Divendres passat, dia 24 d'abril, vaig tornar a experimentar el plaer d'adreçar-me a una audiència receptiva de professores i professors, la majoria d'ells coneguts, a l'IES BENIGASLÓ de La Vall d'Uixó dins de les JORNADES D'HISTÒRIA DE LA PLANA BAIXA organitzades pel CEFIRE de Castelló.
Va ser una intervenció d'hora i quart, aproximadament, on vaig desxifrar, pantalla a pantalla, les dades que podeu observar en aquest power point, a més de donar pas a un intercanvi d'impressions sobra la realitat demogràfica de la nostra comarca i les perspectives de futur que parlen d'envelliment, d'augment de l'esperança de vida i de disminució generalitzada de la població durant la pròxima dècada o -tant de bo!- fins que acabe d'una vegada aquesta crisi global que tant està afectant l'Estat Espanyol, el País Valencià, la província de Castelló i, més en concret, algunes de les localitats més dinàmiques econòmicament durant el passat més immediat, com ara la pròpia Vall d'Uixó, Borriana, Onda o Vila-real.
Les comarques mediterrànies, com la nostra, han estat poblades des de temps immemorials, ja que per ací han passat fenicis, grecs, cartaginesos, romans i musulmans fins l'arribada de les tropes de Jaume I al segle XIII que constituïren el Regne de València que ens aportà la llengua, les tradicions i una forma d'entendre la vida reforçada per una legislació que torna a ser recuperada, a poc a poc, després de la desfeta de 1707 i la implantació de la cultura i la legislació de Castella por el justo derecho de conquista en el context de la Guerra de Successió i el primer Decret de Nova Planta que fou el més dur de tots els signats per l'infaust rei borbó, Felip V (que per alguna cosa penja cap per avall a Xàtiva, després de la decisió del vila-realenc Carles Sarthou Carreres al 1956).
A banda dels poblats íbers i les ciutats preromanes alçades pels ilercavons (els edetans eren més del sud, saguntins), destaquen els pobles nascuts al temps dels romans i dels musulmans, com ara la mateixa Borriana (nomenada al Cantar de Mio Cid) o la monumental Onda amb el castell de les 300 torres.
Al segle XIII, amb el renaixement urbà i les conquestes de Jaume I, no solament eixiran 7.000 sarraïns de Borriana i se refugiarà el 100%, pràcticament, de la població àrab als pobles de l'interior, a la Serra d'Espadà, sinó que naixeran ciutats noves com Vila-real, Nules o Almenara com podem comprovar al traçat hipodàmic dels carrers centrals més antics.
Durant l'època medieval i l'edat moderna els recomptes de població és feien per cases, llars o focs i, malgrat les guerres, encara hi podem trobar molta documentació als arxius parroquials per on passaven tots els habitants al nàixer o en passar d'aquesta vida a l'altra: llevat del cas de Betxí, pertanyent al bisbat de Terol, els pobles de la Plana Baixa dels arxiprestats de Nules i Vila-real van pertànyer al bisbat de Tortosa fins la dècada dels 60 del segle XX.
La població creixia, a poc a poc, patint els estralls de les èpoques d'epidèmies, com ara la Pesta Negra de 1348 o la darrera gran crisi demogràfica causada per la cucaratxa o grip espanyola de 1908 que va delmar la població de molts pobles de La Plana en qüestió d'un parell de setmanes. De tota manera, el creixement de la població és una característica que tendeix a ser més o menys constant com marquen els censos antics (des de l'encarregat pel Marqués de Caraçena), amb èpoques molt concretes de crisi per fets històrics com ara l'expulsió dels moriscs (1609) decretada per Felip III, la Guerra de Successió amb l'episodi de crueltat de les tropes borbòniques viscut a Vila-real amb més 253 morts nadius en una vesprada (12 de gener de 1706). A partir de la segona meitat del segle XVIII i, sobre tot, durant el segle XIX (malgrat la Guerra del Francés, entre 1808 i1814, i la guerra civil carlista que no acabà del tot fins el 1874 amb la implantació de la Restauració monàrquica del tornisme, el caciquisme i la corrupció) s'accelerarà el creixement de la població degut a la millora de la higiene i els avanços en medicina com ve sent la tònica general a tota Europa, entrant en una fase d'explosió demogràfica després de la crisi de la segona dècada del segle XX (1910) on l'emigració farà caure les estadístiques.
Des de la dècada dels anys vint, fins i tot superant la fratricida guerra civil (amb menys de 400.000 morts front al milió que pronosticava la novel.la de Josep Mª Gironella) que deixarà la seua emprenta a les piràmides de població amb el buit demogràfic corresponent als no-nascuts entre 1937-42 (que encara podem observar avui amb la població entre 75-79 anys, la generació més escassa davant els de 50-54 pertanyents al baby-boom de quan Franco donava Copes a les famílies més fèrtils o natalistes) i l'emigració dels anys seixanta cap a Europa (Alemanya, França o Suïssa), la població espanyola, així com la valenciana i la pròpia de la Plana Baixa no ha parat de créixer, amb uns increments notables des de finals de la dècada dels noranta i els inicis del segle XXI per l'allau immigratori històric ja que vàrem passar a ser un territori d'acollida d'immigrants, sobre tot romanesos, equatorians o magribins... fins que la crisi, iniciada entre 2007-2008 per la globalització financera fraudulenta i les bombolles immobiliàries i de falta d'ètica política i moral per part de quasi tots, ha començat a provocar un descens de població històric des de 2012 que ara se centra, sobre tot, en les ciutats que més havien crescut (Vila-real, Borriana, La Vall d'Uixó, Onda, etc.).
Només la superació de l'actual conjuntura de crisi que comença a semblar estructural (per la mecanització i robotització del treball manual) pot fer que torne a créixer la població de la Plana Baixa, però abans que retornen els nadius emigrats i tornem a experimentar un creixement migratori (el creixement vegetatiu fa molts anys que tendeix a zero i, fins i tot, a ser negatiu per la caiguda de la natalitat i l'augment de la població de la tercera edat) hauran de passar altres coses:
a) Retorn de l'economia productiva externalitzada cap als països subdesenvolupats (amb salaris més baixos).
b) Diversificació econòmica que torne a donar ocupació als més joves per revertir l'enquistament de l'actual situació que, de moment, sembla irreversible.
c) Polítiques de transparència i persecució del frau fiscal.
d) Incentius a la petita i mitjana empresa que és la que, realment, crea ocupació.
e) Potenciació de l'agricultura ecològica i de les economies de proximitat per poder fer créixer les economies locals i comarcals.
f) Etc.
Actualment, la globalització salvatge ens obliga a ser ciutadans del món, d'aquest món injust, i ja no podem seguir pensant, com Raimon, que nosaltres no hi som d'aquest... Però això no és excusa per no seguir lluitant i esforçant-nos, cada dia, per aconseguir la utopia d'un món millor, organitzat de baix cap a dalt, on allò local i global acaben en una unió GLOCAL no solament econòmica, sinó també política i, fins i tot, espiritual, on la democràcia i els drets humans comencen a arribar, des de la nostra comarca de La Plana Baixa, a tots els racons del planeta i, sobre tot, poder seguir vivint millor que els nostres pares i fer possible que els nostres fills, almenys, no visquen pitjor que nosaltres, és a dir, els que encara no hem perdut l'esperança de cobrar una pensió quan ens arribe l'hora d'abandonar el món laboral...
Al segle XIII, amb el renaixement urbà i les conquestes de Jaume I, no solament eixiran 7.000 sarraïns de Borriana i se refugiarà el 100%, pràcticament, de la població àrab als pobles de l'interior, a la Serra d'Espadà, sinó que naixeran ciutats noves com Vila-real, Nules o Almenara com podem comprovar al traçat hipodàmic dels carrers centrals més antics.
Durant l'època medieval i l'edat moderna els recomptes de població és feien per cases, llars o focs i, malgrat les guerres, encara hi podem trobar molta documentació als arxius parroquials per on passaven tots els habitants al nàixer o en passar d'aquesta vida a l'altra: llevat del cas de Betxí, pertanyent al bisbat de Terol, els pobles de la Plana Baixa dels arxiprestats de Nules i Vila-real van pertànyer al bisbat de Tortosa fins la dècada dels 60 del segle XX.
La població creixia, a poc a poc, patint els estralls de les èpoques d'epidèmies, com ara la Pesta Negra de 1348 o la darrera gran crisi demogràfica causada per la cucaratxa o grip espanyola de 1908 que va delmar la població de molts pobles de La Plana en qüestió d'un parell de setmanes. De tota manera, el creixement de la població és una característica que tendeix a ser més o menys constant com marquen els censos antics (des de l'encarregat pel Marqués de Caraçena), amb èpoques molt concretes de crisi per fets històrics com ara l'expulsió dels moriscs (1609) decretada per Felip III, la Guerra de Successió amb l'episodi de crueltat de les tropes borbòniques viscut a Vila-real amb més 253 morts nadius en una vesprada (12 de gener de 1706). A partir de la segona meitat del segle XVIII i, sobre tot, durant el segle XIX (malgrat la Guerra del Francés, entre 1808 i1814, i la guerra civil carlista que no acabà del tot fins el 1874 amb la implantació de la Restauració monàrquica del tornisme, el caciquisme i la corrupció) s'accelerarà el creixement de la població degut a la millora de la higiene i els avanços en medicina com ve sent la tònica general a tota Europa, entrant en una fase d'explosió demogràfica després de la crisi de la segona dècada del segle XX (1910) on l'emigració farà caure les estadístiques.
Des de la dècada dels anys vint, fins i tot superant la fratricida guerra civil (amb menys de 400.000 morts front al milió que pronosticava la novel.la de Josep Mª Gironella) que deixarà la seua emprenta a les piràmides de població amb el buit demogràfic corresponent als no-nascuts entre 1937-42 (que encara podem observar avui amb la població entre 75-79 anys, la generació més escassa davant els de 50-54 pertanyents al baby-boom de quan Franco donava Copes a les famílies més fèrtils o natalistes) i l'emigració dels anys seixanta cap a Europa (Alemanya, França o Suïssa), la població espanyola, així com la valenciana i la pròpia de la Plana Baixa no ha parat de créixer, amb uns increments notables des de finals de la dècada dels noranta i els inicis del segle XXI per l'allau immigratori històric ja que vàrem passar a ser un territori d'acollida d'immigrants, sobre tot romanesos, equatorians o magribins... fins que la crisi, iniciada entre 2007-2008 per la globalització financera fraudulenta i les bombolles immobiliàries i de falta d'ètica política i moral per part de quasi tots, ha començat a provocar un descens de població històric des de 2012 que ara se centra, sobre tot, en les ciutats que més havien crescut (Vila-real, Borriana, La Vall d'Uixó, Onda, etc.).
Només la superació de l'actual conjuntura de crisi que comença a semblar estructural (per la mecanització i robotització del treball manual) pot fer que torne a créixer la població de la Plana Baixa, però abans que retornen els nadius emigrats i tornem a experimentar un creixement migratori (el creixement vegetatiu fa molts anys que tendeix a zero i, fins i tot, a ser negatiu per la caiguda de la natalitat i l'augment de la població de la tercera edat) hauran de passar altres coses:
a) Retorn de l'economia productiva externalitzada cap als països subdesenvolupats (amb salaris més baixos).
b) Diversificació econòmica que torne a donar ocupació als més joves per revertir l'enquistament de l'actual situació que, de moment, sembla irreversible.
c) Polítiques de transparència i persecució del frau fiscal.
d) Incentius a la petita i mitjana empresa que és la que, realment, crea ocupació.
e) Potenciació de l'agricultura ecològica i de les economies de proximitat per poder fer créixer les economies locals i comarcals.
f) Etc.
Actualment, la globalització salvatge ens obliga a ser ciutadans del món, d'aquest món injust, i ja no podem seguir pensant, com Raimon, que nosaltres no hi som d'aquest... Però això no és excusa per no seguir lluitant i esforçant-nos, cada dia, per aconseguir la utopia d'un món millor, organitzat de baix cap a dalt, on allò local i global acaben en una unió GLOCAL no solament econòmica, sinó també política i, fins i tot, espiritual, on la democràcia i els drets humans comencen a arribar, des de la nostra comarca de La Plana Baixa, a tots els racons del planeta i, sobre tot, poder seguir vivint millor que els nostres pares i fer possible que els nostres fills, almenys, no visquen pitjor que nosaltres, és a dir, els que encara no hem perdut l'esperança de cobrar una pensió quan ens arribe l'hora d'abandonar el món laboral...
