sindich ne Sacristans ningu o
ningus que estigen y habiten fora los murs de la dita vila de Vilareal
(6), e si contrari sera fet, e intentat que aytal eleccio feta de dits
oficis o de qualsevol de aquells vinge e sia tenguda per no feta e
haguda, presservada e tomada a degut estament (7)...
La
generalització del règim parlamentari a partir del segle XIII (8)
sembla haver minat l’esperit absolutista que anaven assolint les
monarquies, encara que els nivells inferiors de la societat mai no
participava en les tasques de govern. La Corona d’Aragó fou pionera a
l’Europa continental en la instauració d’aquest pactisme o sistema de
govern amb el nom de Corts Generals (9).
La monarquia
estava impossibilitada de modificar les pràctiques fiscals a l’època
foral i tampoc podia obtenir nous ingressos sense l’acord de les Corts,
d’aquesta manera el subsidis sempre estaven condicionats per la promesa
de satisfer greuges i demandes per tal d’obtenir un major nombre de
privilegis per part dels estaments (10). Però aquest estat de les coses,
malgrat l’oposició de les Corts de 1626 a la Unió d’Armes, canviarà a
partir de les Corts de 1645 i, sobretot, les de 1648 quan el favorit de
Felip IV, el comte-duc d’Olivares, començà a estendre el centralisme de
Castella a la resta de territoris de la Monarquia Hispànica, començant
pel Regne de València degut a la natural blandura de aquellos naturales
que tenemosles por mas muelles ja que, segons el comte-duc, en aquel
Reyno no puede haver nada sospechoso por su acostumbrada fineza.
Certament, aquells anys vingueren a significar un pas endarrere per a
les competències pròpies de les Corts, encara que, des dels temps dels
Reis Catòlics i, sobretot, des de l’arribada a València de la virreina
Germana de Foix (11) al 1523, ja s’havia iniciat un cert procés de
castellanització de la noblesa de la capital i d’intromissió dels
governants de Castella en els assumptes forals.
De tota
manera, la Generalitat i les Corts seguiran donant el protagonisme
polític a les viles reials perquè, encara que les Corts no tornaren a
reunir-se durant la segona meitat del segle XVII, el Dret es va
continuar practicant i incrementant des de molts diverses instàncies.
Com diu García Edo (12), una bona prova de la seua vitalitat ens la
faciliten, precisament, les nombroses obres de literatura jurídica
valenciana que han arribat fins als nostres dies, bé de forma impresa,
bé de forma manuscrita, i que constitueixen el conjunt més nombrós,
segons el que sabem avui en dia, de tota la història foral valenciana.
La
desaparició de la Generalitat i de les Corts Valencianes no tindrà lloc
fins l’aplicació de la Nova Planta com a conseqüència de la derrota
d’Almansa en la Guerra de Successió (1700-1716). L’impacte a Vila-real
de la Guerra de Successió, a banda de la tragèdia del 12 de gener de
1706, arribarà a través d’una nova administració fortament
castellanitzada, militaritzada, jerarquitzada i centralitzada, totalment
sotmesa a la voluntat del sobirà que havia decidit abolir el règim
foral tradicional que, fins aleshores, li havia conferit a la Vila un
alt grau d’autonomia política i financera. Després de l’adscripció de la
nova chancilleria de València (1707) al Consell de Castella, el seu
primer president, Pedro Larreategui Colón dissenyava l’ordenació del
territori valencià en corregiments, el següent pas fou degradar la
chancilleria a audiència i, finalment, supeditar-la al capità general.
La militarització de l’administració podia entreveure’s en la
transformació automàtica dels governadors dels districtes militars en
corregidors (13) els quals constituirien el nexe d’unió entre el capità general i les magistratures locals (14). Finalment, s’establiren 13 corregiments: Morella, Peníscola, Castelló, València, Alzira, Cofrents, Montesa, Xàtiva (15),
Xixona, Alcoi, Dénia, Alacant i Oriola. Els reductes civils de la nova
administració absolutista, l’audiència i els ajuntaments, foren buidats
de contingut econòmic i polític. Vila-real va perdre tot el seu
protagonisme polític, passant de ser Vila de primera a tenir la
consideració de poble de segona emmarcat dins d’un corregiment
perifèric. Les viles reials deixaren de ser-ho i el Regne de València es
constituí com una nova província de la Corona Espanyola.
Fragment de 1706. LA GUERRA DE SUCCESSIÓ A VILA-REAL
(pàgs. 14-17)
d’Antoni
Pitarch Font. Ajuntament de Vila-real, 2006
.....................................................................................................................
NOTES I BIBLIOGRAFIA.-
[1] Anales de Aragón, llibre VII, capítol IX. Segons Zurita, a l’Arxiu de l’Ajuntament de València hi ha copia antiga i autèntica.
[2] MATEU I SANZ, L.: Tratados de la celebración de Cortes generales del Reino de Valencia. Madrid, 1677.
[3] Segons Zurita (Anals d’Aragó, llibre VIII, capítol XI) D. Pedro de Ejerica, después que la ciudad de Valencia juró la unión, convocó a parlamento a los prelados, ricos-hombres, caballeros y Síndicos de las villas y lugares de aquel reino para el 14 de Junio en Villareal.
[4] És a dir, a l’església gòtica sobre la qual s’edificarà l’actual Arxiprestal. En l’Arxiu de la ciutat de València es custodia el quadern d’aquestes Corts, escrit en 18 fulls de pergamí y uns altres dos amb els “Capitols de greuges del brach de civitats e vilas regals...” y els “Capitols de greuges de tots los tres Brachs”, aquests darrers corresponents a l’any 1374 (quan les Corts es traslladaren a Valencia) foren impresos en la Col·lecció de Furs de l’any 1482.
[5] ROMEU I ALFARO, S.: Les Corts Valencianes. Eliseu Climent Editor. València, 1985.
[6] Aquesta era la forma més comuna d’escriure el nom històric de la ciutat, encara que també podem trobar-lo amb d’altres variants. A partir de 1707 començarà a caure oficialment en desús i a ser substituït, gradualment, per la forma castellana. De tota manera, els ciutadans de la Vila mai deixaran d’usar-lo del tot en el llenguatge oral.
[7] L’acord del Consell de la Vila prohibeix l’exercici de càrrecs i oficis a Vila-real per als que habiten fora del murs, i està citat per José Maria Doñate en Datos para la Historia de Villarreal (vol. IV, pàg. 69). Vila-real, 1977
[8] Carta Magna anglesa de 1215
[9] PITARCH FONT, A.: Coneixement del sistema democràtic. Ajuntament de Castelló, 2005
[10] ARROYAS SERRANO, M.: Gent d’ahir, costums d’avui. Vila-real a les Corts Valencianes de l’Edat Moderna. Ajuntament de Vila-real, 1986.
[11] Segona esposa de Ferran el Catòlic.
[12] GARCÍA EDO, V.: Constitucions dels Regnes Hispànics en l’Antic Règim. Universitat Jaume I. Castelló, 2003 (pàg. 103).
[13] Ordenada per Felip V en 1708.
[14] FURIÓ, A.: Història del País Valencià. Tres i Quatre. València, 2001.
[15] Després de ser saquejada i incendiada al juny de 1707, canvià el nom oficial pel de “San Felipe” com a càstig pel seu decantament austriacista.
NOTES I BIBLIOGRAFIA.-
[1] Anales de Aragón, llibre VII, capítol IX. Segons Zurita, a l’Arxiu de l’Ajuntament de València hi ha copia antiga i autèntica.
[2] MATEU I SANZ, L.: Tratados de la celebración de Cortes generales del Reino de Valencia. Madrid, 1677.
[3] Segons Zurita (Anals d’Aragó, llibre VIII, capítol XI) D. Pedro de Ejerica, después que la ciudad de Valencia juró la unión, convocó a parlamento a los prelados, ricos-hombres, caballeros y Síndicos de las villas y lugares de aquel reino para el 14 de Junio en Villareal.
[4] És a dir, a l’església gòtica sobre la qual s’edificarà l’actual Arxiprestal. En l’Arxiu de la ciutat de València es custodia el quadern d’aquestes Corts, escrit en 18 fulls de pergamí y uns altres dos amb els “Capitols de greuges del brach de civitats e vilas regals...” y els “Capitols de greuges de tots los tres Brachs”, aquests darrers corresponents a l’any 1374 (quan les Corts es traslladaren a Valencia) foren impresos en la Col·lecció de Furs de l’any 1482.
[5] ROMEU I ALFARO, S.: Les Corts Valencianes. Eliseu Climent Editor. València, 1985.
[6] Aquesta era la forma més comuna d’escriure el nom històric de la ciutat, encara que també podem trobar-lo amb d’altres variants. A partir de 1707 començarà a caure oficialment en desús i a ser substituït, gradualment, per la forma castellana. De tota manera, els ciutadans de la Vila mai deixaran d’usar-lo del tot en el llenguatge oral.
[7] L’acord del Consell de la Vila prohibeix l’exercici de càrrecs i oficis a Vila-real per als que habiten fora del murs, i està citat per José Maria Doñate en Datos para la Historia de Villarreal (vol. IV, pàg. 69). Vila-real, 1977
[8] Carta Magna anglesa de 1215
[9] PITARCH FONT, A.: Coneixement del sistema democràtic. Ajuntament de Castelló, 2005
[10] ARROYAS SERRANO, M.: Gent d’ahir, costums d’avui. Vila-real a les Corts Valencianes de l’Edat Moderna. Ajuntament de Vila-real, 1986.
[11] Segona esposa de Ferran el Catòlic.
[12] GARCÍA EDO, V.: Constitucions dels Regnes Hispànics en l’Antic Règim. Universitat Jaume I. Castelló, 2003 (pàg. 103).
[13] Ordenada per Felip V en 1708.
[14] FURIÓ, A.: Història del País Valencià. Tres i Quatre. València, 2001.
[15] Després de ser saquejada i incendiada al juny de 1707, canvià el nom oficial pel de “San Felipe” com a càstig pel seu decantament austriacista.
