26 de set. 2010

LA MANIPULACIÓ DE LA HISTÒRIA



A principi de curs sempre m'agrada plantejar cert debat històric a l'alumnat de Batxillerat (en ESO, tal vegada, seria contraproduent perquè encara no tenen consolidats uns coneixements històrics mínims):

-Quin període històric vareu estudiar l'any passat a Quart d'ESO? La Història Contemporània?

-Quin període històric anem a estudiar, enguany, a Primer de Batxillerat Lletres? La Història Contemporània, quina coincidència...

- I, per últim, quin període de la Història d'Espanya aneu a estudiar l'any que ve al Segon de Batxillerat? Altra vegada els segles XIX i XX, quina coincidència més forçada...

-No serà que no interessa que s'estudie més la Guerra de Successió, vertader origen de l'Espanya actual i, sobre tot, de l'Espanya de les Autonomies i seguir amb el mite i la llegenda de què Espanya és l'estat més antic d'Europa quan en batxillerat estudiem que açò de les nacions i els estats és, més bé, un invent del segle XIX?

Abans de la guerra civil (1936-39), a la majoria de pobles de les comarques de Castelló el nombre de valencianoparlants era del 100%, és a dir, llevat del mestre, del metge, i del capellà (que havien estudiat!) el desconeixement del castellà (o espanyol) així com de la Història d'Espanya i la Història en general era absolut.

La castellanització oficial iniciada al 1707 per Felip V (por el justo derecho de conquista), després d'aconseguir el tron espanyol amb la seua victòria a la Guerra de Successió (vertader origen del que després s'anomenarà Estat Espanyol) pactada amb els exèrcits rivals (a base de concedir-los Gibraltar, per exemple: Gibraltar espanyol?), s'incrementà a la postguerra amb el nacional-catolicismo i, sobre tot, amb l'aprovació de la Llei General d'Educació (1970) de Villar Palatsí que no solament significà la generalització de l'escolarització en castellà a un estat analfabet fins aleshores, sinó la consolidació de la inventada Història Imperial Franquista que perviu fins a dia d'avui...

De tota manera, a l'Amèrica Llatina i, concretament, a Hispanoamèrica passarà el mateix, és a dir, que els únics castellanoparlants seran els criolls fins que els nous estats implanten un sistema escolar al llarg del segle XX com afirmen, entre d'altres, l'hispanista Henry Kamen per exemple (se pot debatre sobre la imposició d'aquesta o l'altra llengua, però ni el castellà, ni l'anglés es van generalitzar de forma espontània).

...A dia d'avui continua sent necessari qüestionar-se personatges com el mateix Don Pelayo (autor de quatre escamots entre les muntanyes asturianes -on la tradició musulmana qüestiona les seues victòries- sense més transcendència en la futura "Reconquesta"), o el personatge literari del Mio Cid (mercenari que igual treballava per cristians que per musulmans i que no va deixar res a València després de la seua mort), explicar que els Reis Catòlics -únicament- van realitzar una unió dinàstica on Castella continuarà sent Castella amb les seues lleis pròpies i separada per una frontera (aquesta no s'eliminarà fins el segle XVIII, amb els Decrets de Nova Planta, quan s'aplicaran les Lleis de Castella a tota la Corona d'Aragó com a càstig pel recolzament dels seus territoris i la seua gent a la causa de l'arxiduc Carles d'Àustria)... de fet, a la mort d'Isabel la Catòlica, els reis de Castella són Joana La Boja i Felip el Bell, mai el rei d'Aragó Ferran el Catòlic... i fins a Carles II, últim rei de la Casa d'Àustria, la unió de Castella i Aragó continuarà sent, només, dinàstica...

I, per suposat, a banda del finançament del viatge de Colom per jueus valencians (Lluís de Santàngel) i -iniciat des de Barcelona segons Jordi Bilbeny- explicar que, posteriorment, així com el negoci d'Amèrica fou netament castellà (fins la liberalització del comerç per Carles III a finals del XVIII), el Desastre del 98, realment, és el desastre de tot el segle XIX quan, aprofitant la invasió napoleònica de tota la Península Ibèrica, els criolls o fills d'espanyols nascuts a Amèrica (és a dir, els Aznar, González, Izaguirre, López, Martínez, Rodríguez, Suárez, etc. -no trobareu cognoms catalans!-) decideixen separar-se dels seus pares i declarar la independència de Mèxic, Veneçuela, Perú, Xile, Argentina, Uruguai, etc. de manera que al 1898 només queda Cuba i Filipines, és a dir, una minúscula part del que fou un gran Imperi als temps de Felip II i que Franco -recollint la frase joseantoniana de que España es una unidad de destino en lo universal- va voler recrear al seu temps de misèria, incultura i repressió.

Ara, per fi, des de Castella també es fa autocrítica. Llegiu aquest article de Público que ve a continuació...


Los hombres que se inventaron Castilla

Ignacio y Arsenio Escolar destapan en un libro los falsos mitos y leyendas sobre los que se construyó la historia de un reino que fue la base del imperio español


A mediados de siglo XIII, el rey de Castilla Alfonso X aspiraba a convertirse en emperador del Sacro Imperio Romano-Germánico. Conocido como el Sabio, su actividad reformadora y conquistadora fue abrumadora. Intensificó la ocupación militar deAl-Andalus, lidió con una rebelión mudéjar y otra de sus propios nobles, repobló la Península de norte a sur, impulsó leyes sobre las más variadas materias, saneó la hacienda, fue un mecenas cultural e incluso escribió libros sobre derecho, astronomía o medicina. Castilla iba camino de convertirse en un gran imperio, aunque Alfonso X era consciente de una importante flaqueza del reino, su corta historia: fue de los últimos en crearse (año 1065) y en realidad no tuvo un papel determinante en los primeros siglos de la reconquista, protagonizada por los reinos de Asturias y de León.

"Alfonso X necesitaba presentar Castilla como lo más puro y legendario posible. ¿Cómo lo hace? Exagerando lo que le interesa y minimizando lo que no, dando por válidos mitos y leyendas creados por una serie de personajes muy concretos quereinventaron el pasado de Castilla para que casara con esa época ya gloriosa de imperio. Esas exageraciones y medias verdades acabaron pasando a la corriente histórica como verdad incontestable", explica el columnista y ex director de Público Ignacio Escolar, autor junto a su padre, el también periodista Arsenio Escolar, del libro La nación inventada, que publicará la editorial Península el próximo 30 de septiembre.

Padre e hijo, ambos naturales de la provincia de Burgos, se propusieron emular a Indro Montanelli y su Historia de Roma con un relato divulgativo, para el gran público, y con técnicas periodísticas sobre una época no del todo clarificada. "La historia de Castilla es un momento de la historia de España bastante desconocido: la gente llega a los Reyes Godos, los recita con rapidez, de ahí nos invaden los moros, volvemos con los Reyes Católicos y en medio no ha pasado nada", afirma Ignacio Escolar.

Los autores rescatan las últimas tesis de los historiadores para constatar que desde finales del siglo XII y hasta mediados del siglo XIII, un puñado de cronistas y poetas se inventó una patria, Castilla, creando una serie de falsos mitos y ensalzando a determinados personajes que en realidad no fueron tan importantes. "Castilla es uno de los últimos reinos que aparecen, pero estas maniobras la sitúan como el gran reino que desde siempre se empeñó en la reconquista. Le ponen un origen equivalente a la Asturias de Don Pelayo y no es así ni de lejos. La Asturias de Don Pelayo nace en el año 718, mientras que Castilla como tal no aparece hasta 1065, más de 300 años después", enfatiza Arsenio Escolar.

Ni El Cid se libra. Los cronistas de la época, anónimos en su mayoría, proyectaron sobre la figura del caballero todo tipo de virtudes que casi lo elevaban a la categoría de santo, cuando "en realidad fue un señor de la guerra lleno de claroscuros, capaz de ganar batallas después de muerto", dicen los autores.

También Fernán González, considerado el gran padre de Castilla y un héroe de la independencia del reino, jugó un papel mucho más discreto del que le atribuyen aquellas primeras crónicas. "En los tres siglos que siguen a su muerte no hay ni un papel que le mencione. Sólo después, cuando un fraile escribe la historia de Castilla desde la abadía donde está enterrado Fernán González, decide convertirlo en un gran personaje. Y lo hace porque tiene los restos del conde a su lado y le interesa convertir el lugar en una zona de peregrinos", sostiene IgnacioEscolar.

Los dos periodistas creen que este libro ayuda a tomar distancia con el mapa de la Península en la actualidad. La configuración presente, según Ignacio, "se debe a decisiones de reyes que más tarde se convierten en realidades culturales, pero que en el momento en que suceden no existen como tal".

22 de set. 2010

00 - INICIACIÓ AL COMENTARI DE TEXTOS HISTÒRICS


Analitzar i comentar un document o un text històric és una de les tasques principals que desenvolupen dia a dia els historiadors. La història de la humanitat (avui dia encara resta al món alguna tribu o poble que viu amagat sota la Prehistòria, degut al desconeixement de la tècnica de la escriptura), des de l'aparició dels primers documents, es reconstrueix principalment per mitjà dels testimonis escrits propis d'una cultura o civilització (Història) o per documents de testimonis aliens (Protohistòria).

1. Conéixer el text històric
• Llegir el text totes les vegades que calga fins a comprendre’l totalment. Si no es coneix algun terme, paraula o concepte, cal buscar-ne el significat en el diccionari, en una enciclopèdia o un manual, o bé preguntar-ho al professor o a la professora. Convé també copsar la idea argumental que transmet, així com les idees principals.
• Numerar les línies del text de cinc en cinc a fi que les referències que es facen del text siguen ràpides i còmodes.
• Subratllar les parts essencials del text. El subratllat és un exercici ben útil per a copsar l’aspecte fonamental del seu contingut; cal destacar els conceptes, els fets, els personatges i les dates bàsiques.
• Si cal, s’han d’indicar les intencions de l’autor i a qui va adreçat el document.

2. La classificació del text
Classificar el text significa desxifrar-ne la natura, el tema, la data, l’autor i el context històric general.
• La natura. El document pot ser:
– Administratiu: cens, cadastre, estadístiques, llistes, etc.
– Jurídic: lleis, decrets, constitucions, contractes, pactes, tractats, estatuts, etc.
– Narratiu: escrits d’opinió extrets d’un llibre, un assaig o una obra literària.
– Periodístic: articles d’opinió, notícies i entrevistes de premsa.
– Testimonial: memòries, autobiografies, cartes, diaris, discursos, etc.
– Historiogràfic: llibres i articles escrits per historiadors sobre un fet o un tema de natura històrica.
• El tema: polític, econòmic, social, cultural... o una combinació de diversos temes.
• La data de redacció del document.
• L’autor. Pot ser individual (un o diversos autors ben definits) o col·lectiu (un grup). En el primer cas convé indagar sobre:
– La seua activitat professional i la seua relació amb el text.
– Les dades biogràfiques fonamentals: anys de naixement i de mort, fets principals de la seua vida, etc.
– La seua importància en el context històric.
– Els elements subjectius que projecta l’autor o l’autora davant una realitat històrica.
• El context històric general en què es va desenvolupar el text.

3. Com es desenvolupa el comentari
Un comentari de text és una anàlisi dels continguts d’un document amb l’objectiu d’enquadrar-lo en el seu context històric. Convé posar-hi una introducció, un desenvolupament i una conclusió.
• La introducció presenta el text. Ha d’indicar:
– La natura del text.
– La data de creació.
– L’autor o l’autora, la seua funció amb relació al text i la seua importància històrica.
– Breu context històric del text o de la situació històrica que narra.
– Presentació de les idees principals que transmet.
• El desenvolupament o explicació pròpiament dita. Consisteix a analitzar i comentar el text.
a) L’anàlisi consisteix en:
– L’extracció de les idees principals que transmet.
S’han d’ordenar jeràrquicament, de les idees principals a les secundàries. Convé desenvolupar cada idea principal en una part; cada idea secundària s’ha de presentar en un paràgraf diferent, encara que estiguen subordinades a la idea principal i, per tant, interrelacionades.
– L’aclariment dels conceptes i dels elements que figuren en el text i la seua relació amb les idees principals i secundàries. Amb aquesta finalitat, és útil citar literalment parts del text i utilitzar la numeració de les línies.
b) El comentari consisteix en:
– La relació de les idees del text amb la situació històrica concreta.
– La crítica i la valoració, completant les idees i els arguments que transmet i enquadrant-los en el seu context històric: antecedents o factors que van determinar la creació del text, relació amb altres documents, conseqüències històriques que se’n poden deduir, etc.
– La valoració de l’objectivitat del text i la crítica de la seua aportació històrica.
• La conclusió consta de dues parts:
– El resum en un o dos breus paràgrafs dels resultats del comentari.
– Una síntesi que indique també la importància del contingut del text en la seua època.

Bibiliografia:
- Història 4t ESO - Comunitat Valenciana; Voramar - Santillana (M.ª Ángeles López Cancio; Juan José Juste Pérez); pàgs. 158 - 159.

17 de set. 2010

LES MANCANCES DE LA XARXA FERROVIÀRIA BÀSICA



Passen els anys, s'alternen els governs de l'Estat (abans PP, ara PSOE) i de la Generalitat Valenciana (abans PSOE, ara PP), però sembla que el tram Castelló - Tarragona no existeix ni per uns, ni per d'altres.

Per cert, a Castelló de la Plana sí que han inaugurat un TRAM que és més paregut al vell trolebús -amb l'inconvenient de ser de via reservada- que al tramvia metropolità de Barcelona, per exemple. Però la comarca de La Plana de Castelló encara tardarà molts anys per gaudir d'un transport públic ferroviari digne que, per cert, ja va tenir en el passat, fins la dècada dels seixanta (1962), quan van desaparéixer La Panderola, el tramvia de vapor.

Tothom parla de l'Eix Mediterrani, però han passat molts anys de bonança econòmica i, en canvi, s'ha apostat per eixos més interiors, menys turístics, menys industrials, menys transitats i, el que és pitjor, menys dinàmics econòmicament, menys estratègics de cara al futur.

Per una altra banda, Espanya continua sent l'Estat dels camions ja que, mentre en circulen 19.800 al día, sobre tot per l'Eix Mediterrani (Almeria, Múrcia, Alacant, València, Castelló, Tarragona...) que és, de llarg, el més transitat, només hi ha operatius 400 vagons dels escassos, insuficients i decimonònics trens de mercaderies.

Mentre no se solucione el pecat orginal de les infrastructures ferroviàries per al transport de mercaderies, que va començar als temps d'Isabel II (justament en començar la segona meitat del segle XIX), quan es va optar per l'ample ibèric i un traçat radial centralista per satisfer molts interessos polítics castellans, però molts pocs de caràcter econòmic per al conjunt de l'Estat espanyol, se tardarà molt més en eixir d'una crisi produïda per alguns factors conjunturals externs i massa factors estructurals interns (manca d'infraestructures viàries racionals i descentralitzades, manca de competitivitat, manca de productivitat, manca d'un teixit industrial sòlid, escassa inversió en innovació i tecnologia tant des del sector públic com del privat, escassa participació del capital espanyol en grans companyies multinacionals, etc.).

De tota manera, la marginació viària de la costa castellonenca i tarragonina, per tota classe de governs haguts i per haver, és massa evident...


.................................................................................

Fomento excluye Castelló de la red de mercancías y terminales logísticas

La estrategia del Gobierno deja en el aire el tramo ferroviario entre Tarragona y la capital de la Plana - Blanco promete una inversión de 7.512 millones en 10 años>

RAFEL MONTANER (Levante.emv)

El Ministerio de Fomento presentó ayer un plan estratégico para impulsar el transporte de mercancías por ferrocarril que deja de lado a la provincia de Castelló. La estrategia del Gobierno obvia el tramo ferroviario entre Tarragona y la capital de la Plana y, a petición del Consell, prioriza Alicante y Valencia como plataformas logísticas frente a Castelló y Sagunt. El Gobierno prevé una inversión de 7.512 millones de euros en 10 años, de los cuales la empresa privada debe aportar 2.358, casi una tercera parte del total. El Gobierno aspira a que esta lluvia de millones acabe con lo que el ministro de Fomento, José Blanco, considera la «asignatura pendiente» de la red de comunicaciones española.
Blanco dio a conocer este plan de acción ferroviaria durante la conferencia interautonómica de transportes celebrada ayer en Madrid, cónclave en el que participó el conseller de Infraestructuras, Mario Flores. El ministro destacó que este documento establece «una red básica para mercancías, e incide especialmente en el establecimiento de una malla de nodos logísticos». «Una red bien conectada a los puertos» que, unida a las 34 terminales logísticas intermodales previstas, «nos permitirá posicionarnos como Plataforma Logística Intercontinental», apuntó.
El titular de Fomento destacó que gran parte de dicha red se articulará al «aprovechar la entrada en servicio de nuevas infraestructuras de Alta Velocidad para poner en marcha corredores completos eficientes para mercancías», y en este sentido citó «corredores tan importantes como el Madrid–Valencia y el Barcelona–Frontera francesa o el Eje Atlántico», sin mencionar en ningún momento el Corredor Mediterráneo y el tramo de Castelló. Así pues, para Fomento, el eje prioritario Madrid-Valencia será la línea por Albacete que a partir del 20 de diciembre se verá liberada con la entrada en servicio del AVE. Esta decisión condena a muerte al viejo ferrocarril Madrid-Valencia por Cuenca, una línea de 355 km de vía única y sin electrificar.


Prioridades
Además, entre las prioridades de los 2.480 millones de euros que el plan destinará a la adaptación de las vías de la red básica (electrificación, pendientes, accesos a puertos y a las plataformas logísticas...) no figura la construcción del tramo Algeciras-Almería del Corredor Mediterráneo destinado a unir por la costa los tres grandes puertos de España (Valencia, Algeciras y Barcelona) con Europa. Este último vial aparece como «corredor en estudio» en los mapas del ministerio.
Valencia y Alicante albergarán dos de las 34 terminales logísticas que el Gobierno ha consensuado con las autonomías. La principal de ellas será la de la Fuente de San Luis, por cuya playa de vías , si se cumple la previsión de doblar en 10 años el volumen de mercancías transportadas por ferrocarril, podrían llegar a pasar más de tres millones de toneladas procedentes del puerto de Valencia. Actualmente, el tren sólo transporta el 6% de la carga que mueve el Grau, el principal puerto de contenedores del país.

El plan prevé destinar 1.800 millones a conectar los puertos españoles con el mapa ferroviario de mercancías. Hay que recordar que el muelle de Alicante estrenó dicha conexión la semana pasada, que en Castelló se acaba de licitar el estudio informativo, pero que en Valencia dicho canal está saturado al compartir vía regionales, mercancías y larga distancia. De los 2.520 millones que se se destinarán a la construcción de las 34 terminales, 1.008 (el 40%) corresponderán a la iniciativa privada y el 60% (1.512) serán inversión pública. El 20% está última cantidad (302,4 millones) lo aportarán las autonomías.


La "Y" valenciana y el nuevo "tapón de Europa" en Tarragona
La red de mercancías por la que apuesta Fomento dibuja en el eje del futuro logístico de la Comunitat Valenciana una "Y", con epicentro en Sagunt. Los dos ramales que parten desde la capital del Camp de Morvedre, sin embargo, tienen un porvenir muy diferente en la conexión de la economía valenciana con Europa. La vía natural parecía que iba a ser el Corredor Mediterráneo, el eje litoral Castelló-Tarragona-Barcelona, y de ahí a Figueres-Perpignan, donde el 12 de diciembre se abrirá el túnel de Le Perthus. No obstante, mientras la Alta Velocidad no conecte la C. Valenciana con Cataluña, los trenes de cercanías, larga distancia y mercancías deben competir por un mismo canal, con la dificultad de que en Vandellós aún hay vía única. Ante este nuevo "tapón de Europa" al tráfico ferroviario de mercancías en Tarragona cobra fuerza el ramal hacia Zaragoza, cuya plataforma logística tiene conexión con Barcelona. Hay que recordar que Fomento está cerca de concluir la modernización de la vía Zaragoza-Teruel como línea de altas prestaciones y tiene previsto hacer lo mismo con el Teruel-Sagunt, que aún está por electrificar.

12 de set. 2010

LES DISFUNCIONS DE L'ESPANYA DE LES AUTONOMIES


Davant la crisi econòmica que castiga, evidentment, les autonomies més dinàmiques, és a dir, més industrialitzades i menys subvencionades, s'alcen les veus independentistes (a Catalunya i el País Basc) i federalistes (¿?). Aquell invent del café per a tots! dels temps de la transició ha portat l'Estat Espanyol envers un viarany, atzucac o carreró sense eixida on les autonomies de l'Eix Mediterrani, sobre tot Catalunya i València, són ara mateix les més endeutades, les que acumulen més atur, pagen més impostos i -heus ací la gran contradicció- tenen menys infraestructures aportades pel capital europeu (fons F.E.D.E.R.) per tenir la consideració d'automies, més o menys, riques. La paràlisi de l'Administració en general, la de la Justícia en concret, el fracàs escolar i la manca d'una xarxa d'empreses amb capital espanyol (o mixt) que es dediquen a l'economia productiva (no especulativa), l'I+D+I, etc. han portat, després de més d'una dècada d'apostar, només, pel turisme i la construcció especulativa, al lloc on ens trobem.

A més, als darrers anys, hi ha hagut polítics (de dretes i d'esquerres) centralistes espanyols que s'han atrevit a dir allò, és a dir, que España es el país más descentralizado del mundo, quan tots sabem que açò de les autonomies no és ni carn (federalisme) ni peix (centralisme jacobí pur i dur), ni la carn d'Alemanya o els mateixos Estats Units d'Amèrica, ni el peix francés... És per això que, a estes altures, és d'agrair que encara quede algun federalista madrileny amb els temps que corren.
...................................................................................


CUADERNO DE MADRID
El federalista Bernaldo de Quirós
"España puede estallar: la crisis será larga y el régimen autonómico ya no se tiene en pie"

ENRIC JULIANA, 12/09/2010 (La Vanguardia)
En las sobremesas catalanas, especialmente en estas fechas de septiembre, nunca falta la sorna de quien afirma que en España el federalismo es del todo imposible por la sencilla razón de que no hay federalistas. Hace meses encendí la lámpara de Diógenes en busca de esos extraños seres. Y hoy estoy en condiciones de afirmar que en Madrid hay federalistas. Uno, al menos. Un federalista sin imposturas. Liberal. Simpatizante del Partido Popular. Anglosajón, nacido en Ávila en 1959. Un federalista sin melindres. Les presento a Lorenzo Bernaldo de Quirós.


–¿Te apetece un puro mañanero? Oye, son los mejores. Antes de desayunar, siempre un buen habano.

Recién salido de las páginas de El gran Gatsby. Scott Fitzgerald en la vecindad del Casón del Buen Retiro. Estatura británica, traje claro, desmayo del pico del pañuelo en el bolsillo superior de la chaqueta y un cigarro humeante que invita a tomar el primer café de la mañana. Nuestro anfitrión dirige la consultoría que con más acierto pronosticó la gravedad del castañazo económico español. Mientras el presidente del Gobierno se resistía a pronunciar la palabra crisis y los servicios de estudios de los dos grandes bancos emitían informes moderadamente pesimistas, en noviembre del 2008 la agencia Freemarket auguraba que el PIB caería al año siguiente un 2%, con dos millones más de parados. Les acusaron de alentar el catastrofismo. A finales del 2009, la riqueza española había disminuido en un 3,6% El federalista Gatsby es un hombre solvente.

–Te lo diré claramente. España puede estallar en los próximos años. La crisis va para largo y cabe el riesgo de una implosión. El régimen autonómico, el famoso café para todos, ya no se tiene en pie. Es un sistema en quiebra que puede acabar empujando a Catalunya a la independencia. Una independencia que es más factible de lo que mucha gente piensa. Lo acabo de escribir en un artículo titulado "La cuestión catalana" (diario El Economista del 2 de septiembre) y me parece que he pisado algún callo.

Tomo nota y me permito recordarle a Bernaldo de Quirós la pasión de José Bono por el artículo octavo de la Constitución, que encomienda a las fuerzas armadas el mantenimiento de la integridad territorial.

–Vamos a ver, seamos serios y dejemos la retórica para otro día. Formamos parte de la Unión Europea y estamos en el siglo XXI. ¿Alguien cree que podríamos enviar al ejército a disparar por las calles de Catalunya? El mundo hoy es otro. En España hoy no hay nadie dispuesto a morir por Danzig.

–Tiros quizá no los habría. Pero tensiones sociales y turbulencias económicas, con toda seguridad. Por mucho menos, ya hubo hace un par de años un intento de boicot comercial a Catalunya.

–Claro que habría tensiones y boicots, pero ¿durante cuánto tiempo? Oye, que quede claro, yo no soy un propagandista de la independencia catalana, que tendría efectos muy graves para España. Lo que quiero decir es que la unidad de un Estado nacional europeo dependerá cada vez más de los incentivos. No todo pueden ser costes y sacrificios. El incentivo se ha debilitado en Catalunya, porque la transferencia de rentas a la España meridional es excesiva. El Estado de las autonomías se sostiene gracias a las clases medias de Madrid, Catalunya y, en menor medida, Baleares y Valencia. El malestar catalán es fácil de explicar: Catalunya no tiene los beneficios de la capitalidad –Madrid se ha transformado en una gran capital planetaria– y su economía exportadora se halla muy sometida a los riesgos de la globalización. El pequeño empresario que se desloma para vender en el extranjero observa, atónito, que en el sur hay quien se pasa la tarde jugando tranquilamente al dominó gracias al subsidio del Estado. Quien no entienda el problema está ciego.

–Conspicuos liberales de Madrid proponen la recentralización de España.

–Sí, muchos de mis amigos liberales defienden el regreso a un Estado central fuerte, pero yo creo que después de treinta años de sistema autonómico eso es imposible. La única solución es el federalismo competitivo. Definir bien el perímetro de las competencias estatales, acabar con las abusivas transferencias de renta y que cada uno espabile. Si Galicia quiere una policía de tráfico propia con motos BMW, que cree una tasa y se la pague...

–Andalucía es moralmente intocable en España...

–Oye, yo no estoy diciendo que los andaluces y los extremeños sean unos holgazanes. Yo digo que la masiva transferencia de dinero al sur es hoy injusta. En treinta años su diferencial de renta apenas se ha movido. ¿En qué han gastado el dinero? ¿Cómo han sido gobernados? El PSOE está defendiendo ese estatus como si fuera un partido africano. Si el sur de España tuviese la libertad federal de bajar sus impuestos y competir con Madrid y Catalunya, quizá las cosas le irían mejor.

El puro se acaba y el federalista Bernaldo de Quirós me muestra un retrato de Churchill. "Hay que decir las cosas claras: si el problema de Catalunya no se afronta con inteligencia y racionalidad, el andamiaje de eso que llamamos España puede saltar en pedazos".

8 de set. 2010

LA RENDIBILITAT DE LA FORMACIÓ UNIVERSITÀRIA



En aquesta conjuntura de crisi, tothom coincideix a l'hora d'assenyalar la formació com la millor eixida de futur, però la rendibilitat d'una carrera universitària, potser, arriba per a l'interessat a molt llarg termini, és a dir, cada vegada més tard, ja que s'està allargant el període de jubilació per dalt i endarrerint la incorporació al mercat laboral per baix.

A més, un Estat com Espanya on, fins fa ben poc, el salari d'un obrer de la construcció era molt superior al d'un metge, per exemple, mostrava un camí erroni en l'economia i la fiscalitat que, a dia d'avui, encara no s'ha rectificat. Un país on els autònoms sense formació condueixen els mateixos models de cotxe que els formats i, fins i tot, porten un tren de vida molt superior al nivell d'ingressos declarats a la Hisenda Pública -sense generalitzar- és un model acabat... per una altra banda, però, no caldria oblidar els corruptes i/o els grans defraudadors fiscals de tot tipus.

La fiscalitat a l'Estat espanyol continua sobre les espatlles dels salaris dels treballadors i, sobre tot, sobre les nòmines dels universitaris que tenen la sort de treballar, comptar amb un bon sou i, a més, tenir la consideració, des de fa massa anys, de ser els "rics oficials" en la Hisenda Pública d'una Espanya (¿España va bien?) que mai ha anat bé a nivell econòmic: ni quan arribaven a Madrid les ajudes dels fons europeus (que mai s'acaben de transferir cap a la perifèria mediterrània o Eix Mediterrani), ni quan tot era liberalisme salvatge de construir i tirar, ni ara que s'han acabat els ajuts públics i s'està tornant a soterrar Keynes, mentre els líders europeus (Sarkozy, Merkel?) i mundials (Obama?) no troben el manual econòmic adient per encarar el futur...
................................................................................

Los universitarios son rentables para el Estado

La OCDE señala que un titulado español paga en impuestos el doble de lo que costó formarle

DIEGO BARCALA Madrid 08/09/2010 (Público)

El Estado acaba recibiendo de cada licenciado universitario el doble de lo que invierte en sus estudios. El último estudio de la OCDE (Organización para la Cooperación y el Desarrollo Económico) señala que cada titulado superior en España deja al erario 141.000 euros en impuestos sobre la renta y aportaciones sociales durante su vida laboral.

La OCDE pretende con este cálculo incentivar la inversión en educación en un momento en el que la crisis amenaza esos esfuerzos económicos. La media de los países que forman esta organización señala que los estados reciben tres euros por cada uno invertido en formación. En España el retorno es inferior debido a la menor presión fiscal.

Los datos del informe vuelven a advertir sobre las debilidades del sistema educativo en España. La falta de titulados medios supone una sobrecualificación del 44% de los trabajadores. Es decir, casi la mitad de los trabajadores desempeña un empleo correspondiente a un titulado inferior y, por tanto, cobra un sueldo inferior a su formación.

"Al desarrollar el plan Escuela 2.0 hemos descubierto que muchos ingenieros informáticos trabajan en tareas que debería hacer un técnico, pero no hay", ejemplificó ayer la secretaria de Estado de Educación, Eva Almunia. La carencia de titulados en Formación Profesional de Grado Medio (a la que se accede tras la ESO) está relacionada con el abandono escolar. Según los datos del curso 2007/2008 que han utilizado los técnicos de la OCDE para su análisis, en España no termina el Bachillerato o la FP de grado medio el 27% de los estudiantes.

Avances desde 2001

Pese a que el dato de titulados postobligatorios se aleja en diez puntos porcentuales de la media de la UE donde este grupo de población alcanza el 83%, la progresión de la formación española en este campo es destacada. Desde 2001 se ha pasado de un 66% de titulados en la segunda etapa de secundaria a un 73%. El escalón que España necesita subir para equipararse a Francia o Italia en FP es de seis puntos. La tasa de titulados en ese nivel es del 38%, frente al 44% de media en la UE.

El fenómeno de la sobrecualificación se apoya en el elevado número de universitarios que el sistema español ha generado en los últimos años. Un 39% de los jóvenes de entre 25 y 34 años ha alcanzado estudios terciarios, frente al 35% de media en la OCDE. Sin embargo, en la generación de entre 55 y 64 años la media apenas llega al 16%.

"Los jóvenes demuestran que confían más en la educación que la generación de sus padres. Eso se tiene que transformar en el fin de aquel mal consejo de los padres que decía: Si no estudias, te vas a trabajar'", analizó Almunia.

El Gobierno advierte algún signo positivo en las estadísticas. El 65% de los jóvenes de entre 25 y 34 años ha alcanzado en España un título de Bachillerato, FP de Grado Medio o enseñanza superior, cuando hace 30 años apenas lo lograba el 29%.


Menos horas de idiomas en Secundaria

El informe presentado ayer por la OCDE revela que en España el número de horas lectivas dedicadas a la enseñanza de idiomas en Secundaria es un 5% inferior al tiempo que se dedica en Primaria. El espacio dedicado a las lenguas extranjeras en Primaria es del 13%, y cuando el alumno pasa a Secundaria, estudia idiomas en un 8% del total de clases. Los países de la OCDE y de la UE lo planifican al contrario y las horas lectivas de idioma extranjero crecen en Secundaria.

La secretaria de Estado, Eva Almunia, manifestó que el Gobierno había tomado nota de este asunto para elaborar un plan de idiomas, que pretende cofinanciar con las autonomías un programa con un coste de 15 millones de euros en 2010 y 32 millones en 2011. El objetivo es que todos los jóvenes se expresen correctamente en inglés.

5 de set. 2010

COMENÇA EL CURS POLÍTIC 10-11


Demà dilluns, 6 de setembre, comença el curs polític. El punt de mira apunta cap a Catalunya, on resta pendent la data electoral, mentre les enquestes marquen la tendència convergent (CIU) a l'alça, l'estancament de les expectatives del Tripartit en el govern (PSC, ERC, IC) i tothom que ja parla d'un possible canvi de govern (Sociovergent o no)... sobre tot, es parla de Catalunya, una vegada més, per la influència que els resultats de les properes eleccions catalanes (novembre 2010?) poden tenir sobre la resta de l'Estat, amb Eleccions Municipals a finals de curs, Eleccions Autonòmiques envoltades amb el cinturó morbós del Gürtel (o són, ara mateix, més que trages i cinturons, només galletes i magdalenes?) i el control de les caixes d'estalvi (a Catalunya també van ben servits amb Millet i cia., però és un cas més puntual) i Eleccions Generals quan Zapatero les convoque, més endavant, perquè escampa el més dur de la crisi econòmica, Rajoy s'esgota de repetir sempre els mateixos arguments o, pel contrari, quan s'esgote la Legislatura (març de 2012?) perquè el temps corre a favor del govern central. De tota manera, entre aquest desert enorme de l'arena política, pot resultar plaent retrobar-se Enric Juliana a l'oasi del periodisme literari, històric, de qualitat...



Volverás a Región

En un valle selenita del norte de León, una tierra cercana a Babia, empieza hoy el curso político


Enric Juliana (La Vanguardia)



Dice Pedro de Silva Cienfuegos Jovellanos que la de Babia es una de las comarcas mas bonitas de España.

Fondeados en la montaña leonesa, los valles de Babia, Luna, Laciana, Omaña y la Tercia refuerzan la muralla asturiana y dan forma a unos de los cuadrantes más recónditos y olvidados de la geografía peninsular desde que el Estado perdió el monopolio de la televisión y el puerto de Pajares dejó de presidir el parte meteorológico unificado.

Un paisaje imponente. Roca desnuda con fondos húmedos y misteriosos que la minería no ha acabado de desentrañar.

Cuevas enormes, como la de Valporquero, en cuyo interior se podría levantar una catedral. Pozos insondables. Galerías abandonadas en las que aflora el verde cobrizo de la malaquita. Valles selenitas que, de noche, sin que lo sepa la NASA, intercambian mensajes cifrados con Alfa Centauro, la estrella más cercana a la Tierra (37 billones de kilómetros). Valles indómitos que se sumaron con decisión a la revuelta asturiana de octubre de 1934, mientras en Barcelona se ponía en escena la efímera República catalana: una proclama desde el balcón del Palau de la Generalitat, un par de cañonazos del general Batet, una noche delirante que acabaría con la deserción de los más extremistas - el primer timo de la independencia exprés-,bandera blanca y todos a casa, excepto Lluís Companys y su plana mayor que acabaron presos. (Tres días después, el 9 de octubre, Agustí Calvet, Gaziel, publicaba una crónica sublime en La Vanguardia,una de las mejores piezas del periodismo catalán, que debería ser de lectura obligatoria en las escuelas.) Visto desde una perspectiva actual, aquella insensata aventura debilitó a la República y dio alas a los militares africanistas, pero habría que darle alguna vuelta más. Quizá no sea tan fácil de resumir. La revuelta fue propulsada por el sindicato minero de la UGT, entonces fiel al moderado Indalecio Prieto y con una sólida experiencia pactista a sus espaldas, perfectamente acreditada durante la dictadura de Primo de Rivera. No eran cuatro locos. Toda Europa estaba enfebrecida y Prieto - "socialista a fuer que liberal"-no quería verse desbordado por los ímpetus de Francisco Largo Caballero, astutamente promovido desde Moscú como el Lenin español. Y en Barcelona, Companys ardía en deseos de callar la boca a quienes le consideraban un tibio, y de agradar, también, a su amada Carme Ballester, cuya simpatía por Estat Català no era ningún secreto. En el balcón, tras la proclama, una frase le salió del alma: "Ara ja no direu que no sóc prou catalanista".

Una frase que, hoy, setenta y seis años después, sigue explicando pasajes importantes de la política catalana.

Pero estábamos en los valles selenitas del norte de León de la mano de Pedro de Silva, primer presidente del Principado de Asturias, descendiente directo de Gaspar Melchor de Jovellanos, abogado, columnista de La Nueva España y socialista de verso muy suelto. Un hombre libre. Pelo blanco, tez morena, perfil afilado, un solidez ligera, poco berroqueña, un leve parecido con Álvaro Cunhal, el granítico líder comunista portugués que escribía novelas, pintaba cuadros y estudiaba Estética. En compañía de Germán Ojeda, profesor de Economía de la Universidad de Oviedo, que lo sabe todo sobre la industrialización de Asturias (y sobre el destacado papel de empresarios catalanes en la misma), el jueves hablábamos de lo que ha quedado tras el repliegue de la minería y la industria pesada . Aparentemente relegada a un papel secundario, Asturias no debiera ser menospreciada. Es hoy el más eficaz cojinete de la Monarquía (adiós, tradición revolucionaria) y está actuando de pista de despegue de la única operación transversal en la fatídica y aún inconclusa reconversión de las cajas de ahorro españolas. Pilotada por Manuel Menéndez, Caja Astur liderará la tercera entidad en importancia después de La Caixa y Caja Madrid. El principal vector financiero bajo control socialista no será el de los andaluces. Tendrá matriz asturiana y bases operativas en Cantabria, Castilla-La Mancha, Madrid, Alicante y Extremadura. Con lo cual queda perfectamente explicado el alto voltaje de las elecciones elecciones autonómicas y locales de mayo.

Atardecía en la bahía de Gijón. Un cuadro de Turner. Yde pronto, mientras las livianas nubes adquirían tonos escarlata, De Silva Cienfuegos Jovellanos, el presidente que apechugó con la reconversión de la minería y de la siderurgia, envío una señal a Alfa Centauro: "Hubo un día en que descubrí que lo que más me interesaba se halla en el aire: los pájaros, las cimas de las montañas y los astros". Verso suelto. Un hombre de la transición, sin rastros de resentimiento, del que retengo esta otra frase: "La democracia fue un pacto entre la bala y la masa, entre los que podían ocupar la calle y los que la podían desalojar; mienten, o no saben de que hablan, los que hoy dicen que fue un mal pacto".

En uno de los valles selenitas del norte de León, en el cuadrante donde, más o menos, el ingeniero y escritor Juan Benet ubicó su literaria Región; en la campa de Rodiezmo, comarca de la Tercia, comienza hoy el curso político. Con notable expectación, por la notoria ausencia del presidente del Gobierno.

Laulauenlaseuatinta

Laulauenlaseuatinta
https://laulauenlaseuatinta.carrd.co/

La Guerra de Successió a Vila-real

Himne a Vila-real (1274-2024)

Posts més consultats

Visualitzacions de pàgina l'últim mes