A les xarxes socials, des de fa molt de temps, es ve parlant de l'exemple d'Islàndia on tots subratllen els avantatges de la suposada revolució, com si els islandesos no hagessin tingut que ajustar-se el cinturó i fer austeritat com tothom. El que passa és que no han tingut retallades de l'Estat del Bennestar, van reaccionar més ràpid que la resta i han sabut condemnar els culpables. El triomf de la dreta a les eleccions d'ahir però, obeeix al descontentament dels endeutats, al desconcert general de la ciutadania que no vol entrar a la Unió Europea (ni a l'euro) i a la pròpia dinàmica democràtica que sol portar a l'alternança en el poder.
L'illa, de 320.000 habitants, va entrar en una greu crisi en 2008 a causa del col·lapse del seu sistema bancari. L'economia s'ha recuperat des de llavors de manera molt ràpida, però les mesures d'austeritat introduïdes per socialdemòcrates i verds des de 2009 per estabilitzar la situació mantenen a molts ciutadans molt endeutats, la qual cosa -segons els experts- ha portat al triomf de l'oposició de dretes. El Partit de la Independència i el Partit Progressista han promès retallar deutes i impostos, així com aturar el procés per demanar l'ingrés a la Unió Europea, malgrat produir-se la paradoxa que les dues agrupacions de centredreta que ara tornen al poder, ja van governar Islàndia entre el 1995 i 2007, és a dir, durant el període en què la desregulació bancària va alimentar l'endeutament dels ciutadans.
Aquest article que us adjunte, a continuació, exemplifica en 10 raonaments per què el cas d'Islàndia és tan exepcional i tan difícil d'aplicar les mateixes mesures en altres estats més grans, com ara Espanya (APF).-
Islàndia i la seva forma d'enfrontar a la crisi, s'ha convertit en una exemple per a molts ciutadans de la Terra. Aquesta petita illa de 320.000 habitants es va negar a pagar els deutes internacionals, ha enviat a diversos banquers a la presó, va fer seure el primer ministre a la banqueta dels acusats i va mantenir l'estat del Benestar.
Ara, el país està en vies de recuperació i desperta molta admiració a tot el món. Cal aplaudir. però abans de picar de mans, seria bo conèixer importants detalls del seu pla de xoc contra la crisi, per saber què es pot aprendre, i que es podria aplicar a Espanya.
1. Islàndia va ser rescatada. Va rebre una ajuda financera de l'FMI de 2.100 milions de dòlars. A això es va afegir un préstec conjunt dels països nòrdics per 2.500 milions de dòlars. I per si fos poc, altres 6.300 milions de dòlars prestats per Alemanya i Regne Unit. Si apliquéssim la regla de tres a totes aquestes quantitats, i posàrem a la X Espanya, l'ajuda al nostre Estat hauria estat propera a 1 bilió d'euros. Exorbitant. Per això, Islàndia no era un problema sistèmic. Era un petit problema per a les finances mundials. Espanya és un gran problema.
2. Els ajuts de l'FMI no van arribar fins que Islàndia va posar en marxa un pla de retallades. Va haver d'apujar l'IVA, l'Impost de la Renda, l'Impost de Societats, i reintroduir l'Impost sobre el Patrimoni. Els tipus d'interès van passar del 7% al 15%. A Espanya, s'han pujat igualment l'IVA, l'IRPF, i més impostos, però els tipus d'interès han baixat des de la crisi del 4,25% al 0,75%.
3. El país va devaluar la moneda, la corona. Va passar d'unes 90 corones per euro a principis de 2008, a 189 corones, a finals de 2009. Ara és d'unes 168 corones. Això va facilitar la recuperació de l'economia. Espanya, al tenir una moneda comuna amb 16 països, l'euro, no ho pot fer en solitari.
4. El govern va deixar en fallida als tres grans bancs causants de la crisi ... però els va nacionalitzar. Això vol dir que no van tancar. El Govern va haver d'injectar diners públics com ho ha fet Espanya per protegir els estalviadors.
5. El govern va negociar amb els creditors, i va aconseguir que perdonaren el 70% dels deutes. Els creditors (els perdedors d'aquesta història) eren bancs europeus o nord-americans, que van prestar diners als bancs islandesos, els quals els havien prestat a ciutadans islandesos, els quals els van invertir en compres massives de cases que van provocar una bombolla immobiliària. Espanya no ha deixat fer fallida als bancs o caixes en crisi, però els ha nacionalitzat.
6. Entre els creditors hi havia grans grups financers internacionals, sí, però també unes 6.000 famílies angleses i holandeses que van posar els seus estalvis en bancs islandesos, concretament al Icesave. Durant molt de temps, aquestes famílies van lluitar per recuperar els seus estalvis de tota la vida. Els han començat a recuperar en 2012.
7. L'economia islandesa es va contraure un 6,7% el 2009, l'atur va créixer i molts islandesos van haver d'emigrar després de l'aplicació dels durs plans del FMI. Els va passar el mateix que a Grècia, Portugal o Espanya.
8. Islàndia encara ha de tornar el rescat. Ja va pagar al març de 2012 una cinquena part. Li queda la resta, que ha de tornar fins a 2016. A Occident, res és gratis. Espanya haurà de fer el mateix amb el que li ha prestat la UE.
9. El govern i la banca van arribar a un acord perquè tot el deute familiar hipotecari que excedís un 110% del valor del pis seria perdonat. A Espanya, això no ha succeït. S'han suavitzat les condicions dels desnonaments només.
10. El govern islandés va controlar l'especulació amb divises, i al març d'aquest any va prohibir als ciutadans i als bancs comerciar lliurement amb moneda estrangera. Aquesta mesura ha permès estabilitzar la moneda. A Espanya amb prou feines existeixen aquests controls.
El final feliç d'aquesta història és que des de 2010, l'economia islandesa va començar a créixer: 2,9% el 2011. I s'espera que un 2,4% aquest any. La inversió estrangera està tornant al país, a poc a poc. I sobretot, ha mantingut l'estat del Benestar del qual se senten tan orgullosos els nòrdics. Ara sí, és el moment d'aplaudir.
