7 juny 2012

TEMA 15: GEOPOLÍTICA DEL MÓN ACTUAL (1BAH)


1.- EL NOU ORDRE INTERNACIONAL
L'enfonsament de l'URSS i de les democràcies populars, durant la darrera dècada del segle XX, va posar fi no solament a la guerra freda, sinó a tota una època caracteritzada per la bipolarització i per l'enfrontament entre les dues superpotències: la Unió Soviètica i els Estats Units. Aleshores es va començar a perfilar un nou ordre internacional en el qual els Estats Units han assumit el paper de superpotència única i d'àrbitre dels destins del món, des d'on es va estendre la democràcia i el capitalisme pertot arreu, però també on va sorgir l'actual crisi econòmica global per l'expansió dels actius tòxics (hipoteces subprime) de vàries companyies financeres. Si al començament de la dècada de 1960 es podia considerar que hi havia al món 53 estats amb règims democràtics, als inicis del nou mil·lenni la democràcia havia arribat a 90, és a dir,  on viuen el 50% dels habitants del món, però encara són molts els pobles que viuen en democràcies fràgils, com ara la mateixa Rússia, o sotmesos a règims dictatorials.

Però, l'atemptat terrorista de l'11 de setembre de 2001 i les seues conseqüències immediates va introduir nous elements de tensió com ara les guerres d'Irak i Afganistan o els mega-atemptats de Madrid (2004, que li va costar perdre les eleccions a Mariano Rajoy per la mala gestió informativa del govern Aznar) i Londres (2005, on ràpidament tothom va tenir clar l'autoria de l'atemptat), produint-se un nou tipus de violència internacional, la del fonamentalisme islàmic. Amb el canvi de mil·lenni, el conflicte balcànic ha comportat la desintegració de Iugoslàvia amb la guerra de Bòsnia i les independències de Montenegro i de Kosovo (malgrat la no acceptació per part de Sèrbia, Rússia que manté el conflicte amb l'autonomia de Txetxènia i Espanya, tal vegada, perquè mai ha acabat de tancar el procés autonòmic satisfactòriament). També la desintegració de l'URSS implicava unes noves fronteres per a Rússia, provocant-se certs enfrontaments al Caucas com l'esmentat de Txetxènia o el de Geòrgia amb les minories d'Ossètia. També l'Àfrica continua en conflicte, malgrat l'escàs interès dels mitjans de comunicació, amb el cas del Sàhara que continua esperant la declaració d'independència per part de l'ONU i els conflictes de la zona subsahariana, una de les més pobres del món, degut als continus enfrontaments ètnics, la degradació política i econòmica, la pobresa extrema que comporta problemes sanitaris com l'expansió de la sida, etc.




2.- ELS SISTEMES POLÍTICS DEMOCRÀTICS
2.1.- Constitucionalisme i parlamentarisme.-  Els sistemes democràtics descansen damunt de tres pilars bàsics: el respecte i la salvaguarda dels drets humans, la sobirania popular i el parlamentarisme. L'autoritat suprema de l'Estat (cap d'estat) en els règims democràtics és exercida per un sobirà hereditari (monarquia) o per un president electe (república) que assumeixen, només, la representació com a Caps d'Estat. En els règims republicans són elegits, normalment, pel Parlament, malgrat els Estats Units i França que es regeixen per un model presidencialista, és a dir, on el poder executiu és a mans d'un president elegit directament per sufragi universal i que és, alhora, cap d'estat i president de govern (Obama i Hollande, per exemple). El poder legislatiu és a mans del Parlament que pot ser unicameral (Congrés dels Diputats que controla la política del govern per mitjà de la votació anual del pressupost) o bicameral (amb un Senat que exerceix la representació dels diferents territoris).




2.2.- Unitarisme i federalisme.-  Els Estats democràtics poden organitzar els diferents nivells de poder segons models uniformistes, amb una estructura igual per a tots, de caràcter centralista, o segons models federals. Els Estats unitaris poden ser molt centralitzats, cas de França, però també poden optar per una organització més o menys descentralitzada, com l'Estat de les Autonomies a Espanya (malgrat els desiguals règims fiscals de concert econòmic o de règim comú), en la qual es reconeix l'autonomia d'algunes nacionalitats o regions amb certa capacitat d'autogovern, cas del Regne Unit i de Bèlgica. Per una altra banda, el model d'Estat federal parteix del reconeixement de la personalitat dels diferents estats que l'integren. El poder federal sol ocupar-se dels afers referents a la política internacional, economia, defensa i seguretat, cas dels Estats Units (amb 50 estats) o d'Alemanya (amb 16 länders) i l'estructura confederal de Suïssa (amb un poder central molt feble que es limita a coordinar els 23 cantons quasi sobirans).


2.3.- El pluralisme polític.- L'existència de diferents partits polítics és un tret característic de la democràcia parlamentària ja que els partits tenen un paper fonamental com a portaveus de l'opinió pública i són els encarregats de convertir les aspiracions del poble en decissions polítiques concretes, a nivell legislatiu i de consolidació d'infraestructures públiques. Entre les gran famílies ideològiques tradicionals, originades en l'evolució de les ideologies del segle XIX, podem trobar els nacionalistes (defensors de les tradicions i l'economia de proximitat des de l'interclassisme o convergència nacional) que, a la vegada, poden ser conservadors (partidaris de reduir la intervenció de l'Estat), democratacristians (de caràcter confessional i amb una major sensibilitat pels temes de justícia social), socialdemòcrates (atorguen a l'Estat un paper important com a redistribuïdor de la riquesa a partir de polítiques fiscals progressives), ecologistes (on prima la preocupació per la sostenibilitat i la defensa del medi ambient), comunistes (extrema esquerra), feixistes (extrema dreta), populistes, antisistema, etc. Els sistemes europeus es basen en el multipartidisme, amb tres o quatre partits forts. Quan cap partit no ha aconseguit la majoria absoluta, solen fer-se pactes o coalicions governamentals on els partits frontissa esdevenen decissius. La democràcia americana, així com la britànica, es configuren en la pràctica com un sistema bipartidista (entre republicans i demòcrates, conservadors i laboristes) al que s'aproxima l'espanyola pel gran pes del PP i el PSOE (afavorits per la Llei d'Hondt que beneficia els partits majoritaris).



2.4.- Els sistemes electorals.- Els sistemes d'escrutini electoral són determinats segons les lleis de cada estat:
-El model de districte unipersonal és el dels Estats Units, per exemple, on obté l'únic escó de la circumscripció el candidat més votat, cosa que afavoreix el bipartidisme.
-L'escrutini proporcional permet que els partits minoritaris tinguen representació en el Parlament però, per poder garantir la formació de majories parlamentàries, s'introdueixen modificacions (com ara la Llei d'Hondt a Espanya) que beneficien els majoritaris. A Itàlia, Alemanya i Espanya s'usen sistemes mixtos.
-Els sistemes polítics republicans que elegeixen President, presenten models variats: a França és elegit directament pels electors, als Estats Units elegeixen compromisaris de cada estat (sufragi indirecte) que són els que, finalment, trien el President. A més, els nordamericans celebren, dins de cada partit, eleccions primàries per a designar el seu candidat aspirant a la Presidència, cosa que comporta major democràcia interna que als estats on el candidat és triat a dit pel president anterior o pels barons del partit. En altres països, com ara Itàlia i Alemanya, el president de la República (de la mateixa manera que els presidents espanyols) és triat pel conjunt de diputats (com els alcaldes espanyols que són triats pels regidors electes).



2.5.- Els problemes de la democràcia.- El sistema democràtic és el més just i positiu dels sistemes existents, però això no evita els problemes que arrossega per tractar de portar a la pràctica el principi de llibertat i igualtat d'oportunitats per a tots els ciutadans que, moltes vegades, només poden participar en la pràctica electoral. L'augment de l'abstencionisme, el desprestigi dels polítics de professió, dels partits per la manca de debat intern o els casos de corrupció ecònomica, junt a la disciplina de vot, ha fet decaure la vida parlamentària perquè es preveuen els resultats abans de fer-se les votacions, per l'ús i abús de les majories absolutes i el problema de les llistes tancades que obliguen els diputats a votar cegament allò que disposa el líder del seu grup, moltes vegades en contra de la pròpia consciència, de l'ideari del partit i, sobre tot, de les promeses electorals que s'obliden a l'assolir el poder. La crisi econòmica dels estats europeus ha fet la resta, ja que el FMI, el Banc Europeu i els mercats estan apoderant-se de la sobirania popular. També l'elevat cost de les campanyes electorals en un context de crisi econòmica i creixement de l'atur ha perjudicat la salut de la democràcia, així com el creixent protagonisme dels mitjans d'informació manipulats (que no tenen inconvenient en inventar notícies o en organitzar shows que distreuen l'audiència de la dura realitat quotidiana), a mans dels partits en el poder o, el que és pitjor, dels mercats que canalitzen i construeixen bona part de l'opinió pública que, darrerament, ha trobat la trinxera dialèctica de les NNTT (xarxes socials com ara els blogs, twitter o facebook són el refugi de la llibertat d'expressió i la crítica de la censura als mitjans de comunicació). Alguns analistes consideren que hi ha una contradicció molt gran entre els principis igualitaris de la democràcia i la lògica del sistema capitalista. Així denuncien l'oposició entre les ambicions econòmiques de les grans multinacionals globalitzades, amb beneficis econòmics astronòmics, amb les expectatives democràtiques dels ciutadans que exigim el manteniment i la consolidació de l'Estat del Benestar. Els estats tenen cada vegada més difícil actuar davant aquestes companyies transnacionals i de l'especulació financera que es refugia en els paradisos fiscals i contra la que han aparegut moviments com ara el 15-M, d'indignats per la degradació política i econòmica de les democràcies occidentals. Els drets democràtics, per tant, no beneficien de la mateixa manera tot el conjunt de la població i per això cada vegada s'alcen més veus que reclamen la regulació d'un drets específics per a col·lectius determinats com ara les minories nacionals a l'interior dels Estats, les poblacions indígenes de les nacions colonitzades o neocolonitzades, les dones com a col·lectiu dins dels estats (democràtics o no) i els immigrants en general. Els moviments a favor de la multiculturalitat i de la igualtat de drets entre els habitants d'un mateix Estat denuncien la manca de neutralitat cultural de les democràcies que quasi sempre marginen, en la pràctica, aquells que no comparteixen els valors de la majoria (religió, llengua, cultura, tradicions, etc.).



3,- DICTADURES I DRETS HUMANS
3.1.- Els règims autoritaris.- Un règim autoritari o dictadura és un sistema polític en el que no existeixen institucions representatives, és a dir, elegides democràticament pels ciutadans, ni tampoc una Constitució que garantesca els drets del poble sobirà. Malgrat les característiques comunes a totes les dictadures, relatives a la total manca de llibertats, també hi trobem algunes diferències:
-En primer lloc, trobem aquells règims on el joc democràtic esdevé una ficció mantinguda per unes eleccions falsejades, mentre l'oposició es combatuda amb mètodes totalitaris com ara la manca de transparència, de llibertat d'expressió, repressió d'uns serveis d'ordre públic al servei del partit en el poder, etc. Aquesta situació es dona, sobre tot, en alguns estats llatinoamericans, asiàtics i d'altres de l'antic bloc soviètic de l'Europa de l'Est.
-En segon lloc, hi ha sistemes polítics basats en un partit únic, com passa a un bon nombre de països del Pròxim Orient i d'Àfrica o als estats que romanen en el comunisme i, fins i tot, signen tractats de cooperació econòmica amb estats democràtics capitalistes. Els moviments armats esdevenen, en aquests casos, l'única eixida d'una oposició que no disposa de recursos democràtics ja que, en contraposició, l'Estat legitima la violència institucional com a únic mitjà per a mantenir l'ordre social.



3.2.- La violació dels drets humans.- A tots els estats del món, diguen el que diguen oficialment, es comenten atemptats contra els drets humans, però és al sistemes no democràtics on aquestes violacions constitueixen una pràctica habitual. Els Informes anuals d'Amnistia Internacional aporten, cada any, més de 100 estats amb casos de tortures i de maltractaments. La detenció arbitrària i sense judici és un fet freqüent, així com les detencions acompanyades de maltractaments  i tortures quan no se respecta el dret del detingut a una defensa justa. A les dictadures i també als països en guerra, les execucions sumàries (sense judici previ) poden arribar a afectar a milers de persones que són assassinades pel seu origen ètnic, la seua religió o la seua ideologia política, mentre que hi ha casos com tot el que va passar a Bòsnia (1991-95) i a Rwanda (1994) on es pot parlar, fins i tot, de genocidi. La violació de drets humans també es fa present en algunes esferes particulars dels estats més desenvolupats, com ara la violència masclista d'àmbit domèstic on sovintegen les dones que denuncien la violència conjugal cap a les dones i els xiquets. La pena de mort també continua vigent en la legislació de molts països, alguns democràtics com ara en molts estats nordamericans, amb un total de més d'un miler d'execucions durant un any (1.200 en 2007) i 140.000 desapareguts entre un total de 40 estats del món, entre els quals destaquen els de l'època de les dictadures militars a Argentina (Videla) i Xile (Pinochet). A la majoria del països del Tercer Món no són garantits els drets econòmics i socials mínims, ja que només 80 estats compten amb una segurança obligatòria per malaltia i només els més rics ofereixen protecció contra l'atur. Amb la globalització, el treball clandestí en condicions precàries s'ha extés als darrers anys amb milions de xiquets explotats laboralment, amb salaris molt baixos, mentre el treball és un bé molt escàs també als països més rics on la crisi del capitalisme financer, iniciada als Estats Units i exportada a Europa, està incidint d'una forma més greu (Grècia, Portugal, Irlanda, Espanya, Itàlia, etc.).

ACTIVITAT.- Pinta els principals estats del món segons el règim polític actual (clica sobre el mapa per veure'l a tamany real):

Demografia de La Plana Baixa

Baobab oci creatiu

Laulauenlaseuatinta

ECO-2BAH

Slideshare Economia

ECO-1BAH

La Guerra de Successió a Vila-real

A.C.Socarrats

Posts més consultats

Visualitzacions de pàgina l'últim mes